per
Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog
Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura
ESPADÀNIQUES
vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica simultàniament ací i en el blog de l'autor.
El llibre Historia, geografía y estadística de la
provincia de Castellón va vore la llum l’any 1873. Obra de l’onder Bernardo
Mundina, s’ha convertit en una valuosa font d’informació per a conèixer com eren
les comarques de Castelló en la segona meitat del segle XIX. En aquesta obra es recull la història que relatarem tot seguit. Malauradament, es tracta de l’única font que hem localitzat
que parle d’aquests fets. Totes les altres es basen en el relat de Mundina. A
pesar que ell ho situà al terme de Tales, en realitat es referia a un paratge
que forma part del terme de l’Alcúdia de Veo.
 |
Mapa de la zona extret de l’Institut Geogràfic
Nacional de l’Estat Espanyol
|
L’Alcúdia de Veo té bastants cavitats. Concretament,
el catàleg del Sistema Informàtic de Catalogació Espeleològica de la Provínicia
de Castelló (SICE-CS) en recull 58 dins d’un terme de vora 31 km2 (http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6C01.php). Algunes d’elles són molt conegudes, com ara la Cova
del Bou. Altres refugiaren a gent durant la Guerra Civil, com per exemple la
Cova de l’Alt (o d’Eulogio) o la Cova del Rodeno de Baix. N'hi ha de més i menys
visitades, però la que ara ens ocupa va ser testimoni mut d’uns fets macabres a
mitjan segle XIX; era l’any 1848. Estem parlant de la Sima de l’Alt.
La Sima de l’Alt està ubicada en un dels extrems del
terme de l’Alcúdia de Veo, gairebé al llindar amb Tales i no massa lluny de les
terres d’Artana. El paratge és conegut amb el nom de les Penyes de l’Alt, d’ací
el nom de la cavitat, i està situat en plena serra d’Espadà.
Pel que fa a la denominació, i com passa de vegades
amb els paratges de muntanya, rep també més noms. Nosaltres hem elegit Sima
de l’Alt per ser el més conegut, però n'hi ha d’altres:
- Sima de la Mossa, batejada així per la
història de la mossa de Suera que contem en aquest article. Ja la
trobem anomenada així l’any 1896.
- Avenc de l’Alt, anomenat així pel Grup
Il·licità de Muntanyisme (segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les paraules avenc i sima són
sinònimes).
- Avenc de Tales, anomenat així pel GIE de
Gràcia després de la seua exploració de l’any 1965.
- Sima de Tales, anomenada així pels membres
del Colegio Menor de Juventudes de Castelló, que la visitaren l’any 1970.
 |
Mapa confeccionat l’any 1987 per l’Espeleo Club de
Castelló.
El punt C és la Cova de l’Alt (o d’Eulogio), el D és la
Sima de l’Alt i el E és l’Aljub de l’Alt
|
Per a arribar-hi, el camí més senzill és el següent:
1. Des de Tales per la pista de la Font de Montí,
avancem fins aplegar a la font.
2. Uns metres més endavant, prenem una senda a mà
dreta que comença a pujar.
3. Deixem enrere un bancal d’oliveres i continuem
pujant. A la segona pista, girem a l’esquerra i de seguida per una senda, a la
dreta.
4. Sense abandonar-la arribarem a un encreuament a una
altura d’uns 563 m.s.n.m.
5. Prenem el camí de la dreta.
6. Finalment, a mà dreta trobem l’Aljub de l’Alt
7. Avancem una mica cap al nord-est i ens trobem amb
un barranc. Doncs, ací mateix s’ubica la boca de la sima, a 495 m.s.n.m. Hem de
clavar-nos pràcticament a la clotada (tàlveg) d’aquest barranc i també anar amb
molt de compte perquè la zona està molt tapada pels pins i per la vegetació, i
es podria produir algun accident.
Segons l’Espeleo Club Castelló existiria una altra
senda per a aplegar que s’agafa des de
Benitandús, però nosaltres no l’hem usada ni sabem
exactament el seu recorregut.
 |
Mapa en 3D de la ubicació de la sima, amb les
referències de l’Aljub de l’Alt i la Caseta de Sales
|
 |
Senda per la partida de les Coves cap a les Penyes de
l’Alt
|
 |
Aljub de l’Alt, un dels nostres punts de referència
per a arribar a la sima
|
 |
Dens pinar que dificulta l’accés i la visió de la sima
|
L’any 1990, el ja citat Espeleo Club Castelló, va
publicar un interessant article sobre la Sima de l’Alt a la revista Lapiaz, de
la Federació Valenciana d’Espeleologia, amb les seues característiques. Els citem:
«La Sima de l’Alt està constituïda principalment
per una impressionant sala de 75 metres de longitud per 32’5 metres d’amplària
(distancies màximes), tenint una superfície de 1’375 metres quadrats i un volum
aproximat de 15.000 metres cúbics.
