'LA LADRONA DE LIBROS', de MARKUS ZUSAK

Este mes de noviembre se estrena en Estados Unidos la película The book thief, adaptación de la novela del escritor australiano Markus Zusak La ladrona de libros. Me ha parecido una buena ocasión para recomendar la lectura de esta maravillosa historia, ya que en España  el largometraje no llegará hasta marzo de 2014. Así que, aquellos que aún no lo hayáis leído, tenéis cuatro meses para haceros con el libro y disfrutar de sus  quinientas páginas.

El comienzo es de lo más original, porque lo encabeza un prólogo donde la narradora se presenta a sí misma, y ésta no es otra que la mismísima Muerte:

“Primero los colores.

Luego los humanos.

Así es como acostumbro a ver las cosas.

O, al menos, así intento verlas.”

De esta manera tan curiosa se nos va revelando la historia de una niña de nueve años, Liesel Meminger, que empieza una nueva vida al irse a vivir a un pueblecito cerca de Múnich donde se encuentra su familia de acogida, un matrimonio humilde y entrañable. 

La acción, que transcurre en la Alemania nazi, da inicio un poco antes de que estalle la Segunda Guerra Mundial y continúa durante el conflicto que devastó la Europa de los años treinta y cuarenta. Mientras Adolf Hitler y su partido dominan el país imponiendo su política totalitaria, Liesel encuentra la manera de evadirse de todo ese horror a través de los libros. Gracias a su nueva familia, que la enseña a leer y le hace descubrir el valor de la lectura, la niña aprende que la literatura es un preciado refugio con el que poder superar la dureza de la época que le ha tocado vivir.

“Poco a poco, la estancia empezó a encogerse hasta que la ladrona de libros pudo tocar las estanterías, a unos pocos pasos de ella. Pasó la palma de la mano por la primera, atenta al rumor de las yemas de los dedos deslizándose sobre la columna vertebral de los libros. Sonaba como un instrumento o como las notas de unos pies a la carrera. Utilizó ambas manos. Recorrieron una estantería tras otra. Y rió. La voz resonó en su garganta, y cuando al fin se detuvo en medio de la habitación, pasó varios minutos dirigiendo la mirada de las estanterías a sus dedos y de estos a las estanterías…

¿Cuántos libros había tocado?

¿Cuántos había sentido?”

La escritura ágil y algo mordaz hace que el relato no caiga en el sentimentalismo, algo a lo que también ayudan los pintorescos personajes y muchas de las anécdotas que forman la novela. A pesar de que hay momentos que reflejan a la perfección la dureza de esos años, la narración destaca los aspectos más favorables del ser humano y, sobretodo, su capacidad para resistir.

La ladrona de libros es una fábula deliciosa ambientada en uno de los más terribles episodios de la historia. Un cuento tan lleno de luz que nos hace perder el miedo al temor.  

'AGUA', de BAPSI SIDHWA

Aquesta novel.la es basa en el guió de la pel.lícula Agua de Deepa Metha, i és el primer llibre traduït al castellà de la seva autora, nascuda a Pakistan i resident als Estats Units, amb una obra molt ben considerada.

La novel.la descriu amb una plasticitat gairebé poètica la vida d'una nena a un poble de l'Índia colonial, moments abans que la seva vida doni un gir decisiu en comprometre-la amb un home 40 anys més gran que ella. Però el gir esdevé un cercle tancat quan l'home mor, condemnant-la al pitjor destí que pot tenir una dona en un país on es considera que la seva única funció és casar-se i tenir fills.

Malgrat tot, una petita esperança es perfila a l'horitzó: Gandhi, amb el seu misatge d'amor universal i reconeixement de totes les religions és l'únic que pot fer possible la salvació.

La novel.la aprofundeix en el context, desenvolupa els detalls i recrea amb precisió el que la pel.lícula ha de sintetitzar, amb un mestratge i una qualitat que la van fer optar a l'Oscar a la millor pel.lícula estrangera del 2007.

Recomano amb entusiasme tant la pel.lícula com el llibre.

'THE GOD FATHER' LA TRILOGIA DEL PADRÍ

Per estrany que pugui semblar (a alguns, fins i tot, els podrà semblar un pecat) encara no havia vist cap de les pel·lícules de la saga El padrino. Però, atès que tinc propòsit d'esmena, he agafat en préstec a la biblioteca la trilogia per tal de veure-la sencera.

