Recull Lectura 2012

L'any 2012 ha resultat força profitós pel què respecta al temps que he pogut dedicar a la lectura. Com que al final ha quedat una llista prou bonica com per penjar-la a la blogosfera sense por de fer el ridícul, he decidit compartir-la.

Per ordre cronològic, quedaria així:

1. La muntanya màgica. Thomas Mann
2. A gust amb la vida. Anna Gavalda
3. Els dimarts amb Morrie. Mitch Albom
4. La impaciència del cor. Stefan Zweig
5. Brooklyn follies. Paul Auster
6. La soledad de los números primos. Paolo Giordano
7. La biblioteca dels morts. Glenn Cooper
8. Maletes perdudes. Jordi Puntí
9. HHhH. Laurent Binet
10. Madame Bovary. Gustave Flaubert
11. El jardín oculto. Kate Morton
12. Sukkwan Island. David Vann
13. Plataforma. Michel Houellebecq
14. En el nom del Vent. Patrick Rothfuss
15. El temor d’un home savi. Patrick Rothfuss
16. 1Q84 (1,2 i 3). Haruki Murakami
17. Els homes normals. Maurici Sales Nogueras
18. El último encuentro. Sándor Márai
19. El Hobbit. J.R.R.Tolkien
20. Al país del núvol blanc. Sarah Lark
21. La delicadesa. David Foenkinos
22. El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco. Charles Bukowski
23. La mecànica del cor. Mathias Malzieu
24. La amaba. Anna Gavalda

De totes les de la llista, i sense que ningú m'ho hagi demanat (en sóc conscient), les que destacaria són les següents:  
Els dimarts amb Morrie - Per temàtica, perquè cal llegir algun llibre com aquest com a mínim una vegada a la vida.
La soledad de los números primos - Perquè la vaig trobar inquietant
Sukkwan Island  - Pel mateix motiu que l'anterior, és absolutament torbadora. Impossible quedar-se indiferent
En el nom del vent - Perquè em va fer disfrutar molt, malgrat que la segona part (El temor d'un home savi) la vaig trobar més fluixeta... a veure quan surti la tercera si ho remuntem, això espero!!!
1Q84 - Perquè no tinc paraules per descriure com disfruto llegint Murakami. un plaer pels sentits. 
La delicadesa - Perquè és una història molt bonica que parla sobre els sentiments humans i descriu la fragilitat humana quasi milimètricament, sense perdre el bon gust.
HHhH - Perquè si t'agrada la història i en concret el fenòmen del nazisme alemany, disfrutes. I si no t'interessa, també. Està prou ben narrat com perquè no s'avorreixi ningú amb els fets que s'hi exposen.

Val a dir també en favor de la resta de llibres que el fet que no estiguin al top 7, no vol dir que no m'hagin agradat. Llevat de La muntanya màgica de Thomas Mann, que es va guanyar un post per sí sola, de lo pesada i feixuga que em va resultar la novel·la, la resta conté títols també prou interessants.
Ho deixo aquí que tampoc es tracta d'atabalar a ningú.  

varieteés

Fa massa dies que vull escriure, i massa dies que no trobo el temps per fer-ho...
i ara que he pogut esgarrapar uns minutets de temps a les tasques domèstiques, i a l'estoneta de lectura, he decidit aprofitar que els mascles de casa estan paral·litzats davant la TV cridant consignes del tipus "obre-la!!!" i "molt bona!!!", per escriure quatre ratlles...

per dir-vos que tornen a bufar vents de canvi a la feina. Són vents buscats i desitjats, però que no acaben d'arribar amb l'empenta que necessito... he d'esperar que em trobin substitut o substituta per poder anar on vull anar, però de moment sembla que no tenim massa sort..

per dir-vos que vaig acabar un "A gust amb la Vida" d'Anna Gavalda, i que em va agradar. Es tracta d'un relat molt breu que es llegeix amb un parell de tardes (només una per als lectors aplicats), al que hagués afegit pàgines perquè es fa curt... els millors moments per mi són les discussions de la protagonista amb la seva cunyada...  qui no ha "patit" mai un cunyat o una cunyada??? 

per dir-vos que vaig llegir també "els dimarts amb Morrie" de Mitch Albom, i que també em va agradar molt. També és un llibre curtet, però molt intens. dels que llegeixes amb la llibreteta al costat per apuntar-te les idees que no vols oblidar mai...  Lectura MOLT recomanable.

