Españistán: Crònica d'una generació

Totes les generacions tenen alguns ninotaires que serveixen de referència per entendre els problemes de la seva època. Així, mirant el passat, un pot recordar el sarau que va organitzar en Junceda amb el seu dibuix al Cu-cut!, la gana de la postguerra espanyola retratada per Carlos Giménez o les burxades constants que en Cesc o en Perich anaven fent als de dalt durant la transició.

Però i la meva generació què? Qui hi ha que expliqui les nostres cabòries? Fins ara, podria semblar que encara érem massa joves per esperar a tenir-hi algú, que el més proper que hi havia eren en Monteys i en Fontdevila, que ei, m'encanten, però que són una gent que ja porta catorze anys fent una secció dirigida als joves...

No cal esperar més. L'omplidor d'aquest buit s'anomena Aleix Saló, algú, que per sort meva només em porta mig any de diferència i que va narrant els problemes socials així que en anar voltant per la vida se'ls va topant.

En el llibre anterior, estant jo en plena tasca de trobar una feina per la que havia estudiat, va tenir el detall de treure el llibre Fills dels 80 en què explicava els problemes en què es trobava la gent de la nostra generació quan intentava espavilar-se pel seu compte. Em va semblar molt adient pel moment que vivia.

Més tard, hi van haver canvis en la meva vida, i l'home ara li ha vingut per explicar, en aquest nou títol, els problemes en què es pot trobar algú de la meva edat en la situació socioeconòmica actual. No només els hipotecaris. Convertint Espanya en una mena de Terra Mitjana, narra un epopeic viatge a través d'aquesta que li serveix de pretext per anar despotricant de tot amb el que es troba, fins i tot, atenció, de les mancances laborals dels investigadors científics patris. Cosa que per altra banda vol dir que són antològiques i que per tant no sé jo si me n'hauria d'alegrar tant de què en parli...

En fi, que si bé per una banda em fa ràbia que sent mig any més jove ja hagi arribat a on ha arribat, per l'altra celebro que per més temps que passi, aquesta distància mai canviarà i que així que vagin passant els anys seguirà narrant tot allò que el faci enrabiar, que en bona part preveig serà el mateix que em faci enrabiar a mi.

Si hagués de fer una crítica a l'obra només seria el format (18 euros! Que la nostra generació és mileurista!). Els seus dibuixos s'identifiquen amb facilitat i són prou expressius com per què no calgui que siguin tan grossos i es puguin representar més petitons en un format com el dels mini àlbums francesos, tipus Paco Roca a Astiberri, que d'uns anys ençà s'estan posant de moda. Reduir-los fins i tot diria que els faria més bufons. D'altra banda, posant-hi més vinyetes (per dir-ne d'alguna manera) per pàgina jo diria que ajudaria a fer l'àlbum encara més fluid.

Vázquez desfermat

Explicava en Vázquez, en una entrevista i amb la seva habitual modèstia, que podria ser que ell hagués estat el millor comicaire de la postguerra, però no pel que havia fet, sinó pel que podria haver fet i no li van deixar de fer. Cosa que era fàcil de dir, afegia, mentre no tingués manera de demostrar-ho.

Contextualitzant-la aquesta frase era, de fet, l'enèsima queixa cap a la censura que el va collar durant dècades. Una censura absurda que va ridiculitzar mil i una vegades per com havia sotmès la seva obra, prohibint tot de coses que no eren ni tan sols capaços d'entendre per què ho feien, com quan li van impedir de fer servir la paraula "dromedario" adduint que era un insult i no un animal. Absolutament surrealista.

