La "tradició" del Toro de la Vega

Mort del toro de la vega (2010)

Un any més, Tordesillas i la cruel festa anual que anomenen "Torneo del toro de la vega" han ocupat molt d'espai en els mitjans de comunicació aquests últims dies. L'any passat ja se'n va parlar molt pels disturbis que hi va haver quan uns manifestants en favor del dret dels animals volien impedir la sortida del toro i també per la trucada telefònica, en directe, que l'actual líder del PSOE, Pedro Sánchez, va fer a un programa de Tele5 per aclarir que ell no era partidari d'aquest torneig. Hi va haver una trentena de ferits i dues persones van ser detingudes

Jo havia sentit parlar d'aquesta festa, i em pensava que era un més dels encierros que es fan en molts pobles, i que deixaven anar un toro, però que en comptes d'anar per carrers, com a Pamplona o altres poblacions, el deixaven pel camp, per la vega. Ja seria trist que el toro fos empaitat pels carrers per la gent i que hagués d'acabar torturat fins a la mort en una plaça de toros. Doncs el torneo és encara més cruel. El brau és perseguit per homes a cavall (els lanceros) que brandeixen llances que fan servir per clavar-les al brau fins que algun d'ells aconsegueix matar-lo i és el guanyador d'aquella edició del torneig. L'espai on es duu a terme la persecució és força ampli, però té uns límits i, si el brau aconsegueix ultrapassar-los sense que cap lancero l'hagi matat, l'indulten.

L'any passat ja volia escriure alguna cosa sobre aquest espectacle vergonyós que molts intenten justificar per la seva antiguitat i tradició (com passa amb els correbous a Catalunya). Conservo encara alguna informació que vaig trobar a la Viquipèdia, en l'entrada corresponent a Torneo del Toro de la Vega, sobre les normes per a dur a terme el torneig. Avui, però, m'ha estat impossible trobar-les (hi ha un enllaç a les ordenances, però no funciona). Les que em van cridar més l'atenció i vaig copiar per comentar en el blog eren aquestes:

Capítulo II: 2º Ambos, toro y torneante, han de estar en igualdad de condiciones naturales, por lo que ningún torneante ose acudir a dicho torneo en mal estado de ánima, bien por efecto de vino u otras sustancias o procesos extraños a la buena orden, bien por otra causa que le anormalice. Y entiéndase lo mismo trasladado al toro.

Capítulo IV: 12º El que asistiere de otras partes del mundo o universo y quisiere ser torneante, tendrá derecho a ser informado muy cumplidamente; mas si su intención, Dios no lo quiera, fuera denostar e infamar este torneo, teniéndole por necio ante tal circunstancia, despídasele en mala hora.
13º Todo torneante tiene derecho a embadurnarse con sangre del toro, en el caso de que fuera muerto dicho toro. Y entiéndase esta antiquísima costumbre como símbolo de haber participado en el torneo. Y téngase buen orden en el caso.

Capítulo V: 3º Que pueda ser torneante cualquier varón o hembra del mundo y aún del Universo;
11º Que se otorgue al lancero que hay dado muerte al toro los testículos y rabo de dicho toro para que los sube dicho lancero prendidos en su lanza.
12º Una vez muerto el toro, si hubiera sucedido así, será recogido su cuerpo del palenque y tómese sangre de él, pero sea el dicho cuerpo respetado sobremanera.

Són unes ordenances tan avançades, que ja preveuen que en el futur hi pugui participar algun --o alguna-- extra-terrestre (cap. V, 3º). I ves per on, un cop el toro ja és mort i li han arrencat la cua i els testicles, perquè el guanyador els pugui lluir en la seva llança, volen que sigui "respetado sobremanera" (Cap. 4, 12º).

Per altra banda, diuen que "toro y torneante han de estar en igualdad de condiciones naturales", i que cap torneante ha de gosar participar en mal estado de ánima, i indiquen les possibles causes del mal estado de ánima (vino u otras sustancias o procesos extraños a la buena orden, bien por otra causa que le anormalice) (Cap. II, 2º) I el mateix ho apliquen al brau. Potser als braus d'aquelles terres els abeuren amb vi o els fan pasturar en camps de marihuana?

Val la pena escoltar la descripció que fa un veterinari del que representa per al brau aquest torneig. La seva situació d'estrès comença amb el trasllat des del lloc on s'ha criat fins a Tordesillas, enguany a Badajoz. Diu que en el viatge pot perdre entre 30 i 50 quilos. És un animal que fins aleshores havia dut una vida molt tranquil·la, sense fer gairebé exercici i de cop se l'enfronta amb la multitud que participa de l'espectacle i amb els lanceros que pugnen per acabar amb la seva vida i aconseguir l'apreciat trofeu de la cua i els testicles de l'animal. A part de l'angoixant estat emocional, fins i tot abans que el fereixin, la fisiologia del brou s'altera bruscament: pateix lesions musculars, necrosis, trencament de fibres i augment de les hormones i enzims que marquen la funcionalitat muscular, i a la sang es produeix un gran augment de lactat, que pot usar-se com a mesura del patiment de l'animal.

Després ve l'atac amb les llances. Els lanceros intenten clavar-li la llança en el cor, però com que l'animal intenta esquivar-los i es mou molt, és difícil; a és, les ordenances indiquen que al brau no ha d'estar en moviment. Quan, ja ferit, cau a terra, ve el puntillero, per rematar la feina. Es té la idea que, amb la puntilla, la mort dels braus és immediata i els evita el patiment, però no tan sols no és immediata --pot trigar de un a quatre minuts-- sinó que la puntilla no és mortal de necessitat.

S'ho prenen tan seriosament això del Torneo i el brau, que el 2015 van celebrar el I Congreso Internacional sobre el Toro de la Vega y la Tauromaquia Popular, en el qual van participar investigadors i professors universitaris de diversos països. La intenció del congrés era informar i fer conèixer dades com ara els més de 500 anys que té aquesta festa, el seu caràcter eminentment popular o l'interès que ha motivat en alguns autors contemporanis de renom, com ara l'anglès Julian Pitt-Rivers. El congrés devia tenir èxit perquè enguany n'han celebrat la segona edició (vegeu-ne el pòster).

Ahir, quan vaig veure un titular de diari que deia "Declaran nulo el Torneo del Toro de la Vega" vaig pensar que finalment havien desistit d'aquest ignominiós espectacle disfressat de cultura i tradició, però no era això. No és que l'haguessin anul·lat, sinó que no hi va haver cap guanyador. Un dels lanceros va clavar la llança al pobre Rompesuelas --així es deia el brau de la festa de 2015-- quan l'animal s'estava movent; un altre va fer-ho amagat darrere d'un pi, sense enfrontar-se directament a l'animal i un altre, a costat d'unes tanques artificials i això deu estar prohibit.

Espero que algun dia no molt llunyà, la gent de Tordesillas es convenci que una festa que es basa en el maltractament d'un animal, ha de ser abolida, per més història que tingui. Com també desitjaria que prenguessin una decisió semblant en els pobles que conserven altres tradicions basades en el maltractament animal, com són els correbous i els embolados.

Foto de la mort del brau: Vikimedia Commons (amb llicència Creative Commons Attribution 3.0 Unported)

La gata okupa i les seves caques

Nai, la gata okupa, mirant-me amb ulls espantats

Des de fa uns deu dies, tenim a casa una okupa, la Nai. Va venir amb l'Ana, que amb el seu turmell operat i sense poder arrepenjar el peu a terra, ho té molt difícil per estar-se sola a casa seva. L'Ana tenia la Nai en acollida, en espera que algú es decidís adoptar-la (la Nai; l'Ana no necessita que l'adoptin). Li van dur del refugi de l'Associació Protectora d'Animals de l'Ordal (APAO; algun dia en parlaré, perquè fan una tasca encomiable) perquè era una gateta molt espantadissa, que s'amagava sempre de tothom. L'Ana té la mà trencada en això de socialitzar gats i ja havia aconseguit que la Nai no li tingués por. Dur-la sobtadament a una altra casa podria haver significat perdre el que havia guanyat des que s'estava amb l'Ana.

