UNA FOTOGRAFIA INÈDITA D’ONDA DE L’ANY 1897

per Ismael-Pascual Chiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica simultàniament ací i en el blog de l'autor.

 

Vista actual d’Onda des de la partida de la Merlota

La tradició ceràmica d’Onda ve de lluny. Per exemple, el 1385 ja hi funcionava un xicotet taller propietat de Garcia Cantavella. Tanmateix, fins al segle XVIII tota la producció ondera fou domèstica, de la mateixa manera que ho era a la resta de localitats de la zona (Feliu, 1998: 58).

El punt d’inflexió, però, es produí l’any 1727, quan el comte d’Aranda, en Buenaventura Pedro de Alcántara Giménez de Urrea y Abarca de Bolea, va obrir a l’Alcora, capital de l’Alcalatén, una fàbrica de pisa. Tot i el seu bon funcionament, com apunta María Luisa González (1980: 13), unes dècades després, les tensions que tingueren lloc entre la direcció i els artistes van fer que foren acomiadats alguns d’ells, els quals s’establiren pel seu compte a la mateixa població i a altres pròximes, com Onda o Ribesalbes.

En aquest context, l’any 1778 en Manuel Guinot va posar en marxa la seua fàbrica de pisa a Onda, ubicada al Raval de Sant Josep, a la qual va seguir la d’Andrés Peris, que s’inaugurà el 1806 al Portal de València (Feliu, 1998: 59, 62) al lloc conegut com la pallissa de Gavaldà. A partir de mitjan segle XIX, aquestes empreses, rebatejades amb el nom de «La Esperanza» la primera i «La Campana» la segona, començaren a produir taulells en sèrie (Feliu, 1998: 63).

 

Segell de la fàbrica de La Campana d’Onda a la part posterior d’un taulell

 

La producció ceràmica, unida al sentiment religiós dels onders, va començar a fructificar en forma de retaules ceràmics devocionals, que eren col·locats a les façanes de les cases del poble. Això va fer que els carrers arribaren a perdre el seu nom tradicional en favor del del sant o de la Mare de Déu que hi havia en cadascun d’ells. Prova d’açò és l’acta de la sessió ordinària de l’Ajuntament d’Onda del 4 de març de 1859, transcrita per Francesc Àlvaro i Fèlix al seu treball inèdit Toponímia urbana: vies públiques dedicades a personatges vinculats a la vila d’Onda (2007):

"A propuesta de la comisión nombrada para la variación y fijación de los nombres de las calles de la población, el Ayuntamiento acordó lo siguiente: Que la parte de la calle de Arriba que empieza desde la casa de José Peris García y concluye en las cuatro esquinas, se llame de San Isidro, por estar en ella colocado el cuadro de este Santo (...) Que la parte de la calle de Arriba que principia en las cuatro esquinas y termina en la casa de la viuda de Manuel Castelló se denomine de Santa Isabel por tener dicha calle colocado el cuadro de esta Santa (...) Que la plaza del Arraval y Plá se les ponga, á la primera San José por estar en ella la Capilla de este Santo (...) y la calle del Puador se denominará de la Virgen del Carmen".

D’aquesta manera es van oblidar quasi tots els noms originaris dels carrers del nucli històric d’Onda. A banda dels carrers de la Llum, de la Perdiu, de València, del Moro, de Borriana, de la Moreria, d’en Galceran o de Dalt (no oficial), i de les places de Dins (no oficial), de Fora (no oficial), o de la Sinagoga, pocs topònims més van sobreviure.

Retaule de la Mare de Déu dels Dolors i fragment conservat del retaule de les Ànimes del Purgatori, dos dels més antics conservats als carrers d’Onda (s. XVIII-XIX)

 

Un dels molts noms antics que desaparegueren fou el de l’actual plaça del Salvador, de la qual és titular el patró d’Onda. Ací, però, no hi ha cap retaule ceràmic; el que hi ha és una imatge de Jesús Transfigurat.

Capella del Salvador, a la plaça del Salvador d’Onda

 

La del Salvador és una escultura moderna, protegida dins d’una fornícula tancada amb un vidre i encastada en la paret de la casa número 19. Al frontal de la capella diu «AÑO 1958» i està dibuixat l’escut de la Vila. No obstant això, com afirma Francesc Àlvaro i Fèlix (2006), el primigeni conjunt degué ser anterior a eixa data.

