Naturalesa humana com a desenvolupament humà: superant el reconeixement i l'autonomia efectiva

• Autores: Cristian Moyano Fernández
• Localización: Filosofia, ara!, Vol. 2, Nº. 2, 2016 (Ejemplar dedicado a: Monogràfic: "Pensar l'ésser humà, des de Plató a l'actualitat"), págs. 18-20
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen

  • El teleologisme aristotèlic que sotmetia l'essència humana a una finalitat natural, ha estat molt discutit pels filòsofs existencialistes de l'època moderna i contemporània, defensors de la llibertat que el subjecte té de construir-se a sí mateix. Però l'absoluta autonomia no sembla ser una resposta contundent davant les critiques d'Alasdair MacIntyre. Tanmateix, tampoc la lluita pel reconeixement de Hegel o de Honneth sembla ser una condició suficient per a definir què som. La naturalesa humana ha de ser entesa de forma evolutiva, temporal, en desenvolupement constant; com Pierre Gassendi deia en discutir el dualisme cartesià: ha de ser entesa sota el continu de la vida.