Abans que el sistema petara amb tota la seua
cruesa i deixara sense paraula els governants, la majoria de promeses
electorals ja eren paper mullat. I els acords, per més solemnes que es
presentaren, tampoc no servien de gran cosa. El 1998, els partits amb
representació a les Corts van consensuar la Llei Valenciana de la Música
[http://ivm.gva.es/cms/val/livm/llei-valenciana-de-la-musica.html]. El text,
grandiloqüent, perquè les paraules són gratuïtes i el paper del DOCV molt
agraït, prometia “el foment, protecció, coordinació, planificació, difusió i
promoció” d’aquesta expressió artística, viva i ben arrelada de nord a sud del
país. Molts alcaldes, diputats i consellers s’omplin la boca lloant la
importància de les bandes de música, de la tradició i de la festa, però les
notes que prediquen no lliguen amb el pentagrama numèric que les sustenta. Als
retalls en les ajudes a les bandes, s’han unit els incompliments i els
impagaments del Consell [http://www.fsmcv.org/news/np%20fsmcv-asamb.extraord.pdf]:
encara no han rebut ni un euro dels 6’4 milions que se’ls van assignar per a
2011, any doblement electoral i, per tant, de promeses vàcues al quadrat.
El sector
de la lletra impresa (o no) també compta amb una d’aquestes reglamentacions
fantasmes: la Llei del Llibre
[http://www.cult.gva.es/documentos/LeyLibroCV.pdf], aprovada el 2002. En aquell
redactat s’hi parla del llibre com “un bé cultural fonamental que cal preservar
i promoure” i “un bé econòmic que, en la nostra comunitat, mou una indústria
cada vegada més solvent”. I s’hi parlava d’impulsar “plans i programes
d’actuació, anuals o plurianuals, amb la dotació pressupostària adequada”. Res
d’això no s’ha produït mai, ni sembla que vaja a produir-se ja mai més en el
futur si no canvien les prioritats i deixem de salvar a la banca per salvar les
persones i tot allò civilitzat que els habitants d’aquesta part del món hem
construït, conservat i perfeccionat amb el pas de les generacions.
Convé
recordar-ho, perquè quan s’apliquen retalls d’un 80% a les minses ajudes que hi
havia en el sector editorial (ara són més baixes que mai abans en la història
de la democràcia) o es deixa de pagar el que s’havia promés al món de la música
no és només pel context de crisi. És perquè no s’hi creu, ni s’ha cregut mai,
que la indústria cultural d’aquest país fóra un element per protegir i
impulsar. La cultura sempre ha estat la “maria” dels pressupostos autonòmics. Excepte
per a construir edificis megalòmans buits de contingut. Les conseqüències
d’aquesta política destarifada són ja visibles, i fan mal. Es tanquen escoles
de música i cau l’activitat cultural en general per falta de públic i d’estímul.
Enguany, per primera vegada, el panorama escènic valencià no ha obtingut cap
guardó Max, fet que no pot ser anecdòtic. Els valencians hem perdut poder
polític i econòmic (si és que n’hem tingut mai), i ara estem perdent a gambades
el (limitat) pes que teníem en l’àmbit cultural.
Tal i
com afirma el president de les bandes de música, Josep Francesc Almería, “la
cultura es paga”. I la falta d’inversions en cultura, caldria afegir, es paga
també. I, a la llarga, ix molt més car per a tots. Perquè sense la cultura, la
vida és només biologia.
De música i lletra parlem aquesta setmana a la columna Tipus mòbils de L'informatiu per constatar que els valencians estem perdent a gambades el (limitat) pes que teníem en l’àmbit cultural.