VACANCES MENTALS

En la línia d'altres blogs puc dir que estic de vacances, també. Tot i que no laborals, sinó mentals.

Entre la calor ambiental i la generada pel maleït ordinador, costa trobar una línia d'inspiració prou interessant per a la resta de lectores i lectors del teu blog. Sóc conscient que aquest mateix escrit no val gaire res: ni fa riure, ni és interessant, ni aprofundeix sobre cap tema, ni dóna a conèixer res que no sapigueu.

Tot aquest reguitzell de paraules per dir-vos que no estic inspirat, però que tinc la moral molt alta i tard o d'hora tornareu a saber de mi.

Bon estiu i bones vacances a qui les feu!!!!

P.D. La imatge tampoc té cap pretensió. No hi busqueu lligam.

DIA DEL BLOGAIRE EN CRISI 2010

M'afegeixo a aquesta gran iniciativa, donat que em sento plenament identificat amb ella. De crisi n'hi ha de moltes menes i podríem afirmar que les crisis creatives són, de ben segur, de les menys perilloses que existeixen (a no ser que t'hi vagi el salari...).

Jo abans m'amoïnava quan passaven els dies i no em venia aquella esperada inspiració, però ara he deixat de fer-ho: era totalment improductiu, nociu i perillós per a la salut mental d'un mateix.

Prefereixo esperar a tenir alguna bona idea (que potser només ho sigui per a mi) per escriure alguna cosa. I com les anades i vingudes de la ment són imprevisibles: vés a saber quan m'hi tornareu a llegir.

Jo, però, asseguro que us vaig llegint a tots aquells que considero "del meu cercle", i en alguns fins i tot hi deixo comentaris...

Si voleu conèixer l'origen i principi d'aquesta iniciativa cliqueu aquí.

Apa, fins no sé quan!!!!

I TU, A QUINA SECTA PERTANYS?

Des del punt de vista sociològic una secta és un grup de persones amb afinitats comunes; aquestes poden ser d’ordre religiós, polític, cultural, esotèric...
Fins aquí res a dir. Segur que cadascú de nosaltres pertany a alguna secta, oi?
La cosa canvia quan al terme se li dóna un gir pejoratiu: ja ningú reconeix o admet pertànyer a alguna d’elles.

S’han donat casos en que tota una societat és membre d’una secta: l’Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini, l’España franquista i alguns països islàmics. En aquests casos els seus líders utilitzen o han utilitzat un missatge paranoic en societats fracassades i humiliades.
Per si no ho sabíeu, només a Catalunya hi ha unes 88 sectes amb 53.000 adeptes (0.88 % de la població), de les qual 16 són considerades perilloses. I és que en aquest tema també hi ha graus.

Perillosa si “només” tens problemes d’adaptació social i se’t coarta la teva llibertat, i destructiva si exerceixen control mental sobre tu i et suprimeixen la teva personalitat.
Actualment s’anomenen secta a les que, com a mínim, són perilloses. En algunes d’elles poden donar-se el rentat de cervell, el control mental, l’explotació humana i sexual, l’esclavitud i d’altres formes d’abusos.

Pel que fa a les “temàtiques”, les que tenen més adeptes són les de caire esotèric, seguides per les religioses, les satàniques, les filosòfiques...

Un cas curiós és el de l’Església de la Cienciologia: rebatejada per la premsa com “la secta de Hollywood”, s’endú la palma a l’hora de “fitxar” estrelles i famosos. Gent com Tom Cruise, Nicole Kidman, Chick Corea, Patrick Swayze, Brad Pitt i John Travolta són alguns dels que estan o hi han estat en aquesta secta.

Vosaltres us considereu membres d’alguna secta, perillosa o no? Penseu que s'haurien de prohibir totes elles? O que cadascú faci el que li doni la gana?

En aquest enllaç trobareu més informació, així com una llista de les sectes que operen a l’estat espanyol.

MENTIDERS!!!!!!!!!!!!!!

