0% found this document useful (0 votes)
28 views60 pages

Des-Orden-Moral 2 0

Uploaded by

kargalo
Copyright
© © All Rights Reserved
We take content rights seriously. If you suspect this is your content, claim it here.
Available Formats
Download as PDF, TXT or read online on Scribd
0% found this document useful (0 votes)
28 views60 pages

Des-Orden-Moral 2 0

Uploaded by

kargalo
Copyright
© © All Rights Reserved
We take content rights seriously. If you suspect this is your content, claim it here.
Available Formats
Download as PDF, TXT or read online on Scribd
You are on page 1/ 60

MORAL

DIS/ORDER
Art and Sexuality in Europe
between the Wars

DES/ORDRE
MORAL
Art i sexualitat a l’Europa
d’entreguerres

DES/ORDEN
MORAL
Arte y sexualidad en la Europa
de entreguerras
MORAL DIS/ORDER
Art and Sexuality in Europe between the Wars
This exhibition examines the changes that took place in sexuality and
morality in Europe in the period between the two world wars. During that time,
one can observe the impact of conservatism on laws and the persistence
of religious mores. At the same time, it is imperative to bear in mind the
aftereffects of the Great War on the general population. The social crisis in
which European societies were caught up and the fierce zest for life following
such a dark period prompted the rise of forms of behaviour in individuals and
groups that diverged from the dominant order. This newfound freedom in
customs found a fertile terrain for expression in art. The use of photography
facilitated the exposure of the body and nudity but other mediums---drawing,
printing, painting, sculpture---were also used to capture this nonconformity
with the moralizing norm. These expressions of freedom flourished more
often in big cities like Berlin and Paris. That being said, censorship continued
to be exercised and ongoing social and legal control was reflected in all kinds
of repressive situations. The rise to power of Fascism and totalitarianism
(Germany, Italy, Spain, Soviet Union) brought an end to this vision of a new
democratic society.

1 Cultures of the Body


This section takes a look at the various facets of what was known in Germany
as körperkultur (nudism). This phenomenon embraced a social desire to
return to nature and to ways of life removed from the frenetic pace imposed
by industrialization and city life. In that regard, it endeavoured to promote
physical exercise and health as evinced in many works of art and indeed
cinema, for instance in Wege zu Kraft und Schönheit (Ways to Strength and
Beauty), directed by Nicholas Kaufmann and Wilhelm Prager in 1925. At the
same time, there was a cult of the athletic body (Sasha Schneider) which
was somehow coupled with an idealized appreciation of classical cultures,
both Greek (Dame Ethel Walker) and Roman. In societies in which the rigidity
and constrictions of moral order held sway, the depiction of nudity opened
up room for a certain licence and liberty (the painter Eugène Jansson, the
photographers Wilhelm von Gloeden and Vincenzo Galdi).

MORAL DIS/ORDER 3
“Nakedness is the democracy of the new Germany, the Weimar Republic.”
Stephen Spender

“I tried to resurrect ancient Greek life in these images. Fortunately, I did not
choose professional models so I did not have to fight against academic poses
and practiced positions.”
Wilhelm von Gloeden

“Through sports, right-wing and left-wing parties compete like never before.
The former mostly tend to value manly strength. On rare occasions, they
separate training and actions from the idea that, for young people, sports
activities basically fill in for the absence of military service.”
Lionel Richard

“Classical culture aimed to foster harmony. Both body and mind


were taken care of.”
Wilhelm Prager, Nicholas Kaufmann

Dame Ethel Walker


This Scottish-born artist, who had studied at the highly reputed Slade School
of Art, is best known for her portraits of women, mythological themes and floral
compositions.
In Decoration: The Excursion of Nausicaa, 1920, Dame Ethel Walker painted the
scene from the Odyssey narrating the encounter of the Phaeacian princess
with a helpless Odysseus. Although most illustrations of this scene focus
primarily on Homer’s hero, here he is sidelined to the edge of the painting and
depicted with youthful features. What really matters here is the entourage of
girls—some naked, some dressed—washing clothes on the shore, instilling the
painting with an unassuming lesbian quality focused on the female body.

Wege zu Kraft und Schönheit


This film, directed by Nicholas Kaufmann and Wilhelm Prager in 1925, was a
huge public success in Germany. It fostered the cult of the body and sports
in nature (forests, rivers, lakes, the sea…), rendered in stark contrast with city
life. It shows men, women and even children practising all sorts of physical
exercises (gymnastics, boxing, swimming, diving...) as well as dance, which
occupies a significant place. The film is clearly influenced by an ideal vision

Eng 4
of the classical world, from which it borrows and re-enacts bathing scenes.
The goal of the film was to encourage the whole country to practice physical
exercise and apply the principle of mens sana in corpore sano.
Photographs by Wilhelm von Gloeden, Wilhelm von Plüschow and Vincenzo Galdi
Following in the wake of the ideas of the aesthete Johann Joachim Winckelmann
about classical culture, a number of photographers re-enacted scenes from
the era of Ancient Greece and Rome and, in doing so, idealised it. They worked
mostly from the final third of the nineteenth until the early twentieth century in
places like Taormina, Naples and Rome. The scenes they staged mostly featured
youths (both male and female) wearing tunics, garlands and laurel wreaths, or
naked as fauns, reclining on leopard skins or surrounded by amphorae and
vessels. The (homo)erotic appeal of many of these photographs did not go
unheeded by the wealthy Northern European clientele. The lewdest nudes were
sold under the counter and some of these photographers, like Wilhelm von
Plüschow, came up against the forces of the law.

Women in German Expressionism: Otto Mueller and Max Pechstein


In an increasingly industrialised world, a great many cultural expressions were
underpinned by a quest to reconnect with nature. Escaping the city’s hustle
and bustle and noisy crowds led many expressionist artists to seek open
spaces like forests, lakes and mountains. In these secluded, peaceful places
(Moritzburg, Hiddensee…) they depicted the naked body—particularly the
female body—free from social constraints. Many artists embarked on journeys
or excursions to rural areas. Otto Mueller was, together with Ernst Kirchner and
Max Pechstein, one of the artists who frequented these environments, as seen
in a work from 1921 showing a carefree group of naked girls strolling by the sea.

2 The Bloomsbury Group and Other Aesthetics


Victorian morals lingered in England well beyond the nineteenth century. The
enforcement of strict codes of behaviour entailed the persecution of sexuality,
particularly heterodox expressions, as borne out by the sentence of two
years’ imprisonment handed down to the writer Oscar Wilde in 1895. Religious
rules went hand in hand with a strict work ethic. Certain forms of behaviour
flourished in intellectual circles in Oxford and Cambridge that exalted the
desire for eternal youth adorned with love, flowers and laughter. All of which
was stopped in its tracks by the Great War, as was the case of the poet Rupert

MORAL DIS/ORDER 5
Brooke and the so-called neo-Pagans. Fond of bathing in the nude, exploring
nature and enjoying life as bohemians following the ideas advocated by the
sexologist Edward Carpenter, this group never went as far as the polysexual
components of the Bloomsbury group (Vanessa Bell, Duncan Grant, Virginia
Woolf…) who, both in London as well as the protected countryside of Sussex,
broke the rules of Edwardian society. At the same time, the Suffragist
movement laid bare the narrowmindedness of a profoundly patriarchal society
which precluded women from voting.
Other artists explored different channels to give expression to their dissenting
visions of society at the time (Gluck, Glyn Warren Philpot, Edward Burra).

“I believe distortion is like sodomy. People are simply blindly prejudiced against
it because they think it abnormal.”
Vanessa Bell

“I’m sick to death of this particular self. I want another.”


Virginia Woolf

“The aim of love is to love: no more, and no less.”


Oscar Wilde

“There is no pattern to Bloomsbury´s triangles, except for this privileging of


friendship and emotional intimacy over forms and traditions, along with a
desinclination to sever bonds.”
Regina Marler

“And as all Orlando´s loves had been women, now, through the culpable
laggardry of the human frame to adapt itself to convention, though she herself
was a woman, it was still a woman she loved.”
Virginia Woolf

British Intelligentsia and Morality


In the late-nineteenth and early-twentieth century, British society was governed
by strictly enforced moral codes that dictated proper notions of order, modesty
and decorum. However, voices began to appear in intellectual circles opposing
Victorian sanctimoniousness and ignorance. The research of the sexologist
Havelock Ellis, author of Sexual Inversion, and the philosopher Edward

Eng 6
Carpenter were instrumental in bringing about a change in perceptions. The
former questioned the pathologisation of homosexuality, while the latter
advocated women’s financial independence and promoted a rational outlook
on sexual behaviour. Around the same time, the Bloomsbury Group (Virginia
Woolf, Duncan Grant, Vanessa Bell, John Maynard Keynes…) emerged in
England, bringing with them new airs to a country that, as recently as 1895, had
sentenced Oscar Wilde to two years in prison for sodomy.

Duncan Grant
This British painter and designer is key to a proper understanding of the
Bloomsbury Group’s freedom of sexual mores. Though formed mostly in
England, Duncan Grant closely followed the advances of the French post-
impressionists and would later lead the Omega Workshops together with
Vanessa Bell. He and Bell lived together with their daughter Angelica in the
Charleston farmhouse in Sussex, where Duncan maintained an active love
life with a number of men, including David Garnett. He portrayed the main
members of the Bloomsbury Group, like, among others, the writer Lytton
Strachey and the economist Maynard Keynes, with whom he also maintained
sexual relationships. For his own private pleasure, he made erotic drawings of
white and black men together, infringing the rules of the punitive society
of the time.

Gluck
Baptised with the name of Hannah Gluckstein, this artist rejected both her
first name and the treatment of Miss used to address single women. Educated
in a wealthy social background, her gender nonconformity in relation with
patriarchal norms pushed her to escape the control of her family and run away
with her partner, the art student Effie Craig, whom she painted in 1920. Gluck
dressed in men’s clothes and embraced a particular androgynous style, like
many other figures of the time, including the author Radclyffe Hall, whose novel
The Well of Loneliness (1928) was censored due to its lesbian content.
Probably influenced by a love affair with the high-society florist Constance
Spry, Gluck also made many notable flower paintings.

Vanessa Bell
The painter and designer Vanessa Bell was a prominent member of the
Bloomsbury Group, together with her sister Virginia Woolf. She married
the art critic Clive Bell, with whom she had an open marriage in which both
spouses had extramarital affairs. Her wide-ranging body of work—embracing

MORAL DIS/ORDER 7
painting, ceramics and furniture—is permeated by the influence of the post-
impressionist avant-garde. Two years after the outbreak of the Great War, she
settled in Charleston, in the countryside of Sussex. In this peaceful spot she
and her husband Duncan Grant kept an open house that was much frequented
by some of Britain’s most creative and free-thinking minds, such as Lytton
Strachey, John Maynard Keynes, Dora Carrington, Roger Fry, E. M. Forster.

Glyn Warren Philpot


Philpot was an English painter and sculptor highly acclaimed for his portraits of
members of Britain’s high society in the 1910s and 1920s. Thanks to his commercial
success, he was able to afford to travel widely to France, Italy, USA and North Africa.
Between 1927 and the year of his death, Henry Thomas posed for him. Thomas,
a former ship’s stoker, was supposedly Philpot’s manservant, even though
his domestic skills were unknown. It was not the first time a black man was
represented in the English cultural context—see, for instance, the work of
Edward Burra—but Philpot’s fondness for his model leads us to infer a sexual
attraction in which racial otherness and class difference came into play.

3 Trauma and Desire


The defeat of Germany in the First World War plunged the country into a
psychological trauma. Countless wounded and amputees were readily visible
on the streets of its cities while the economic situation merely worsened. The
Weimar Republic came into being against this backdrop of profound political
instability, and remained in place until the Nazis arrived to power in 1933.
Sexuality in its various forms and expressions is profusely represented by
many artists both within and outside the New Objectivity movement (Otto Dix,
George Grosz, Heinrich Marie Davringhausen…).
In 1919 Magnus Hirschfeld founded the Institut für SexualWissenschaft
(Institute of Sex Research) in Berlin. It drew people from all over Europe
in pursuit of insights into their personal desires. Hirschfeld supported the
campaign to abolish Paragraph 175 of the penal code which criminalized
sexual acts between men. Despite living in a society governed by strict
Prussian rules and repression, Germany saw the rise of a buoyant homosexual
and lesbian subculture in which the different, especially in cities like Berlin and
Hamburg, could live parallel lives as one can see in the works of Hannah Höch
and Jeanne Mammen.

Eng 8
On the other hand, violence was most often vented on the bodies of the
weakest. There were countless cases of sex crimes, lustmord, with prostitutes
bearing the brunt of them.

“Like most of my generation, I was obsessed by a complex of terrors and


longings connected with the idea “War.” “War,” in this purely neurotic sense,
meant The Test. The test of your courage, of your maturity, of your sexual
prowess: “Are you really a Man?”
Christopher Isherwood

“Berlin became the Babel of the world. Bars, amusement parks, honky-
tonks sprang up like mushrooms [...]and in the dimly lit bars one might see
government officials and men of the world of finance tenderly courting drunken
sailors without any shame. [...] a kind of madness gained hold particularly in the
bourgeois circles which until then had been unshakeable in their probity.”
Stefan Zweig

“Soon the day will come when science will win victory over error, justice a victory
over injustice, and human love a victory over human hatred and ignorance.”
Magnus Hirschfeld

“It was not very easy for a woman to impose herself as a modern artist in Germany…
Most of our male colleagues continued for a long time to look upon us as charming
and gifted amateurs, denying us implicitly any real professional status.”
Hannah Höch

Between Women: Jeanne Mammen; the film Mädchen in Uniform


In German art produced during the Weimar Republic (1919-1933), desire and
love between women was unusually visible. Jeanne Mammen contributed
significantly to portray Berlin’s nightlife of which she was a first-hand witness.
Her illustrations were featured in magazines like Simplicissimus; for instance,
Sie repräsentiert (1928), with two women dancing in a club. She also made
a series of lithographs to illustrate Pierre Louÿs’s collection of poems Les
Chansons de Bilitis, although they were not published until after her death.
Another instance of lesbian visibility can be found in Leontine Sagan’s film
Mädchen in Uniform, 1931, exploring the fascination a young girl feels for her

MORAL DIS/ORDER 9
teacher at boarding school. The film was deemed unfit for minors and years
later would be banned completely by the Nazi regime.

Hannah Höch
Known for being the only woman in the ranks of Dadaism in Germany,
Höch stood out for her use of collage as a technique to give free rein to
her open-minded views on gender. The bodies she depicts blend female
and male elements, suggesting a flexible identity opposed to the military
authoritarianism of the Nazi regime (in Flucht [Flee] she mocks Hitler’s salute).
Her own bisexuality in itself contravened the moral order.
In Die Starken Männer (The Hard Men) she underscores the violence implicit in
the figure of the boxer Max Schmeling, whose virile silhouette, surrounded by
sharp spikes, contrasts with a central oval which fuses the heads of an old man
and a young woman with the composite face seemingly making a grimace.