Capella del Salvador, a la façana de la casa número 19

de la plaça del Salvador d’Onda

 

La prova definitiva d’aquesta afirmació l’hem trobada en una revista anomenada Madrid Cómico, que va publicar un viatge per la província de Castelló l’any 1897. De les diverses instantànies d’Onda que hi apareixen, la més valuosa és la de la «Plazuela y entrada á la calle del Salvador» per ser l’única fotografia conservada de la capella del Salvador original.

Plaça del Salvador amb la capella original (any 1897)

 

Detall de la Capella del Salvador original. On en l’actualitat hi ha una finestra

de l’habitatge, abans hi hagué pintat un Sol

Aquesta imatge, desconeguda per als onders de hui en dia, ens mostra l’estat primigeni de la capella, segurament el que tingué fins el 1932. Aleshores, proclamada la II República el 14 d’abril de 1931 i consagrada la laïcitat de l’Estat per la Constitució aprovada el 9 de desembre d’aquell any, l’Ajuntament d’Onda enretirà els noms del santoral dels carrers. És el que ocorregué durant el transcurs del Ple del consistori del 17 de juny de 1931, quan «a proposición del señor Canelles este Ayuntamiento por unanimidad acuerda la variación o cambio de nombre de las plazas y calles siguientes: Plaza de San José, calle de San Miguel (...), plaza de San Roque, calle de los Ángeles, calle de la Virgen del Carmen (...)». A banda, el 15 d’abril de 1932 emeté una ordre que obligà els propietaris dels habitatges on hi haguera retaules ceràmics devocionals o capelles a desmantellar-los o a tapiar-los.

Retaule de la Mare de Déu del Pilar, que les veïnes de la plaça a la qual dóna nom afirmen que fou un regal d’un tal Vicente Gimeno l’any 1802. Si ens fixem a la dreta, es veu com els taulells estan mal col·locats, fet que prova que fou un dels retaules desmuntats el 1932

 

Fou llavors quan va desaparèixer la capella del Salvador que veiem a la fotografia de 1897. Acabada la Guerra Civil i instaurat un nou règim polític a l’Estat espanyol, amb la religió catòlica com a credo oficial, es tornaren a col·locar els retaules ceràmics supervivents i se’n feren un bon grapat de nous per a substituir els desapareguts i per a santificar els nous carrers que s’urbanitzaven, fruit de l’augment poblacional, a la zona de la Serratella, el Tossalet i el vessant est del turó del Castell.

Retaule de sant Tomàs d’Aquino, al carreró entre la plaça del Salvador i el carrer de la Mare de Déu d’Agost, pintat l’any 1847 i tapiat el 1932 fins que va ser redescobert unes dècades més tard

 

BIBLIOGRAFIA

ÀLVARO, Francesc (2006). Un tomb pel casc vell de la vila d’Onda. Onda: Gràfiques Castañ.

ÀLVARO, Francesc (2007). Toponímia urbana: vies públiques dedicades a personatges vinculats a la vila d’Onda. Treball inèdit.

FELIU, Joan (1998). La cerámica arquitectónica de Onda en el siglo XIX. Tesi doctoral. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I. Disponible enlínia.

GONZÁLEZ, María Luisa (1980). «La azulejería de Onda». Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares, p. 13-14, n. 17.

Castro i Suleima (Suera Alta): espais arqueològics

per Òscar Pérez Silvestre
Investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, publicat en el butlletí Suera 20 (2014)

Suera Alta, Suleima, Benisuleima...

Amb motiu del quart centenari de l’expulsió dels moriscos, commemorat l’any 2009, algunes persones vam notar especialment el desaprofitament d’una ocasió: identificar les restes morisques de la nostra serra d’Espadà, descriure-les i posar-les en valor. No es tractava de fer parcs temàtics, però sí que les institucions i el personal especialitzat entrara per fi a la serra, fera un treball de camp i un inventari de les recialles arquitectòniques i quotidianes dels antics pobladors expulsats a la força. Els arxius guarden milers de documents encara per estudiar en profunditat...