Em va fer il·lusió que vinguessin les dues, si bé el motiu no és precisament per alegrar-se'n. Tenir de nou una filla a casa m'agrada, però no pas perquè s'hagi trencat uns quants ossos. Que hagi vingut la Nai és una altra cosa. Des que va morir la Isis, la gateta que va viure amb nosaltres gairebé vint anys, no havíem pensat a tenir cap altre gat i ja tenia mig oblidat el que això representa. Per una banda, la companyia que et fa i per una altra les trapelleries, especialment si es tracta d'una gateta que només té set mesos.

Nai, gateta finestrera (foto: M. Piqueras)

Els primers dies, la Nai passava la major part del temps amagada en l'espai que hi ha entre el sofà i la paret o amb l'Ana, al llit, durant la nit. A poc a poc, però, s'ha anat familiaritzant amb la casa i amb els seus habitants i a les nits ja fa com Rínxols d'Or i es dedica a provar tots els llits de la casa. També hi torna a haver esgarrapades de felí en els cobrellits i cal anar en compte a no deixar armaris oberts, perquè ella vol explorar-ho tot. I he de cobrir la cistella on tinc els meus cabdells de trapillo, que la Nai deu creure que són pilotes per jugar que algú ha deixat expressament en aquell lloc perquè ella les agafi. Com la Isis, ella també és finestrera; de seguida va agafar gust a mirar el carrer a través dels vidres i ja passa moltes estones dins d'una caixeta que li he posta a costat de la finestra del meu despatx, el mateix lloc on la Isis passava tantes hores.

I disculpeu el títol escatològic d'aquesta entrada del bloc, però una cosa que m'obsessiona d'aquesta gata són les caques. Per sort, com gairebé tots els gats, el primer dia ja va aprendre on hi havia el sorral per fer les seves necessitats, però no em podia imaginar que una gateta que només té set mesos pogués fer tanta caca. A més, va arribar amb diarrea i el primer dia les seves caques feien una pudor insuportable. L'endemà la pudor va desaparèixer, però la diarrea seguia. Vaig dur-la a una veterinària que tinc prop de casa, i li va receptar unes pastilles antidiarreiques i unes gotes per "compactar" la caca, i em va recomanar que li fes menjar una mena de paté especial per a gats amb problemes digestius (uns patés que són més cars que molts dels que mengen les persones). Les pastilles devien tenir un gust horrible, perquè, malgrat la paciència que té l'Ana amb els gats i el cas que li fan sempre, només va aconseguir que se n'empassés una el primer dia. La segona vegada, la Nai no es va deixar enredar i l'Ana en va sortir malparada, amb algunes esgarrapades.

Vaig intentar camuflar la pastilla en el menjar: enmig del paté i també en l'arròs i pollastre bullits que li vaig preparar. Cada vegada em feia la il·lusió que, de la manera com jo havia ocultat la pastilla, la gata no se n'adonaria que hi era i se l'empassaria amb el menjar. Però va ser inútil: el plat quedava buit o gairebé, i al mig sempre hi havia la pastilla, solitària. Aleshores vam consultar el Juanjo, el veterinari de capçalera de l'Ana (dels seus gats, en realitat) i ens va dir que aquelles pastilles, efectivament, no els agraden gens, als gats. Ens en va donar unes altres i també un pinso especial per a problemes digestius, per alternar amb el paté.

Durant cinc dies la Nai ha pres les noves pastilles camuflades en el paté i, llevat que sigui tan llesta que en comptes de deixar la pastilla en mig del plat ara l'amagui en algun lloc, crec que se les ha engolit totes. També he seguit donant-li el "compactador" de caca, però el cert és que la caca no la compacta massa. A més, és una gata que sempre té gana --quan em veu anar cap a la cuina, em segueix amb la cua enlaire i quan vli aboco pinso en el plat, gairebé s'enfila al marbre on ho estic fent-- i esclar, tot el que entra per un extrem del tub digestiu acaba sortint, més o menys transformat, per l'altre. Això fa que jo també em passi el dia netejant el sorral i el terra al voltant del seu "vàter", que queda tot escampat de sorra i de vegades també de restes orgàniques.

No recordo haver tingut a casa cap gat que fes tanta caca com la Nai, però potser tampoc menjaven tant com ella. L'Ana em diu que és una gateta que està creixent i que per això menja tant --i clar, també defeca molt. Per la resta, és una mixeta molt simpàtica, encara una mica espantadissa --si li apropes la mà ella et toca, però s'espanta si tu la vols tocar-- que m'agradaria que acabés omplint el buit que va deixar la Isis. Només espero que aturi aviat el seu creixement i es limit a menjar només per mantenir-se i jo deixi d'estar obsessionada amb les seves defecacions.

Nai prenent el solet d'hivern (foto Ana F. de Castillo)

Un zoo o un circ romà?: La fi del pobre Màrius

 (Ampliació de la meva columna de febrer en el el diari ARA, publicada a la secció de ciència el 16.02.2014.)

Girafes, zoo de Copenhaguen (foto: Daderot, Creative Commons)

No fa gaires dies, els mitjans de comunicació informaven sobre sobre la fi de Màrius, la girafa mascle del zoo de Copenhaguen que després de ser mort d'un tret amb una pistola de bala captiva --es fan servir en els escorxadors i destrueixen part del cervell de l'animal-- va ser esquarterat en públic --adults i mainada-- i els trossos van formar part del menú dels lleons d'aquell parc. A Internet es poden veure vídeos i fotos que mostren aquell trist espectacle. Per una banda, la girafa morta estesa al terra i personal del zoo fent-la a trossos i obrint-la per mostrar-ne l'anatomia interna al públic. . Segons el diari The Guardian, la dissecció va durar gairebé tres hores. I la BBC informa que l'examen de l'animal mort es va retransmetre en directe per Internet. Algunes imatges mostren els lleons del zoo cruspint-se una cuixa de la girafa, fàcilment identificable perquè no es van molestar a llevar-ne la pell.

Bengt Holst, director científic del zoo de Copenhaguen va justificar el sacrifici de l'animal per la selecció genètica que cal fer per assegurar la supervivència a llarg termini de l'espècie. A més, va dir que les girafes es reprodueixen molt bé en els parcs zoològics i, si hi ha diversos mascles, cal triar els millors per evitar la consanguinitat. El mateix dia de l'execució de la girafa --9 de febrer de 2014-- el zoo de Copenhaguen va publicar en el seu web un article que explicava per què se sacrificava l'animal. En realitat fan servir el terme 'eutanàsia', que en aquest cas és un eufemisme perquè Màrius, que tenia un any i mig, era una animal sa.

Sobre l'esquarterament de Màrius, que l'anomenen 'autòpsia', diuen que va ser una activitat educativa perquè els veterinaris que van fer-la són bons comunicadors i van anar explicant el que es veia. A més, van avisar per endavant que la visió de l'autòpsia podia ser desagradable per a algunes persones, perquè decidissin si la volien presenciar. També justifiquen que donessin trossos de l'animal als lleons perquè era una manera natural de desfer-se de la bèstia; el cicle de la natura funciona així: les restes d'animals morts són consumides per altres animals. De tota manera, no totes les parts de la girafa morta van ser consumides pels lleons; algunes van enviar-se a centres de recerca i permetran ampliar el coneixement que es té sobre la biologia de les girafes.

Ho sento, però a mi, aquestes justificacions em semblen excuses de mal pagador. Per una banda, altres zoològics havien expressat el desig de quedar-se la girafa, però no van rebre cap resposta per part del zoo de Copenhaguen. Un d'ells, el Yorkshire Wildlife Park, del Regne Unit, té un espai ampli per a joves girafes mascles. Actualment en tenen quatre i encara podrien acceptar-ne una altra. A més, un dels joves mascles que tenen hi va arribar del zoo de Copenhaguen el setembre de 2012 quan tenia la mateixa edat que Màrius en ser sacrificat.

