Es pot garantir el dret a l’aigua amb la privatització?
Crisi Mundial de l’Aigua
L’any 2021, 2.100 milions de persones no tenen accés a un servei segur d’aigua potable i 4.200 milions no tenen garantit un bon sanejament. L’aigua és un bé escàs i la seva distribució és irregular arreu del món, generant greus desigualtats. Aquesta injustícia és causada per la Crisi Mundial de l’Aigua, una crisi amb diferents i múltiples orígens on l’espoli i la privatització de l’aigua juga un paper molt important.
L’any 2010 les Nacions Unides reconeixen el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament com a dret essencial que cal garantir per a tothom. En gran mesura, el reconeixement del dret a l’aigua és una resposta a les mobilitzacions d’Amèrica Llatina contra l’onada de privatitzacions. Però, ha pogut la privatització de l’aigua garantir les necessitats de les persones, els ecosistemes i el dret a l’aigua?
Privatització, una solució fallida a la Crisi
A la dècada dels noranta, les polítiques neoliberals van promoure la privatització com a solució als problemes de la Crisi Mundial de l’Aigua. El Consens de Washington de 1989 fou el precepte per iniciar l’onada privatitzadora a través dels Programes d’Ajust Estructural (PAE). Uns préstecs amb interessos per eixugar els deutes del Sud Global a canvi de concessions i serveis d’aigua i sanejament. Crèdits bancaris a canvi de privatitzacions imposades. Al continent llatinoamericà, entre 1990 i 2005, el Banc Mundial va finançar més de 300 projectes del sector de l’aigua a canvi d’introduir la participació privada.
Només 10 anys més tard de l’impuls de la privatització, la tesi que justificava la participació privada va fracassar rotundament. Les tarifes d’aigua que oferien els privats eren de mitjana un 59% més cares que les del sector públic, l’accés a l’aigua i al sanejament en àrees rurals disminuïa i les inversions es cobrien en gran part amb diners públics i elevats interessos privats.
La responsabilitat de casa nostra amb la privatització de l’aigua al món és molt gran. Actualment el 82% de les privatitzacions que queden en actiu estan en mans de multinacionals espanyoles, amb Aigües de Barcelona (Agbar, del grup multinacional Suez) encapçalant el ranking.
Mèxic
Mèxic és un país que pateix d’escassetat d’aigua, estrès hídric i contaminació d’aqüífers. Prop del 9% de la població no té accés a aigua potable i prop del 19% no té servei de clavegueram.
Saltillo
El 2001 Agbar arriba a Mèxic per gestionar l’aigua a Saltillo (capital de l’estat de Coahuila de Zaragoza) a través d’Aguas de Saltillo (Agsal).La promesa de millora de l’accessibilitat al servei de l’aigua mai no s’ha fet realitat: el rebut ràpidament s’encareix entre el 80 i el 230% i s’efectuen 10.000 talls d’aigua a l’any per impagaments. Això fa que el 8% de la població tingui el servei suspès. Alhora, l’eficiència de la xarxa no arriba al 60%, el que implica que el 40% de l’aigua es perd.
Veracruz
A l’àrea metropolitana de Veracruz, el model mixte s’importa el 2015 quan Agbar (a través d’InterAgbar de México SA) entra a l’empresa pública Grupo Metropolitano de Agua y Saneamiento (MAS) conjuntament amb la polèmica constructora Odebrecht. Els dos primers anys la tarifa puja un 26% i s’acomiada la majoria de treballadores de l’empresa pública per fer entrar la plantilla d’Agbar. També es tanquen les 28 d’un total de 32 plantes de tractament d’aigües residuals, el que genera una greu situació de contaminació de les aigües dels canals i els ecosistemes.
Xile
Xile és el laboratori per excel·lència de la privatizació dels serveis bàsics. El règim de Pinochet va aprovar l’actual constitució xilena l’any 1980, i el Codi d’Aigües el 1981. En aquest moment l’Estat xilè es desvincula totalment de la gestió de l’aigua, cedint inclús la propietat de les masses d’aigua a grans actors privats.
