De Montanui a la Declaració de Mequinensa, 30 anys en defensa de la llengua catalana

El passat 1 de febrer es van cumplir trenta anys de la Declaració de Mequinensa, aquella coneguda reunió entre el conseller de cultura del Govern d'Aragó José Bada Panillo i 17 alcaldes de la Franja. Els diferents ajuntaments s'han oblidat d'aquest fet, i potser El Matí de Catalunya Ràdio ha estat l'únic programa de ràdio que s'ha recordat d'aquest efemèride.

Del Bloc el Finestró de Gràcia: dia 4 de febrer va tenir lloc a Catalunya Ràdio una taula rodona amb els alcaldes de la Franja de Ponent: Josep Anton Chauvell, alcalde d’Alcampell, Magda Gódia, alcadessa de Mequinensa, Josep Maria Salsench, alcalde de Calaceit, Alberto Moragrega, alcade de Beseit i José Guillén, alcalde de Camporrells. Els alcaldes expliquen que la segona Declaració de Mequinensa, signada el juny del 2013, ha ajudat a frenar les intencions del Govern d’Aragó amb l’aplicació de la nova Llei de Llengües que va rebatejar el català com a Lapao.

Llàstima que no es va parlar de les associacions culturals de la Franja, nomes es va fer un brevíssim esment per part d’un del reunits.

La representació de la Franja: 2 alcaldes del Matarranya i 2 de la Llitera; de la Ribagorça i del Baix Cinca CAP

Escolteu l’emissió aquí

Com es deia al Diari Segre del passat  26 de maig de 2013:

"Disset pobles de la Franja van redactar l’1 de febrer del 1984 la Declaració de Mequinensa per impulsar i defensar el català que es parla a la zona oriental d’Aragó  Els seus promotors creuen un perill per a la seua supervivència la llei que el denomina Lapao, ratificada 29 anys després

L’1 de febrer del 1984, disset ajuntaments de la Franja catalonoparlant que limitaAragó i Catalunya es van reunir a Mequinensa per firmar una declaració d’intencions que va posar en marxa la maquinària per a la normalització lingüística i que, en el cas del català, “significava acceptar com a norma la gramàtica catalana, sense menys-preu de les peculiaritats de cada poble i comarca”, per garantir l’ensenyament a les escoles i centres d’ensenyament. Convocats pel llavors conseller de Cultura de la Diputació General d’Aragó, el socialista José Bada, a instàncies del desaparegut alcalde de Fraga, Francisco Beltrán, van anar al castell de Mequinensa els alcaldes d’Areny de Noguera, Benavarri, Bonansa, Montanui, el Pont de Montanyana,Tolva, Saidí, Fraga,Torrent de Cinca,Mequinensa, Faió, Nonasp, Fabara, Calaceit,Vallderoures, la Codonyera i Valljunquera. Ells van ser els precursors de totes les gestions perquè el català pogués ser una assignatura optativa i que el Gover d’Aragó donés suport i impuls a la producció literària autòctona i als estudis i tesis que tractin la problemàtica sociolingüística de la Franja. També demanaven que la Universitat de Saragossa es fes Aragó. En la seua declaració, redactada en català, es comprometien a fomentar l’ús públic del català en la retolació bilingüe de carrers i places i a la redacció d’edictes i normes, ja que “som plenament conscients que la integració cultural i política d’Aragó no és possible sense que tots els aragonesos reconeguin com a pròpia la riquesa cultural i lingüística de la Franja d’Aragó”. Tots coincidien que el català és un patrimoni cultural d’Aragó i a rebutjar denominacions despectives com el chapurreau i altres de semblants “que encara s’apliquen a la nostra llengua materna”, assenyalava la declaració. El 9 d’aquest mes, el Govern d’Aragó, amb PP i PAR al capdavant, ratifica la llei de Llengües que sota el nom de Llengua Aragonesa Pròpia de l’Aragó Oriental (Lapao) eludeix el fet que a la Franja es parli català, la qual cosa ha consternat els pares d’aquesta declaració, alcaldes i veïns que veuen com tot l’esforç d’anys pot quedar en no-res “tan sols per qüestions polítiques enteses de la pitjor manera i una aversió desmesurada a tot el que ve de Catalunya”, va declarar José Bada, conseller de Cultura fa 29 anys. “Nosaltres només vam voler deixar constància d’un fet com és la nostra pròpia llengua, amb una sola gramàtica i les seues diferents singularitats.Arribar al Lapao, com hi hem arribat, no només és estúpid, sinó un veritable perill per a la supervivència d’una cosa molt nostra”, assegura.
(publicat al bloc de Sapeira)

