Garrigàs

Garrigàs

Bandera Escut d'armes
Santa Maria d'Ermedàs
Tipus	municipi de Catalunya
Localització
42° 11′ 36″ N, 2° 57′ 14″ E
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	Catalunya
Àmbit funcional territorial	Comarques gironines
Comarca	Alt Empordà
Capital	Garrigàs
Població humana
Població	463 (2023) (23,27 hab./km²)
Llars	30 (1553)
Idioma oficial	català
Geografia
Superfície	19,9 km²
Banyat per	Fluvià
Altitud	101 m
Limita amb	Vilamalla Vilaür Bàscara Pontós Sant Mori Siurana Palau de Santa Eulàlia Borrassà
Organització política
• Alcaldessa	Pilar Bosch Bech (2023–)
Identificador descriptiu
Codi postal	17476
Fus horari	UTC+01:00
Codi INE	17075
Codi IDESCAT	170754
Lloc web	garrigas.cat

Garrigàs és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà, en el límit entre la plana i el terraprim. Té una extensió de 19 km². Limita al nord amb els municipis de Vilamalla, a l'est amb Siurana, Palau de Santa Eulàlia i Sant Mori, al sud amb Vilaür i a l'oest amb Bàscara, Pontós i Borrassà. Actualment, a legislatura (2015-2019), l'alcaldessa és Pilar Bosch Bech.

Geografia

• Llista de topònims de Garrigàs (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).

Història

Garrigàs és el cap d'uns extens terme municipal que comprèn terenys de la plana al·luvial dels Terraprims, a l'esquerre del Fluvià. En formen part els pobles agregats d'Arenys d'Empordà, Ermedàs, Vilajoan i el veïnat de Tonyà.

El nucli habitat més important del poble de Garrigàs s'agleva per la carena i els vessants d'un pujol poc enlairat des del qual, especialment pels costats de llevant i tramuntana, hom gaudeix d'un panorama incomparable sobre la plana de l'Alt Empordà limitada pel mar, la serra de Rodes, l'Albera i les carenes pirinenques que es perden vers ponent sobre les quals s'enlaira, majestuós el Canigó.

L'any 1195 es troba documentat un personatge de nom Guillelmus de Garriganis. El 1279 i 1280 s'esmena l'ecclesia de Garriganis i, al segle xiv, l'Ecclesia parrocialis sancti Michaelis de Garriganis.

El nom català “garriga” és d'una arrel pre-romana i al·ludeix, com tothom sap, a un tipus de vegetació format per arbustos i mates baixes. Si l'origen del nom del poble fos el plural de garrigar (lloc plantat de garriges), evidentment, s'hauria d'escriure Garrigars.

Tanmateix Joan Coromines considera aquest topònim derivat del nom personal gòtic Gàrika, etimologia que explica la grafia adoptada en el nomenclàtor de municipis de la Generalitat.

Demografia

Entitat de població	Habitants
Arenys d'Empordà	75
Ermedàs	17
Garrigàs	247
Tonyà	35
Vilajoan	12

Evolució demogràfica

1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910 46 22 30 341 547 947 822 797 745 712

1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994 740 657 648 617 555 524 341 324 305 305

1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014 319 310 339 311 321 346 395 382 382 398

2016 2018 2020 2022 2024 2026 2028 2030 2032 2034 435 439 451 458 - - - - - -

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Manifestació condemnant la violència exercida per les forces de l'estat l'1 Octubre 2017 a Garrigàs

Tradicions i cultura

Llocs d'interès

• Declarats béns culturals d'interès nacional:
  • Castell d'Arenys, segles XIV - XV
  • Castell de Vilajoan, segles XIV - XV
• Església de sant Miquel, segles XII - XIII
• Nucli urbà
• Torre Modernista, Arenys
• Església de sant Sadurní, Arenys segle XI
• Veïnat del raval de l'església - Arenys segles xvii - XVIII
• Paratge del riu Fluvià, Arenys amb la central hidroelèctrica del segle xix.
• Església se Santa Maria, Vilajoan
• Ermita de Santa Llúcia, Tonyà
• Església se Santa Maria, Ermadàs
• Can Marisc, Ermadàs.
• Hipogeu, Ermadàs
• Camp de la qüestió d'en Solà, jaciment consistent en 14 sitges
• Jaciment del puig Ferrer, on es van trobar unes sitges amb ceràmica indiceta anterior al s. II aC.