Zoo de Barcelona, antiga "Casa dels lleons"

La mort de Màrius --jo en diria 'execució' o 'sacrifici', però no pas 'eutanàsia'-- ha revifat la polèmica sobre el paper dels parcs zoològics, que hi ha qui creu que haurien de desaparèixer perquè consideren que tots els animals mereixen viure en el seu hàbitat natural. Jo estic d'acord que desaparegui el model de zoo que va imperar fins ben entrat el segle XX. Eren centres pensats per a l'exhibició d'animals exòtics i les bèsties vivien recloses en gàbies, on en molts casos a penes podien moure's. Avui dia, els parcs zoològics són molt diferents, han evolucionat segons la demanda social del país on es troben. Tot i que la finalitat educativa dels zoos, més que no pas d'exhibició, és segurament la més visible, no n'és l'única ni la principal. La recerca i la conservació d'algunes espècies animals fora del seu hàbitat són objectius prioritaris d'un zoo. A més, mitjançant programes de reproducció en captivitat, els parcs zoològics estan contribuint a frenar la desaparició d'algunes espècies en perill d'extinció.

Suricata a l'aguait, en el zoo de Barcelona

En més d'una ocasió he sentit dir a Miquel Trepat, director del zoo de Barcelona, que potser els zoos no han sabut sempre fer el que caldria i que tampoc han sabut transmetre a la societat el que representen avui dia i el que fan fora de la vista del públic. Al cap i a la fi, actualment la seva finalitat és la mateixa que persegueixen els col·lectius que critiquen aquestes instal·lacions. A més, els zoos que són de titularitat pública poden desenvolupar millor la seva tasca de recerca, educació i conservació. Trepat reconeix que en el zoo de Barcelona hi ha encara algunes instal·lacions obsoletes, que tenen més de quaranta anys, però a poc a poc es van modernitzant. Com altres zoos actuals, el de Barcelona col·labora amb universitats i centres de recerca i forma part de diverses xarxes internacionals de parcs zoològics. S'hi fa recerca en temes diversos com ara la reproducció, l'anàlisi del DNA, l'alimentació animal, la parasitologia o el comportament i es manté un banc de teixits animals. Els Programes Marc del zoo de Barcelona comprenen un ampli ventall de projectes de recerca.

Per altra banda, el zoo de Barcelona compta amb un espai on viuen animals de granja com ara cabres, bens, vaques, cavalls, ases, porcs, conills i altres animals que es poden trobar en moltes masies, però que la mainada que viu a ciutat no sempre ha tingut ocasió de veure i tractar. Aquí, les criatures, acompanyades de monitors del zoo, poden entrar en els estables i veure de prop els animals i fins i tot jugar-hi una estona.

Tornant a Màrius, la girafa sacrificada en el zoo de Copenhaguen, crec que aquí un cas com aquest no hauria estat possible. La llei espanyola de conservació de la fauna silvestre als parcs zoològics (Llei 31/2003, BOE del 28.10.2003) prohibeix "[m]atar de manera intencionada els animals del parc zoològic o eliminar-ne les restes intencionadament sense causa justificada". Clar que, segons el director del zoo de Copenhaguen, la mort de Màrius estava justificada. Però, estava justificat l'espectacle de l'esquarterament públic de l'animal,? La mainada --n'hi havia de totes les edats, com es pot veure en els vídeos-- que va assistir a l'anomenada 'autòpsia' quina lliçó en devia treure? Què pensaran si mai senten dir que s'ha fet l'autòpsia a una persona?: que l'han oberta i feta a trossos en un lloc públic perquè altres persones ho puguin veure?

Flamencs en el zoo de Barcelona

Fotos del zoo de Barcelona: M. Piqueras, gener 2012.

Potser us interessarà:
- Edison, l'elefanta Topsy i la cadira elèctrica (aquest blog, 04.01.2012). Fa un segle, l'execució d'un animal també va ser un espectacle. Unes 1500 persones es van reunir per veure l'electrocució de l'elefanta Topsy.

Moments matinals

No hi ha manera que s'acostumi a la meva presència. Només puc copsar algun moment de les seves visites; camuflada darrera la cortina, però, que si s'adona que hi sóc fuig com un esperitat. Procedeix per etapes. Del pi on deu tenir el niu ve a un terradet que hi ha davant del balcó. Des d'allà fa una volada i es posar a la barana del meu balcó. Després, un saltiró i es posa en aquesta barana de la jardinera, on es veu a la foto.

El darrer salt és per baixar una mica més, fins a la menjadora que penja dels barrots del balcó per la part inferior, mig camuflada per la planta que es veu a l'esquerra (per posar-ho difícil a les garses, que abans hi feien els grans banquets). Agafa una larva seca d'insecte de la menjadora i arrenca el vol. Sovint directament cap al pi. De vegades, però, s'atura al terradet, deixa caure la larva i la torna a agafar; em fa l'efecte que és una parada tècnica per situar bé la larva en el seu bec abans de fer l'etapa més llarga de tornada al niu.

M'agraden, aquests moments matinals.

Foto: M. Piqueras (10.02.2013)

Un altre visitant (menys desitjat): el gavià argentat?

Ahir, quan no feia ni mitja hora que havia fet la foto del tallarol capnegre en un costat de la casa,  per la part del darrere vaig sentir els esgarips d'un ocellot, Vaig obrir la finestra i no n'hi havia un, sinó dos. Un era dalt d'una coberta, i era el que xisclava:

Gavià argentat 1

A la foto sembla tranquil, però estava molt esverat i mirava d'una costat a un altre, però especialment cap avall. Quan jo també vaig dirigir la mira al terra vaig entendre el perquè de l'esverament:

Gavià argentat 2 (?)

No sé si l'ocellot de la taulada estava reclamant la seva part del banquet o si estava celebrant que el seu company s'estigués cruspint un colom.

Tot i que quan vaig estudiar zoologia sabia distingir moltes espècies d'ocells, ara sovint he de recórrer a les guies per refrescar la memòria. Els ocells d'ahir era evident que eren làrids (el grup dels gavians i les gavines), però vaig haver de consultar la guia Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears i mirar, augmentades, les fotos que jo els havia fet, per esbrinar-ne l'espècie. El dibuix i la definició de la guia que més s'hi ajusten corresponen al gavià argentat (Larus michahelliis). Entre altres característiques:

52-58 cm. Robust. Blanc amb el dors gris i la punta de l'ala negra. Potes i bec groc, amb taca vermella a la mandíbula inferior. A diferència d'altres gavians, a l'hivern manté el cap majoritàriament blanc. Molt lligat a l'activitat humana.

Tot coincideix: la robustesa, la coloració, la taca vermella de la mandíbula i les puntes negres de les ales. El gavià argentat dibuixat a la guia té les puntes de les ales com el que està menjant el colom (en l'altra foto no s'aprecien tan bé): negres, amb unes taques blanques.

M'agraden molt els gavians i les gavines, però a la costa i en el mar. Dins la ciutat i tan a prop meu, em fan pensar en els ocells de Hitchcock. I ahir, després de veure el que van fer amb el pobre colom aquells dos gavians, vaig entendre que el tallarol capnegre que ve a menjar al balcó prengui tantes precaucions.

Potser us interessarà:
- Les cueretes (aquest bloc, 03.01.2009). L'hivern 2008-2009 vaig veure per primer cop cueretes pel veïnat. Després ja han anat tornat cada hivern.
- És millor "au" que "ocell"? (aquest bloc, 25.10.2011). Per què molts persones no usen el terme 'ocell' més que per referir-se als que són petits?
- Els ocells i els vidres (aquest bloc, 17.09.2012). Sobre els ocells que moren estavellats contra els vidres dels edificis
- Moix, moixo, moixó, mixo i mixó (aquest bloc, 04.02.2012). La llengua és molt rica i té molts termes per un sol concepte; de vegades, però, una mateixa paraula pot tenir significats diferents segons les comarques.

Fotos: M. Piqueras (13.01.2013)

El meu visitant: un tallarol capnegre?

Em sembla que és una femella de tallarol capnegre; si més no s'assembla molt al de la foto que l'hivern passat em va enviar José Luis Gallego quan va començar a venir aquest moixó (o un altre d'igual) a menjar al meu balcó.

Tallerol capnegre (Sylvia melanocephala)?, femella.

