La Wikipèdia i les dones

Nombre de respostes per llengua (enquesta UNU)

En un món on es busca la igualtat, una enquesta feta per la Universitat de les Nacions Unides (UNU) el 2010 va demostrar un fet que molta gent ja suposava: que l'enciclopèdia universal que és la Wikipedia era cosa d'homes. L'enquesta va rebre 176.192 respostes, la majoria de les quals era d'usuaris de les versions russa (45.616) o anglesa (43.912), seguits dels usuaris de les versions alemanya (22.989) i castellana (20.144). Entre els usuaris de la Viquipèdia catalana, van respondre 562 persones.

L'enquesta analitzava molts aspectes de la Wikipedia, un dels quals era el demogràfic, i diferenciava entre les persones que en són usuàries només com a lectores i aquelles que també hi contribueixen. Pel que fa als lectors, ja es notava una diferència: els homes n'eren un 68,99% i les dones un 30,52%. Aquesta diferència, però, s'accentuava molt quan es tracta de contribuir a la creació, ampliació o correcció d'articles, allò que en terminologia viquipedista es coneix com a 'edició': els homes representaven un 86,73% dels editors i les dones únicament el 12,64% (els percentatges no sumen 100, perquè hi havia persones que no van indicar si eren homes o dones).

Per què hi ha menys dones a la Wikipedia?
El 2011, a partir de les dades de l'enquesta esmentada i del propòsit que s'havia fet la Fundació Wikipedia que el 2015 el percentatge de wikipedistes dones fos del 25%, el diari estatunidenc The New York Times encetava un debat que va titular "On són les dones a la Wikipedia?". El debat volia aclarir les causes d'aquells desequilibri, si hi ha alguna cosa en el format i objectiu de la Wikipedia que atregui més els homes i si hi ha maneres de corregir aquest desequilibri. Van participar en el debat dones --i també algun home-- d'àmbits diversos. Jessamyn West, community manager de MetaFilter.com, que escriu sobre tecnologia, biblioteconomia i Internet des de 1999, deia:

Si allò que importa és alterar l’equilibri de gènere,  a més de promoure aquesta idea, cal estar disposats a fer complir les normes socials d’equitat i diversitat (no només esperar que en un futur ideal es produeixi d'alguna manera l’equilibri) i hem d’aprendre a tractar. amb elegància el contrari. És una discussió més sobre el poder que sobre el gènere.

Per a Justine Cassell, professora i directora de l'Institut d'Interacció Humans-Ordinadors de la Universitat Carnegie Mellon, cal distingir dos tipus de desequilibri de gènere a la Wikipedia. Per una banda el nombre d'articles sobre temes que interessen a les dones i la seva llargada. Per una altra, el nombre de dones editores en relació al nombre d'homes editors. A més, considera que cal observar el desequilibri de gènere de dues maneres, perquè la Wikipedia des de fora no es veu de la mateixa manera com la veuen des de dins les persones que hi fan aportacions.

Des de fora, la Wikipedia sembla la democràcia del coneixement, un lloc on es pot posar tot el coneixement existent a disposició de tothom. Des de dins, però, pot ser un lloc on es lluita per fer-se sentir. Diu Cassell que

...es pot entendre aquesta visió interna amb tan sols mirar la pàgina de discussió de molts articles, que en lloc de semblar col·laboracions al voltant de la construcció del coneixement, són plenes de descripcions de "guerra de redacció", on els editors successius intenten eliminar cada aportació de l’altre - i de debats polèmics i controvertits sobre la precisió dels punts de vista conflictius. Els usuaris de Flickr no eliminen les fotos d'altra gent. Els vídeos de YouTube inspiren debats intensos, però cap usuari no elimina les contribucions d’una altra persona.

Suposo que Cassell es referia a la Wikipedia en llengua anglesa, però, per la meva experiència com a viquipedista [escric viquipedista quan em refereixo a la versió catalana, que es anomenada Viquipèdia], veig que en altres llengües passa el mateix: articles en què una persona n'elimina fragments i qui els havia redactat torna a posar-los i les dues persones s'emboliquen en una discussió ad nauseam. Cassell pensa que això podria ser una causa de la reticència de moltes dones a col·laborar en la Wikipedia; no volen entrar en debats ni suprimir textos d'altres persones o que els elimini textos seus.

Susan C. Herring, catedràtica de lingüística i ciències de la informació a la Universitat d'Indiana, creu que el desequilibri de gènere a la Wikipedia és coherent amb el que ella ha anat observant des de 1992 en llistes de distribució i altres espais d'Internet. Com passa en algunes llistes de distribució, moltes dones no hi participen perquè se senten intimidades per l'actitud d'alguns homes. A més, l'estil de comunicar de les dones sol diferir del dels homes. A elles els costa més mantenir l'estil neutre propi de la Wikipedia. També creu Herring que la solitud del treball d'edició per a una enciclopèdia en línia es pot veure com antisocial. Això m'ha fet pensar que potser jo sóc antisocial, perquè, malgrat les dificultats que de vegades hi trobo, i malgrat l'aparent anonimat de publicar a la Viquipèdia, com més va més m'agrada fer-ho. De fet, és una de les causes --però no l'única-- que els darrers temps publiqui molt menys en aquest blog.

Les visites que pugui tenir una breu biografia publicada en el meu blog no poden comparar-se ni de bon tros a les que tindria si estigués publicada a la Viquipèdia. O potser no, perquè si hi publico, per exemple, la biografia d'una científica poc coneguda (les meves aportacions a la Viquipèdia són principalment biografies de científiques), és possible que ningú no la vegi, llevat que hi vagi a parar a través d'un enllaç.

Projectes per augmentar la presència de dones a la Viquipèdia
A Catalunya s'han anat desenvolupant diversos projectes per augmentar la presència de les dones a la Viquipèdia. Un d'ells és el projecte Wikidones, impulsat des del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (popularment, la Bonne), que va començar el 2014, en què un grup dones van començar a reunir-se per produir articles sobre dones o sobre temes relacionats amb les dones. A la Universitat Pompeu Fabra es fan també reunions de viquipedistes (els dimarts, al llarg del curs acadèmic) per fer articles sobre dones i resoldre problemes d'edició.

El 2015 es va encetar una segona fase del projecte Wikidones de la Bonne, per augmentar el nombre de dones viquipedistes i difondre'l per Barcelona. Així, el curs 2015-2016 es va fer la prova pilot en el districte de Les Corts. Hi va participar un grup de dones --la majoria veïnes de Les Corts i membres de la Taula de Dones de Les Corts, però no exclusivament-- que es van formar com a editores al mateix temps que anaven creant articles sobres dones. Aleshores feia uns set o vuit anys que jo m'havia inscrit a la Viquipèdia, però m'havia dedicat únicament a fer-hi correccions o afegir-hi referències, perquè no tenia prou coneixements per fer un article de novo. En el projecte en el meu districte vaig veure l'oportunitat d'aprendre-ho. I així va ser com em vaig llençar a publicar biografies de dones. El projecte se centrava en el districte i se'ns va demanar d'escriure o millorar biografies de dones que hi tinguessin alguna relació. Jo em vaig estrenar amb la biografia de Carme Puche i Moré, periodista i directora de cinema, que uns anys abans va guanyar un premi convocat des del districte.

Aquest projecte, que també s'ha dut a algun altre districte de la ciutat, a Les Corts ha tingut continuïtat a petició de les pròpies viquipedistes. Seguim reunint-nos un cop al mes durant el curs per fer nous article i especialment per resoldre dubtes, gràcies a la presència d'una dona experta a qui consultar. Sempre que puc vaig a la reunió mensual, perquè tot i que he publicat ja bastants articles, encara tinc moltes llacunes en el meu coneixement de l'edició. No es tracta únicament de la redacció del text seguint les normes de la Viquipèdia. Hi ha aspectes del format de l'article que encara em costa molt de resoldre. De tota manera, prefereixo editar articles a casa per un motiu pràctic: estic acostumada a treballar amb dues pantalles o amb una de panoràmica i haver-ho de fer des d'un ordinador portàtil em resulta molt incòmode.
 
Els darrers anys també s'han anat organitzant diverses viquimaratons amb l'objectiu de publicar articles sobre dones. Una viquimarató (o wikimarató) és un esdeveniment que reuneix persones per escriure ('editar' en diuen en la terminologia viquipedista) articles sobre un tema determinat o millorar articles ja existents. He participat en alguna viquimarató, però normalment prefereixo participar-hi en la distància, des de casa, per poder treballar més còmodament.

Els articles que he publicat des que m'hi vaig posar no arriben a la trentena. Pocs, tenint en compte que el primer vaig publicar-lo el febrer de 2016. Però sóc bastant anàrquica en la meva dedicació a la Viquipèdia. Puc passar mesos sencers sense fer-hi cap contribució i després en un mes fer-ne unes quantes, com aquest mes de novembre, que he publicat les biografies d'Elisabet Selbert, Dora Lush, Dolors Lleonart i Casanovas, Sara Branham Matthews, Ekaterina Lermontova, Ida Baccini, Carmen Schrader Angerstein i Nella Mortara.

