Ja hi tornem a ser!

.

Una (altra) batalla perduda?

Cada cop que sento que algú planeja fer "el cagatió" se'm remouen les tripes (els cabells de punta, desgraciadament no se m'hi poden posar...)

Algú hauria d'endegar una campanya perquè el personal digués que planeja FER CAGAR EL TIÓ!

Com s'hauria de fer això?

Aforismes

De vegades és veritat que fan pensar...

Petita reforma...

Amb més bona fe que no pas encert...

Tot ha d'estar a punt.

Com si s'acostés el primer dia d'escola, hauríem d'anar fent punxa als colors...

Enigma?

 [ATENCIÓ: No pretenc que aquesta entrada sigui un enigma com a tal, el que volia era fer una mena d'homenatge a una persona que sol fer servir aquest avatar]

Quantes cares podeu trobar en aquesta imatge?

Figura que n'hi ha, com a mínim, cinc però ara mateix jo només en veig una.
Moltes gràcies!

Una frase (només?)

 

Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot.

                                                                                         Vicent Andrés Estellés

Sant Jordi 2015

Diuen que s'ha de regalar una sola rosa.
Diuen...

Es veu que queda millor si és ben feta, vermella i de tija llarga.
Es veu que sí...

Les meves roses són salvatges. Les voldria regalar a molta gent que estimo, però es veu que les coses no van així.
Es veu que no...

Però són les meves roses i és la meva manera de fer les coses. Hauria de dir que em sap greu.
Però seria mentida!

Encara hi sóc! (de la trobada virtual 2015)

* En un atac de voluntat "normalitzadora"  he publicat això en un lloc molt interessant, aquest: Trobada 2015 

Jo em vaig embolicar a col·laborar i col·laboro, que caram!

La promotora d'aquest invent em va presentar com a "blocaire discret que vol passar sense fer-se notar gaire" i no es va equivocar… massa. Discret no seria l'adjectiu que em definiria, jo diria més aviat tastaolletes (si tingués el dia optimista), o inconstant (si el tingués realista). No m'agrada fer-me notar, això sí que és cert, però em vaig deixar un blog "obert", la Carme el va trobar i ara fins i tot em gràcia això de tenir mitja dotzena de seguidors però no m'acabo d'integrar en aquesta gran colla d'amics hiperactius; diria que tiro a insociable.

El meu primer blog (per si no ho heu notat, jo sóc partidari de dir blog i no bloc que em sona massa a llibreta)  el vaig tancar precisament el dia que vaig detectar que hi havia hagut un visitant! Parlo de la prehistòria, diria que de l'any 2003 o potser abans. Aleshores això era una novetat i jo treballava amb gent molt més jove que semblava encantada amb l'invent. Anava veient el que feien i en vaig aprendre prou com per provar de tenir blog propi tot i que no ho vaig dir a ningú. No en queda ni rastre. Va tancar el servidor, s'havia de migrar, jo ja no treballava amb aquell personal de tanta empenta i em va fer mandra haver d'explicar que tenia un blog.

Vaig provar mitja dotzena de servidors; vaig obrir una pila, però una pila, pila, de blogs gairebé de "post únic", fins que vaig trobar això de Blogger que em va semblar prou senzill i assessorat per un parell d'incondicionals vaig tenir una època molt i molt fructífera.

 M'ho passava pipa!

Vaig abandonar aquell blog quan em vaig adonar que començava a assemblar-se massa a la secció de necrològiques del diari…

El "Mira tu, un blog!"el vaig recuperar perquè em feia gràcia seguir algunes iniciatives que veia que sortien d'altres blogs, tot plegat tampoc no ho veia ningú i jo em distreia fins que em va trobar la Carme i si bé primer em vaig espantar i vaig pensar tancar i barrar, després vaig pensar que potser seria bo per a mi sortir una mica de la closca (no gaire, no ens enganyéssim) i fer una mica de vida e-social.

I fins aquí explico que es tractava de col·laborar i no pas d'escriure l'autobiografia

Moltes gràcies per haver-me convidat i, si no us fa res, m'entorno al meu ostracisme habitual com a mínim fins que en McAbeu pengi un altre dels seus enigmes o en Xexu expliqui "aventis" de les seves.

Sense títol