Sóc un cursi. I que?

Si, amics i amigues, després de 29 primaveres, ha arribat al dia que ho haig d'acceptar, sóc un cursi. I no un cursi qualsevol, sinó un de veritat, dels que s'esforça per ser cursi. Un curis en potencia, un cursi de manual, un cursi de biblioteca... Ploro amb pel·lícules d'amor, lleixo textos que em posen la pell de gallina i escolto cançons que només parlen de "que bonic és estimar-te...".

D'entrada no m'agradava l'idea de ser cursi, inclús em creava repugna tot el que era cursi, però ha patit la metamorfosi i no ho puc negar.

Ben mirat i per treure una mica de pols de l'espatlla, ho som tots de cursis, però no ho acceptem. No us diré que durant la nostra vida, totes les hores, tots els dies, tots els anys esdevenim, cursis, però si que passem una transició "cursiniana". Ben pocs ho acceptem, en d'altres es tant evident que no fa falta ni fer l'esforç d'acceptar-ho, però tot així alguns es resignen en acceptar-ho.

I jo em pregunto, que té de dolent ser cursi?

N'he trobat moltes de possibles respostes i no faré cap decàleg del que podríem dir o no, però una premisa que m'ha quedat força clara és aquella: tot el que és culte no té res a veure amb el que és cursi.

Permeteu que sigui un pèl groller: I una merda!

A veure qui és el valent que es capaç de demostrar-me que no hi ha literatura cursi, ni música cursi, ni cinema cursi, ni arts cursis, ni roba cursi...

El mateix Oscar Wilde era cursi, fins i tot l'entranyable Freddie Mercury o el repel·lent Harry Potter són uns cursis... Però els llegeixo, els escolto i els admiro.

Perquè amics i amigues, ser cursi, vol dir tenir emocions, sentiments... A qui no li agrada que li digui: T'estimo! - A cau d'orella de bon matí. Qui no ha dit mai: Donaria la meva vida per tu! Qui no ha fet mai allò que veient-ho fer en els altres, ho veia cursi...

Insisteixo, sóc cursi i em sento orgullós de ser-ho.

Tu, que em llegeixes

Tu, que em llegeixes, has pensat que potser sempre he estimat. I que tu, un dia podries creuar-te amb mi, aturar-me i preguntar-me:

- Perquè no has deixat d'estimar?

I jo, sense haver de dir res més, et diré: Aquí davant també hi plou.

Publica un missatge

Aleshores plou

Arriba l'instant somiat, aquell que les gavines en ocasions s'enduen volant. És tant evident, que no saps que fer, no saps com actuar. Penses, en accés, i actues acuradament.

Aleshores plou, molt aprop. Tan aprop que et mulles, i somrius.

No tens por, ni tens son, ni tens fam, tens il·lusió per tornar a volar, tot ha canviat, no cal mirar enrere, perquè tot el que vull ho tinc al davant.

Perseguint coloms

Qui no ha perseguit mai coloms? De fet, crec i penso que arriba un dia que sense saber-ho els coloms et persegueixen a tu, i tots ens sentim com en aquella escena de Hitchcock, atacat pels ocells.

Les emocions són com coloms. Va, venen, picotegen i fan pudor de dubte en ocasions. Si ens hi parem a pensar i fem volar coloms, podem creure que els coloms són com les emocions, fredes i incomprensibles.

De fet us heu parat a pensar quin és el paper del colom en la vida dels pobles? De les ciutats? De la natura? En el planeta?

Doncs és el mateix per les emocions... quin paper tenen en la nostra persona? En les nostres amistats? En la nostra família? En la societat?

Jo no sé amics i amigues, els coloms ni les emocions em fan por, m'assento a observar-los, comprendre'ls i de tant en tant, em sento com un infant que fa volar coloms, és que la vida és tan bonica!