Com li podria fer entendre que, encara que jo em mogui per allà, no li penso fer mal?; al contrari, que sóc qui li posa les larves d'insectes que troba a la menjadora i damunt d'alguns testos del balcó? No he pogut fer-li més que aquesta foto quan el moixó era en una taulada que hi ha prop del balcó. Quan s'ha adonat que hi havia algú per allà ha arrencat el vol. I quan uns minuts després ha vingut a la menjadora, tan bon punt ha notat que la cortina es movia, ha marxat de nou. De bona gana faria un forat a la cortina i posaria la càmera amb un trípode enfocant la menjadora a través del forat.

Foto: M. Piqueras, 13.01.2013

El gat hivern

Si bé les temperatures són molt suaus, ahir va arribar l'hivern. Aquesta matí, buscant una altra cosa per la xarxa he anat a parar a un poema sobre l'hivern de Gianni Rodari (1920-1960), l'autor italià de divertidíssims llibres per a la mainada. No sabia que també hagués escrit poemes. Aquesta és la meva versió lliure de "Il gatto inverno", en què compara l'hivern amb un gat.

El gat hivern

Als vidres de l'escola aquest matí
l'hivern es refrega
l'esquena ennuvolada
com un gat gris i vell:
amb la boira va fent jocs de mans,
les cases, les fa desaparèixer
i després de nou les fa aparèixer;
amb les potes de neu pinta de blanc el terra
i a la cua, hi duu un caramell...
Sí, senyoreta,
m'he distret una mica:
per força, però, amb el gat aquell,
amb l'hivern a la finestra
que em roba els pensaments
i se'ls enduu en trineu
per viaranys contents.
Els crido i no em fan cas:
s'hauran enredat en una branca
nua;
o per un dolç parany, callats, callats,
fingeixen que són merles o pardals.
         Gianni Rodari


Credits foto: http://www.tumblr.com/tagged/snow%20cat?page=19

Els ocells i els vidres

En volia parlar algun dia, i avui he vist que en Joaquim Elcacho ho tracta en el seu bloc "Ciència i medi ambient": dels ocells que moren estavellats contra els vidres dels edificis.

Fa dues setmanes, un ocellet despistat va morir del cop que va donar-se contra el vidre d'una òptica que hi ha a costat de casa meva. Va estavellar-se contra el vidre i va caure ja mort a terra:

És una botiga que té gairebé totes les parets de vidre i ens van dir que els coloms també s'hi estavellen sovint, si bé, en ser més grans, molts alcen el vol de nou, segurament estabornits, però res més. El conserge de la meva escala, em va dir que de tant en tant també s'estavellen contra els vidres de la porteria. I ell té una hipòtesi per explicar-ho: diu que, amb la calor, els ocells perden el sentit d'orientació.,

Joaquim Elcacho explica que, quan un pit-roig va morir després d'estavellar-se contra la finestra del menjador de casa seva, va explicar-ho a José Luis Gallego, expert en ornitologia. Casualment jo també em vaig dirigir a José Luis Gallego (potser no sigui casualitat, sinó que en Joaquim i jo sabem que José Luis té una gran afició pels ocells i uns enormes coneixements sobre els seus costums). El moixonet que va morir a costat de casa meva era una espècie que no vaig poder identificar. A primera vista, pel seu color, m'havia semblat un verdum, però el bec era molt diferent, més propi d'un ocell insectívor. Vaig enviar una foto a José Luis; la qualitat era bastant pobra (era quan estava sense càmera i vaig fer-la amb el mòbil), però vaig provar si li servia per identificar l'ocell.

José Luis Gallego em va respondre que semblava un mosquiter comú (Phylloscopus collybita) i que, si era així, és ben bé un cas de mala sort per a la pobra bestiola. És una especie que hiverna a casa nostra i a començament de setembre tot just devien estar arribant del nord d'Europa. Un viatge tan llarg per morir estavellat contra el vidre d'una botiga!

Per compensar la foto en què es veu el moixonet ja cadàver, poso ara aquí una que mostra com devia ser abans del cop que li va causar la mort:

Mosquiter comú (Phylloscopus collybita), Wikimedia Commons

Actualització (18.0.2012)
A través de Joaquim Elcacho he conegut el document "Cómo evitar las colisiones de aves contra ventanas", amb consells perquè els ocells no s'estavellin contra els vostres vidres.

Mirant enlaire (VIII)

Ahir vaig recuperar la meva càmera, que s'ha passat gairebé dos mesos a la casa Nikon (tinc el dubte si deuen deixar arraconades les reparacions d'aparells que estan en garantia i que, per tant, no han de cobrar, o si és normal que triguin tant). Quan anava a recollir-la, vaig veure un gatet que s'estava a l'ampit d'una finestra d'un primer pis. Vaig pensar que, si quan tornés a passar per allà encara hi era, li faria una foto per provar la càmera. Sí que hi era, a la tornada, però havia entrat dins la casa i només treia el caparró. Em va recordar la gata que vam tenir a casa dinou anys. Era molt finestrera i passava molts hores mirant per la finestra del meu despatx. Cadascuna fent la seva feina --ella mirant al carrer i jo escrivint, llegint o corregint-- ens fèiem companyia. El gatet finestrer d'ahir:

Per fer aquesta altra foto no vaig haver de mirar molt enlaire, només aixecar una mica el cap. Vaig fer-la en el CAP del carrer Equador, al barri de Les Corts:

El significat del segon i el tercer pictogrames em queden molt clars (hi ha molta gent, però, que sembla que no entengui el significat del tercer). Tanmateix, amb el primer, el de l'esquerra, no entenc què em volen indicar. Potser que m'assegui còmodament perquè no se sap quanta estona hauré d'esperar? Que m'assegui amb una cama estirada i l'altra doblegada? Cal dir que, malgrat que en el pictograma es vegi una butaca (si més no, a mi m'ho sembla), el que hi ha són cadires normals de sala d'espera.

Per fer aquesta altra foto, sí que vaig haver d'alçar força el cap:

És un lloc impressionant, l'amfiteatre Gimbernat, a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Es troba el Raval, un barri que sol identificar-se amb prostitució, marginació, immigració islàmica i pobresa, però on la ciència i la cultura tenen un lloc destacat: la Biblioteca de Catalunya i la biblioteca municipal que hi ha en el mateix edifici de l'Antic Hospital de la Santa Creu, l'Institut d'Estudis Catalans, l'esmentada Acadèmia de Medicina, l'Escola Massana, el Conservatori del Liceu, el MACBA, la Casa de Caritat, diverses facultats universitàries, la nova Filmoteca, diverses editorials, l'Espai Mallorca, diverses sales d'exposicions públiques i privades, el teatre Romea, el teatre Goya, l'oasi romànic de Sant Pau del Camp, la capella de Santa Eulàlia... Segur que me'n deixo. M'agradaria que, amb el temps, fossin aquests llocs els que configuressin la fesomia del barri.

Fotos: M. Piqueras, estiu 2012

La ciutat dels gossos

Fa alguns dies que, al capvespre, vaig a passejar pels jardins de la Maternitat, que tinc molt a prop de casa. És l'hora en què el barri --semidesert fins aleshores-- cobra vida. La gent gran i la gent menuda omplen el parc. I també és l'hora que molta gent treu a passejar els gossos. Hi ha algunes zones del parc on s'ajunten grups de persones --la majoria dones-- amb gossos. Mentre els gossos corren i juguen elles fan petar la xerrada.

He pensat que aquells gossos són molt afortunats per viure amb gent que se'ls estimen com si fossin un membre més de la família, sort que no tenen altres animals que són abandonats cada estiu a Barcelona. I he recordat un història d'un gos abandonat --amb final feliç-- que vaig viure de prop fa uns dotze o tretze anys. La meva memòria és molt fluixa, però no tant com per haver oblidat que, en el seu moment, vaig escriure aquella història. El buscador de l'ordinador m'ha ajudat a rescatar-la.

Aquell estiu van ser notícia els atacs que uns gossos havien fet a algunes persones en circumstàncies diverses. En alguns casos, es tractava de gossos ensinistrats per a la lluita; en d'altres, de gossos abandonats que havien recuperat els instints salvatges que devien tenir els seus avantpassats. La mort d'una nena per l'atac d'un rotweiler, i les ferides que gossos de diverses races considerades també "de guarda i defensa" van infligir a diverses persones van crear molta controvèrsia. Arran d'aquells fets, aquests gossos eren vistos per molta gen com assassins en potència.

