Seguirem!

Temps era temps (parlem de 2007) existia una editorial que es deia Mina. Però el món editorial es mou a un ritme voraç, i aquell prometedor segell va ser engolit pels canvis accionarials. Abans de desaparéixer hi va deixar alguna obra de no ficció remarcable, com la que avui ens ocupa, escrita per dos bons periodistes i que corre camí de ser considerada “de culte”.

Del sud duu un subtítol clarificador: “El País Valencià al ritme dels Obrint Pas”. No és un llibre sobre la història del grup, sinó, en paraules de Xavi Sarrià, “una explicació més del perquè, després de 300 anys de derrotes, la nostra cultura i la nostra llengua continuen més vives i fortes que mai”. Perquè mentre l’aventura de quatre joves de l’institut Benlliure quallava i trencava esquemes i fronteres, el país es transformava a colp de grans esdeveniments caríssims. Contra la vacuïtat i l’especulació oficials, cultura popular que batega amb força.

Aquesta nit Obrint Pas escenifica  el seu últim combat al teatre Principal de València, recuperat així per al poble. El nostre reconeixement per tot el que han aconseguit, per totes les portes que han obert, i per tot el coratge que ens han transmés. Seguim i seguirem!

Publicat a Levante-EMV dissabte 24/5/14.

Seguim i seguirem!

Sempre són molt recomanables els articles, ressenyes i entrevistes d'Hèctor Serra al digital cultural Núvol, però aquests dies m'ha resultat especialment encertat el resum que ha fet del que Obrint Pas significa per a una generació de valencians, entre els quals m'hi incloc:

"...el mèrit assolit pels valencians ha sigut a força d’invocar el treball i d’arrelar els seus valors a una estima sincera per la llengua i la cultura. I hi afegirem que una de les actituds més cabdals del grup ha estat la seua predisposició inacabable per romandre sempre al costat de les lluites de base. En suport dels moviments socials i les inquietuds saludables en pro d’una altra realitat. [...] una trajectòria sòlida que ha caminat al mateix ritme d’uns temps i unes generacions que, tot just avui, senten la necessitat de fer la mirada enrere i passar comptes amb els anys. Amb Obrint Pas ens hem fet majors i ara el seu valuós llegat deu acompanyar les primeres passes dels futurs defensors de la terra."

Un bagatge i una herència, la dels Obrint Pas, tan aclaparadors com inspiradors, que ens encoratja i ens empeny a cercar (a construir!) nous horitzons, perquè ens demostra que no hi ha res impossible si treballem amb talent, tenacitat, honestedat i sense complexos. Per molts anys que passen... sempre anireu Obrint Pas!

Proeses en terra hostil

"Estem tan saturats d’escàndols, xoriços i retalls de tota mena que correm el perill de no fixar-nos en les petites proeses quotidianes que els valencians també som capaços d’engegar. Si bé el panorama general resulta desolador, en l’àmbit cultural l’alarma sona (de fa temps) a 180 decibels; és a dir, a l’alçada de l’estrèpit que provoca un volcà en erupció capaç d’arrasar tot signe de vida i deixar-nos un dany irreparable a l’oïda. Però enmig d’aquest sorollós caos, n’hi ha també, per sort, gent amb capacitat i ganes de posar-hi seny i continuar construint en silenci, conscients que o bé espavilem pel nostre compte, o se’ns mengen pels peus."

Us convide a llegir la resta de l'article publicat a SOM Eldiario.es en aquest enllaç.

És l'hora d'unir les mans

“Valencians i valencianes, / feu-vos llenya que ve el fred; / no vos la feu d’argelaga, / feu-vos-la de romeret.” Aquesta ‘Jota de valencians’ clou el llibre-disc Coratge, dels Obrint Pas. Un epíleg sentimental que poua en els arrels del nostre poble, en els nostres orígens i que esdevé un cant coral a la rebel·lió, a la unió i al despertar col·lectiu. M’agradaria que la darrera col·laboració a L’informatiu recollira l’essència d’aquest nou himne engrescador. Fem l’article, doncs, multimèdia. Us convide a continuar llegint amb aquesta banda sonora com a rerefons. Si em seguiu la veta, endolleu els altaveus i cliqueu ací.