Es van publicar alguns llibres, es va fer algun congrés, però els pobles de l'Espadà continuaven fora del circuit. Certament, em fa l’efecte que en la majoria de casos es tractava de repetir allò sabut o nous descobriments en altres parts del territorio valencià, i la sort no ens va esguitar. Jo no tinc preparació d’historiador ni d’arqueòleg, però l’ull va acostumant-se a trobar restes superficials de ceràmica i murs allà on la toponímia i la tradició ens indiquen que hi havia «coses de moros». Ben pocs treballs i excavacions hi ha, com ni siguen els de Butzer i altres que ha generat el Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló. De vegades es protegeixen alguns béns amb alguna figura, però això no assegura el coneixement del bé (estudi) ni la conservació. Una falta de consciència, i en conseqüència una falta d’estima pel patrimoni, a la qual si sumem el fer o desfer segons vinga en gana només pot produir una pèrdua irreparable.

Recorde com si fóra hui la primera experiència que em va impressionar sobre manera: un amic havia quedat a dinar a Eslida amb el catedràtic de Geografia Joan Mateu Bellés. A l’hora del café em va buscar perquè el coneguera i vam anar a l’alqueria de Benissanda, a la vora del pujador de la famosa font de Fosques. Allà, ens va fer una lliçó magistral d’identificació d’elements superficials: murs de cases, carrers, ceràmica, sistema de regadiu... I dic tot açò perquè, aparentment, allà no en queda res. Ja sabeu que els repobladors i les generacions següents es van afanyar a abancalar tot el terme susceptible de conreu i van reaprofitar pedra i paret. Els fonaments, però, hi són. Els pobles de l’Espadà sempre han sigut de pocs recursos i els camins de l’aigua estan fets de fa segles; els nous pobladors del segle XVII no van construir des del no-res, sinó que van millorar i adaptar un sistema mil·lenari a les seues necessitats, que eren majors que les que tenien els moriscos (impostos, població creixent, ànsia de millorar unes condicions senyorials precàries...).

Imatge de la pujada anual a Suera Alta la primera setmana d'agost

Sempre que puc vos acompanye a Suera Alta en la pujada de la Setmana Cultural d’agost. He dit diverses vegades que vos tinc una enveja (sana) per les coses que feu al poble, i vos assegure que fa anys que vau posar el ciments una iniciativa que ara comença a forjar-se en altres pobles: els programes culturals i les festes alternatives. No es tracta de fer la competència a cap acte ni de voler parar a renyir; simplement, actes com este són un magnífic complement que ajuda a arrelar en el territori. Qualsevol activitat fora de casa socialitza, però n’hi ha que fan créixer arrels perdurables, fins i tot per a un foraster relatiu com jo que s’identifica amb el vostre patrimoni.

En la pujada d’enguany em vaig apegar a la roda de Vicent Fausto. Va ser un camí ple de paisatge i d’història, de coses sabudes i de nous descobriments per a mi, amb una visita quasi nocturna i privada ja a Castro, corrals en un temps recent, però antiga alqueria islàmica protegida per la presència de l'imponent castell de Maús. Precisament, la conversió en corrals de ramat va assegurar la conservació d’un conjunt equiparable als més coneguts de les valls de la Marina que solen posar-se com a exemple de despoblats moriscos (l’Atzuvieta, Capaimona, la Queirola...). Ací, però, no hem tingut la sort de les excavacions ni de la descripció detallada, llevat d’un treball que està realitzant Lourdes Tamborero sobre els habitatges reconvertits en corrals que el temps i les reformes han desdibuixat.

Poblament de Castro de la vall de Suera, reutilitzat com a corrals

Ens hem quedat en el reconeixement i la protecció (?) que poden donar les figures de BRL (Bé de Rellevància Local) o BIC (Bé d’Interés Cultural). Vegem-ho.

Segons els catàleg en línia del Servici de Patrimoni Cultural de la Generalitat (en actualització permanent, ens avisen), Suera té dos BIC (castell de Maús i poblament de Castro) i tres BRL (ermita del Calvari, església de l’Assumpció i Suera Alta). Això està previst en el PGOU de Suera, publicat l’abril de 2003 en l’annex del BOP, i la Llei 5/2007, de modificació de la Llei 4/1998 del Patrimoni Cultural Valencià, concreta els conceptes.