La polèmica entre persones partidàries de prohibir la tinença d'aquesta animals i els que deien que els perillosos eren els seus propietaris encara cuejava quan vaig ser testimoni d'uns fets protagonitzats per un ca dels inclosos en la llista negra. Era una mescla de rotweiler i pastor alemany i una nit va entrar ferit, arraulit, amb la cua entre les cames, i mig mort de gana i de set, en un restaurant del meu barri. Els empleats, que ja plegaven --era gairebé la matinada--, van donar-li algunes restes de menjar i aigua i l'animaló va menjar i beure fins a fartar-se.

L'Ana, que treballava en aquell restaurant, va adonar-se que el gos tenia diverses ferides al coll i al ventre. No sé on va passar la nit el gos, però sé que l'endemà l'Ana va dur-lo al veterinari on acudia habitualment amb la Iris, la femella de pastor alemany amb qui ella convivia des de feia tres anys. En examinar el gos, el veterinari va detectar-li un xip d'identificació i a través del Col·legi de Veterinaris van intentar localitzar-ne el propietari. Però el xip devia ser recent i encara no estava registrat. A més, la veterinària a qui corresponia el codi del xip era de vacances.

En aquesta situació, l'Ana tenia diverses opcions: lliurar el gos a la Guàrdia Urbana --que el duria a la gossera municipal--, dur-lo a un refugi de la Societat Protectora d'Animals o tenir-ne cura ella mateixa mentre no tornés de vacances la veterinària que podria avisar el propietari de l'animal. Atès el gran nombre de gossos perduts o abandonats que hi ha durant el mes d'agost, triar qualsevol de les primeres opcions era abocar l'animal a una mort quasi segura, bé per les condicions precàries dels refugis per a gossos, bé perquè fos sacrificat per manca d'espai. Per tant, va decidir endur-se el gos a casa, on no va ser molt ben rebut per la Iris, que devia veure'l com un intrús. En Willie --nom provisional que va posar-li l'Ana-- va haver d'instal·lar-se en un minúscul balcó.

El pitjor moment del dia per a l'Ana era l'hora de treure les dues bèsties a passeig. En Willie, que havia heretat la fortalesa del rotweiler, era molt juganer i volia participar dels jocs dels altres gossos del parc. Ella, però, no s'atrevia a deixar-lo sense cadena i sovint patia les estrebades del gos. D'aquells dies, li van quedar alguns blaus a les cames, causats per una caiguda quan intentava controlar en Willie. Vaig acompanyar-la algun dia a passejar els dos gossos. No és una activitat que m'entusiasmi, però veure-la treure el fetge per la boca per l'esforç de dominar aquelles dues bèsties juganeres em va commoure i jo mateixa m'hi vaig oferir.

Aquell estiu havia llegit tantes coses --totes negatives-- sobre els gossos de presa, que en Willie em feia una certa basarda; era encara un cadell, però tenia una força extraordinària. Quan el primer dia se'm va posar dret, amb les potes repenjades al meu estómac i li vaig veure aquelles dents esmolades, vaig imaginar-me el titular de la notícia: "Nova víctima d'un gos de presa." El que en Willie va fer, però, va ser omplir-me de petons --petons de gos, naturalment--, cosa que tampoc em feia molta gràcia. No sabia com fer-li entendre que no m'havia d'agrair res, que no ho feia per ell, sinó per l'Ana.

Per fi va tornar de vacances la veterinària d'en Willie, el qual a partir d'aquell moment va passar a dir-se Tom, nom amb què havia estat inscrit. Localitzat el seu propietari oficial, no va mostrar-se massa entusiasmat per la notícia que algú havia trobat el seu gos i n'havia tingut cura tots aquells dies. Va dir que el gos ja no era seu, que feia algunes setmanes l'havia "regalat" --eufemisme per "abandonat"?-- i es va negar en rodó a donar el nom de la persona a qui n'havia fet obsequi.

La història tornava a començar. Què fer amb el gos? L'Ana no se'l podia quedar definitivament, però es resistia a dur-lo a un refugi o a la gossera municipal. El gos se li havia afeccionat i ella no es veia en cor de gastar-li una tan mala passada. Va donar veus entre les amistats i aviat va tenir sort: un noi havia hagut de sacrificar el seu pastor alemany, greument malalt, i desitjava la companyia d'un altre gos. En Tom/Willie havia trobat una persona que cuidaria d'ell amb tanta cura com ho havia fet l'Ana. Això podria haver estat el happy end de l'odissea d'en Tom, però la història va tenir una continuació.

Pocs dies després que en Tom estigués amb el seu nou amo, en sortir l'Ana de casa seva, se'ls va trobar que anaven a passeig. El ca es va tornar boig d'alegria en veure-la i quan ella va marxar en direcció contrària a la que duien ell i el seu amo, va voler seguir-la. Els esforços del seu amo van ser insuficients per subjectar l'animal, que va fer una estrebada a la corretja i va arrencar a córrer. Mentre, l'Ana s'havia ficat a la parada del metro que hi havia a la cantonada. En Tom, completament despistat, va creuar embogit el carrer, amb tan mala fortuna, que un cotxe li va donar un cop, per ell no es va aturar i va seguir la seva carrera. El seu amo, que va veure de lluny l'accident, no va poder fer res per detenir el gos. Va voltar per tot el barri, però no el va trobar enlloc.

L'endemà al matí, l'Ana, que no s'havia assabentat del que havia passat, va rebre dues trucades telefòniques. Una era del Col·legi de Veterinaris; li van dir que una persona havia trobat el gos --ferit una altra vegada-- i l'havia dut a una clínica veterinària, on van veure que duia el xip d'identificació. Com que ella era la darrera persona que l'havia tingut, per això l'avisaven. L'altra trucada era del veterinari on l'Ana havia dut en Tom --quan era Willie. Un client els havia dut un gos mig ferit que semblava perdut o abandonat i van adonar-se que era el mateix que ella havia dut dies abans quan el va trobar perdut i ferit.

Aleshores l'Ana va intentar localitzar el noi que ara tenia el gos, per va ser impossible (després va saber que havia estat tot el dia pel carrer a la cerca d'en Tom). Així que ella mateixa va recollir-lo a cal veterinari. Les mostres d'afecte de Willie en veure-la eren indescriptibles. Finalment en Tom va tornar amb el seu amo, al qual l'Ana va suggerir que durant una temporada no passés per davant de casa d'ella amb el gos.

La història va acabar bé, però quants Toms no hi deu haver abandonats i perduts per pobles i ciutats de Catalunya que, empesos per l'instint de supervivència, podrien atacar persones o altres animals? Tot per la irresponsabilitat de persones que, a l'hora de comprar un gos, no pensen en els deures que això implica.

Nits de grills

Des de fa alguns anys, les meves nits barcelonines d'estiu semblen menys urbanes. I això és gràcies a alguns grills que hi ha a la zona enjardinada que envolta el bloc on visc. No sé com devien arribar fins aquí ni recordo bé quin estiu vaig començar a sentir el seu carrisqueig nocturn. Potser algú en tenia a casa i els va deixar lliures o se li van escapar? Tant se val; el cas és que m'agrada anar a dormir amb la música de fons del cric-cric d'aquests insectes.

De vegades he sentit parlar del "cant" dels grills. Tanmateix, jo no diria que els grills "canten". Per a mi, el cant és un so que es fa amb la veu, com el dels ocells. (he estat a punt d'escriure "un so melodiós", però de sobte he recordat les escandaloses cotorretes que ahir a la tarda no em deixaven concentrar en la feina.) Els grills produeixen el seu carrisqueig fregant una contra l'altra les seves ales anteriors. A Youtube he trobat un vídeo on es veu molt bé com ho fan:



Les dues ales s'obren i es tanquen simultàniament, però el so es produeix quan es toquen en tancar-se, de manera semblant com es toca un instrument de corda, en què un arquet o un plectre frega contra una corda de l'instrument i la fa vibrar. L'ala del grill té una part endurida i dentada contra la qual frega una part de l'altra ala, també endurida, que funciona com a arquet o plectre. Això fa vibrar una part de l'ala i la vibració emet el característic so del grill, el carrisqueig. De la mateixa manera que tocar el violí no consisteix únicament a fregar l'arquet contra les cordes, la mecànica de la producció del so en els grills és complexa i depèn de l'anatomia de les ales de cada individu. Com en moltes espècies animals, els grills mascles són els únics que emeten sons. Ho fan per atreure les femelles i per marcar el territori.