Lustmord: Otto Dix, Rudolf Schlichter


Lustmord is the German word used in various social spheres (mass media, art,
literature, cinema) during the Weimar Republic to name the crimes perpetrated
against women’s bodies. After the Great War, the dire financial situation the
country was going through led to the growth of female prostitution. Exposed
to the elements or working in seedy hotels, the sexual workers caught the
interest of authors like Alfred Döblin and artists like Otto Dix, Rudolf Schlichter
and George Grosz, who often depicted them alone, with their bodies covered
in blood inside a room, prey to a mistakenly named sexual passion that was, in
fact, misogynistic violence.

The film Anders als die Andern and Magnus Hirschfeld


Magnus Hirschfeld was a physician, sexologist and advocate for the rights of
homosexuals and of all those who did not fit into the Prussian moral order. In
1897 he founded the Scientific-Humanitarian Committee to undertake social
action aimed at abolishing Paragraph 175 of the German penal code which
criminalised sexual relationships between men. In 1919, the year in which he
founded the famous Institute for Sexual Sciences in Berlin, he promoted the
film Anders als die Andern (Different from the Others) directed by Richard
Oswald, to raise awareness about the blackmail suffered by gay men, who were
often driven to suicide by threats to publicly disclose their sexual identity. The
film, censored in 1920, strove to confront social prejudices.

Eng 10
Homosexual/Lesbian Movements in the Weimar Republic
The aftermath of the Great War (unemployment, poverty, inflation) was
particularly severe in Germany, a defeated country whose streets were full of
amputees and cripples. Despite the social unrest and the political crisis, the
regime that emerged from the Weimar Republic witnessed a proliferation of
diverse realities, with homosexual and lesbian culture surprisingly visible, not
just in the thriving nightlife of bars, cabarets and cafés, but also in a network
of associations, also materialised in journals like Der Eigene, Die Insel, Die
Freundin or Frauenliebe. Berlin became a magnet for sexually nonconforming
Germans like Erika and Klaus Mann, but also for foreigners, like Annemarie
Schwarzenbach from Switzerland, René Crevel from France, or Christopher
Isherwood, Stephen Spender and Wystan Hugh Auden from Britain.

4 Under this Mask, Another Mask


The title of this section is taken from some words featured in a photomontage
created jointly by the French artist Marcel Moore and romantic partner
Claude Cahun in their book Aveux non avenus, (Disavowals: or Cancelled
Confessions), 1930.
This work is teeming with heads of Cahun allusive to the different, changing
identities with which she depicted herself in her photos. Likewise, the
image also contains allusions to the suffocating weight of religion and the
heterosexual holy family, the only one possible at that time.
Paris between the wars was a refuge for French and foreign artists and
intellectuals, including many couples of lesbian women like Romaine Brooks
and Natalie Barney, Gertrude Stein and Alice B. Toklas… who longed to live life
by making their own decisions in a permissive environment away from prying
eyes. The French capital was also the place chosen by the Danish painter
Gerda Wegener to live with her husband Einar who identified as Lili Elbe, one of
the first transsexual women to undergo sex reassignment surgery.
The Hungarian-born photographer Brassaï also moved between masks and
disguises, capturing the secret nocturnal life of Paris in the thirties.

“My opinion on homosexuality and homosexuals is exactly the same as my


opinion on heterosexuality and on heterosexuals: everything depends on the
individuals and on the circumstances. I uphold people’s rights to behave as
they wish.”
Claude Cahun

MORAL DIS/ORDER 11
“Under this mask, another mask. I will never finish removing all these faces.”
Claude Cahun

“My queerness is not a vice, is not deliberate, and harms no one.”


Natalie Clifford Barney

Claude Cahun
Lucy Schwob was born in a bourgeois family from the city of Nantes, but
changed her name to Claude Cahun as a way of expressing her gender
nonconformity, choosing Claude because it was a name used by both men
and women. Known for her avant-garde writings, like Aveux non avenus
(published in English as Disavowals: or Cancelled Confessions), together with
her partner Marcel Moore (Suzanne Malherbe), she created an impressive
body of photographs that was not disclosed until after her death. In them,
Cahun posed in various types of clothing (associated with men or women) and
accessories contravening the notion of a fixed and immutable identity. Cahun
was also involved in the publication of the homosexual magazine Inversions/
L’amitié, banned in 1925. In a later period of her life she lived on the island of
Jersey where she fought against the Nazi occupation.

Josephine Baker
Dubbed the Black Venus by the media, the American-born French dancer
Josephine Baker caused a public sensation in the 1920s with her revue shows
at the Folies Bergère in Paris, with Un vent de folie (1927) being one of the most
popular. The issue of race has been very much to the fore in countries like
France with a long colonial history. Skin colour was often associated with the
hyper-sexualisation of bodies that were different from the white majority. In
the French metropolis, menial and undervalued jobs were carried out by black
(and Arab) people. In 1931, the Paris Colonial Exhibition tried to sanitise the
role played by the French Empire. The inclusion in it of human zoos aroused
indignation and led to protests among communist ranks.
Apart from her dancing career, Josephine Baker was actively involved in the
French Resistance.

Brassaï
Within Brassaï’s endeavour to capture reality in his extensive photographic
output, Paris occupied a central place. Besides the Hungarian artist’s well-

Eng 12
known night-time views of the city, one should also recall his interest in graffiti,
public toilets and opium dens, not forgetting the dwellers of the city who lived
outside the margins of public decency. Brassaï frequented all sorts of bars and
clubs, his lens focusing equally on heterosexual couples drinking in the corner
of a dive, prostitutes, lesbians in tailcoats at Le Monocle or transvestites in the
Magic City. With his incisive all-seeing eye, he affirmed the existence of those
who contravened the prevailing morality under the cloak of darkness.

Gerda Wegener
After studying art in her native Denmark, Wegener left her country in 1912
to settle in Paris together with her husband Einar, who underwent gender
transition, going through several sex reassignment surgical operations until
eventually becoming Lili Elbe.
Gerda Wegener’s work can be clearly ascribed within the Art Deco aesthetic.
She was highly successful and published many of her illustrations in fashion
magazines like Vogue, Fantasio and La Vie Parisienne. Worth underscoring are
her abundant erotic illustrations with lesbian content.
Lili Elbe, a trans woman, was the real protagonist of many of her paintings,
predicated on a varied palette and an exaltation of female beauty materialised
in poses, dresses, feather fans and other accoutrements.

Romaine Brooks
Born in Rome within a well-off American family, Romaine Brooks lived mostly in
Europe (particularly in France and Italy). Much of her work consists of portraits of
friends and an upper class clientele. A melancholic, even sombre tone pervades
many of her paintings, probably as a consequence of an unhappy childhood.
Her psychologically intense portraits abound with female faces, including her
own, but also those of Gluck or of Una, Lady Troubridge, the lover of the author
Radclyffe Hall. She also portrayed the Russian dancer Ida Rubinstein, whom
she photographed in the nude, and the American writer Natalie Barney, both of
whom were partners of Brooks at some stage.

5 The Depths of Sex


Surrealism made its appearance throughout the twenties. This art movement,
which grew up around André Breton and in which numerous dissidences
arose over the course of time, made sexuality, seen from the perspective of

MORAL DIS/ORDER 13
heterosexual men, its central core. In a misogynous context in which religion
and decorum were still very much rooted in social customs, the works of
Hans Bellmer, André Masson, Toyen and Salvador Dalí, among others,
overthrew all sense of decency with their visual explosion of bodies and
sexual organs. Some artistic proposals at the time were influenced by the
writings of Marquis de Sade. The Hungarian artist Alexander Gergely, whose
work contains symbolist and expressionist influences, translated the sexual
drive in violent terms.
In the same period and with other aesthetic criteria, lesbian sex is present
both in the work of the German photographer Germaine Krull as well as in
the drawings of the Austrian painter Mariette Lydis. Male homosexual subject
matters were dealt with by Jean Cocteau, author of Le livre blanc (1928), and
by Roland Caillaux, discreetly, almost secretly. The open-mindedness evinced
in these works often removed from avant-garde art should not be confused
with absolute freedom. Some artists, like Carol Rama, felt the pressure of
puritanism while others focused on the production of erotic ex libris, as was the
case of the Austrian artist Michel Fingesten who, years later, would be arrested
by a Nazi commando and accused of being a degenerate artist.

“I accuse homosexuals of confronting human tolerance with a mental and


moral deficiency which tends to turn itself into a system and to paralyse every
enterprise I respect.”
André Breton

“The vagina that yawns and devours me and swallows and ejects me.”
André Masson

“Desire, the sole motivating principle of the world, the only master humans
must recognise.”
André Breton

“…it seemed as if all reality were tearing apart: a hand, moistened by saliva, had
grabbed my cock and was rubbing it, a slobbering, burning kiss was planted on
the root of my ass, the naked chest and legs of a woman pressed against my
legs with an orgasmic jolt.”
Georges Bataille

Eng 14
Surrealism and Sexuality
Surrealism emerged in France, a country in which, despite the separation
of the State from the Church since 1905, the latter continued to exert
considerable power. Led by André Breton, this art and literary movement
included a great many practitioners (André Masson, Hans Bellmer, Salvador
Dalí, the Czech group Erotika…). In surreal worlds, sexuality among men and
women was exalted as a true weapon wielded against priggish puritanism and
moral hypocrisy.
And while the depiction of heterosexual desire was often bold, irreverent and
unabashed, it was frequently accompanied by blatant misogyny, as inferred
from the many debates (1928-1932) around sexuality held under Breton’s
initiative, in which the voice and experience of women were undervalued.

The Depths of Sex


In the interwar period, albeit suffering the physical and psychological sequelae
of what had been a devastating war, varied expressions of extreme sexuality
appeared in different parts of Europe. In Germany several publications on
fetishism and sadomasochism managed to escape the clutches of censorship.
Meanwhile in France, the rediscovery of the writings of the Marquis de Sade
left its mark on several artists; Georges Bataille wrote Story of the Eye (1928)
under a pseudonym, materialising, in the body of adolescent girls, desires that
were unconceivable for ordinary people.
While artists like Alexander Gergely imagined sex sometimes connected to
violence and Thanatos—Homme puissant (Powerful Man), ca. 1926—the Czech
artist Toyen drew the phallic dream of a young woman, and the Italian artist
Carol Rama evoked the brazenness of women and the existence of bestiality.

Lesbian Worlds
In Europe between the wars, with few exceptions, homosexuality was a criminal
offence. However, there were differences between men and women. In many
countries, like Britain, lesbian sex was plainly impossible to conceive and
it was therefore not deemed necessary to include it in the penal code. But
lesbian life existed nonetheless, and was highly visible in cities like Berlin and
Paris. In other places, the watchword was discretion. Art however proved a
fertile ground for the expression of non-conformist desire, as one can readily
appreciate in the amusing and sensational works of artists like Gerda Wegener
and Mariette Lydis. The 1920s also witnessed the emergence of a number
of women photographers who, like Germaine Krull, lent greater visibility to
relationships between women.

MORAL DIS/ORDER 15
The Role of Pornography
The naked body and sexual appeal have been represented in art down through
history. However, the invention of photography in the nineteenth century was
instrumental in imbuing it with heightened realism. The possibility of making
depictions of the naked body readily accessible through photographic copies
unquestionably fostered the rise of pornographic images. Particularly popular
were images of women engaged in masturbation, but there was also plenty of
room for other expressions of sexuality: images of explicit sexual relationships
between men and highly daring heterosexual practices have been found.
Pornography circulated among the different classes, including those at the
highest end of the social scale. In an evident example of moral hypocrisy, King
Alfonso XIII of Spain commissioned pornographic films for his own personal
consumption, such as Consultorio de señoras, El confesor or El ministro, made
by the brothers Ricardo and Ramón de Baños.

6 Salacious Times
In Spain, the period of the Second Republic brought with it new airs of freedom
which had been hard to find in preceding decades. Prior to this, a number of
risqué, libidinous (salacious) illustrated journals had appeared and extended
throughout the country since the beginning of the century. Many of them
included female nudes.
The weight of Catholic religion and illiteracy hampered the appearance of
liberating ideas. Timidity, modesty and prudence were the watchword for
the majority of cultural and artistic productions. In a country where women
were second-class citizens---they were not entitled to vote until November
1933---a group of intellectuals and artists called Las Sinsombrero (Hatless)
who challenged chauvinistic conventions stood out. One of its leading
members, Maruja Mallo, explored the few spaces of freedom (festivals, street
parties …) available to women. Federico García Lorca, a target of Spanish
conservative tirades, managed to silently capture in his drawings the sensibility
of homosexual love while others artists---Néstor from the Canary Islands or
Gabriel Morcillo from Granada---used sensuality and eroticism as a way of
channelling their tastes and preferences.

“A quick glance, however summary, at the study of the female sex, shows us
that the subordination of women is not the work of nature. That is why the

Eng 16
triumph of feminism ought to be viewed as the restitution of justice and of
natural law, contravened for so long by inequality.”
Carmen de Burgos

“We have arrived to the twentieth century after the death of Christ, burning
abnormal people alive, stoning them, imprisoning them, treating them with
contempt or ridicule; and, nevertheless, the life of modern men is almost as
haunted by this ghost (of sexual perversion) as the life of biblical peoples.”
Gregorio Marañón

“Adultery is no longer a crime for men, given that it is only admitted when it
produces public scandal, which is always impossible for men, though not in
the case of women. And, by doing away with this injustice, we will claim that as
soon as the possibility of divorce exists, adultery will disappear so completely
that, within ten years, the only ones who will speak of adultery will be seventy-
year-olds who recall the old times, which have gone never to return.”
Hildegart Rodríguez

Federico García Lorca


Throughout his career, sexual drive was an important element in the work of
Federico García Lorca, as the very basis of relationships between men and
women (Yerma, Blood Wedding…). During his lifetime, the writer from Andalusia
endured homophobic insults and mockery from some sectors of Spanish
conservatism, deeply rooted in the press of the time. For this reason, he
resorted to an indirect way of talking about his own desires, something he did
in his Sonnets of Dark Love and more clearly in his posthumous play The Public.
Some of his drawings suggest love among men, as is the case of the two male
characters seen intertwined in Hombre joven y marinero (1929), indifferent to
the outraged attitude of a woman waving her arms on a balcony behind them.

Maruja Mallo and Las Sinsombrero


Las Sinsombrero (Hatless Women) was the name given to a group of women
intellectuals and artists belonging to the Generation of ’27 (Maruja Mallo,
Concha Méndez, Marga Gil Roësset, María Zambrano…) who in the 1920s
broke with the rules of patriarchy in Spain.
The painter Maruja Mallo explained the origin of the name as follows: “One
day, Federico, Dalí, Margarita Manso and myself had the idea of taking our hats
off, because we thought that they congested our minds, and as we crossed

MORAL DIS/ORDER 17
through Puerta del Sol stones and all sorts of insults were flung at us.”
In her painting Dos mujeres en la playa (1928), Maruja Mallo highlights the
social threats and dangers that seem to hover over the two women who,
one naked and the other totally covered, are seen fleeing from something
or someone we cannot see, a sign of the complex and contradictory life of
women in a sanctimonious country.