per dir-vos que he llegit també el "Maletes Perdudes"de Jordi Puntí, i que l'he trobat entretingut però a part d'això, no li he trobat massa virtuts més.. vaja, que no el posaria a la pila dels que recomano enèrgicament...

per dir-vos que estic descobrint el darrer treball de La Casa Azul i que m'encanta. Es supera tant en les lletres com en les melodies i arranjaments. Una delícia.

per dir-vos que vaig anar a veure el musical a Cop de Rock i que vaig poder requeteconstatar (Oscar, m'apunto a la moda del "requeteque"), que tinc una edat...

aix... se m'escapen les idees de tot el què volia escriure per moments... deu ser perquè tinc una edat... i ja se sap que l'edat no perdona...

ja que hi som posats, mentres espero a si les idees tornen, aprofito per explicar l'anècdota del dia: he vist en un correu electrònic aquest migdia, la següent frase (transcripció literal)

"ok, ya nos habisáis"

no tinc paraules per expressar el meu compungiment en llegir-ho.. cadascú de vosaltres podreu imaginar com m'he sentit de confosa i esmaperduda...

ui, sí, mira.. ja tornen les cosetes...  volia dir-vos que vaig tornar a fer bunyols (de quaresma) casolans després de 4 anys de no fer-ne, i que vaig sentir-me molt orgullosa del resultat!!!

i ho deixo aquí... perquè el meu nas acaba de recordar-me que tinc uns macarrons gratinant-se al foooooooooooooooooooooooorn!!!!!!

Noves sensacions

Poques vegades m'ha passat que un llibre m'hagi fet enfadar.. m'atreviria a dir que algun m'ha decebut, però enfadar-me, cap..

Fins que vaig topar amb una muntanya. La Muntanya Màgica de Thomas Mann.

Una muntanya de paraules i d'idees, difícils de digerir en certs moments. A vegades dubtava de si no era un problema meu, d'estat d'ànim... a mi això m'influeix força a l'hora de triar un llibre o un altre...  però no.. definitivament no.

En defensa seva diré que és un llibre majúscul, tant en contingut com en forma. Però, com diuen els Manel "m'ha costat déu i ajuda" arribar a la darrera pàgina..  Un esforç titànic que no ha quedat del tot recompensat.. no ho sé.. potser d'aquí a uns anys m'ho miro amb una altra perspectiva... ara com ara, llevat d'alguns passatges del relat especialment intensos, no puc dir que hagi disfrutat d'aquesta lectura..

Suposo que més d'un maleirà el meu nom i la meva estirp fins a 10 generacions que em succeeixin, però així és com em sento, i necessitava buidar el pap...!!!!

Per treure'm el mal gust de boca, ara estic atacant un llibre més lleuger: "A gust amb la vida" de l'Anna Gavalda. Aquesta escriptora m'agrada. i llevat de "El consol", els altres dos llibres que he llegit m'han agradat molt, i aquest de moment s'està alineant a la llista del Sí, anem per bon camí!!

Després ja veurem per on seguim...

Vaig agafar "els dimarts amb Morrie" a la biblioteca, i entre Tió i Pare Noel m'han caigut "Sukwand Island" de David Vann, "La delicadeza" de David Foenkinos, i "1Q84" els dos primers d'en Murakami...

Per no parlar de l'altra muntanya (real) que encara em queda a la tauleta de nit...:
La soledad de los números primos, de Paolo Giordano
El último encuentro, de Sándor Marai
Maletes Perdudes, de Jordi Puntí
La professora de piano, de Janice Y.K.Lee
Madame Bovary, de Gustave Flaubert
La impaciència del cor, de Stefan Zweig
La biblioteca dels morts, de Glenn Cooper
Jardín de invierno, de Monika Zgustova
Confesiones del estafador Félix Krull, de Thomas Mann (que quasi que el deixo per més endavant, després de la muntanya....)
La amaba, d'Anna Gavalda
Plataforma, de Houellebecq

Per on començo??????  S.O.S !!!!.

Lectura Lecturae

Ahir vaig llegir, en el llibre que m'ocupa actualment, el següent paràgraf:

"Fui un tipo duro. Exactamente hasta los ocho años, cuando comprendí las ventajas de la supervivencia. A partir de ahí me ablandé un poco."

I el vaig trobar tan sublim com divertit i realista. I sentia com cada raconet del meu cos em demanava que el compartís...

Fer un post per això potser queda com poca cosa... però trobo que facebook no és el millor escenari per un comentari d'aquest tipus, i al twitter no m'hi cap la cita.... Vaja, que no hi ha res com els blocs de tota la vida per parlar de llibres!!!