Suera Alta (BRL) té la consideració d’espai de protecció arqueològica (EPA). És, per tant, un jaciment arqueològic que cal almenys protegir de la destrucció intencionada i no intencionada pel seu interés històric. Segons l’article 47.1 de la Llei 5/2007, «correspon als ajuntaments proposar justificadament, a través del Catàleg de Béns i Espais, la selecció dels immobles del seu terme municipal que aspiren al reconeixement de bé de rellevància local». En el 47.2 especifica: «tals documents [els Catàlegs de Béns i Espais] hauran de comprendre, de manera succinta, l’estudi i avaluació de tots els camps d’interés patrimonial de naturalesa immoble que tinguen presència en el seu municipi, sent redactats per equips pluridisciplinaris en la composició dels quals participaran, necessàriament, titulats superiors en les disciplines d’arquitectura, arqueologia, història de l’art i etnologia o antropologia que garantisquen la solvència tècnica dels treballs. En estos es destacaran els valors concrets, els diversos graus de protecció i tipus d’intervenció possibles». Suera Alta va ser inscrita ben prompte  (2004) en la Secció Segona de l’Inventari General de Patrimoni Cultural Valencià, com altres béns de caràcter històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic o etnològic, amb estes dades identificatives:

Informe favorable de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià: 4 de febrer de 2003.
Aprovació definitiva de la Comissió Territorial d’Urbanisme: 7 de març de 2003.
Publicació en el BOP: 5 d’abril de 2003.
Publicació en el DOGV: 5 de maig de 2003.
Codi d’identificació: BRL-12.06.108-006-EPA

Restes d'una premsa d'oli i/o vi, picada en pedra, de Suera Alta

Tal grau de protecció hauria d’haver arribat a la necròpolis que hi ha al camí vell de Matet, al punt on es pren la senda de pujar a Suera Alta. Tot i ser tan evidents les restes del cementeri islàmic, van ser arramblades en les obres d’ampliació del camí (ara pista) que porta a la font de Castro. Una autèntica llàstima, perquè no hi va mediar cap estudi arqueològic i el dany és ja irreparable. 

Cementeri musulmà de Suleima (Suera Alta),
a la vora de la pista que l'ha destruït

 

Al seu torn, Castro i el castell de Maús (BIC encara no inscrits segons el catàleg en línia) tenen una consideració genèrica com a monuments en tant que edificis militars; Castro com a fortí, i Maús com a castell.

Castell de Maús. Agraïments a Ismael Chiva

Si no m’erre, l’única intervenció que s’ha fet en estos tres espais d’interés arqueològic és una descripció superficial i succinta de reconeixement, a càrrec de l’arqueòleg borrianenc Vicent Verdegal Cerezo. En els tres casos, l’estat de conservació és, simplement, «dolent», amb un perill «Alt per enfonsament». He citat literalment. He intentat posar-me en contacte amb ell per missatgeria per tal de saber de quin any són, dins de quin pla es van fer, quins eren els objectius (reconeixement, descripció...) i si hi ha interés suficient per a fer-hi excavacions, però no ha estat possible.

No són bons temps per a la lírica, però tampoc ho van ser per a l’arqueologia nostrada quan es despatxaven els diners a cabassos. Potser siga l’hora de plantar-se i demanar actuacions urgents per no perdre este patrimoni. Certament, fa molta llàstima i el temps va en contra de nosaltres.

Castro: restes molt fràgils, tant com les de Suera Alta...

Una proposta final

M’agradaria molt proposar-vos un complement per al dia de la pujada a Suera Alta. L’estructura de l’activitat és bona (pujada en grup, descans i refrigeri, exploració lliure i baixada a la font de Castro a sopar). Aprofitant el moment del descans al voltant de les cases, es podria triar cada any un text antic que parle d’este poblat, ja siga d’època islàmica, morisca o cristiana, i comentar-lo breument. N’hi ha uns quants, i són molt interessants perquè descriuen quanta gent hi vivia, quins recursos tenia, etc. Solen ser descripcions d’algun viatger amb propòsits diversos, o d’algun enviat del duc de Sogorb, o d’eclesiàstics, estadistes, militars, etc. Són molt interessants, ho reitere. Ens ajudaran a gaudir més d’unes restes que en el passat van ser cases habitades, amb tot el que això implica.