Per saber-ne més:
- Sound radiation and wing mechanics in stridulating field crickets (Orthoptera: Gryllidae). Montealegre-Z F, Jonsson T, Robert D (2011). The Journal of Experimental Biology 214:2105-2117
- The chirping of crickets. Visió augmentada de les parts de l'ala on es produeix el cric-cric dels grills (fotografies excel·lents de Matthias Lenke)

Foto: Gryllus campestris (Vikimedia Commons)

Tortugues de Florida a la Rambla

Fa anys, quan el meu germà Xavier i la seva família van marxar de vacances, van deixar a casa de l'avi, el meu pare, la peixera amb les dues tortugues de Florida que tenien.  I ve't aquí que una de les tortuguetes va morir. El meu pare estava molt amoïnat perquè sabia que les seves nétes s'estimaven molt les tortuguetes i pensava que tindrien un disgust quan tornessin i veiessin que en faltava una. Com que totes semblen fetes pel mateix patró, va decidir comprar-ne una i posar-la en el lloc de la que havia mort. Les veia totes iguals i creia que les nétes no s'adonarien del canvi, però el cert és que les coneixien molt bé fins i tot havien posat un nom a cadascuna. L'avi va haver de voltar bastant fins que va trobar una botiga d'animals que tinguessin tortuguetes com aquelles. No sé si perquè era el mes d'agost o perquè havien decidit no vendre'n. Evidentment les nenes es van adonar del canvi, però sabien que les tortugues havien estat ben cuidades i que la mort d'una hauria pogut passar també a casa seva.

Alguns anys més tard, quan les meves nebodes havien crescut bastant i les tortugues ho havien fet molt més, si tenim en compte les proporcions entre la seva espècie i la nostra, ja no tenien cap contenidor suficient per a elles. Els sabia greu desfer-se'n, però a casa no podien continuar. Un dia vaig acompanyar el meu germà i la seva família a dur-les al Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera, quan encara tenien espai per acollir-ne. 

Em pensava que ara estava prohibit vendre tortuguetes de Florida. Dec estar confosa, però, perquè ahir, en una de les poques parades d'animals que queden a la Rambla --potser l'única?-- vaig veure que en venien. Valen deu euros, però per quinze euros podeu comprar el "kit tortuga", que inclou l'animaló, la "banyera" i menjar.

Tortuguetes de Florida en venda a la Rambla

Tortuguetes en venda a la Rambla. Detall.

Encara que no estigui prohibida la seva venda, caldria que la gent prengués consciència de l'incovenient i perill que representa comprar aquests animalons. Per una banda, perquè no es tracta d'espècies de mida petita. Són petites perquè són joves. Però, si no moren abans, poden arribar a fer uns trenta centímetres i ser molt agressives. I aleshores la gent no sap què fer-se'n i n'hi ha que les llencen a rius o basses, en un ambient que no és el seu (són originàries de Nord-Amèrica). I finalment, pel perill directe que representa tenir un animal que, com altres rèptils, solen ser portadors freqüents de salmonel·la.

Fa anys havia sentit que els mitjans parlaven del perill per a l'ambient que representen aquestes tortugues. Potser si tornessin a parlar-ne, i destaquessin el possible perill per a les persones amb qui conviuen les tortugues, l'avís seria més eficaç. Hi ha qui no té la consciència ecològica massa desenvolupada, però potser reaccionaria d'una altra manera davant d'un perill que els pot afectar personalment.

Potser us interesserà:
- El perill de les tortuguetes (aquest bloc, 08.02.2012) Per què és perillós tenir tortuguetes (o altre rèptils o amfibis i mesures que caldria prendre si se'n tenen.

Fotos: M. Piqueras (30.06.2012)

aPARAULA'm: barretet

El mot que jo aparaulo: barretet.

No és un barret petit, ni em refereixo a l’orella de gat (Helvella crispa), el bolet que en alguns llocs anomenen barretet, ni a l’herba Umbiculus rupestris, freqüent en murs i llocs pedregosos, que també rep el mateix nom. El meu barretet és un animaló més conegut pel nom de ‘pagellida’ (una altra paraula que m’agrada molt) o també ‘pegellida’. I el seu nom científic és Patella vulgata.

Barretet era com vaig aprendre a anomenar les pagellides. No sé si és un terme propi de Barcelona; la meva mare l’havia après del meu avi, que era barceloní, si bé els meus besavis eren de l’Escala (ella) i d’Oriola (ell).

M’agrada el mot barretet perquè em porta records d’estius passats a Arenys de Mar quan les aigües del seu port eren clares i les roques que formaven els esculls del moll eren plenes d’eriçons i d’aquests petits mol·luscs que vivien arrapats a la roca mitjançant un peu fort i musculós. Fins i tot algun pop s’hi podia trobar. Un cop va venir el meu avi a passar-hi el dia i em va deixar bocabadada quan vaig veure’l agafar un pop amb la mà i girar-li la túnica perquè l’animal no hi veiés i no intentés fugir.

Els pops són mol·luscs. Els barretets també, malgrat que aparentment pops i barretets no s’assemblin gens. Els pops pertanyen al grup dels decàpodes i els barretets són gastròpodes, com els cargols. De fet, són cargols al quals no se’ls ha cargolat la closca i la tenen de forma cònica.

Als meus germans i a mi ens agradava agafar barretets en el port d’Arenys i menjar-los. Em sembla que a la meva mare encara li agradava més que a nosaltres. Qui s’engoliria ara res agafat d’aquelles aigües? Jo no, per descomptat.

Els barretets de la meva adolescència eren molsuts, amb sabor a mar. Tanco els ulls i em sembla sentir-ne el seu gust salabrós, la seva textura forta. Sento, sobretot, la remor de la mar, les veus enjogassades dels meus tres germans --més petits, jo en sóc la gran--, la meva mare que vigila que ningú no s'endinsi en les aigües del port, que ningú no trepitgi un eriçó (la vegada que ho vaig fer, vaig dur-ne les pues clavades a la planta del peu fins que es van desfer soles, va ser impossible treure-les). Tornem a casa amb la pell salada (m'agradava llepar-me els braços abans de treure'm la sal del cos sota la dutxa), cansats i amb el gust de barretet que encara perdura a la boca.

NOTA: amb aquest escrit m'adhereixo a la convocatòria aPARAULA'm, per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Actualització, 9 de maig 2012, 20.15

Podeu veure la llista de les paraules que ha anat enviant la gent en els blocs "Raons que rimen", de Víctor Pàmies, i "Diari d'un llibre vell", de Xavier Caballé.

Potser us interessarà:

• Un caçador de paraules de fa cent anys (aquest bloc, 19.02.2008) . Sobre el Dietari de l'excursió filològica 1906, d'Antoni Maria Alcover.
• Una caçadora de paraules del segle XXI (aquest bloc, 06.08.2009). Sobre una jove filòloga que s'ha dedicat durant alguns anys a caçar paraules de llengües que estan en perill d'extinció o pràcticament ja extingides.

Foto del barretet: Wikimedia Commons

La comissaria virtual (58): els dragons fornicadors

El Periódico publicava diumenge passat (1 d'abril de 2012) un article sobre l'intent que s'està fent al zoo de Barcelona de reproducció dels dragons de Komodo (algun dia explicaré la meva visita al zoo per conèixer aquests "animalets").

L'autor de l'article descriu com es produeix l'apropament entre el mascle i la femella i les precaucions que cal tenir perquè la femella no en surti malparada. Explica que, després que s'ha produït la primera còpula, "ve la lluna de mel, que per a aquesta espècie consisteix a fornicar diverses setmanes, però sense violència, fins que un dels dos se n'afarta" (si no podeu llegir el text de la captura del web, cliqueu damunt la imatge per ampliar-la).