De l'any 1984 tenim la notícia dell dia 1 de febrer sobre de la Declaració de Mequinensa amb una entrevista del Diario Nueva España. El Periódico de Huesca al conseller de cultura del Govern d'Aragó José Bada Panillo. 

I del dia 2 de febrer de 1984 un altra notícia sobre la Declaració de Mequinensa 

 

Els promotors de la Declaració de Mequinensa foren els alcaldes ribagorçans d'Areny, Benavarri, Bonansa, Montanui, Pont de Montanyana, Sopeira i Tolba que van fer un primer manifest que es publicava el 24 de gener de 1984 a Nueva España. El Periódico de Huesca 

 El dia 1 de febrer a Mequinensa als ribagorçans es van sumar 10 alcaldes més: de Saidí, Fraga,Torrent de Cinca, Mequinensa, Faió, Nonasp, Fabara, Calaceit, Vallderoures, la Codonyera i Valljunquera.

Sobre aquest tema ja fa uns anys que vaig publicat un parell d'articles (per a llegir el text clicar a sobre del títol):

- La descoberta d'una realitat a l'Aragó: identitat i conflicte a la franja ribagorçana catalanoparlant a finals del segle XX, al núm 1 de la Revista Ripacurtia del Centre d'Estudis Ribagorçans (2003)

- Autocomplaença, crítica i oblit en la gestió del patrimoni a la conca del Noguera Ribagorça", als Annals 2004-2005-Ibix 4 del Centre d'Estudis del Ripollès, al 2006

LA TERRETA: ELS ORÍGENS DEL CATALÀ....MASSA LLENGUA, POCA HISTÒRIA

El passat 29 de setembre l‘IEC-Institut d’Estudis Catalans i elsAjuntaments d’Areny i Tremp van organitzar a Areny la jornada amb el títol “La Terreta: els orígens del català”.         L’ acte servia per a presentar una exposició temporal -que encara es pot veure al Centre d’ Interpretació de la Ribagorça- i un  llibret amb el mateix títol obra del filòleg Josep Anton Rabella-cap de l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC. Entre els parlaments polítics  el dels alcaldes Miguel Gracia iVíctor Orrit, i desprès els filòlegs: Josep Anton Rabella, Ramon Sistac i Maite Moret. Es tractava d’un acte  que pretenia donar a conèixer el text més antic fins ara conservat en llengua catalana que és el jurament feudal que Radolf Oriol castlà dels castells d’Areny i Orrit realitza al comte Ramon IV del Pallars Jussà i a la comtessa Ermessenda i alhora, revaloritzar la llengua catalana a la Franja en un moment en que polítics i institucions com el Govern i les Corts d’Aragó  s’inventen llengües sense cap aportació científica que ho justifiqui. A Areny, els filòlegs van aportar les dades suficients per a demostrar que la nostra parla és catalana i que en cap lloc del món es diuen coses com llengua  pròpia d’ una àrea determinada o lapao.

