PANORÀMIQUES ARRAN DE TERRA
Una renglera de formigues.
No tenen prou destresa
per a esquivar els meus peus.
Evito trepitjar-les: salto,
m’elevo amb les sabates
plenes de pietat.
Pels vorals del camí
sento un murmuri
de diminutes veus
com si diguessin algun nom.
Fulles caigudes
contemplen l’arbre
arran de terra.
Sospiren per tornar a la branca,
ser ocell o núvol,
ressuscitar
de verda eternitat.
Però en el torn de nit
cruixen quan Déu
les trepitja descalç.
FULLS DE DIARI SOBRE UN TERRA ACABAT
DE FREGAR
He estès al terra uns quants fulls de diari
havent fregat. Per sobre hi passo amb cura,
de puntetes, com qui no hi vol passar.
Vaig trepitjant notícies i anuncis
que em salven de deixar petjades vistes.
Plecs de paper fent passera delaten
el camí fet i els llocs on no he arribat,
un traçat fràgil i caduc que es perd
quan els recullo, embeguts d’humitat.
Disciplinadament, així la vida.
Però un dia, com qui no ho vol llegir,
en un dels fulls descobriré un anunci
que parlarà de mi, i jo seré un crit.
La mort té moltes formes d’avisar-te.
També d’espedaçar-te: qui m’aixequi
del terra encara moll farà seguir
per sota les sabates el meu nom.
| Cementiri de Sanhedria, Jerusalem (foto Wikipèdia) |