Per què hem d'acollir refugiats

Volem acollir, detall de la manifestació (18.02.2017)

Ahir, dia que es feia a Barcelona la manifestació "Volem acollir", en suport als refugiats i migrants que molts governs europeus sembla que no vulguin acollir, una persona va escriure a Facebook en una entrada pública, que pot llegir tothom: "I per què hem d'acollir refugiats? Per fer el progre?" Aquesta entrada té a hores d'ara més de seixanta comentaris i respostes als comentaris i n'hi ha de tots colors. N'hi ha que li donen suport ("Un home amb criteri, bravo"; "Crec que això ho pensa molta gent que no ho reconeix"), d'altres que indiquen motius diversos per no fer l'acollida (ho copio literalment):

• Ja que no els podem mantenir ni donarlos una vida digna, val la pena que vinguin? 
• es mes guai i vesteix mes ajudar al de fora que al que ho necesiten d'aquí, però és així la gent es velluga mes per el que tira que per el que no els hi aportarà cap notorietat 
• Jo estic totalment en contra, volem acullir mes gent de fora a casa nostre, mentres le nostra taulada es cau, doncs el que tenen que fer es enviar-los a la seva terra i arreclar els problemes des d'allà... estic farta de pagar imposto,s al meu país mentres els nostres fills tenen que marxar per falta de recursos, economics, el unic que fem es si venen mes de fora es empobri mes el nostre entorn. I que a mi m'explotin mes pagan el IRP... com mes traballo mes en descontent per arribar el mateix lloc 
• Portan aquesta gent aqui no els estem ajudan a res, si els volem ajudar, que ho fagin des del seu païs
• A mi també m'aniria bé una ajuda per omplir la nevera del meu fill aurat "autònom" en dos fills

Suport al poble sirià (manifestació 18.02.2017)

Tinc la sensació que la gent que ha fet aquests comentaris ho ha fet sense pensar-hi massa, responent d'una manera visceral i escrivint precipitadament i per això hi ha tants errors gramaticals.

D'altres donen raons per a l'acollida de refugiats:

• Un refugiat (segons defineix a l'article 1A de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l'estatut dels refugiats de les Nacions Unides) és una persona que es troba fora del país d'on n'és originari, o bé on hi resideix habitualment, a causa d'un temor fonamentat de persecució per raons d'ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per a poder tornar-hi
• No és qüestió de ser progre o no. Xq hem d' acollir? Ben senzill, per dignitat, molts catalans es van exliar, segur q tens algun parent q va fugir a França, a sud amèrica, ... tenim aquest deure moral.
• pq on estan la seva vida perilla!!!
• Teniu idea del refugi que els espanyols republicans van trobar per aquest món mundial??? Després d'Agelés, -potser us sembla bé- França els va obrir els braços, i això qe eren difícils temps de post-guerra. I també molts pobles del continent sudamericà  
• potser pel mateix motiu que durant la Guerra Civil espanyola altres països vàren acollir a catalans? Deu ni do quina poca memòria que tenim... 
• Perquè abans que catalans som humans. 

Hi ha també picabaralles entre l'autor de l'entrada i algunes persones i fins i tot entre les persones que hi han deixat comentaris.

El mateix autor d'aquesta entrada després en va escriure una altra que diu: "Hi ha gent d'esquerres que sinó (sic) combregues amb les seves idees et titllen de xenòfob." Suposo que ho va escriure en relació a alguns dels comentaris que li havien deixat.

Per a mi, acollir refugiats no té res a veure amb fer el progre. Crec que són molts els motius per acollir refugiats i altres migrants, independentment de la ideologia política de cada persona. I aquí en dono només uns quants:

• Hem d'acollir refugiats perquè l'article 14 de la Declaració Universal dels drets humans de 1948 reconeix el dret de les persones a buscar asil en altres països a causa de persecució.
• Hem d'acollir refugiats perquè la Convenció de les Nacions Unides relativa a l'estatus dels refugiats és un instrument basat en els drets de les persones i en principis fonamentals com ara la no discriminació, la no penalització i la no devolució.
• Hem d'acollir refugiats perquè hi ha un Protocol que obliga els estats a complir la Convenció de les Nacions Unides relativa a l'estatus dels refugiats. Qui es troba en una situació il·legal no és el refugiat que arriba a un país en cerca d'asil, sinó el país que el rebutja.
• Hem d'acollir refugiats i altres migrants perquè molts estats que ara els neguen l'asil han contribuït, amb la venda d'armes i l'explotació de recursos naturals, a les guerres o l'empobriment que han empès tantes persones a abandonar els seus països.
• Hem d'acollir refugiats i altres migrants perquè no podem oblidar la nostra història recent, quan els europeus van haver de migrar d'uns països a uns altres a causa de les guerres, les persecucions polítiques o la manca de recursos. (Quan jo era jove, moltes famílies tenien algun membre a l'estranger, persones que havien hagut d'exiliar-se després de la guerra [in]civil, o persones que havien marxat empeses per la necessitat.)
• Hem d'acollir refugiats i altre migrants perquè la història d'Europa --i la de gairebé tots els pobles del món-- és una història de migracions. Si els humans no haguessin migrat, estarien tots concentrats a l'Àfrica subsahariana.