The Sailor’s Spell


Individual mobility was not as common in European societies during the first
half of the twentieth century as it is today. Sailors were among the few who
spent long periods away from the family nucleus and, therefore, from social
control. This fact contributed to give the figure of the sailor the quality of a
nomad, somebody travelling from port to port, living a rootless life free from all
kinds of restrictions, sexual ones included. Many artists represented the sailor
as such. In the case of Otto Dix, he depicted sailors in brothels and endowed
them with great virility; Gregorio Prieto showed them estranged in the
melancholy of Rome; in Lorca’s case, the sailor is depicted as an effete cabin
boy; for GAN (Gösta Adrian-Nilsson), he was a powerful and modern Saint
Sebastian, the saint that, with the passing of time, would become a gay icon.

7 Virile Totalitarianisms
The First World War cast a very long shadow. From the resentment and
humiliation caused by the defeat of Germany, in the midst of an alarming
economic crisis, the Nazi discourses of exacerbated nationalism based on
hatred of the different (Jews, homosexuals, Gypsies …) found fertile ground,
and these others were persecuted and exterminated in concentration camps.
The cult of strength and the male body in the figure of the soldier and athlete-
--exemplified by the Stadio dei Marmi in Rome, promoted by Mussolini---
offered the purported guarantee to defeat the believed enemy. This way of
thinking, also rendered in art, was at the foundations of Fascism in its distinct
national modalities. Every fatherland had to be sustained on the idea of a
homogeneous people (farm labourers, workers) with no room for dissent. All
the various political forms of totalitarianisms coincided in this.
In Spain, under Franco’s regime, religion and the social and gender division
of work---a role played by the Sección Femenina (the women’s branch of the
Falange)---were put to the service of a state which punished the vanquished
and submitted to the ideology of National Catholicism.

Eng 18
“In the SS today, we still have about one case of homosexuality a month. In a
whole year, about eight to ten cases occur in the entire SS. I have now decided
[…] these people will naturally be publicly degraded, expelled, and handed over
to the courts. Following completion of the punishment imposed by the courts,
they will be sent, by my order, to a concentration camp, and they will be shot in
the concentration camp, while attempting to escape.”
Heinrich Himmler

“If the man’s world is said to be the State, the woman’s is smaller. For her world
is her husband, her family, her children, and her home. With every child that she
brings into the world, she wins a battle for the nation.”
Adolf Hitler

“Destroy homosexuals - Fascism will disappear.”


Maxim Gorky

“Women’s true duty to the Fatherland is to form families with a solid foundation
in austerity and in happiness. Families that foster all things traditional, families
that sing carols on Christmas Day around the nativity scene and in which,
at the same time, there is a joyous generosity of actions, an unconditional
understanding of the bad qualities of others and, above all else, a complete
absence of gossip and meanness of spirit.”
Pilar Primo de Rivera

The Cult to the Statue and Masculinity


Masculine strength was worshiped in Fascist regimes and was often embodied
by the soldier, the warrior ready to fight for his homeland. It was also captured
by muscular athletes whose physical stamina is immortalised in many statues,
often crowning buildings like the Reich Chancellery in Berlin or the Stadio dei
Marmi in Rome. The statuary of the Nazis and Mussolini’s Fascism was inspired
by classical models, thus endowing them with a timeless value because,
once inscribed in history and the past, they acquire an eternal, imperishable
meaning. Sculptors like Arno Breker and Josef Thorak strove to astonish the
world with the monumentality of their figures and their unbridled masculinity.

Soldiery, Women and Religion in Franco’s Regime


The aesthetics of Spanish Fascism differ from their German and Italian
counterparts. The film Ya viene el cortejo (1939), directed by Carlos Arévalo,

MORAL DIS/ORDER 19
takes its images from churches, Castilian landscapes and the history of
Christian knights. The documentary sang the praises of the valiant soldiers
parading through the streets of Madrid before General Franco. In contrast, we
see beautiful women dressed in their finest clothes and jewellery to welcome
and cheer them on. In Franco’s time, the Sección Femenina (the women’s
branch of the Falange) promoted traditional values that confined women to
domestic chores and hampered them from taking their own initiatives. And
all with the approval and blessing of the National-Catholic hierarchy, in full
connivance with the regime.

Stalinism and Sexuality


In the 1920s, the Bolshevik attitude to any form of sexual pleasure was not to
interfere in a matter seen as belonging to the private realm. The rise to power
of Stalin changed that view, to the point of passing Article 154 of the penal
code in 1934, criminalising homosexual relations and punishing them with
sentences from three to five years in prison. Those sentenced, in many cases
deemed as counter-revolutionary, were sent to the Gulag, where they were
subjected to inhumane conditions.
But the Soviet State also maintained clearly discriminatory and sexist policies
under the façade of extolling the worker and the female peasant. Stalin did not
show much concern for female emancipation, and he never included a woman
in the Politburo. In a country as heavily militarised as the Soviet Union, women
were not present in the armed forces.

Sexual Licence and Nazi Persecution


The Nazi regime based its raison d’être on the purity of the Arian race, whose
most extreme expression was the extermination in concentration camps of
individuals deemed as different by reason of ethnic origin, religion, sexual
orientation or corporality (Jews, Roma, homosexual, disabled…). It also set in
motion a strict gender division by which the functions of men and women were
clearly defined.
The speeches and homophobic measures of Heinrich Himmler might seem
to suggest the absence of sexual diversity among Nazis. But the amateur
photographs found by the artist and collector Martin Dammann show the daily
lives of transvestite soldiers in the German army. This and other evidence
prove the contradictions and falsehoods of a political system predicated on
hatred and exclusion.

Eng 20
DES/ORDRE MORAL
Art i sexualitat a l’Europa d’entreguerres
Aquesta exposició tracta d’explorar els canvis produïts en la sexualitat i la
moralitat en el context europeu del període d’entreguerres. En aquest temps
es pot observar l’impacte del conservadorisme en les lleis i la permanència de
les normes religioses. Així mateix, és important tindre en compte els efectes
de la Primera Guerra Mundial en la població. La crisi social en què estaven
immerses les societats europees i el desig de viure després d’un període
infaust va estimular l’aparició de comportaments d’individus i grups que es van
apartar de les regles dominants. L’art va ser un territori en què es van donar
manifestacions d’aquesta llibertat de costums. L’ús de la fotografia va facilitar
l’exposició del cos i de la nuesa. Però altres tècniques (dibuix, gravat, pintura,
escultura) van ser utilitzades també per a traslladar una inconformitat davant
l’ordre moralitzador. En grans ciutats com Berlín i París van aflorar amb més
freqüència aquestes expressions de llibertat. No obstant això, la censura es
va continuar exercint i el control social i judicial es va plasmar en tota mena
de situacions repressives. L’arribada dels feixismes i totalitarismes (Alemanya,
Itàlia, Espanya, Unió Soviètica) va posar fi a l’anhel d’una nova societat.

1 Les cultures del cos


Aquesta secció tracta d’explorar les diferents facetes del que en el context
alemany es va denominar körperkultur. Estem davant un fenomen en què
s’inscriu una voluntat social per tornar a la naturalesa i a unes formes de
vida allunyades dels ritmes i pautes marcats per la industrialització i la vida
urbanes. En aquest sentit, com va mostrar l’art però també el cinema –Wege
zu Kraft und Schönheit (El camí de la força i de la bellesa), Nicholas Kauffmann
i Wilhelm Prager, 1925–, es tractava de fomentar l’exercici físic i la salut que
aquest aportava. Paral·lelament, es produeix un culte al cos atlètic (Sascha
Schneider) que d’alguna manera està emparentat amb l’estima idealitzada
de les cultures clàssiques (Dame Ethel Walker), la grega i la romana. En unes
societats en què abundaven la rigidesa i les constriccions d’ordre moral, la
representació del nu permetia que afloraren certes llicències i atreviments
(Henry Scott Tuke, Eugène Jansson).

“La nuesa és la democràcia de la Nova Alemanya, la República de Weimar”.


Stephen Spender

DES/ORDRE MORAL 21
“En aquestes imatges vaig intentar ressuscitar la vida de l’antiga Grècia.
Per sort, no vaig elegir models professionals, per la qual cosa no vaig haver
d’enfrontar-me a poses acadèmiques ni a postures assajades”.
Wilhelm von Gloeden

“A través de l’esport, partits de dreta i d’esquerra rivalitzen molt més que mai.
Els primers tenien tendència a valorar principalment la força viril. En rares
ocasions separaven l’entrenament i les actuacions de la idea que les activitats
esportives suplien, per als joves, l’absència del servei militar”.
Lionel Richard

“L´objectiu de la cultura clàssica era l´harmonia. Es prenia cura tant del cos
com de l´esperit.”
Wilhelm Prager, Nicholas Kaufmann

Dame Ethel Walker


Aquesta artista nascuda a Escòcia va rebre una formació acadèmica reglada
en la prestigiosa Slade School of Art. En la seua obra predominen els retrats
femenins, els temes mitològics i també les composicions florals.
En “Decoration: the excursion of Nausicaa” (“Decoració: l’excursió de Nausica”,
1920), Dame Ethel Walker segueix el relat de l’Odissea en el qual la princesa
feàcia es troba amb un Ulisses desvalgut. Si bé en la majoria d’interpretacions
d’aquesta escena l’heroi d’Homer exerceix el paper principal, ací queda reduït
a una figura de trets juvenils en un extrem del quadre. El que importa és el se-
guici de xiques nues o vestides que llaven la roba al riu, que dota aquesta pin-
tura d’un gentil toc lèsbic centrat en la corporalitat femenina.

Wege zu kraft und schönheit


Aquesta pel·lícula, dirigida per Nicholas Kaufmann i Wilhelm Prager en 1925, va
tindre un enorme èxit de públic a Alemanya. Al llarg del metratge tracta de pro-
moure el culte al cos i a l’esport en contacte amb la naturalesa (boscos, rius, llacs,
la mar…). Tot això en contrast amb l’agitada vida urbana. Per les seues escenes
desfilen tota mena d’exercicis físics que practiquen tant homes com dones i fins i
tot criatures (gimnàstica, boxa, natació, salts...). La dansa també ocupa un lloc es-
pecial. La pel·lícula està clarament influïda per una visió idealitzada del món antic,
del qual es recreen seqüències de bany. El propòsit del film és posar tot un país a
entrenar-se i a aplicar per tant la màxima de mens sana in corpore sano.

Val 22
Conjunt de fotos de Wilhelm von Gloeden, Wilhelm von Plüschow i Vincenzo Galdi
Seguint l’empremta de les idees de l’esteta Johann Joachim Winckelmann
entorn de la bellesa de la cultura clàssica, una sèrie de fotògrafs van recrear (i
van idealitzar) l’antiguitat. Van treballar des de l’últim terç del segle XIX fins a
les primeres dècades del segle XX en llocs com Taormina, Nàpols i Roma. Les
escenes que van compondre mostren joves models (xics i xiques) abillats amb
túniques, garlandes i corones de llorer, o nus com faunes, tombats sobre una
pell de lleopard, envoltats d’àmfores i atuells. L’atractiu homo(eròtic) de moltes
d’aquestes fotografies no va passar desapercebut entre l’adinerada clientela
del nord d’Europa. Els nus més atrevits es venien de sotamà. Alguns d’aquests
fotògrafs, com Wilhelm von Plüschow, van tindre problemes amb la llei.

La dona en l’expressionisme alemany: Otto Mueller i Max Pechstein


En un món creixentment industrialitzat, la cerca d’un retrobament amb la
naturalesa és un objectiu present en moltes manifestacions culturals. La
fugida de la ciutat, amb el seu ritme constant i les seues sorolloses munions,
va conduir alguns artistes expressionistes als espais oberts: boscos, llacs,
muntanyes. En aquests llocs apartats i tranquils (Moritzburg, Hiddensee…)
representen el cos nu —particularment el de la dona— lliure de constriccions
socials. Són molts els artistes que fan viatges o excursions al camp. Otto
Mueller, al costat d’Ernst Kirchner i Max Pechstein, és un dels artistes que
més va freqüentar aquests paratges. Pot veure’s en una obra de 1921: un grup
d’alegres xiques nues conversen i passegen per la riba de la mar.

2 El Cercle de Bloomsbury i altres estètiques


La moral victoriana va impregnar Anglaterra més enllà del segle xix. La
imposició d’estrictes codis de conducta va comportar la persecució de la
sexualitat, en particular l’heterodoxa, com es va posar de manifest amb la
condemna de dos anys de presó que va patir l’escriptor Oscar Wilde en 1895.
Les normes religioses anaven de la mà d’una rígida ètica del treball.
Entre els cercles intel·lectuals d’Oxford i Cambridge van aflorar algunes
conductes que exaltaven el desig d’una joventut eterna envoltada d’amor, flors
i rialles. Tot això contrastava amb el context bèl·lic. Així va succeir amb Rupert
Brooke i els anomenats neopagans. Aquest grup, als integrants del qual els
atreia banyar-se nus, explorar la naturalesa i gaudir de la vida com a bohemis
seguint l’estela del sexòleg Edward Carpenter, mai arribaria tan lluny com

DES/ORDRE MORAL 23
els components polisexuals del Grup de Bloomsbury (Vanessa Bell, Duncan
Grant, Virginia Woolf…) que, tant a Londres com a la protegida campanya de
Sussex, van transgredir les regles de la societat eduardiana. Al mateix temps,
els moviments sufragistes posaven de manifest l’entossudiment d’una societat
profundament patriarcal.
Altres artistes van explorar vies diferents per a donar curs a les seues visions
inconformistes (Gluck, Glyn Warren Philpot, Edward Burra).

“Crec que la distorsió és com la sodomia. La gent té un prejudici cec enfront


d’aquesta simplement perquè pensa que és anormal”.
Vanessa Bell

“Estic farta d’aquest jo en particular. En vull un altre”.


Virgínia Woolf

“El propòsit de l´amor és estimar, res més i res menys.”


Oscar Wilde

“No hi ha un patró pel que fa als trios de Bloomsbury, llevat de que es


privilegiava l´amistat i la intimitat emocional sobre les formes i les tradicions i
alhora es mostrava poca disposició a trencar lligams.”
Regina Marler

“I com que tots els amors d´Orlando havien sigut dones, ara, amb la culpable
lentitud que posen els organismes humans per tal d´adaptar-se a un canvi de
convencions, tot i que dona ella mateixa, era una altra dona a qui estimava.”
Virginia Woolf

La intel·liguèntsia britànica i la moralitat


Durant les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX, la societat
britànica va estar regida per un conjunt de codis morals de compliment
estricte relacionats amb la idea d’ordre, reserva i decòrum. En cercles
intel·lectuals es van alçar veus contràries a la gatamoixeria i ignorància de
base victoriana. Les investigacions del sexòleg Havelock Ellis, autor d’Inversió
sexual, i del filòsof Edward Carpenter van ser de gran relleu i importància.
El primer va qüestionar la patologització de l’homosexualitat, i el segon va

Val 24
advocar per l’emancipació econòmica de les dones i va impulsar una visió
racional de la conducta sexual. Alhora va emergir a Anglaterra el Grup de
Bloomsbury (Virginia Woolf, Duncan Grant, Vanessa Bell, John Maynard
Keynes…), que va portar aires renovats a un país on Oscar Wilde havia sigut
condemnat a pena de presó per sodomia el 1895.