A continuació un llistat dels articles que he publicat a la Viquipèdia des de 2016. He estat a punt d'escriure "articles meus", però no ho he fet perquè a la Viquipèdia, des del moment que publiques un article deixa de ser teu; altres persones hi poden fer correccions i ampliar-los (llistat actualitzat el 28 de setembre de 2021; ultrapassa la cinquantena):

• Alice Nutter (?-1612) dona anglesa acusada de bruixeria i penjada a causa de la cacera de bruixes de Pendle.
  
• Alki Zei (1923-2020), novel·lista grega, autora de literatura infantil i juvenil i traductora.
  
• Anna Foà (1876-1941? 1944?), entomòloga italiana expulsada de la universitat per les lleis racials del feixisme.
• Anna Klein (1883-1941), pintora i artista gràfica alemanya, víctima de l'Holocaust.
  
• Anna Weber-van Bosse (1852-1942), botànica neerlandesa.
• Anita Conti (1899-1997), oceanógrafa i fotògrafa francesa.
• Carme Puche i Moré (1977), periodista, guionista i directora de cinema catalana.
• Carmen Schrader Angerstein (1913-2012), Justa entre les Nacions, per haver salvat de l'Holocaust tres dones jueves.
• Carolina (Lini) Bunjes (1918-2016), membre neerlandesa de les Brigades internacionals i fotògrafa.
  
• Catharina Helena Dörrien (1717-1795), botànica i educadora alemanya.
• Cholitas escaladores de Bolívia, grup de dones aimares que escalen muntanyes amb els seus vestits tradicionals.
  
• Dolors Lleonart i Casanovas (1866-1936), una de les primeres metgesses catalanes.
• Dora Lush (1910-1934), microbiòloga australiana que va morir mot jove, en infectar-se quan investigava un bacteri en el laboratori.
• Dorothy Thomas (1922-2015), investigadora en hematologia estatunidenca
  
• Ekaterina Lermontova (1889-1942), paleontòloga russa.
• Elisabeth Selbert (1896-1986) La Clara Campoamor de les dones alemanyes. És una de les quatre 'mares' de la Constitució de la República Federal Alemanya i va haver de lluitar perquè el text de la Constitució reconegués que homes i dones tenen els mateixos drets.
• Ellekappa (1955- ), ninotaira italiana (publica vinyetes al diari La Repubblica, entre d'altres).
  
• Ellen Hutchins (1785-1815), pionera de la botànica a Irlanda.
• Else Berg (1877-1942), pintora jueva neerlandesa, víctima de l'Holocaust.
• Elvira Altés (s. XX i XXI), periodista, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona.
• Emma Strada (1884-1970), enginyera italiana, 1a a obtenir el títol en aquell país.
  
• Eugenia González Ramos (1919-1939), sindicalista, presa de les Corts, afusellada a Barcelona per les seves idees polítiques.
• Eva Mameli Calvino (1886-1978), botànica, naturalista i acadèmica italiana.
• Evangelina Bottero (1859-1950), ensenyant i divulgadora científica italiana.
• Fanny Hesse (1850-1934), introdueix l'agar en els cultius de microbiologia.
• Franca Pieroni Bortolotti (1925-1985), historiadora italiana, feminista.
  
• Henriette Vincent (1786-1830), artista pintora botànica francesa.
• Humira Saqib (1980-), periodista afganesa, activista dels drets de les dones.
  
• Ida Baccini (1850-1911), pedagoga, escriptora i periodista italiana.
• Ida Ørskov (1922-2007), metgessa i bacteriòloga danesa
• Ilaria Capua (1966-), viròloga italiana.
• Isabel Compter i de Sagarriga (1632-1653), poetessa rossellonenca.
• Janina Altman (1931- ), química i escriptora polonesa/israeliana, supervivent de l'Holocaust.
• Jenny Markelin-Svensson (1882-1929), primera dona enginyera de Finlàndia.
• Jessie Gray (1910-1978), cirurgiana de càncer canadenca/estatunidenca, educadora i investigadora.
• Kate Gleason (1865-1933), enginyera, empresària i filantropa estatunitenca.
• Kristine Munch (1873-1959), una de les primeres dones metgesses de Noruega.
• Margaret Todd (1859-1918), metgessa i escriptora escocesa.
• Maria Cengia Sambo (1888-1939, botànica/liquenòloga italiana.
• Marie-Anne Libert (1782-1865, botànica i micòloga belga.
• Marta Ascoli (1926-2014), escriptora italiana, supervivent de l'Holocaust.
• Marta Grandi (1915-2005), entomòloga italiana.
• Mary Ann Booth (1843-1922, microscopista estatunidenca.
• Mary Vaux Walcott (1860-1940, artista i naturalista estatunidenca.
• Meri Mangakahia (1868-1920), activista neozelandesa en favor del sufragi femení.
  
• Nella Mortara (1893-1988), física italiana expulsada de la universitat per les lleis racials del feixisme.
• Nielsine Nielsen (1850-1916), primera dona acadèmica i metge a Dinamarca.
• Otti Berger (1898-1944), artista textil de la Bauhaus, víctima de l'Holocaust.
• Rina Monti (1871-1937), biòloga, fisiòloga, limnòloga i zoòloga italiana.
• Rosa Argelaguet i Isanta (1958-2020), enginyera i política catalana.
• Rose Maria Compaoré (1958-2020), política Burkina Faso, morta per la covid-19.
• Ruth Pactrick (1907-2013), botànica i limnòloga estatunidenca.
• Sara Branham Matthews (1888-1962), destacada microbiòloga mèdica, va fer recerca sobre el meningococ, que causa un tipus de meningitis, i el tractament d'aquesta malaltia.
• Sarah Voss (1999-), gimnàsta artística alemanya.
  
• Suzanne Lambin (1902-2008), microbiòloga francesa.
• Yolanda Ortiz (1923 o 1924-2019), química argentina, primera dona Secretària de Recursos Naturals i Ambient Humà d'Argentina.
• Women in Red, projecte iniciat a la Wikipedia en anglès per eliminar-hi el biaix de gènere i augmentar-hi la presència de dones, com a editores i en els continguts de la Wikipedia.

Potser us interessarà:
- La Viquipèdia arriba a les 20.000 biografies de dones (12.12.2017)
- Wikidones, web sobre el projecte de la Bonne
- Viquidones UPF
- La Viquipèdia té només un 17% de biografies de dones (18.10.2018)
- 10 regles senzilles per crear biografies de dones

El noi que ha trencat la bretxa digital

Valerio Pagliarino, inventor del Laserwan

A Itàlia, com passa també aquí, hi ha pobles on allò de l'alta velocitat de connexió a Internet sembla una utopia. Però un invent fet per un estudiant de setze anys del Liceo scientifico (equivalent al batxillerat de ciències) podria resoldre això que coneixem com a fractura digital. Si més no, ell ja disposa de connexió d'alta velocitat. I no pas perquè alguna companyia de telecomunicacions l'hagi duta fins al seu poble, sinó perquè el noi ha aconseguit instal·lar-se una fibra òptica virtual gràcies a la tecnologia làser.

Aquest estudiant és Valerio Pagliarino, que viu a Castelnuovo Calcea, un poble de 783 habitants de la província d'Asti, en el el Piemont, al nord d'Itàlia. El 2015, Valerio va guanyar el primer premi de l'Italian Scratch Festival, un concurs de programació informàtica basada en el llenguatge Scratch. Va crear un software que permet transformar el propi ordinador en un instrument musical i executar composicions molt complexes que necessiten teclat, mesclador i analitzadors.

Fibra òptica (Wikimedia Commons)

A Castelnuovo Calcea, la connexió a la xarxa és desesperadament lenta. Lamentar-se a la companyia és inútil, perquè no hi ha la infraestructura adequada de fibra òptica per poder augmentar-ne la velocitat. Valerio va pensar que calia trobar una altra solució, disposar d'una tecnologia sense fils que aconseguís els mateixos resultats que la fibra òptica; és a dir, transmetre la llum. Però va adonar-se que aquesta tecnologia existeix des de fa temps; és el làser! Aleshores va fer una cerca per Internet per veure si algú havia fet servir el làser per connectar a Internet. No va trobar res i va decidir posar-s'hi i desenvolupar ell aquesta tecnologia.

Una professora del Valerio, abans de saber res del seu projecte, va proposar-li que participés en un concurs d'àmbit estatal per a joves científics. Això era abans de Nadal de 2015 i el termini per presentar el projecte al concurs era a mitjans de febrer de 2016. Quan la professora va llegir la memòria del projecte "Laserwan" desenvolupat pel Valerio va aconsellar-li que el patentés immediatament. La petició de la patent ja està feta i l'invent ha guanyat el concurs italià al millor projecte sobre les tecnologies de la comunicació. Això fa possible que Valerio representi Itàlia en el Concurs Europeu per a Joves Científics (EUCYS, de l'anglès European Union Contest for Young Scientists), que se celebrarà a Brussel·les el mes de setembre.

El prototip que ha construït Valerio ha costat molt pocs diners. Va fer servir peces d'una aspiradora vella, dos comandaments a distància que estaven espatllats i un parell de targes electròniques que va comprar per Internet. Per provar si l'invent funcionava, va retransmetre en directe una pel·lícula i, segons els seus càlculs, la velocitat de transmissió va ser de 500 megues per segon, tant en càrrega com en descàrrega. En comparació amb la tecnologia de fibra òptica, la connexió per Laserwan podria ser unes 100 vegades més barata.