Segur que tots ens hem sentit dir algun cop: has d'anar sempre amb la veritat pel davant! No diguis mai mentides!

Quan s'és infant no és gaire difícil (aparentment), però la cosa es complica amb el pas dels anys: ens anem tornant –vulguem o no- mentiders de mena.

Que si ara una mentida pietosa, que si ara una sense importància, que si una altra per guardar les aparences...

Un cop vaig llegir que cadascú de nosaltres diem, de mitjana, unes 20 mentides diàries. Tipus: "m'alegro de veure't!", "arribo tard perquè el tràfic està impossible", "avui tinc un mal de cap...", "què bo que està aquest menjar!", així com d'altres de més grosses i transcendents.

Altres mentides molt en boga són les relacionades amb el ciberespai i Internet: per exemple, quan posem el nostre perfil en un blog, o quan ens relacionem amb altres internautes en les xarxes socials; igualment quan ens posem un pseudònim per nom, quan diem la nostra edat, gustos, condició física, etc. En aquestes circumstàncies es fa molt difícil saber si l'altra persona és del tot sincera o no; podem vendre la imatge nostra que més ens agradi, totalment distorsionada si volem, i la resta de navegants internàutics -que no ens coneix- se l'ha de creure per força.

És possible viure sense dir mentides? N'heu dit últimament? Quina és la més sonada que recordeu?

Jo, una que em fa gràcia recordar és de quan era petit: deuria tenir uns 10 anys, em feia pànic la piscina i, és clar, no sabia nedar. A l'escola en teníem, de piscina, i un cop a la setmana hi anàvem una hora. M'havia inventat deu mil excuses per no anar-hi i un dia vaig agafar una targeta de visita del meu pare i vaig escriure al darrera (amb una lletra que us podeu imaginar) que no podia banyar-me ja que tenia la grip. Em sembla que el professor encara riu ara i, com us podeu imaginar, vaig acabar dins l'aigua!!!

ÉS JUST?

Els que em coneixen bé saben que no sóc un gran seguidor d'esdeveniments esportius. No us diré que no hagi vist mai un partit de futbol, però em mantinc bastant al marge. Tot i això hi ha notícies que no passen desapercebudes, com poden ser les relacionades amb el que cobren els jugadors més mediàtics del futbol mundial.

Avui llegia que al senyor Messi (del Barça, per més senyes) li han renovat el contracte i que, a partir d'ara, cobrarà la mòdica quantitat de 10 milions d'euros l'any, més les primes que caiguin.

No me n'he pogut estar d'agafar la calculadora i fer quatre números, i de l'espant que m'ha agafat encara me n'estic recuperant.

Us ho explico. Dividint 10 milions entre 12 mesos que té l'any li surt a aquest senyor un sou de 833.333 euros al mes!!!

Ho he volgut comparar amb el meu sou, i jo hauria de treballar uns 50 anys per cobrar el que ell en un mes!!! O sigui, que en tota la meva p... vida no arribaré a guanyar el que aquest senyor en 30 dies!!!

D'acord que juga bé, que fa guanyar títols al club, que és mundialment conegut...tot el que vulgueu, però tot això justifica aquests sous? És ètic i s'han de permetre aquestes xifres? Haurien de tenir els clubs una Obra Social i destinar part dels beneficis a projectes benèfics? Què en penseu?

ANORÈXIA SEXUAL

Heu sentit mai parlar de l'anorèxia sexual? Es veu que es tracta d'una disfunció cada cop més estesa entre la població occidental.

Així com la persona anorèxica rebutja el menjar, la persona amb anorèxia sexual rebutja tota manifestació sexual. No es tracta d'una disminució del desig o una pèrdua temporal del mateix per motius emocionals: és un odi frontal i manifest a tot allò relacionat amb el sexe. La persona s'odia a si mateixa pel fet de ser sexual, i odia a qualsevol que se l'insinuï en aquest sentit.

L'origen d'aquesta malaltia pot ser una experiència viscuda de rebuig o abús sexual.