Esdeveniments

Fires i Festes

• Fira de la botifarra de perol. Fira que cada any s'organitza al poble amb aquest producte com a element més destacat. Al llarg de tot el dia hi ha tot d'activitats lúdiques i familiars com un concurs de fotografia, de llançament de garrí, un dinar popular i una cercavila amb grallers i timbalers, entre d'altres.
• Festa major de Sant Miquel. A finals de setembre Garrigàs celebra la festa major. Amb ball, jocs per la mainada, llançament de garrí, estirada de corda i el popular concurs de truites que al 2017 va celebrar la XVIII edició, amb premis per al gust més bo, el gust més original i la més ben presentada.
• Festa de Sant Pere

Festivals

• FAST (Festivalet Altempordanès sense trumfus) Festival de teatre a l'aire lliure que realitza l'associació FAST (Fanàtics i Amics Súper Teatreros) de Garrigàs. El festival comença l'últim cap de setmana de juny, i té una durada de quatre-cinc caps de setmana. Els divendres s'hi poden veure les propostes de teatre de les comarques gironines i els dissabtes propostes capdavanteres de les arts escèniques. El 2017 va realitzar-se la cinquena edició.
• PhotoMirador Garrigàs Festival de fotografia que s'ha convertit en un punt de trobada de professionals, artistes i aficionats. No té data fixa.

Personatges il·lustres

Domènec Sors, advocat

Domènec «Mingo» Sors Ruart, d'edat semblant a Marisch, va néixer i morir a Garrigàs a casa seva, Can Ruart, un bell casal herència de la seva mare i avui propietat de la carnisseria homònima; el pare, metge, era de Borrassà, de Can Sors. Propietaris rurals -la mare més que el pare-, vivien de les rendes i van tenir cinc fills; Domènec, l'únic noi, va estudiar per advocat. Els primers anys va tenir el despatx i l'habitació al carrer Magre de Figueres i, passada la Guerra, va viure al poble. Conservava el bufet que atenia els dijous, el dia de més afers; la resta de la setmana treballava des de Garrigàs i es feia portar la paperassa per algú que hi anés o en tornés. Sors va néixer amb una atròfia a les cames que el va fer anar en crosses tota la vida; a Garrigàs va tenir un matrimoni al seu servei, l'Emília i en Joan, que el van atendre, el portaven a Figueres en tartana i després en un automòbil que tenia, etc. Com que cap dels germans Sors va casar-se ni va tenir cap fill, un testament gravat va acabat fent hereu el bisbat de la propietat, llevat d'una casa a Figueres que, en agraïment, l'advocat va fer comprar per a l'Emília i la seva família. Sors havia donat alguna conferència, com ara el 1937 “Les lleis immutables”, i va ser gran jugador d'escacs: era soci i membre de la junta de la Penya Royal ubicada en el cafè figuerenc homònim. Amic de Francesc Lagresa, Florenci Nouviles, Narcís Sala…, l'any 1934 va ser nomenat Jutge Municipal de Figueres i el 1936 també Jutge de Primera Instància. Per que fa a Garrigàs, Sors va influir poderosament en la política municipal durant la República: mai no va implicar-s'hi directament però en movia els fils des d'un discret segon pla. Va ser el darrer Ruart enterrat panteó familiar, l'únic que hi ha al cementiri.