En "Lo Peor de Vázquez" se'ns presenta en format integral tot allò que va publicar per Glénat quan ja no hi havia la pressió censuradora paranoica de la dictadura. Quan pràcticament es va posar a dibuixar allò que li sortia d'allà on no sona. Qui vulgui veure com hauria estat la producció comicaire d'en Vázquez si en comptes dedicar-se a dibuixar pàgines sobre Las Hermanas Gilda hagués tingut la llibertat de parlar de temes com el sexe o l'evasió d'impostos aquest és el seu llibre. És amb aquest i no els de Bruguera que es pot avaluar on hauria arribat si li haguessin donat ales. Ara bé, cal saber que el que s'hi trobarà és un Vázquez absolutament desfermat, enrauxat i fora de control. Tenia moltes coses a explicar algú tan faldiller i morós com ell. Que ningú es confongui i el regali a la mainada. És un Vázquez absolutament diferent al de la producció bruguerenca.

He llegit queixes quant a l'edició. Quasi 600 pàgines a 24 euros i en una mida reduïda que m'entra en qualsevol prestatge és per mi una joia d'edició. Complet, barat (tenint en compte el contingut) i emmagatzemable. Més integrals d'aquest tipus voldria tenir jo. És el que volem els pobres amb cases petites de pobres i que ja no sabem a on posar tants de còmics.

BALEARS. Abans i ara.

M'agrada anar a la Setmana del Llibre en Català per què a vegades s'hi troben còmics descatalogats o difícils de trobar. Enguany, hi vaig poder trobar el primer volum de Balears, Abans i Ara, que en ser específicament pensat pel mercat illenc, no havia pogut veure fins ara en els prestatges de cap llibreria.

Com ja vaig indicar anteriorment, aquesta és una col·lecció de 10 volums que pretén explicar la història de les Balears de manera amena gràcies a les històries del còmic. De moment, només ha sortit el primer volum anomenat "Prehistòria: primers pobladors", encara que en un error de disseny l'han elidit en la portada, creant la falsa sensació de què és un volum únic. (O potser és una tàctica per no definir-se massa a l'espera de comprovar l'èxit del primer exemplar?)

El primer que puc dir sobre el còmic és que sento enveja dels balears. De còmics sobre la història de Catalunya en tenim molts, però mai hi ha hagut cap projecte tan ambiciós com aquest. Bevent directament de l'esperit de "Hi havia una vegada..." va explicant històries ambientades en el passat, de moment inventades, que serveixen d'excusa per més tard, al final del volum, introduir fitxes tècniques que serveixin per desenvolupar la informació sobre el període. O sigui, allò d'aprendre divertint-se.

Així doncs, en general, la valoració és positiva, però hi ha un aspecte negatiu que baixa la nota: les presses. El volum fa tota la impressió d'haver-se fet amb massa presses. Per dos factors principals. El primer els errors d'escriptura. No em refereixo a errors gramaticals, ortogràfics o a calcs del castellà, sinó a simples errors de tecleig, que són els més fàcils de corregir si algú els revisa i els més fàcils de cometre si un va amb pressa. I el segon, que crec que és el que fa més lleig és la descoordinació aparent entre dibuixant i historiadors.

Cal dir que en Quim Bou a fet una genial tasca de documentació, amb la que ha enriquit el seu dibuix, ja de per si molt bo, però el que no fa gens bon efecte és que a peu de pàgina es vagi trobant notes del tipus "Els vaixells no són exactes a...", "En aquest poblat l'autor es permet una llicència artística perquè en els poblats naviformes...", "Per a un exemple més exacte a...". En Quim Bou, per bon dibuixant que sigui, no és historiador, i no pot estar pendent de tots els detalls en els que un historiador hi pot veure errors. Per als següents volums, si volen donar una imatge de compenetració i de feina acurada, caldria que compartissin informació i polissin aquesta mena de detalls en alguna o algunes de les fases anteriors del dibuix a tenir la làmina acabada.

Humor de burka negre

Per fi puc ressenyar un altre còmic. Hi ha coses a la vida que et fan més car accedir-hi. Per sort, n'hi ha d'altres que t'ho faciliten.

Burka Babes és una col·lecció d'hilarants tires còmiques sobre un tema tan trist i depriment com és l'ús obligat de burkes.

Aparentment sembla difícil treure'n gaire suc humorístic sense ferir susceptibilitats. Però sí, per això li han publicat. Amb una constant crítica del drama que han d'aguantar i unes formes minimalistes de dibuix aconsegueix un cop rere l'altre burlar-se àcidament. Apte, doncs, per a conscienciar-se'n sense perdre l'humor.