És curiós pensar en com les anorèxies -la del menjar i la sexual- afecten directament a la supervivència: la primera a la supervivència individual i la segona a la perpetuació de l'espècie. Deixant de banda el suïcidi és, potser, la malaltia més autodestructiva que em ve al cap.

Potser ara entendrem millor perquè el menjar i el sexe són dos dels grans plaers de què podem gaudir els humans: ens hi va la vida!!!!

I per acabar i fer-vos riure una estona, aquí us deixo aquest acudit. M'ha agradat!

US TROBAVA A FALTAR

Avui feia cinc dies des de l'última connexió amb totes i tots vosaltres. L'últim moment va ser dijous passat, just abans de que un llamp caigués a sobre de casa meva.
Va petar molt fort. Un soroll sec i contundent. Implacable.
De resultes de l'impacte (elèctric) van quedar fora de joc la pantalla de l'ordinador, la connexió a internet, el televisor, el telèfon, una estació meteorològica i gairebé la casa sencera.
De cop i volta em vaig sentir com aïllat del món exterior i, tot i que em quedava la ràdio, no era el mateix...
Ara, mica en mica, va tornant la "normalitat" i les connexions es reprenen.
Us he de confessar que us he trobat a faltar. De debò.

CONTRASENTIT

Vivim en una societat plena de contradiccions (cap novetat). I n'hi ha una que fa dies em volta pel cap. És referent a una droga molt emprada i coneguda: l'alcohol.

Tots sabem que d'un temps cap aquí s'ha passat d'una absència de control sobre el seu consum a una lluita sense treva per eradicar-lo (limitar-lo, si més no); un exemple clar seria el dels conductors i els controls d'alcoholèmia.
Fins aquest punt res a dir: ja està bé que es penalitzi als que poden fer mal als altres pel seu mal cap.

I la contradicció que plantejava a l'inici és la següent: si has begut i condueixes et sancionen (l'alcohol et penalitza), però si has begut i agredeixes i fas mal a una altra persona l'alcohol és un eximent (l'alcohol et beneficia).

Jo, personalment, no ho entenc i voldria que algú m'ho aclarís. Potser caic en algun error de plantejament, o potser em deixo alguna cosa.

Algú pot aportar llum sobre el tema?

Què en penseu?

e-AMICS

Vivim en un món cada cop més globalitzat, més virtual i més frenètic. Qui no ha tingut la sensació de que el temps passa cada cop més de pressa? Que les setmanes no duren set dies? Que els dilluns es toquen?

Tenim pressa, a les nostres vides: pressa per arribar als llocs, pressa per aconseguir allò que volem, pressa per comprar-nos el nostre últim desig, pressa per arribar a principis de mes...
I aquesta pressa, de vegades, es tradueix també en pressa per fer “amics”, tot i que virtuals. Qui no es mira dia rera dia els seguidors del seu blog? Qui no sent un pessigolleig quan veu que en té un de més? Qui no ha fet “competicions” amb algun amic blogaire pel número de seguidors? Qui no s’ha fet seguidor d’altres blogs per així ell tenir-ne també més?

Jo, al principi, em vaig ofuscar amb aquest tema: en volia molts, com més millor. Pensava: com més seguidors tingui, més èxit té el meu blog, a més gent li agrada i més gent el llegeix. Però amb el temps me n’he adonat que un fet no és sinònim de l’altre. És una fal•làcia.

Hi ha gent que se’t fa seguidor per cortesia, no perquè tingui cap interès en seguir-te de debò. Llavors, de què serveix tenir-ne 30 o 50, si tu no els pots anar seguint a tots regularment?
Fent un símil: prefereixo tenir pocs amics però de debò, i amb els que parlo sovint, que molts coneguts que gairebé ni parlo amb ells i no sé ni quina cara fan.

I tornant al tema inicial, el de la pressa, se m’oblidava que de vegades també tenim pressa per publicar nous escrits al blog. I és una pressa imposada per nosaltres mateixos: ens exigim a nosaltres mateixos uns blog dinàmics, en permanent activitat, actualitzats sovint i amb l’objectiu -de fons- de no perdre “adeptes”.