---

José Francés, un acadèmic a Arenys d'Empordà

José Francés y Sánchez-Heredero (Madrid, 1883-1964) va ser funcionari, periodista, escriptor i traductor de Conan Doyle, Allan Poe i de El spleen de París de Baudelaire. La mujer de nadie (1915), El alma viajera (1917), Dos hombres y dos mujeres (1923), El hijo de la noche (1923), de la qual es se’n va fer una pel·lícula homònima (1950), són alguns títols de la seva narrativa. El 1922 va entrar a l'acadèmia de San Fernando de Madrid, el mateix any que Salvador Dalí s'hi va matricular com a alumne, i el 1934 en va ser nomenat secretari perpetu. Va enamorar-se d'Àurea de Sarrà i s'hi va casar el 1934; ella el 1922 ja havia tingut un fill, Alberto, que Francès va adoptar com a propi. Des dels anys 30 i en la postguerra, la que havia estat musa noucentista i el seu marit van passar llargues temporades estivals a la Torre Sarrà, herència de Josep Sarrà; l'acadèmic i la seva muller van dur a Arenys la biblioteca i moltes de les pintures que tenien a Madrid. A banda dels artistes empordanesos que freqüentaven la torre, va tenir bona relació amb Andreu Brugués, Frederic Marès, Joan Subias, Ramon Guardiola… (Resum de Benvolguts Absents IV, 2016).

---

Aurea de Sarrà, la dansa clàssica

Josep Sarrà era un americano de Malgrat enriquit a Cuba, que va viure al Passeig de Gràcia amb un luxe considerable: cotxes, criats… Amb Emília Adrià, la seva primera muller, varen tenir la Teresa, morta molt jove, i l'Emília, que es va fer molt amiga d'Àurea (Barcelona, 1889 – Arenys d'Empordà, 1974) de qui prendrà el cognom. La futura ballarina va rebre una educació adient al seu món d'adopció, i la sardana, en aquells moments en procés de convertir-se en símbol nacional, la va atraure poderosament. La dansa va apassionar tant que va considerar-la la forma més adient per expressar-se. Però aquesta afició no era ben vista i la noia va haver d'esperar a ser major d'edat -25 anys a l'època- per poder practicar obertament la seva irrenunciable passió; Emília, la seva germana gran i hereva, li farà costat. Admirava Isadora Duncan, l'americana que ensenyava i ballava a Rússia, i volia alliberar el ballet del llast romàntic; Àurea també va abandonar els encotillaments i va lluir el cos a penes cobert amb una túnica clàssica. Va ser anomenada “gran tràgica de la dansa”, i va ser admirada i rebuda per pels reis anglès, belga i egipci i pels dictadors Mussolini i Pàngalos. A casa, Josep Puig Pujades va recomanar-la a Carles Rahola i Josep Pla la va veure ballar a Palafrugell. Ja tenia un fill, Albert (1922), i el 1934 es casa amb José Francés, acadèmic madrileny, que l'afilla. Abandonats els escenaris, van viure, els hiverns a Madrid i els llargs estius a Arenys. Quan Francés va morir, Àurea ja no se’n va moure fins que mor ella el 1974; va ser enterrada al costat de la seva agermanada Emília al cementiri del poble. (Resum de Benvolguts Absents II, 2004). Més informació al següent enllaç.