Del llibre que us deia l'altre dia...

[..]  Los sorbetes estaban cómo diría yo..., deliciosos.  Tonificado, mi príncipe azul ha venido a sentarse a mi lado en el momento del café.
Tan cerca que es ya una certeza. Son medias con liguero lo que llevo. Ha notado el pequeño enganche arriba en mi muslo.
Sé que en ese preciso momento, ya no sabe ni dónde vive.
Me levanta el pelo y me besa en la nuca, en el huequito que hay detrás.
Me susurra al oído que le encanta el bulevar Saint-Germain, que le encanta el borgoña y los sorbetes de casis.
Le beso el pequieño corte. Con todo el tiempo que llevaba esperando ese momento, me aplico.
Los cafés, la cuenta, la propina, nuestros abrigos, todo eso ya no son más que detalles, detalles, detalles. Detalles que no estorban.
Nuestras cajas torácicas se disparan.

Me tiende mi abrigo negro y entonces...
Admiro el trabajo del artista, chapeau, muy discreto, apenas visible, muy bien calculado y aún mejor realizado: al colocarlo sobre mis hombros desnudos, que se le ofrecían suaves como la seda, encuentra la décima de segundo necesaria y la inclinación perfecta hacia el bolsillo interior de su chaqueta para echar una ojeada al buzón de mensajes de su móvil.

Vuelvo a la realidad. Del golpe.
Será traidor.
Será ingrato.
¡¡¡ Pero qué acabas de hacer, desgraciado!!!
¡¿Pero de qué te preocupabas cuando mis hombros estaban tab redondos, tan cálidos y tu mano tan próxima?!
¿Qué asunto te ha parecido más importante que mis senos que se ofrecían a tus ojos?
¿Por qué cosa te dejas importunar cuando yo esperaba tu aliento sobre mi espalda?
¿No podías toquetear tu maldito chisme depués, sólo después de haberme hecho el amor?

[...]

Gran Anna Gavalda...

P.D. la reproducció d'aquest fragment no té cap intenció comercial ni de benefici propi. Només pretenc compartir les línies que més m'han fet riure, del que he llegit en els darrers mesos..

Estimat Bloc,

Estimat bloc,


Et vull demanar disculpes per haver-me mostrat distant aquests darrers 2 mesos…

Tinc un nou amic que és ràpid i interactiu i m'estic tornant prou mandrosa per resumir-ho tot en una frase enlloc d'asseure'm a escriure't cosetes com acostumava a fer..

No ha estat un canvi premeditat, senzillament m'he acostumat al nou amic i ara és com que encara em costa més trobar el temps per penjar-te posts.

Fa dies que em volten coses pel cap, coses per escriure't i compartir amb la resta de blocaires que em vulguin llegir… com ara que he llegit un altre llibre de l'Anna Gavalda que m'ha agradat molt, i que, per fi he encetat el tercer de l'Stieg Larsson. Que estic sortint a escalar de manera força regular i que se m'estan posant uns bíceps que semblo el Popeye , que segueixo aguantant prou dignement el curs de dansa per "sacs de patates amb ganes de ballar" i que al final em sabrà greu i tot que s'acabi, que els meus petitons cada dia són menys petitons i que adoro veure'ls créixer i jugar, que ja he afegit Jack Johnson a la llista dels més escoltats a l'ipod, que aviat tindré el judici per l'accident de cotxe del mes de novembre, que m'he escapat a Roma un cap de setmana amb la Mir… resumint: que no em queda ni un minut per parar quieta i descansar!!!!


Però la vida ja és per això, per aprofitar-la…. oi??

Expiació

Ahir vaig estar desperta fins tard acabant aquest llibre. El vaig començar amb poques ganes, desconfiant del què podria sortir d'un llibre que ha donat peu a una pel·lícula amb un repartiment tant "fashion"...

D'acord, me'l vaig comprar jo mateixa, això que consti en acta. Un company de feina m'havia parlat molt bé de la pel·lícula i aquella mateixa tarda em va caure a les mans una edició de butxaca del llibre d'Ian McEwan, i me'l vaig comprar (un altre cas clar de compra compulsiva de les meves, definitivament sóc un cas clínic sense remei).

