La garsa, ocell amb fama de lladregot

Article publicat al setmanari Empordà, el 29 d'abril de 2020. En ple confinament per la pandèmia de COVID-19

https://www.emporda.info/mascotes/2020/04/29/garsa-ocell-fama-lladregot/464381.html


Un animal molt sociable, amb els seus i amb els humans. De fàcil reconeixement, en ser habitual en pobles, i parcs i jardins de les ciutats.


La garsa és un ocell la família dels còrvids, de l’ordre dels passeriformes (que tenen forma de pardal). Es troba estesa per tot Europa, excepte a Islàndia, Còrsega, Sardenya i les Balears. Altres subespècies habiten a la zona temperada d’Àsia fins a la Xina i el Japó. També es troba al nord del Marroc, i a l’oest d’Amèrica del Nord.

Garsa a la teulada de l'esgésia de Sant Pere de Figueres.
Foto de Josep Ma Dacosta, Daco, molt amablement cedida per aquest article

Aquí la garsa és un ocell molt conegut, d’uns 46 cm de llarg. Crida l’atenció pel color blanc a la panxa i les ales, i negre a la resta del cos. Quan li toca el sol, les plomes negres de les ales i la cua brillen amb irisacions blaves i verdes, cosa que li confereix una elegància que també mostra quan vola, amb la cua oberta com un ventall escalonat i acabada en punxa.

Li agrada estar a prop dels humans: a la perifèria de les ciutats i tots els pobles. És conegut també el seu crit, un crecrecrequeix ràpid i repetit, que sembla que ens avisi d’alguna cosa, o que s’estigui rient de nosaltres. De fet, si se l’ensenya, és capaç d’imitar la veu humana, com els lloros.

És un dels ocells més intel·ligents i potser més intel·ligent que la majoria dels animals, ja que hi ha zones del seu petit cervell que tenen la mateixa mida relativa que les dels cervells dels ximpanzés, dels orangutans i dels humans!.

Les garses formen una parella estable per a tota la vida. A la tardor i l’hivern, acostumen a aplegar-se en estols que poden arribar a més del centenar d’individus i busquen junts un lloc per dormir.

És ommivora, s’alimenta de tot: insectes, cargols, sargantanes, pollets, carn morta, cireres, raïm i fruita en general, i patates, i carrota, i fins i tot pa o la xocolata que ha quedat de la mona. Potser d’aquí li ve el nom científic: Pica pica. Si teniu menjadores per ocells als patis o balcons, segur que els visita sovint.

Les garses construeixen el niu cada any, normalment a dalt de tot dels arbres. És de forma rodona, amb una o dues entrades. La femella pon de sis a vuit ous, que incubarà durant uns divuit dies. Un cop nascuts, els pollets tarden uns vint-i-set dies en volar. En alguns nius, però, es trobaran alguna sorpresa: el cucut reial pon els ous en els nius de garsa per a que les garses els incubin i li criin els polls.....

Diuen que les garses es tornen bojes per les coses brillants, i se les emporten al niu. Hergé, el creador de Tintin, va recollir aquesta creença en «les joies de la Castafiori», on una garsa s’emporta l’esmeralda de la cantant, i Tintin la recupera del niu, associant el nom de l’opera «La Gazza Ladra» a l’ocell que ha vist en el jardí i tirant del fil. A tot Europa, les garses s’associen amb els lladres i amb les persones que només pensen en arreplegar coses per a ells mateixos.



Hi ha una dita popular «donar garsa per perdiu» o «donar garsa per colom» que es fa servir quan es vol enganyar a algú. És l’equivalent a la dita castellana «dar gato por liebre».


Al Penedès, la llegenda de la Garsa Blanca, també relaciona l’ocell amb els lladres: Un dia la Mare de Déu rentava al riu i una garsa li prengué l’anell d’or que havia deixat damunt una roca. Al moment, l’au es va penedir del robatori, i li va tornar l’anell, que va anar a parar a la falda de la Mare de Déu. Aquesta, va perdonar la garsa, que, tot d’una, va esdevenir blanca com un colom, i encara vola amb l’estol de coloms blancs pels campanars d’aquella contrada. Com a curiositat hem de dir que la garsa blanca és el nom d’un altre ocell, totalment diferent.