---

Joana Colom, mestra exiliada

Joana Colom i Llach (Garrigàs 1899 – Pau, França, 1997) era filla de Can Llach i de nena ja va donar mostres de ser treballadora, entusiasta i amb gran facilitat per aprendre. Acabada la carrera de mestra a Girona, va treballar en escoles rurals prop de Girona, Lleida i València, i va destacar com a mestra d'idees avançades. Es va vincular molt aviat a la ideologia comunista a causa, en gran part, de qui va ser el seu marit Hilari Arlandis Esparza (1888-1939), valencià i un dels fundadors del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), que va morir a la Rambla de Figueres durant un bombardeig. Joana Colom, mestra prestigiosa, va ser cridada per treballar (1931-1936) al Patronat Escolar acabat de fundar per la Generalitat republicana. Va viatjar per França com a delegada del Socors Roig al Congrés Mundial Dones i a Rússia dues vegades en representació de Federación de Trabajadores de la Enseñanza i amb el seu marit. Al final de la Guerra va exiliar-se a la Unió Soviètica amb la seva filla Vera, on va exercir de mestra dels nens espanyols que, com ella, s'hi havien refugiat; va viure la Segona Guerra Mundial prop de Moscou i de Volgograd (Stalingrad) i al cap d'uns anys va decidir establir-se amb la seva filla a França on va ser fins a la jubilació professora d'espanyol a l'Escola Normal de Mestres de la vila de Pau. (Resum de l'article de Carla Ferrerós i Natàlia Carbonell “Joana Colom, entre la pedagogia i la política”. Annals del patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca. Nº 21 (2010).

---

Miquel Marisch, la passió pel passat

Miquel Marisch Cueva (1900-1988), propietari d'una notable pairalia (Segles XVII-XIX), Can Pagès d'Ermedàs, va ser un home molt religiós, apassionat i generós: per Nadal de 1972 va convidar a la missa del gall i a sopar a casa seva tots els socis del Centre d'Estudis del Baix Fluvià. Però sobretot és recordat per la gran afició a la història antiga. Amic de l'aqueòleg Miquel Oliva Prat, nombrosos investigadors han deixat testimoni de l'eficàcia de Marisch en el camp de la descoberta de nous jaciments. L'arqueòloga M. Aurora Martín l'esmenta així: “El mes de març de 1973, en fer un rebaixament de terres per a l'accés 11è de l'autopista, al terme d'Orriols, davant del mas Can Cano va, a la parcel·la anomenada «Camp dels Grecs», es varen desenterrar les restes d'un forn. El va trobar el Sr. Marisch, d'Ermedàs…” L'historiador Narcís Puigdevall en va dir: “No recordó ben bé si de l'any 1970 o del 1971, vam anar a Ermedas, un veïnat del municipi de Garrigas, en Miquel Oliva, el Dr. Marqués i jo (…) convidats pel nostre comú amic, el senyor Miquel Marisch i Cuevas, propietari del lloc i gran afeccionat a la história i a l'arqueologia. El senyor Marisch ens volia acompanyar a un jaciment que havia descobert no gaire lluny del seu domicili i l'interessava que l'Oliva en tingues coneixement. Ens va portar fins a un lloc del terme de Pontos que posteriorment s'ha fet famós: el mas Castellar… Després, el senyor Marisch ens guià per les terres properes i ens mostrá una sitja i una construcció romana que feu saltar de content en Miquel Oliva. A l'hora de dinar, el senyor Marisch ens conduí a casa seva. De tot el que vam menjar i beure -entremesos, arròs, pollastre i postres, acompanyats de vi i cafè-, només l'arròs i el cafè no eren de la seva pròpia producció (…). Fou un àpat inoblidable en tots conceptes (…). Fou, exactament, el dia de la descoberta «oficial» del mas Castellar com a jaciment arqueològic…” L'inquiet Marisch va inventar, i registrar el 1958 a l'oficina de patents, un regulador automàtic de l'impacte de la força de l'aire per a molins de vent.

---

Ferran Sunyer, el Hawking català

La vida de qui va formular el Teorema de Sunyer de la teoria de funcions de variable complexa del camp de l'anàlisi matemàtica, va ser d'extraordinaris compromís i força de voluntat. Empordanès, Ferran Sunyer (Figueres, 1912 – Barcelona, 27/12/1967), va passar els llargs estius de quasi tota la seva vida a la pairalia de Can Sunyer de Vilajoan. Va ser un home molt savi que portaven en cadira de rodes perquè va néixer amb un atròfia greu del sistema nerviós que el va fe viure totalment impedit fins al punt que la mare i les cosines li havien de fer tot; i que, quan havia d'arreglar papers a l'ajuntament de Garrigàs -perquè la propietat la portava ell-, els masovers pujaven ell i cadira a un tamborell collat a una mula i l'acompanyaven al lloc precís. Màrius Serra va escriure Plans de futur (2012), novel·la basada en la seva vida, i el matemàtic Antoni Malet va publicar Ferran Sunyer i Balaguer (1995), una densa biografia.