Des de fa dos anys, el Govern italià  fa gestions amb Telecom i Enel per aconseguir millorar la connexió a Internet en tot el territori. Segons el diari Libero, amb qui hauria de tractar ara és amb l'inventor del Laserwan. De tota manera, qui sap si no li haurà de canviar el nom. És el mateix que té una empresa de Xile que utilitza tecnologia làser per a les seves activitats de gravat, realització de maquetes, caixes i envasos i tapes de llibre, entre d'altres.

Potser us interessarà:
- Lo studente di Asti che porta la banda larga nei paesini grazie alla tecnologia laser, de Riccardo Coletti. La Stampa 24.04.2016
- Un ragazzo di Asti può battere Enel e Telecom sulla banda larga, publicat a Libero (25.04.2016). Vis a través de pressreader.com

Lillian Moller Gilbreth (1878-1972), enginyera, psicòloga i...mare de dotze

Jo devia tenir uns set anys quan la meva mare em va explicar, en tornar del cinema amb el meu pare, que havien vist una pel·lícula que era la història d'una família molt nombrosa en què el pare i la mare de dotze fills eren enginyers i aplicaven el seus coneixements a la vida quotidiana de la família per fer que la casa rutllés millor. Per exemple, calculaven quina era la manera més ràpida de cordar-se els botons d'una jaqueta, si començant per la part inferior o per la part superior. La pel·lícula es deia Trece por docena i quan van fer-la en algun cinema del barri, la vaig veure.

Em pensava que Trece por docena era un història inventada, però uns trenta o quaranta anys més tard vaig assabentar-me que el guió estava basat en un llibre escrit per Frank B. Gilbreth Jr. i Ernestine Gilbreth Carey, fill i filla de la parella formada per Frank Bunker Gilbreth (1868-1924) i Lillian Moller Gilbreth (1878-1972). Els Gilbreth van ser pioners en diversos camps que relacionen l'enginyeria amb la psicologia i l'economia, com ara l'estudi dels temps i el moviment, de la fatiga, de la simplificació del treball, i l'ergonomia. Buscaven maneres de simplificar el treball alhora que treure'n més rendiment. Però vull centrar-me en la dona, Lillian, que va tenir una vida molt més llarga que el seu marit --ell va morir el 1924, amb 55 anys, i ella el 2 de gener de 1972, amb 95 anys-- i va treballar gairebé fins al final.

Lillian Moller Gilbreth (1878-1972)

Lillian Evelyn Moller (Gilbreth era el cognom del seu marit) va néixer el 2 de maig de 1878 a Oakland (Califòrnia), en una família d'origen alemany. Va estudiar literatura anglesa a la Universitat de Califòrnia a Berkeley i, després d'obtenir un màster en aquella universitat, el 1904, va fer un viatge a Europa, amb un grup d'amigues i una acompanyant. Quan el grup era a Boston per embarcar-se cap a Europa, l'acompanyant li va presentar el seu cosí Frank Bunker Gilbreth. Era un home solter que tenia deu anys més que Lillian i que, després d'haver-se dedicat a la indústria de la construcció, i haver estudiat la manera de millorar el treball dels obrers, va ampliar aquests estudis a altres sectors de la indústria. Quan el vaixell en què Lillian tornava d'Europa va atracar en el port, allà estava Frank per rebre-la amb un ram de flors. Lillian va tornar a Califòrnia i al cap d'uns mesos ell va anar a visitar-la i conèixer els pares d'ella. Es van prometre i al poc temps de casar-se Lillian va començar a col·laborar amb el seu marit professionalment. La parella va tenir dotze fills, cosa que, segons va declarar Lillian molts anys més tard, ja entrava en els plans d'ell des del principi. Quan ella va objectar que no era possible tenir tants de fills i també una professió, ell va dir-li que practicarien a casa la gestió del temps i moviment a què es dedicaven professionalment.

I devien gestionar molt bé l'activitat familiar, perquè ella, a més de criar fills i treballar en l'empresa familiar, va preparar, no una tesi doctoral, sinó dues. La primera va fer-la per obtenir el doctorat a la Universitat de Califòrnia. Tanmateix, no va poder presentar-la perquè, pel fet que vivia a l'altre extrem del país, no havia pogut assistir als cursos de doctorat, que eren obligatoris. Més endavant, el treball per a aquella tesi va publicar-se en forma de llibre: The Psychology of Management. Com que aleshores els Gilbreth vivien a Nova Anglaterra, finalment va fer el doctorat a la Brown University, a Providence (Rhode Island) i el 1915, quan ja tenia set fills i faltaven pocs dies perquè n'arribés el vuitè --una nena-- Lillian va llegir la seva tesi sobre mètodes eficaços en l'ensenyament. El seu es considera el primer doctorat en psicologia industrial.

La família Gilbreth de passeig en cotxe

L'ensenyament havia atret sempre Lillian i, quan vivien a Providence, ella i el seu marit van organitzar uns cursos d'estiu gratuïts de dues setmanes de durada sobre el que es coneix com a taylorisme (per Frederick Taylor, el primer que ho va proposar; en anglès ho anomenen també scientific management). El taylorisme aplica mètodes científics a l'organització del treball per tal d'optimitzar l'eficàcia de la mà d'obra i el rendiment de les màquines i eines.

El 1924 Frank va morir sobtadament, i Lillian tota sola va seguir al front de la família i de l'empresa, i encara va trobar temps per a l'ensenyament. De fet, poc després que ell morís, se celebrava a Londres un congrés en el qual Frank havia d'impartir una conferència. Els organitzadors va demanar a Lillian que ella substituís Frank en el congrés, i la seva família va animar-la a acceptar. De 1925 a 1930, va organitzar uns cursos que ja havien projectat amb el seu marit, que comprenien classes teòriques i pràctiques i visites a empreses que aplicaven el taylorisme en la seva gestió. A més, el 1925 també va començar a fer classes a Purdue University, a West Lafayette (Indiana). Aquesta universitat el 1935 la va nomenar professora visitant i finalment, el 1940, catedràtica. Atesa la seva especialitat pluridisciplinar, Lillian dividia el seu temps entre els departaments d'enginyeria industrial, de psicologia industrial i d'economia domèstica, a més de fer d'assessora sobre sortides professionals per a dones. Va treballar a Purdue University fins al 1948, quan va fer setanta anys.

A més de l'activitat acadèmica a Purdue University, també va fer classes en altres universitats, entre les quals la Universitat de Wisconsin, on va ser professora visitant de l'Escola d'Enginyeria. El 1964, quan ja tenia 86 anys, va ser nomenada professora resident de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (el famós MIT).

Lillian Gilbreth, a més de la recerca per millorar la gestió del temps i el moviment en l'empresa, es va interessar per aspectes relacionats amb la dona i amb la llar. Per exemple, en la dècada de 1920, l'empresa Johnson & Johnson va encarregar-li un estudi sobre les compreses femenines d'usar i llençar. Volien saber per què les dones preferien una determinada marca --que no era cap de les que fabricava aquella empresa-- d'entre les que hi havia en el mercat. Gilbreth va fer una enquesta entre estudiants de diverses universitats i, a partir de les seves respostes, el 1927 va elaborar un informe de 134 pàgines, que al final incloïa unes conclusions i 12 recomanacions. El cas és que qui intervenia en el disseny i anàlisi de les compreses que fabricava Johnson & Jonson eren únicament homes. Considerant aquesta situació, la darrera recomanació de l'informe de Gilbreth deia:

És essencial afegir una dona a la plantilla de Johnson & Johnson i que tots els productes es presentin a dones perquè n'inspeccionin el disseny i els assagin. Cap aparell de laboratori pot servir per assajar com funciona el producte en una dona. A més, el producte ha de ser provat per diferents tipus de dones que d'alguna manera exigeixin el màxim del producte. Les dones que els provin, han de ser prou intel·ligents per fer l'assaig de la manera adequada, per tenir cura en l'anotació dels resultats, buscar la causa dels resultats obtinguts i poder fer un informe fiable i detallat. Hi ha tantes variables, que un assaig inadequat o una persona poc intel·ligent per fer els assajos podria fer les proves inútils o encara pitjor perquè els resultats obtinguts podrien promoure el desenvolupament d'un producte de baixa qualitat o impedir el desenvolupament d'un bon producte.

Com havia fet Ellen Swallow Richards, una altra pionera de la ciència i la tecnologia nord-americana, la llar de Lillian Gilbreth va ser un laboratori per millorar la vida quotidiana i per facilitar les tasques domèstiques. Va dissenyar cuines modernes en les quals ajustava les altures de les superfícies de treball al nivell òptim, canviava el lloc habitual d'alguns aparells per reduir moviments i esforços i hi presentava productes que podien fer més fàcils les tasques de la cuina. Algunes de les innovacions que va introduir en la cuina van ser la galleda per a la brossa amb pedal per destapar-la o l'aprofitament de la part interior de la porta de la nevera per posar-hi prestatges. A l'Institut del New York Herald Tribune van muntar una exposició de cuines dissenyades per Gilbreth on les dones podien calcular quina era la millor alçada per a la pica i la cuina seves i veure les prestacions que podien obtenir de diversos aparells. Gilbreth creia que l'eficàcia d'una cuina podia estalviar a les dones un temps per poder dedicar a altres tasques més gratificants, com ara poder estar més temps amb la mainada. També va dissenyar cuines per a persones amb discapacitats.

