li donem la paraula al drac

demà és sant Jordi... per fi! triga tant a passar el temps fins que torna a arribar el dia més bonic de l'any...! novament hauré de viure el sant Jordi lluny de Catalunya, però això no serà tan traumàtic perquè farem un passeig literari per la Fira del llibre de Vivers d'enguany. Les novetats que hi comprem, les explicarem el cap de setmana, a la tornada del passeig i de l'excursió als Moros i cristians d'Alcoi de dissabte.
I és que ja que no puc gaudir de la Rambla engalanada de roses i lletres, aprofitaré per celebrar la cultura del País Valencià. Farem un sant Jordi diferent!
I diferent és la proposta que m'arriba a través del bloc de la magnífica il·lustradora Eva Sans, amb qui vaig poder treballar en un dels nostres llibres de primària, sobre la coneguda llegenda de sant Jordi.
Sempre hem sabut de la mà de l'heroi el que va passar, però... algú ha pensat mai quina és la versió del drac? Què en pensa la bèstia, sobre tot plegat? No us podeu perdre aquest àlbum il·lustrat per Eva Sans i escrit per Montserrat Balada, que ha publicat El Cep i la Nansa i que s'anomena: Qui diu la veritat, el cavaller o el drac?


I parlant de dracs, per sant Vicent vam anar de visita a la terra de la meva cunyada, Solsona, un lloc molt bonic i ple d'història que val la pena conèixer, ja no sols pels monuments i la vistositat dels carrers, sinó per les festes (amb dracs i gegants que ballen) i pel parlar dels seus habitants, una barreja magnífica entre el català oriental i l'occidental, única.

a barcelona, neva

i quan tornàvem, al tren, només plovia... :(

la mamma

el balcó de casa

jordi valls (ell que està ple de paraules)

Un poema del magnífic escriptor català Jordi Valls, dedicat a mon germà, a la pàgina del qual podeu llegir-ne més coses.

BETLEM

A l'Ivan Roig

Exposaren els morts al peu de l’església,
esquelets amb la boca desencaixada
arrenglerats com eixuts arbres sagrats.

Els van filmar per oferir l’agonia
d’una superstició antiga i misteriosa.

La guerra però, els va girar la garba
i l’esllavissada va esborrar-los tots,
un a un, sota munts de calç i vergonya.

Queda la imatge sinistra, el tabú
destruït d’un episodi perdut conscientment.

Però d’on ve la fosca satisfacció
del milicià que aixeca el puny amb el rostre
d’un Crist trencat a culatades de màuser?

Si això no va passar, què som a hores d’ara?

diari d'avort

Aquest matí m'he aixecat amb la lectura d'un post fantàstic al bloc de mon germà. Com que m'ha encantat, he decidit copiar-lo sencer i clavadet aquí a sota. Si algú té interès a llegir-lo a l'original, amb tots els seus enllaços, i passejar pel Diari, us l'enllaço AQUÍ. Ah, i de la meva collita és la dedicatòria, a la Teresa Pinet i Miquel, una dona magnífica.

Acaben de donar per TV3 un documental sobre en Ramon Parera, l'home que va dissenyar els refugis antiaeris que van salvar la vida de molts barcelonins durant la Guerra Civil. I m'han fet pensar en una història que mon pare algun cop m'explica, tal i com li havien explicada a ell, i que penso que cal seguir explicant (és a dir, que a manca de descendència física, els visitants de l'Avort sou els hereus d'aquesta transmissió de memòria familiar). I la cosa, digna d'una escena en una pel·lícula del Berlanga, va més o menys així:

A la casa on avui visc amb mons pares ja hi vivien, durant la Guerra, els meus besavis, en Llucià Pinet Garrido i la Pilar Miquel Feliu, amb els seus dos fills: la Teresa (la meva iaia) i en Llucià. La iaia estava casada llavors amb un tal Florenci Cogul i Companys, un reputat violinista i polític que va arribar a ser assessor, secretari o una mena de mà dreta del Ventura Gassol mentre aquest va ser Conseller de Cultura de la Generalitat republicana, ja que els unia una gran amistat des de la seva militància a Estat Català i la seva participació l'any 1926 en els fets de Prats de Molló. El pobre Florenci acabaria morint durant la Guerra al front d'Aragó, i les seves restes estan escampades juntament amb les d'altres republicans en una d'aquestes fosses comunes que tant menysprea aquest partit polític que voten 10 milions d'espanyols. La meva àvia va arribar a saber on era enterrat, gràcies a què el destí va voler que es trobés un dia casualment amb un pagès de l'Aragó a qui el Florenci havia ensenyat a llegir i a escriure mentre l'acollia a casa seva; però segons sembla ja no va voler desplaçar-s'hi. Potser perquè ja havia passat molt de temps, o potser perquè ja havia conegut el qui seria el seu segon marit, el meu avi, en Josep Roig i Floriach, però la qüestió és que va decidir no remoure uns records massa durs i difícils. Parlant del meu avi, fa anys que tots dos són morts i jo ja no podré pregunta'ls-hi, però se'm fa difícil d'entendre com la meva àvia, després d'haver-se casat amb tot un cavaller il·lustrat com el Florenci Cogul, va tornar a casar-se amb un taverner solitari amb olor de conyac com era mon avi. Bé, potser quan es van conèixer no era així, però tinc entès que ja de bon principi cadascun vivia a casa seva (mon avi a la mateixa taverna del carrer del Tigre, o a ca la seva germana Rosita, que era a dues passes, als baixos de Joaquim Costa 47, de la que mai no podré oblidar la forta pudor de pixum de gats que hi feia). Hauré de preguntar-ho... però de moment tornem amb l'anècdota:

