Albert Sánchez Piñol: “Els catalans són gent d’ordre que volen fer la revolució”
(El que em sembla MOLT rellevant és l'aportació a l'anàlisi del procés que va culminar en el referèndum del 2017 i després fracasar en fer efectiva la independència de Catalunya.
És sabut per tots que els catalans rebem insults de la resta d'Espanya. Aquesta ferida emotiva, injusta quasi sempre, en part ens paralitza la capacitat d'autoanàlisi. Les classes dirigents d'Espanya es gasten molts molts diners en aquesta propaganda: en efecte, les frases repetides a l'opinió pública d'ara són diferents de les que recordo quan jo tenía 7-8 anys. El que compta en aquesta reflexió és la contribució d'aquesta ferida emocional a la manca d'autoconeixement del nostre propi tarannà, a fi de corregir el que calgui. Per exemple l'historiador Jaume Vicens i Vives al seu llibre "Notícia de Catalunya" Ed. Vicens Vives. Barcelona. 2010. 1a ed en aquesta editorial, que es correspon amb la segona del 1960) En aquesta edició hi ha moltes pàgines a dedicades a exposar "quina mena de gent som", en positiu!: la nostra "mentalitat diferenciada" (pàg. 33) l'esperit feiner, el seny, la mesura, la ironia, el sentit de la continuïtat, la tradició familiar i la responsabilitat social, .. entre d'altres.
Afegeixo que un segon factor a la manca d'autoconeixement és no conèixer la història de Catalunya, que va ser molt molt rellevant en el Mediterrani de l'Edat Mitja. Els catalans van construir una arquitectura madura d'institucions polítiques (la Generalitat, el Consell de Cent, les Corts, el rei). Això va ser causa i efecte d'altres fets col·lectius com la conquesta de l'actual Tarragona, Tortosa, Lleida, València, Múrcia, Sicília, Nàpols, Còrsega, Cerdenya, a fi d'ampliar zones de comerç. Aquestes institucions i els fets són un acurat mirall de la societat que els va fer néixer. Us deixo amb l'aportació de Sánchez Piñol: ens vol fer reflexionar i ens convé molt fer-ho. Cuca de Llum)
L’escriptor Albert Sánchez Piñol creu que ens hem de pensar a nosaltres mateixos, i que hem de pensar el nostre Primer d’Octubre, i evitar que siguin els altres els qui ens versionin. Som nosaltres que ens hem de mirar al mirall. Això ha fet amb la seva darrera novel·la, "Després del naufragi", editada per Univers, la seva nova editorial després de molts anys a la Campana. Aquesta novel·la d’aventures és una faula política sobre el procés català i, a la vegada, una continuació de Moby Dick, el clàssic americà que enguany celebra el 175è aniversari. Piñol retrata amb duresa dos oficials que no paren de barallar-se a bord, i que són fàcilment reconeixibles en Puigdemont i Junqueras. Però també descriu el caràcter poc resolutiu de la tripulació, o la crueltat d’un monstre, Moby Dick, que devora tot allò que troba. Sánchez Piñol rep VilaWeb a casa seva un matí encara d’hivern, amb la primavera a tocar.
Albert Sánchez Piñol. Escriptor i antropòleg.
Albert Sánchez Piñol, escriptor i antropòleg (fotografia: Adiva Koenigsberg).
—Volíeu fer una versió de Moby Dick?
—Jo no volia versionar Moby Dick, volia continuar-la. Volia fer la història inversa de Moby Dick. El relat de Moby Dick, crec que tots hi estarem d’acord, és la història d’un boig [capità Ahab] que entabana una tripulació més o menys sensata per a una empresa impossible. Després del naufragi és el relat invers. És una població excitada que entabana l’oficialitat, que no sap com dirigir allò fins a la catàstrofe, que això sí que es repeteix.
—I aquesta és la vostra definició del procés? Una població que comanda una oficialitat?
—Jo crec que sí. Crec que la classe dirigent catalana no volia fer allò, no s’hi veia preparada ni se’n veia capaç, però va haver de fer surf, va haver de gestionar com va poder una demanda popular, o d’una gran part de la societat catalana. I la direcció política estava més ocupada barallant-se entre ells que no dirigint el cas.
—En alguna entrevista he llegit que dèieu que aquest llibre us portaria bàsicament problemes.
—Crec que a la direcció dels partits polítics no li agradarà la tesi principal del llibre, que acabes de descriure molt bé. Va ser un fet sociològic tan polièdric, que permet moltes interpretacions, moltes versions, i això s’ha de traslladar a la literatura. Podria ser un gènere literari, com els nord-americans tenen el western. Això és la democràcia quan l’exerceix el poble, i com responen les institucions. Va ser l’última vegada que vam fer política. És un tema que va ser feridor, va ser feridor. Hi havia un monstre pel mig. I encara hi és, crec jo, però necessitem pensar-nos, i pensar-nos sempre genera pensaments en moltes direccions. I a vegades el missatger rep.
—Junqueras i Puigdemont són fàcilment reconeixibles en els oficials que no paren de barallar-se.
—És la meva versió del que va passar, amb una metàfora literària i fabulosa. Els personatges són reconeixibles i no me n’amago. Al principi d’escriure-la, era la pugna entre demòcrates i republicans [dels EUA] mentre els arribava el monstre. Però em vaig adonar que jo no sóc un autor nord-americà, sóc un autor català. Em vaig adonar que podíem enfocar-ho d’una altra manera, molt més propera a nosaltres, i que al mateix temps no anul·lava la seva universalitat. És una altra història d’una revolució. La gent es revolta, passa que potser no s’acaben de revoltar gaire. És gent que hauria pogut matar Moby Dick i no ho va fer. I haurà de conviure amb això per sempre.