Potser així, coneixent-ho millor i vivint-ho més intensament, arribarem a valorar-ho i a estimar-ho, i al nostre torn ens convertirem en difusors i defensors del nostre patrimoni més pròxim, aquell que parla d’allò que hem sigut i som com a poble.

Mapa de 1818 de Tomás López (fragment), en què apareix Suera Alta, Suera Baixa, la partida de Benalises i el castell

Espadà, microcosmos valencià

per Xavi Delgado Franco

Membre d'Alter21 Territori, Cultura, Patrimoni
Twitter: @XaviDelgado @Alter21es

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball 

El visitant valencià (àrea metropolitana i província) que no coneix l’interior castellonenc, i més encara com més meridional és el seu origen, sol quedar sorprès pel que es troba a la serra d’Espadà. El rocam, les espècies vegetals i part del paisatge li resulten nous. I fruit d’aquesta singularitat que inclou gres roig (rodeno), sureres, roures i castanyers (entre moltes altres espècies) resulta la declaració com a parc natural de la zona. Tot i això, en una curiosa paradoxa, l’entorn singular d’Espadà ‒una vegada el despullem‒ serveix per a descriure la resta del país amb una precisió més que acurada. Més enllà del joc il·lusionista del paisatge, la realitat humana i social al darrere del microcosmos d’Espadà és fortament valenciana. Passa el mateix amb els humans: per molt que canvie l’alçada, el pes, el color dels ulls, de pell o de cabells, tots tenim bàsicament el mateix ADN amb xicotetes modificacions.

Espadà és un cordó de pedra, terra, flora i paisatge humà que uneix el litoral amb les terres altes de l’interior; i si considerem que sopalmes i valls formen també part del sistema d’una serralada, aleshores Espadà també conté l’enllaç entre façana costanera i interior. I, malgrat tot el que ens puga semblar en mirar les agulles i els pics de la serralada, és el litoral qui marca les pautes del relat humà que configura Espadà. L’Espadà que coneixem ara és el fruit de la relació entre el territori i el teixit social que l’habita. Una relació que va més enllà de l’ocupació en esdevenir simbiòtica. L’ésser humà ha contribuït a dissenyar Espadà amb els seus conreus, habitatges, camins i amb el desenvolupament de les seues activitats tradicionals i modernes (i ara també amb el seu abandonament). I els humans som bestioles, però bestioles socials.

En el seu paper d’agent modificador del territori, els espadànics (?) s’insereixen en un complex territorial i social valencià compost d’elements visibles (com ara carreteres i altres vies de comunicació, habitatges, infraestructures, etc.) i d’altres menys visibles (com ara fluxos socials, econòmics, informació, etc.). Un sistema nerviós de ciutats, pobles i diferents vies i sistemes de comunicació que ultrapassa les fronteres territorials i permet que un habitant d’Almedíjar envie els seus formatges als Estats Units d’Amèrica o que una xicona de Tales porte un cotxe de fabricació japonesa. Aquestes relacions, sumades a les personals de cadascú i dels diferents col·lectius que habiten Espadà, a les quals cal superposar sempre un complex teixit que inclou relacions afectives, el sentiment de pertinença a una comunitat o col·lectiu i molts altres elements complexos, configuren les diferents realitats que es viuen a la serra. És per això que es pot dir que Espadà, tot i les seues «vestidures i carn» singulars, té per baix un esquelet profundament valencià fruit de bona part d’aquestes relacions i dependències. Un esquelet que permet que, en descriure Espadà, estiguem descrivint també la realitat de moltes altres àrees valencianes que s’han construït sobre les mateixes estructures.