Duncan Grant
Aquest pintor i dissenyador britànic va ser clau per a entendre la llibertat
de costums que va practicar el Grup de Bloomsbury. Format fonamentalment
a Anglaterra, Duncan Grant va seguir de prop les aportacions dels
postimpressionistes francesos. Més tard va codirigir els Omega Workshops
al costat de Vanessa Bell. Amb ella, amb qui va tindre una filla —Angelica—,
va viure a la granja de Charleston —Sussex— i alhora mantenia una activa
vida amorosa amb diversos homes, entre els quals hi havia David Garnett.
Va retratar els protagonistes del Cercle de Bloomsbury —l’escriptor Lytton
Strachey, l’economista Maynard Keynes…—, amb qui també va tindre r
elacions sexuals. Per al seu ús privat va fer dibuixos de posicions eròtiques
entre homes blancs i negres, infringint les normes de la punitiva societat
del seu temps.

Gluck
Aquesta artista va ser batejada amb el nom d’Hannah Gluckstein, però va
rebutjar tant el seu cognom com el seu nom de pila i l’apel·latiu que s’emprava
per a designar les dones solteres (Miss). Educada en un ambient social
adinerat, la seua disconformitat de gènere amb les normes patriarcals va fer
que fugira del control de la seua família amb la seua parella, l’estudiant d’art
Effie Craig, a la qual va pintar el 1920. Gluck va adoptar una indumentària
masculina i un singular estil androgin, com també van fer altres personalitats
com l’escriptora Radclyffe Hall, l’obra de la qual, El pou de la soledat (1928), va
ser censurada pel contingut lèsbic que tenia.
Gluck va destacar també per les seues pintures florals, influïda per la seua
relació amorosa amb la florista de l’alta societat Constance Spry.

Vanessa Bell
La pintora i dissenyadora Vanessa Bell va ser membre destacat del Grup de
Bloomsbury al costat de la seua germana Virginia Woolf. Es va casar amb
el crític d’art Clive Bell, amb qui va viure en un matrimoni obert esguitat per
totes dues parts d’aventures externes. La seua obra, d’ampli espectre —

DES/ORDRE MORAL 25
pintura, ceràmica, mobiliari—, està impregnada de l’influx de l’avantguarda
postimpressionista. Dos anys després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial
es va instal·lar a Charleston, a la campanya de Sussex. D’aquest lloc afable va
fer, al costat de Duncan Grant, un espai obert pel qual van circular algunes de
les ments més creatives i lliurepensadores del seu país: Lytton Strachey, John
Maynard Keynes, Daura Carrington, Roger Fry, E. M. Forster.

Glyn Warren Philpot


Philpot va ser un pintor i escultor anglés que va gaudir d’èxit pels seus retrats
en les altes esferes socials del seu país en les dècades de 1910 i 1920. Això
li va permetre viatjar per països com França, Itàlia, els Estats Units i el nord
d’Àfrica.
Entre 1927 i l’any de la seua mort, Henry Thomas, fogoner de vaixells, va
posar per a ell. Suposadament es tractava del seu servent, encara que no es
coneixen les seues habilitats en el treball domèstic. Si bé no era la primera
vegada que un home negre era representat en el context cultural anglés
—vegeu també l’obra d’Edward Burra—, la volença pel seu model deixa
endevinar una atracció sexual a la qual no és aliena l’alteritat racial i la
diferència de classe.

3 Trauma i desig
La derrota d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial va sumir aquest país en
una fractura psicològica. Els carrers de les ciutats van ser l’escenari en el qual
habitaven ferits i mutilats mentre la situació econòmica no feia sinó empitjorar.
En aquest context de profunda inestabilitat política s’estableix la República de
Weimar, que es va mantindre vigent fins a l’arribada al poder del nazisme en
1933.
La sexualitat, en les seues diverses formes i manifestacions, és representada
profusament per molts artistes, tant dins com fora del corrent de la Nova
Objectivitat (Otto Dix, George Grosz, Heinrich Maria Davringhausen…).
En 1919 Magnus Hirschfeld funda a Berlín l’Institut für Sexualwissenschaft
(Institut per a l’Estudi de la Sexualitat). A les seues dependències acudiran
individus procedents de tot Europa a la recerca de coneixement sobre els
seus propis desitjos. Hirschfeld va impulsar campanyes per a l’abolició del
paràgraf 175 del codi penal que criminalitzava les pràctiques sexuals entre
homes. A pesar de viure en una societat regida per les estrictes normes

Val 26
prussianes i la repressió moral, Alemanya va veure nàixer una puixant
subcultura homosexual i lèsbica en la qual els diferents, sobretot en ciutats
com Berlín o Hamburg, aconseguien tirar avant en les seues vides paral·leles,
com ho mostra l’obra de Hannah Höch i Jeanne Mammen.
D’altra banda, la violència s’acarnissava sovint amb el cos dels més dèbils.
Els casos de crims sexuals –lustmord– són nombrosos: les prostitutes es van
emportar la pitjor part.

“Com la major part dels de la meua generació, estava obsessionat per un


complex de pors i de desitjos lligats a la idea de guerra. La guerra, en el seu
sentit purament neuròtic, significava la Prova. La Prova de la vostra valentia, de
la vostra maduresa, de les vostres gestes sexuals. Ets en veritat un home?”.
Christopher Isherwood

“Berlín es va convertir en la Babel del món. Bars, locals de diversió i tavernes


creixien com a bolets [...] i en bars penombrosos es veia secretaris d’estat i
importants financers cortejant sense cap cautela els mariners borratxos. [...]
Una espècie de bogeria es va apoderar precisament dels cercles burgesos
l’ordre dels quals havia sigut inamovible fins a aquest moment”.
Stefan Zweig

“Prompte arribarà el dia en què la ciència s’alce victoriosa sobre l’error, la


justícia sobre la injustícia i l’amor humà sobre l’odi i la ignorància humans”.
Magnus Hirschfeld

“No resultava fàcil per a una dona imposar-se com a artista moderna a
Alemanya… La majoria dels nostres col·legues masculins van seguir molt de
temps considerant-nos amb condescendència unes aficionades encisadores i
amb talent, negant-nos implícitament un estatus professional real”.
Hannah Höch

Entre dones: Jeanne Mammen; la pel·lícula Mädchen in uniform


En la producció artística sorgida a Alemanya durant la República de Weimar
(1919-1933), el desig i l’amor entre dones va tindre una visibilitat insòlita en
altres llocs. Jeanne Mammen va contribuir en gran mesura a retratar, com
a observadora privilegiada que va ser, la vida nocturna berlinesa. Les seues

DES/ORDRE MORAL 27
il·lustracions van aparéixer en revistes com Simplicissimus, per exemple
“Sie repräsentiert” (“Ella representa”, 1928), on dues dones vibren en la nit.
També va il·lustrar de manera lliure el poemari de Pierre Louÿs Les cançons
de Bilitis, que no va veure la llum en vida de l’artista. Un altre exemple de
visibilitat lèsbica va vindre de la mà de la pel·lícula de Leontine Sagan Mädchen
in uniform (Xiques d’uniforme) de 1931, que narra la fascinació que sent una
col·legiala per la seua professora en un internat. La pel·lícula va ser prohibida
per a joves i anys després censurada completament pel règim nazi.

Hannah Höch
Coneguda per ser l’única dona dins de les files dadaistes a Alemanya, Höch
destaca per utilitzar la tècnica del collage per a donar curs a la seua audaç
visió del gènere. Els cossos que mostra són una mescla d’elements femenins
i masculins, donant a entendre una flexibilitat identitària que s’oposava a
l’autoritarisme castrense del règim nazi (en Flucht [Fugida] es mofa de la
salutació hitleriana). La seua bisexualitat mateixa contravenia per se l’ordre moral.
En Die starken männer (Els homes durs) es permet apuntar a la violència
implícita en la figura del boxador Max Schmeling, la silueta viril del qual,
acompanyada de punxes esmolades, es contraposa a un oval central compost
per fragments d’un rostre d’home major i un altre de dona jove que sembla fer
una carassa.

Lustmord: Otto Dix, Rudolf Schlichter


El terme lustmord va circular en diversos àmbits socials (els mitjans de
comunicació, l’art, la literatura, el cinema) a l’Alemanya de la República de
Weimar per a indicar els crims perpetrats en el cos de les dones. Després
de la Primera Guerra Mundial, la desastrosa situació econòmica per la qual
passava aquest país va conduir al creixement de la prostitució femenina.
Exposades a la intempèrie o exercint en hotels miserables, les treballadores
sexuals desperten l’interés d’escriptors com Alfred Döblin i d’artistes com
Otto Dix, Rudolf Schlichter i George Grosz, que les representen sovint soles
amb els cossos ensangonats a l’interior d’una habitació, víctimes d’una mal
anomenada passió sexual que era en realitat violència misògina.

La pel·lícula Anders als die andern i la figura de Magnus Hirschfeld


Magnus Hirschfeld va ser un metge, sexòleg i lluitador pels drets dels
homosexuals i dels que no encaixaven en l’ordre moral prussià. El 1897 va fundar
el Comité Científic Humanitari amb l’objectiu d’emprendre accions socials per

Val 28
a abolir el paràgraf 175 del codi penal alemany, que criminalitzava les relacions
sexuals entre homes. El 1919, any en què va fundar el famós Institut per a la
Ciència Sexual a Berlín, va impulsar la realització de la pel·lícula Anders als die
andern (Diferent de la resta), dirigida per Richard Oswald, per a cridar l’atenció
sobre el xantatge que patien nombrosos homosexuals, abocats al suïcidi davant
de l’amenaça que s’exposara en públic la seua identitat sexual. La pel·lícula, que
va ser censurada el 1920, tracta de combatre els prejudicis socials.

Els moviments homosexuals/lèsbics a la República de Weimar


Les seqüeles de la Primera Guerra Mundial van ser particularment greus a
Alemanya (atur, pobresa, inflació), un país vençut que va veure les seues ciutats
plagades de mutilats i ferits. Malgrat les convulsions socials i la crisi política,
el règim que emergeix de la República de Weimar és testimoni de la florida de
realitats diverses, entre les quals sorprén la subcultura homosexual i lèsbica
que es va expressar no només en una rica vida nocturna de bars, cabarets i
cafés, sinó en el teixit associatiu que es va plasmar també en revistes com
Der Eigene, Die Insel, Die Freundin o Frauenliebe. Berlín va esdevindre un
focus d’atracció no solament per als heterodoxos sexuals alemanys com
Erika i Klaus Mann, sinó també per a estrangers com la suïssa Annemarie
Schwarzenbach, el francés René Crevel o els britànics Christopher Isherwood,
Stephen Spender i Wystan Hugh Auden.

4 Sota aquesta màscara, una altra màscara


El títol d’aquesta secció està pres d’unes paraules que figuren en un
fotomuntatge realitzat per l’artista francesa Marcel Moore, inclòs en un llibre
de la seua companya sentimental Claude Cahun, titulat Aveux non avenus
(“Confessions sense valor”), de 1930.
En aquesta obra pul·lulen una infinitat de caps de la mateixa Cahun al·lusives
a les diferents i canviants identitats amb les quals apareixia en les seues
fotografies. Així mateix, en la imatge figuren referències al pes asfixiant de la
religió i de la santa família heterosexual, l’única possible en aquells anys.
El París d’entreguerres va ser refugi d’artistes i intel·lectuals francesos i
estrangers, entre els quals es comptaven moltes parelles de dones lesbianes
com Romaine Brooks i Natalie Barney, Gertrude Stein i Alice B. Toklas… que
anhelaven gaudir de l’existència seguint les seues pròpies regles en un
ambient de permissivitat i a recer de les mirades indiscretes. També seria la

DES/ORDRE MORAL 29
capital francesa el lloc triat per la pintora danesa Gerda Wegener per a viure
amb el seu marit Einar, que s’identificava com Lili Elbe, una de les primeres
dones transsexuals conegudes que va ser operada per a canviar de sexe.
Entre màscares i disfresses es va moure també el fotògraf Brassaï, que va
saber captar el París nocturn i secret en els anys trenta.

“La meua opinió sobre l’homosexualitat i els homosexuals és exactament la


mateixa que la meua opinió sobre l’heterosexualitat i els heterosexuals: tot
depén dels individus i de les circumstàncies. Reclame la llibertat general de
costums”.
Claude Cahun

“Davall d’aquesta màscara, una altra màscara. No acabaré mai d’alçar tots
aquests rostres”.
Claude Cahun

“La meua condició homosexual no és un vici, no és deliberada i no perjudica ningú”.


Natalie Clifford Barney

Claude Cahun
Nascuda com a Lucy Schwob en un entorn burgés a la ciutat de Nantes,
va decidir autodenominar-se Claude Cahun com una via per a expressar
la seua rebel·lia de gènere, ja que el nom Claude s’utilitza tant per a dones
com per a homes. Coneguda per escrits avantguardistes com Aveux
senar avenus (Confessions sense valor), va fer una sèrie impressionant de
fotografies que no es van fer conéixer en vida, al costat de la seua parella,
Marcel Moore (Suzanne Malherbe). En aquestes, Cahun posa amb diferents
robes (associades a l’home o a la dona) i accessoris que contravenen la
idea d’identitat fixa i immutable. Cahun va participar així mateix en la revista
homosexual Inversions/L’amitié, que va ser prohibida en 1925. En una etapa
posterior de la seua vida a l’illa de Jersey va combatre l’ocupació nazi.

Josephine Baker
La ballarina nord-americana Josephine Baker, nacionalitzada francesa, va
causar sensació en els anys vint amb els seus espectacles de revista en el
Folies Bergère parisenc. Un dels més coneguts va ser Un vent de folie (1927).

Val 30
La premsa la va anomenar Venus Negra. La qüestió racial ha estat molt
present als països de llarga història colonial com França. El color de la pell
anava unit amb freqüència a la hipersexualització dels cossos diferents de
la majoria blanca. La població negra (també la d’origen àrab) ocupava a la
metròpoli oficis precaris i desvalorats. El 1931, l’Exposició Colonial de París va
tractar d’edulcorar el paper exercit per l’imperi francés. La presència de zoos
humans va causar indignació i protestes entre les files comunistes.
A més de la seua carrera com a ballarina, Josephine Baker va tindre un paper
destacat en la resistència francesa.

Brassaï
L’extensa trajectòria fotogràfica de l’hongarés Brassaï té la capital francesa
com a epicentre del seu afany per captar la realitat. A les conegudes vistes
nocturnes de París se sumen el seu interés pels grafits, els urinaris i els
fumadors d’opi, i també pels habitants d’una ciutat que vivien al marge de la
decència pública. Els bars i clubs són espais freqüentats per Brassaï. El seu
ull es para tant en les parelles heterosexuals que beuen en el racó d’una timba
com en les prostitutes, les lesbianes que visten frac en Le Monocle o els homes
transvestits del Magic City. Amb la seua sagaç mirada documentalista deixa
testimoni dels que, protegits per la foscor, contravenen la moralitat dominant.