L'únic dubte que a un li pot quedar és quantes imatges s'han fotocopiat per aconseguir el volum, però almenys són uns dibuixos simpàtics de veure.

Per cert, l'autor, Peter de Wit serà al Saló de Còmic i a les Jornades Comiqueres signant exemplars. Si a algú li interessen les dedicatòries, ja sap.

L'Astèrix més trist

Sóc conscient de què l'últim àlbum de l'Astèrix i l'Obèlix (El llibre d'or) tenia poques pretensions i que no anava més enllà de commemorar l'aniversari del parell de gals sense explicar una història coherent, però llegir-me'l no ha pogut fer més que entristir-me. Històries inconnexes, situacions entaforades l'una rere l'altra, amb afany d'encadenar gracietes que no sabien com col·locar-les... Fa poc l'Ibáñez va presentar la Venganza Cincuentona en què els enemics acumulats, també durant 50 anys, es venjaven d'en Mortadel·lo i Filemó. Era un àlbum commemoratiu amb totes les de la llei, però que al mateix temps esdevenia una història nova. Es desprenia que l'incansable comicaire català tenia moltíssim a explicar.

L'Uderzo no. Es veu que vol escriure'n alguna cosa. Traspua ànsies de dibuixar l'Astèrix. Necessita fer-ho. Fa molt que ja no ha fet res més. Però ja no sap què fer-li fer. Ja no té més històries per explicar. I adonar-me'n, a mesura que llegia l'àlbum m'entristia.

Es troba a faltar i molt en Goscinny. Normalment, quan es parla de grans artistes del món del còmic es parla de dibuixants. L'Uderzo és de fet un gran dibuixant. En sap un niu i sembla que l'edat no l'afecti, però de la parella, el gran era en Goscinny. El guionista. Un home que toqués el que toqués ho convertia en or. Astèrix, Iznogud i Lucky Luke serien les seves aportacions més famoses en el món del còmic, i gràcies a ell d'indiscutible èxit. La seva traça era increïble. En Morris odiava els jocs de paraules. En Tabary els adorava. Ell s'hi adaptava. Es pot apreciar clarament en el seus àlbums. Tenia l'enginy per a no esgotar-lo només en un dels camps de l'humor, com fan d'altres humoristes, i els explorava magistralment per a l'entreteniment del públic. El prolífic autor va poder guionitzar més d'un centenar d'àlbums abans de morir prematurament als 51 anys. I com es va notar la seva absència! En Morris és l'únic que se'n va sortir amb traça. I per què va tirar endavant amb altres guionistes. No va ser el cas d'en Tabary que després d'un parell d'àlbums barrocs va semblar navegar totalment a la deriva. I tampoc va ser el cas de l'Uderzo.

Després dels primer 24 àlbums produïts en només 19 anys, l'Uderzo va provar de seguir sol, mitjançant històries més novel·litzades o tocant temes més personals que semblaven no haver-se tocat tant anteriorment, però que al mateix temps feia perdre el caràcter de fons creat per als personatges. Les situacions de caos típiques del poble gal que només en René sabia escriure quasi van diluir-se, i en una trentena d'anys només va fer nou àlbums més. Diversos d'ells amb diferents tocs d'homenatge als seus propis personatges, inventant-se, per exemple, que compartien dia de naixement, encara que es contradigués amb l'àlbum d'Obèlix i Companyia.

Però malgrat els seus intents de continuació, l'Astèrix original, el d'en Goscinny, sembla que ja fa temps que no hi és, per què ja no té noves històries per a explicar. I que això es desprengui en llegir un nou àlbum és trist.