Comencem pel principi: Espadà és un territori heterogeni com a bon territori valencià, i si com ja hem dit és un territori d’enllaç entre litoral i interior, és allò que es pot anomenar un espai de transició (i probablement també «en transició»). Què es vol dir amb això? Que Espadà ‒com ja hem dit‒ té uns vincles estrets amb la plana litoral, on ciutats com Castelló, Vila-real, Sagunt o la mateixa València tenen una influència i relacions decisives en el seu dia a dia. Però no hi ha una barrera física que separe litoral i interior, el que hi ha és un espai transicional en el qual s’insereix la part de llevant d’Espadà i també aquells llocs més propers a altres ciutats que hi ha a l’entorn de la serra com ara Onda, la Vall d’Uixó o Segorbe. És la llunyania, i no únicament la física, la que marca el grau d’inserció dels territoris d’Espadà en aquests sistemes. És a dir, i de manera clàssica: a menor accés, major grau de ruralitat. En aquest sentit Espadà il·lustra de forma perfecta una realitat molt valenciana: a major llunyania del litoral i major llunyania dels grans eixos de comunicació, major grau de ruralitat. Podria ara afegir dades estadístiques per tal de confirmar la meua afirmació, però hi ha prou amb una imatge, la de l’enllumenat nocturn del nostre territori, que mostra ben gràficament el que acabe d’afirmar.

Espadà i bona part del territori valencià viuen a l’espai de tensió entre zones molt urbanitzades i altres que no ho són. I és per això que a la mateixa serra el que es coneix com a problemàtica rural (envelliment, despoblació, dificultat d’accés a serveis, etc.) es presenta en diferents graus en funció del punt en què ens trobem. Cal reconèixer ací que aquests graus es veuen també alterats per altres elements personals com ara la formació, la classe social o el propi caràcter de cadascú, però des d’un punt de vista territorial és la capacitat de connexió a aquests fluxos el que marca la pauta.

És per això que al mateix Espadà trobem realitats com les d’Higueras, Pavías o Torralba del Pinar (amb poc més de 50 habitants i en risc molt alt de desaparició) a la banda de ponent, mentre que a la de llevant i més propera a Onda i la Vall d’Uixó ens trobem amb pobles que s’acosten, passen i en algun cas ultrapassen de llarg el miler d’habitants (Eslida, Alfondeguilla, Artana, Tales...). Tot i que el paisatge físic i cultural d’uns i altres s’assembla molt, la realitat que es viu és de caire molt diferent. És un element comú al nostre territori valencià: per baix de les grans unitats de paisatge o dels trets culturals hi ha aquesta tensió dual entre urbà (majoritàriament litoral) i rural (majoritàriament interior) que és la que al final marca el present i el futur de cada territori.

Detall d'una construcció de Mosquera

Les nostres vivendes. Apunts sobre arquitectura tradicional a la serra d’Espadà

per Juanma García

Arquitecte tècnic
Twitter: @txuanma

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball. Podeu fer arribar comentaris a l'autor: atjuanma_garcia@hotmail.com 

Vaja per davant el meu agraïment per a tots aquells que, cadascú de la seua manera particular, col·laboren en la conservació i difusió d’aquest el nostre tan volgut entorn natural com és la serra d’Espadà, la qual a més de posseir una flora i fauna autòctones per tots conegudes, també allotja grans empremtes de totes les cultures que han esdevingut importants al nostre territori.

Com a arquitecte tècnic, sempre he estat interessat pel món de l’arquitectura tradicional, les rehabilitacions i tot el que té relació amb l’hàbitat al món rural, encara que em queda molt de camí per recórrer a l’hora de considerar-me un expert en la matèria. Hi ha gent ahí fora que, tot i no tindre estudis, ens poden donar lliçons a tots els diplomats i llicenciats, inclús doctorats, de com es construeix i es projecta a la serra. No vull que aquest apunt es prenga com un dictamen professional, sinó crear un espai de debat que done pas a la intervenció de gent realment experimentada, amb més quilòmetres recorreguts i més hores d’observació de les que fins ara jo puga presumir. Tot per poder crear un fons documental, inclús per a la seua difusió, en el qual poder-nos recolzar tots els professionals que veiem en la rehabilitació de l’hàbitat rural una gran opció per al nostre futur.

En la meua humil aportació voldria centrar l’atenció en l’arquitectura dels nostres pobles. Al nostre voltant podem observar vestigis de diferents civilitzacions, tant en les estructures defensives, com en l’urbanisme i en les vivendes, que serà el nucli central sobre el qual tractaré.