Gerda Wegener
Artista formada a Dinamarca que va deixar el seu país el 1912 per a establir-se
a París al costat del seu marit Einar, que va transitar de gènere i va passar per
diverses operacions de reassignació de sexe, fins a esdevindre Lili Elbe.
L’obra de Gerda Wegener està clarament immersa en una estètica déco. Va
tindre èxit i va publicar moltes de les seues il·lustracions en revistes de moda
com Vogue, Fantasio i La Vie Parisienne. Molt destacades són les seues
nombroses il·lustracions eròtiques de caràcter lèsbic.
Lili Elbe, una dona trans, és la vertadera protagonista d’un bon nombre de
les seues pintures, en les quals predomina un colorisme variat i l’exaltació
de la bellesa femenina cristal·litzada en poses, vestits, ventalls de plomes i
ornaments varis.

Romaine Brooks
Nascuda a Roma al si d’una acomodada família nord-americana, la vida de
Romaine Brooks es mou sobretot en paisatges europeus (França i Itàlia en
particular). Gran part de la seua obra es compon de retrats d’amistats i de

DES/ORDRE MORAL 31
persones de les classes altes. Un to melancòlic, fins i tot ombrívol, flota sobre
moltes de les seues pintures, probable ressò d’una infància infeliç.
En els seus retrats, plens d’intensitat psicològica, hi predominen els rostres
femenins, tant el seu com el de Gluck o Una, Lady Troubridge, l’amant de
l’escriptora Radclyffe Hall. També va representar la ballarina russa Anada
Rubinstein, a la qual va fotografiar nua, i a l’escriptora nord-americana Natalie
Barney. Ambdues van ser parella de Brooks.

5 Els abismes del sexe


Al llarg dels anys vint fa la seua aparició el surrealisme. Aquest moviment
artístic, forjat entorn de la figura d’André Breton i al qual amb el temps li
sorgirien nombroses dissidències, va fer de la sexualitat, vista des de la
perspectiva de l’home heterosexual, el seu nucli central. En un context
misogin en què la religió i el decor no havien desaparegut dels costums
socials, les obres de Hans Bellmer, André Masson, Toyen i Salvador Dalí, entre
altres, trencaven el sentit del pudor amb la seua eclosió visual de cossos
i òrgans sexuals. La influència dels textos del marqués de Sade està en la
base d’algunes propostes artístiques d’aquell moment. L’artista hongarés
Alexander Gergely, l’obra del qual aporta aires de procedència simbolista i
expressionista, va traduir la pulsió sexual en termes violents.
En el mateix període i amb altres criteris estètics el sexe lèsbic està present
tant en la fotografia de l’alemanya Germaine Krull com en els dibuixos de
l’austríaca Mariette Lydis. La temàtica homosexual masculina és practicada
per Jean Cocteau, autor de Le livre blanc (1928), i per Roland Caillaux de
forma discreta, clandestina. L’oberturisme mental que demostren aquestes
obres, allunyades a vegades de l’art d’avantguarda, no s’ha de confondre
amb la plena llibertat. Alguns creadors van sentir la pressió del puritanisme,
com Carol Rama, mentre que altres se centraren en la producció d’exlibris
de caràcter eròtic, com l’austríac Michel Fingesten, que seria anys després
detingut per un comando nazi.

“Acuse els homosexuals de proposar a la tolerància humana un dèficit mental


i moral que tendeix a erigir-se en sistema i a paralitzar totes les empreses que
respecte”.
André Breton

Val 32
“La vagina oberta que m’engul i em menja i m’expulsa”.
André Masson

“El desig, l’únic ressort del món, el desig, l’únic rigor que l’home ha de conéixer”.
André Breton

“El meu cos en aquest moment s’esgarrava; una mà ensalivada havia agafat la
meua verga i la masturbava, un bes bavós i que cremava penetrava la intimitat
del meu cul; el pit nu, les cames nues d’una dona s’apegaven a les meues
cames amb un sobresalt d’orgasme”.
Georges Bataille

Surrealisme i sexualitat
El surrealisme sorgeix a França, un país en què, malgrat la separació entre
l’estat i l’Església de 1905, aquesta continuava tenint un poder considerable.
Aquest moviment artístic i literari va ser capitanejat per André Breton, però va
reunir molts altres practicants (André Masson, Hans Bellmer, Salvador Dalí,
el grup txec Erotika…). En els mons surrealistes, l’exaltació de la sexualitat
entre homes i dones va ser un vertader ariet contra el puritanisme curil i la
hipocresia moral.
Si bé l’audàcia, la irreverència i el desvergonyiment són presents en la
representació del desig heterosexual, a vegades aquest va acompanyat d’una
palpable misogínia, com es dedueix dels nombrosos debats (1928-1932)
que va haver-hi sobre la sexualitat a iniciativa de Breton, en els quals la veu i
l’experiència de les dones eren menyspreades.

Sexe abismal
En el període d’entreguerres, encara que sota els efectes físics i psicològics
del que havia sigut una contesa devastadora, apunten en diverses parts
d’Europa diferents manifestacions de sexualitat extrema. En el context
alemany són conegudes les publicacions sobre fetitxisme i sadomasoquisme
que circulen sortejant la censura; en el francés, el redescobriment dels textos
del marqués de Sade va deixar marca en diversos artistes. Georges Bataille va
escriure sota pseudònim Història de l’ull (1928), que posava en el cos d’unes
xiques la plasmació de desitjos impensables per al comú de la gent.
Mentre artistes com Alexander Gergely imaginen un sexe vinculat a vegades a
la violència i a Tánatos —Homme puissant (Home poderós), ca. 1926—, l’artista

DES/ORDRE MORAL 33
txeca Toyen dibuixa el somni fàl·lic d’una jove i la italiana Carol Rama evoca la
impudícia de les dones i l’existència del bestialisme.

Mons lèsbics
A l’Europa d’entreguerres les lleis criminalitzen l’homosexualitat excepte
alguna excepció. Hi ha, no obstant això, una diferència entre els homes i les
dones. En moltes legislacions, com la britànica, el sexe lèsbic no és si més
no pensable, per això no fa falta incloure’l en el codi penal i perseguir-lo. Però
la vida lèsbica existeix sens dubte i és clarament notòria en llocs com Berlín
i París; en altres llocs la discreció s’imposa. L’art és un terreny propici per
a l’expressió del desig inconformista. Així ho van veure artistes com Gerda
Wegener i Mariette Lydis amb les seues obres divertides i picants. Els anys vint
van veure nàixer, així mateix, una sèrie de fotògrafes que, com Germaine Krull,
van donar visibilitat a les relacions entre dones.

El paper de la pornografia
El cos nu i l’atractiu sexual han sigut representats en l’art en diferents èpoques.
La invenció de la fotografia en el segle XIX va contribuir en gran manera a
dotar-lo d’un realisme intens. La possibilitat d’oferir el cos nu de manera
accessible mitjançant les còpies fotogràfiques sens dubte va impulsar les
imatges de caràcter pornogràfic. El sexe en solitari practicat per dones com a
estímul masturbatori va tindre molt de predicament, però també hi havia espai
per a altres sexualitats: s’han trobat imatges de relacions sexuals explícites
entre homes i sexe heterosexual de gran audàcia. La pornografia va circular
en diferents estrats socials, fins i tot els de nivell adquisitiu més alt. El monarca
Alfons XIII, en un clar exercici d’hipocresia moral, va patrocinar per a consum
privat algunes pel·lícules com ara Consultori de senyores, El confessor o El
ministre, rodades pels germans Ricardo i Ramón de Baños.

6 En temps sicalíptics
En el context espanyol, l’etapa de la II República va portar uns aires de llibertat
difícils de trobar en dècades anteriors. Anys abans, l’aparició de revistes
il·lustrades picants, libidinoses (sicalíptiques), s’havia estés pel país des de
principi de segle. En aquestes abundaven els nus femenins.
El pes de la religió catòlica i l’analfabetisme van dificultar l’aparició d’un
pensament emancipador. La timidesa, la cautela i la prudència predominen

Val 34
en la majoria de les produccions culturals i artístiques. En un país en què
les dones eren ciutadanes de segona –no van tindre accés al vot fins a
novembre de 1933– destaquen un grup de pensadores i artistes anomenades
Las Sinsombrero que s’enfronten a les convencions masclistes. Entre elles,
Maruja Mallo explora els escassos espais de llibertat (festes, revetles…) en
els quals les dones adquireixen un paper destacat. Federico García Lorca,
vertadera diana de les invectives del conservadorisme patri, va saber plasmar
en els seus dibuixos el pressentiment de l’amor homosexual, mentre altres
artistes –el canari Néstor o el granadí Gabriel Morcillo– feien de la sensualitat i
l’erotisme una via per a canalitzar els seus gustos i preferències.

“Una ullada, per lleugera que siga, dedicada a l’estudi del sexe femení, ens
demostra que la subordinació de la dona no és obra de la naturalesa. Per això,
el triomf del feminisme es pot considerar com el restabliment de la justícia i
dels furs de la llei natural, llarg temps violada amb la desigualtat”.
Carmen de Burgos

“Hem arribat al segle vinté després de la mort de Crist, cremant vius els
anormals, lapidant-los, empresonant-los, cobrint-los de menyspreu o
de ridícul; i, no obstant això, la vida dels homes moderns està quasi tan
pertorbada per aquest fantasma (de la perversió sexual) com la vida dels
pobles bíblics”.
Gregorio Marañón

“L’adulteri no és hui ja delicte en l’home, ja que només s’admet quan produeix


escàndol públic, la qual cosa en homes és sempre impossible, però ho és
en la dona. I, en acabar amb aquesta injustícia, volem fer constar que en el
moment en què hi haja la possibilitat del divorci, l’adulteri desapareixerà tant
per complet que, d’ací deu anys, parlar d’aquest serà només propietat de
vells septuagenaris que recorden fets d’altres temps, que van passar per a no
tornar més”.
Hildegart Rodríguez

Federico García Lorca


Al llarg de la seua carrera, Federico García Lorca va introduir en la seua obra la
palpitant pulsió sexual prenent com a base les relacions entre homes i dones

DES/ORDRE MORAL 35
(Erma, Noces de sang…). L’escriptor andalús va patir en vida les invectives i
burles homòfobes d’alguns sectors del conservadorisme espanyol, plenament
arrelat en la premsa del moment. Per això, va utilitzar una via indirecta per
a parlar dels seus desitjos, com va fer amb els Sonets de l’amor fosc o, més
clarament, en la pòstuma El públic. Alguns dels seus dibuixos apunten a l’amor
entre homes, com en Home jove i mariner (1929), en què els protagonistes es
mantenen enllaçats malgrat el gest escandalitzat d’una dona que agita els
braços des d’un balcó.

Maruja Mallo i les Sinsombrero


L’apel·latiu les Sinsombrero s’utilitza per a al·ludir a un conjunt de dones
intel·lectuals i artistes de la generació del 27 (Maruja Mallo, Concha Méndez,
Marga Gil Roësset, María Zambrano…) que van trencar les regles del patriarcat
a l’Espanya dels anys vint.
L’origen del nom l’explica la pintora Maruja Mallo així: “Un dia se’ns va acudir
a Federico, a Dalí, a Margarita Manso i a mi llevar-nos el barret perquè déiem
que semblava que estàvem congestionant les idees i, travessant la Puerta del
Sol, ens van apedregar dient-nos el nom del porc”.
Maruja Mallo posa de manifest les amenaces socials en la seua pintura Dues
dones a la platja (1928), en què apunta als perills que semblen assetjar-les,
perquè les dues dones, una nua i l’altra totalment tapada, fugen d’alguna cosa
o d’algú que no veiem, en senyal del complex i contradictori món que viuen les
dones en un país hipòcrita.

L’embruixament del mariner


En el context de les societats europees de la primera meitat del segle xx,
la mobilitat dels individus no era tan freqüent com ho és hui. El mariner era
un dels subjectes que vivia durant llargs períodes allunyats del nucli familiar
i per tant també del control dels altres. Aquest fet sens dubte va contribuir
a fer de la seua figura la d’un ésser nòmada, que anava de port en port,
vivint una existència sense arrelament i sense condicionaments, entre els
quals hi ha els de tipus sexual. Molts artistes ho van representar. En el cas
d’Otto Dix, immers en ambients prostibularis i proveït de gran potencial viril;
en el de Gregorio Prieto, transterrat en la melancolia romana; en el de Lorca,
com un delicat grumet; en el de GAN (Gösta Adrian-Nilsson), com un potent i
modern sant Sebastià, un sant que esdevindria icona gai amb el pas
del temps.

Val 36
7 Totalitarismes virils
L’ombra de la Primera Guerra Mundial és allargada. Del ressentiment i la
humiliació per la derrota alemanya, i enmig d’una alarmant crisi econòmica,
brollen els discursos nazis de nacionalisme exacerbat basats en l’odi al
diferent (jueu, homosexual, gitano…). El culte a la fortalesa i al cos masculí
mitjançant la figura del soldat i de l’atleta constitueix la suposada garantia
per a véncer el considerat enemic. Aquesta manera de pensar, plasmada
també en l’art, es troba en els fonaments del feixisme en les seues diferents
modalitats nacionals. Tota pàtria ha de sustentar-se en la idea d’un poble
homogeni (llauradors, obrers), sense fissures. En això coincideixen els
totalitarismes de diferent signe.
A Espanya, la religió i la divisió social i de gènere del treball –paper exercit per
la Sección Femenina– estan al servei d’un estat que castiga els vençuts.

“En les SS de hui continuem tenint més o menys un cas d’homosexualitat al


mes. En un any, hem tingut entre huit i deu casos en totes les SS. He decidit
que, a partir d’ara […], aquestes persones siguen sotmeses a la degradació
pública, expulsades i entregades als tribunals de justícia. Després de complir
el càstig imposat pels tribunals, se les enviarà, per ordre meua, a un camp de
concentració, on, en intentar fugir, seran tirotejades”.
Heinrich Himmler

“Si el món dels homes és l’Estat, el món de les dones és més xicotet: en
efecte, el seu món és el seu marit, la seua família, els seus fills i la seua casa.
Cada xiquet que porten al món és una batalla guanyada per la nació”.
Adolf Hitler

“Destrueix els homosexuals. El feixisme desapareixerà”.


Maksim Gorki

“El vertader deure de les dones envers la Pàtria és formar famílies amb una
base exacta d’austeritat i d’alegria on es fomente tot el que és tradicional, en
les quals es canten nadales el dia de Nadal al voltant d’un Naixement i en les
quals, al mateix temps, hi haja una alegre generositat de les accions, hi haja
comprensió absoluta per a les males qualitats dels altres i hi haja, sobretot,
absència completa de la xafarderia, de la petitesa d’esperit”.
Pilar Primo de Rivera

DES/ORDRE MORAL 37
El culte a l’estàtua i a la masculinitat
En els règims feixistes es venera la força masculina. Aquesta és encarnada
per la figura del soldat, pel guerriller disposat a lluitar per la seua pàtria. També
es recorre al vigor de l’atleta la puixança física del qual és immortalitzada en
nombroses estàtues que presideixen edificis com la Cancelleria del Reich a
Berlín o l’Stadio dei Marmi a Roma. L’estatuària nazi i la del feixisme mussolinià
s’inspiren en models clàssics, la qual cosa les dota d’un valor indestructible,
atés que, en inscriure-les en el passat i en la història, adquireixen un
sentit etern, imperible. Escultors com Arno Breker i Josef Thorak pretenen
sorprendre el món per la monumentalitat de les seues figures i la seua
masculinitat desbordant.