Ramon Llull: La controvèrsia jueva

He de confessar que aquest àlbum, acabat de publicar per Glénat, el vaig començar a llegir carregat de prejudicis. Aparentment era un altre obra que tenia la intenció de, impulsat per una manca d'imaginació, parasitar com a una sangonera a un personatge conegut, com seria el cas d'El Jove Sherlock Holmes, Els Bessons Tarzan o El Retorn de Dràcula XLII. Només que en aquest cas ho feien amb el personatge que es considera pare de la prosa en català, per així engalipar-nos als catalans per a que els compréssim el seu producte prefabricat. Tenia tota la pinta de voler ser una mena d'El Nom de la Rosa però en què el religiós perspicaç fos en Llull. Paper que no semblava escaure-li gaire.

No és que hi entengui massa en història, però havent-lo llegit no semblava que les intencions anessin per aquí. De fet, fins i tot semblaria que en realitat en Ramon Llull no era més que una excusa. Un fil que permetia a l'autor, l'Eduard Torrents, de fer un retrat de l'Europa de l'època. Que s'ha documentat no hi ha cap dubte. No em calia llegir la gran quantitat de notes amb què ha facit el final de volum per a adonar-me'n. Tot i que si ell no m'ho hagués escrit el meu desconeixement no m'hauria permés adonar-me de la inclusió de llicències anacròniues com la de la intervenció de l'Arnau de Vilanova.

I amb tot, sí que l'obra sembla feta a mida per al beat. Marejant-nos amb cabalística i alquímia, s'intenta farcir la part més desconeguda de la seva vida, sobretot per tal d'explicar-nos què el va impulsar a realitzar un canvi de vida tan radical com el que és sabut que va fer, indicant-nos com va fonamentar el coneixement amb el que es basaria la seva prolífica obra.

Quant al dibuix, no està gaire equilibrat. Hi ha hagut una enorme tasca de documentació per a recrear tot l'ambient de l'època. Els paisatges són molt detallats i les estranyes perspectives des de les quals les dibuixa fa pensar en l'ús de fotografies per a copiar-les. Cosa que per cert, hauria tingut força mèrit en tots aquells casos en què el dibuix era d'edificacions avui dia inexistents. En els llapis de l'annex final és on es percep millor el seu art, amb magnífics dibuixos anatòmics captats des d'angles ben difícils. Però en passar-ho a tinta alguna cosa es perd. El traç, molt variable entre les diferents pàgines, perd vida, i no sé si és amb la intenció d'aconseguir personalitat pròpia que en diverses ocasions sembla massa tosc o gruixut pel que la situació exigia. Em queda el dubte de si amb aquest traç i la gamma de colors escollida el que provava era de mimetitzar l'estil de les miniatures medievals.

Trolls de Troy: l'antropofàgia és divertida

Troy és un món màgic medieval a l'estil d'Arda o Krynn, o el més nostrat Môm, inventat per Christophe Arleston. El planeta està habitat per una fauna extraordinàriament diversa i variada. Els estudiosos d'Ekcmül hi han catalogat setanta-tres milions vuit-centes cinquanta-una mil quatre-centes vint-i-dues espècies animals de les quals setanta-tres milions tres-centes vint-i-cinc mil nou-centes trenta-vuit són especialment perilloses per a l'home.

Enmig de tanta fauna, entre les espècies més temudes per l'home hi ha els trolls, éssers que també tenen un cert grau de conciència i civlització, però amb una força i gana descomunal. Gana especialment dirigida cap als humans, ja que com diu en Teträm "menjar carn humana de tant en tant és bo per a la salut".

Quan s'ho proposen la seva destrucció és fa quasi imparable. Quasi. Igual que en Superman amb la criptonita, els trolls tenen un punt feble: poden ser encantats amb relativa facilitat i posats sota l'esclavatge dels humans. És el que passa a l'inici del primer àlbum i el que inicia el primer cicle que en durarà quatre.

D'aquesta manera, fent-los costat en la seva odissea per alliberar els trolls encantats, l'autor aconsegueix que el lector es faci amic d'uns éssers antropofàgics que sense cap mena de mirament i amb un absolut menyspreu pels humans i la seva vida els van matant i torturant de les formes més violentes i doloroses.