El Govern espanyol sembla haver oblidat la història recent, els centenars de milers de persones que van haver haver d'exiliar-se el 1939. Què hauria passat si França, Mèxic, Veneçuela, Perú, Xile, la Unió Soviètica, la República Dominicana i altes països els haguessin negat l'acollida? En alguns casos ja ho sabem, perquè la França ocupada pels nazis va lliurar al Govern de Franco bastants refugiats republicans o els van enviar a camps de concentració.

Davant l'actual situació d'arribada de refugiats i altres migrants a Europa, el Govern espanyol va acceptar de mala gana la minsa quota que li va fixar la Comissió Europea. Qui va ser ministre de l'Interior fins fa uns mesos, Jorge Fernández Díaz, era contrari al repartiment de refugiats i ho va expressar clarament a la premsa el 2015 quan va dir: «Es como si tuviéramos una casa con muchas goteras que están inundando diversas habitaciones y, en lugar de taponar esas goteras, lo que hacemos es distribuir el agua que cae entre distintas habitaciones.» De moment l'estat espanyol només ha rebut aproximadament un 10 per cent dels refugiats que Brussel·les va assignar-li. A més, fa com el gos de l'hortolà, que ni menja fruita ni la deixa menjar. Governs municipals i governs autonòmics no estan autoritzats a acollir refugiats, tot i que en alguns casos tinguin ja la infraestructura a punt per poder fer-ho.

Refugiats a l'estació de Salzburg (octubre 2015)

La tardor de 2015, durant un viatge a Àustria vaig coincidir amb grups de refugiats, la majoria sirians i afganesos. Mai no oblidaré el nen que, en el tren, va passar al meu costat dues vegades, amb un coixí entre els braços, potser l'única cosa que li havien permès agafar en marxar de casa. O el noi que, mentre mirava fotos que duia en el seu mòbil, plorava en silenci, discretament, potser perquè hi veia persones estimades que no sabia si mai tornaria a veure o que fins i tot podien haver mort. O l'Ahmed, assegut en el tren al meu costat, que tot i l'alegria d'haver estat acceptat per anar com a refugiat a Amsterdam, no podia oblidar la seva família, escampada per diversos països.

I aquest allau de refugiats no és res, si pensem el que pot passar si no aturem les emissions a l'atmosfera de gasos d'hivernacle. Si l'escalfament global continua, hi haurà molts llocs de la Terra que seran inhabitables a causa de les altes temperatures, i moltes regions costaneres acabaran cobertes per les aigües del mar. Això obligarà milions de persones a emigrar, com va passar en altres èpoques en el passat.

Una cançó de Lluís Llach parla d'un "pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents". Els refugiats i altres migrants quan intenten creuar la Mediterrània, en comptes d'un pont de mar blava s'hi troben una fossa, en la qual molts queden atrapats. Hem de fer el possible perquè els qui aconsegueixen arribar a les costes europees sentin que el pont de mar blava agermana pells i vides diferents.

Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015)
- Els sirians errants (04.10.2015)
- El nen del coixí (30.09.2015)

Els sirians errants

Tinc encara present la imatge del nen sirià que viatjava fa uns dies en un tren austríac, agafadet al seu coixí, però avui m'ha quedat gravada a la retina la imatge d'un home d'uns trenta anys, a qui, també en un tren austríac, he vist plorar en silenci aquest matí.

Des de Bad Hofgastein, en el Tirol austríac, he tornat de nou amb tren a Viena. No hi ha trens directes, i he hagut de canviar a Salzburg. Allà, en baixar, he vist policies a l'andana. Un d'ells ha aturat un noi d'entre vint i vint-i-cinc anys i li han preguntat on anava. He recordat que vaig veure anunciat que el 4 d'octubre s'obriria de nou la frontera per tren entre Àustria i Alemanya i he pensat que potser la policia vigilava les andanes per impedir que, com va passar fa poc, refugiats sirians intentessin pujar als trens que van cap a Alemanya, que és el destí més cobejat dels refugiats.

Refugiats sirians a l'estació de Salzburg

Després, en el vestíbul de l'estació, m'he creuat amb un grup de refugiats sirians que anaven en fila, acompanyats de policies. Intentava imaginar-me on els duien, i després m'he assabentat que els acompanyaven als trens en que havien de viatjar a la destinació que els ha estat assignada; són gent a qui ja s'ha reconegut l'estatus de refugiats.