El terra de la sala està cobert totalment per
materials clàstics. Al seu extrem sud, i al costat de la paret, accedim, a
través d’alguns forats, a una sala inferior de 13x6 metres (...) En l’extrem de la sala, entre alguns blocs,
assolim quasi sense adonar-nos els 57’5
metres de profunditat, cota màxima d’aquesta cavitat.
Geològicament la cavitat es desenvolupa en terrenys
calcaris ‒tot i que abunden també els gresos‒ del
Muschelkalk (triàsic). La seua gènesi s’ha d’atribuir a un actiu procés d’erosió-corrosió
intern, que amb l’ajuda d’una intensa fracturació, ha aconseguit anar
estenent-se (...).
En alguna fase posterior, part de la primitiva volta
es va afonar, bé totalment (fractura que constitueix la boca actual),
aconseguint la comunicació directa amb l’exterior (només cal observar l’important
con d’esllavissada ubicat just baix de la boca d’entrada); o bé parcialment,
aconseguint d’aquesta manera elevar el nivell de la base a la profunditat
actual (...)».
Informació completa en els enllaços següents:
Una volta ubicats, iniciem el relat que ens
ocupa: la Mossa de Suera.
El municipi de Suera, a mitjan segle XIX, estava
format per dues entitats poblacionals: Suera Baixa, el nucli que ara es coneix
com Suera, i Suera Alta, actualment deshabitat i en ruïnes. La població total
era, el 1849, de 953 habitants en tot el terme, segons les dades que ens
ofereix Madoz al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España
y sus provincias de ultramar. En definitiva, era un poble xicotet de l’interior
on tothom es coneixia. Per tant, la misteriosa desaparició de dos dels veïns
degué provocar un gran impacte en la comunitat.
 |
Tales, en primer terme. I, en segon terme, la
localitat de Suera
|
Octubre és el mes de les festes al Santíssim Sagrament
i al Santíssim Crist de la Clemència. Aquell octubre de 1848, però, l’atenció
se l’endugueren dos jóvens: Teresa Traver i Floro. Van desaparèixer sense
deixar rastre i passaren tres llargs dies sense cap notícia seua.
Ramon, un pastor del poble, s’ocupava de les cabres d’un
home de Tales i portava el ramat a pasturar per les muntanyes de l’Espadà.
Aquell dia va anar fins a una muntanya anomenada la Sima, segons el relat de Bernardo
Mundina, i que nosaltres identifiquem amb les Penyes de l’Alt, en el límit dels
termes de l’Alcúdia de Veo i de Tales, que s’acabava de separar feia poc d’Onda.
(En canvi, hi ha altres versions que situen els fets a
l’Avenc del Cuquello, a prop del Tossal Negre, a Onda:
De sobte, va sentir una veu fonda que el cridava: Ramon,
Ramon! Sonava com si vinguera de sota terra. Ell, naturalment, es va
espantar, però tot i això va decidir buscar l’origen d’aquelles paraules.
Després de tombar pel paratge es va topetar amb l’entrada d’una sima de més de
deu metres de fondària. No la coneixia. De fet, ningú la coneixia si atenem al
relat de Mundina.
Ramon va preguntar: Qui em crida? I la veu li
va contestar: Sóc Teresa Traver, la mossa del teu poble, que fa tres dies,
de matinada, em van llançar dins d’aquesta sima creient que era morta, en
companyia de Floro, que jau al meu costat des d’aquell infeliç moment. El
pastor baixà tan ràpid com va poder a Tales i informà de la troballa a les
autoritats. L’alcalde, el capellà i alguns veïns del poble mamprengueren la
marxa cap a la sima, amb l’equip necessari per a baixar a rescatar-los.
Després d’una estona de camí aplegaren al lloc, però cap d’ells volia
entrar el primer perquè no es veia absolutament res allà baix. La foscor
s’engolia l’interior de la terra. Finalment, dos hòmens es van nugar unes
cordes i descendiren a traure d’allà dins a Teresa, la qual havia perdut
prou sang com a conseqüència de les ferides que presentava. Al seu costat
estava el cadàver de Floro, que també fou tret de la cavitat i baixat a
Tales.
Teresa va romandre a Tales quinze dies, mentre es
guaria de les ferides. Durant aquest període no pogué aportar cap dada rellevant
que ajudara a identificar i a localitzar els seus agressors. Transcorregut
aquest temps, va ser cridada a declarar davant del jutge per tal que explicara els
fets.