Encara que els àrabs, com a societat totalment sedentària, ja van definir els seus espais de vida, escàs és el romanent de la seua arquitectura vernàcula, ja que les seues estructures van ser reutilitzades per les civilitzacions posteriors i els espais redefinits per a allotjar uns altres costums i estil de vida per tractar-se de cultures totalment diferents. Però, van deixar una de les empremtes més simbòliques i que a posteriori més influiria en les característiques de gran part de les vivendes de la serra: l’urbanisme.

L’urbanisme d’aquella època es caracteritzava per l’adaptació dels espais a l’orografia, tenint en compte que la disposició del poblat solia estar en una de les vessants de la muntanya on s’assentava el castell. Açò donava pas a una xarxa de carrerons amb una linealitat totalment irregular, de la mateixa manera que la planimetria. Tota aquesta disposició irregular dels vials i dels espais públics donava pas a una definició també irregular de les vivendes, la qual s’ha mantingut fins als nostres dies als nuclis antics de les nostres poblacions, amb casos molt significatius com els d’Aín i Eslida o la zona pròxima al Castellet del Piló a Alfondeguilla.

Aquestes primeres vivendes, molt a sovint utilitzant les estructures àrabs, són les més antigues que han perdurat fins als nostres dies. Les característiques més bàsiques eren les següents:

Cimentació: en ser de poca altura, se solien utilitzar murs de maçoneria ordinària travada amb morter de calç viva i àrid tret de les zones d’al·luvions, de gran inèrcia (aproximadament d’uns cinquanta centímetres d’amplària) directament sobre el terreny, cuidant de deixar les pedres de major tamany i de forma més regular per als primers centímetres.

Estructura: tipologia estructural molt bàsica, amb un sistema biempotrat (entre ambdós murs de maçoneria ordinària) de biguetes de fusta i entrebigat de pedra plana travada amb morter fi de calç o algeps, utilitzant una cimbra de fusta fins a la seua total consolidació.

Coberta: inclinada de biguetes de fusta, a una o dues aigües. En aquest cas, l’entrebigat se solia resoldre amb canyís sobre el qual es disposava una capa de morter de calç per a deixar una superfície regular a l’hora de col·locar les teules ceràmiques.

Aquest tipus de vivendes es poden considerar com a referents dins del que es pot anomenar arquitectura vernàcula, a la qual el prestigiós arquitecte Frank Lloyd Wright definia com «edificacions que creixien en resposta a necessitats reals, ajustades a l’entorn per persones que coneixien millor que ningú el que hi encaixava», és a dir, a més de ser una resposta a la necessitat d’habitar, aquestes vivendes estan totalment adaptades al medi, realitzades per mà d’obra autòctona, amb sistemes constructius heretats ancestralment i utilitzant materials locals. Estem davant d’un tipus d’arquitectura totalment ecològica, ja que els materials, en acomplir el seu cicle de vida, no comporten cap risc ecològic per a l’entorn.

Al llarg del temps, aquesta tipologia de vivenda ha sofert diverses modificacions. Els pobles creixien en superfície i ja no es limitaven només a ocupar la vessant de la muntanya, sinó que ja ocupaven les zones més planes del terme. Amb aquesta modificació s’introdueix als pobles de la serra un urbanisme un poc més regular en totes les dimensions, que dóna pas a una vivenda de tipologia més regular també, en molts casos rectangular o trapezoïdal, encara que el sistema estructural pareix mantindre’s fins a l’aparició de nous elements estructurals:

Pilar mestre: pilar disposat al terç central de l’ample de la vivenda com a resposta a llums de grans dimensions que no es podien absorbir amb l’estructura de fusta per la necessitat d’elements de gran inèrcia difícils de trobar en l’entorn més pròxim.

Murs de càrrega: murs de maçoneria ordinària com els utilitzats a les façanes de l’edifici, usualment de menor inèrcia ja que la càrrega suportada era menor. Amb la disposició d’aquest element es presentava el problema de connectar els diversos espais dins de la vivenda. Se solia solucionar obrint un espai sota un dintell de biguetes de fusta que servia per a descarregar sobre els laterals de l’espai, o bé crear un arc de descàrrega, per això és prou comú trobar arcades a l’interior de les vivendes del nostre entorn.