Les imatges de garses són recurrents en l’art japonès. De vegades fan equilibris damunt les branques dels arbres, que inspiren als pintors i dibuixants.

El pintor francès Claude Monet li va dedicar un dels seus paisatges nevats, que no va agradar gens en el Saló de París d’aquell any perque no hi havia cap figura humana en el quadre.

La pie

Crida l’atenció el nom de la garsa, tant diferent en castellà, «urraca». Buscant quins altres noms té a la resta del món trobo que a França li diuen «pie», en anglès es diu «magpie», a Alemanya «elster», a Grècia «kissa», i en italià «gazza». En japonés és «kagasagi», i en xinès «Xi».

Marieta vola vola, tu que portes camisola

Article publicat al Setmanari Empordà el 30 de març de 2020
https://www.emporda.info/mascotes/2020/03/31/marieta-vola-vola-tu-que/461836.html

Foto: Vicens Asensio. 100% Empordà

És potser l’insecte més simpàtic, per sobre de les abelles, tot i que pertany a la família dels escarbats.

La marieta segurament és l’excepció al fàstic que els escarbats en particular i els insectes en general provoquen a algunes persones. Potser la seva forma rodona i els puntets negres sobre el color vermell ens fa pensar en un insecte amigable. És petitona, a uns 8mm com a molt, és
rodoneta i com a tots els escarbats té dues antenes en el cap i sis potes.

Pràcticament tothom s’atreveix a agafar una marieta amb les mans, i fa gràcia veure com es desplaça sense que quasi notem res. És totalment inofensiva. Sembla que els nens petits i les marietes tenen una relació especial, sent la protagonista de molts contes infantils, cançons i poemes, i en moltes ocasions disfresses de carnaval, i algunes classes d’educació infantil porten el seu nom. Una recerca ràpida per internet ens mostra dibuixos de marietes amb cares somrients i flors a la mà.

La marieta és un insecte que pertany a l’ordre dels coleòpters. En grec, «pters», siginifica ales,
i «cole», estoig. Els coleòpters com les marietes, tenen les ales guardades en un estoig. En
realitat l’estoig són dues ales endurides, que es diuen èlitres, que amaguen les ales funcionals
amb les quals volen. Un gest que fa gràcia veure: una marieta obrint les èlitres per obrir les ales
per volar.

Els mateixos colors que nosaltres trobem bonics, serveixen a la marieta per mostrar als depredadors que té un gust horrible. De fet, quan es troba amenaçada, deixa anar un líquid desagradable, que la protegeix. També com a defensa pot fer-se la morta.

A la comarca trobem diferents espècies de marietes. La marieta de set punts, és vermella amb tres punts negres a cada costat i un més en el lloc on s’ajunten les èlitres. El seu nom científic és Coccinella septempunctata, El fet que tingui 7 punts li confereix un aire màgic.

També trobem la Adalia bipunctata , marieta de color vermell amb 2 punts, un a cada costat, i la Psyllobora vigintiduopunctata, que és groga amb 22 punts negres!!!. Totes tres les podem trobar en el camp o en els nostres jardins, normalment sobre les plantes.

Però no cal patir pels vegetals!! La marieta és una màquina de devorar pugons, no menja les plantes, podriem dir que és «carnívora». Es pot menjar uns 50 pugons al dia. També menja d’altres insectes perjudicials. De fet és un insecte que es fa servir per la lluita biològica de plagues: hi ha empreses especialitzades que crien marietes i les porten allà on es necessita controlar el pugó. Això que sembla una bona idea, normalment té efectes incontrolats i funestos per a la fauna local.