A Barcelona va viure al barri de Tres Torres llevat de les temporades passades a Vilajoan i a Roses -li agradava molt el mar i que el portessin en barca- a cal seu cosí Jaume. Les propietats familiars eren escasses, bàsicament el mas i terres de Vilajoan, i les rendes petites; amb el temps van subsistir del que guanyava Ferran com a matemàtic, poc a causa del buit a què el van relegar la universitat i els organismes científics franquistes. Quan el matemàtic va morir inesperadament havia deixat el mas a les seves estimades Àngels i Maria, les cosines que l'havien acomboiat ininterrompudament, les quals, per poder pagar els drets de l'herència, van haver de vendre’s el retrat que Salvador Dalí, amic de tots plegats, havia fet el 1925 a Maria Carbona i Balaguer; avui aquest quadre pot veure’s al Canadà, penjat al Museu de Fine Arts de Montreal.

Segons el pronòstic dels metges Sunyer havia de morir a poc de néixer i, quan tenia quatre anys, mentre un dia algú fullejava “La Vanguardia”, la criatura es va posar a llegir en veu alta una esquela que portava el diari; per a la mare va representar una forta impressió descobrir que el nen disposava d'una intel·ligència superior a la de qualsevol altra criatura. Tenia una memòria prodigiosa -fou un gran jugador d'escacs- que emmagatzemava tot el que posteriorment, la mare primer -mor el 1955- i les cosines després, li posarien per escrit tot i no entendre-hi absolutament res.

Sunyer, matemàtic autodidacta, el 1933 va detectar un error en un llibre d'algebra de Joseph Alfred Serret, però no assoleix ser atès per l'Acadèmia de Ciències de París fins que el 1939 publica a “Comptes rendus” de l'Académie des Sciences de París una nota sobre transformacions de les fórmules de sumabilitat, un tema pertanyent a l'anàlisi, la seva especialitat preferida. Sunyer envia el treball “Sur la substitution d'une valeur exceptionnelle par une propriété lunaire”, que li serà publicat a la prestigiosa Acta Mathematica, l'únic espanyol que en aquells anys hi va publicar i que li obrirà portes i reconeixement: el gran Mandelbrojt li arriba a oferir de treballar amb ell a París, però Sunyer no vol deixar el seu país. El 1948 l'investigador esdevé membre de l'AMS (American Mathematical Society) i el 1956 rep el Premio Nacional Francisco Franco que, amb plaer confessat, s'estalviarà d'anar a recollir personalment perquè va ser en un congrés a Niça (1957). El 1965 és invitat, ara pels EUA, a establir-s'hi però Ferran Sunyer es resisteix a abandonar Catalunya.

En canvi els organismes oficials espanyols li exigeixen títols. A l'Institut Maragall el 1957 va obtenir el títol de batxiller en una sola convocatòria; el 1959 la llicenciatura en matemàtiques amb Premi Extraordinari, i el 1960 el doctorat a Madrid, el títol més fàcil perquè, per a la tesi, només havia d'escollir un dels seus múltiples treballs d'inverstigació. Divuit dies abans de morir per una crisi cardíaca, el Centro Superior de Investigaciones Científicas tot just l'havia nomenat investigador numerari. Sunyer, tot i ser menystingut per les autoritats responsables de la recerca de l'època, i Lluís Santaló, gironí exilitat a l'Argentina, van ser dos d'entre els més grans matemàtics de la segona meitat del segle xx.

