Història de Geòrgia
La història de Geòrgia comença al paleolític; des d'aquell moment la zona va estar habitada constantment. Des del punt de vista polític, aquest territori poques vegades ha format una unitat política, sovint tot o una part ha estat dominat per les potències veïnes. Al segle iv els antics regnes de la Còlquida i la Ibèria caucàsica adoptaren el cristianisme dins la branca ortodoxa georgiana. Amb això, a més de la llengua georgiana, els habitants de Geòrgia estaven connectats pel cristianisme ortodox. Només en “l'edat d'or georgiana” del segle xi i xii el país fou un poder a la zona. Aquest Regne georgià es creà al voltant de l'any 1000 després de deslligar-se de l'Imperi Romà d'Orient, els perses i els àrabs. Geòrgia va ser governada pels Bagrationi fins al segle xiv, amb les invasions dels pobles de l'estepa asiàtica, perses i turcs. Cap al 1800 els Bagrationi escolliren la protecció de la Rússia aleshores emergent. Durant un segle Geòrgia pertanyé a la Rússia tsarista i després d'un breu període d'independència, a la Unió Soviètica. Amb el desmembrament d'aquest estat el 1991 tornà a ser independent.
Prehistòria
[modifica]El que actualment és Geòrgia, la zona del sud-oest del Caucas, ha estat habitada contínuament des de fa 50.000 anys (paleolític). De molt abans, de fa 1,7 milions d'anys, són els fòssils de l'Homo georgicus,[1] que és considerat el precursor de l'Homo erectus. En el neolític, al 5è mil·lenni aC, s'hi desenvolupà la cultura Kura i mantingué lligams amb les cultures de Mesopotàmia.
Geòrgia en l'antiguitat
[modifica]Còlquida (Egrisi com a nom autòcton) és el nom antic donat pels grecs a la costa oest de Geòrgia, mentre que Ibèria del Caucas corresponia a la conca interior oriental del riu Kura, el nom autòcton n'era Kartli. En la Geòrgia oriental la influència romana va ser més feble que a l'oest. Aquestes zones foren en els primers segles de l'era cristiana un constant camp de batalla entre romans, armenis i parts, amb la Ibèria caucàsica normalment del costat de Roma. L'estructura social i administrativa de la Geòrgia oriental tenia molta influència de Pèrsia.
Geòrgia medieval
[modifica]Unificació de l'estat georgià
[modifica]A les primeres dècades del segle ix Aixot I, de la família reial dels Bagrationi, va prendre als àrabs els territoris meridionals de la Ibèria caucàsica que abans formaven part de l'Imperi Romà d'Orient i els va anomenar Curopalatinat d'Ibèria, que eren en la pràctica independents. També va establir un protectorat sobre part d'Armènia abans controlada pels àrabs.
Cap a finals del segle x es va formar la primera monarquia de la Geòrgia unificada quan el curopalat David III envaí Ibèria. Tres anys després Bagrat III heretà el tron d'Abkhàzia. El 1001 Bagrat afegí el Curopalatinat d'Ibèria al seu domini i, el 1008-1010, Bagrat s'annexà Kakhètia i Herèthia, i esdevingué així el primer rei de la Geòrgia unificada.
A la segona meitat del segle xi l'Imperi seljúcida envaí Geòrgia i derrotà les forces georgianes. Només les àrees muntanyoses de Geòrgia quedaren fora del control seljúcida.
David IV i el contraatac georgià
[modifica]El rei David IV (1089–1125), de la família Bragationi, lluità contra els seljúcides i recuperà el territori amb l'excepció de Tbilisi, que quedà com a enclavament seljúcida. Coincidí i va ser ajudat per la Primera Croada (1096–1099). El 1122, contraatacant una ofensiva seljúcida els georgians recuperaren Tbilisi, i la feren la seva capital. El 1124 David també va passar a ser el rei dels armenis i incorporà a Geòrgia el nord d'Armènia.