Per un altra banda es tractava de ficar em valor un text de fa quasi mil anys i demostrar que els orígens escrits de la llengua catalana es troben a la Vall Mitjana de la Noguera Ribagorçana i en concret a Areny i Orrit on fa quasi un mil·leni es parlava i s’escrivien alguns documents en llengua catalana: gran diferència amb aquestst temps on seguim parlan en català i ho escrivim tot en castellà. Ara bé, sobta que per a explicar un període històric de fa mil anys sols en parlin els filòlegs i no s’assessorin d’historiadors que ho han investigat i tot això amb el consentiment de l’IEC i dels Ajuntaments organitzadors de l’acte.  i mira que, d’historiadors i medivalistes que parlin de la Ribagorça n’hi ha un quants: Jordi Boix, Jordi Bolós, Francesc Fité, Alberto Velasco, Fernando Galtier, Guillermo Tomás,, etc, etc. entre d’altres que hem estudiat aquest periode.

Del llibre: “Els orígens de la llengua catalana” de Josep Anton Rabella i Ribas, veiem que a la contraportada hi ha els logos de les  tres institucions que ho editen: Ajuntament d’Areny, Institut d’Estudis Catalans i Ajuntament de Tremp, però en cap moment cita els editors ni l’editorial ni impremta ni els crèdits, ni ISBN ni depòsit legal, ni any  res de res. En definitiva, no té cap registre: és un llibre fantasma que no té cap identificador, és com conduïr un cotxe amb matricula, però sense cap certificat de matriculació, ni assegurança, ni ITV, i això ho fan l’IEC i els Ajuntaments d’Areny i Tremp??
En segon lloc: la contextualització del text amb la llengua parlada i escrita d’aquell moment era molt important, però en cap moments’ha parlat de la història del Comtat de Ribagorça, del Comtat del Pallars Jussà, de la importància d’Orrit com a cap del pagus, de la existència d’un comtat o un vescomtat, o no, amb Miró I i Guillem (segle X); de com al segle XI ja era més important Areny o de que Areny i Montanyana depenien en aquella època del Comtat del Pallars Jussà; de les guerres feudals entre els comtes dels dos Pallars i la seva incidència a La Terreta,  però clar tot això era secundari. Un altre dels aspectes és la importància que el filòleg dóna als tema dels bisbats especialment al de la Seu d’Urgell ignorant el Bisbat de Roda d’Isàvena o el paper que van tenir els monestirs en l’organització territorial,  i en el cas de La Terreta el d’Alaó a Sopeira;per a la història eclesiàstica d’Areny, Montanyana, Castanesa, Peralta de la Sal o Boí el Bisbat de la Seu d’Urgell ha estat molt important, però aquesta importància prové de la seva dependència arran de laconcordia de 1140, no d’un segle abans com diu l’autor. En aquella època, els bisbes de Roda eren qui consagraven les esglésies de tota aquesta vall; de fet a finals de setembre 1123, el Bisbe Sant Ramon de Roda va consagrar l’església de Sant Pere d’Orrit, pocs mesos abans de la seva visita a Taüll per a fer el mateix amb les de Sant Climent i Santa Maria.

I finalment, parlem del text com a obra de Ramon IV i cita als comtes Ramon Ermessenda (1029-1047), però el que no es diu que Ermessenda és la segona dona del comte i que aquest governava el Comtat des de la mort del seu pare Sunyer I (1010).

Comparteixo que era un bon moment per a divulgar un text com el de Radolf Oriol, per a donar-lo a conèixer entre la societat, per a veure que la nostra parla és catalana i que com a tota llengua pot ser parlada i escrita, per a mostrar “Jo fideles vos seré”, però aquesta frase que pot ser aplicada a ser fidels a la nostra llengua, també ha de servir per a ser fidels a la història, i al patrimoni dels nostres pobles. Són els filòlegs els que han de fer recerca lingüística i dialectològica i l’han d’explicar, però quan es parla de temps tant llunyants, els errors històrics es solventen amb assessoraments d’historiadors i aqui, un cop més no s’ha fet