El matemàtic estimava el seu país i la seva llengua; malgrat que en el DNI constés com a Fernando Suñé Balagué, en ple franquisme no va deixar mai d'escriure insistentment en els papers oficials nom i cognoms normalitzats ortogràficament en català: Ferran Sunyer i Balaguer. Des de 1959 va ser director de la Societat Catalana de Matemàtiques de l'IEC i va anar consolidant un treball decisiu en la modernització del lèxic matemàtic català. (Resum de Benvolguts Absents IV, 2016)

---

Til Stegmann, alemany catalanòfil

Tilbert Dídac Stegmann (Barcelona, 1941) és lingüista i catedràtic de filologia romànica de la universitat de Frankfurt del Main. Fill del director del Col·legi Alemany de Barcelona, fins al 1951 va viure a la ciutat parlant alemany i castellà amb un total desconeixement de l'existència de la llengua catalana. Als deu anys va anar amb els seus pares a viure a Alemanya i va tornar a Barcelona (1969-1970) per treballar en el fons cervantí de la Biblioteca de Catalunya per preparar la seva tesi doctoral. Va ser llavors, durant una visita a Eivissa, quan va saber que el país tenia una llengua pròpia que era la pròpia i perseguida, i va prendre consciència del fet català. Ha organitzat múltiples efemèrides relacionades amb la llengua i cultura catalanes de les quals destaquem les Setmanes Catalanes a Berlín (1978). Va fundar la Biblioteca Catalana de la Goethe-Universität de Frankfurt (1985); la Deutsch-Katalanische Gesellschaft (Associació Germanocatalana, 1983), de la qual n'és president des del 1983; la Zeitschrift für Katalanistik” / “Revista d'Estudis Catalans” (1988)… Destaquem d'entre els guardons rebuts, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1985), el Premi Ramon Llull (2007) i el Premi Pompeu Fabra (2008). L'any 1972 va comprar una casa a Garrigàs, Cal Serrano, la va restaurar i hi passa temporades a més de facilitar-la a les seves amistats. Ha escrit obres sobretot de difusió de la llengua i el país a Alemanya: Diguem no – Sagen wir nein! (1979), antologia bilingüe de la Nova Cançó. Catalunya vista per un alemany (1988). Katalonien und die Katalanischen Länder (Catalunya i els Països Catalans) (1992), amb Inge Stegmann. Ambaixador de Catalunya a Alemanya (2014).

---

Daniel Lleixà, pintor

Al pintor Daniel Lleixà l'arròs amb llet és de les coses que més li han agradat a aquest fill de St. Just Desvern tot i que nascut a Barcelona el 1949. Va fer estudis a Llotja i al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona, i el 1975 va venir a viure i treballar a l'Empordà. A la comarca ha comptat amb dos estudis a Parets d'Empordà i a Tonyà on el 1980 va fixar definitivament la seva residència. La casa és una vella pairalia, pel cap baix de 1662, restaurada amb afecte i devoció. En la pintura de Lleixa -són cèlebres i marca de la casa les sèries d'oliveres- hi ha surrealisme, abstracte i hiperrealisme. El 1968 Va obtenir les primeres distincions a St. Just Desvern, el 1970 va fer la primera exposició individual a Esplugues de Llobregat i el 1973 la primera a Barcelona. De llavors ençà Lleixà ha fet unes cent vint exposicions en galeries d'arreu del país i a molts llocs d'Europa. D'entre els llibres que ha il·lustrat, els títols que segueixen versen sobre la comarca: Els Pobles de l'Alt Empordà de Montserrat Vayreda (1978), La llegenda del castell de Siurana de Joan Amades (1992), Quan jo anava a estudi de David Pujol (1996), Si fa no fa de Narcís Pijoan (1997). Sobre el pintor, Isidre Vallés ha escrit Lleixà. L'home i l'artista: vivències personals, entorn social i iconologia (1989). El 1997 li és col·locada l'escultura El dia i la nit a la rotonda del carrer Nou de Figueres.

