Post 917: Visat

Doncs sí... a NYC ens haurem de quedar tres mesos més sense poder sortir ni entrar del país... Oficialment sóc un alien in transit (que pot sonar molt bé en boca de l'Sting però no en la meva). Només espero que immigració m'aprovi la visa després d'estar tres mesos preparant la meva sol·licitud (portfolio de 200 pàgines, 15 cartes de recomanació, i uns quants dòlars gastats en advocats). Però bé, avui estem a 30 de desembre i en 24 hores direm adéu a un any... en cinc dies arribaran els reis d'Orient i jo només demano un regal... Salut i Feliç 2010.

Un altre vídeo

Aquí va otro vídeo recién salido del horno y publicado en shakira.com

Un Inici

Des del campanar de l'església de Miralvent, la plana de Lleida adquiria tots els colors del verd imaginables. A mà esquerra, el canal de Serós separava la població de la lluentor dels camps de presseguers en ple agost. A la dreta, les dues muntanyes: la Serra del Marxant i la Muntanya Trencada delimitaven una població que veia trencat el seu silenci immortal pels cops de campana que el seu avi comptava amb mil·limètrica precisió. A la plasa de l'església dos cotxes carregats de corones de flors esperaven que les portes de la Casa del Senyor com al Mossén Xavier li agradava dir, s'obrissin i d'ella en sortissin dos taüts blancs. Les campanes seguien bategant, espantant a les cigonyes que només feia cinc minuts havien aturat el seu picoteig característic. A cada campanada, desenes de coloms marxaven foragitats pel so sec del repic de les campanes mentre que els gats que caminaven solitaris pels carrers costeruts de Miralvent buscaven aixopluc en una obertura d'una casa abandonada del carrer Bonaire.

Feliz Navidad (en el metro)

En el metro hoy ha entrado un vagabundo. Llevaba un papel en la mano. En el medio del vagón, rodeado por personas llenas de bolsas decorados con los logotipos de las grandes superficies de Nueva York (Macys, Sacks, Barneys) empezó a recitar la palabra "casa" en varios idiomas. Al terminar dijo: "aunque la palabra casa pueda decirse en todas las lenguas del mundo, hay gente que hace años que no puede pronunciar la frase "mi casa". Yo soy uno de ellos. Feliz Navidad y que Dios los bendiga.

Navidad

Otra Navidad en Nueva York: sin poder salir del país por culpa de la tramitación del visado. Mi primera Navidad sin la compañía de un producto que me ha acompañado des de pequeño... Unas Navidades sin el turrón de Gené Molló (creo que se escribe así) ya que el paquete que me mandaron se ha perdido. Sea como sea, deseo a los lectores del blog (si aun quedan) unas Felices Fiestas y aquí os dejo con un vídeo que grabé y edité... Recién salido del horno. Bons Nadals

xavi

En el Metro

Otro trabajo: Cantora 2

Hace unos seis meses me mandaron a las Bahamas a grabar un vídeo para un documental que sería distribuido junto el CD Cantora de Mercedes Sosa. Como todos sabréis, Mercedes Sosa, la Negra, falleció hace unos tres meses. Por si no lo habéis escuchado, aquí os dejo con la canción "La Maza" interpretada por Shakira y Mercedes Sosa (creo que es el vídeo que he hecho que ha sido visto por más personas, este llegará pronto al millón de reproducciones).

Futuros Soldados

Post 909: En El Metro

En el metro:

- On vius?
- Enlloc, jo visc a Brooklyn

(a vegades una frase que podria semblar extreta d'un llibre d'en Paul Auster apareix sense que un s'ho esperi de camí a la feina)

Nit de l'Editor

En la noche del editor de esta año le dieron un premio a mi amiga Elvi. Hace unas tres semanas me llamó preguntándome si quería crear un vídeo para ser presentado durante estos premios... ¿Qué puedo decir? Que hacer este vídeo no fue un trabajo sino un placer, que trabajar con gente tan humilde y tan buena persona como ella es de las mejores cosas que le pueden pasar a uno. De este modo, Elvi presentó el vídeo en su Facebook -

"Creo que la fotografía y la música son dos artes de las que no podría prescindir, por eso, cuando me pidieron que me hiciera un vídeo para una acto del que ya os hablaré, le dije a Xavi que porqué no lo hacía teniendo como base una sesión de fotos. Y en una tarde las hicimos, sin posar demasiado, con la confianza de dos amigos. Con este vídeo queremos agradeceros, una vez más, lo fieles que sois a la página, la manera tan natural, educada e interesante con la que dais vuestra opinión. Lo repito una vez más: sigo vuestras intervenciones, las tengo en cuenta. Sé que a veces no estais de acuerdo con mis opiniones y os agradezco la manera en que expresais esa diferencia. A veces me preguntais cosas concretas. Dejad vuestro mail y trato de responder a vuestra pregunta. Alguien decía el otro día si no me daba miedo exponerme demasiado. No: distinto perfectamente entre lo que se puede contar y mi intimidad. Me gusta compartir estas pequeñas cosas de los días de diario. Muchos besos, e."