A França, la col·lecció va començar com a una seqüela de l'exitosa sèrie Lanfeust de Troy, però el seu èxit va superar l'original i ja n'han publicat 12 volums. A Espanya els 8 primers han estat editats en dos recopilatoris de quatre vòlums cada un, en el magnífic segell BD de Planeta de Agostini.

Magnífica per què en una edició molt curada i amb pinta de resistent han aconseguit vendre'ls al preu de només 20 euros per volum. 5 per àlbum. Tot un regal considerant-ne el contingut.

La col·lecció va tenir tant d'èxit que, tot i ser la sèrie original, més tard en van publicar, en altres dos volums d'idèntiques característiques, la sèrie Lanfeust de Troll. Espero que ara que a França ja han publicat el dotzè àlbum dels trolls, aquí publiquin un tercer volum recopilador de la sèrie i que ja posats també treguin Lanfeust des Étoiles, Lanfeust Odyssey, Les Conquérants de Troy, Gnomes de Troy, Légendes de Troy i L'Encyclopédie anarchique du monde de Troy. Tot dibuixat per molts artistes diferents però sorgit del cap de la mateixa persona.

Sí, en efecte. L'univers de l'Arleston fa molts d'anys que té molt èxit al país del nord.

I “plop”! Ja tenim aquí l'Ot

Estava tafanejant per l'Fnac, quan em trobo dos mossos alts, grenyuts, peluts, vestits amb cuirs, tatuats, pircinejats, carregadíssims de metall i amb l'externalització d'una enorme necessitat de què tothom els classifiqués com a macarres. Doncs això que un d'ells s'atura davant una pila d'Ots i li diu al seu company que el fullegi, cosa que fa seguidament amb un tendre somriure a la cara. Em va cridar l'atenció, la veritat.

L'Ot el Bruixot és un personatge de còmic creat per en Picanyol ja fa 38 anys a la Revista Cavall Fort, motiu pel que la Norma ha volgut aprofitar per treure'n una edició especial per al 40è aniversari (digues-los impacients, si vols). Des de llavors ençà, el seu autor no ha parat de dibuixar dos acudits cada dues setmanes. La revista Cavall fort està pensada per a lectors entre més o menys 6 i 12 anys. Això vol dir que, fent càlculs, hi haurà gent de vora els 50 anys que el recordarà amb afecte de la seva infantesa. Potser sí, doncs, que ja tocava fer una bona edició. Però una de bona, bona. Tinc antics relligats de “millors tires” de l'Ot publicades per Pirene o La Galera, però encara ningú havia assumit la tasca de publicar la totalitat de les tires dibuixades sobre el personatge (bé, excepte les que facin vergonya al propi autor per ser massa dolentes, segons paraules d'aquest) en una sola col·lecció recompiladora. Segons la propaganda de Norma el primer volum que ja ha sortit és una reunió de les millors tires. Però només és propaganda buida. En principi, el pla editorial és publicar-ne un llibre nou a cada Sant Jordi per a recollir-les totes. Per això el llibre té un 1 ben visible. Fent càlculs, crec que encara en poden aparèixer més de 5 llibres més com aquest, o sigui que encara tindrem Ot per estona.

Però què té aquest personatge que sigui tan entranyable? Quan vaig saber que sortia, no vaig poder estar d'esperar-me a la data de la seva publicació per comprar-me'l i tot i així he de dir que en llegir-me'l crec que en cap moment vaig posar-me a petar de riure o em vaig veure'm forçat a parar de llegir pel mal que em provocava als abdominals, com m'ha passat amb tants altres còmics. Només em va dibuixar un somriure a la cara. Un somriure, això sí, que no em va abandonar en tota la lectura. Així doncs, per què tenia tantes ganes de comprar-lo? Què té aquest còmic que atregui als lectors actuals del Cavall Fort, als que el llegien fa 40 anys i fins i tot als macarres?