L’inigualable Xavi Castillo pronosticava, anys enrere, “la fi de lo món”. “La terra està calenta”, ens repetia amb el tanga roig posat. I d’aquella escalfor no només ambiental sinó també política s’han derivat molts incendis desbocats. La capacitat destructiva de la crisi que travessem (crisi econòmica, però també i sobretot de valors) sembla que no té aturador. El Twitter s’ompli de males notícies, d’amics a l’atur, de companys abatuts, de creatius d’àmbits molt diversos amenaçats de comiat laboral o afectats per EROs que els forcen a reconduir les seues vides, a reinventar-se i tornar a començar. Just en el pitjor moment per fer-ho. L’àmbit de la comunicació i de la cultura està abocat al col·lapse, i amb la fuita d’aquests professionals s’empobreix sense remei aparent la possibilitat de mantenir el sentit crític d’una societat que no acaba de reaccionar als esdeveniments. Em fa l’efecte que ja hi ha més gent als marges que a dins, d’aquests sectors estratègics. Mal averany.

Però malgrat tots aquests núvols negres que ens aboquen pedregades de pessimisme, no està tot perdut. Llangueixen o moren projectes que no han pogut o no han sabut adaptar-se als nous temps. Però hem de ser conscients que d’aquestes cendres renaixeran iniciatives noves que reformularan el futur amb les armes del present. Perquè tota aquesta gent íntegra, honesta i sobradament preparada que ara es veu abocada a l’abisme laboral i vital trobarà la manera de continuar combatent l’estultícia i la ignorància en la que alguns ens volen presos. “No descanses, ni claudiques, ni t’entregues, / I al final venceràs”, preconitza Feliu Ventura. Superat el desconcert inicial, hem d’aconseguir refer-nos i continuar avançant sense més excuses. Si pot ser, junts. Amb el cap ben alt i l’esquena coberta per la companyia de tots aquells que, com nosaltres, tenen el coratge necessari per construir fonaments nous per al país i aportar l’esperança que anhelem en un futur més just i més lliure. “Valencians i valencianes, / és l’hora d’unir les mans / amb els qui estimen la terra / i la llengua que ens fa germans.”

Fins aviat, companys!

Aquest és l'últim Tipus mòbils de la temporada a L'Informatiu: "És l'hora d'unir les mans". Han estat 83 setmanes col·laborant-hi. Un plaer i un honor immensos. Ara toquen canvis, en plural. Amb les mans unides per construir junts un futur més just i més lliure. Fins aviat, companys!

Perdre pes (i aprimar la ment)

Abans que el sistema petara amb tota la seua cruesa i deixara sense paraula els governants, la majoria de promeses electorals ja eren paper mullat. I els acords, per més solemnes que es presentaren, tampoc no servien de gran cosa. El 1998, els partits amb representació a les Corts van consensuar la Llei Valenciana de la Música [http://ivm.gva.es/cms/val/livm/llei-valenciana-de-la-musica.html]. El text, grandiloqüent, perquè les paraules són gratuïtes i el paper del DOCV molt agraït, prometia “el foment, protecció, coordinació, planificació, difusió i promoció” d’aquesta expressió artística, viva i ben arrelada de nord a sud del país. Molts alcaldes, diputats i consellers s’omplin la boca lloant la importància de les bandes de música, de la tradició i de la festa, però les notes que prediquen no lliguen amb el pentagrama numèric que les sustenta. Als retalls en les ajudes a les bandes, s’han unit els incompliments i els impagaments del Consell [http://www.fsmcv.org/news/np%20fsmcv-asamb.extraord.pdf]: encara no han rebut ni un euro dels 6’4 milions que se’ls van assignar per a 2011, any doblement electoral i, per tant, de promeses vàcues al quadrat.

El sector de la lletra impresa (o no) també compta amb una d’aquestes reglamentacions fantasmes: la Llei del Llibre [http://www.cult.gva.es/documentos/LeyLibroCV.pdf], aprovada el 2002. En aquell redactat s’hi parla del llibre com “un bé cultural fonamental que cal preservar i promoure” i “un bé econòmic que, en la nostra comunitat, mou una indústria cada vegada més solvent”. I s’hi parlava d’impulsar “plans i programes d’actuació, anuals o plurianuals, amb la dotació pressupostària adequada”. Res d’això no s’ha produït mai, ni sembla que vaja a produir-se ja mai més en el futur si no canvien les prioritats i deixem de salvar a la banca per salvar les persones i tot allò civilitzat que els habitants d’aquesta part del món hem construït, conservat i perfeccionat amb el pas de les generacions.