Isqueren en comitiva des de Tales Teresa i alguns
hòmens armats que l’havien de protegir pel camí. Ella, com que encara estava una
miqueta feble, era portada damunt d’una llitera. Prengueren el camí d’Onda i en
arribar al límit del terme, enfront de l’hort de Rafael Querol (no sabem si
aquest Rafael Querol és el mateix que atacà els francesos instal·lats al
Convent de les Clarisses d’Onda l’any 1812 i que després fou alcalde de la localitat
cap a l’any 1820), aparegueren sis misteriosos individus armats amb trabucs i sabres.
Reduïren els defensors de la comitiva i dispararen dues vegades a Teresa. Després
la van apunyalar i, finalment, cremaren el seu cadàver.
La narració de Bernando Mundina conclou en aquest
punt. Nosaltres, pel nostre compte, hem intentat trobar més informació, però
cap dels mitjans de comunicació de l’època a què hem pogut accedir relaten
aquests fets. Deixem, doncs, a la imaginació del lector els motius d’aquests
tràgics successos: un atac dels bandolers que rondaven per l’Espadà (cap al 1857 n'hi
havia almenys dos en actiu), revenges personals, odis familiars, algun compte
pendent de les Guerres Carlines... qui sap?
*L’ALCÚDIA DE VEO. Municipi situat en l’extrem
occidental de la comarca de la Plana Baixa, en la serra d’Espadà, i que fa de
frontera entre les localitats valencianoparlants i les castellanoparlants. Està
format per quatre nuclis, tres d’ells habitats: l’Alcúdia de Veo
(castellanoparlant), Veo (valencianoparlant), Benitandús (valencianoparlant) i
Xinquer (castellanoparlant, però despoblat). Compta amb 218 veïns (2014). Els
principals monuments són l’Església de Sant Miquel de l’Alcúdia (del segle
XVIII), la de l’Assumpció de la Mare de Déu de Veo, la de la Mare de Déu dels Desemparats
de Benitandús, els Castells de l’Alcúdia i de Xinquer, i la Nevera ubicada en
la carretera de l’Algímia.
*SUERA. Municipi de la comarca de la Plana Baixa, en
la serra d’Espadà. Compta amb 599 habitants (2014). El relleu del seu terme és
molt accidentat i minva d’altitud sobre el nivell del mar a mesura que es va
apropant al de Tales. Els seus principals atractius són l’Església de l’Assumpció
(segle XVIII) amb un panell ceràmic del reconegut ceramista onder Manolo Safont
(1954), l’Ermita del Crist de la Clemència i el Calvari, i el Castell de Maús
(segle XII). També té diverses fonts a les seues muntanyes: Font de Castro, del
Porc, de la Bocamina...
*TALES. Municipi de la comarca de la Plana Baixa, en
la serra d’Espadà. Té 858 habitants (2014). Els seus racons més
coneguts són l’Església de Sant Joan (segles XVII-XIX), el Racó de Sant
Francesc, el Portalet, el Llavador (segle XIX), el Castell (segle XII) i el
Forn Morú (segle XVIII).
FONTS
ANÒNIM (1970, 12 de febrer). "El cursillo de
espeleología del Colegio Menor de Juventudes". Mediterráneo, p.4.
Consulta: 30 de desembre de 2014.
CARLOS RODRÍGUEZ (2013, 4 de novembre). «La sima del
amor y la muerte». Levante de Castellón,
p.14.
ESPELEO CLUB CASTELLÓ (1985, 20 de novembre). "Al si de
la Mare Terra". Mediterráneo, n. 14688,
p. 15-19.
ESPELEO CLUB CASTELLÓ. "La Sima de l’Alt i la Cova d’Eulogio",
en Lapiaz. Revista de la Federació
Valenciana d’Espeleologia: Setembre de 1990, n. 19, p. 38-43.
GEON. "Avenc del Cuquello (Onda)", en L’Avenc,
Federació Valenciana d’Espeleologia: octubre de 1994, p. 60-64.
INE (2014). Xifres oficials de població resultants
de la revisió del padró municipal a 1
de gener: l’Alcúdia de Veo. Disponible en línia
MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y
estadística de la provincia de Castellón, Castelló, Impremta i Llibreria
dels germans Rovira.
PUIG, Gabriel (1896). Minas primordiales de España,
Madrid, Establiment tipogràfic de Fortanet.
RULL, Baltasar (1967). Noticiario histórico de Onda.
Onda, Gràfiques Magovi.
VICIANO, Josep-Lluís. "Amagaments en cavitats a la
guerra de 1936/39", en Berig, Publicacions de l’Espeleo Club Castelló:
Maig de 2007, n. 8, p. 61-81.