Jordi III
[modifica]L'any 1156 la població cristiana d'Ani es va aixecar contra l'emir xaddàdida Fakr al-Din Shaddad, vassall de Jordi III, i va cedir la ciutat al seu germà Fadl ibn Mahmud, però la població no ho va acceptar i es va oferir a Jordi III, que va acceptar l'oferiment.[2] Una coalició formada pel Xah-i Arman d'Ahlat Nasir al-Din Sukman II, el governant Ortúkida de Diyarbakır, Kadjm al-Din Alpi, i el saltúquida Izz al-Dîn Saltuk II d'Erzerum, però Jordi va derrotar als aliats que van posar setge a la ciutat en 1161 i va marxar contra l'emir d'Erzerum a qui va fer presoner sent alliberat per un gran rescat. La captura d'Ani i la derrota dels saltúquides van permetre al rei georgià marxar cap a Dvin, saquejada l'agost/setembre de 1162[3] i la mesquita demolida. Tanmateix, la ciutat fou ocupada pels ildegízides el 1163.[3]
Jordi III amb el futur emperador Andrònic Comnè el 1173 va marxar per defensar el seu vassall Akhsitan I i recuperar Derbent, que havia caigut en mans dels kiptxaks i va reforçar el domini georgià a la zona.[4]
La reina Tamara
[modifica]Amb la reina Tamara de Geòrgia, Geòrgia arribà a la seva esplendor política. L'1 de juny de 1195 les tropes de Tamara venceren l'atabeg ildegízida de l'Azerbaidjan Nusrat al-Din Abu Bakr a la batalla de Shamkor,[5] El 1199 la dinastia xaddàdida va ser abolida i Ani incorporada a Geòrgia.[6] El 1201 va ser ocupada Birdjnissi i annexionada, i cap al sud-oest el territoris d'Ochki, Kahkhuli i Bana van esser igualment annexats. Tot això inquietava als caps dels estats veïns i el soldà de Rum Sulaymanshah II atacà Geòrgia sent vençut a la batalla de Bassèn el 27 de juliol del 1202.[7] El soldà d'Erzindjan i l'emir d'Erzerum es van sotmetre a Geòrgia, si més no nominalment, i el 1203 fou conquerida Dvin que també fou incorporada a Geòrgia.[7]
El 1203 fou assetjada pels llatins de la Quarta Croada, que el 1204 l'ocuparen i saquejaren,[8] llavors la reina va ordenar conquerir la costa nord del Mar Negre, on vivien tribus de llinatge georgià, i els seus soldats van ocupar Trebisonda, Límnia (una fortalesa propera a Trebisonda), Samsun, Sinope, Kerasunt, Koptiara (fortalesa entre Kerasunt i Heraclea) i Heraclea, Aquest territori els georgians l'anomenaven Txanètia (per al poble georgià dels tsan) o Lazistan (per als lazes). Sota recomanació dels seus consellers va establir allí l'imperi de Trebisonda col·locant al tron al seu parent Aleix Comnè, hereu legítim de l'Imperi Romà d'Orient.
El 1210 l'exèrcit georgià envaí el nord de Pèrsia i en feu del territori un protectorat. Amb aquestes conquestes Geòrgia arribà al màxim d'expansió territorial de la seva història. També hi hagué un auge cultural.
Invasió mongola
[modifica]En la dècada del 1220, el sud del Caucas i Àsia Menor patí la invasió mongola. El 1243, la reina Russudan signà un tractat de pau amb els mongols pel qual Geòrgia perdia els seus estats clients. Encara que va ser ocupada pels mongols, Tbilisi conservà l'estatus de capital de Geòrgia. Tot i que una part del país restà fora del control mongol la unió política es va desintegrar. Jordi V de Geòrgia (1314–1346) deixà de pagar tribut als mongols i restaurà la situació anterior al 1220.
En el període 1386–1403 el Regne de Geòrgia va fer cara a 8 invasions turcomongoles liderades per Tamerlà, que devastaren gran part del país.
Període otomà i persa
[modifica]Al segle xv la situació canvià en tots els aspectes possibles: lingüístic, cultural, polític, etc. Amb la caiguda de Constantinoble del 1453 la sortida del mar Negre passà a control turc i el poder georgià va entrar en declivi a més de dividir-se en diversos estats. A finals del segle xv l'Imperi Otomà s'expandí i Geòrgia, durant desenes d'anys, passà a ser un camp de batalla entre els turcs otomans i els perses safàvides. El 1555, els otomans i els safàvides signen la pau d'Amasya i defineixen esferes d'influència a Geòrgia (l'oest per als turcs i l'est per als perses). Al segle xv l'economia de Geòrgia va fer fallida.