Convé recordar-ho, perquè quan s’apliquen retalls d’un 80% a les minses ajudes que hi havia en el sector editorial (ara són més baixes que mai abans en la història de la democràcia) o es deixa de pagar el que s’havia promés al món de la música no és només pel context de crisi. És perquè no s’hi creu, ni s’ha cregut mai, que la indústria cultural d’aquest país fóra un element per protegir i impulsar. La cultura sempre ha estat la “maria” dels pressupostos autonòmics. Excepte per a construir edificis megalòmans buits de contingut. Les conseqüències d’aquesta política destarifada són ja visibles, i fan mal. Es tanquen escoles de música i cau l’activitat cultural en general per falta de públic i d’estímul. Enguany, per primera vegada, el panorama escènic valencià no ha obtingut cap guardó Max, fet que no pot ser anecdòtic. Els valencians hem perdut poder polític i econòmic (si és que n’hem tingut mai), i ara estem perdent a gambades el (limitat) pes que teníem en l’àmbit cultural.

Tal i com afirma el president de les bandes de música, Josep Francesc Almería, “la cultura es paga”. I la falta d’inversions en cultura, caldria afegir, es paga també. I, a la llarga, ix molt més car per a tots. Perquè sense la cultura, la vida és només biologia.

De música i lletra parlem aquesta setmana a la columna Tipus mòbils de L'informatiu per constatar que els valencians estem perdent a gambades el (limitat) pes que teníem en l’àmbit cultural.  

Podeu llegir l'article sencer en aquest enllaç: "Perdre pes (i aprimar la ment)".
Tipus mòbil 80.

Tipus mòbils 61 - Estem salvats...

A la columna d'avui a L'informatiu parlem del programa "Miedocracia" del "Salvados" de La Sexta i dels drets als quals hi ha gent disposada a renunciar per mantenir el seu lloc de treball. I és que... "Estem salvats..."

"Mentre no es capgiren (o regiren) els papers, mentre no posem fre als especuladors que s’engulen amb supèrbia el nostre futur, mai eixirem del pou actual encara que els governants s’entesten a retallar despesa pública, recentralitzar administracions (l’excusa de la crisi és collonuda per fer “més Espanya”) o retallar drets socials, com va anunciar ahir a les Corts de Madrid el futur president del govern central. I si no hi posem remei prompte, aquest estat d’excepció econòmica i social a què ens tenen sotmesos desembocarà en un altre pitjor i més negre. Obrint Pas ho canta a ritme punk en el seu Coratge: “en la guerra on lluitem / només ens queda una cruïlla: / viure com esclaus / o perdre la por / i seguir endavant!”."

Tipus mòbils 33 - Coratge

Ja està a la venda el nou disc dels Obrint Pas, Coratge!

En aquesta ocasió, el grup ha revestit la seua creació amb un llibre que fa de molt bon veure, amb fotografies i textos d'escriptors, periodistes i amics de l'ofici. Em fa molt de goig haver tingut l'oportunitat de ser còmplice (en una part minúscula) d'aquest projecte que per fi ha vist la llum. Gràcies, Xavi! Gràcies, Litus! És un gran, gran disc, i en parlem avui a la columna setmanal de L'Informatiu: "Coratge".

Coratge

Obrint Pas ha acabat ja el seu nou disc, que es titularà 'Coratge'. En aquest vídeo ens ofereixen un primer tast del que serà, segur, un nou èxit.

El 4 d'abril a les tendes de discos... i a les llibreries també!

Tipus mòbils 27 - Reivindicació del bonegó

Els Arthur Caravan interpreten "Als companys", d'Ovidi, en el fi de festa de la Nit.

“El País Valencià el faran els mestres o no serà.” Amb aquesta rèplica a Fuster agraïa Francesc de Paula Burguera, divendres passat, el guardó que li lliurava Escola Valenciana. El públic que omplia el teatre Calderón d’Alcoi, majoritàriament ensenyants, li va saber reconéixer el gest amb un fort aplaudiment. L'article del Tipus mòbils d'aquesta setmana, "Reivindicació del bonegó", se centra en la màgia de la Nit d'Escola Valenciana, en el consens que aglutina i en aquells que se signifiquen amb la seua absència, perquè tan significatius són els parlaments com els silencis.