En aquest cas, la marieta asiàtica, Harmonia axyridis, introduïda en Europa amb aquesta finalitat de lluita contra plagues, s’ha convertit ella mateixa en un problema, competint pel menjar amb la marieta autòctona. La marieta asiàtica té molts colors: pot ser vermella amb punts negres, o taronja amb punts negres o sense punts, però la poden distinguir per que el segment que hi ha entre el petit cap i les ales és negre i blanc.

Les femelles de marieta ponen uns 400 ous repartits en petits grups escampats per les fulles de les plantes. En néixer, la larva és allargada i de color gris i taronja i també mengen pugons. La pupa s’asssembla a un excrement d’ocell, així eviten que se les menguin altres animals, i a nosaltres ens costaria reconeixer-les. 

La cotorra argentina, la cridòria verda i blava

Article "semipublicat" a L'Empordà: https://www.emporda.info/mascotes/2020/02/04/cotorra-argentina-cridoria-verda-blava/456731.html

Sentim cridòries provinents d’una palmera, o d’algun altra arbre amb fruits. De seguida veiem els ocells verds, amb el pit gris, el bec atarongat i la mida d’una mica més d’un pam. Semblen lloros. Criden estrepitosament. Arrenquen a volar, en formació perfecte, esclats de verd i blau brillant, i segueixen cridant. Són cotorres argentines, parents de cacatues i periquitos.

Tots aquests ocells pertanyen a l’ordre dels Psittaciformes. Psitta en grec, vol dir lloro. És a dir, que són ocells en forma de lloro. Una de les seves característiques és que tenen quatre dits a cada pota: dos mirant cap endavant, i dos mirant cap enrere. Això els hi permet agafar-se bé a les branques, escalar pels barrots de les gàbies i prendre el menjar amb les potes per poder-lo cruspir millor. El bec està curvat cap avall i generalment tenen colors vius i brillants.

El nom cièntific de la cotorra argentina, també anomenada pitgrisa o capgrisa, és Myiopsitta monachus. Ja sabem que psitta vol dir lloro, però, què més ens diu aquest nom? Doncs Myia, en grec també, significa mosca, i monachus, monjo. Per tant es podria dir que el nom descriu la cotorra com una mosca-lloro-monjo, curiós, si més no. De fet, en segons quines postures, la cotorra argentina si que recorda una mica a un monjo, amb caputxa.

És originària de Sudamèrica. Fa uns 30 anys, al 1986, es van posar de moda com a animal de companyia i fins al 2005, que es va posar fi a la importació d’aus silvestres en la Unió Europea, es calcula que van entrar unes 190.000 cotorres de manera legal.

Es transportaven en grans gàbies, en vaixells de mercaderies. En una d’aquestes travesses, ja en el Mediterrani, algunes cotorres es van escapar, i es van adaptar perfectament a les noves condicions. També s’escaparen de cases particulars i segurament algunes es varen deixar anar. Ara es troben aquí, a Bèlgica, a Itàlia, a França i en Canadà i als Estats Units. A Brusseles, per exemple, hi ha una població que ha sobreviscut hiverns de -15C.

El primer lloc on es van trobar a Catalunya va ser al Parc de la Ciutadella, al 1975. Al 1994, la població catalana s’estimava en 850 individus. Cada 9 anys es dobla la població inicial. A la tardor de 2001 va havia colonitzat l’Alt Empordà.

A les cotorres els hi agrada estar juntes: construeixen grans nius comunitaris, que poden tenir vàries càmares diferents. Posen entre 5 i 8 ous que incuben 26 dies, entre agost i desembre. Els hi encanta fer els nius en les palmeres, sobretot en l’espècie de palmera de Canàries, però també el fan en altres arbres. Alguns altres ocells, com els pardals, aprofiten aquests nius per viure-hi ells també.

Mengen qualsevol fruita, dàtils, flors, larves, insectes, pa sec i també altres ocells petits. Com a espècie forània, pot suposar un problema per l’ecosistema envaït, ja que entra en competència amb pardals, mallarengues, coloms, merles i pot suposar un problema en l’agricultura.

