ESCOLA-2

Quan va arribar l’hora de la meva hipotètica pre-jubilació, vaig fer l’editorial de la revista de l’escola. Us en faig cinc cèntims:

És l’hora dels adéus...I la sensació que tinc ja fa un temps és la d’anar tancant portes, cada vegada que faig alguna activitat que sé que no es repetirà, com a mínim, en aquest context: sortides, teatre, triar la mascota de la classe, aprendre a fer rodolins, memoritzar i dir poemes, anar de colònies...

Però penso que, si Déu vol, se n’obriran d’altres, segur que ben engrescadores, ja que dels nens i nenes he après la curiositat i les ganes de fer coses amb il·lusió.

És gairebé mitja vida dedicada a l’exercici d’aquesta bonica professió, que m’ha fet viure tot un reguitzell d’experiències. Les negatives les ficaré dins d’un globus i faré que s’enlairi ben amunt i es perdi en l’infinit. Les positives, estaran sempre a prop meu per mantenir viu el caliu de l’estimació que m’enduré a la meva maleta imaginària i que m’acompanyarà en aquest nou camí que ara començaré. I ho faré amb calma i tranquil·litat, sense dependre, per primera vegada a la vida, d’un estri ben poc afortunat anomenat rellotge.

D’alguna manera voldria donar les gràcies als pares i mares, per la seva ajuda i per l’afecte i el respecte que m’han demostrat en aquesta llarga trajectòria compartida a l’escola. I m’agradaria fer-ho recordant el poema, d’uns quants anys enrera, fruit de la sensibilitat d’un pare:

LA MESTRA NO HO SAP TOT

La mestra no ho sap tot,
però porta un estel al seu somriure,
i un ocell dins del seu cor.

La mestra no ho sap tot,
però pensa en la font d’aigua fresca
on els nens van a veure sense por.

La mestra ens ha portat una floreta,
sota un núvol que ens diu allò que som
i sempre sap el que ens fa falta
regalant-nos cada dia un tros d’amor,
on l’oblit s’estavella i la distància
desapareixerà darrera el seu record.

Fins aviat, fins a sempre, bona mestra,
tu ens has escrit la nostra millor cançó...!

Un pare - juny del 1998

A tots els i les mestres que feu l’escola, el desig que col·laboreu a que cada dia hi hagi més infants que ens facin creure en l’esperança d’un futur cada vagada millor, perquè de grans, seran unes bones persones...i que la tecnologia no us faci perdre mai la humanitat !

Finalment, l’adéu més entranyable a tots els meus alumnes, els d’abans i els d’ara, amb la promesa que, per més temps que passi, sempre sereu els nens i nenes de la Roser.

I, ves per on, ara continuo a l’escola fent voluntariat.. i que per molts anys.

M. Roser Algué Vendrells

L'ESCOLA-1

Avui al mati m'ha trucat per telèfon una antiga alumna que feia més de deu anys que no en sabia res. La casualitat és que avui és el meu aniversari i puc ben dir que m'ha alegrat el dia. I m'ha vingut a la memòria quan l'escola va fer 25 anys. Per aquest motiu vam fer un petit llibret i algunes persones, relacionades amb l'escola, i vam posar el nostre granet de sorra literària. Aquestes són les quatre ratlles que vaig escriure jo.

Aquest any el ”Folqui” celebra un aniversari molt especial: 25 anys i jo els faig també amb l’escola. Això em produeix una gran satisfacció.

I si he de parlar de records...Parlaré dels nens i nenes que he intentat ajudar a créixer com a persones i que a mi m’han aportat moltes coses. Ens hem estimat i respectat mútuament.

Com podeu imaginar-vos, les experiències viscudes en aquests 25 anys han estat de tots colors. Però com que estic contenta, em faré un regal d’aniversari que compartiré amb tots vosaltres. Només parlaré dels records positius i entranyables, d’aquells que et fan sentir bé per dins.