---

Joan Ferrerós Serra, historiador i filòleg

Joan Ferrerós Serra (Figueres, 16 de juny de 1952) és llicenciat en Història (UAB, 1976) i en Filologia (UB, 1978), articulista, conferenciant, i professor, secretari i catedràtic (1980) de l'Institut Ramon Muntaner de Figueres. És considerat un dels màxims estudiosos de Carles Fages de Climent.

Amb Josep Valls, col·labora en Barques i fogons. Del Ter a Portbou (1991), sobre pesca i cuina popular d'aquesta costa. Ha col·laborat en els volums La vida i l'obra de Montserrat Vayreda i Trullol (1988), a L'Institut i la ciutat (1989). L'any 2014 escriu amb Jordi Pla Planas el guió i selecció de texts del llibre Fages de Climent a Castelló, editat per la Càtedra M. Àngels Anglada-Carles Fages de Climent de la Universitat de Girona. El mateix any publica al Setmanari de l'Alt Empordà una sèrie d'articles sobre els 175 anys de l'Institut Muntaner, i el volum Institut Ramon Muntaner. Crònica interna del primer institut de l'Estat (2015).

L'any 2016 participa en el documental Palabras de mamita realitzat per Natàlia Carbonell, Carla Ferrerós (la seva filla), Robert Molina i Míriam Seguí, dedicat a Joana Colom de Garrigàs, amb qui està emparentat.

---

L'enginy de Pere Giró i Jaume Prada

Avui (…) em permetré un petit replà per dir-ne una de Garrigàs, el meu poble (…). Parlaré d'un cotxe, el mediàtic Tramuntana, i de dues persones que hi han convergit: en Pere Giró –en Pere de can Lluís– i en Jaume Prada –en Jaume de can Pons–. Els conec des que, quan anàvem a estudi, aixecant la vista del pupitre ens encantàvem amb el Pení, l'el·lipse del golf de Roses i el bisbe mort del Montgrí. Així com hi ha gent que porta la música, el traç o la prosòdia a les venes, aquests dos homes hi porten el disseny tecnològic; no han pas cursat cap mena d'especialitat, des de ben joves han treballat en el ram de la mecànica, però l'enginy de què són capaços els ha allunyat de la rutina per explorar noves combinacions de coixinets, relés, vàlvules… Han modificat màquines perquè fossin més eficaces i n'han inventat de noves que, en no poder-les patentar, els les han copiat empreses poderoses. Durant anys aquesta èpica l'hem coneguda els quatre gats més propers, fins que arribà el Tramuntana: Giró hi fou en els orígens, en la gestació de la màquina, i ara Prada és soci del grup que el fabrica: el muntatge final i les proves es fan a l'empresa de productes mecànics que té al poble. Corro a dir que no voldria obviar els benvolguts veïns de Palau de Santa Eulàlia, el poble veí, ja que les naus hi són ubicades, just en el límit dels dos municipis, molt a prop del nucli de Garrigàs. I avui que el Tramuntana fa les delícies dels xeics de Dubai, Giró inventa ginys amb material barat i fàcil de reparar per fer pous i pouar aigua, els ensenya a fer als joves africans i els instal·len en poblats de la sabana per facilitar la supervivència dels indígenes. I Prada ha alçat l'empresa que dèiem, admirable. Anarcoides, persistents i efectius. (El Punt- Avui, 24/02/2009).

