Genial vídeo sobre Wikileaks.

Si sabeu un poc d'anglès, s'entén prou bé.

Els documents de wikileaks potser no sorprenen per ells mateixos, el relat dels fets en format informe dista molt de ser digerible per les masses. Ja fa temps que sabem que a Irak s'ha torturat, assassinat i perseguit totes les branques de la cultura des de la invasió, el 2003. Això no és nou, l'objectiu era deixar un país sobirà en l'edat mitjana, fomentar el canibalisme tribal, i instaurar un règim col·laboracionista pilotant mitjançant el genocidi. Tot pel petroli. Tot per la pasta.
El que em pareix interessant és que per primera vegada, des de dins del sistema, una filtració massiva deixa al descobert, nues, les atrocitats de l'imperi. No és que això no haja passat mai, però per primera vegada, des de la caiguda del bloc socialista, la repercussió s'ha viscut a escala planetària. I això gràcies a Wikileaks.
De l'entrevista a Julian Assange, en el País del passat diumenge, em quede amb el seu comiat: No et cregues ningú, mai. Es referia a la propaganda del poder.
Aquesta propaganda ens ven que hem d'ajustar-nos el cinturó en solidaritat amb els empresaris cabrons que ens han arruïnat. Ens ven que és necessari que ens paguen menys, treballar més hores i en pitjors condicions.
També deia Assange una cosa molt interessant: Mai la societat civil havia estat tan feble front al poder del capital. Estem permetent el flux de diners des de la nostra renda fins l'enorme plusvalua de les corporacions.

Destruir el capitalisme és fàcil, si saps com.

Després del període de reflexió necessari, amb grans dosis d'hedonisme etílic, discursos telefònics, i un exhaustiu estudi de l'alienació de masses a través de rituals col·lectius futbolístics, aquest blog es troba en condicions d'emetre un judici de valor sobre les recents mesures adoptades pel govern per seguir putejant-nos la vida, dit això últim sense acritud.


Quan surten a la palestra les futures retallades de sou que emprendrà el govern neoliberal de ZP, no he deixat d'observar un cert nivell d'ironia sardònica, que es tradueix en comentaris de befa, rialleta de hiena, en tots aquells presents, descontents sense dubte amb la seua pròpia situació laboral/ vital.
Quin és el fosc mecanisme que el sistema aconsegueix implantar en les nostres ments, que fa que ens alegrem quan els demés perden aquella situació a la qual hauríem d'aspirar tots i totes les treballadores? No s'ha lluitat durant anys i anys, deixant pel camí sang, suor i llàgrimes, per assolir una situació com la que hui en dia tenim els funcionaris, i inclús encara millor? Que potser pretenem amb aquesta actitud, que s'estenga la precarietat laboral per tot el mercat de treball, com varen expandir-se els romans per tota la Gàlia? Potser millorarà en alguna cosa la malmesa situació de semi-esclavatge en la qual es troben la majoria de sectors? No ens enganyem, si hui en dia, les condicions laborals són com són, és en gran part a causa del conformisme, la desunió i la manca de solidaritat de la classe treballadora, i la constant traïció dels sindicats majoritaris i sectorials, preocupats pel nombre d'alliberats i per les subvencions.
En qualsevol company de feina, hi ha un possible tirà, si aquest és ascendit, darrere del somriure d'aprovació d'un subaltern s'amaga una ínclita delació. El sistema ens fa així, agafa la nostra natural inclinació per difamar l'altre, hi agrega una hipoteca, l'ambició egòlatra per ascendir, barrejada amb el model vomitiu d'èxit bombardejat en la publicitat, l'enveja, la pressió de l'entorn familiar, d'unes criatures programades per demanar, demanar i demanar, de la pitopausia o menopausia de la mitjana edat, de tones i tones de POR, TERROR, PÀNIC etc, i qualsevol seria capaç d'assassinar el tio de la taula del costat que ens cau tan bé. Qualsevol s'arrossegaria com un cuc. Una metamorfosi inversa, de papallona a cuc.
Perquè el sistema es basa en la moral de l'esclau, la moral judeocristiana del ressentiment. El sistema ens vol fer esdevindre cucs patètics, reptant i competint unes amb altres en busca de les molles que cauen del gran banquet. Aquest àpat pantagruèlic que es foten els oligarques, els constructors, els especuladors i els banquers, al qual no n'estem convidats.
Ha arribat el moment de deixar de ser cucs, i alçar-se. El treball públic, és un d'aquells estranys fenòmens on realment, ningú està per damunt de ningú, i això produeix el respecte. Sense jerarquia, la cosa funciona. Treballem sense coaccions, només per compromís. Jo tinc el model del meu centre. Sé que és possible.
Això és el que hauríem de lluitar tots junts per assolir. Qui diu que el treball públic és de mala qualitat, o deficitari? Aquells que ens volen esclaus, subordinats, venuts a l'empresa privada, havent de tragar amb les condicions de merda que ens deixen sense temps ni diners per viure.
Al lloro, que no us embauquen!