En el fons, a tots ens agrada ser famosos!

Sou dels que busqueu seguidors al preu que sigui?

MICROONES

Hi ha coses a la vida que, pel fet de repetir-les sovint, perden la importància que tenen. O, si més no, les rebaixem a una quotidianitat tan absoluta que perdem de vista la transcendència que tenen.
No em refereixo a grans gestes humanes ni a exquisides discussions filosòfiques: m’estic referint –ni més ni menys- a l’habitual fet d’anar a comprar qualsevol bé de consum amb una targeta de crèdit.
Ahir tarda vaig acompanyar un amic a comprar un microones. Un simple microones (qui no en té un a casa?). Ara ja se sap: quan se t’espatlla un d’aquests (o qualsevol) artilugis, gairebé sempre surt més a compte comprar-ne un de nou que reparar-ne el vell (...) Tot sortint de la botiga el meu amic va fer la següent reflexió: “Et dónes compte? Molt possiblement una persona que visqui –posem- a Burkina Faso, mai podrà fer això que acabem de fer. Mai en sa vida veurà un microones, i menys una tarja de crèdit”.
És veritat. L’espècie humana és –de tots els animals- la que més diferències posseeix entre els seus individus. Diferències d’hàbitats, diferències d’oportunitats, diferències de riquesa, diferències de poder sobre els altres, diferències d’expectatives de vida. Diferències que, en definitiva, no fan més que afavorir uns a costa dels altres.
Pensar en aquestes coses em fa posar de mala llet. Jo em puc considerar afortunat i, per tant, no tinc cap dret a queixar-me del que tinc (o del que no puc tenir). Penso que el que està en les meves mans és col•laborar amb entitats que hi treballin, per al Tercer Món, i no oblidar mai que hi ha gent que pateix. I en el meu dia a dia mirar de no caure en excessos. De cap mena.

SEXE TÀNTRIC

És el camí a seguir...

MAQUINETES D'AFAITAR

Ja fa uns quants anys que m'afaito i no és per dir-ho, però crec que quan ho he fet la cara em queda bastant fina. Vaja, que no m'hi podria encendre una cerilla, com aquells vaquers de les "pel·lícules de l'oeste".

Les maquinetes d'afaitar que he tingut han estat totes força corrents, sense grans pretensions, diguem-ne. Ni cares ni barates. No en tinc cap queixa, d'elles: mai m'han deixat tirat ni a mig afaitar, mai han perdut el tall, mai s'han deixat cap pèl sense arranar.
No sé si últimament heu vist algun anunci d'aquests aparells. Jo si, i de vegades no sé si anuncien maquinetes d'afaitar o naus espacials: amb aquells primers plànols, amb aquelles imatges microscòpiques en 3D en que es veu el pèl aixecant-se del porus i sent tallat sense compassió, amb les ganivetes de disseny girant a tocar de la pell... Quin realisme!!!
Reconec que es fa difícil resistir a la temptació de fer-se amb aquest enginy: ha de ser quasi orgiàstic tocar-se la cara un cop afaitat. Les dones se't deuen tirar al damunt en veure't tan ben rasurat. L'èxit social ha d'estar a tocar de la mà després de fer servir una cosa així.
Jo, com tot això de l'èxit em fa mitja por, prefereixo seguir-me afaitant amb la meva vella i estimada PHILISHAVE DE LUXE...per si de cas.