El periodista ha fet servir la metàfora de la lluna de mel, però em sembla una lluna de mel molt estranya. Segons el Diccionari de la llengua catalana, fornicar és "tenir tracte sexual fora del matrimoni". Jo no m'imagino una parella en què, les primeres setmanes del matrimoni, els dos membres es dediquin a fornicar, és a dir, a tenir tracte sexual amb algú diferent al mascle o femella amb qui s'han casat.

He pensat que potser es tractava d'un error de traducció (no sé quina versió és l'original, si la catalana o la castellana), però en la versió castellana també es fa servir el verb fornicar, que, segons el Diccionario de la Real Academia Española, significa "tener ayuntamiento o cópula carnal fuera del matrimonio". Suposo que el periodista ha confós el verb o potser creu que copular i fornicar són sinònims.

Els aneguets de Boston

En el parc central de Boston --Boston Common-- hi ha una escultura de bronze que representa una femella d'ànec collverd seguida pels seus vuit aneguets. És un lloc on sempre s'atura la mainada que passeja pel parc; els nens i nenes més petitons fins i tot intenten asseure's damunt dels ànecs.

L'anega i els seus aneguets de Boston Common

L'anegueta i els seus aneguets de Boston Commons són personatges d'un conte infantil publicat el 1941 (Make Way for Ducklings, de Robert MacCloskey), que és molt popular als Estats Units. Comença quan una parella d'ànecs (el senyor i la señora Collverd) van volant en cerca d'un lloc on fer el seu niu i no acaben de trobar un lloc adient. Quan sobrevolen Boston, decideixen aturar-se per descansar. Ho fan en el parc, on, a l'estany, veuen un ànec enorme que empeny una barca (en realitat és un ànec de fusta que decora la part posterior d'una barca per passejar la gent). La gent que va damunt la barca els tiren menjar. Quan estaven decidits a quedar-se en el parc, pensant que tindran el menjar assegurat, uns vailets que van en bicicleta són a punt d'atropellar-los. No els sembla un lloc segur per als aneguets que puguin tenir algun dia i van buscant per la ciutat un altre indret millor per fer el niu.

Trien un racó en una petita illa enmig del riu Charles; sembla un lloc més segur i tenen tota l'aigua que volen. Un dia van nedant fins a un parc que hi ha a la riba del riu i hi troben un policia --Michael-- que els dona cacauets. A partir d'aleshores van cada dia a veure'l fins que la senyora Collverd pon vuit ous i ha de quedar-se al niu per covar-los.

L'aneguet Nack

Després d'algunes setmanes, els aneguets surten de l'ou. Són Jack, Kack, Lack, Mack, Nack, Ouack, Pack i Quack. El pare se'n va a explorar el riu i acorden amb l'ànega que es trobaran al parc al cap d'una setmana. Mentrestant la mare ensenya als aneguets com han de comportar-se, com han d'anar en fila al darrere d'ella i com han d'evitar creuar els carrers quan passin cotxes. Arriba el dia que han de fer cap al parc, però la circulació és molt intensa i els aneguets i la mateixa senyora Collverd no saben com fer-ho per creuar els carrers de la ciutat. Tenen sort que el policia Michael els veu i atura la riuada de cotxes perquè puguin travessar. Després Michael va a telefonar a la caserna de la policia perquè enviïn un cotxe patrulla al centre de la ciutat per protegir la família d'ànecs quan hagi de creuar els carrers que van cap al parc.

Pel camí es creuen amb moltes persones que queden meravellades en veure la senyora Collverd seguida dels seus vuit aneguets pels carrers de la ciutat. Finalment arriben al parc, on troben el pare. A l'estany del parc hi ha una petita illa i als aneguets els agrada tant, que la família Collverd decideix quedar-s'hi a viure.

Com a homenatge a l'autor d'aquests personatges de conte tan estimats per la mainada, el 1987 va instal·lar en aquest parc de Boston l'escultura de l'ànega i els seus aneguets, que té una rèplica a Moscou. N'és l'autora l'escultora Nancy Schön

L'estany de Boston Common era buit quan vaig veure'l fa uns dies. Em van dir que a l'abril tornarien a omplir-lo. Així és com el vaig veure:

Estany de Boston Common a les 7 del matí

Fotos: M. Piqueras, març 2012

Natura urbana a Leiden

Alguns ocells que vaig veure fa poc a Leiden:

Una part del Naturalis, el Museu de Ciències Naturals de Leiden,  llinda amb un dels innumerables canals que té aquella ciutat neerlandesa. Hi vaig veure aquests ocells:

Collverd mascle (Anas platyrhynchos)

A pocs metres del lloc on passejava el collverd hi havia una fotja vulgar que nedava plàcidament:

Fotja vulgar (Fulica atra)

I el dia que marxava, a l'estació, uns còrvids  venien a endrapar molles de la gent que duia entrepans o pastes i els menjaven mentre esperaven el tren. Com si fossin moixonets:

Gralles?

Em van semblar gralles (Corvus monedula) o cornelles (Corvus corone). Però crec que les cornelles són més grosses. Potser no era cap dels dos ocells.

Potser us interessarà:

- Moix, moixo, moixó, mixo i mixó (aquest bloc, 04.02.2012)
- És millor diu "au" que "ocell"? (aquest bloc, 25.11.2011)
- Ocells de Barcelona (aquest bloc, 31.08.2008)

El perill de les tortuguetes

A casa havíem tingut tortuguetes de Florida. Les teníem en el típic recipient de plàstic amb una illa i una palmera al mig (el menys aconsellable, segons vaig saber després) i era divertit veure'n el comportament i com s'esvalotaven quan els posàvem el menjar. Si tenen la sort de no morir en els terraris o aquaris d'una casa particular, aquests animalons, que molta gent creu que no creixen, poden arribar a fer uns 30 centímetres i tornar-se agressius. Quan han crescut molt, hi ha qui les allibera en rius o estanys naturals, segurament sense adonar-se que estan introduint una espècie exòtica que pot causar canvis en l'ambient i que --tenint en compte la seva voracitat i també l'agressivitat dels adults-- pot ser un perillós depredador d'altres espècies d'animals aquàtics i pot desplaçar espècies de tortugues autòctones, a les quals fa la competència.

Fins fa alguns anys, el Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera, a Garriguella (Alt Empordà), acceptava tortuguetes de Florida, i les tenia en un espai reclòs perquè no poguessin escapar-se. Les nostres tortuguetes van morir abans de fer-se tan grans que haguéssim de dur-les a Garriguella, però uns anys més tard vaig acompanyar el meu germà Xavier i la seva família a deixar-hi dues tortugues --no puc anomenar "tortuguetes" aquelles bèsties que em sembla que ja no cabien ni a la banyera.

No sé si les botigues d'animals segueixen venent tortuguetes de Florida, crec que hi havia una prohibició. Però si en venen, abans que us decidiu a comprar-ne una tingueu en compte l'avís que hi ha en el web del Centre del Reproducció de Tortugues de l'Albera (les majúscules són del text original): "NO ACOLLIM AQUEST TIPUS DE TORTUGA PER MANCA D'ESPAI." Haureu de ser conscients que quan l'animal ja no càpiga a cap aquari, si no voleu instal·lar-lo a la banyera, no tindreu el recurs de dur-lo a Garriguella. I fer-ne una sopa de tortuga potser no sigui molt aconsellable, per diversos motius.

Crec que és millor abstenir-se de tenir a casa aquest animal, però no únicament perquè quan creixi no sabrem què fer-ne. Hi ha un motiu que hauria de desanimar la gent de comprar tortuguetes com a animals de companyia per a la mainada. Les tortugues, com altres rèptils, normalment són portadores de salmonel·la, un bacteri que, en les persones, causa gastroenteritis, una infecció que sol curar-se fàcilment, però que, en els nens i nenes de menys de cinc anys, en les dones embarassades i en les persones ancianes o immunodeprimides pot ser greu i complicar-se amb meningitis, miocarditis o una infecció generalitzada.