Soldadesca, dona i religió en el franquisme


L’estètica del feixisme espanyol difereix de l’alemanya i la italiana. Una
pel·lícula com Ja ve el festeig (1939), de Carlos Arévalo, busca referents en
l’edat mitjana, a les esglésies, en els paisatges castellans, en la història dels
cavallers cristians. En aquesta pel·lícula s’enalteixen els fers soldats mentre
desfilen per Madrid davant de Franco. En contraposició, les belles dones
s’enjoien i engalanen per a rebre’ls. Durant el franquisme, la Sección Femenina
va promoure els valors tradicionals que oprimien les dones a les tasques de la
llar i impedien qualsevol iniciativa pròpia. Tot això amb l’aprovació i el vistiplau
de la jerarquia nacionalcatòlica, en plena connivència amb el règim.

L’estalinisme i la sexualitat
En els anys vint, la posició dels bolxevics respecte de qualsevol forma de
plaer sexual consistia a no immiscir-se en un assumpte que es considerava
privat. L’arribada al poder de Stalin va canviar la situació, fins al punt que
el 1934 es va aprovar l’article 154 del codi penal, que criminalitzava les
relacions homosexuals amb una condemna de tres a cinc anys de presó. Els
condemnats, que en alguns casos eren considerats contrarevolucionaris, eren
enviats al gulag, les condicions del qual eren inhumanes.
D’altra banda, l’estat soviètic va mantindre polítiques clarament
discriminatòries i masclistes sota la façana de l’exaltació de l’obrer i la
llauradora. L’emancipació de la dona no semblava concernir a Stalin, que no en
va incloure cap en el Politburó. En un país tan militaritzat com la Unió Soviètica,
les dones no tenien presència en les forces armades.

Llicències sexuals i persecució nazi


El règim nazi va fonamentar la seua raó de ser en la puresa de la raça ària, i va
arribar, en la màxima expressió, a l’extermini en els camps de concentració

Val 38
dels individus considerats diferents arran de la seua ètnia, religió, condició
sexual o corporalitat (jueus, gitanos, homosexuals, discapacitats…). A més, va
posar en marxa una estricta divisió de gènere en la qual les funcions d’homes i
dones estaven clarament delimitades.
Les arengues i les mesures homòfobes de Heinrich Himmler podrien fer
pensar en l’absència de diversitat sexual en el nazisme. No obstant això, les
fotografies amateur trobades per l’artista i col·leccionista Martin Dammann
mostren la quotidianitat de soldats transvestits en l’exèrcit alemany. Aquesta
dada i altres indicis proven les contradiccions i la falsedat d’un sistema polític
basat en l’odi i l’exclusió.

DES/ORDRE MORAL 39
DES/ORDEN MORAL
Arte y sexualidad en la Europa de entreguerras
Esta exposición trata de explorar los cambios producidos en la sexualidad
y la moralidad en el contexto europeo del periodo de entreguerras. En ese
tiempo se puede observar el impacto del conservadurismo en las leyes y la
permanencia de las normas religiosas. Asimismo, es importante tener en
cuenta los efectos de la Primera Guerra Mundial en la población. La crisis
social en la que estaban inmersas las sociedades europeas y el deseo de
vivir tras un periodo aciago estimuló la aparición de comportamientos de
individuos y grupos que se apartaron de las reglas dominantes. El arte fue un
territorio en el que se dieron manifestaciones de esa libertad de costumbres.
El uso de la fotografía facilitó la exposición del cuerpo y de la desnudez. Pero
otras técnicas (dibujo, grabado, pintura, escultura) fueron utilizadas también
para trasladar una inconformidad ante el orden moralizador. En grandes
ciudades como Berlín y París afloraron con más frecuencia dichas expresiones
de libertad. Pese a ello, la censura se siguió ejerciendo y el control social y
judicial se plasmó en todo tipo de situaciones represivas. La llegada de los
fascismos y totalitarismos (Alemania, Italia, España, Unión Soviética) puso fin
al anhelo de una nueva sociedad democrática.

1 Las culturas del cuerpo


Esta sección trata de explorar las distintas facetas de lo que en el contexto
alemán se denominó körperkultur (nudismo). Estamos ante un fenómeno en el
que se afirma una voluntad social por regresar a la naturaleza y a unas formas
de vida alejadas de los ritmos y pautas marcados por la industrialización y
la vida urbana. En ese sentido, como mostró el arte pero también el cine –
Wege zu Kraft und Schönheit (El camino de la fuerza y de la belleza), Nicholas
Kaufmann y Wilhelm Prager, 1925–, se trataba de fomentar el ejercicio físico
y la salud que ello aportaba. Paralelamente, se produce un culto al cuerpo
atlético (Sascha Schneider) que de algún modo está emparentado con el
aprecio idealizado de las culturas clásicas, la griega (Dame Ethel Walker)
y la romana. En unas sociedades en las que abundaban la rigidez y las
constricciones de orden moral, la representación del desnudo permitía que
afloraran ciertas licencias y atrevimientos (el pintor Eugène Jansson, los
fotógrafos Wilhelm von Gloeden y Vincenzo Galdi).

Esp 40
“La desnudez es la democracia de la Nueva Alemania, la República de Weimar”.
Stephen Spender

“En esas imágenes intenté resucitar la vida de la antigua Grecia. Por suerte,
no elegí modelos profesionales, por lo que no tuve que enfrentarme a poses
académicas ni a posturas ensayadas”.
Wilhelm von Gloeden

“A través del deporte, partidos de derecha y de izquierda rivalizan mucho más


que nunca. Los primeros tenían tendencia a valorar principalmente la fuerza
viril. En raras ocasiones separaban el entrenamiento y las actuaciones de la
idea de que las actividades deportivas suplían, para los jóvenes, la ausencia
del servicio militar”.
Lionel Richard

“El objetivo de la cultura clásica era la armonía. Se cuidaba tanto el cuerpo


como el espíritu.”
Wilhelm Prager, Nicholas Kaufmann

Dame Ethel Walker


Esta artista nacida en Escocia recibió una formación académica reglada en
la reputada Slade School of Art. En su obra predominan los retratos femeninos,
los temas mitológicos y también las composiciones florales.
En Decoration: The Excursion of Nausicaa (Decoración: La excursión de
Nausícaa, 1920), Dame Ethel Walker sigue el relato de La Odisea en el que la
princesa feacia se encuentra con un Ulises desvalido. Si bien en la mayoría
de interpretaciones de esta escena el héroe de Homero desempeña el papel
principal, aquí queda reducido a una figura de rasgos juveniles en un extremo
del cuadro. Lo que importa es el séquito de muchachas desnudas o vestidas
que lavan la ropa en el río, dotando a esta pintura de un gentil toque lésbico
centrado en la corporalidad femenina.

Wege zu Kraft und Schönheit


Esta película, dirigida por Nicholas Kaufmann y Wilhelm Prager en 1925,
tuvo un enorme éxito de público en Alemania. A lo largo de su metraje trata
de promover el culto al cuerpo y al deporte en contacto con la naturaleza
(bosques, ríos, lagos, el mar…). Todo ello en contraste con la agitada vida

DES/ORDEN MORAL 41
urbana. Por sus escenas desfilan todo tipo de ejercicios físicos que practican
tanto hombres como mujeres e incluso las criaturas (gimnasia, boxeo,
natación, saltos...). La danza también ocupa un lugar especial. La película está
claramente influida por una visión idealizada del mundo antiguo, del que se
recrean secuencias de baño. El propósito del filme es poner a todo un país a
entrenarse y a aplicar por ende la máxima de mens sana in corpore sano.

Conjunto de fotos de Wilhelm von Gloeden, Wilhelm von Plüschow y Vincenzo Galdi
Siguiendo la estela de las ideas del esteta Johann Joachim Winckelmann en
torno a la belleza de la cultura clásica, una serie de fotógrafos recrearon (e
idealizaron) la Antigüedad. Trabajaron desde el último tercio del siglo xix hasta
las primeras décadas del siglo xx en lugares como Taormina, Nápoles y Roma.
Las escenas que compusieron muestran a jóvenes modelos (chicos y chicas)
ataviados con túnicas, guirnaldas y coronas de laurel, o desnudos como
faunos, tumbados sobre una piel de leopardo, rodeados de ánforas y vasijas. El
atractivo homo(erótico) de muchas de esas fotografías no pasó desapercibido
entre la adinerada clientela del norte de Europa. Los desnudos más atrevidos
se vendían bajo cuerda. Algunos de estos fotógrafos, como Wilhelm von
Plüschow, tuvieron problemas con la ley.

La mujer en el expresionismo alemán: Otto Mueller y Max Pechstein


En un mundo crecientemente industrializado, la búsqueda de un reencuentro
con la naturaleza es un objetivo presente en muchas manifestaciones
culturales. La huida de la ciudad, con su ritmo constante y sus ruidosas
muchedumbres, condujo a algunos artistas expresionistas a los espacios
abiertos: bosques, lagos, montañas. En estos lugares apartados y tranquilos
(Moritzburg, Hiddensee…) representan el cuerpo desnudo –particularmente
el de la mujer– libre de constricciones sociales. Son muchos los artistas que
hacen viajes o excursiones al campo. Otto Mueller, junto a Ernst Kirchner
y Max Pechstein, es uno de los artistas que más frecuentó estos parajes.
Puede verse en una obra de 1921: un grupo de alegres muchachas desnudas
conversan y pasean por la orilla del mar.

2 El Círculo de Bloomsbury y otras estéticas


La moral victoriana impregnó Inglaterra más allá del siglo xix. La imposición
de estrictos códigos de conducta conllevó la persecución de la sexualidad,
en particular la heterodoxa, como se puso de manifiesto con la condena

Esp 42
de dos años de cárcel que padeció el escritor Oscar Wilde en 1895. Las
normas religiosas iban de la mano de una rígida ética del trabajo. Entre los
círculos intelectuales de Oxford y Cambridge afloraron algunas conductas
que exaltaban el deseo de una juventud eterna rodeada de amor, flores y
risas. Todo ello se daba de bruces con el contexto bélico. Así sucedió con el
poeta Rupert Brooke y los denominados neopaganos. Este grupo, a cuyos
integrantes les atraía bañarse desnudos, explorar la naturaleza y disfrutar de
la vida como bohemios siguiendo la estela del sexólogo Edward Carpenter,
nunca llegaría tan lejos como los componentes polisexuales del Grupo de
Bloomsbury (Vanessa Bell, Duncan Grant, Virginia Woolf…) que, tanto en
Londres como en la protegida campiña de Sussex, transgredieron las reglas
de la sociedad eduardiana. Al mismo tiempo, los movimientos sufragistas
ponían de manifiesto la cerrazón de una sociedad profundamente patriarcal
que impedía votar a la mujer.
Otros artistas exploraron vías distintas para dar cauce a sus visiones
inconformes con la sociedad de su tiempo (Gluck, Glyn Warren Philpot,
Edward Burra).

“Creo que la distorsión es como la sodomía. La gente tiene un prejuicio ciego


frente a ella simplemente porque piensa que es anormal”.
Vanessa Bell

“Estoy harta de este yo en particular. Quiero otro”.


Virginia Woolf

“El propósito del amor es amar, nada más y nada menos.”


Oscar Wilde

“No hay un patrón en los tríos de Bloomsbury, excepto que se privilegiaba la


amistad y la intimidad emocional sobre las formas y las tradiciones, a la vez
que se mostraba poca disposición a romper lazos.”
Regina Marler

“Y como todos los amores de Orlando habían sido mujeres, ahora, con
la culpable lentitud que ponen los organismos humanos para adaptarse a un
cambio de convenciones, aunque mujer ella misma, era otra mujer la
que amaba.”
Virginia Woolf

DES/ORDEN MORAL 43
La intelligentsia británica y la moralidad
Durante las últimas décadas del siglo xix y las primeras del xx la sociedad
británica se vio regida por un conjunto de códigos morales de estricto
cumplimiento relacionados con la idea de orden, recato y decoro. En círculos
intelectuales se alzaron voces contrarias a la mojigatería e ignorancia de base
victoriana. Las investigaciones del sexólogo Havelock Ellis, autor de Inversión
sexual, y del filósofo Edward Carpenter fueron de gran relieve e importancia.
El primero cuestionó la patologización de la homosexualidad, y el segundo
abogó por la emancipación económica de las mujeres e impulsó una visión
racional de la conducta sexual. A la par emergió en Inglaterra el Grupo de
Bloomsbury (Virginia Woolf, Duncan Grant, Vanessa Bell, John Maynard
Keynes…), que trajo aires renovados a un país en donde Oscar Wilde había
sido condenado a pena de cárcel por sodomía en 1895.

Duncan Grant
Este pintor y diseñador británico fue clave para entender la libertad
de costumbres que practicó el Grupo de Bloomsbury. Formado
fundamentalmente en Inglaterra, Duncan Grant siguió de cerca las
aportaciones de los posimpresionistas franceses. Más tarde codirigió los
Omega Workshops junto a Vanessa Bell. Con ella, con quien tuvo una hija –
Angelica–, viviría en la granja de Charleston –Sussex– a la par que mantenía
una activa vida amorosa con diferentes hombres, entre ellos David Garnett.
Retrató a los protagonistas del Círculo de Bloomsbury –el escritor Lytton
Strachey, el economista Maynard Keynes…–, con quienes también tuvo
relaciones sexuales. Para su uso privado hizo dibujos de posiciones eróticas
entre hombres blancos y negros, infringiendo las normas de la punitiva
sociedad de su tiempo.

Gluck
Esta artista fue bautizada con el nombre de Hannah Gluckstein, pero rechazó
tanto su apellido como su nombre de pila y el apelativo –Miss– que se
empleaba para designar a las mujeres solteras. Educada en un ambiente
social adinerado, su disconformidad de género con las normas patriarcales
hizo que huyera del control de su familia con su pareja, la estudiante de arte
Effie Craig, a la que pintó en 1920. Gluck adoptó una indumentaria masculina
y un singular estilo andrógino, como también hicieron otras personalidades
como la escritora Radclyffe Hall, cuya obra El pozo de la soledad (1928) fue
censurada por su contenido lésbico.

Esp 44
Gluck destacó también por sus pinturas florales, influida por su relación
amorosa con la florista de la alta sociedad Constance Spry.

Vanessa Bell
La pintora y diseñadora Vanessa Bell fue miembro destacado del Grupo de
Bloomsbury junto a su hermana Virginia Woolf. Se casó con el crítico de arte
Clive Bell, con quien vivió en un matrimonio abierto salpicado por ambas
partes de amoríos externos. Su obra, de amplio espectro –pintura, cerámica,
mobiliario–, está impregnada del influjo de la vanguardia posimpresionista.
Dos años después del estallido de la Primera Guerra Mundial se instaló en
Charleston, en la campiña de Sussex. De ese lugar apacible hizo, junto a
Duncan Grant, un espacio abierto por el que circularon algunas de las mentes
más creativas y librepensadoras de su país: Lytton Strachey, John Maynard
Keynes, Dora Carrington, Roger Fry, E. M. Forster.