CAP D'ANY

Amb l’arribada d’aquestes dates –des de fa uns anys- em vénen al cap una sèrie de pensaments incongruents i confusos. No és per espantar-vos (si és que algú llegeix això, que ja ho dubto), però s’ha instal•lat en la meva ment una mena de rebuig frontal a celebrar el canvi d’any.
Un acte molt típic entre la gent d’aquestes contrades és formular-se una sèrie, més o menys llarga, de bons propòsits (o no) per a l’any que s’enceta. Però deixem-nos estar de ximpleries: la majoria de gent se n’oblida d’aquestes sanes intencions als pocs dies (per no dir hores) d’haver-les formulat. I així any rera any.
Ja comencem a ser una mica grandets i el que hauríem de fer –si és que de debò ens volem proposar bones accions- és formular-nos-les cada matí en llevar-nos. A part de badallar i treure’ns les lleganyes; això és el primer en què hauríem de pensar cada dia, i no només un cop a l’any.
No és que estigui en contra de les celebracions, que ja m’agraden, el que estic en contra és de tant consumisme inútil i devastador: milers de kilowatts gastats en il•luminació; tones de plàstic llençades en forma de gots d’un sol ús que, al seu torn, serveixen per ingerir milions de litres d’alcohol que, al seu torn, maten un bon grapat de neurones a cadascú dels que l’ingereixen.
I tot per passar d’un any a un altre, com si aquest canvi de numeració ens portés quelcom de diferent. Serem els mateixos d’abans, la sort que tindrem no dependrà –en cap cas- de començar o no un any nou, els amors i les amistats vindran donats per la nostra actitud i predisposició i no pel fet d’encetar any, que seguim tenint feina vindrà donat per l’evolució de l’economia, no per la màgia de l’any nou... La llista seria interminable.
Potser em direu que sóc massa racional, però quan, any rera any, veig que segueixen havent guerres, que segueix morint la gent de fam, que segueixen morint dones a mans de mascles prepotents, que seguim contaminant i carregant-nos el Planeta...quan veig i penso en tot això se’m treuen les ganes de quasi tot.

ULLERES DE SOL

Tan sols era una sospita, però diumenge es va convertir en certesa: la gent utilitza les ulleres de sol amb finalitats diferents per a les quals han estat dissenyades. M'explico.
Tot caminant pels carrers de Barcelona vaig veure moltíssima gent (i dic moltíssima amb tot el seu sentit) portant ulleres de sol. El fet en sí no tindria més importància si no fos perque el dia era ben ennuvolat, grisot, foscot, tristot i amenaçant pluja (com diria el meu amic Tomàs). Crec jo que amb aquestes condicions les ulleres més aviat fan nosa i impedeixen una bona visió, no? Doncs es veu que no; i tot i que redueixin la visió deuen tenir d'altres avantatges.
Jo pensava -innocent de mi- que aquestes artilugis amb vidres enfosquits s'empraven per guarir-nos d'un excés de sol als ulls. Potser sí, que inicialment s'utilitzaven amb aquesta finalitat, però la saviesa popular i l'evolució cultural de l'Homo sapiens l'han dut a diversificar els seus usos i finalitats; se m'acudeixen alguns: passar desapercebuts, amagar l'expressió de la cara, "fer-se l'interessant", amortitzar la seva compra, no ser menys que la resta...
Ja veieu que, tot i la certesa de més en la meva vida, a canvi tinc molts més interrogants per respondre....
Si és que no hi ha manera....

MIL SOLES ESPLÉNDIDOS

Enllaçant amb l'últim article de la meva amiga GAIA (http://elfamo.blogspot.com) referent a la situació de la dona en l'actualitat, us vull recomanar un llibre colpidor: "Mil soles espléndidos". Ja n'havia fet referència en un article anterior, però vull tornar a recomanar-lo: el que en ell es relata és la situació tan desgraciada i desesperada en la que es troba la dona en els països islàmics en general, i a l'Afganistan en particular.
Mai havia llegit un llibre tan dur i tan trist. Pensar que en ple segle XXI hi ha dones que valen tan poc i són tan menyspreades pels "mascles" d'aquests països (i tot en nom de la religió) és esfereïdor.
I no només en aquestes cultures: la nostra veïna, una coneguda o potser una amiga poden ser víctimes -ara mateix- dels maltractaments físics o psíquics del "mascle" de torn.
Cap a on anem?