"Les agosarades versions rap de les rondalles d'Enric Valor a càrrec de Rapsodes i Vol de Núvol, i la música sempre brillant dels Arthur Caravan, palesaven la distància abismal que hi ha entre la mediocritat de la classe política dirigent i la creativitat i l'empenta de la societat civil a la que haurien de servir. Però quin país es pot construir mentre qui ens governa es preocupa per causes judicials i s’agenolla per suplicar una foto amb el jefe i qui hauria de ser l’alternativa s’enredra amb llistes de candidats, nòries mediàtiques i taronges podrides? Mentre tot això passa (els passa), qui està al costat del moviment social i educatiu més important que tenim els valencians, amb la que està caient? Més encara: si no els tenim al costat ni tan sols en precampanya, què podem esperar d’ells en endavant?"

Tipus mòbils 20 - No jubilaran el tio Canya

Un moment de la presentació del llibre sobre Al Tall a la Casa de la Cultura de Xàtiva.

Divendres passat vaig assistir a la presentació del llibre Al Tall, música per a un poble. L'acte va tenir lloc a Xàtiva, amb Pep Gimeno El Botifarra com a mestre de cerimònies. La sala, buida d'autoritats locals, estava en canvi plena de gom a gom de persones que admiren la trajectòria del grup. Vam poder veure el documental elaborat per Esguards "Al Tall, cantant rasant a terra", que us recomane de totes totes. Hi havia Vicent Torrent i Manolo Miralles, xativí de naixement que va sorprendre el públic amb confessions personals que es notava sentides i sinceres. Va ser un d'aquells actes que et fan sentir orgullós del potencial que demostra el País Valencià subterrani, l'extraoficial.

Tornant cap a casa, escoltava el disc que inclou el llibre esmentat, i no vaig poder evitar tornar a emocionar-me escoltant Tio Canya. Allà es va començar a gestar l'article del Tipus mòbils d'avui a L'informatiu: "No jubilaran el Tio Canya".

"Les generacions actuals de valencians (i les que vindran) tenim un avantatge enorme sobre els nostres predecessors, del qual poc sovint en som conscients: nosaltres tenim una tradició cultural en la nostra llengua, una tradició bastida, conreada, fixada, divulgada i ben viva. No podem desaprofitar aquest privilegi; de fet, tenim l’obligació d’aprofitar-nos-en d’aquest llegat llaurat amb molts sacrificis i dificultats, perquè al tio Canya encara no l’han jubilat, malgrat l’edat."

Música en valencià

Avui celebrem el dia de la música en valencià, una excusa extraordinària per omplir la xarxa de la millor música que tenim, la que malauradament no sona mai en la immensa majoria de les ràdios i televisions que tenim a l'abast al País Valencià.

Jo em quede amb aquest extraordinari lipdup de La Flama, un himne generacional d'Obrint Pas que en aquest format té una força il·lusionadora, emotiva i constructiva realment fantàstica.

Gaudiu de tot un poble en moviment!

Amb les botes posades...

... per a posar-nos les botes!

Descobriment musical

Anit, els assistents al congrés de l'IBBY teníem invitació per assistir a un concert de música al Teatre Principal de Santiago. En aquest tipus de reunions, tens tendència a apuntar-te a tot, i així ho vam fer, sense saber en absolut què ens trobaríem allà. Potser per això, l'impacte de l'espectacle innovador de Mercedes Peón va ser més gran. Vibràrem amb la força de l'experimentació tecnològica de l'artista, que parteix de la tradició oral i musical gallega per oferir una música del tot sorprenent. Us la recomane!

Construir, malgrat tot

Deia Xavi Sarrià en el Quadern d'El País dijous passat:

"...Representem la gent jove que està arreu del país i que construeix i fa coses sense els prejudicis i els complexos anteriors. Tot es fa malgrat tot, a pesar del boicot institucional, i això ens fa ser optimistes i tindre il·lusió respecte del futur."