L'Ot és el paradigma de còmic carismàtic. En Picanyol, suposo que sense ni adonar-se'n, ha aconseguit crear un personatge en què la seva atracció rau no pas en l'extrema brillantor de cada acudit, sinó en l'entranyabilitat del personatge. Una característica que em sembla que comparteix amb Les Tres Bessones, malgrat que personalment no m'atreguin tant l'atenció. L'Ot sempre sap com sortir-se'n. Amb un “plinc!” o “plop!” sempre troba la solució, i amb suma facilitat ajuda al necessitat, humilia a forts, rics i poderosos i aconsegueix sortir airós d'un mal pas. És cert que és molt confiat de si mateix, fins a cert punt un cregudet, i que a vegades s'entreté fent la guitza a la seva dona o al màrtir del seu mussol, però no crec que això el faci menys carismàtic i estimat per al seu lector.

Espero que sigui un èxit de vendes (em sembla que ja partien d'aquesta idea, veient la facilitat amb què es trobava el llibre) i que no hi hagi impediments per poder tenir la col·lecció sencera.

Què està passant a l'Iran?

A l'Iran s'han alçat com no ho havien fet en dècades i ho han fet per exigir els seus drets i les seves llibertats. Sembla que l'espurna de la recent tupinada ha estat l'únic que calia per encendre la flama del poble i despertar-lo de la seva letargia de resignació a la tirania totalitària. Sincerament, veure la gent manifestant-se en massa per un futur millor en una terra en què porten dècades executant als opositors aconsegueix emocionar-me. És signe evident de què la població n'està fins al cim de la teocràcia que els asfíxia i no els deixa viure.

Tot i així, al voltant meu, he pogut observar mostres d'incomprensió fins a cert punt esperpèntica, del que hi està passant. Sembla que hi hagi gent que no entengui res.

En aquests dies trobo recomanable que en situacions d'aquest tipus s'aconselli llegir la fantàstica novel·la gràfica de Persèpolis, publicada reeixidament (va per la tercera edició) de forma integral (en un sol volum) en català per Norma Editorial. No recomeneu la pel·lícula. No aconsegueix transmetre tant.

L'autora és molt clara en aquest llibre. Sovint se'ns ha presentat a occident a la població iraniana com a una secta enorme basada en l'odi que no pensa en altra cosa que en la destrucció d'occident i de l'infidel en general. Gent amb el cervell podrit per al religió i el fanatisme amb la qual és absolutament possible tenir esperances d'una conversa raonada. Suposo que malgrat la bona intenció amb què van ser fetes, obres com “No sense la meva filla” han ajudat a contribuir a aquesta imatge.

Marjane Satrapi, a través de les vivències i anècdotes de la seva vida, ens presenta un retrat molt diferent de la societat iraniana. Una gent que segons ella viu oprimida per un sistema dictatorial de bojos religiosos que tortura amb les seves polítiques a la societat, inspirant-los massa por en tot allò pel que poden ser sancionats, com per permetre'ls de pensar en els seus drets inherents, empenyent-los a viure una doble esquizofrènica vida sense relació a dins i fora de ses cases. Un sistema que es va establir no per què els iranians ho desitgessin sinó simplement per què en la revolta de caire democràtic contra el Xa de Pèrsia van saber aprofitar el caos generat per establir-se en el poder.

La veritat és que el retrat és esperançador. Per ella els iranians no són més que víctimes que voldrien viure sense por. Com ens passaria a nosaltres si visquéssim en una dictadura ultracatòlica. Un retrat que fins fa poc pensava que potser era irreal. La família de la Marjane formava part de la burgesia del país i tenia lligams amb la família reial. O sigui que es trobava entre la gent il·lustrada de la seva terra, amb perfils ben diferents dels de les masses analfabetes que la poblen. Em feia la sensació que aquest detall podria ser un biaix massa profund com per ser representatiu de la societat iraniana.

Els últims fets, però, semblen demostrar-me que m'equivocava i que el còmic va ser capaç de dibuixar-ne un sector molt important. Per tot això recomano que qui encara no ho hagi fet se'l llegeixi. Possiblement l'ajudi a entendre el que hi està passant. Sobretot la primera i la quarta part. Les parts en què se centren en el seu periple europeu, són per mi força sobreres i poc interessants, tant en el còmic com en el que esperona la meva recomanació. No el fan, però, desmereixedor de ser llegit.