Per aquests motius, des del 2011 l’espècie està inclosa en el Catàleg d’Espècies Exòtiques Invasores, que prohibeix l’alliberament d’exemplars al medi, la possessió de cotorres, i el tràfic i comerç d’aquest animal.

Tanmateix, existeixen associacions que es fan càrrec de les cotorres si les trobeu ferides. A Barcelona, l’ajuntament té un protocol per la retirada de nius de cotorra, i de vegades, alguns animals prenen mal. Hi ha voluntaris que les cuiden i les posen en adopció o busquen cases d’acollida. Aquestes associacions són: S.O.S Cotorras Argentinas y Kramer i AVIUM, associació protectora d’aus exòtiques.

El bou del pessebre

El bou del pessebre, d’animal sagrat a culpable de l’escalfament planetari

Article publicat al Setmanari Empordà, el 23 de desembre de 2019

https://www.emporda.info/mascotes/2019/12/23/bou-del-pessebre-danimal-sagrat/453338.html

Els bous i les vaques han ajudat sempre a la humanitat proporcionant aliment, estris i cuiro per abrigar-se.

En el pessebre no poden faltar el bou i l’ase. O potser era una vaca? La vaca i el bou, o toro, són mamífers herbívors remugants. Pasturen ràpidament durant el matí i a la tarda, tornen el menjar a la boca i el masteguen bé. Són capaços de fer això perquè tenen un sistema digestiu compost de quatre cambres, on, amb ajut de bacteris i altres components de la flora intestinal, poden fermentar l’herba per treure profit de la cel.lulosa com a font d’energia.

Tant els bous com les vaques tenen banyes, que utilitzen per defensar-se de l’ós i el llop. El bou, o toro, i la vaca, són animals propis d’Europa des de la darrera glaciació, descendents de l’ur (Bos primigenius), el toro salvatge, que va aparéixer a la Índia fa prop de dos milions d’anys i va viure als boscos europeus fins a l’edat mitjana.

La doble vessant d’animal salvatge i domesticat, d’on depenia la supervivència de la societat d’aquells temps, devia propiciar la sacralització de l’animal. Trobem doncs en la mitologia grega que Zeus es va convertir en toro per raptar Europa, i va quedar per sempre gravat a les estrelles, en la constel·lació de Taure. També es conegut el Minotaure (un monstre amb cos d’home i cap de bou) i el laberint que va dissenyar Dèdal per retenir-lo en la illa grega de Creta.

https://www.flickr.com/photos/lecuna/3265883359

I no només a Europa, sinó que en la mitologia egipcia, la deesa Hathor, té banyes de vaca entre les quals porta el disc solar. Antigament, aquesta deesa era una vaca, tal qual. Igual que a la India les vaques són (o eren) sagrades i tenen un tracte especial i diferent als dels altres animals.

El bou està també representat en el zodíac xinès. L’evangelista cristià Sant Lluc es representa com a un bou, i tant els bous com les vaques són els animals més sacrificats durant els rituals segons els llibres antics de les religions del món.

Solemne adoración del becerro de oro, según una tarjeta estadounidense publicada en 1901https://es.wikipedia.org/wiki/Becerro_de_oro#/media/Archivo:Worshiping_the_golden_calf.jpg

És inevitable, doncs que el bou hagi passat també al bestiari festiu català, igual que les mulasses i els dracs. A Figueres hi ha un bou que vol representar el que estirava les barques dels vells pescadors de la plana. El Bou de Figueres és molt gros, té les banyes tortes i és pesat a l’hora de caminar, però és valent i fort. Calen quatre persones per portar aquest bou de 130kg fet de polièster i alumini.

Bou de Figueres

A la comarca hi conviuen encara varies races de vaques. La vaca de llet suïsa, que viu normalment estabulada, va arribar a principis del segle XX. És molt dòcil i dóna molta més quantitat de llet que les d’aquí. Es va trobar amb les races autòctones, algunes de les quals van sortir malparades.