Recordo aquell teatre fet per Nadal amb dos grups de quart, que jo havia escrit per a ells..., aquella nena que tímidament em va dir:“ Té, Roser, aquest poema l’he fet per a tu” i el poema va guanyar un premi Antaviana,..., i la nena de primer que, en la confidencialitat de les colònies em confessà:” Quan et vaig conèixer, no em vas agradar gaire perquè eres una mica velleta; no pensava que fossis tan bona”...,o la floreta espontània d’un nen petit.” Roser avui estàs molt bonica”... i totes les demostracions d’afecte dels exalumnes, que ja en són molts, quan ens trobem pel poble, em venen a veure o em truquen per telèfon...

I si em permeteu, ara m’agradaria explicar-vos un conte força real. Parla d’una persona que, des de petita, volia formar part d’aquest món de guix i pissarra, de llapis i paper...
Hi havia una vegada una mestra amb les il·lusions acabades d’estrenar que va arribar al Folch i Torres convençuda que, des d’aquell moment, seria, per a ella , una segona casa. I davant d’aquelles carones d’ulls encuriosits va fer tota una declaració de principis:” Vull ser una bona mestra”. Ara, quan ja és a punt de jubilar-se, es pregunta si ha dut a bon port la nau dels seus bons propòsits. El final del conte us el podran explicar els nenes i nenes que encara l’acompanyaran un temps i els que ho han fet durant aquests 25 anys, i que ara ja fan camí per la vida. Ella vol creure que, com a persones, projecten cap als altres la seva pròpia estimació i sensibilitat per intentar fer un món més habitable.

I acabaré manllevant una cita propera al meu tarannà: "Si no m'il·lusionés per millorar el món, no seria jo".

El poema és aquest:


La rosa és com tu,
quan em dones un petó
i tanques els ulls.
I l'olor que fas,
és com la pluja al camp.
Sara
M. Roser Algué Vendrells

APRENDRE A MIRAR...

Ara que ha començat l'escola, recordo que un dia vam anar a visitar l'aqüari i els nens i nenes es feien una mica d'embolic a l'hora d'explicar per escrit el que havien vist i quines sensacions havien experimentat. A 3r de primària encara repeteixen moltes paraules: vam, després, m'ha agradat... per tal que fossin més imaginatius, els vaig posar un petit exemple de com ho podien plasmar sobre el paper, tant amb prosa com en vers. Per si us pot fer servei...

UN DIA A L'AQUARI

Era un matí clar i transparent del mes de gener. Una fila de nens i nenes esperaven davant l'aquari que obrissin les portes d'un món submarí meravellós, ple de bombolles de colors.

Esperaven impacients i picant de peus per fer-se passar el fred que, en aquelles hores, es feia sentir de valent. Al seu devant veien el port de Barcelona ple de barquetes, gronxades per un ventet que bufava una mica avergonyit per haver-les d'espertat.

El sol, que s'acabava de despertar, feia brillar el mar com si fos un mirall de plata. Algunes gavines feien la seva excursió matinal i alegraven el cel amb les seves volades. Després, descansaven a les barques.

Els nens i nenes miraven el mar, les barquetes, les gavines...Ja gairebé no sentien el fred. Fins i tot van parlar de fer algun poema sobre el que veien¡¡¡

De sobte, es van obrir les portes de vidre d'un altre mar diferent i una mica màgic. Ara el veien des de dins, com si s'haguessin submergit en un immens submarí transparent.

A l'aquari aquest matí,

el sol ja no vol dormir.

Tot il·luminant el mar,

hi ha quedat ben retratat.

Unes trapelles gavines,

empaiten unes sardines.

Fa un fred que pela

i el vent fa moure una vela.

I els nens i nenes d'Esplugues,

tremolen com unes fulles.

Diuen que aquesta excursió

els ha fet tanta il·lusió,

que haurien fet sense por

companyia a algun tauró.

Al dia següent, a l'escola, els nens i nenes van dibuixar uns fantàstic peixos de colors, perquè havien guardat les imatges a la seva memòria. Així van aprendre que observar bé les coses és molt important.

La meva intenció era que a l'hora d'explicar-se fossin més imaginatius, però també que aprenguessin a observar les coses i fessin seva aquella frase tan bonica que diu :

APRENDRE A MIRAR ÉS APRENDRE A ESTIMAR
M. Roser Algué Vendrells