Tornant al què us deia: que vaig començar-lo fa pocs dies, amb poc èmfasi, i pensant que em trobava davant d'una novel·la d'aquelles que gasta pàgines i més pàgines per descriure el color del cel, sense que s'hagi mogut ni una trista formigueta mentrestant... doncs m'equivocava. Passades les primeres 100 pàgines que potser són més descriptives perquè et va presentant a tota una família, la història agafa un ritme que t'atrapa i no pots parar de devorar pàgines i més pàgines de personatges molt ben treballats, i d'escenaris tant ben descrits que et fan viure quasi en primera persona les mateixes emocions que els protagonistes. La primera part del llibre acaba amb una nota molt alta, la segona amb tota la narració de la guerra és fantàstica, i la tercera acaba tancant de manera brillant les dues anteriors.

Com sempre us dic quan escric sobre un llibre, heu de tenir en compte que no sóc una lectora experta i que, per tant, el què a mi em pot semblar un llibre excel·lent, a algú altre li pot semblar una novel·la mediocre, i tindria tota la raó del món...

El què jo us puc dir és que he disfrutat molt. Que és d'aquelles narracions que va passant amb bon ritme i que té l'habilitat de posar-te en tot moment dins de la història, fins a sentir que estàs enmig d'aquella família, o a la platja de Dunkirk, o a l'hospital amb la Briony..

Si algú l'ha llegit i opina diferent pot dir-ho, que no mossego a ningú!! (encara que a vegades sembli que sóc una mena de neurastènica a punt de tancar...jejejeje..). I si no l'heu llegit agafeu el llibre i m'ho dieu d'aquí a un temps, ok?

bona nit...

Varis

Avui he tingut un dia dels durs, he començat el matí prou bé però s'ha anat torçant el dia fins arribar a enfonsar-me en la misèria. Només tenia ganes de fugir d'allà i no tornar en una setmana com a mínim. He començat a notar com les cervicals s'anaven garrativant i com apareixia aquella migranya que sembla que t'agafi el cervell i te'l vagi esclafant.

Per compensar-ho he sortit d'allà corrents per anar a buscar els nens. I com ja sabeu alguns de vosaltres, això d'anar pel carrer amb dues criatures és una feina d'allò més esgotadora. I encara més si tens el més petit en fase "treiem el bolquer", perquè a part dels embalums típics que portes sempre penjant del cotxet (la meva bossa de la feina, la motxilla del fill gran, la bosseta del petitó, la compra del dia -que sempre falta alguna cosa-, etc.) has d'afegir-hi una bosseta amb mudes de recanvi i una gibrelleta. OLE, OLE I OLE.. O sea, glamuroso que te kagas!!! ay porfa..

Dit això, són quarts d'una i se suposa que hauria d'estar treballant, que per això m'he emportat la maleta. Però no estic inspirada. He estat treballant unes dues horetes però ara el caparronet ja no em dóna per més. M'he acabat la Moritz i tot el bol de crispetes que m'havia preparat per aguantar desperta ja fa estona, i finalment he pensat que el millor que podia fer era connectar-me i treure el cap per aquí, que fa dies que no puc..

Volia comentar la lectura de L'ÚLTIM PATRIARCA, i sóc conscient de que no ho faig en les millors condicions, així que, enlloc de fer una ressenya com déu mana, que la podreu trobar a molts llocs fent una cerca al Google, el què escriuré aquí serà la meva humil (i resumida) opinió:

Al principi em va costar molt. Perquè em va descol·locar. Perquè a la contra et parla de la lluita entre dos mons i jo allà només hi llegia UN món. El d'un marroquí masclista, violent i cabró que em feia posar de mala llet.

Per sort, superat el meridià de la novel·la, comença a entreveure's algun altre tema, el del xoc amb el món d'aquí. Però la violència i el despreci del senyor patriarcabró per la resta de mortals segueix fent posar els pèls de punta a qualsevol.

En conjunt l'obra m'ha agradat força. Bé, no sé si podria dir que m'ha agradat. Crec que el més correcte seria dir que m'ha convençut.

Vaig comentar el llibre amb una blocaire i ella deia que no hi veia el premi per enlloc. I potser té raó, però el que no es pot negar és que toca temes que no es toquen gaire sovint (bé, aquí em remeto al meu poc bagatge literari, potser l'estic cagant afirmant això, no ho sé). I si aquests temes els toca algú d'aquí queda com que som racistes o que ens els mirem malament perquè no els sabem entendre des del nostre benestant món.. però si ho escriu una persona amb arrels a aquell altre món, i a més ens ho escriu en català, i a més fa referències a La Colometa de Mercè Rodoreda... doncs ho sento Martachka, però el llibre fa pudor de premi.