La qüestió és que durant els terribles bombardejos que van sacsejar Barcelona no tothom corria espaordit cap als refugis del senyor Parera, ja que en el petit saló on ara mateix estic escrivint aquestes línies s'hi reunien ara fa 70 anys uns quants senyors... per a jugar a cartes! Probablement era degut a què aquí a casa hi tenien amagat un capellà per a què no caigués en mans d'escamots d'anarquistes, i els dos Llucians (el germà i el pare de la meva àvia), metges cirurgians a qui ja no espantava la mort, preferien fer-li companyia que baixar al refugi. Aquest capellà (el nom del qual mon pare desconeix) havia salvat anys enrere el que seria el marit de la meva àvia, el tal Florenci Cogul, quan aquest havia estat fet presoner a Prats de Molló, i va intercedir en favor seu i va evitar que fos condemnat. Deu anys més tard, com podem comprovar, la família va poder tornar-li el favor. I es veu que quan el meu rebesavi (de nom també Llucià, doncs era inveterada tradició que el primogènit s'endugués aquest nom), va saber que el seu fill, el nét i el capellà es quedaven al pis, va decidir també apuntar-s'hi. Oficialment deia que era perquè li quedava més a prop aquest pis que no el refugi (vivia exactament al carrer Urgell a punt d'arribar a la Gran Via, on ara hi ha una oficina de La Caixa), però tothom tenia ben clar que era degut a la seva passió per les cartes. I així és com tres persones que responien al nom de Llucià Pinet, juntament amb un capellà i algun veí esporàdic, veien venir l'aviació italiana pel balcó (que mira cap a Collserola) mentre jugaven, reien i xerraven. I tots ells van sobreviure la Guerra.

ranci

Darrerament de totes i tots és sabut que la vida ens ha canviat de cop. Potser això afecta en gran manera el depasseig i totes les seves coses. Nascut com a espai de poesia personal, una mena de buit blanc enmig d'un paper de diari a casa (malaltia prematura de guixar tot allò guixable), va anar molt bé per abocar-hi cubells de pintura negra fins que no en va quedar ni gota.

Un buidatge de l'ànima trista embolcallat de versos i pintures i cançons. Però el cert és que mai no ha estat realment un espai angoixant o trist, al nostre parer aquesta criatura que encara no té l'any ha sortit lluminosa i plena de mots recargolats (com el llaç dels regals que, si l'estires amb l'ungla, es transforma en una espiral divertida, un rínxol de color llampant).

Ara, però, potser comença a fer-li falta una reforma.

Tot, al final, canvia, i no és recuperable de la mateixa manera. El depasseig és com és i, arran de la contracoberta de L'aigua, ara és una mica més "públic".

Això ja lliga bé amb la personalitat del lloc, perquè avui pensem una cosa i d'aquí a una estona n'haurem decidit una altra, però ja està bé que aquest espai en català es converteixi en un punt eclèctic de trobada de buidatges d'ànimes, de concerts amb amics, de poemes a la parella, d'encontres d'escriptors o d'exposicions al País Valencià, i tot allò que sorgeixi i que sembli que té cabuda en aquest món propi.

Per exemple, pispar a un bloc amic un fragment que ens pugui haver encantat. Mon germà, com bé sabreu els que ja ens seguiu, té un bloc personal on ben sovint s'hi poden trobar paràgrafs tan interessants com aquest. Aprofito per picar l'ullet, i us en deixo la referència.

De moment, seguim passejant.

Rancor és una paraula amb una etimologia deliciosa, que posa al descobert la dinàmica afectiva. Quan algú pateix una ofensa, s'enfurisma. L'ira desperta el desig de tornar el cop, de venjar-se. Si ho aconsegueix, es desfoga i desapareix. Però si no pot consumar la venjança, ni oblidar ni perdonar, aquella fúria es queda guardada, envelleix i es torna rància. Doncs bé, de la paraula ranci prové rancor, que és l'ira envellida.

inundació a les llibreries

Ja es pot comprar L'aigua!

Si viviu al País Valencià, de segur que la trobeu a París València, a Soriano o a la Casa del llibre.

Si us trobeu a Barcelona o rodalia, no deixeu de passar per la llibreria Catalònia, a la ronda Sant Pere núm. 3. Allà us antendran molt amablement el blocaire Ivan Roig i el poeta Jordi Valls.

Portem a la bossa "Si tú quisieras", d'Efecto Mariposa.