—Per mi, el judici més sever del llibre no és ni amb Junqueras ni
amb Puigdemont. És amb el poble, o Ismael, que, podent matar Moby Dick,
no ho fa.
—Des de dins no es va fer. No s’hi revolten en contra. I acaten la direcció.
—La gent va tornar a casa.
—Si no haguessin tornat, què hauria passat?
—Escriure us ha servit de teràpia?
—No. Si és una teràpia, no m’ha anat gaire bé, perquè no m’ha curat
de res. La literatura no canvia les coses. Les retrata, les interpreta.
—Quina diferència hi ha entre la tripulació i Mel?
—Mel és la llibertat guiant el poble. Representa una mica allò que
la tripulació busca. I encarna aquesta idea de combatre i de buscar la
llibertat.
—La tripulació, dieu, són com pares de família que llegeixen el diari. Sense malícia.
—Aquest candor. Fem exercicis i deixem la borda neta. Segur que a
Moby Dick això el fa tremolar… Hi ha un moment que es diu que un poble
tan revolucionari no ha estat mai tan poc rebel. O al revés. Hi ha
descripcions inspirades en una visió del poble català. Històricament, ha
estat molt rebel i molt poc revolucionari. Hi ha aquesta cosa de
revolta, però no es culmina. Hi ha alguna cosa que ho atura. I potser el
lideratge n’és una. Però ells tampoc no es revolten, són gent
disciplinada, són gent d’ordre que volen fer la revolució. Els catalans
em recorden molt aquella anècdota dels alemanys de Lenin. No te l’he
explicada mai?
—No.
—Quan Lenin ja té el poder, vénen revolucionaris de tot el món a
entrenar-se. Camarada Lenin, estem entrenant els revolucionaris alemanys
que han vingut. Què, ho fan bé? I diu, sí, l’altre dia van fer un
exercici on es prenia a l’assalt una estació de trens. Només hi ha un
problema. Primer van fer cua per comprar el bitllet.
—Ha!
—Jo crec que tenim una mica de síndrome d’això.
—Però també tenim tot el passat anarquista.
—Sí, és el que deia Prim. Al cor de cada català hi nia un anarquista. Però es queda al cor, no acaba de sortir.
—Quines il·lustracions que té el llibre, tu.
—Ho vam fer amb un autor, en Franc Aleu,
menciona’l, per favor, que és un artista visual de primera categoria
que treballa amb IA. I aquí m’agradaria desfer un malentès: la IA no
suplanta l’artista. És un instrument. És com dir, ah, mira que fàcil que
és escriure una novel·la en Word, segur que et surt bé. Posa-t’hi tu, a
fer aquestes il·lustracions amb IA, a veure què et surt. És una monada
de llibre, és una perleta que fa goig.
—Conec lectors que han rigut llegint el llibre. Em va fer pensar
que potser la gent ho tenim més superat que no ens pensem. Si som
capaços de riure’n…
—Si tu parles de la teva pròpia mort, és que no ets mort. Si tenim
la capacitat de descriure tot això, podem començar una nova etapa. Però
ens hem de versionar nosaltres mateixos. Hi havia aquella pel·lícula
alemanya, L’enfonsament (Der Untergang). Van preguntar al
director per què l’havien feta. Perquè no ens la facin els americans, va
dir. Era sobre els últims dies del Tercer Reich. Jo crec que nosaltres
hem de tenir la nostra pròpia versió i no que ens la doni la gent del
Goya.
—Al final del llibre, per a sorpresa de tothom, hi ha la reacció de la tripulació, i de la Mel.
—Crec que correspon força al que va passar: la gent va plantar cara,
va defensar les seus electorals. Això era inesperat, l’èxit que va
tenir el Primer d’Octubre. Aquesta cosa inesperada va passar i es van
enfrontar al monstre. El més fàcil era quedar-se a casa.
—Aquest robot que teniu darrere, què és?
—Gespi. Talla l’herba, fa companyia, no es queixa, no protesta, no té drets laborals.
—Res a afegir?
—Sí: afegir que hem de recordar que l’antagonista del llibre és Moby
Dick i que el pitjor enemic que avui en dia té la catalanitat es diu
Salvador Illa. Salvador Illa és el pitjor que hi ha. Si em preguntes per
un robot, per què no puc parlar del president de la Generalitat?
L’enemic és aquell. Passa que hem de pensar què ens va passar. Però, a
la vegada, mira si hi ha descripcions sobre Moby Dick, al llibre. La
Moby Dick de l’original té molts significats. Aquí, Moby Dick és
l’enemic. Punt. L’enemic de què? Doncs de tot. És l’enemic, no hi ha
pactes amb ell. No es pot, perquè et devora, com li passa a algun dels
protagonistes. No et deixarà en pau fins que desapareguis. I fa pudor. I
envesteix. Jo crec que era un llibre que calia.
(Podeu comprar el llibre a La Botiga de Vilaweb) (M'agrada que en digui monstre a l'estat espanyol, cal tenir coratge per fer-ho. Deu ser la paraula pertinent: s'acaba de publicar un llibre sobre la j0stícia: "El monstre judicial". Trobareu la ressenya al post següent. Cuca de Llum)