La vàlua del treball de Lillian Gilbreth va ser reconeguda amb nombrosos premis i distincions. El 1921 va ser nomenada membre honorari de la Societat d'Enginyers Industrials dels Estats Units, especialment per les idees reflectides en The Psychology Management, llibre que per primera vegada mostrava el paper de la psicologia en la gestió industrial i de les empreses i que encara avui dia es considera una obra cabdal  en la història del pensament en enginyeria. El 1926 va ser acceptada com a membre de la Societat Americana d'Enginyers Mecànics (la segona dona que n'era membre) i el 1950, quan es va fundar la Societat de Dones Enginyeres dels Estats Units, en va ser la primera sòcia honorària. El 1950 va ser membre fundadora de l'Acadèmia Internacional de la Gestió. El 1965 va ser la primera dona que va ingressar a l'Acadèmia Nacional d'Enginyeria dels Estats Units i l'any següent va rebre la Medalla Hoover, que cinc associacions atorguen conjuntament "per serveis extraprofessionals fets per enginyers en favor de la humanitat". En el seu cas, van tenir en compte el seu treball que relacionava l'enginyeria amb les relacions humanes, com també la seva generosa dedicació a la transformació de l'ambient de treball i de la llar per a les persones discapacitades, que va fer possible l'aprofitament màxim de les capacitats i l'augment de l'autoestima en aquestes persones. El servei postal dels Estats Units li va dedicar un segell el 1984. I després de la seva mort, que va tenir lloc el 2 de gener de 1972 a Phoenix (Arizona), s'ha donat el seu nom a diversos guardons, com ara les conferències Lillian M. Gilbreth que organitza l'Acadèmia Nacional d'Enginyeria dels EUA, la càtedra Lillian M. Gilbreth de Purdue University o la beca que, en memòria seva, atorga la Societat de Dones Enginyeres a noies que segueixen estudis d'enginyeria.

Tot i que professionalment Lillian Moller Gilbreth va arribar molt lluny, alguns episodis de la seva vida reflecteixen la visió que la societat tenia de la dona en el món de la ciència i la tecnologia. Per exemple, mentre el seu marit va ser viu, molta gent considerava Lillian la seva "ajudant" --com li va passar a Marie Curie. El 1912, el director d'una revista tècnica va negar-se a incloure el nom de Lillian com a coautora d'un article que  havien escrit ella i el seu marit. I en l'esmentat llibre The Psychology of Management només hi havia la inicial del seu nom perquè no se sabés que havia estat escrit per una dona. Per altra banda, després de la mort del seu marit algunes de les empreses per a les quals havien treballat els dos no van voler renovar el contracte amb ella sola.

En un llibre sobre el treball de Frank i Lillian Gilbreth (Frank and Lillian Gilbreth. Critical evaluations in business and management) hi ha una cita treta d'una conferència que Lillian va impartir el 1961 en el 25è Congrés sobre la Simplificació del Treball i que resum el seu pensament: "[...]hem d'aprendre contínuament, hem d'ensenyar contínuament i hi ha moltes coses que hem d'ensenyar. Hem d'ensenyar que la vida és interessant, hem d'ensenyar que la vida val la pena i hem d'ensenyar que la vida com a mínim hauria de ser bella." Avui dia, hi ha empreses que han entès que el seu personal rendeix més si es troba a gust en el lloc de treball i sent que l'empresa li dóna suport i llibertat d'acció en comptes de limitar els seus moviments i de voler aprofitar-se'n. Sembla que estiguin aplicant idees innovadores, però en realitat estan seguint els principis establerts per Lillian Moller Gilbreth fa gairebé un segle.

Per saber-ne més:

• The Gilbreth Network. 
• Lillian Moller Gilbreth (1878-1972). En el web "Women's Intellectual Contribution to the Study of Mind and Society.
• The woman who invented the kitchen, per Alexandra Lange
• Lillian Gilbreth: A Revolutionary in the Home, per Jill Nelson
• Women in the Intellectual Development of Engineering, per M. Moore Trescott. A: Women of Science (G. Kass-Simon i P. Farnes, eds.), Indiana Univ. Press, pp.147-187

La prevenció de Movistar

Malgrat la meva poca simpatia envers aquesta companyia, fa un parell de mesos vaig optar per contractar el programa que anomenen "Fusión", que inclou el telèfon fix, la connexió a Internet per fibra òptica i el telèfon mòbil. (Vaig sumar el que estava pagant per separat a diverses companyies i em va semblar que Movistar Fusión m'estalviava diners).

Des del principi he tingut diversos problemes. En alguns casos, he trobat gent molt amable, que m'ha resolt el problema o m'ha indicat com resoldre'l, o que no podien fer-hi res perquè era qüestió de la política de la companyia. Però quan un noi em va atendre per la meva queixa que no podia connectar a Internet des del mòbil, com que era un aparell que jo havia tingut abans amb una altra companyia --i sempre amb connexió a Internet-- em va suggerir que anés a una botiga d'aquella companyia perquè m'indiquessin com fer la connexió a Internet... de la competència!

El mes de març vaig viatjar a Praga i des d'allà em va ser impossible trucar a Barcelona (a Barcelona i enlloc; no podia fer cap trucada). I quan he provat de trucar a l'estranger des de Barcelona, també m'ha estat impossible. Estava segura que no era un problema de l'aparell, perquè anteriorment havia sortit a l'estranger i havia pogut trucar a casa; i no només des de països europeus, sinó des dels Estats Units i des Qatar.

Per què, amb Movistar, no podia fer el que altres companyies m'havien permès anteriorment? Avui ho he sabut: per prevenció. No em van activar el servei de trucades internacionals (des d'aquí a l'estranger o des de l'estranger a qualsevol país) per prevenir que la meva factura es disparés. Ves per on, Movistar es preocupa pels interessos de la clientela i els protegeix desproveint-los d'un dels seus serveis, perquè no es dispari la factura.

I jo em pregunto: per què no ho avisen quan fas la contractació? Si al cap del més la factura em puja més del que és habitual perquè he fet trucades internacionals, seré jo qui haurà de pagar-ho, no la companyia. Doncs no; ningú no m'ho va preguntar i quan avui un noi molt amable ha atès les meves queixes (aquesta no era l'única) m'ha explicat que, en el meu compte, les trucades internacionals no estaven activades. M'ha demanat l'alta d'aquest servei, però hauré d'esperar un dos dies laborables perquè es faci efectiu.

Velocitat o cabal?

Ahir no vaig poder carregar cap foto a Facebook i algunes pàgines d'Internet trigaven molt a obrir-se. Aleshores vaig fer el que el CESCA (Centre de Serveis Científics i Acadèmics de Catalunya) anomena "Test de velocitat" per saber l'estat de la meva connexió a Internet:

En referir-nos a la quantitat d'informació que es transmet per unitat de temps en una xarxa informàtica (per exemple, la que entra al nostre ordinador des d'Internet, que és la que jo volia comprovar), se sol parlar de velocitat de transmissió i això és el que diu el web del CESCA, que mesura la "velocitat de baixada" i la "velocitat de pujada". I expressa aquesta velocitat en megabits per segon, que abreugen "Mbps".

És encertat, però, dir-ne 'velocitat'? Si comparo les dades que flueixen per la xarxa amb les aigües que baixen per un riu, en el cas del riu, la velocitat seria la distància que l'aigua recorre per unitat de temps, o sigui, que es mesuraria en "metres per segon" (faig servir les unitats del Sistema Internacional d'Unitats). Si el riu és molt estret, el volum d'aigua que passi per un punt en una unitat de temps serà més petit que el volum que passaria per un punt d'un altre riu que fos molt més ample, encara que la velocitat de l'aigua fos la mateixa. Aquest volum per unitat de temps és el cabal del riu i el mesurarem en "metres cúbics" per segon (també segons les unitats del Sistema Internacional). Per altra banda, em sembla que això de "Mbps" no és massa encerta i que hauria de ser "Mb/s", de la mateixa manera que escrivim "km/h" i no pas "kmph".

Tornant a la informació que he obtingut, més que velocitat de pujada i de baixada, em fa l'efecte que --com en el riu-- hauríem de parlar de cabal o potser de flux d'informació. En el cas de la meva connexió, em fa l'efecte que hauria de ser més gran que la mesurada pel "velocímetre". Si més no, quan vaig contractar la fibra òptica, vam quedar que serien 100 Mb. Però no recordo que em parlessin de segons. Aleshores, què significa contractar 100 Mb? Suposo que és una manera de dir-ho, simplificat i en realitat es refereixen al cabal d'informació que entra a l'ordinador a través del cable de fibra òptica .

El cas és que, segons el "velocímetre" del CESCA, la meva connexió està molt lluny dels 100 Mb/s que tinc contractats. Per allò que una flor no fa estiu, anit vaig repetir la prova fins a deu vegades i, per a la baixada, vaig obtenir una mitjana de 46,87 Mb/s, amb un màxim de 93,58 i un mínim de 28,45 Mb/s; per a la pujada, la mitjana va ser de 11,93 Mb/s, amb un màxim de 15,47 i un mínim de 7,29 Mb/s.