El 96,2% de la població del país és abastida per empreses privades transnacionals, amb Agbar i Suez al capdavant. Entre els anys 1989 i 2000 el preu de l’aigua augmenta un 110%, coincidint amb el marc temporal de l’impuls de la privatizació de l’aigua. Les polítiques de privatització han deixat al 47,2% de la població sense un servei d’abastament d’aigua segur.
Catalunya
A Catalunya, gairebé 80% de la població és abastida per empreses privades o mixtes. El gruix del negoci el controlen dues grans corporacions privades: Agbar (grup Suez) i Aqualia (FCC). Tot i això, Agbar acapara el 82,3% del mercat privat.
Només a Barcelona, Agbar tallava l’aigua a 75.000 famílies entre 2008 i 2015 mentre el rebut de l’aigua pujava un 60%. Una tarifa totalment desproporcionada donat que la meitat del rebut de l’aigua conté costos no associats al servei de l’aigua. Factura a factura, la ciutadania paga uns beneficis privats al voltant dels 30M€ anuals, que a sobre son un 60% més del previst en el contracte de l’empresa mixta Aigües de Barcelona (grup Agbar).
Privatització, una solució fallida a la Crisi
A la dècada dels noranta, les polítiques neoliberals van promoure la privatització com a solució als problemes de la Crisi Mundial de l’Aigua. El Consens de Washington de 1989 fou el precepte per iniciar l’onada privatitzadora a través dels Programes d’Ajust Estructural (PAE). Uns préstecs amb interessos per eixugar els deutes del Sud Global a canvi de concessions i serveis d’aigua i sanejament. Crèdits bancaris a canvi de privatitzacions imposades. Al continent llatinoamericà, entre 1990 i 2005, el Banc Mundial va finançar més de 300 projectes del sector de l’aigua a canvi d’introduir la participació privada.
Només 10 anys més tard de l’impuls de la privatització, la tesi que justificava la participació privada va fracassar rotundament. Les tarifes d’aigua que oferien els privats eren de mitjana un 59% més cares que les del sector públic, l’accés a l’aigua i al sanejament en àrees rurals disminuïa i les inversions es cobrien en gran part amb diners públics i elevats interessos privats.
La responsabilitat de casa nostra amb la privatització de l’aigua al món és molt gran. Actualment el 82% de les privatitzacions que queden en actiu estan en mans de multinacionals espanyoles, amb Aigües de Barcelona (Agbar, del grup multinacional Suez) encapçalant el ranking.
Mèxic
Mèxic és un país que pateix d’escassetat d’aigua, estrès hídric i contaminació d’aqüífers. Prop del 9% de la població no té accés a aigua potable i prop del 19% no té servei de clavegueram.
Xile
Xile és el laboratori per excel·lència de la privatizació dels serveis bàsics. El règim de Pinochet va aprovar l’actual constitució xilena l’any 1980, i el Codi d’Aigües el 1981. En aquest moment l’Estat xilè es desvincula totalment de la gestió de l’aigua, cedint inclús la propietat de les masses d’aigua a grans actors privats.
El 96,2% de la població del país és abastida per empreses privades transnacionals, amb Agbar i Suez al capdavant. Entre els anys 1989 i 2000 el preu de l’aigua augmenta un 110%, coincidint amb el marc temporal de l’impuls de la privatizació de l’aigua. Les polítiques de privatització han deixat al 47,2% de la població sense un servei d’abastament d’aigua segur.
Catalunya
A Catalunya, gairebé el 80% de la població és abastida per empreses privades o mixtes. El gruix del negoci el controlen majoritàriament dues grans corporacions privades: principalment Agbar (grup Suez) acaparant el 82,3% del mercat privat, seguida d’Aqualia (grup FCC).
Només a Barcelona, Agbar tallava l’aigua a 75.000 famílies entre 2008 i 2015 mentre el rebut de l’aigua pujava en un 60%. A més a més, més de la meitat dels costos que Agbar imputa a la tarifa de l’aigua no estan relacionats directament amb el servei de l’aigua. Factura a factura, paguem uns beneficis privats al voltant dels 30M€ anuals, que a sobre son un 60% més del previst en la constitució de l’empresa Aigues de Barcelona.