Potser no és comparable, però als catalans ens cau la baba quan veiem un jugador del Barça de fora d'aquí cridant un Visca el Barça i Visca Catalunya des del balcó de la Generalitat, i aquí passa una mica el mateix. Ens expliquen la història d'una noia que ve a viure a Catalunya i estudiant aquí supera el model del seu pare i família (que això sona a integració i ens agrada), i a més ens ho expliquen en català i ens fan referència a un dels nostres clàssics!!! doncs ens cau la baba...

Bé, reprenent el què deia: que m'ha convençut.

La història és potent. En alguns moments fins i tot massa, pel meu gust. Perquè no tenia uns dies especialment receptius a aquest tipus de temàtiques, però tot i així el llibre crec que sobresurt amb força del què pots trobar per aquests móns de déu...

Apa, ho deixo aquí, que m'estic adormint. Demà ja em rellegiré el què he escrit amb més calma. Que tot podria ser que tot plegat sigui intel·ligible...

bona nit...

Més...

Un altre bocinet de lectura que voldria compartir amb vosaltres.


¿Sabes? cuando uno se va haciendo viejo se da cuenta de que todo es diferente de lo que pensaba: hay que ser mañoso en todo, hay que aprenderlo todo, incluso a amar. Sí, no sacudas la cabeza, no sonrías. Somos humanos y todo lo que nos ocurre en la vida pasa por el filtro de la razón. Y a traavés de la razón se hacen soportables o insoportables nuestros sentimientos y nuestras pasiones. No basta con amar.

LA MUJER JUSTA

Sándor Marai

I, perquè no, demanar-vos la vostra opinió... hi esteu d'acord? O sou dels que penseu que l'amor existeix o no existeix, sense necessitat de passar-ho tot pel sedàs de la raó...?

les darreres lectures...

Vull compartir amb vosaltres dos fragments de lectures que he conclòs darrerament. Tinc el costum de marcar aquelles frases o paràgrafs que per alguna raó o altra aconsegueixen tocar-me la fibra sensible. Això no vol dir que em facin plorar, ni molt menys. Són passatges que, quan els llegeixo, sembla que els hagin escrit per mi. Com si parlessin de mi. Són pensaments que tinc a dins i que quan els llegeixo dic "ostres, jo això ho sento realment així", amb l'avantatge de que si ho escriu algú que es dedica a l'ofici literari, sempre ho fa més bé del que tu ho hauries fet mai...


Vivía mejor de lo que habían vivido nunca sus padres, mejor que sus hermanos, pero en la misma mitad del universo, en el terreno de los placeres mínimos y trabajosos, en el lado más feo de la realidad.

LOS AIRES DIFÍCILES

Almudena Grandes

Quan s'inicia una escalada difícil, en especial si és en solitari, sents constantment la crida de l'abisme. Ignorar-la requereix un extraordinari esforç conscient; no has de baixar la guàrdia en cap moment. El cant de sirena del buit et crispa; converteix els teus moviments en maldestres, vacil·lants i espasmòdics. Malgrat això, a mesura que l'ascens continua, t'acostumes al risc i arribes a creure en la fiabilitat de les teves extremitats i el teu cap. Aprens a confiar en el control que et sembla que tens de tu mateix.

Al cap d'una estona estàs tan abstret en el que fas que ja no notes que tens els artells en carn viva, les rampes a les cuixes, la tensió de la concentració ininterrompuda. Una sensació que s'assembla a un estat de trànsit governa els teus esforços i l'escalada esdevé una mena d'acte de clarividència. Les hores transcorren com si fossin minuts. La confusa càrrega que comporta la vida quotidiana -els descuits, els oblits, les factures sense pagar, les oportunitats perdudes, la pols sota el sofà, la inexorable dependència dels gens- s'oblida temporalment, la ment l'esborra i la substitueix per la claredat diàfana de la meta i la serenitat de la tasca que hom fa.

De fet, en aquest moment t'envaeix una sensació semblant a la felicitat, però en realitat no pots confiar en aquest sentiment per a seguir endavant. En l'escalada en solitari, el que manté la cohesió de l'empresa és la confiança absoluta en un mateix, però això no representa cap garantia pel que fa a una major adherència al terreny.

CAP A TERRES SALVATGES

Jon Krakauer

estic llegint...

I m'estic fent un tip de riure....

Una ment brillant, un personatge excepcional.