En el meu tren, a Linz ha pujat també un grup de refugiats. (Linz és una de les ciutats austríaques on el Govern d'aquell país ha instal·lant campaments per acollir els refugiats.) El seient del meu costat era buit i s'hi ha assegut un home d'entre cinquanta i seixanta anys. Duia una motxilla no massa gran i, a la mà, una manta de viatge plegada. Com la majoria dels refugiats que he vist aquests dies, no té aspecte de ser algú que abandona el seu país perquè no té per viure. Les seves mans no eren les d'un obrer o un treballador del camp. Ha tret el telèfon mòbil de la butxaca i hi he vist al darrere la poma d'Apple. M'ha semblat que el volia carregar i, com que només hi havia un endoll entre els dos seient, he desconnectat el meu, amb la bateria ja gairebé carregada.

L'home m'ha donat les gràcies i aleshores m'he atrevit a a preguntar-li si era sirià. Ha assentit amb el cap. Xapurrejava una mica l'anglès i m'ha dit que anava a Viena per agafar un avió per volar a Àmsterdam. Quan li he preguntat si anava amb la família, m'ha semblat entendre que anava sol, que la família està escampada. Després m'ha ensenyat la foto d'un noi que duia en el mòbil. És el seu fill, això sí que ho ha dit bé: "This is a son of mine." I ha afegit que el fill és a Dubai.

El meu company de seient duia una polsera de color verd, semblant a les que posen en els hospitals als pacients, però més senzilla, com de paper. Hi duia una etiqueta amb informació impresa amb lletra molt petita i, a més, escrit a mà, un número, el 231.

Una mica més enllà, un home d'uns trenta anys del grup d'Ahmed mirava fixament el mòbil; m'ha semblat que mirava fotos. A un cert moment he notat que plorava; en silenci, discretament. Era en un dels seients que tenen una taula al davant i ha reclinat el cap a la taula, arrepenjant-lo damunt dels braços, com per dormir, però es notava que plorava. Qui devia sortir a la foto que li ha provocat el plor? Potser persones estimades, mortes a la guerra o que no sap si mai tornarà a veure.

Un home jove ha vingut a parlar amb Ahmed i aquest li ha dit que jo era de Barcelona. M'han cridat l'atenció els ulls d'aquest altre home, ben blaus, tot i que ell era ben bru; però no era l'únic, que abans ja havien passat pel meu costat alguns refugiats més amb els ulls blaus. L'amic de l'Ahmed també anava a Viena per agafar un avió, però per a un altre destí; ell volava a algun lloc d'Alemanya.

En el Fòrum Europeu de Salut que s'ha celebrat a Bad Hofgastein aquesta setmana, s'ha tractat del conflicte dels refugiats en diverses sessions. Aquí, en veiem cada dia imatges per la televisió i en la premsa. Excepte en casos com el de l'Aylan, el nen trobat mort en una platja turca, o de l'home a qui una fotògrafa va fer caure expressament a Hongria fent-li la traveta, possiblement els veiem també com números, com el 231 que a Amhed li ha assignat la burocràcia europea. Però al darrere de cada número hi ha un nom, una persona amb una història de la fugida de l'horror que viu el seu país.

Tots tenen nom (dibuix de Floris Oudshoorn)

El nen del coixí

La idea que hi ha vides que importen menys que d'altres és a la rel de tots els mals del món

Va passar pel meu costat dues vegades. Devia tenir uns quatre o cinc anys i era un vailet de pell morena i ulls foscos, molt vius. Duia entre els braços un coixí, potser l'única cosa que li havien permès agafar quan, amb la seva família van haver d'abandonar la seva casa en un poble o ciutat de Síria. Van pujar al tren en una estació de Viena --no la principal, la Hauptbanhof, a la qual potser no van poder accedir, sinó a Viena Meidling-- juntament amb centenars d'altres refugiats que intenten arribar a Alemanya.

Quants dies deu fer que van abandonar la seva casa? Quants quilòmetres hauran recorregut? Amb quins mitjans? Hauran vist morir pel camí altres sirians que, com ells, fugien de l'infern en què s'ha convertit el seu país? Aquestes preguntes me les feia veient desfilar amunt i avall del passadís del tren aquells homes i dones --més homes que dones-- i les criatures que els acompanyaven. Des d'aleshores no he pogut deixar de pensar en el nen del coixí. I que injusta ha estat la vida per a ell. Quan dilluns, de tornada a casa, veuré les criatures que fan cap a l'escola propera, pensaré que aquells nens i nenes són ben afortunats per haver nascut on han nascut.

Malgrat el viatge complicat que vaig tenir ahir per anar amb tren des de l'aeroport de Viena fins a Bad Hofgastein --vaig trigar més de set hores per recórrer menys de 300 km i vaig haver de canviar tres vegades de tren-- en arribar vaig poder dormir còmodament en el meu hotel. Qui sap on devien dormir el nen del coixí i la seva família.

Des de Barcelona veiem diàriament les imatges que arriben de l'illa de Lesbos, de la de Lampedusa, d'Hongria, d'Àustria, de Sèrbia i Croàcia... I ens fa pena, però allò ens queda llunyà. Quan torni a casa, veuré aquestes imatges amb uns altres ulls i no podré oblidar el nen que abraçava el seu coixí en aquell tren austriac.