Vaig veure la primera diumenge i em va agradar força. Ja és difícil, perquè amb la durada que té normalment m'hagués aixecat dels sofà als 120 minuts, abans no se'm gangrenessin les cames. També té mèrit que hagi aguantat tenint en compte el que em costa seguir els arguments enrevessats farcits de conxorxes i en els quals s'ha d'anar lligant caps. Generalment em perdo a la que surten més de cinc noms implicats. No ha estat el cas. Em vaig fer una mica d'embolic en algun moment, però la vaig entendre "a grosso modo".

Ara, amb la segona ja m'estic perdent més. En la part actual surten tants de noms que no aconsegueixo relacionar-los ni recordar qui són. El meu company no em serveix de gaire ajut perquè també es confón una mica. La xarxa m'ha ofert un resum del que jo ja he esbrinat (altre cop "a grosso modo") però sense donar-ne detalls concrets de tota la gentada que ha anat apareixent i això que ahir només vaig veure 90 minuts.

M'estan agradant força totes dues pel·lícules, però no puc treure'm la sensació de ser una mica totxo per les meves dificultats en recordar tots els elements de la trama. En canvi, llegeixo que el guió és magistral (o una cosa per l'estil) i a mi em sembla que magistral seria si no costés tant de seguir, o és que potser sí que està ben lligat però és difícil seguir-lo a la primera. Ja em veig empassant-me les 9 hores de la trilogia un segon o tercer cop.

HIPÀTIA I JULIÀ

Quan em vaig assabentar que Alejandro Amenábar estava rodant una pel•lícula sobre la biblioteca d’Alexandria em vaig interessar, després quan vaig sentir que tractava sobre una dona astrònoma, de seguida vaig pensar en Hipàtia, un personatge pel qual sempre he sentit admiració i que sempre anomeno quan surt a la conversa la religió. Per això, he volgut veure la pel•lícula, conscient de que tracta d’un tema que em fa indignar i encuriosida per l’enfocament que hagi pogut donar el director. No m’ha decebut, tot i que em sobrava la història (o les històries) d’amor, però entenc que havia d’haver alguna cosa més que la pura denúncia a l’integrisme. L’ambientació és extraordinària, i les imatges metafòriques conviden a reflexionar, tanmateix, no m’ha sorprès gaire perquè no deixa de ser un biopic del qual ja coneixia el desenvolupament. El que té de bo és que reivindica a una persona coherent, íntegra i honesta. Paradoxalment, el que se suposa que hauria de ser un bon cristià.

Aquesta pel•lícula m’ha fet recordar una novel•la de Gore Vidal, Juliano el apóstata, que va ser la que em va descobrir la intolerància i el fanatisme dels cristians. Fins llavors, jo tenia la idea que m’havia fet en llegir Quo Vadis? en la meva adolescència, i em pensava que la incongruència amb el missatge evangèlic i la corrupció dels seus pretesos seguidors, s’havia produït molt més tard, a la Edat Mitjana, si fa no fa. Per aquest motiu, em va sorprendre descobrir que ja als primers segles, s’hi havien afegit personatges pels quals el seu regne sí que és d’aquest món. Personatges que actuaven exactament igual que ho havien fet aquells que els perseguien, fent cas omís de l’exemple d’oferir l’altra galta o del mandat de no matar. Els mateixos gossos amb diferents collars, vaja.

Ágora vé a dir el mateix que aquesta novel•la (que també es basa en la vida d’un personatge històric, l’emperador romà Julià): que la religió és un instrument molt valuós per tothom qui vulgui poder i que la ignorància és l’arma més perillosa en mans de la massa sense criteri ni voluntat pròpia. Tot això perquè no hi ha en l’home un sentiment de respecte, ni de pertànyer a una totalitat que és el món, que és la vida, que són els demés.

Quan es va començar a creure que Déu va fer l’home a la seva imatge i per a que sotmetés les peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen; l’home va perdre el respecte i la humilitat. Els instints més baixos van tenir una via idònia d’escapament: el que no agrada o no convè es destrueix, perquè l’home és l’amo, el centre de l’univers. Sí, a més, està ben clar: l’home, no la dona. I així es van esdevenir els segles entre el sexisme i la misoginia de les societats patriarcals. Així la superbia va anar nodrint la ceguesa i va fer avançar donant pals de cec, evidenciant el dualisme que hi ha entre els éssers humans: els dolents i els bons, i això no té res a veure amb cap creença sinò amb els sentiments.