---

Rafel Vilar i el bàsquet

Rafel Vilar (Figueres 1953 – Garrigàs 2012) va ser jugador i prestigiós entrenador de bàsquet de l'ADEPAF (Asociación Deportiva del Patronato de Figueres). Va començar a jugar als 12 anys amb l'equip de La Salle, el seu col·legi, amb el qual va arribar a ser subcampió d'Espanya, i als 16 va entrar al que seria el seu club definitiu. S'hi va quedar 39 anys fins que el 2010 una greu malaltia no li va permetre de seguir. Va ser-ne jugador, tècnic, coordinador i entrenador, i potser l'èxit més important de Vilar va ser l'ascens del club que entrenava a Segona Estatal el 1997. El món del bàsquet va agrair-li la seva passió i eficàcia: el 2007 va rebre el guardó al mèrit esportiu en la festa anual de l'esport figuerenc, i el 2009 la Federació Gironina de Bàsquet va reconèixer-li la brillant trajectòria. Rafel Vilar, que va viure molts anys a Garrigàs, altrament va tocar-li, a ell i a la seva família, una vida amb molts infortunis. Va perdre una filla, Íngrid, en un incendi fortuït i un fill, Nil, que va morir sobtadament el gener del 2010; aquesta darrera mort la va patir mentre lluitava contra la malaltia que se l'havia d'endur al cap de poc.

---

Salvador Puig, home de teatre

Salvador Puig (Barcelona, 1967 – Garrigàs, 2016),va deixar els estudis de Filologia Anglesa, va diplomar-se a l'Escola de Teatre i va instal·lar-se a Can Coll a finals dels noranta. Va treballar en activitats relacionades amb la interpretació: a la Fundació Altem, en atenció sanitària i hospitalària, i d'animador i guia turístic. Va ser coordinador de projectes de l'ONG Pallassos sense fronteres amb els quals el 2002 va passar deu mesos a Nicaragua on va crear la Carpa-Escuela de Circo de Managua de la qual se’n va sentir molt orgullós. Va ser promotor de l'Acció Teatral de l'Alt Empordà i organitzador de la Mostra de Tallers de Teatre a l'Alt Empordà. Va ser actor, director i professor de teatre en escoles, i va participar en la representació de Mare coratge amb el grup La Funcional.

Va fer de professor de teatre al poble i de les seves classes n'ha sortit el “Grup Teatral el Basterral” de Garrigàs.

---

Jair Domínguez, comunicador

Jair Domínguez (Barcelona, 1980) és periodista, guionista televisiu, escriptor i músic. Ha viscut a Garrigàs i manté els lligams amb el poble perquè els seus pares s'hi estan. Ha treballat per Buenafuente, Polònia, Crackòvia i Minoria absoluta, i va ser coautor de la cançó Baila el Chiki Chiki, amb què Rodolfo Chikilicuatre va representar Espanya al Festival de la Cançó d'Eurovisió (2008). Ha publicat els contes Jesucrist era marica, la novel·la Hawaii Meteor, 99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents i de Segui vora el foc. Darrerament és un dels components del programa de ràdio La segona hora de RAC 1. En una entrevista (2012) de Bibiana Ballbé al programa Bestiari il·lustrat del Canal 33, Domínguez apareixia amb pistoles de joguina simulant tirar contra dibuixos de personalitats, entre les quals el del rei; l'enrenou provocat va fer que dimitís la directora del programa i que Domínguez i Ballbé fossin citats a declarar per presumpte delicte contra la Corona. El 2013 va inaugurar el centre Kulturale a Figueres, que comptava amb bar, pub, sala de concerts, sala d'exposicions i restaurant.

Referències

• http://fast.cat/
• http://www.emporda.info/comarca/2017/10/01/video--incidents-garrigas/368641.html
• http://www.diaridegirona.cat/alt-emporda/2017/10/01/video-guardia-civil-sendu-urnes/870654.html
• http://webspobles2.ddgi.cat/garrigas/media/sites/140/images.pdf Arxivat 2021-06-25 a Wayback Machine.

Bibliografia

• Joan Ferrerós Serra. Girona: Diputació de Girona, 2017. Series: Quaderns de la Revista de Girona, 185. ISBN 9788415808473

Enllaços externs

• Garrigàs - Lloc web oficial
• Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya