Te porto un fòssil de tortuga!

Ja sabeu què passa quan un “organisme” surt de la letàrgia, no? Efectivament, que li costa agafar el ritme. Doncs això és el que m'està passant ara mateix (i més, a les hores en què m'hi poso), que sembla que no trobo les paraules per encetar aquest nou blogocurs acadèmic. La falta de pràctica després de tres mesos de parada blogològica. Però no podiem deixar passar més temps: la gent m'ha arribat a parar pel carrer per preguntar-me si el bloc continua!!!

Sí, sí, continuem estant aquí. Estem vius i algun nou projecte tenim pel cap. De moment, n'avancem un, ja que aquest curs m'he proposat personalment donar més cabuda a la participació de l'alumnat. Així doncs, veureu que periòdicament l'alumnat de 1r de batxillerat de Ciències del Món Contemporani publicarà notícies científiques comentades. De moment, n'hi ha una que ja està al forn, però que encara no està cuita del tot. A veure quan acaba la cocció i estrenem la secció!

I com que continuo un poc espessa, passo a proposar-vos un repte científic (secció que comença a ser un clàssic i que mantindrem amb especial cura i molta estima). El repte, però, en aquest cas serà visual. No estava previst, de fet l'ha proposat (sense ell saber-ho) un alumne de 1r d'ESO que avui m'ha portat ni més ni menys que 3 regals (quina forma més bonica -no trobo un adjectiu més adequat- de començar el curs!) El primer estava viu, i forma part del projecte que hem començat en aquest grup i que hem batejat com a L'hàbitat del bitxo bola (engresca, eh!). Vos anirem informant de com evoluciona l'experiment – ara estem en una incipient fase de disseny. El segon obsequi ha estat una petxineta que ha entrat a formar part de la col·lecció del laboratori (gràcies, Jordi, per classificar-les en el seu moment). Crec que hi ha una foto d'aquesta col·lecció per algun menú lateral del bloc.

I ara ve el tercer regal i l'objectiu del primer repte del nou curs. Mireu atentament i a vore què hi veieu:

M'ha dit que ha trobat aquesta curiosa pedra en un barranc de Benicarló. Perdoneu, però les fotos les he fet de pressa i corrents i no hi he posat l'escala, però la llargada màxima no arriba als 10 cm. L'alumne, tot orgullós, m'ha dit: te porto un fòssil de tortuga! Jo li he comentat què en pensava però no us ho diré, com a mínim fins que no passe un temps, perquè els que heu de dir alguna cosa ara sou vosaltres. Esperem que no us coste tant com a nosaltres despertar de la letàrgia. Que torne l'activitat al bloc!

Com s'investiga en aquest país?

No sé quin és el meu punt fort, però sí sé que no és el periodisme. Tot i això, m’he animat a practicar-lo i l’he “maridat” amb un poc de ciència. Espero aconseguir un mínim del vostre interès i aportar-vos una informació mínima i bàsica sobre l’estat de la investigació (altrament dita I+D+i) a Espanya. Allà va:

Maria és biòloga, jove, viu a Benicarló i recentment ha estat mare. Però si li dediquem una entrada al nostre bloc és perquè ens explique un poc el món en el que treballa, que no és altre que el de la investigació bàsica. Pensem que pot aportar molta informació pràctica a tot aquell alumnat que sent cert interès per la ciència i que, per què no, somia algun dia en dedicar el seu temps, esforç i ganes a investigar.

Pregunta: Comencem pel principi, què has estudiat, un cop acabada l'ESO?

Resposta: A l’institut vaig fer ciències pures i després vaig anar a la Universitat a estudiar Biologia. Finalment vaig haver de fer els Cursos de Doctorat.

P: Què et va portar a investigar, va ser en acabar la carrera o mentre estudiaves la carrera?

R: Mentre estudiava me feia curiositat eixe món, però ho veia com a una cosa molt llunyana, quasi impossible. En canvi, en acabar la carrera, fent unes pràctiques a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA), al Delta de l’Ebre, vaig demanar un parell de beques predoctorals, me les van concedir i ahí va començar tot.

P: Quines motivacions tenies o, millor dit, com esperaves que fos el món de la investigació?

R: Sempre he segut una persona curiosa, i me motiva el fet de descobrir com funcionen les coses i comprendre el perquè de tot. Eixa és la part gratificant de la investigació.

P: Pots relatar els passos que has seguit fins arribar a la feina que fas ara? (les primeres beques, estudis, col·laboracions, ...)

R: Primer, en acabar la carrera vaig entrar a l‘IATS de Torre de la Sal contractada (4 mesos).

Després vaig fer les pràctiques a l’IRTA (8 mesos sense cap tipus de retribució econòmica).

Beca predoctoral DURSI (Generalitat de Catalunya).

Beca predoctoral INIA (Institut Nacional Investigació Agroalimentària). En total de les dues beques, uns 5 anys i mig.

Contratada com a Titulat Medi durant uns mesos a l’IATS fins que me van concedir el contracte postdoctoral que tinc actualment (Juan de la Cierva).

Durant tot aquest temps hem col·laborat amb laboratoris de França, Anglaterra, Canadà, així com diferents organismes espanyols.

P: En quin centre estàs treballant actualment?

R: A l’IATS (Institut d’Aqüicultura de Torre de la Sal), el qual forma part d’un altre organisme més gran i a nivell nacional, anomenat CSIC (Centro Superior de Investigaciones Científicas).

P: Quants anys t'ha costat arribar a aquest lloc de treball?

R: Uns deu anys.

P: Quines línies d'investigació portes?

R: Actualment treballo principalment en dos:

1_ Interacció entre les proteïnes MRAPs (Melanocortin Receptor Accessori Proteins) amb el receptor de melanocortines 2 (MC2R), relacionat amb la resposta a l’stress en peixos.

2_ Regulació neuronal del control de la ingesta en peixos a través del sistema de proopiomelanocortines (POMP) i del conjunt de receptors de melanocortines (MCRs).

P: Les marques tu o formen part d'un projecte més gran?

R:  Formen part d’un parell de projectes més grans, encara que a nivell més menut se decideix una mica en funció dels resultats que se van obtenint i dels avanços que anem fent..

P: Et sents satisfeta amb la feina que fas? Et sents realitzada amb la teva vocació científica?

R: M’encanta la meva feina, encara que reconec que de vegades és una mica estressant i sacrificada.

P: Pots dir-nos quin és el sou actual d'un investigador bàsic en aquest país?

R: Actualment un becari FPI (del ministeri) cobra uns 1000 €/mes, els primers dos anys sense contracte i els següents dos ja contractat. Un investigador sense plaça, com jo, cobra quasi 1500 €/mes i un científic amb plaça uns 2400.

P: Quines categories (si es poden dir així) hi ha dins el món de la investigació?

R: De més a menys important:

1_ Professor d’Investigació.

2_ Investigador.

3_Científic Titular.

4_ Ramón y Cajal.

5_Juan de la Cierva.

6_ JAE.

7_ Becaris predoctorals.

I a banda estan els Titulats Superiors, medis i els auxiliars de laboratori.

P: Hi ha possibilitat d'anar pujant en l'escala de la investigació, i arribar a assolir un càrrec més ben retribuït?

R: Actualment Espanya no dedica molts de diners a la investigació, amb la qual cosa no surten moltes places i arribar a Científic Titular és una mica difícil, però no impossible.

P: Què li recomanaries a un alumne/a que comença el batxillerat i que té interès per la investigació?

R: Que faci allò que li surt de dins. El primer dia de carrera a la Universitat, el professor ens va dir que acabaríem tots al paro, i jo encara estic aquí fent allò que m’agrada, així que no hi ha que desanimar-se...després, és veritat que la carrera investigadora és dura i no ho nego, però també és molt bonica, i a nivell personal, és gratificant.

Moltes gràcies, Maria, pel teu temps i els teus ànims.

____________

 

Coneixeu algun científic? Si la resposta és no i sempre heu tingut curiositat i dubtes al respecte d'aquesta professió, aprofiteu! Podeu deixar-li les preguntes que vulgueu a Maria en els comentaris. Nosaltres estem en contacte amb ella i penjarem les seves respostes.

Resposta a les xarxes no socials

Ti-ti-ri-ti ti-ti-ri-ti ti-ti-ri-ti-ti-ri-ri-riiii...

Ai, perdó!, estava tararejant la tarantela napolitana. Tant de parlar d'aranyetes m'ha vingut al cap aquesta simpàtica cançoneta que a l'edat mitjana es ballava al Sud d'Itàlia per evitar la locura produida per la picadura de l'única taràntula europea (Lycosa sp.). Ací la teniu.

Bé, bé, ja he vist que el nostre amic Fran ha respost molt bé el repte científic, encara que vaig a fer una xicoteta aportació més. És cert que els radis de la teranyina no són enganxosos, i també que moltes aranyes creen una espècie de passadissos de seda no enganxosa per arribar a les preses, però a voltes és inevitable xafar els fils amb pega. Així, l'aranya té unes glanduletes a l'extrem de les seues potes que produeixen una cera (com un oli) que l'evita caure en la seua propia trampa. Vaja com si un esquiador anara perseguint a un corredor sobre mig metre de neu blaneta.

Ara us preparat 5 minuts de vídeo on s'il·lustra açò i alguna coseta més d'una forma estèticament espectacular (què gran és David Attenborough).

De totes formes, tot el que estem parlant al voltant de les teranyines fa referència sols al tipus de teranyina estàndar com la del dibuix de baix. Però hi ha molts més tipus i molt originals. Hi ha aranyes com la protagonista de la cançò que construeix una galeria de seda al sòl des d'on persegueix les seues preses, altres tensen la xarxa i la solten de colp, hi ha les que llancen un pilot de seda com si fóra una canya de pescar, i fins i tot, hi ha qui fa trampes de seda verticals com la verinosa vídua negra.

Solament us he posat uns exemples, el millor és que vegeu sencer el documental "HILADEROS DE SEDA" de la sèrie de la BBC "La vida en miniatura". Per qüestions legals no la puc penjar ací, però la trobareu fàcil. Tota la sèrie de cinc documentals és senzillament espectacular, però aquest en concret a mi em va fascinar.

Bo, espere que us haja agradat.

Com les pelis d'abans

Estava avorrit a classe de matemàtiques mirant el cel, quan vaig veure uns núvols. Mirant i pensant en ells... "són blancs!!!!", aleshores vaig pensar... "no són tots iguals!. He vist grisos, negres, i fins i tot, alguns pasen de blancs a negres".

Així, la meua pregunta és la següent: per què alguns núvols són blancs i altres són negres?

Espere que contesteu.

OSCAR PASTOR NARANJO
1rESO C
IES Maria Enríquez (Gandia)

Nova secció: El jardí del Papa Lluna

Qui diu que a la primavera estem més apàtics?. Astènia primaveral jo?, un hiperactiu sense etiqueta, això és el que sóc,... i un apassionat d'aquesta època de l'any.

No és que tinga ansies d'abella o que m'agrade moquejar per l'alèrgia, sinó que com tots sabeu el camp comença a fer soroll i a omplir-se de color.... Sí, sí, això al meu poble se li diu primavera (amb la calor que fa hui crec que ja tocaria parlar d'estiu, jiji).

I ací estem per omplir-vos el cap de colors i d'olors. Com?, doncs amb la infinitat de floretes que han començat a obrir-se ja fa unes setmanetes. Però perdó, ho he dit malament, sou vosaltres els qui aneu a fer-ho. Vaaaaale, ho farem entre tots!!!.

Així he decidit que anem a fer un preciós jardí virtual (etiquetes incloses), i el nomenarem "EL JARDÍ DEL PAPA LLUNA".

L'únic que necessiteu és localitzar una planteta silvestre (no del vostre jardí), amb flor i que conegueu. Després o bé li feu una foto o bé busqueu una a la web. Si us pareix bé, la resta ho farem a través de fitxetes més o menys uniformes que ara us explicaré. Val a dir que la idea de les fitxes uniformades l'he agarrada de Francesc Collado i el seu magnífic bloc de l'IES de Benassal. El model de fitxa en word amb instruccions el podeu descarregar fent clic ací.

A més, a mode d'exemple us adjunte la primera fitxa del jardí elaborada per mi.

Així que solament heu d'enviar-nos la foto i la fitxeta en word al correu que ja sabeu, cienciesapeniscola@gmail.com i nosaltres les plantarem al jardí.

Totes les plantes del jardí estaran agrupades a una carpeta pública de picassaweb, a la qual podreu accedir clicant sobre la imatge de la barra lateral del bloc "EL JARDÍ DEL PAPA LLUNA".

Per cert, no feia falta dir que pot enviar una fitxa qualsevol persona, de qualsevol lloc, de qualsevol edat.

Per acabar amb la meua malaltia primaveral, us adjunte una animada cançoneta d'un grupet de pop valencià, Amanida Peiot. El bateria del grup, a banda d'un bon amic i company de feina, és un conegut dels asidus a aquest bloc, el senyor Manolo Sànchez Prinetti.

Adeu margarides i narcíssos !!!!. I el repte el dillunssssssss.

Tremolar de por, la por a tremolar

No fa falta mostrar-vos massa del que va passar ahir a les costes de Japó, la televisió i internet ja us tenen sobreinformats. El fet de que el sisme haja ocorregut a un país tan desenvolupat tecnològicament, ha afavorit la difusió d'imatges i vídeos en quantitats industrials. Per altra banda, aquest fet també ha suposat que els danys materials siguen molt menors dels que serien si haguera ocorregut a qualsevol altra zona del món. Algú estarà pensant que és una frivolitat dir això quan ja hi ha més de 1700 morts, molts més desapareguts, pobles coberts per les aigües i una important fuita nuclear a la central de Fukushima. Però només cal que recordeu les víctimes i els danys del terratrèmol/tsunami del Sudest asiàtic al 2004 amb una magnitud no molt major.

Així he decidit facilitar-vos alguns gràfics i alguns enllaços que us ajudaran a entendre millor aquest sisme i altres que en un futur puguen succeir.

En primer lloc ací teniu un parell d'animacions de El País i El Mundo sobre com es formen els terratrèmols i els tsunamis així com el funcionament dels sismògrafs, les escales de magnitud,... (està simplificat però bé).

Ara us deixe un enllaç a l'informe del Servei geològic americà sobre aquest terratrèmol, on podeu veure les dades tècniques, els mapes,... i el "summary" que està traduit a l'espanyol. També us deixe l'enllaç a una secció educativa del mateix USGS per seguir els terratrèmols a temps real a qualsevol part del món i moltíssima més informació, animacions,... sobre sismes (cliqueu sobre la imatge per veure l'activitat sísmica a temps real).

Imatge del USGS

A més, perquè enteneu una miqueta els problemes associats a la fuita nuclear també us adjunte una animació molt bàsica sobre el funcionament d'una central nuclear (no aprofundeix massa en els problemes, però bé.). L'accident nuclear mereixeria per sí sol un altre article, però no vull saturar-vos, així que adjunte també un gràfic de El País que explica la fuita.

Per últim, si algú de batxillerat o algun atrevit de l'ESO voleu saber més tècnicament sobre aquest terratrèmol, descarregueu-vos el següent powerpoint que ahir va elaborar l'IRIS (Incorporated Research Institutions of Sismology).

Bé, espere que amb açò, el que teniu als llibres i el que us expliquem a classe sobre les plaques tectòniques ja en teniu prou per fer de mestres.

Sovint la natura ens recorda d'on venim. Adeu.

L'home que estimava amb el cor

PUM pum, PUM pum, PUM pum, Ve cap a mi?, sí...PUMpum, PUMpum,PUMpum. Quina calor, estaré roig segur. M'agrada tant...

Poseu-vos la mà al pit, tanqueu els ulls i ho sentireu. Si esteu relaxats el so és com l'aleteig d'un voltor, si teniu por en canvi, el so s'accelera com les ales d'un colibrí. És un so diferent a qualsevol altre. Una melodia que ompli d'oxigen les cèl·lules fent ballar el cos al seu ritme. És el vostre cor.

Ja veieu, no fa falta molta tecnologia per adonar-se de la importància del cor. Potser per això Cupido travessa cors i no cervells amb les seues fletxes. Vull dir, és més fàcil lligar l'amor i altres emocions a un órgan colorit que es mou rítmicament amb elles (com a l'exemple de l'inici), i no associar-les a un órgan gris, el cervell, que no mostra fàcilment cap signe de vida (no emana olors, no emet sons,...). Això és el que degueren pensar en l'antiguitat quan no tenien mitjans per saber que realment les emocions resideixen al cervell.

I pensareu, aleshores per què hui 14 de febrer hi ha cors a totes les tendes, mitjans de comunicació, etc.?. Doncs molt fàcil, perquè el cervell a banda de lleig, és molt llest. M'explique amb dos paraules, estètica i diners. Estètica, perquè encara que la veritat ha canviat, segueix sent més bonica la imatge d'un cor roig que la d'un cervell gris. I diners, perquè l'estètica i les emocions són la mescla ideal per atraure'ls.

Però hui no volia parlar-vos ni d'una cosa ni d'altra. Jo volia parlar-vos d'estima, de cors i de ciència. Volia que coneguereu l'emocionant història d'un metge de família valencià que amb la seua estima incondicional per la ciència (l'autèntica ciència) ha revolucionat la nostra visió del cor i el món de la cardiologia. No el busqueu als llibres de text que encara no el trobareu. Que paregudes són la ciència i la religió a voltes, no creieu?, bé, realment són els individus que "militen" en elles, els qui les apropen.

I no dic més, ací teniu un documental de pel·lícula del Dr.Francisco Torrent i Guasp.

http://www.tv3.cat/3alacarta/videos/900209

Ale adeu, i seguiu dibuixant cors i no cervells amb guix a la pissarra.

Ja tinc companya de departament

- Perdona, ¿tú eres profesor de matemáticas? - em va dir

- No, solament els ajude amb els deures i els dubtes de totes les assignatures, per què? - vaig respondre jo.

- No, por nada,... es por si conocías una forma de multiplicar sin usar las tablas. Creo que es método azteca, pero no estoy segura.

- Sí?, un moment. Adeu Adrian, demà més !!!!. Ara ja estic, explica'm.

Doncs no estic segur si és un mètode azteca o xinés com diuen molts a la xarxa (no està gens clar), però del que sí estic segur és que la dona que treballa netejant a les vesprades a l'insti mentre jo faig classes de repàs té una curiositat, si més no, una estima per la ciència.

Entre profes i alumnes del nocturn hi ha prou gent a l'insti per la vesprada. Estan però no estan. Em senten però no m'escolten. Pels corredors els profes del nocturn em miren somrient, això sí, amb una mescla de compassió i desofegament per una feina que els aborronaria "tornar a fer", em veuen com un jovenívol mestre de classes de "repàs"; els alumnes del nocturn ni em miren, alguns treballen, tots estudien, no tenen temps per a pensar.

Però el que no saben tots ells és que fins ara, a banda de Pep (l'educador social) i els 30 o 40 fragments de realitat social que compartim, ningú m'havia sorprés com ella, Maria, la dona de les multiplicacions azteques.

- Si te enteras de alguna curiosidad como esta, ¿me lo dirás? - va dir abans d'anar-me'n.

Ja no estic sol, em dona igual que la bata siga blava i els guants grocs, després de quatre mesos ja tinc companya de departament.

No t'oblides de mirar la lluna

Demà, sonarà el despertador, obriràs els ulls a poc a poc, et faràs el "remolò" per alçar-te, t'arreglaràs encara zombie, desdejunaràs, prepararàs la motxilla, obriràs la porta de casa i... no, demà no serà el mateix de sempre. Demà hi ha alguna cosa especial de camí a l'institut. Demà pots contemplar un meravellós eclipsi total de lluna mentres passeges cap a classe. Ja farà una horeta que haurà començat i possiblement hi haja massa claror.

Poc abans d'amanéixer la Terra li taparà la llum per complet a la lluna, i tu hauràs obert el llibre.

Bona nit.

No solament ciència

Vaig pensar moltes possibles entrades per denunciar hui, dia contra la violència de gènere, una situació que..., en fi, vaig a ser com més còmode estic, optimista i positiu.

Així, aprofitant el repte de la setmana, he decidit pujar-vos un vídeo on el protagonista és un cargol. O una, perquè tots sabeu que els cargols són hermafrodites (parts de la vida són mascles, part femelles). Una vida on els gèneres no són rols, sinó formes sexuals intermitents.

Hi ha moltes formes d'estimar sense violència, totes vàlides.

Feu el cargol, no marqueu el rol.

I per dir-vos adeu, a les xiques us deixe un vídeo musical molt positiu que segur que coneixeu.

Caragol treu banya... la, la, la, la, la!

Hola, gent, com va la ciència?

La setmana passada es va celebrar la setmana de la ciència, i no és que aquí no la vulguem celebrar, sinó que l'estem celebrant totes les setmanes, gràcies a l'interès que demostreu i a la vostra participació (de la que estem molt orgullosos!). Esperem continuar celebrant-ho!

Bé, sense més preàmbuls, ja està aquí el repte d'aquesta setmana! I tornem un poc als orígens. M'explico: us tocarà “experimentar” per a arribar a la resolució del repte, patint-ho (o no) en les vostres “carns”. La pregunta és: en quin temps pot un caragol recórrer la distància que hi ha entre la finestra del bar i la paret d'enfront del pati de l'institut? Li suposem una velocitat constant i una trajectòria recta (moviment rectilini i uniforme). Els més espavilats ja hauran comprès que aquest repte està dedicat a l'alumnat de 2n d'ESO, que estan estudiant cinemàtica en aquests moments.

Pot contestar tot el món, com sempre i, per tal de no excloure ningú, siga habitant habitual del centre o no, poden haver condicions alternatives: temps que invertirà el caragol per a creuar un camp de futbol reglamentari, temps que li costaria d'acabar una marató...

No oblideu explicar el procediment seguit per a resoldre-ho ;-)

Au, a mesurar i calcular!

Impressions a la classe de ciències

Uf! És dimarts però com si fóra dilluns. Què dic? Molt pitjor! Després de la “juerga” d'aquest pont això avui no ho podré aguantar.

Ostres, se m'ha oblidat fer els deures! I ara què li dic? Va, li diré la veritat, que sembla que avui està de bona gana i potser no me posa el negatiu.

- No, no els entenia.

Ara que no me diga de fer-lo jo, que de vegades es ratlla un poc i els fa corregir als que diuen que no els han entès. No té sentit, la veritat, però com de vegades sembla que s'il·lumina...

Salvada. Sort que sempre apareix el de sempre per a corregir. La veritat és que ens fa un favor a tots els altres.

Subducció, orogènia, metamorfisme... és com si portés mesos sentint tot això i encara és hora que ho entenga. Quin rotllo de classe.

Ja està, ja ho ha dit, que pesada és amb el bloc “ditxós”! Esta vegada només ha tardat mitja hora en nomenar-lo. Tot un èxit, la veritat.

Coto què? Cotopaxi? Però què diu esta dona? Això me recorda al "marmol" aquell “raro” de la cuina. Un volcà? I no seria més fàcil posar el Teide d'exemple? Sempre embolicant!

- Psss... quina hora és?

- Falten vint-i-cinc minuts

- Encara? Esta classe no s'acaba mai

- I desprès socials, “no te digo”!

- Esta tarda me la passaré dormint al sofà

- Jo enganxada al tuenti...

- Ei, què passa per aquell racó? Quina jugada esteu comentant, la formació del Himàlaia o com va anar la discoteca la nit de Halloween?

Jo estic convençuda que té un radar al clatell. I això que diu que està sorda! És que no ens deixa ni respirar. Himàlaia, i això on para? Ah! L'Everest. Ostres, és que ho diu per embolicar, segur. I torna-hi amb la subducció. I jo què faré per aprovar l'examen? Mare meua, que l'Ermitana m'ajude!

I ara, faena, com sempre! Que es pensa que només tenim classe de Biologia? Tots els profes són iguals. Això sí, si no tinguera deures no me miraria res de tot el rotllo este que ha soltat. En això s'ha de reconèixer que té raó. Però quina perea, hauré de fer els deures esta tarda. S'ha acabat el magnífic pla de fer el gos. I què diu ara, aula virtual? I què hauré de fer jo?

- Psss... puc vindre a casa teua esta tarda?

- Guai!

Ei, i què és això que té damunt la taula? Sabó?

- I nosaltres per què no fem pràctiques?

Les coses xules sempre les fan a les altres classes. No hi ha dret. Quan jo vaig fer segon no vam fer sabó. A vore si és veritat i fem alguna cosa.

El timbre, per fi!

- Adéu, Rosa! Fins demà.

Si la veritat és que és "maja" i tot. Si no fóra per les ciències...

Quina superfície té la sola de la teua sabata?

Molt bé, fragments d'adolesciència, veig que heu sigut "pràctics" a l'hora de resoldre el primer repte. No està gens malament la resposta, és més, està bé. Però, que haguereu fet sense la wikipèdia, es a dir, sense internet. A més, com li vaig dir a Isidre, utilitzar la densitat mitjana no és del tot exacte, ja que al ser una mitjana, no és igual en totes les persones. Per què?... doncs perquè estem formats per substàncies diferents amb densitats diferents.

Ex. Imagineu dues persones de 100kg de massa, una d'elles amb gran quantitat de greix i l'altra molt musculosa. Com que el greix és menys dens que el múscul, la persona amb més greix ocuparà més volum. Per tant, la densitat de les dues persones no serà la mateixa.

La nostra idea era que trobareu, emulant a Arquímedes, algun mètode de mesura més aplicat. Així que el nou repte setmanal no deixa opció a consultar aquest tipus de fast food informativa anomenada internet. Quina superfície té la sola de la teua sabata?

Ci vediamo la prossima settimana !!!!

El repte científic de la setmana

Nou curs, nou institut, mateix bloc, secció nova. Com ja sabeu, no ens agrada que s'avorriu a casa deixant-vos els dits a la play, les articulacions a la wii o l'ortografia al tuenti (que a ningú se li ocòrrega escriure això a un examen d'anglés despres del nineteen).

Així doncs, aquesta setmana encetem... "El repte científic de la setmana". A què sona bé?

Doncs sí, és un repte i es per a vosaltres, per a que es calfeu eixa enorme nou grisa que teniu al cap (no patiu que no vos caurà el pèl). Amb les solucions farem una entrada setmanal, on es formularà el següent repte científic. Les vostres solucions (ben explicades) podeu afegir-les directament com a comentaris a l'entrada setmanal del bloc sobre el repte científic, o també donar-nos-les via digital a Rosa , a Adela o a mi.

A més, per si oblideu el repte, hi haurà una recordatori sempre a una de les columnes laterals del bloc. I per si necessiteu o voleu consultar reptes antics, podreu anar a la columna de l'esquerra, i dins de les etiquetes, fer click a la que indica repte científic.

I sense més dilacions, a la vostra dreta i la nostra esquerra, teniu el primer repte de la setmana: Quants litres ocupes?

Fins la setmana que ve protocientífics.

Evolució adolescent

Aquesta no era una entrada programada (realment cap ho ha sigut), però el meu benvolgut evolucionista-evolucionat-devolucionant company de vesprades didàctic-biològiques, m'ha mostrat una troballa molt interessant que m'agradaria compartir amb vosaltres, especialment amb els qui us agrada la lectura i la ciència, i també amb els qui penseu que per poquet que siga, alguna cosa teniu en comú amb un bacteri.

Es tracta d'un llibre de literatura juvenil de nom "La Evolución de Calpurnia Tate" publicat no fa molt per Roca editorial i que ha tingut molt d'èxit als Estats Units. La novel·la, que comença cada capítol amb una cita de l'Origen de les Espècies de Darwin, narra la relació de la protagonista, una curiosa xiqueta d'11 anys, amb el seu iaio, un apassionat naturalista que es cartejava amb Darwin i que somnia amb trobar una espècie nova abans de morir-se.

La xiqueta viu... bé, si vols saber més hauràs de llegir-la. Jo aquesta mateixa setmana vaig a buscar-la.

Espere que ens agrade.

Això és una flor de bandera !!!!!!

Doncs sí, ara que s'acosta el mundial, a tot el món li entra un estrany patriotisme de banderes. Així, com les mirareu més, vaig a mostrar-vos que hi ha més biologia del que penseu en elles. Concretament m'he centrat en la "fitobanderologia" (la ciència que estudia la botànica de les band
eres), segurament espentat per la meua estima/malaltia cap a les plantes.

Vinga, anem a fer un exercici senzill. Penseu si coneixeu alguna bandera amb algun vegetal representat en ella (no val incloure el verd com excusa).

Doncs sí, començarem per eixa que heu pensat quasi tots,

la del Canadà. Oficial des del 1965, la bandera mostra una fulla d'auró (Acer rubrum, Acer sacharinum), un preciós arbre (especialment en tardor quan pren el color de la bandera) abundant a tot el Nordest americà. La importància econòmica que sempre ha suposat per al país l'extracció de la seua sava per a elaborar el deliciós sirop d'erable (xarop d'auró), explica aquest protagonisme simbòlic.

Ai, ai, ai, que ja no vos en sabeu més, eh? És broma, segur que algun de vosaltres coneix alguna més. Bé, per si de cas, vaig a posar un poc d'ordre vegetal en les banderes, així que ja que hem

començat amb els arbres, continuarem amb ells.

Vaja, vaja, quin preciós arbre tenim ací? Doncs és un cedre del Líban (Cedrus libani), una espècie de conífera en perill d'extinció limitada a uns quants bosquets a les muntanyes libaneses i uns roglets a Síria i Turquia. La seua fusta ja la venien els fenicis als egipcis (no és podreix amb facilitat), a banda d'utilitzar-la per la construcció dels seus vaixells. Posteriorment, també ha continuat la deforestació, d'ahí la seua situació.

Resseguint amb la relació bandera-deforestació-vaixells-símbol nacional, Belice, un xicotet estat del Carib representa a la seua bandera la importància de l'arbre de la caoba (Swietenia macrophylla), no per les seues propietats medicinals, sino pel seu ús en la construcció de vaixells (observeu al senyor malintencionat de l'esquerra que duu una destral per talar l'arbre quan deixen de fer la foto).

Continuant amb els arbres tropicals i sense allunyar-nos massa de Belice, arribem a Haití on han deixat guardades les destrals a casa. Aquestos caribenys més sostenibles, han sabut aprofitar la palmera d'oli (Elaeis oleifera, Elaeis guineensis), supose que us imagineu per a què, no?. La curiositat ve del nom científic d'una d'elles, "guineensis", que indica la procedència (Golf de Guinea). Va ser portada juntament amb els esclaus africans al Carib.

Però les palmeres també formen part d'altres banderes nacionals i no nacionals, com les de Paraguai, Perú, Guam i Tokelau (aquest últim més famós per regalar dominis a internet de forma gratuïta .tk). Especialment és graciós el cas de la bandera que veieu al costat i que pertany al territori australià de la Illa de Cocos. Com no havia de tenir una palmera cocotera a la bandera.

Ja fora del Carib, desfent la ruta de la palmera d'oli i els esclaus africans, trobem l'arbre del cotó de la seda (Bombax sp.) representat en la bandera de Guinea Equatorial. Aquest arbre produeix uns capolls amb unes fibres semblants a les del cotó. Per cert, una curiositat, el nom científic dels cucs de la seda és Bombix sp. , massa casualitat no?

De nou cap a l'oest, ben propet de l'Equador, hem fixar-nos en una xicoteta part de l'escut de la bandera del Perú, on entre altres motius naturals, veieu un arbre de la quina (Cinchona sp.) representant la riquesa vegetal del país. Hi ha 17 espècies diferents d'aquest arbre en perill, i totes elles poseeixen quinina a l'escorça, un conegut antipalúdic (medicament contra la malària) natural.

Tornem cap a casa, al nostre Mediterrani. Si pensareu en un arbre que el representara, quin dirieu? Si, si, ja se que les paguen mal les olives, però això és un altre article. En efecte, l'olivera (Olea europaea), o millor dit les seues branques, formen part d'un bon grapat de banderes com les de la República Dominicana, Paraguai, Eritrea i Xipre (a la dreta).