A la part inferior del "velocímetre", em surt una altra dada, el "ping", que he vist que anava variant, des de 15 ms a 45 ms; però no sé què significa, ni en quines unitats es mesura. A la Viquipèdia diu que és una eina per determinar si un servidor està funcionant i si s'hi pot arribar des d'una xarxa concreta amb l'ordinador des d'on es fa la prova i que el seu funcionament és anàleg al dels sonars en els submarins, però no trobo el significat de les dues lletres "ms", hauré de seguir buscant. Però abans hauré de reclamar al proveïdor d'Internet els megabits que em sembla que m'estan estafant.

Tecnològicament analfabeta

Fa poc vaig canviar d'operadora de telefonia per al mòbil. Com que ahir havia de sortir de viatge, vaig buscar en el web si calia donar-se d'alta del servei de roaming (algunes companyies ho demanen).  Només vaig trobar informació sobre les tarifes que apliquen, segons el país on es viatja, i n'hi havia unes que deia que són les que apliquen per defecte. Vaig deduir que no calia fer res. Doncs, bé; suposo que sí que calia fer alguna cosa perquè, quan vaig engegar el telèfon a l'aeroport de Praga i vaig  provar de fer una trucada, em va sortir un avís que només podia fer trucades d'emergència, i no es veia la icona que indica que hi ha connexió.

El meu vol va arribar amb retard i les maletes també van trigar molt a sortir. Volia avisar una amiga que m'esperava per anar a sopar; també a casa, per dir que ja havia arribat; i estava pendent d'una trucada o un sms per saber com havia anat l'operació d'una amiga.

Un cop instal·lada, vaig pensar recórrer a Skype i vaig intentar comprar crèdit pagant amb targeta. Vaig omplir els formulari necessaris per fer-ho i al final em va sortir un avís: per confirmar el pagament amb la targeta, havia d'escriure un codi que em proporciona el meu banc. Però com me'l proporcionava? Doncs mitjançant un sms que s'envia automàticament... al meu mòbil, el que no té connexió a cap línia.

He entrat de nou al web de l'operadora de telefonia i, per més que he buscat on parla de roaming, enlloc llegeixo que calgui apuntar-se al servei, només parla de les tarifes de trucades des de l'estranger. He trobat un espai de chat per fer-hi consultes però a l'altre costat hi ha una màquina que deu tenir frases preparades per respondre a partit del reconeixement de paraules. Altrament no em diria que truqui a un 900, que no és accessible des de l'estranger, ni algunes altres bajanades que m'ha dit. Finalment m'han donat un número normal de telèfon, però és de pagament. Tenint en compte que sempre que he hagut de trucar per resoldre algun problema m'han tingut molta estona al telèfon, crec que ho deixaré córrer i ja ho consultaré a Barcelona, per a una altra ocasió.

Em costa fer canvis; de telèfon, d'ordinador, de càmera de fotos... Deu ser cosa de l'edat, però cada canvi de tecnologia em representa un munt de problemes fins que no conec el funcionament adequat del següent aparell. Ara no es tracta de l'aparell, que és el mateix, sinó de la companyia. Aquest problema d'ara és un més dels que he tingut. A Barcelona, encara no he aconseguit tornar a connectar el mòbil a Internet des que em vaig canviar. En el servei d'assistència em diuen que és vell. Vell, un aparell que té un any! També em van recomanar que passés per una botiga de la seva empresa, però, com que no els hi he comprat a ells, sinó que me'l van alliberar, se'n desentenen. El darrer consell que em fan: que vagi a consultar-ho on me'l van vendre. Com he d'anar a una empresa de la qual em vaig donar de baixa perquè m'expliquin com he de fer la connexió d'una altra operadora? Em sento tecnològicament analfabeta.

La jornada de treball comença avui després de dinar. Aprofitaré el matí per fer una mica de turisme, si el fred m'ho permet, que ara la temperatura és de 10 graus sota zero. El sol intenta, però, travessar la capa de núvols que cobreix la ciutat i sembla que pujarà una mica.

Des de la meva finestra de la residència de visitants de Villa Lana

Foto: M. Piqueras (14.03.2013)

Setzena Ateneuesfera: sempre aprenent!

 

Aquesta nova edició de l'Ateneusfera encara ha estat més concorreguda que la de l'octubre passat: al voltant de vint-i-cinc persones ens vam reunir ahir a la tarda a la Sala de Juntes de l'Ateneu Barcelonès per intercanviar idees, opinions, projectes sobre el món blocaire. Perquè allò que tenen en comú els participants en aquestes trobades és el fet de mantenir un bloc a Internet i actualitzar-lo més o menys regularment. Són els que surten a la columnes esquerra d'aquest bloc, en un blogroll que es diu Ateneuesfera.

Guillem Carbonell, a l'esquerra

 
L'ànima d'aquestes trobades és Guillem Carbonell: se n'ocupa de l'organització i s'encarrega del bon funcionament de la reunió. Sol posar a debat algun tema que se li acudeixi, i també els que hagin pogut enviar-li els altres participants. A mi, m'agrada anar-hi perquè sempre hi aprenc coses noves. Per exemple, quan una blocaire nova en aquestes reunions va parlar del "núvol", vaig pensar que s'hi referia de manera genèrica, és a dir a la informàtica en núvol, aquest nou model que permet accedir a molts serveis, entre els quals l'emmagatzematge d'informació, com ara Dropbox o Google Drive. Doncs no, es referia a un diari català que, a la capçalera, després del títol --Núvol-- diu "el diari digital en català". També em vaig assabentar de l'existència de histats, un analitzador del tràfic de web. D'entre tot el que vam parlar i debatre, vull comentar especialment dues coses.

En primer lloc, vaig assabentar-me què és exactament el col·ectiu Emma (n'havia sentit parlar, però no en tenia una informació clara, perquè un dels blocaires de l'Ateneuesfera participa d'aquest projecte. Es tracta d'una xarxa de persones catalanes i no catalanes que viuen en diversos països que s'encarreguen, de manera voluntària, de buscar informació sobre Catalunya en els mitjans internacionals. El seu objectiu és que l'opinió pública mundial tingui una imatge objectiva, no esbiaixada, de la realitat del país i de la seva història. Una de les seccions del seu web és un recull de notícies. La llengua més freqüent és l'anglès, seguida del català, l'italià, l'alemany i el francès, per'o n'hi ha fins gairebé una vintena. En Marco Giralucci, autor d'un interessant bloc sobre Venècia (VenèciaAquí) en català (no us el perdeu, si penseu viatjar a aquella ciutat o si voleu recordar alguna visita que hi hàgiu fet), coordina els autors italians del Col·lectiu Emma.

Ahir hi va haver una debat molt animat sobre la propietat intel·lectual i Internet. Beli, una historiadora sitgetana va explicar que en més d'una ocasió li han "robat" articles que han sortit publicats en altres llocs --fins i tot en un diari de gran tirada-- sense indicar-ne la procedència. Tothom estava d'acord que les fotos o textos que publiquen siguin usats per altres persones, sempre que n'indiquin l'autoria i que no en facin un ús comercial. De fet, és convenient tenir en el bloc una llicència de Creative Commons que indiqui en quines condicions es publica aquell bloc (tan si són restrictives com si permeten que se'n faci qualsevol ús). Toni Bernat (autor del bloc Subjectes, principalment visual) creu que a Internet no es pot parlar de "robar", perquè és un espai públic i qui publica a Internet hauria de ser conscient que qualsevol altre persona pot usar allò que ell o ella ha penjat. Hi havia opinions diverses, però en molts casos només era una qüestió semàntica. Diguem-li "robar" o "usar indegudament" o "atribuir-se un treball d'altri", em sembla que tothom era d'acord que el que van fer amb l'obra de la Beli no és correcte.

Són unes trobades de periodicitat més o menys trimestral que trobo molt útils; sempre s'hi aprenen coses --si més no, jo hi aprenc-- i permeten veure les cares de persones amb qui et relaciones a través de la xarxa.

Altres visions de la trobada:
- Setzena Ateneuesfera. Robatori?, per Miquel Saumell, al bloc "El radar de Sarrià"
- Ateneuesfera d'hivern: actualitzar o seleccionar continguts?, Per Arlequí, l'alter ego de Roser Caño, en el bloc Antaviana.

Ateneuesfera: quantes idees compartides!

Diuen que és rus, el proverbi que afirma que "si dues persones tenen cadascuna una poma i se la intercanvien, segueixen tenint cadascuna una poma; però si allò que intercanvien són sengles idees, al final cadascuna té dues idees". Doncs imagineu quantes idees es poden tenir al final d'una reunió de més de tres hores, si són divuit les persones que n'intercanvien! Divuit érem les persones blocaires que dissabte vam respondre un cop més a la convocatòria de Guillem Carbonell i vam fer cap a l'Ateneu.

Érem divuit persones que compartim una dèria: la de publicar amb més o menys assiduïtat en un bloc --o en més d'un, perquè el paremiòleg Víctor Pàmies va confessar que en té disset, si bé no tots són actius. Pel que fa al tipus de blocs, però, érem un grup ben divers. Podeu veure-ho en la columna esquerra d'aquest bloc, on he posat un blogroll que es diu Ateneuesfera. Encara que només hi surti el nom del blocs i unes frases de l'entrada més recent, en la majoria dels casos ja es possible fer-se una idea del seu contingut.