No puedo terminar este post sin remarcar que me emocionó que se acordara de mi en el momento en el que ella recibió el premio en el Hotel Arts.

Tornar

“Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida...
Tengo miedo de las noches
que pobladas de recuerdos
encadenan mi soñar...”

(Carlos Gardel: "Volver")


Aviat farà tres anys i mig que vaig començar una aventura que ben aviat sabré si continua o s’hi posa ja un punt final definitiu. El meu visat expira el 30 de novembre i, com tot el que està vinculat amb la immigració, el meu futur penja d’un fil (o més ben dit, d’un full de paper). Contradiccions de la vida: als Estats Units jo no deixo de ser un immigrant i a Catalunya i a Espanya cada vegada em sento més foraster.



Aquest setembre vaig tornar a casa. Feia més de quinze mesos que no visitava la meva terra i, com cada vegada que he agafat un avió amb destinació Barcelona, aquest tango de Carlos Gardel l'he utilitzat com a banda sonora. I és que m’agrada viatjar amb música i posar-me uns auriculars que m’aïllin de la trista monotonia sonora de les sales d’espera de l’aeroport. M’agrada viatjar amb música i també m’agrada viatjar llegint un llibre. Aquest cop ho he fet amb “Homenatge a Catalunya”, de George Orwell.



"Benvinguts a Barcelona", entona el capità. Maletes recollides, compro el diari, surto de l'aeroport i primera sorpresa: a l’Aerobús vaig llegir el següent paràgraf de la novel·la d'Orwell: “Todos los que habían hecho dos visitas a Barcelona durante la guerra, con intervalos de algunos meses, comentan los extraordinarios cambios que observaron en ella”.


Dies després aquesta fragment del llibre d'Orwell tornaria a prendre volada, i és que si George Orwell va topar amb una manca d’esperit revolucionari i un principi perillós d’aburgesament de la ciutat, jo vaig trobar-me una Barcelona i una Catalunya que, d’estar tan cofoia de si mateixa, ha perdut l’impuls i l’esperit creatiu que la van caracteritzar als inicis dels 90. Aquesta sensació va quedar reafirmada en dos moments: el primer va ser quan vaig obrir el diari “El País” i vaig veure les famoses fotografies de les prostitutes als porxos de la Boqueria, i el segon quan vaig llegir una entrevista a Fèlix Millet publicada al diari “La Vanguardia”, que, talment com un Madoff mediterrani, ens explicava els seus equilibrismes fiscals al capdavant de la venerada institució musical.



Però no, ara no puc escriure un article negatiu de la meva visita perquè seria injust. Podria parlar de com n’és de bonic retrobar-te amb la família després de tants mesos: poder asseure’t cara a cara amb ells i, tot davant d’un plat ple de pa amb tomàquet i pernil, disseccionar els mesos passats amb el microscopi de l’entesa. O de tornar a veure els teus amics de Barcelona i d'assistir a una festa sorpresa del teu millor amic a Sabadell.

De visitar el mercat de la Boqueria i quedar meravellat amb les parades de fruita i peix: les gambes de Palamós, les sardines de la costa al crit de “nena, que són fresques”, els préssecs de Lleida i les avellanes de Reus... També podria citar la doble visita a Cal Manyo de la Barceloneta, un dels pocs locals autèntics que sobreviuen a una Barcelona excessivament massificada del turisme o de l’oasi de tranquil·litat que un sempre troba a la plaça de Sant Felip Neri.



Podria parlar de moltes coses però cap arriba a la perfecció d’una posta de sol al meu poble, Sudanell. Ja sé que aquest no va ser un “paisatge favorit de Catalunya”, però veure un capvespre des del carrer Bonaire és de les experiències que mai oblidaré i que sempre recordaré. Cel rogent, pluja o vent, que queda reflectit a les aigües tranquil·les del canal de Seròs, mentre el repic de les cigonyes que habiten al campanar de l’església parroquial posen la banda sonora a un instant màgic que encara adquireix tocs més fantàstics quan del més enllà una veu coneguda crida: “Xavi, Xavi, puja, puja, que t’ensenyaré casa nova!”. Welcome home.

Xavi