És el cas de la vaca catalana que es va extingir, però la poden veure en algunes pintures gòtiques, con la representació del Nadal en el retaule major del monestir de Santes Creus, o al retaule de l’altar major de l’església parroquial de Veilha, o en l’adoració dels pastors del retaule de Verdú. Aquesta vaca es caracteritzava per ser vermella i tenir les banyes en forma de lira

La vaca amb banyes en forma de lira, del quadre de la Nativitat del Retaule Major del Monestir de Santes Creus

La vaca bruna, té el seu origen en els exemplars de vaca suisa alpina que es van importar i que es van barrejar amb les vaques autòctones. És una raça que es cria per carn i pastura lliurement en els pirineus durant l’estiu i la tardor, i en la Garriga d’Empordà i el cap de Creus a l’hivern i primavera.. La carn d’aquesta raça es comercialitza sota una Indicació Geogràfica Protegida: Vedella dels Pirineus Catalans. Actualment hi ha uns 30.000 exemplars.

Vaca bruna dels Pirineus

La vaca marinera, extinta també, era la que utilitzaven els pagesos del litoral com a força tractora per llaurar la terra i per treure les barques de l’aigua. També es feia servir la llet i la carn. En el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà s’intenta recuperar aquesta raça a partir d’individus de vaca menorquina.

Vaca marinera dels Aiguamolls de l'Empordà

Seguint al litoral, el bou és també un art de pesca, semblant a l’actual d’arrossegament, i les barques utilitzades s’anomenen barques del bou. Eren de vela llatina i sortien sembre aparellades, tal com un jou de bous, amb la xarxa al mig de les dues. El municipi de Portbou conserva en el seu escut un parell de barques del bou, que segurament es refugiaven a la platja, en cas d’una tramuntanada sobtada.

Escut de Portbou amb les barques aparellades del bou

I ja a la muntanya, la vaca de l’Albera, o vaca fagina, és una raça pròpia de l’Albera, que ha sobreviscut en semillibertat durant molt de temps. Basa la seva alimentació en la vegetació dels boscos i prats que té al seu abast, per la qual cosa ens ajuda en la prevenció d’incendis. ARAVA és l’Associació de Ramaders de la Vaca de l’Albera, que té com a objectius la conservació, expansió, millora genètica i promoció de la vaca fagina. Ara mateix n’hi ha uns 300 exemplars

Vaca de l'Albera

Actualment, com a humanitat, no ens portem bé amb les vaques i els bous. Humillem i torturem els toros com a espectacle per divertir-nos, i a les vaques, estabulades en granges, les fem criar per aprofitar-nos de la seva llet, separem només de néixer les cries de les mares, els hi cremem les banyes per a que no creixin... i ara les fem culpables del canvi climàtic.

El Senglar, senyor de la muntanya i de la plana

Article publicat a l'Empordà, al setembre de 2019.

https://www.emporda.info/mascotes/2019/09/24/senglar-senyor-muntanya-plana/444916.html

Lligat a la humanitat des de l'última glaciació, però conservant el seu costat salvatge i feréstec, el senglar és el nostre veí proper.

El nom cièntific del senglar és «Sus scrofa». «Sus» en llatí vol dir porc, i el mot «scrofa» vé a dir marrano o verro. El senglar en àrab s’anomena «gabali» que seria «muntanyós» i que va donar el castellà «jabalí» .

El gènere Sus engloba els pors domèstics i els porcs senglars de tot el món. Actualment la genètica ens diu que el porc domèstic és una varietat del senglar, és a dir, que és la mateixa espècie, però que amb la domesticació va variar la morfologia, una mica com passa amb les races dels gossos. I això explicaria llavors que es puguin creuar entre ells.

El senglar és un dels pocs grans mamíferes que queden salvatges en la nostra comarca. Conviuen amb els humans des de sempre, i per tant, està ben viu encara en la imatge que tenim dels boscos i la muntanya.