A la tertúlia vam tractar dels possibles canvis en els costums blocaires quan s'està present també en altres xarxes socials, principalment Twitter i Facebook i de l'ús que es fa d'aquestes xarxes. Es van explicar experiències viscudes gràcies als propis  blocs i Guillem Carbonell va suggerir que cadascú parlés d'alguna entrada en el seu bloc durant els darrers mesos de la qual se sentís més satisfet o que volgués destacar per algun concepte. (Jo vaig esmentar la història dels dos clubs esportius, Alfaranja i Konilòsia, un d'ells gran i poderós, que va incorporar el petit. Es es va informar d'eines i aplicacions que els blocaires de l'Ateneuesfera utilitzen o han descobert i creuen que poden ser útils i es va parlar també de dominis, dels premis a blocs, de cursos en línia i una mica --però sense abusar-ne-- de política i futbol.

Guillem Carbonell va explicar que estava fent un reculls dels articles i necrològiques que s'estan publicant sobre Martí Gasull, un dels fundadors de la Plataforma per la Llengua, que va morir el 23 de setembre a l'Himàlaia. Roser Caño (Antaviana) ens va parlar de la seva dedicació a Pere Calders i de la bona resposta a un joc literari a partir d'una foto del seu gat que va penjar en el bloc. Isabel Aparici va destacar el canvi que hi ha hagut en el contingut de les pintades reivindicatives en els darrers anys (el seu bloc, Caligrafías Urbanas recull grafits, pintades, cartells i altres escrits vistos pel carrer). Moltes més coses es van dir, però em quedo amb la frase de Montserrat Vilardosa (Un tel als ulls) quan va comparar els blocs i les rodes de premsa: "Una roda de premsa sense preguntes és com un bloc sense comentaris". Ho va dir quan debatíem si els comentaris eren necessaris o no en els blocs.

Com ha passat altres vegades, les dues hores previstes de tertúlia es van convertir en més de tres i encara hauríem pogut continuar. Va ser una tarda agradable. I és que el lloc, i les persones al voltant d'aquella gran taula, s'ho valien. (I també el Cacaolat que vaig prendre'm, que a l'Ateneu el tenen en ampolla de vidre!)

Altres cròniques de la 15a Ateneuesfera:
- La 15a @Ateneuesfera es va centrar en les eines 2.0 que utilitzem, per Guillem Carbonell
- Quinzena Ateneuesfera, per Miquel Saumell.

Fotos: M. Piqueras (06.10.2012)

Facebook i la privacitat

A través de diversos contactes de Facebook m'ha arribat, en castellà i en català, un avís que és com una cadena en què es fa saber que ningú no té permís per utilitzar la informació total o parcial del perfil de qui posa l'avís en el seu mur. En la versió catalana, diu:

ADVERTÈNCIA a qualsevol persona, institució, agent, agència o estructura governamental, incloent-hi el Govern Federal dels Estats Units, que pugui estar vigilant aquest lloc o qualsevol dels seus llocs associats: NO tenen el meu permís per utilitzar la informació total o parcial del meu perfil, o qualsevol part del contingut aquí publicat inclosos els comentaris sobre les meves fotos o qualsevol altra imatge de l'art publicat al meu perfil. Queda notificat aquí que tenen estrictament prohibit divulgar, copiar, distribuir, difondre o prendre qualsevol altra acció contra mi amb aquest perfil i el contingut. Les prohibicions anteriors també s'apliquen als seus empleats, estudiants, agents i / o qualsevol personal sota la seva direcció o control. El contingut d'aquest perfil és informació privada i confidencial. La violació de la meva intimitat és penada per la llei. UCC 1-308 1-103

---------------
Facebook és ara una entitat de capital obert. Es recomana a tots els membres/usuaris publicar un avís similar a aquest, o si ho prefereix, pot copiar i enganxar aquesta versió. Si no publica una declaració almenys una vegada, indirectament està permetent l'ús d'elements com les fotografies i la informació continguda en les actualitzacions d'estat públic.

I en la versió en castellà (mal traduïda --suposo-- de l'anglès):

AVISO DE PRIVACIDAD:
ADVERTENCIA de cualquier persona o institución o agente y cualquier agencia o la estructura gubernamental, incluyendo, pero no limitado al Gobierno Federal de los Estados Unidos, también usando o vigilancia de este sitio o cualquiera de sus sitios asociados, no tienen mi permiso para utilizar alguna de la información de mi perfil, o cualquier parte del contenido aquí o contenidas en él, incluyendo, pero no limitado a Mis fotos, y o los comentarios sobre mis fotos o cualquier otra imagen del arte publicado en mi perfil. Se le notifica aquí que tienen estrictamente prohibido divulgar, copiar, distribuir, difundir o tomar cualquier otra acción contra mí con este perfil y el contenido de la misma. Las prohibiciones anteriores también se aplican a su empleado de estudiante, agente o cualquier personal bajo su dirección o control. El contenido de este perfil es información privada y confidencial y la información confidencial. La violación de mi intimidad es penada por la ley. UCC 1-308 1-103

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
( Facebook es ahora una entidad de capital abierto . Se recomienda a todos los miembros que publicar un aviso similar a esta, o si lo prefiere, puede copiar y pegar esta versión. Si no publica una declaración al menos una vez, por lo que indirectamente está permitiendo el uso de elementos como las fotografías y la información contenida en las actualizaciones de estado público.)

En principi, no acostumo a afegir-me mai a cap cadena d'aquestes que diuen "reenvia-ho" (si és un correu electrònic) o "posa-ho en el teu mur" (si es tracta de Facebook). Alguna vegada ho he fet, però sempre després de comprovar el contingut del missatge.

En el cas d'aquest avís, no penso posar-lo al meu mur ni dir a ningú que ho faci, per diversos motius. En primer lloc, perquè quan una persona s'inscriu a Facebook, hauria de saber que hi ha una informació seva que serà sempre pública, com ara el nom, les fotos del perfil i de la portada, les xarxes a les quals està inscrit. Pel que fa a les coses que hi publica, es pot triar si es vol que sigui públic, només visible a les amistats i encara alguna altra forma personalitzada. Convé llegir la normativa de Facebook sobre privacitat. Pel fet d'inscriure's a Facebook s'estan acceptant les normes de Facebook. No serveix de res publicar en el propi mur unes normes que difereixen de les que hem acceptat en inscriure'ns. No té cap validesa legal.

Per altra banda, quina llei és aquesta "UCC 1-308 1-103"? He trobat que l'UCC (Uniform Commercial Code) és un codi relacionat amb les vendes i altres transaccions comercials en els Estats Units. Suposant que tingués alguna relació amb la violació de la intimitat (o privacitat) a Facebook, no crec que fos aplicable fora dels Estats Units.

Si algú no vol que altres persones puguin fer ús del que ell o ella ha publicat a Facebook, ja sigui text o imatges, el que ha de fer és no publicar-ho o eliminar-ho, si ja ho havia publicat. Però si ho elimina, ha de tenir en compte que altres persones podrien haver-ho ja compartit. Allò que pot ser un avantatge, pel que fa a possible difusió, quan es publica a Twitter o a Facebook és també el seu inconvenient més gran: qui ho ha publicat en perd el control completament tan bon punt algú altre ho escampa per la xarxa.

Potser us interessarà:
- "Seen that privacy chain letter on Facebook? Ignore it." Per Elinor Mills. Fa referència a l'avís sobre privacitat que he reproduït aquí.
- 'Viral "Facebook privacy notice is" a hoax'. Per Chenda Ngak. També fa referència a aquest avís i la seva inutilitat.

Un estiu sense càmera

Fa alguns mesos, escrivia en aquest bloc sobre la societat de comprar, usar i llençar en què vivim. Com he hagut d'arraconar, per "vella", una càmera de fotos que té a penes tres anys perquè qualsevol reparació que hi faci em costarà més del que val avui dia una càmera equivalent. Les reparacions tenen "tarifa plana", segons vaig veure en el web del fabricant.

Com que els darrers anys m'he acostumat a dur sempre una càmera dins la bossa i no acabo d'avesar-me a les prestacions com a càmera que tenen els telèfons mòbils, vaig decidir comprar-me'n una altra. Al cap i a la fi, era el meu aniversari i auto-regalar-se alguna cosa que es desitja sempre es bo.

Vaig tenir la sort de trobar un dependent que no era únicament algú darrere un taulell, sinó un noi que aspira a ser fotògraf i hi entén força. Seguint el seu consell, entre les càmeres petites, em vaig decidir per una Nikon Coolpix S8200, que primer em va semblar bastant complicada d'usar, però a poc a poc m'hi vaig anar acostumant i aprenent-ne noves prestacions. Una de les coses en què hi he trobat molta millora respecte a la càmera anterior és en les fotos d'interior que, sense flaix --no m'agraden les fotos amb flaix--, amb l'altra càmera em sortien sempre grogoses o fosques.