L'annexió russa
[modifica]Irakli II, rei de l'estat georgià de Kartli-Kakhètia (1762 a 1798), cercà la protecció de Rússia contra els atacs turcs i perses. L'emperadriu russa Caterina la Gran va ajudar, en principi amb poques tropes, als georgians contra els turcs. El 1769–1772, un gran exèrcit rus atacà la invasió turca a Imerètia i a Kartli-Kakhètia, després del qual signà un tractat (1783) amb què aquest segon territori quedava sota protecció de Rússia. El 1795, el xa de Pèrsia, Agha Muhàmmad Khan, envaí el país i calà foc a Tbilisi.
A l'estiu del 1805 les tropes russes venceren les perses a prop de Zagam. El 1810, el regne d'Imerètia (Geòrgia occidental) va ser annexat a l'Imperi rus. Des del 1803 al 1878, amb successives batalles contra turcs i perses, es van anar incorporant territoris de Geòrgia a Rússia.
La República Democràtica de Gèorgia, 1918-1921
[modifica]La Revolució russa del 1917 portà aquell país a una guerra civil durant la qual alguns dels seus territoris es declararen independents i Geòrgia en va ser un. Es va declarar república independent el 26 de maig del 1918. El control, el va exercir una facció del partit comunista menxevic i hi establí un sistema multipartidista. Aquest estat va ser reconegut per la Rússia soviètica i els principals estats del món. El febrer del 1921 ll'Exèrcit Roig va envair i ocupar Geòrgia i n'anul·là la independència.
Geòrgia postcomunista
[modifica]El 31 de març del 1991 el líder opositor al comunisme soviètic Zviad Gamsakhurdia organitzà un referèndum sobre la independència, la qual va ser aprovada amb el 98,9% dels vots. La independència formal fou declarada el 9 d'abril del 1991. El govern de Gamsakhurdia s'oposava fortament als vestigis del període soviètic, com eren les bases militars russes al territori Georgià i, després del col·lapse de la Unió Soviètica, el govern georgià s'oposà a integrar-se dins la Comunitat d'Estats Independents (CEI). Uns mesos després esclatà una guerra civil per reprimir els moviments d'autodeterminació de les minories ètniques d'ossets i d'abkhazis. Acabada la guerra, les protestes d'aquestes minories segueixen vigents.
El 2008 es va produir una Guerra entre Geòrgia i Rússia, en la qual van desplegar-se tropes russes a Ossètia del Sud i Abkhàzia.[9] Com a reacció, Geòrgia va abandonar la Comunitat d'Estats Independents.[9]
Somni Georgià va vèncer el partit governant Moviment Nacional Unit en les eleccions legislatives georgianes de 2012, formant una coalició amb altres sis partits d'oposició, aconseguint el 54,97% dels vots i 85 escons al parlament, mentre que el seu principal rival en va obtenir el 40,34%.[10] El llavors president Mikheil Sakaixvili va admetre la derrota del seu partit i va prometre col·laborar amb el procés constitucional per formar un govern nou. El partit va revalidar la seva victòria en les eleccions parlamentàries de 2016 amb Guiorgui Kvirikaixvili i les eleccions de 2020 amb Giorgi Gakharia[11] Després de la invasió russa d'Ucraïna del 2022, el govern va desplaçar-se a posicions prorussa i autoritàries, i va guanyar per majoria absoluta les eleccions legislatives georgianes de 2024 amb Irakli Kobakhidze.[12]
Referències
[modifica]- ↑ Abesalom Vekua (2002): A New Skull of Early Homo from Dmanisi, Georgia.
- ↑ Baumer, Christoph. History of the Caucasus. Volume one, At the crossroads of empires. London: I.B. Tauris, 2021, p. 288. ISBN 978-1-78831-007-9.