També han variat amb la introducció de nous materials de forma cronològica seguint l’evolució social cap a un món més industrialitzat. Aquest és un aspecte al qual cap societat ha pogut ser immune. L’evolució és necessària, sempre que vaja de la mà de l’aspecte ecològic i social. Primer amb la introducció del maó i/o rajola: encara que el Llevant valencià va ser pioner en la utilització d’aquest material en l’àmbit europeu (agricultors del Neolític preceràmic, 9500 aC), als pobles de la serra sempre s’havia estat del costat d’utilitzar elements totalment autòctons, és a dir, pedra, fusta, calç, canyís i pocs més. I més endavant, amb la introducció de tots els elements derivats del ferro amb l’entrada de la Revolució Industrial, la qual va omplir tota la serra de nous elements de manufactura més complicada, com és per exemple, la forja.

Després de tot aquest procés evolutiu, en la meua opinió, arribem al model de vivenda típic de la serra d’Espadà, amb les següents característiques:

Cimentació: es passa de cimentar directament sobre el terreny a intentar crear una cimentació correguda sota mur, ja que parlem de vivendes que passen de les dues plantes, per la qual cosa la càrrega que es transmet al terreny és ja d’una magnitud important i necessitem crear un bulb de pressió per a no fracturar-lo. Hem de pensar que en aquella època no es tenien coneixements tècnics sobre el terreny on s’assentaven les vivendes i tot era basat en l’experiència.

Estructura: biempotrada en cas de llums inferiors als cinc metres i amb pilar mestre o mur de càrrega per a minorar les llums. Sempre s’utilitzarà bigueta de fusta o, en casos de vivendes més avançades en el temps, podem trobar alguns forjats resolts amb bigueta ceràmica amb vareta d’acer trefilat per a absorbir els esforços de flexotensió a què s’havia de sotmetre aquest element horitzontal.

Els murs resistents continuaran sent de maçoneria ordinària travats amb morter de calç utilitzant maons regulars per a les zones en contacte amb la cimentació, punts singulars com canvis de superfície i creació d’espais en façanes, encara que per a aquests últims també s’utilitza generalment el maó, igual que per a la regularització i linealitat a l’hora de l’execució dels murs de tancament.

Coberta: la coberta seguirà sense tindre molts canvis, ja que no és fins a l’entrada d’elements impermeabilitzants i aïllants que no s’adopten altres tipologies constructives a l’hora de realitzar-la.

Particions: envà de maó massís travat amb morter de calç i lluït amb el mateix morter, però utilitzant un àrid un poc més fi o, inclús en els casos en què es presentara la possibilitat, utilitzar el morter de guix, que tot i estar lluny de les actuals lluïdes de guix, ja es presentava com el material a utilitzar a posteriori.

Paviment: plaqueta ceràmica de superfície quadrada, de disseny senzill i disposada en tots aquells espais habitables de la vivenda.

Aquest m’agradaria que se contemplara com un model, un referent, a l’hora d’iniciar la rehabilitació dels edificis a l’interior de la serra. Clar està que hi ha material innovadors i tècniques constructives d’avantguarda, però no els mirem com a substitutius d’allò explicat anteriorment, sinó com a complementaris que ajuden a solucionar la gran quantitat de patologies presents en els nostres espais i a reduir els costos tant econòmics com temporals dels treballs.

Però, el més difícil és trobar l’equilibri. Per exemple, el formigó estructural és un element totalment indispensable en la construcció de hui en dia en tots els àmbits, però no podem anar fins a l’extrem de crear estructures totalment monolítiques en què les senyes d’identitat de la serra brillen per la seua absència. Sé que molts arquitectes no estaran d’acord i buscaran la forma d’integrar edificis modernistes dins d’entorns rurals com a símptoma d’evolució, però el que tracte de dir és que per damunt de la modernització i l’estètica, haurien d’estar els aspectes que han fet de l’arquitectura tradicional una arquitectura tan estimada. És una qüestió de balanç i de dedicar un poc més de temps en la fase de disseny del projecte, per tal d’aconseguir una vivenda totalment adaptada als temps moderns però que ens puga transmetre tradició quan la contemplem i quan ens hi allotgem.