Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part III)

per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES ofereix hui la tercera (i última) part d'este text basat en la ponència del mateix nom, presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publiquem en tres entregues. Si vols llegir la primera, la trobaràs ací. I la segona, ací. Moltes gràcies, Rafael!

8. Caminar com a pràctica transformadora

Caminar sol ser el sistema de transport més lent —encara que no sempre—, però també és el més lliure. És el primer que adquirim entusiasmats aproximadament a l’any d’haver nascut i el darrer que volem perdre quan ens fem grans. Ens dota d’autonomia per desplaçar-nos i, per tant, per prendre decisions i governar-nos. S’ha demostrat que els nens que arriben a l’escola caminant obtenen millor rendiment escolar degut no només al fet que arriben “desperts”, sinó perquè la necessitat de prendre decisions afavoreix la maduració personal. Caminar ens atorga una experiència directa de l’espai travessat, sense intermediaris que puguin distorsionar la percepció. Caminar ens fa lliures. Sense camins no hi ha llibertat.⁸⁶

La idea de llibertat està intrínsecament lligada a caminar i, per tant, també als valors democràtics. Que a un lloc s’hi pugui arribar a peu és la millor garantia d’equitat i accessibilitat amb què es pot comptar. És també el sistema de locomoció més respectuós i tolerant amb la resta de mitjans, i no pas a l’inrevés. No contamina, no fa soroll, no pot causar danys greus a altres persones. Caminar ens iguala, tot i les diferències que puguin presentar els individus. Caminar no ajuda a sentir-se més fort o més ràpid o més prioritari que els altres. D’altra banda, és una pràctica que no cal regular, ho fem de manera natural amb l’única norma d’un mínim de respecte i tolerància.⁸⁷ Tenint en compte aquests aspectes, pot una pràctica tan bàsica, tan humil, exercir un paper transformador dels nostres espais, de les nostres societats?

Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part I)

per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este text basat en la ponència del mateix nom presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publicarem en diverses entregues.

«Sobretot, no perdis el teu desig de caminar; jo mateix camino diàriament fins a trobar un estat de benestar i en fer-ho m’allunyo de tota malaltia. Caminant he trobat les meves millors idees, i no conec cap pensament que sigui tan aclaparador com per no poder-te distanciar d’ell caminant». 

Søren Kierkegaard, 1813-1855

Part I. Els atributs

1. Caminar ens defineix

L’existència de mamífers bípedes és una raresa de l’evolució. Resulta molt més estable recórrer el món a quatre grapes. De fet, caminar és estar caient constantment, tot i que d’una manera controlada, la qual cosa fa que no ens n’adonem. Repartir el pes entre només dos peus no és senzill i va obligar els primers homínids a variar el centre de gravetat, és a dir, el punt on es concentra el pes del cos. En els humans se situa entre el melic i el pubis i hem aconseguit mantenir la línia de gravetat sempre dins dels límits que evitessin el col·lapse.

La locomoció humana és, de fet, un prodigi de la bioenginyeria. Un peu humà té vint-i-sis ossos diferents, una veritable obra d’art. En caminar, el pes cau primer sobre el taló, que és el pilar posterior de la volta plantar. Després el pes es transmet per la vora exterior del peu fins a recolzar-se en el pilar anterior de la volta. Tot seguit es flexionen els dits i el peu s’hi recolza. L’embranzida final la dona el dit gros —absolutament essencial per a la marxa— i la cama surt impulsada cap al davant com un pèndol.1 Es tracta d’una complexa biomecànica que fem constantment sense pensar, com si respiréssim. Després d’escoltar aquesta explicació per part del paleontòleg José Luís Arsuaga, l’escriptor Juan José Millás escriu: «la bipedestació em va semblar un miracle gramatical donat que tot aquest moviment que va de la part anterior a la davantera del peu pot ser analitzat sintàcticament com una frase. Subjecte, verb, complement directe. Vaig pensar que mai més tornaria a caminar a la babalà».2

 

Tal com assenyala Arsuaga, de cintura cap amunt som quasi ximpanzés, molt similars a la resta de simis. De cintura cap avall, som humans.3 George Bataille va considerar el dit gros del peu com «l’òrgan més humà de l’home».4 El nostre cas és únic entre els primats. No se sap amb certesa ni on ni quan va sorgir la bipedestació, però les petjades dels australopitecs bípedes de fa tres milions i mig d’anys són exactament iguals a les dels nostres nens a la sorra de la platja.5 Les primeres que es conserven d’un humà sembla que són les d’una femella que va viure fa uns 117.000 anys, coneguda com l’Eva Errant. Els seus peus descalços van quedar gravats en el fang de la riba d’una llacuna salada situada en l’actual província sud-africana del Cap Occidental.6