- ↑ 3,0 3,1 Richards, Donald Sidney. The Chronicle of Ibn Al-Athir for the Crusading Period from Al-Kamil i 'l-Ta'rikh (en anglès). vol.2. Ashgate, 2010, p. 135. ISBN 9780754669517.
- ↑ Minorsky, V. «Khāqānī and Andronicus Comnenus». Bulletin of the School of Oriental and African Studies, University of London, vol. 11, 3, 1945, pàg. 550–578. DOI: 10.1017/S0041977X0007227X. JSTOR: 609336.
- ↑ Tsurtumia, Mamuka «Couched Lance and Mounted Combat in Georgia» (en anglès). Journal of Medieval Military History. Boydell & Brewer, Limited, 12, 19-06-2014, pàg. 90 [Consulta: 3 novembre 2024].
- ↑ Lordkipanidze, Mariam. Georgia in the XI-XII Centuries (en anglès). Tbilisi: Genatleba, 1987, p. 150.
- ↑ 7,0 7,1 Mikaberidze, Alexander. Historical Dictionary of Georgia (en anglès). Rowman & Littlefield Publishers, 2015, p. 17. ISBN 9781442241466.
- ↑ Marcos Hierro, E. «Els catalans i l'Imperi bizantí». A: Maria Teresa Ferrer i Mallol. Els catalans a la Mediterrània oriental a l'edat mitjana. Institut d'Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica, 2003, p. 32. ISBN 9788472836709.
- ↑ 9,0 9,1 Forès, Laia «La UE planta cara al desafiament d'Ucraïna». Ara, 29-11-2013, pàg. 16-17.
- ↑ «Ivanishvili's Political Party Launched» (en anglès). Civil Georgia, 12-04-2012. [Consulta: 27 juliol 2017].
- ↑ «Georgia’s governing party leads key election race: Early results» (en anglès). al Jazeera, 26-10-2024. [Consulta: 28 octubre 2024].
- ↑ «Somni Georgià guanya les eleccions amb el 54% dels vots». El Punt Avui, 27-10-2024. [Consulta: 28 octubre 2024].
Bibliografia
[modifica]- Allen, W.E.D.: A History of the Georgian People, 1932.
- Ammon, Philipp: Georgien zwischen Eigenstaatlichkeit und russischer Okkupation: Die Wurzeln des russisch-georgischen Konflikts vom 18. Jahrhundert bis zum Ende der ersten georgischen Republik (1921), Klagenfurt, 2015.
- Anchabadze, George: History of Georgia: A Short Sketch, Tbilisi, 2005, ISBN 99928-71-59-8.
- Assatiani, N. and Bendianachvili, A.: Histoire de la Géorgie, París, 1997.
- Avalov, Zurab: Prisoedinenie Gruzii k Rossii, Montvid, S.-Peterburg 1906.
- Braund, David: Georgia in Antiquity: A History of Colchis and Transcaucasian Iberia 550 BC-AD 562. Clarendon Press, Oxford 1994, ISBN 0-19-814473-3.
- Bremmer, Jan, & Taras, Ray: "New States, New Politics: Building the Post-Soviet Nations", Cambridge University Press, 1997.
- Gvosdev, Nikolas K.: Imperial policies and perspectives towards Georgia: 1760-1819, Macmillan, Basingstoke 2000, ISBN 0-312-22990-9.
- Iosseliani, P.: The Concise History of Georgian Church, 1883.
- Lang, David M.: The last years of the Georgian Monarchy: 1658-1832, Columbia University Press, Nova York, 1957.
- Lang, David M.: The Georgians, 1966.
- Lang, David M.: A Modern History of Georgia, 1962.
- Manvelichvili, A: Histoire de la Georgie, París, 1955.
- Salia, K.: A History of the Georgian Nation, París, 1983.
- Suny, R.G.: The Making of the Georgian Nation, 2nd Edition, Bloomington and Indianapolis, 1994, ISBN 0-253-35579-6.
Enllaços externs
[modifica]- Georgia - A Country Study, Library of Congress.
- List of rulers of Georgia.
- Kartuli Idea-The Georgian Idea by Dr. Levan Z. Urushadze.
| ||||||||