Der Naturraum der Pyrenäen als Epochenmerkmal für den Modernismus: (Caterina Albert: Solitud, 1904-05)

• Roger Friedlein ^[1]
  1. [1] Freie Universität Berlin,
• Localización: Zeitschrift für Katalanistik: Revista d'Estudis Catalans, ISSN-e 2199-7276, ISSN 0932-2221, Nº. 17, 2004, págs. 45-68
• Idioma: alemán
• Títulos paralelos:
  • The Pyrenees’ natural space, a characteristic feature within Modernism: (Caterina Albert: Solitud, 1904–5)
  • L’espai natural dels Pirineus, un tret d’època per al Modernisme: (Caterina Albert: Solitud, 1904–5)
• Enlaces
  • Texto completo (pdf)
• Resumen
  • català

    L’espai natural pirinenc es troba al centre d’uns textos paradigmàtics tant de la Renaixença (Verdaguer, Balaguer) com del Modernisme (C. Albert).

    En la Renaixença, està conjuminat amb l’Edat mitjana catalana per tal de contribuir a la formació de mites històrics nacionals. En el Modernisme, la funcionalitat de la natura es modifica, cosa que es fa palesa en la novel∙la pirinenca Solitud (1904/5) de Caterina Albert (pseud. Víctor Català). Víctor Català despulla la natura de les seves connotacions històriques. Els Pirineus, contràriament als textos renaixencistes són, ara, designats amb topònims ficticis i serveixen com a exemple d’un espai natural, de cara al qual els humans s’han de situar i amb el qual formen una relació existencial i individual. Per tant, els Pirineus deixen de ser escenari històric grandiós, personificació de la pàtria i espai d’identificació. Es crea el lloc per a l’evolució intraliterària: Víctor Català assigna una nova funció als contes de fada pirinencs, coneguts del Canigó verdaguerià, i els posa al servei de l’anàlisi psicològica. La innovació aconseguida per la prosa modernista rau, doncs, en el fet d’enfocar unes dinàmiques humanes individuals, plasmades gràcies a la natura muntanyenca, mentre que la temàtica de la identitat col∙lectiva, tan característica de la Renaixença, es resitua en un altre discurs, ara específicament polític i teòric.

  • English

    The natural space of the Pyrenees can be found at the heart of some paradigmatic texts both from the Renaixença (Verdaguer, Balaguer) and from Modernism (C. Albert). During the Renaixença it is combined with the Catalan Medieval Ages in order to contribute to the formation of historical national myths. In Modernism, nature’s functionality is modified, which is demonstrated obviously in the Pyrenean novel Solitud (1904/5) by Catarina Albert (pseud. Víctor Català). Víctor Català strips nature of its historical connotations. Unlike the texts from the Renaixença, the Pyrenees are named with fictitious toponyms and they are used as an example for a natural space that humans have to face and with which they share an essential and individual relation. So the Pyrenees cease to present the famous historic scenery, personification of the home country and space of identification. A place of intraliterary evolution is created: Víctor Català assigns a new function to the fairy tales from the Pyrenees – known through the verdaguerian Canigó – and she puts them into the service of the psychological analysis. The innovation that has been achieved by the modernist prose is due to the fact that human individual dynamics – created thanks to the mountainous nature – have been tackled, while the collective identity topic, that was so characteristic during the Renaixença, is resituated within another discourse, nowadays particularly political and theoretical.