Per cert, si voleu llegir-ne una crítica si més no treballada del còmic, us recomano la que en fa en Jan.

Harry Potra i la veritat de la bona

Aquest divendres comença el Saló Internacional del Còmic de Barcelona (si voleu veure l'enllaç en català, haureu de pitjar la bandereta, es veu que hi ha llengües més internacionals que d'altres), on com és tradicional hi haurà un munt de còmics, exposicions; molts autors d'aquí i de fora, firmant, conferenciant i fins i tot fent classes magistrals; però on també hi haurà, no ho oblidem, la zona de fanzines on tota mena de dibuixants s'atreviran a exposar carregats d'il·lusió aquelles obres que han fet al marge de qualsevol editorial.

Val la pena passejar-s'hi i fer-hi una ullada. A vegades un s'hi endú sorpreses. Potser les enquadernacions i la qualitat de les reproduccions no són les millors del mercat, però entre la bona quantitat que s'hi poden arribar a presentar hi ha realment de tot i per a tots els gustos.

Si ja us hi heu passejat altres vegades, potser us haurà cridat l'atenció que hi ha una paredeta que s'endú el premi en quant a visites (estic segur que els de les paradetes veïnes s'hi han fixat detingudament mentre feien xerricar les dents d'enveja) arribant a crear cues per a la dedicatòria del seu fanzine com si d'un Ibáñez es tractés (bé, potser exagero, però ja m'enteneu).

El secret d'aquest èxit és el Harry Potra, una paròdia embogida del famòs mag estudiant que basa la seva línia argumental en un punt molt senzill: les anades d'olla.

Després dels set reeixits números anteriors, arriba a aquesta edició, la vuitena i última part. Qui vulgui pot comprar tots els números per separat. Però qui no els tingui i desitgi bon preu també pot comprar-s'ho tot de cop en un sol volum.

Potser us esteu preguntant: de debò està tan bé aquest simple fanzine per a què el recomani? Home... és que entre les vora 300 pàgines que calculo que deu tenir la sèrie, n'hi ha 4 de meves, i gràcies això puc arribar a dir que he participat en la mateixa publicació que el gran Quim Bou (o que ell ha col·laborat amb mi, què coi), el qual s'ha entretingut fent diverses aportacions al llarg de la nissaga, passant-s'ho en l'execució, tan bé com una criatura, molt em temo. Ni sap qui sóc ni m'ha vist mai en persona, però aquí queda. No tothom ho pot dir. Ara només em queda coure una truita de patates reconstruïda i/o esferificada amb en Ferran Adrià.

Quina ràbia que fa això!

Rossell Comics , una editorial catalana que ha apostat per l'edició força arriscada de còmics sobretot de l'escola francobelga en unes condicions molt elevades de qualitat (i per què no dir-ho també de preu), que darrerament semblava haver passat a la història per la seva inactivitat i bona quantitat de sèries que tenen començades sense aparentar haver-se de tancar, acaba de recordar-nos que encara és viva amb el llançament d'Okko, el Cicle de l'Aigua en la seva versió en català.

És un europeu que beu de l'escola manga. No per l'ambientació japonesa (de fet, l'acció passa a l'Imperi de Pajan, anagrama de Japan), sinó amb la paciència en què tot és explicat, mentre es barreja mitologia, amb la història inventada d'un país que està en guerra. Tot guionitzat i magníficament dibuixat per Hub, que ja en el seu temps es va fer valdre com a dissenyador de la pel·lícula El Cinquè Element.

I què és el que em fa tanta ràbia? Doncs que ja fa més de 3 anys que en varen treure la versió en castellà! I ara quan els que ens agrada aquesta col·lecció ja tenim tots els exemplars publicats van i la treuen en català! Ara què he de fer? M'espero a què aparegui el primer volum del Cicle de l'Aire en català o el compro per si de cas la versió en castellà així que surti? L'edició només és de 2.000 exemplars! Si no compro la versió en castellà potser no en tindré cap! Com odio que ens facin això!