Jo estava més contenta que un gínjol amb la meva Nikon... fins que a mitjans de juliol, un bon dia, l'objectiu va quedar bloquejat a mig obrir. Vaig pensar que potser la bateria estava a les últimes i no tenia força per obrir-se del tot i la vaig posar a carregar. No va servir de res. Aleshores vaig anar a l'establiment on l'havia comprada i em van dir que calia enviar-la a la casa Nikon. Podien fer-ho ells, però em van recomanar que l'hi portés jo mateixa perquè anés més ràpid i que poguessin reparar-me-la abans de l'agost. Altrament no la tindria fins al setembre, perquè l'agost tanquen.

El 16 de juliol, vaig dur la càmera a la casa Nikon i la conversa que vaig tenir amb la noia de recepció va ser aproximadament així;
--Potser no estarà llesta fins al setembre, perquè el 3 d'agost tanquem--em va dir la noia.
--Però som a setze de juliol! Falten gairebé tres setmanes per al 3 de setembre!
--Sí, però tothom porta a reparar les càmeres al juliol i tenim  molta feina.
--Jo l'he duta quan se m'ha espatllat, casualment al juliol.

La noia em va donar un resguard amb un URL i un codi de seguiment de la reparació perquè, quan vulgui, pugui saber com va. Ho vaig mirar a començament d'agost i, tot i que el web diu que Nikon "intentará realizar la reparación dentro de un plazo de 7-10 días después de recepcionar su producto", hi havia un comunicat en data 25 de juliol (nou dies després que hi portés la càmera) que deia: "En espera de piezas de recambio 2012-07-25".

Suposant que obrin el 3 de setembre, i que les peces de recanvi hagin arribat i que siguin molt diligents i me la reparin dins d'aquella setmana, haurà passat més d'un mes i mig. Es tracta d'una càmera que tenia tres mesos quan se'm va avariar i que té una garantia que ara no recordo si és de dos anys o de tres. (Vaig contractar una pòlissa que amplia la garantia, no sé si en el temps o només en les prestacions; per exemple, substitució de peces que s'hagin trencat.) Però de moment hauré estat un mínim d'un mes i mig sense tenir-la. Qui em rescabalarà d'aquest perjudici? Per exemple, si durant el mes que segueixi al termini de la garantia, la càmera s'avariés, ¿tindrien en compte el temps que m'han tingut retinguda la càmera i entraria encara en la garantia? He d'esbrinar-ho, però dubto molt que sigui així.

Tot i que no m'agrada la càmera que duu el mòbil, no he tingut més remei que recórrer a usar-lo per fer fotos aquest estiu. No les fa malament, però no es pot comparar ni de bon tros a la càmera real. Friso per tenir-la de nou!

L'home de la carpeta

Fa un parell de mesos explicava en aquest bloc la visita que va intentar fer-me "l'home de la carpeta" d'una operadora de telfonia i Internet de la qual m'havia donat de baixa recentment. I dic que ho va intentar, perquè no va passar de la porta del carrer, malgrat que, segons ell, venia a informar-me de les excel·lències de la fibra òptica que ara hi ha en el barri.

Un lector anònim m'ha deixat un comentari sobre la seva experiència com a "home de la carpeta" d'una companyia i crec que val la pena que la reprodueixi:

Estava buscant informació sobre les llistes Robinson per a apuntar-m'hi jo també i he topat amb el teu blog. Només volia comentar el fet de l'aparició sobtada de l'home de la carpeta que esmentes, perquè crec que no té res a veure una cosa amb l'altra.

Fa uns anys vaig fer la mateixa feina que ell, i tens raó amb que no és una feina massa agradable. Aquestes llistes que dius que duia te les dóna l'empresa quan t'assigna una "zona" a "treballar" (és a dir vendre a porta freda). A l'home de la carpeta li van donar una sèrie d'adreces: carrer, número de portal i, segons l'empresa que el subcontractés, els pisos als quals trucar (sense saber els noms o números de telèfon de qui hi viu) que són els no clients de la companyia per la qual està treballant (i segons l'empresa ni això li dirien, depenent del nivell de legalitat de l'empresa subcontractant), i amb això la seva feina consisteix en trucar aquells veïns de la seva llista i vendre'ls els serveis de la companyia en qüestió.

És pel fet que aquesta feina és tan horrible, quan la fas, et menges el malestar de les persones a qui vas a vendre (perquè ets la quinzena persona que truca al timbre o per telèfon aquest mes, o bé perquè li estàs venent meravelles d'una companyia que li ha donat un servei nefast i de la qual per fi s'ha desvinculat per complet, però tu no saps ni una cosa ni l'altra!). A més hi ha moltes empreses subcontractants que treballen per la mateixa empresa i, quan tu dónes una zona per "feta" (perquè ja has parlat amb els veïns que havies de parlar), aquella mateixa zona és assignada a una altra persona de la teva mateixa empresa, i no ha passat ni una setmana! I el mateix en totes les empreses que ho fan... és normal que la gent estigui molesta!

I si això passava amb els que van pis per pis, per telèfon encara és més ràpid, per això no serveix de res dir que no et truquin més, perquè demà el teu telèfon figurarà en la llista d'una altra persona que potser ni treballa a la mateixa empresa on treballa la que t'ha trucat avui... és un cercle viciós que no s'acaba mai. L'home de la carpeta dius que et va fer pena, i tens raó: aquest ritme de negatives i menjar-te el malestar dels demés no es pot aguantar per sempre i en poc temps, o plegues perquè has trobat una altra feina, o agafes la baixa per estrès o et fan fora per no complir amb el número de vendes que requereix el teu contracte laboral.

Una altra cosa que podria haver passat és que aquella companyia de la qual et vas donar de baixa estes intentant tornar a captar clients que havien fet com tu, i per això vingués un comercial a vendre't els serveis de la companyia. Últimament això ho fan molt les editorials també...

Crec que és un testimoni de la feina que fan unes persones no pas perquè els agradi, sinó perquè no en troben cap altra més. I com ell diu, deu ser força estressant. De fet, quan truquen per enèsima vegada de Jazztel, Ono o alguna altra de les que ens assetgen contínuament, hi ha vegades que ja els dic que ells o elles no en tenen la culpa, però jo estic fins al nassos que m'assetgin.

El cas de l'home de la carpeta que va intentar visitar-me és el que indica el lector en el darrer paràgraf. Sabia el meu nom i quan vaig dir-li que feia un parell de mesos que m'havia donat de baixa de l'empresa que ell representava, va respondre'm que ja ho sabia, que per això venia a visitar-me, perquè ara que ja hi havia fibra òptica al barri em podien fer una oferta molt bona.

Per cert, l'empresa de telefonia que representava aquell home torna a enviar-me sms fent-me ofertes. I tres empreses a les quals vaig dir que no volia rebre propaganda d'elles (en omplir uns documents, vaig triar l'opció corresponent en cada cas), m'estan enviant correus electrònics tot sovint. De què serveix, doncs, que t'ho preguntin en un formulari, si després no en fan cas?

Feta la llei feta la trampa: la llista Robinson

Ahir, cap a les vuit del vespre van trucar a l'intèrfon de casa meva. Em va estranyar, perquè no esperàvem ningú. Era un home d'una operadora de telefonia i Internet! Deia que volia explicar-me les excel·lències de la fibra òptica, que ara tenim disponible al barri. No podia creure que, a més de l'assetjament que ens fan per tants mitjans, ara també vinguessin a assetjar-nos en persona.

Després, però, hi he caigut. Fa algunes setmanes vaig donar-me d'alta de la llista Robinson, aquesta llista on t'apuntes per no rebre publicitat per part de les entitats que també hi estan apuntades. Pots triar els mitjans pels quals no desitges rebre cap comunicació d'aquestes empreses: trucades telefòniques, sms, correu postal o correu electrònic. Crec que vaig triar-les totes.

Com que poden passar fins a dos mesos abans que les empreses tinguin el teu nom i deixin d'assetjar-te, hi ha la possibilitat, quan t'hi inscrius, d'indicar algunes empreses a les quals vols comunicar de seguida que no vols rebre publicitat seva per aquests mitjans. Jo vaig fer-ho amb unes quantes de les més pesades, però no totes eren a la llista. Sí que hi era una operadora de la qual vaig donar-me de baixa el mes de març. M'havien estat assetjant amb trucades i deixant-me sms en què em deien que era molt important que parlés amb ells.

No sé si va ser pel fet d'haver-me apuntat a la llista Robinson o perquè es van cansar que no agafés el telèfon ni fes cas dels sms, però l'assetjament d'aquella companyia es va acabar. Anit, després de dir a aquell home que no m'interessava que m'expliqués res, vaig pensar allò de "feta la llei, feta la trampa". A través de la llista Robinson he demanat que no m'assetgin per telèfon o per correu, i l'empresa compleix el seu compromís de no fer-ho per cap d'aquests mitjans. Però no té cap compromís pel que fa venir a assetjar-te personalment a casa!

L'assetjador d'ahir al vespre no anava només a casa meva. Després de penjar l'intèrfon, vaig sortir al balcó i encara el vaig poder veure a costat de la porta de l'escala. Duia unes llistes a la mà i hi escrivia alguna cosa. Devien ser les llistes de persones a qui havia d'anar a assetjar. Malgrat que em va emprenyar molt aquesta intrusió, en el fons l'home em va fer pena. No deu ser una feina molt agradable, la seva.