Des dels romans, en mans de la dehesa Minerva, ha simbolitzat la

pau, i és per això que eixa simbologia s'ha mantingut en el temps a religions i banderes. Com a exemple vos deixe l'Organització de les Nacions Unides (ONU), encara que a voltes coste de creure que coneixen el significat de la branca d'olivera. Fora de les banderes no cal recordar la importància a les celebracions del diumenge de rams. Per últim, a Palestina és símbol del treball i de la terra.

Sense soltar les espècies mediterrànies, anem amb el llorer (Laurus nobilis). Aquest elevat arbust culinari és originari del mediterrani oriental i ha simbolitzat des de l'Antiga Grècia el poder, el triomf i la sabiduria, segurament degut a la seua quantitat de propietats medicinals. De fet, els propis emperadors romans eren representats amb una corona de llorer al cap.

Trobem llorer a a les banderes de Guatemala(dalt esquerra), Salvador, Perú, La Lliga Àrab, San Marino.

Especial interés té la bandera d'aquest últim xicotet estat mediterrani, on a banda del mencionat llorer, també podem veure una altra espècie arbòria típicament mediterrània, l'alzina (Quercus sp.) tan ben representada a les nostres muntanyes.

Bé, bé, ara comença a complicar-se la cosa. Si coneixeu la següent heu de començar a pensar que potser passeu massa hores davant de la wikipedia. Encara ens queden alguns arbres pendents a algunes banderes regionals com l'arbocer (Arbutus unedo) a la Comunitat Autònoma de Madrid, la Picea sp. a la regió de Labrador del Canadà (a la dreta), la Magnolia sp. a la bandera de l'Estat americà de Missisipi.

Una que personalment trobe interessant és aquesta bandera semblant a la de Nigeria, però amb una Araucaria heterophylla al mig. Representa a les Illes Norfolk, un territori que pertany a Austràlia. L'espècie és una conífera endèmica (solament la podeu trobar allí). Això és conservació d'estat si senyor!!!

Per fi hem acabat amb els arbres i arbustos, així aprofitant que estem al més de les flors, continuarem amb aquestes.

Un exemple no del tot silvestre és la flor de lys que trobem a moltes banderes. En realitat, correspondria a alguna mena de lliri (Iris sp.) que representaria des de l'edat mitjana a la realesa. La trobem a les banderes de Croàcia, Bòsnia, Sèrbia, Quebec (esquerra), Guadalupe i fins i tot a l'escut espanyol.

Resepecte a altres plantes representades, podem trobar blat (Triticum sp.), símbol del treball, a la bandera d'Afganistan; canya de sucre (Sacharum officinarum) a la de Guadalupe; nou moscada (Myristica fragans) del país caribeny Granada; tulipans (Tulipa sp.) a la província holandesa de Frísia (esquerra); raïm (Vitis vinifera) a l'estat americà de Connecticut; pinya (Ananas ananas) a les Illes Caiman.

Orient ens dedica alguns exemples, com veiem a les banderes de Macao (dreta) i Kalmykia amb la flor de loto blanca (Nelumbo sp.) símbol de puresa i bellesa. També hi ha banderes que representen espècies molt concretes com les de Hong Kong (Bauhinia blakeana), els Territoris del Nord australians (Gossypium sturtianum), l'estat americà de Nevada (Artemisia tridentata).

He seleccionat dues últimes banderes respecte a les plantes, per representar en elles dos plantes suculentes (m'encanten). La primera la veieu a l'esquerra i correspon a l'estat de Mèxic on podem veure una àliga recolzada a una figuera de pala (Opuntia sp.), que ens fa pensar en l'orige d'aquesta planta invasiva de dolços fruits que tan nostra és ja.

La segona correspon a les Islas Turcas i Caicos on podem vore un cactús al costat d'una llagosta. Veritat que és graciós?

Per acabar, els amants de les falgueres ja pensaveu que m'havia oblidat de vosaltres eh? Doncs no, ací teniu dues banderes ben estranyes de Nova Zelanda (no oficials). Aquesta primera mostra una fulla de falguera platejada (Cyathea dealbata) al costat de la constel·lació de la Creu del Sud, freqüent a les banderes d'aquesta zona (és l'equivalent a la nostra Estrela Polar)

La segona és la més bonica de totes les que us he mostrat, perquè il·lustra a la perfecció el creixement circinat de les fulles d'una falguera. És una bandera no oficial, però socialment recolzada, basada en un patró tradicional dels maoris (pobladors originals de Nova Zelanda). M'encanta.

Bé, bé, bé, els qui heu arribat fins ací, a banda d'agraïr-vos la lectura, us informe que acabeu d'entrar en el selecte grup dels fitoenamorats, els fitoadictes, els fito... i los fitipaldis.

Per despedir-me de moment, no se si us he comentat que no m'agraden massa les banderes pel seu ús polític. Segurament pensaria diferent si totes tingueren la mateixa utilitat que la de baix.