El perill d'infecció va ser la causa que, als Estats Units, el 1975 es prohibís la comercialització de tortugues amb la closca inferior a deu centímetres. Aviat es va notar una forta davallada dels casos d'infeccions per salmonel·la. Malgrat la prohibició, però, hi ha un tràfic il·legal de tortuguetes, i encara es poden trobar en fires i mercats ambulants. Els Centres per al Control i Prevenció de Malalties dels Estats Units (Centers for Disease Control and Prevention, CDC) informava recentment que, entre l'agost de 2010 i el setembre de 2011, es van produir 132 casos d'infecció per salmonel·la en el país. De les persones infectades, dues terceres parts eren nens o nenes d'edat inferior als deu anys, i en molts casos la causa de la infecció sembla que va ser el contacte amb tortugues petites (menys de deu centímetres de llargada de la closca).

En cas que es tiguin tortugues a casa (o altres rèptils o amfibis), hi ha una sèrie de mesures que caldria prendre per evitar infeccions, entre les quals destaquen les següents:

• Renteu-vos les mans molt bé amb sabó i aigua calenta després de tocar els animals, el recipient on viuen o qualsevol objecte amb el qual estiguin en contacte.
• No deixeu que nens i nenes de menys de cinc anys toquin els animals, el lloc on viuen o qualsevol objecte amb el qual estiguin en contacte els animals.
• No deixeu que amfibis o rèptils vagaregin lliurement per la casa, especialment per la cuina o espais on es manipula el menjar.
• No banyeu aquests animals a la pica de la cuina ni hi renteu els recipients on viuen.

Els CDC recomanen especialment que no es tinguin tortuguetes a les escoles bressol o altres llocs on hi hagi mainada de menys de cinc anys. A les escoles, de vegades, tenen un petit animal de companyia --o més d'un-- perquè la mainada aprengui a tractar-los i perquè adquireixi responsabilitats (alimentar-los, netejar-los la gàbia, etc.). Tot i que les tortuguetes poden ser molt atractives, perquè es poden agafar tranquil·lament i fa gràcia veure-les nedar o abocar-se a menjar quan se'ls tira el pinso, és millor tenir a la classe altres animalons.

Més informació:
Reptiles, Amfibians, and Salmonella (web dels CDC)
Las tortugas y la Salmonella (web del CDC, en espanyol)
Pet Turtles Carry Salmonella Dangers, CDC Warns (MedlinePlus, 02.02.2012)

Foto: Trachemys scripta elegans, tortugueta de Florida, de l'estany que hi ha a l'estació d'Atocha, a Madrid. No sé si són tortugues posades allà expressament o si és una mena de refugi per a tortugues que la gent ja no pot o no vol tenir a casa. L'autor de la foto és Zaqarbal (llicència Creative Commons 3.0)

Moix, moixo, moixó, mixo i mixó

En el meu escrit sobre el canari espantat i possiblement lesionat que vaig veure pel carrer Balmes, vaig fer servir el terme moixó, per referir-m'hi. Forma part de la meva llista imaginària de mots preferits i, encara que a Barcelona no la sento gaire, m'agrada per referir-me als ocells de mida petita, que sovint encara empetiteixo més anomenant-los moixonets.

L'Olga de Sort sembla que s'estrany que anomeni moixons els ocells petits. I la Imma, des de Bolonya, m'escriu un correu --diu que no se'n surt, per deixar un comentari en el mateix bloc-- i diu que el seu pare en deia mixons, dels ocells petits. (La Imma viu a Bolonya, però és de Camarasa.)

Després jo mateixa he recordat que el senyor Joan, un conserge de les terres de Ponent que vam tenir fa anys, em va dir un dia que ens havíem deixat el moixó al balcó i jo em pensava que es referia a un ocell, però no, ell parlava del gat. I també he recordat que, a les Illes, un moix és un gat.

He consultat aquesta joia en línia que és el Diccionari català-valencià-balear, l'Alcover-Moll, per aclarir-me una mica sobre els diversos significats de mixó, moix i moixó, en referència només a animals. A més de mixó, he trobat també mixo, sense accent.

MIXO
|| 1. Gat, en llenguatge infantil o afectuós (La Bisbal, Palafrugell, Men.); cast. micho, minino.
|| 2. Vedell (Lledó).

MIXÓ
Ocell (Ponts, Tamarit de la L., Ll., Balaguer, Pla d'Urgell, Segarra, Conca de Barberà, Penedès, Vendrell, Camp de Tarr.)

Ve't aquí el mixó del pare de la Imma. De les terres de Lleida, però no únicament.

1. MOIX
| 1. Gat, mamífer carnisser de l'espècie Felis catus (Bal.); cast. gato. «Ets eriçons van a peu | i ses tortugues de grapes; | un moix per a agafar rates | no és pagat a ningun preu» (cançó pop. Mall.). Es forats de ses portes per hont surten es moixos, Roq. 10. a) Moix salvatge: gat fér (Mall., Men.).

Locucions amb moix
a) Anar peu de moix: caminar cautelosament, procurant no fer soroll (Mall.),—b) Fer mà de moix: robar (Mall.); palpar d'amagat, sobretot per fins luxuriosos (Men.).—c) No haver-hi un moix: no haver-hi ningú, estar un lloc desert.—d) Fer una cosa tant com sa coa d'es moix: no fer-la, abstenir-se'n, no esser capaç de fer-la.—e) Caure de peus, com es moixos: caure i no fer-se mal, o bé tenir una sort extraordinària.—f) Tenir set vides, com els moixos: tenir molta vitalitat.—g) Esser lleig com una brega de moixos: esser extremadament lleig.

Refranys amb moix
a) «Es moixos fan ses dones endreçades»: significa que els gats propensos a robar el menjar de les cuines i rebosts obliguen les dones a posar esment a guardar-lo bé.—b) «A casa que hi ha moix negre, no hi falten doblers» (Men.); «A casa de moix negre, gallina blanca i gall ros mai falten valors» (Mall.).—c) «Allà on no hi ha moix, ses rates van a lloure» (Mall.); «Com es moix no hi és, ses rates ronden sa casa» (Men.): vol dir que en no haver-hi autoritat, els súbdits en fan de les seves.

Pel que fa a moixó, també hi ha la forma sense accentuar, moixo:

MOIXO
Gat, en llenguatge familiar (Albocàsser, Catí, Benassal, Morella).

1. MOIXÓ
|| 1. Moix o gat petit (Mall.); cast. gatito. «Sa moixa ha fet quatre moixons».

2. MOIXÓ
I. || 1. Ocell en general, i especialment els petits (or., occ.); cast. pájaro. Estan amagats axí com perlas en arena e moxons en barça d'espines, Arnau de Vilanova (Menéndez Pelayo Heter. i, 751). Quatre ventayls... d'or e de seda, e de moxons verts floquats entorn, doc. a. 1373 (Miret Templers 557). Debaix de un arbre sobre lo qual cantava un moixó molt suaument, Faules Isòp. 121. Fins la piuladissa dels moxons axampla el cor, Cases A., Poes. vii. Moixó gabier: l'ocell que serveix de reclam per a caçar (Falset).

II. || 1. Peix teleosti de l'espècie Argentina sphyraena, de devers 20 cm. de llargària.
|| 2. Peix molt petit, de l'espècie Atherina mochon, de cos cilíndric i color argentat, molt perseguit i estimat com a comestible (or., val., bal.); cast. morralla. Liura de sardina grossa e manuda e moxó, X diners, doc. a. 1361 (Rotger Hist. Poll. i, apénd. xxix). Moixó... se vena a 10 diners, doc. a. 1518 (BSAL, xxii, 252).

Segons l'Alcover-Moll, moixó és també una manera familiar d'anomenar el 'membre viril' a la Ribera d'Ebre. És a dir, l'ocellet d'altres llocs. I el Diccionari inclou dos refranys que fan referència al moixó: a) «Més val un moixó a la mà que una àguila volar».—a) «Més val un moixó a la mà que una àguila volar».—b) «Moixons arramadats, neu pels serrats» (Griera Tr., xi, 10).

Per cert, per al Diccionari de la llengua catalana (el DIEC), mixo és únicament un prefix: mixo- [o mix-], la forma prefixada del mot grec myxa, 'moc', que forma part de paraules com ara mixobacteris, mixococ, mixomicets o mixomatosi.

I prou ja per avui (que ja és ahir). Vaig a ficar-me al llit i deixo la mixa (o és la moixa?) arraulida damunt del radiador. Estarà contenta: amb el fred tan fort que està fent, deixem la calefacció engegada tota la nit.