Entrades relacionades:
- Què hem fet per merèixer aquest assetjament? (04.12.2011)
- De nou l'assetjament telefònic (01.08.2011)
- Pagar els esquetllots (o cornuts i pagar el beure) (27.02.2009)
- Assetjament telefònic (21.01.2009)
- Intrusisme telefònic (23.07.2008)

La comissaria virtual (60): errors que es multipliquen

Dijous passat (19 d'abril 2012) al vespre vaig fer un cop d'ull a Twitter i vaig veure una piulada que deia que havien concedit el 'Nobel' de tecnologia a Linus Torvalds, el pare del sistema operatiu Linux, i posava un enllaç al diari El País.

Em va cridar l'atenció perquè justament acabava de llegir un correu de Finfacts (empresa finlandesa que s'ocupa de la comunicació del Premi Millenium de Tectonologia) que indicava que Linus Torvalds era finalista d'aquest premi, juntament amb Shinya Yamanaka, investigador japonès que ha descobert un  mètode per obtenir cèl·lules mare que no parteix de cèl·lules embrionàries. Vaig pensar que el piulador s'havia equivocat en interpretar la notícia d'El País i vaig obrir l'enllaç, un article que es titula "Linus Torvalds, 'Nobel' de tecnología"

El primer paràgraf diu:

Linus Torvalds, creador del kernel del sistema operativo Linux, ha ganado el 'Nobel' de tecnología, galardón que concede cada dos años la Academia tecnológica de Finlandia. En ocasiones anteriores se lo llevó el creador de la World Wide Web, Tim Berners-Lee. El otro ganador es Shinya Yamanaka por sus desarrollos sobre las células madre. Ambos compartirán el millón de euros con el que está dotado el premio y que se entregará el próximo 13 de junio.

Premi Millennium

Primer error: el Nobel de Tecnologia no existeix. Entenc que el titular faci servir això de 'Nobel', entre cometes, com a indicatiu del premi més gran que es concedeix al món en tecnologia. Però el premi que concedeix l'Acadèmia de Tecnologia de Finlàndia té nom, es diu "Premi Millennium de Tecnologia".

Segon error: dir que Torvalds és el guanyador d'aquest premi. Potser la periodista ha pensat que era com en els premis Nobel, que primer s'anuncien els guardonats i dos mesos després se'ls lliura el premi en un cerimònia. Hauria hagut de pensar en els Oscar, que primer s'anuncien els seleccionats --o nominats, com els anomenen ara-- i fins al mateix dia del lliurament de l'estatueta no se sap qui l'ha guanyat.

El 2008 vaig assistir al lliurament dels Premis Millennium i es va fer en una cerimònia amb la presència de les principals autoritats. Els dies anteriors, els finalistes del premi (el 2008 hi havia quatre candidatures finalistes) havien explicat la seva recerca a diversos públics (membres de l'Acadèmia, investigadors d'empreses tecnològiques). El guanyador va explicar-la de nou l'endemà de rebre el premi als estudiants de la Universitat de Helsinki.

Després de llegir la notícia d'El País, vaig llegir de nou la nota de premsa que jo vaig rebre. Té aquest títol: Un pionero de las células madre y un ingeniero de software de código abierto finalistas del premio Millennium de Tecnología 2012". I després: "El próximo miécoles 13 de junio de 2012 [...] ceremonia en la que se anunciará el ganador...". També vaig consultar el web del premi, no fos cas que la nota de premsa en castellà estigués mal traduïda. Doncs no, en el web del premi diu que es lliurarà el 13 de juny i que aleshores s'anunciarà qui és el guanyador: "...on Wednesday 13 June 2012, when the winner of the Grand Prize will be announced".

És cert que ser finalista d'aquest premi ja té el seu mèrit. A més, qui sap, potser finalment sí que guany Torvalds. Potser per això dos dies després no hi ha hagut encara cap rectificació en el web d'El País (els vaig indicar l'error en els comentaris, però no se'ls deu mirar ningú). Mentrestant la notícia ha anat escampant-se per la xarxa de manera vírica. Segons veig en el web del diari, quan escric això són ja 1956 les recomanacions de l'article fetes a Facebook i la notícia s'ha difós per twitter 1767 vegades. Això, fent la piulada directament des de la pàgina. Però també hi ha molta gent que s'ha fet ressò de les piulades. Jo n'he vist algunes en què fins i tot han tret les cometes de 'Nobel' i atribueixen a Torvalds un premi Nobel de debò.

La mateixa Fundació Linux dóna la notícia d'una manera que fa la impressió com si Torvalds hagués realment guanyat el premi. El titular diu "Linux Creator Torvalds Receives One of World's Highest Technology Honors". Tot i que després diu "The winner(s) of the 2012 MIllennium Technology Prize will be awarded by the President of the Republics of Finland in a special ceremony, taking place June 13, 2012."

Ho he vist ja per tants llocs que, no sé si la gent no entén el que llegeix o si potser som l'agència finlandesa Finfacts i jo que estem confoses.

Potser us interessarà:

- "And the winner is... Of course, Langer" (aquest bloc, 11.06.2008). Sobre el Premi Millennium de Tecnologia 2008

 -Robert Langer i els fàrmacs 'intel·ligents' (aquest bloc, 11 .06.2008). Escrit unes hores abans de la cerimònia dels Premi Millenium de Tecnologia 2008. Tenia el pressentiment que guanyaria Langer i vaig parlar de la seva recerca. (El mateix any van concedir-li el premi Príncipe de Asturias.)

La societat de comprar, usar i llençar

La meva petita Olympus s'ha tornat boja. Fa alguns dies, en prèmer el botó per posar-la en funcionament l'objectiu va començar a obrir-se i tancar-se. Ho va fer unes quantes vegades i finalment es va quedar obert, però no completament i sense enfocar. Vaig pensar si no seria que la bateria estava baixa i quan vaig aconseguir que es tanqués l'objectiu --de la mateixa manera que quedava sense obrir del tot, tampoc acabava de tancar-se-- vaig treure'n la bateria per carregar-la. Però amb la bateria carregada segueix fent el mateix. Penso si no s'hi haurà ficat alguna porqueria que dificulti l'obertura i el tancament.

Avui he anat a la botiga on la vaig comprar per preguntar on és el servei tècnic d'Olympus. M'han preguntat si encara tinc la càmera en garantia. Però ja es va acabar l'any passat, la garantia. M'han aconsellat que en compri una altra, que les reparacions són molt cares i per poc més del que em costaria arreglar aquesta càmera en puc tenir una de nova i més moderna. Suposo que a ells, allò que els interessa és vendre, però no crec que m'estiguin enredant quan em diuen que les reparacions són cares. Em va passar una cosa semblant amb l'anterior càmera. Em van dir que era "vella" quan vaig voler reparar-la. I com que havien baixat molt de preu, vaig comprar aquesta Olympus, que tenia més prestacions, molta més resolució i pesava bastant menys.

Vaig comprar-me el portàtil que tinc ara quan se'm va espatllar l'anterior. Volia conservar el "vell" --devia tenir tres anys-- de recanvi, per si algun dia fallava el nou. El vaig dur a reparar i em van dir que em cobrarien 150 euros (o 200, no n'estic segura) per fer-me el pressupost i que, si després decidia reparar-lo, m'ho descomptarien del cost de la reparació. Al final el vaig dur al punt verd.

Després d'haver vist el documental Obsolescencia programada, m'he tornat molt mal pensada i cada cosa que se m'espatlla o trenca penso si no deu ser perquè ja venia programat que passés així. El documental explicava --amb les referències corresponents-- perquè s'espatllen o fan malbé molts productes de la vida quotidiana. Les bombetes incandescents, que podrien durar molts anys, van ser fabricades de manera que tinguessin una durada limitada; les mitges de niló, que al principi semblaven irrompibles, van començar a fabricar-se de manera que amb el temps les fibres es trenquessin. I així amb moltes altres coses.

Em pensava que tenia mala sort, perquè m'he trobat moltes vegades que algun aparell s'espatllava  justament als pocs dies o setmanes d'acabar-se'n la garantia. Però com més va més penso que no és mala sort meva, sinó que es deu a l'obsolescència programada.

Vivim en una societat on tot és d'usar i tirar. I m'emprenya molt que sigui així. Està molt bé que reciclem el paper, el plàstic dels envasos, el vidre, les deixalles orgàniques, el tòner de les impressores... Però no m'agrada haver de reciclar (= llençar al punt verd) telèfons mòbils, càmeres, ordinadors, assecadors de cabell, batedores, aspiradores i altres petits electrodomèstics que podrien encara ser útils si algú els reparés per un preu raonable. Com m'agradaria ser "manetes" i poder reparar aquests coses quan es fan malbé! He estat mirant com podria desmuntar la càmera; potser si té porqueria, només desmuntant-la i tornant-la a muntar el problema desapareixeria. Però té uns cargols de miniatura que no podria descargolar ni amb el tornavís minúscul de la màquina de cosir. El noi del documental se'n surt i després de buscar en molts llocs aconsegueix resoldre el problema de la seva impressora. Però em fa l'efecte que jo no seré capaç de resoldre el problema de la meva Olympus 8-(