Per entendre tot plegat.

Brutal vídeo, continuació de Zeitgeist, que tothom hauria de vore. Encara que hi ha aspectes mesiànics en la proposta, el que em resulta interessant és l'anàlisi del funcionament econòmic del nostre món.

Sufragant els bancs II

Llegint en La Fàbrica he trobat aquesta editorial de Gara, el diari basc, que m'ha semblat impecable. L'adjunte com a complement ( potser menys visceral ) del meu post.



Els darrers dies, cada poques hores algun dels màxims representants de la política o les finances dels "països rics" es col·loca davant de càmeres i micròfons per anunciar un pla per rescatar els grans bancs de la fallida perquè, segons asseguren, és millor deixar milers de milions d'euros i dòlars a un entitats privades que han funcionat tan malament -això ja no ho poden negar davant l'opinió pública- abans que canviar d'arrel un sistema econòmic que -això no ho volen admetre- és l'autèntic factor que ha provocat aquesta crisi global.



Paradoxalment, els representants del Nord que, com va succeir ahir a París, estan plantejant a corre-cuita, de manera més o menys explícita, la nacionalització de la banca són els mateixos que els darrers anys han llançant furibunds atacs als països del Sud que intenten desenvolupar plans més reposats per nacionalitzar sectors estratègics, com l'explotació dels recursos naturals o les reserves energètiques. Els qui han llançant una batalla oberta -tenim els casos de Bolívia i Veneçuela- contra el control estatal d'uns recursos que podrien permetre a milions de persones sortir de la pobresa i assolir una vida digna són els qui avui posen els fons públics al servei d'entitats privades que fomenten la desigualtat econòmica i social entre les persones.


Fa temps que des dels "països pobres" reclamaven alternatives al model de la globalització neoliberal i, quan van decidir posar-les en pràctica, la resposta que van rebre del Nord va ser la defensa a ultrança de la privatització del sòl, de les llavors, de la banca, de les reserves de gas i petroli i, fins i tot, de l'administració pública.


Mentre al Nord ocultaven amb zel que la crisi s'encaminava cap al desastre econòmic, al Sud ja s'havien posat a treballar. Ara, quan els defensors de la globalització capitalista fan encenedre les sirenes d'alarma, convé que, enlloc de fugir esporuguits, girem la mirada cap a altres punts cardinals geogràfics i ideològics.

Sufragant els bancs.