Glyn Warren Philpot


Philpot fue un pintor y escultor inglés que gozó de éxito por sus retratos en
las altas esferas sociales de su país en las décadas de 1910 y 1920. Ello le
permitió viajar por países como Francia, Italia, Estados Unidos y el norte
de África.
Entre 1927 y el año de su muerte, Henry Thomas, fogonero de barcos, posó
para él. Supuestamente se trataba de su sirviente, aunque no se conocen
sus habilidades en el trabajo doméstico. Si bien no era la primera vez que un
hombre negro era representado en el contexto cultural inglés –véase también
la obra de Edward Burra–, la querencia por su modelo deja adivinar una
atracción sexual a la que no es ajena la otredad racial y la diferencia de clase.

3 Trauma y deseo
La derrota de Alemania en la Primera Guerra Mundial sumió a ese país en una
fractura psicológica. Las calles de las ciudades fueron el escenario en el que
habitaban heridos y mutilados mientras la situación económica no hacía sino
empeorar. En ese contexto de profunda inestabilidad política se establece la
República de Weimar, que se mantuvo en pie hasta la llegada del nazismo al
poder en 1933.
La sexualidad en sus diversas formas y manifestaciones es representada
profusamente por muchos artistas, tanto dentro como fuera de la

DES/ORDEN MORAL 45
corriente de la Nueva Objetividad (Otto Dix, George Grosz, Heinrich Maria
Davringhausen…).
En 1919 Magnus Hirschfeld funda en Berlín el Institut für Sexualwissenschaft
(Instituto para la ciencia sexual). A sus dependencias acudirán individuos
procedentes de toda Europa en busca de conocimiento sobre sus propios
deseos. Hirschfeld impulsó campañas para la abolición del párrafo 175 del
código penal que criminalizaba las prácticas sexuales entre hombres. A
pesar de vivir en una sociedad regida por las estrictas normas prusianas y la
represión, Alemania vio nacer una pujante subcultura homosexual y lésbica
en la que los diferentes, sobre todo en ciudades como Berlín o Hamburgo,
conseguían salir adelante en sus vidas paralelas, como lo muestra la obra de
Hannah Höch y Jeanne Mammen.
Por otro lado, la violencia se ensañaba a menudo en el cuerpo de los más
débiles. Los casos de crímenes sexuales –lustmord– son numerosos: las
prostitutas se llevaron la peor parte.

“Como la mayor parte de los de mi generación, estaba obsesionado por un


complejo de miedos y de deseos ligados a la idea de guerra. La guerra, en
su sentido puramente neurótico, significaba la Prueba. La Prueba de vuestra
valentía, de vuestra madurez, de vuestras hazañas sexuales. ¿Eres en verdad
un hombre?”.
Christopher Isherwood

“Berlín se convirtió en la Babel del mundo. Bares, locales de diversión y


tabernas crecían como setas [...] y en bares penumbrosos se veía a secretarios
de Estado y a importantes financieros cortejando sin ningún recato a marineros
borrachos. [...] Una especie de locura se apoderó precisamente de los círculos
burgueses cuyo orden había sido inamovible hasta ese momento”.
Stefan Zweig
“Pronto llegará el día en el que la ciencia se alce victoriosa sobre el error,
la justicia sobre la injusticia y el amor humano sobre el odio y la ignorancia
humanos”.
Magnus Hirschfeld

“No resultaba fácil para una mujer imponerse como artista moderna
en Alemania… La mayoría de nuestros colegas masculinos siguieron
mucho tiempo considerándonos con condescendencia unas aficionadas

Esp 46
encantadoras y con talento, negándonos implícitamente un estatus
profesional real”.
Hannah Höch

Entre mujeres: Jeanne Mammen; la película Mädchen in Uniform


En la producción artística surgida en Alemania durante la República de
Weimar (1919-1933) el deseo y el amor entre mujeres tuvo una visibilidad
insólita en otros lugares. Jeanne Mammen contribuyó sobremanera a
retratar, como observadora privilegiada que fue, la vida nocturna berlinesa.
Sus ilustraciones aparecieron en revistas como Simplicissimus, por ejemplo
Sie repräsentiert (Ella representa, 1928), donde dos mujeres vibran en la
noche. También ilustró de forma libre el poemario de Pierre Louÿs Las
canciones de Bilitis, que no vio la luz en vida de la artista. Otro ejemplo de
visibilidad lésbica vino de la mano de la película de Leontine Sagan Mädchen
in Uniform (Muchachas de uniforme) de 1931, que narra la fascinación
que siente una colegiala por su profesora en un internado. La película fue
prohibida para jóvenes y años después censurada completamente por el
régimen nazi.

Hannah Höch
Conocida por ser la única mujer dentro de las filas dadaístas en Alemania,
Höch destaca por valerse de la técnica del collage para dar rienda suelta
a su audaz visión del género. Los cuerpos que muestra son una mezcla
de elementos femeninos y masculinos, dando a entender una flexibilidad
identitaria que se oponía al castrense autoritarismo del régimen nazi
(en Flucht [Huida] se mofa del saludo hitleriano). Su propia bisexualidad
contravenía per se el orden moral.
En Die Starken Männer (Los hombres duros) se permite apuntar a la
violencia implícita en la figura del boxeador Max Schmeling, cuya silueta
viril, acompañada de afilados pinchos, se contrapone a un óvalo central
compuesto por fragmentos de un rostro de hombre mayor y otro de mujer
joven que parece hacer un mohín.

Lustmord: Otto Dix, Rudolf Schlichter


El término lustmord circuló en diferentes ámbitos sociales (los medios de
comunicación, el arte, la literatura, el cine) en la Alemania de la República de

DES/ORDEN MORAL 47
Weimar para indicar los crímenes perpetrados en el cuerpo de las mujeres.
Tras la Primera Guerra Mundial, la desastrosa situación económica por la
que pasaba ese país condujo al crecimiento de la prostitución femenina.
Expuestas a la intemperie o ejerciendo en hoteles miserables, las trabajadoras
sexuales despiertan el interés de escritores como Alfred Döblin y de artistas
como Otto Dix, Rudolf Schlichter y George Grosz, quienes las representan
a menudo solas con sus cuerpos ensangrentados en el interior de una
habitación, víctimas de una mal llamada pasión sexual que era en realidad
violencia misógina.

La película Anders als die Andern y la figura de Magnus Hirschfeld


Magnus Hirschfeld fue un médico, sexólogo y luchador por los derechos de
los homosexuales y de quienes no encajaban en el orden moral prusiano.
En 1897 fundó el Comité científico humanitario con el objetivo de emprender
acciones sociales para abolir el párrafo 175, que criminalizaba las relaciones
sexuales entre hombres, del código penal alemán. En 1919, año en que fundó
el famoso Instituto para la ciencia sexual en Berlín, impulsó la realización de
la película Anders als die Andern (Diferente a los demás), dirigida por Richard
Oswald, para llamar la atención sobre el chantaje que padecían numerosos
homosexuales, abocados al suicidio ante la amenaza de que se expusiera en
público su identidad sexual. La película, que fue censurada en 1920, trata de
combatir los prejuicios sociales.

Los movimientos homosexuales/lésbicos en la República de Weimar


Las secuelas de la Primera Guerra Mundial fueron particularmente graves
en Alemania (paro, pobreza, inflación), un país derrotado que vio sus
ciudades plagadas de mutilados y heridos. Pese a las convulsiones sociales
y la crisis política, el régimen que emerge de la República de Weimar es
testigo del florecimiento de realidades diversas, entre las cuales sorprende
la subcultura homosexual y lésbica que se expresó no solamente en una
rica vida nocturna de bares, cabarets y cafés, sino en el tejido asociativo
que se plasmó también en revistas como Der Eigene, Die Insel, Die Freundin
o Frauenliebe. Berlín devino un foco de atracción no solamente para los
heterodoxos sexuales alemanes como Erika y Klaus Mann, sino también
para extranjeros como la suiza Annemarie Schwarzenbach, el francés René
Crevel o los británicos Christopher Isherwood, Stephen Spender y Wystan
Hugh Auden.

Esp 48
4 Bajo esta máscara, otra máscara
El título de esta sección está tomado de unas palabras que figuran en un
fotomontaje realizado por la artista francesa Marcel Moore, incluido en un
libro de su compañera sentimental Claude Cahun, titulado Aveux non avenus
(Confesiones sin valor), de 1930.
En esta obra pululan un sinfín de cabezas de la propia Cahun alusivas a las
distintas y cambiantes identidades con las que aparecía en sus fotografías.
Asimismo, en la imagen figuran referencias al peso asfixiante de la religión y
de la santa familia heterosexual, la única posible en esos años.
El París de entreguerras fue refugio de artistas e intelectuales franceses y
extranjeros, entre los que se contaban muchas parejas de mujeres lesbianas
como Romaine Brooks y Natalie Barney, Gertrude Stein y Alice B. Toklas… que
anhelaban disfrutar de la existencia siguiendo sus propias decisiones en un
ambiente de permisividad y al abrigo de las miradas indiscretas. También sería
la capital francesa el lugar elegido por la pintora danesa Gerda Wegener para
vivir con su marido Einar, que se identificaba como Lili Elbe, una de las primeras
mujeres transexuales conocidas que fue operada para cambiar de sexo.
Entre máscaras y disfraces se movió el fotógrafo de origen húngaro Brassaï,
que supo captar el París nocturno y secreto en los años treinta.

“Mi opinión sobre la homosexualidad y los homosexuales es exactamente la


misma que mi opinión sobre la heterosexualidad y los heterosexuales: todo
depende de los individuos y de las circunstancias. Reclamo la libertad general
de costumbres”.
Claude Cahun

“Bajo esta máscara, otra máscara. No terminaré nunca de levantar todos esos
rostros”.
Claude Cahun

“Mi condición homosexual no es un vicio, no es deliberada y no perjudica a nadie”.


Natalie Clifford Barney

Claude Cahun
Nacida Lucy Schwob en un entorno burgués en la ciudad de Nantes, decidió
autodenominarse Claude Cahun como una vía para expresar su rebeldía de

DES/ORDEN MORAL 49
género, ya que el nombre Claude se utiliza tanto para mujeres como para
hombres. Conocida por escritos vanguardistas como Aveux non avenus
(Confesiones sin valor), realizó, junto a su pareja Marcel Moore (Suzanne
Malherbe), una serie impresionante de fotografías que no se dieron a conocer
en vida. En ellas, Cahun posa con distintas ropas (asociadas al hombre o a
la mujer) y accesorios que contravienen la idea de identidad fija e inmutable.
Cahun participó asimismo en la revista homosexual Inversions/L’amitié, que
fue prohibida en 1925. En una etapa posterior de su vida en la isla de Jersey
combatió la ocupación nazi.

Josephine Baker
La bailarina norteamericana Josephine Baker, nacionalizada francesa,
causó sensación en los años veinte con sus espectáculos de revista en el
Folies Bergère parisino. Uno de los más conocidos fue Un vent de folie (1927).
La prensa la llamó Venus Negra. La cuestión racial ha estado muy presente
en los países de larga historia colonial como Francia. El color de la piel iba
unido con frecuencia a la hiper-sexualización de los cuerpos diferentes a la
mayoría blanca. La población negra (también la de origen árabe) ocupaba
en la metrópolis oficios precarios y desvalorizados. En 1931 la Exposición
Colonial de París trató de edulcorar el papel desempeñado por el Imperio
francés. La presencia de zoos humanos causó indignación y protestas
entre las filas comunistas.
Además de su carrera como bailarina, Josephine Baker tuvo un papel
destacado en la resistencia francesa.

Brassaï
La extensa trayectoria fotográfica del húngaro Brassaï tiene a la capital
francesa como epicentro de su afán por captar la realidad. A las conocidas
vistas nocturnas de París se suman su interés por los grafitis, los urinarios y
los fumaderos de opio, amén de por los habitantes de una ciudad que vivían al
margen de la decencia pública. Los bares y clubs son espacios frecuentados
por Brassaï. Su ojo se posa tanto en las parejas heterosexuales que beben
en el rincón de un garito como en las prostitutas, las lesbianas que visten de
frac en Le Monocle o los hombres travestidos del Magic City. Con su sagaz
mirada documentalista da fe de vida a quienes, protegidos por la oscuridad,
contravienen la moralidad dominante.

Esp 50
Gerda Wegener
Artista formada en Dinamarca, dejó su país en 1912 para afincarse en París
junto a su marido Einar, quien transitó de género, pasando por diferentes
operaciones de reasignación de sexo, hasta devenir Lili Elbe.
La obra de Gerda Wegener está claramente inmersa en una estética déco.
Tuvo éxito y publicó muchas de sus ilustraciones en revistas de moda como
Vogue, Fantasio y La Vie Parisienne. Muy destacadas son sus numerosas
ilustraciones eróticas de carácter lésbico.
Lili Elbe, una mujer trans, es la verdadera protagonista de un buen número
de sus pinturas, en las que predomina un colorismo variado y la exaltación
de la belleza femenina cristalizada en poses, vestidos, abanicos de plumas y
ornamentos varios.

Romaine Brooks
Nacida en Roma en el seno una acomodada familia norteamericana, la vida de
Romaine Brooks se mueve sobre todo en paisajes europeos (Francia e Italia en
particular). Gran parte de su obra se compone de retratos de amistades y de
personas de las clases altas. Un tono melancólico, incluso sombrío, flota sobre
muchas de sus pinturas, probable eco de una infancia infeliz.
En sus retratos, plenos de intensidad psicológica, predominan los rostros
femeninos, tanto el suyo propio como el de Gluck o Una, Lady Troubridge, la
amante de la escritora Radclyffe Hall. También representó a la bailarina rusa
Ida Rubinstein, a la que fotografió desnuda, y a la escritora norteamericana
Natalie Barney. Ambas fueron pareja de Brooks.

5 Los abismos del sexo


A lo largo de los años veinte hace su aparición el surrealismo. Este movimiento
artístico, fraguado en torno a la figura de André Breton y al que con el tiempo
le surgirían numerosas disidencias, hizo de la sexualidad, vista desde la
perspectiva del hombre heterosexual, su núcleo central. En un contexto
misógino en el que la religión y el decoro estaban bien arraigados en las
costumbres sociales, las obras de Hans Bellmer, André Masson, Toyen y
Salvador Dalí, entre otras, rompían el sentido del pudor con su eclosión visual
de cuerpos y órganos sexuales. La influencia de los textos del marqués de
Sade está en la base de algunas propuestas artísticas de ese momento. El
artista húngaro Alexander Gergely, cuya obra aporta aires de procedencia

DES/ORDEN MORAL 51
simbolista y expresionista, tradujo la pulsión sexual en términos violentos.
En el mismo periodo y con otros criterios estéticos el sexo lésbico está
presente tanto en la fotografía de la alemana Germaine Krull como en los
dibujos de la austriaca Mariette Lydis. La temática homosexual masculina
es practicada por Jean Cocteau, autor de Le livre blanc (1928), y por Roland
Caillaux de forma discreta, casi clandestina. El aperturismo mental que
demuestran estas obras, alejadas a veces del arte de vanguardia, no ha de
confundirse con la plena libertad. Algunos creadores sintieron la presión
del puritanismo, como Carol Rama, mientras que otros se centraron en la
producción de exlibris de carácter erótico, como sucedió con el austriaco
Michel Fingesten, detenido años después por un comando nazi que le tachaba
de artista degenerado.