EL PRESENT

Adjunto un text d'en Ramon Folch, publicat a El Periódico. Reflexiona sobre passat, present i futur. M'ha impactat i vull compartir-ho amb tots vosaltres. És sensacional.

El present és l'efímer trànsit entre el passat esvaït i el futur ignot. Per això l'eixamplem amb memòria i prospectiva. Vivim en un present virtualment ampliat que incorpora a l'actualitat l'abast dels nostres records i l'avenir extrapolable. Això ens permet de sobreviure amb un mínim de confort mental, perquè desbordem l'estreta dimensió de les coses realment en curs.

Integrals i derivades permeten el càlcul infinitesimal, que és la base per entendre les corbes, o sigui la realitat. La geometria de les coses orgàniques ignora la línia recta. La vida és un conjunt de ziga-zagues que l'aritmètica no explica. Calen funcions i equacions, fetes amb fraccions minúscules de rectes i quadrats, que són els elements senzills i ortodoxos que tothom entén. Els entén tothom, però no existeixen espontàniament. Per això viure, costa.

El present és una derivada, o sigui el pendent efímer d'una recta tangent, en el moment de l'observació, a la corba de la vida. És massa poc. Necessitem veure un bon tros de la funció. Necessitem recordar les immediates derivades anteriors i preveure les que immediatament vindran. Aleshores ens fem una idea de la corba en què vivim i respirem alleujats.

El llenguatge filosòfic ho explica d'una altra manera, però vol dir això mateix. Sempre passa amb els llenguatges, els quals estableixen barreres d'incomprensió entre interlocutors que parlen diferent, encara que pensin igual. El present es pot explicar de diverses maneres, però sempre és el mateix: quasi res. Per això costa d'instal·lar-s'hi. No es pot, de fet.

Societat
Necessitem un present ampliat. Més encara: necessitem el present dels altres, també. Molts presents petits fan un present igualment estret, però una mica més profund. Se'n diu societat. Amb el nostre present efímer, aprofundit amb el dels altres i eixamplat amb records i projectes, anem fent. Això també es pot expressar matemàticament, però segurament no cal.

La societat és l'ampliat present compartit. És a dir, memòria col·lectiva i projecte comú. Projecte de barri, de ciutat o de país. El projecte personal és més governable, però del tot insuficient. Comporta regir un corba sense referents espacials, no treu cap a res. Alhora, la supeditació de la corba personal al feix social de funcions coralitzades, engavanya, frustra i distorsiona. Costa trobar l'equilibri just. És una harmonització de compromisos.

Sembla complicat. És complex. Els simplismes no serveixen per a entendre-ho. Però els entén tothom, com les rectes i els quadrats. Esdevenen eslògans publicitaris o consignes de partit. Auguren presents feliços i futurs encara millors. O presents atroços i futurs espantables. Obliden que parlen de derivades instantànies. O potser no ho saben. En tot cas, pretereixen la corba, la funció que descriu la trajectòria de la vida.

Amb els nihilismes passa igual. Són la versió negativa de la mateixa interpretació frívola. Les creences religioses ho transcendentalitzen. Reconforten, però confonen encara més. Potser sí que la corba té destí, però no s'entreveu mitjançant gestos pietosos. La fe de debò deu ser una altra cosa. Ho deixaria aquí.

Tot plegat seria més fàcil si fos diferent. Però aleshores seria una altra cosa, no aquesta cosa que és la realitat. No en tenim d'altra. Ens hi hauríem d'acostumar. Trobo.

EXISTEIX EL NO RES?

Què passa quan no passa res?
Aquesta pregunta em volta tot el dia pel cap, i la veritat és que se'm fa difícil imaginar alguna situació o algun moment en que no passi res.
Si més no, sempre passa el temps, que tot i que no es veu, ni es toca, ni s'olora fa canviar l'estat de les persones i de les coses.
Intentar discernir sobre aquestes qüestions metafísiques es fa una mica difícil, però no deixa de ser una manera d'exercitar la ment, que en aquests temps que corren va una mica escassa d'imaginació i rebeldia.