El reportatge, de Xavier Aliaga, es titula "Obrint Pas torna a casa" i, en efecte, la desacomplexada banda valenciana (en el desacomplexament rau bona part del seu èxit) es posa en moviment de nou a Burjassot dimecres que ve amb un "antològic" molt prometedor. Hi ha cap pla millor per a aquestes falles? Jo no em vull perdre aquest concert!

Fixat

Aquest Tirant es manté encara en estat de xoc després del Concert, amb majúscules. Fixeu-vos en aquest vídeo de Fix You, una de les cançons més esborronadores del directe. I si no em creieu, tireu cap al minut 3 i veieu la gentada. Jo estava un quilòmetre més enrere de l'últim que apareix a la dreta de la pista. I és que eixint a les 3 i mitja de Carcaixent... Allà no es veien, però això sí: s'escoltaven perfectament (o quasi).

Lights will guide you home

And ignite your bones

And I will try to fix you

NOTA: Ben aviat tornarem a parlar de literatura en aquest bloc. Quan baixe del núvol.

Això, avui, toca

Aquesta nit Coldplay toca a Barcelona, i jo hi seré allà (aquesta vegada, sí!).

Amb l'Estadi Olímpic de gom a gom (les entrades fa mesos que es van esgotar), el concert promet ser memorable. No espere menys! Una extraordinària forma de desconnectar d'una setmana mooolt estressant. Qui se'n recorda ja d'aquelles llunyanes i curtíssimes vacances?

El COMcert d'anit

Cares conegudes i moltes desconegudes ahir al COMcert de Benifairó de la Valldigna. Hi vaig arribar quan VerdCel iniciava la marató de música en valencià. Al principi molt poc públic, s'ha de dir tot, però a mesura que passava el temps hi arribava més i més gent. Jo me'n vaig haver d'anar prompte, durant l'actuació de Miquel Gil (obligacions familiars), però el camp de futbol presentava ja un aspecte de festa completa mentre les taules, parades al carrer, invitaven al sopar de germanor. Llàstima no haver-me pogut quedar més, per gaudir de la música i del bon ambient que s'hi respirava. Tant de bo iniciatives com aquesta del Col·lectiu Ovidi Montllor (enhorabona, companys!) tinguen continuïtat i la gent responga així de bé.

Vaig tornar de Benifairó carregat de discos. Aquest matí de diumenge, quan les vacances arriben a la fi, m'acompanya Sàmara, de VerdCel (magnífic llibret i encara millor música!), i com que encara no he trobat vídeos de l'acte d'anit a la xarxa, us recomane aquest vídeo del grup alcoià.

Tots al COMcert!

Aquest dissabte 29 d'agost, a partir de les 19 hores, tenim una cita festiva a Benifairó de la Valldigna amb una bona selecció de músics i cantants en valencià. Teniu tota la informació ací. Jo no m'ho perdré, que l'estiu s'acaba!!!

Poesia a la veu

Vaig comprar 'Mr Lucky' en una escapadeta de la Fira de Londres d'enguany. El vaig veure allà tan llampant, després de tants anys sense tenir notícia de Chris Isaak, que el vaig agafar com si me'l furtaren, sense pensar-ho un moment. Dies després es posava a la venda també ací, així que la primícia va durar poc (jo que em pensava que era d'importació o vés a saber què!), però el suficient per assaborir des del principi d'aquest disc, tan bo com els millors de l'autor.

Aprofite aquests dies d'estiu per re-escoltar-lo. No sé per què, sempre m'ha semblat un autor d'estiu, potser per la calidesa de la veu, potser pels records que em porten els seus discos... Siga com siga, us recomane aquest tema, We Let Her Down que ha estat aquest dies de pau i balneari una banda sonora que ha acompanyat les meues compulsives i sanguinàries lectures de novel·la negra. No sé com no he acabat assassinat algú allà!

Més bell que el silenci

Diu la dita: "No obris els llavis si no estàs segur que el que vas a dir és més bell que el silenci."

Amb això estàvem quan ens esclata als oïts "Get On Your Boots", avançament de "No Line On The Horizon", l'esperadíssim nou disc dels U2, previst per al mes de març.

I don’t wanna talk about wars between nations
Not right now
Sexy Boots
Get on your Boots
Yeah...
Foxy boots
You don’t know how beautiful
You don’t know how beautiful
You are...

Doncs això, amb les botes ben posades, trenquem el silenci.