“Acuso a los homosexuales de proponer a la tolerancia humana un déficit


mental y moral que tiende a erigirse en sistema y a paralizar todas las
empresas que respeto”.
André Breton

“La vagina abierta que me engulle y me traga y me expulsa”.


André Masson

“El deseo, el único resorte del mundo, el deseo, el único rigor que el hombre
debe conocer”.
André Breton

“Mi cuerpo en ese momento se desgarraba; una mano ensalivada había


cogido mi verga y la masturbaba, un beso baboso y quemante penetraba la
intimidad de mi culo; el pecho desnudo, las piernas desnudas de una mujer se
pegaban a mis piernas con un sobresalto de orgasmo”.
Georges Bataille

Surrealismo y sexualidad
El surrealismo surge en Francia, un país en el que pese a la separación entre el
Estado y la Iglesia de 1905, esta seguía teniendo un poder considerable. Este
movimiento artístico y literario fue capitaneado por André Breton, pero reunió
a muchos otros practicantes (André Masson, Hans Bellmer, Salvador Dalí, el
grupo checo Erotika…). En los mundos surreales la exaltación de la sexualidad

Esp 52
entre hombres y mujeres fue un verdadero ariete frente al puritanismo curil y la
hipocresía moral.
Si bien la audacia, la irreverencia y el descaro están presentes en la
representación del deseo heterosexual, a veces este va acompañado de una
palpable misoginia, como se deduce de los numerosos debates (1928-1932)
que hubo sobre la sexualidad a iniciativa de Breton, en los que la voz y la
experiencia de las mujeres eran minusvaloradas.

Sexo abismal
En el periodo de entreguerras, aunque bajo los efectos físicos y psicológicos
de lo que había sido una contienda devastadora, asoman en diferentes partes
de Europa distintas manifestaciones de sexualidad extrema. En el contexto
alemán son conocidas las publicaciones sobre fetichismo y sadomasoquismo
que circulan sorteando la censura; en el francés, el redescubrimiento de los
textos del marqués de Sade dejó su huella en diferentes artistas. Georges
Bataille escribió bajo seudónimo Historia del ojo (1928), poniendo en el cuerpo
de unas muchachas la plasmación de deseos impensables para el común de
la gente.
Mientras artistas como Alexander Gergely imaginan un sexo vinculado a veces
a la violencia y a Tánatos –Homme puissant (Hombre poderoso), ca. 1926–, la
artista checa Toyen dibuja el sueño fálico de una joven y la italiana Carol Rama
evoca la impudicia de las mujeres y la existencia del bestialismo.

Mundos lésbicos
En la Europa de entreguerras las leyes criminalizan la homosexualidad salvo
alguna excepción. Hay no obstante una diferencia entre los hombres y las
mujeres. En muchas legislaciones, como la británica, el sexo lésbico no es
siquiera pensable, de ahí que no haga falta incluirlo en el código penal y
perseguirlo. Pero la vida lésbica existe sin duda y es claramente notoria en
lugares como Berlín y París; en otros sitios la discreción se impone. El arte es
un terreno propicio para la expresión del deseo inconformista. Así lo vieron
artistas como Gerda Wegener y Mariette Lydis con sus obras divertidas y
picantes. Los años veinte vieron nacer asimismo a una serie de fotógrafas que,
como Germaine Krull, dieron visibilidad a las relaciones entre mujeres.

El papel de la pornografía
El cuerpo desnudo y el atractivo sexual ha sido representado en el arte en
diferentes épocas. La invención de la fotografía en el siglo xix contribuyó

DES/ORDEN MORAL 53
sobremanera a dotarle de un realismo intenso. La posibilidad de ofrecer el
cuerpo desnudo de forma accesible mediante las copias fotográficas sin duda
impulsó las imágenes de carácter pornográfico. El sexo en solitario practicado
por mujeres como estímulo masturbatorio tuvo mucho predicamento, pero
también había espacio para otras sexualidades: se han encontrado imágenes
de relaciones sexuales explícitas entre hombres y sexo heterosexual de gran
audacia. La pornografía circuló en distintos estratos sociales, inclusive los
de mayor nivel adquisitivo. El monarca Alfonso XIII, en un claro ejercicio de
hipocresía moral, patrocinó para consumo privado algunas películas tales
como Consultorio de señoras, El confesor o El ministro, rodadas por los
hermanos Ricardo y Ramón de Baños.

6 En tiempos de sicalipsis
En el contexto español, la etapa de la II República trajo unos aires de
libertad difíciles de encontrar en décadas anteriores. Anteriormente, desde
principios de siglo, la aparición de revistas ilustradas picantes, libidinosas
(sicalípticas), se había extendido por el país. En ellas abundaban los
desnudos femeninos.
El peso de la religión católica y el analfabetismo dificultaron la aparición
de un pensamiento emancipador. La timidez, el recato y la prudencia
predominan en la mayoría de las producciones culturales y artísticas. En
un país en el que las mujeres eran ciudadanas de segunda –no tuvieron
acceso al voto hasta noviembre de 1933– destacan un grupo de pensadoras
y artistas llamadas Las Sinsombrero que se enfrentan a las convenciones
machistas. Entre ellas, Maruja Mallo se adentra en explorar los escasos
espacios de libertad (fiestas, verbenas…) en los que las mujeres adquieren un
papel destacado. Federico García Lorca, verdadera diana de las invectivas
del conservadurismo patrio, supo plasmar, en silencio, en sus dibujos el
pálpito del amor homosexual, mientras otros artistas –el canario Néstor o el
granadino Gabriel Morcillo– hacían de la sensualidad y el erotismo una vía
para canalizar sus gustos y preferencias.

“Una ojeada, por ligera que sea, dedicada al estudio del sexo femenino, nos
demuestra que la subordinación de la mujer no es obra de la naturaleza. Por

Esp 54
eso el triunfo del feminismo puede considerarse como el restablecimiento
de la justicia y de los fueros de la ley natural, largo tiempo violada con la
desigualdad”.
Carmen de Burgos

“Hemos llegado al siglo vigésimo después de la muerte de Cristo, quemando


vivos a los anormales, lapidándolos, encarcelándolos, cubriéndolos de
desprecio o de ridículo; y, sin embargo, la vida de los hombres modernos está
casi tan perturbada por ese fantasma (de la perversión sexual) como la vida de
los pueblos bíblicos”.
Gregorio Marañón

“El adulterio no es hoy ya delito en el hombre, puesto que sólo se admite


cuando produce escándalo público, lo cual en hombres es siempre imposible,
pero lo es en la mujer. Y, al acabar con esta injusticia, queremos hacer constar
que en el momento en que exista la posibilidad del divorcio, el adulterio
desaparecerá tan por completo que, dentro de diez años, hablar de él será
sólo propiedad de viejos setentones que recuerden hechos de otros tiempos,
que pasaron para no volver más”.
Hildegart Rodríguez

Federico García Lorca


A lo largo de su carrera Federico García Lorca introdujo en su obra la
palpitante pulsión sexual tomando como base las relaciones entre
hombres y mujeres (Yerma, Bodas de sangre…). El escritor andaluz
padeció en vida las invectivas y burlas homófobas de algunos sectores del
conservadurismo español, plenamente arraigado en la prensa del momento.
Por ello, utilizó una vía indirecta para hablar de sus propios deseos, como
hizo con los Sonetos del amor oscuro o, más claramente, en la póstuma
El público. Algunos de sus dibujos apuntan al amor entre hombres, como
en Hombre joven y marinero (1929), donde los protagonistas se mantienen
enlazados pese al gesto escandalizado de una mujer que agita los brazos
desde un balcón.

Maruja Mallo y Las Sinsombrero


El apelativo Las Sinsombrero se utiliza para aludir a un conjunto de mujeres
intelectuales y artistas de la generación del 27 (Maruja Mallo, Concha

DES/ORDEN MORAL 55
Méndez, Marga Gil Roësset, María Zambrano…) que rompieron las reglas del
patriarcado en la España de los años veinte.
El origen del nombre lo explica la pintora Maruja Mallo así: “Un día se nos
ocurrió a Federico, a Dalí, a Margarita Manso y a mí quitarnos el sombrero
porque decíamos que parecía que estábamos congestionando las ideas y,
atravesando la Puerta del Sol, nos apedrearon llamándonos de todo”.
Maruja Mallo pone de manifiesto las amenazas sociales en su pintura
Dos mujeres en la playa (1928), donde apunta a los peligros que parecen
acecharlas, pues las dos mujeres, una desnuda y la otra totalmente tapada,
huyen de algo o alguien que no vemos, en señal del complejo y contradictorio
mundo vivido por las féminas en un país mojigato.

El embrujo del marinero


En el contexto de las sociedades europeas de la primera mitad del siglo xx la
movilidad de los individuos no era tan frecuente como lo es hoy. El marinero
era uno de los sujetos que vivían durante largos periodos alejados del núcleo
familiar y por ende también del control de los demás. Este hecho sin duda
contribuyó a hacer de su figura la de un ser nómada, que iba de puerto en
puerto, viviendo una existencia sin arraigo y sin condicionamientos, entre ellos
los de tipo sexual. Muchos artistas lo representaron. En el caso de Otto Dix,
inmerso en ambientes prostibularios y provisto de gran potencial viril; en el de
Gregorio Prieto, transterrado en la melancolía romana; en el de Lorca, como
un delicado grumete; en el de GAN (Gösta Adrian-Nilsson), como un potente
y moderno san Sebastián, un santo este que devendría icono gay con el paso
del tiempo.

7 Totalitarismos viriles
La sombra de la Primera Guerra Mundial es alargada. Del resentimiento y
la humillación por la derrota alemana, y en medio de una alarmante crisis
económica, brotan los discursos nazis de nacionalismo exacerbado basados
en el odio al diferente (judío, homosexual, gitano…), que será perseguido y
exterminado en los campos de concentración.
El culto a la fortaleza y al cuerpo masculino mediante la figura del soldado
y del atleta –véase el Stadio dei Marmi en Roma, promovido por Mussolini–
constituye la supuesta garantía para vencer al considerado enemigo.
Esta forma de pensar, plasmada también en el arte, está en los cimientos

Esp 56
del fascismo en sus distintas modalidades nacionales. Toda patria ha de
sustentarse en la idea de un pueblo homogéneo (campesinos, obreros), sin
fisuras. En eso coinciden los totalitarismos de distinto signo político.
En España, bajo el franquismo, la religión y la división social y de género del
trabajo –papel desempeñado por la Sección Femenina– están al servicio de un
estado que castiga a los vencidos y que se pliega al ideario nacionalcatólico.

“En las SS de hoy seguimos teniendo más o menos un caso de


homosexualidad al mes. En un año, hemos tenido entre ocho y diez casos
en todas las SS. He decidido que, a partir de ahora […], esas personas sean
sometidas a la degradación pública, expulsadas y entregadas a los tribunales
de justicia. Tras cumplir el castigo impuesto por los tribunales, se las enviará,
por orden mía, a un campo de concentración, donde, al intentar huir, serán
tiroteadas”.
Heinrich Himmler

“Si el mundo de los hombres es el Estado, el mundo de las mujeres es más


pequeño: en efecto, su mundo es su marido, su familia, sus hijos y su casa.
Cada niño que traen al mundo es una batalla ganada por la nación”.
Adolf Hitler

“Destruye a los homosexuales. El fascismo desaparecerá”.


Maksim Gorki

“El verdadero deber de las mujeres para con la Patria es formar familias con
una base exacta de austeridad y de alegría en donde se fomente todo lo
tradicional, en donde se canten villancicos el día de Navidad alrededor de un
Nacimiento y en donde, al mismo tiempo, haya una alegre generosidad de las
acciones, en donde haya comprensión absoluta para las malas cualidades de
los demás y haya, sobre todo, ausencia completa del chisme, de la pequeñez
de espíritu”.
Pilar Primo de Rivera

El culto a la estatua y a la masculinidad


En los regímenes fascistas se venera la fuerza masculina. Esta es encarnada
por la figura del soldado, por el guerrillero dispuesto a luchar por su patria.

DES/ORDEN MORAL 57
También se recurre al vigor del atleta cuya pujanza física es inmortalizada
en numerosas estatuas que presiden edificios como la Cancillería del Reich
en Berlín o el Stadio dei Marmi en Roma. La estatuaria nazi y la del fascismo
mussoliniano se inspiran en modelos clásicos, lo que las dota de un valor
inquebrantable, pues al inscribirlas en el pasado y en la historia adquieren un
sentido eterno, imperecedero. Escultores como Arno Breker y Josef Thorak
pretenden asombrar al mundo por la monumentalidad de sus figuras y su
masculinidad desbordante.

Soldadesca, mujer y religión en el franquismo


La estética del fascismo español difiere de la alemana y la italiana. Una
película como Ya viene el cortejo (1939), de Carlos Arévalo, busca en el
medievo, en las iglesias, en los paisajes castellanos, en la historia de los
caballeros cristianos, sus referentes. En esta película se ensalzan los fieros
soldados mientras desfilan por Madrid ante Franco. En contraposición, las
bellas mujeres se enjoyan y engalanan para recibirlos. Durante el franquismo,
la Sección Femenina promovió los valores tradicionales que aherrojaban a las
mujeres a las tareas del hogar, impidiendo cualquier iniciativa propia. Todo ello
con la aprobación y el beneplácito de la jerarquía nacionalcatólica, en plena
connivencia con el régimen.

El estalinismo y la sexualidad
En los años veinte, la posición de los bolcheviques respecto de cualquier forma
de placer sexual consistía en no inmiscuirse en un asunto que se consideraba
privado. La llegada al poder de Stalin cambió la situación, hasta el punto de
que en 1934 se aprobó el artículo 154 del código penal que criminalizaba las
relaciones homosexuales con una condena de tres a cinco años de cárcel. Los
condenados, que en algunos casos eran considerados contrarrevolucionarios,
eran enviados al Gulag, cuyas condiciones eran inhumanas.
Por otro lado, el estado soviético mantuvo políticas claramente
discriminatorias y machistas bajo la fachada de la exaltación del obrero y la
campesina. La emancipación de la mujer no parecía concernir a Stalin, que
no incluyó a ninguna en el Politburó. En un país tan militarizado como la Unión
Soviética, las mujeres carecían de presencia en las fuerzas armadas.

Licencias sexuales y persecución nazi


El régimen nazi fundamentó su razón de ser en la pureza de la raza
aria, llegando, en su máxima expresión, al exterminio en los campos de

Esp 58
concentración de los individuos considerados diferentes en razón de su etnia,
religión, condición sexual o corporalidad (judíos, gitanos, homosexuales,
discapacitados…). Además puso en marcha una estricta división de género en
la que las funciones de hombres y mujeres estaban claramente delimitadas.
Las arengas y las medidas homófobas de Heinrich Himmler podrían hacer
pensar en la ausencia de diversidad sexual en el nazismo. Sin embargo,
las fotografías amateur encontradas por el artista y coleccionista Martin
Dammann muestran la cotidianidad de soldados travestidos en el ejército
alemán. Este dato y otros indicios prueban las contradicciones y la falsedad de
un sistema político basado en el odio y la exclusión.

Título del artículo 59

You might also like