dimarts, 29 de març del 2011

Accessoris

El capitalisme aprofita l'avinentesa de tenir descendència per intentar escurar la butxaca dels pares, sobretot els que som primerencs, que som candidats oficials a fer el préssec.

Ahir vam anar a encarregar una calaixera per la Laia aprofitant que teníem un val regal per gastar i que hi podíem anar tots dos. I, de pas, volíem comprar un termòmetre per la banyera. Els nadons s'han de banyar a uns 36-37 graus. El mètode de tota la vida per saber si l'aigua està a la temperatura ideal és ficar-hi el colze (m'ho va dir la meva mare, savis consells). Ha d'estar ni freda ni calenta. Ara venen banyeres amb termòmetre incorporat, però també hi ha l'opció de tenir un termòmetre normal. Jo recordo el que tenia, en forma de peix. El recordo amb nostàlgia, recordo jugar-hi a la banyera gran. I en volia un de simpàtic per la Laia.

Així que vam comprar-li una balena, la trobo prou divertida.


Clar que, si volíem pringar, podíem arribar a pagar 18 euros per un termòmetre digital submergible. Que dius, cal? D'acord que el termòmetre és una mica caprici, però amb 3 euros que ens va costar la balena penso que n'hi ha prou.

De pas, també va caure una inicial per la porta de la futura habitació.


Em va cridar l'atenció que ja no quedaven lletres A. Deu ser que estan de moda els noms que comencen per A?

dimecres, 23 de març del 2011

La Laia


Uns quants dies abans del previst, la Laia va arribar a les nostres vides. Tot va començar com a les pel·lícules, trencant aigües de manera espectacular al mig del carrer (i, per sort, al costat de casa). Després de moltes hores de contraccions i dilatació, una nit sense dormir i un matí encara més cansat, vam poder abraçar la nostra preciositat. El moment en què per fi et veus cara a cara amb aquesta personeta que ha crescut a dintre teu és indescriptible. Encara ara em va venint la imatge de tant en tant. Ja diuen que es produeix un enamorament entre els pares i el nadó, connexió que és clau perquè és la garantia de la supervivència d'una criatura que neix encara immadura i que necessita que la protegeixin, li donin menjar i estima per continuar endavant. I això és el que hem fet des d'aleshores.

A més, va ser doblement emocionant perquè no sabíem si seria nen o nena. I la llevadora va dir "fa cara de... Laia!". I tot seguit me la va posar a sobre i ens vam poder abraçar tots tres per primera vegada. Crec que és super important aquest contacte pell a pell des del principi, deu ser molt dur quan t'han de separar de la teva filla acabada de néixer per motius mèdics (i no vull ni pensar quan ho feien per norma, per fer la revisió postnatal).


Vaig comprovar personalment que les mares patim una mena d'amnèsia que ens fa relativitzar el dolor de les contraccions i el part. És mirar la nena i omplir-me d'alegria i felicitat, d'agraïment per poder gaudir d'aquesta experiència. Un pensament que m'acompanya és "com he pogut viure abans sense ella?". És emocionant i, com se sol dir, el millor que m'ha passat mai. I és impagable també veure felices les persones que t'acompanyen en l'aventura, començant pels avis, tiets, amics...

Vam quedar molt contents del tracte a la Maternitat, especialment de les dues llevadores que em van atendre durant el part. Una, la Tere, més veterana, i una més jove, la Mariona, que ja m'havia atès a l'agost quan vaig tenir pèrdues. Des d'aleshores que em vaig recordar del seu nom i cara, i la veritat és que quan anàvem cap a l'hospital anava pensant a veure si ara, que era l'hora de la veritat, també em tocaria ella. Clar que per aquella sala de parts hi va passar molt més personal perquè costar una mica que sortís la Laia. És curiós perquè s'anaven presentant i jo ni els mirava, simplement el que volia era parir com més aviat millor.

Tenia clar que volia fer lactància materna exclusiva amb la Laia i ho hem aconseguit. No és tan fàcil com sembla perquè, per molta teoria que t'expliquin, has d'aprendre a col·locar-te bé la nena. No em vaig estalviar el dolor del principi, amb clivelles als mugrons incloses (fa mal només de llegir-ho), però des d'aquí animo totes les mares a persistir perquè val molt la pena, encara que sigui sacrificat perquè hi ha dies que tota l'estona vol pit.

També m'erigeixo com a defensora del collit, una de les desenes de paraules noves apreses els últims mesos. La cara de felicitat que fa ella quan està enmig nostre i, sobretot, dormint als nostres braços, és impagable. De moment anem combinant el moisès i el llit gran, malgrat els avisos de la gent que ens diuen que la nena només voldrà dormir amb nosaltres. Ja tindrem temps de penedir-nos-en.

Uf, m'enrotllaria més encara però no tinc gaire temps. I tinc un debat intern sobre si fer un blog només de la maternitat o anar fent apunts aquí. El que tenim clar és que no volem penjar fotos de la nena a internet, per molt que vulgui presumir de filla, volem ser molt curosos. Per això us he posat una foto de la mà. Aix, que rebonica que és!

Potser t'interessa...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...