JPF

Els grans poetes no moren mai.
No tinc paraules. A L'efecte Jauss 2.0 ja n'hi ha, de paraules. I a la Safata de xiuxiueigs també. I també a El blog del Sr. Boix, llunÀtic, Literatura catalana moderna - Illes, La panxa del bou, Flux, Anoharra, Oi?, Nausica, Castells de cartes i a molts i molts més.

Com se't troba a faltar, Ovidi!

Què et sembla, Toti?

Què et sembla si tornàrem cap a casa?
Per més que ens esperem, no ens torna l'eco.
Sense ell se'ns va morint el fet de viure:
A mi la veu, i a tu els dits de la música.
Poca ventura, amic, en l'aventura
de ser-ne conseqüents i esperar l'eco.

Tornem a casa ja,
i fem memòria.
Ella ens ensenyarà
vuit o nou coses.
I cartes que no lliguen.
I potser, roses.

Què et sembla, aprofitar, camí de casa,
i seure'ns en un bar, un pèl simpàtic,
fer-nos dos whiskys, i fumar la calma,
i cantar per nosaltres com si res.
Fer-li explicar el què a la guitarra,
i somriure contents per tan gran fet.

Després tornem a casa,
i fem memòria.
Ella ens ensenyarà
vuit o nou coses.
I cartes que no lliguen.
I potser roses.

Què et sembla, si sortint del bar simpàtic,
ens llencéssim de cap, cap a les Rambles,
i ens deixéssim portar pel seu riu,
com gossos amansits i sense puces,
i ens confonem, i ens confortem amb tot
fins al límit del mar, i ens tornem peixos?

No per donar peixet,
tot el contrari:
per renunciar a ser
uns peixopalos.
Amb cartes que no lliguen.
I sense roses.

De peix no ho hem provat. Sempre fent d'homes...
Seríem peix de passa, poques conyes!
O peix músic. Seríem! No estaríem.
Li podríem cantar al rei Neptú.
I festejar a més d'una sirena,
i transmutar, sense dir-ho a ningú.

Després tot xano-xano,
cap a casa,
tu deixes el bastó i jo l'espasa.
I anem d'oros i copes,
amb reis i asos,
i dos cavalls per córrer,
si el joc no és bo.


Ovidi Montllor