El capitalisme i els seus profetes no deixen de sorprendre'm. Ara pareix que la Comunitat Econòmica Europea, injectarà ( com si una sobredosi pogués fer rehabilitar-se a un ionqui ) una quantitat de diners realment indecent per a salvar-los i així salvar de pas la malmesa economia. Just el que necessitem. Després d'assistir com a espectadors de luxe a una situació generada pels depredadors bursàtils, la màfia immobiliària i els lladres dels bancs, ara l'estat, a més d'haver-los deixat estafar impunement, corre a salvar-los el cul. Com si els Ybarra, Botín, Florentinos Pérez, la família March, els Roig, els Nuñez o qualsevol d'aquests criminals realment veiés perillar els seus beneficis.
Diem-ho ben clar, quan una empresa tanca, arruïnant la vida de les famílies dels seus treballadors, els patrons no estan perdent diners, no és que de sobte vegen minvar el seu patrimoni, no, senzillament es tracta de que el seu volum de beneficis no està sent tan gran com ho era abans. Com és possible aquest cinisme? Gràcies a la llei de l'acomiadament, sovint no es veuen obligats a pagar una merda. I ací entren en escena els sindicats, acostumats a portar un tub de vaselina baix del braç per fer superar tot tipus d'estretors. Els narren als treballadors el conte de que l'opció és acceptar l'almoina, o quedar-se sense res. Tots ells reben enormes subvencions estatals per complir amb la seua part de la trampa. I després s'omplen la boca els gurús de la progressia amb el tema què el proletariat perd consciència de classe. Que se'n vagen a fer la mà!
Ací els que estem rebent les hòsties de la crisi som els i les treballadores. molts amb una hipoteca mitjançant la qual patim la festa de la sangria patrocinada pel capitalisme salvatge, el lliure mercat i el bonrotllisme de ZP, quan no la psicopatia selvàtica dels peperos més recalcitrants. Tots són la mateixa merda, per això els paguen les prostitutes, la cocaïna i l'esquí alpí en valors públics. Per això serveix el patrimoni públic que tant esforç ens costa de reunir als i les ciutadanes.
Ni educació de qualitat, ni sanitat decent, ni transport públic ni pensions ni res de res, els diners públics per a allò realment important, un tren de vida per a alts executius que els demostre que estan per damunt dels mortals. D'alguna cosa hauria d'haver servit néixer en una família por la gracia de dios, o haver estat el més cabró durant tota una vida.
Ara, com a premi per anys i anys d'ineficàcia en la gestió ( segons els seus ridículs paràmetres ), els estats europeus corren a pagar-los els deutes, no per nacionalitzar-los i acabar així amb la seua tirania, sinò per donar-los un premi, per que continuen fent exactament el mateix. Un suïcidi.
Les elits de vides patètiques, tristes passions burgeses, avorriment de generacions, baixesa moral i intel·lectual, condueixen el volant del capitalisme, accelerant com bojos, sense frens, directes cap a l'abisme. El més prudent resultaria baixar-nos i deixar que es la peguen ells sols.

Crisi

Encara hi ha espais per a l'heroisme en aquesta mediocre societat. Això mateix vaig pensar en assabentar-me de la història del filàntrop que ha finançat la publicació Crisi.
Els continguts de Crisi, que imiten les pàgines d'economia de qualsevol periòdic, peguen allà on fa mal, qüestionen el sinistre i fosc sistema econòmic vigent: el capitalisme. I el més curiós és que, malgrat trobar-nos completament immersos en ell, el seu funcionament ens és desconegut. Perquè, cóm rutllen realment els engranatges d'aquesta màquina de generar injustícia?
Aquesta publicació, en uns quants esbossos, prova d'aclarir aquest tèrbol assumpte. I ho fa amb un llenguatge ben comprensible, al contrari del que acostuma a passar amb la críptica informació financera. Així, analitza diverses vessants de l'actual crisi, basada en el sistema bancari internacional, l'exhauriment dels recursos energètics, la relació entre el capital i els mèdia, la crisi alimentària que ens atansa, les amistats perilloses entre el poder polític i econòmic etc.
I a més, per no deslliurar-nos a un panorama apocalíptic sense solució, apunta als moviments socials i la resistència civil com a única alternativa a aquesta bogeria en la que se'ns embarca des del naixement anomenada capitalisme. Potser és hora que els moviments socials es plantegen que només hi ha una via: la Revolució. El sistema no es pot reformar, si no tallem d'arrel la soca podrida, el nostre planeta, amb totes les seues criatures, està perdut. Així de clar. I els principals actors en aquesta pantomima són els bancs. Empreses que mai corren cap risc, ja que els governs de torn correran a salvar els seus culs dels problemes que ells mateixos creen amb la seua salvatge especulació.
Diguem-ho alt i clar: els bancs ens roben. Amb allò que ens furten financen guerres, anihilen el medi ambient, paguen l'explotació, el genocidi, la fam, la corrupció de governs titella en el tercer món... Juguen amb les nostres vides com un xiquet juga a xafar formigues, jutjant que és una crueltat insignificant i necessària.
Per això, el més important darrere l'aparició de Crisi, és la persona ( o persones ) que ha decidit desvetllar les contradiccions del sistema creditici defraudant uns 492.000 euros en crèdits, a un bon grapat d'entitats de tot tipus. Ho ha fet conscientment i front a totes les conseqüències, i ha repartit gran part dels beneficis entre els moviments socials. A més, amb aquests diners s'ha finançat aquesta publicació, de la qual es repartiren gratuïtament uns 200.000 exemplars, quasi res...
En fi, la meua més sincera admiració per aquest Robin Hood modern. Em pose en peu i em reconcilie un poc més amb el nostre país de meninfots, però que ha generat tants i tants romàntics valents i temeraris. El romanticisme no és gens menys que la mostra més gran d'amor al proïsme que conec. Tot el meu respecte.