• Texto Completo Libro

La IV edició de les Jornades d'Estudis Predoctorals d'Art i Musicologia ha tingut com a objectiu la reflexió per part d'investigadors predoctorals sobre la manera en què la seva recerca pot donar un pas endavant respecte a les metodologies i discursos hegemònics dels seus camps d'estudi. Ha volgut posar en dubte com s'han impartit i estudiat tradicionalment les disciplines de la història de l'art i la musicologia, com també els estudis escènics, literatura o història, i aportar noves perspectives que entrin en disputa amb les concepcions canòniques de l'acadèmia per a implementar un discurs més actual i inclusiu en les nostres recerques. La història canònica construïda sobre el nom dels "grans artistes" i dels "grans compositors" fa temps que ve trontollant i són necessaris nous discursos que estructurin la història de les arts basant-se en preceptes estètics o ideològics. També, però, un dels perills que ve associat a l'estudi del passat és el seu revisionisme: qui i com estableix el criteri de rigor a l'hora d'incloure noves figures al catàleg o repertori clàssic, de fer recreacions historicistes del passat, de reinterpretar músiques antigues en el present? Molts ja som conscients que el món de les Humanitats s'ha vist i ha sigut representat des d'una mirada occidental, masculina i racial. Els centres de poder han implantat la seva visió dels fets com el cànon de referència que els estudis de gènere, poscolonials i ètnics venen ja anys rebatent. Per exemple, coneixem de sobra l'art romà i les tragèdies gregues, però què passa amb les civilitzacions precolombines? Els repertoris clàssics estan formats per música cortesana i palatina, però què passa amb la música popular? Com fem un lloc a l'acadèmia per a la creació actual que convisqui amb la recerca històrica? Quins nous plantejaments podem aportar al respecte per reestructurar les nostres disciplines? Tant als museus com als auditoris encara predominen els noms masculins, tot i que exposicions i concerts dedicats a figures femenines cada vegada són més comuns. Noves obres s'inclouen al repertori, o es fan relectures de les clàssiques, amb la intenció de trencar amb la visió de la dona polaritzada entre la femme fatale i la immaculada que ens ve del segle XIX. Però, com podem incloure aquests nous noms al cànon estructural, més enllà de recuperacions puntuals, i sota quins criteris podem equiparar-los amb els "grans noms" masculins o amb els "grans títols" de la història i unificar posicions? Altres casos són el discurs colonialista, que ha codificat un llenguatge iconogràfic europeu i propagandístic per justificar-se a sí mateix, sense donar prou veu a la mirada pròpia dels colonitzats; les legitimacions religioses dins de les cultures nacionals o les diferències entre classes socials són també temes rellevants dins d'aquesta temàtica.