El pobles primitius europeus consideraven el senglar com a símbol de força i valentia: el representaven amb els pèls eriçats, acompanyant als guerrers. La seva imatge es troba en monedes celtes de la península, juntament amb el cavall. El càrnix, per exemple, és un antic instrument de vent usat pels celtes en les batalles. Té forma de trompeta recta, d’uns dos metres de llarg. que es corba cap amunt. És d’aram i està guarnida amb un cap de senglar damunt de tot. Per altre banda, de tots és coneguda la preferència dels gals Obelix i Astèrix pel senglar...en termes culinaris, en aquest cas.

En l’antiga cultura grega existeix un mite relacionat amb la cacera d’un gran senglar: la cacera de Calidó, ciutat on la deessa Artemisa va enviar un senglar com a venjança per que no l’havien inclòs en els sacrificis anuals oferts als deus. El senglar causa destrosses als camps i sembrats, i uns quants homes s’uneixen per matar-lo. Entre els homes hi ha alguna dona, com Atalanta, la mateixa filla d’Artemisa, però les dones no són ben vistes com a caçadores. Durant la cacera, els homes s’enfaden entre si i amb les dones, i accidentalment es maten entre ells. De fet, aquest mite, s’assembla molt a la realitat d’algunes caceres actuals.

A la iconografia cristiana trobem el senglar acompanyant a Sant Antoni Abad, transformat ja en porc domèstic. Sant Antoni és, precisament, el patró dels animals domèstics, i a la comarca segueix viva la tradició de portar a beneir els animals en alguns pobles.

Encara ara, el senglar s’associa a la valentia, la resistència i al medi natural, donant el nom a alguna agrupació d’escoltes, el club de rugbi de Torroella de Montgrí, curses de muntanya, com el Senglar Trail Cubells o la Senglanada, i d’altres.

Els senglars s’alimenten de tot el que troben, i són oportunistes. Els que baixen a les platges de Portbou i Cadaqués, ho fan per que saben que trobaran alguna cosa per menjar, o que hi ha alguna persona que els alimenta. Poden furgar la terra amb el morro per buscar arrels i tubercles i poden moure pedres de fins a 50kg, si els hi fan nosa per trobar l’aliment!

Com a la majoria dels mamífers, els mascles adults solen anar sols, i les femelles formen el nucli familiar amb els joves que estan criant. Les femelles es queden normalment en el grup matriarcal i els mascles joves formen bandes d’adolescents que recorren la comarca. Tenen zones de descans, on fan veritables nius, i el seu territori de campeig pot ser de fins 15.000 ha. Durant el període de zel, mascles i femelles es troben en el mateix grup.

Les femelles tenen un embaràs de tres mesos, tres setmanes i tres dies, i donen a llum de 3 a 8 garrins o porcells coincidint amb la primavera. Els joves senglars s’anomenen també llistons o raions, ja que el seu pelatge clar presenta ratlles fosques, que els confereixen un bon camuflatge quan es queden en el niu preparat per la mare, al bosc.

Per acabar, apuntar que es calcula que hi ha una mica més de 25.000 senglars a l’Alt Empordà, i que durant l’anterior temporada de caça es van abatre uns 10.000, a la comarca. Tanmateix, la població és estable amb una lleugera tendència a l’alça.

Un altre dia podem parlar de la cacera del senglar i de la problemàtica existent per comercialitzar la seva preuada carn

Atents a les cigonyes a finals d'agost

Article publicat en el Setmanari Empordà, el 27 d'agost de 2019.
La foto és d'en Daco: una cigonya sobre el campanar de l'església de Sant Pere de Figueres, amb un primer pla de la gàrgola.

Link: https://www.emporda.info/mascotes/2019/08/28/atents-cigonyes-finals-dagost/442601.html

Cada any, a l’agost, les cigonyes europees passen per l’Empordà durant el seu viatge cap a l’Àfrica.

Les cigonyes travessen l’Empordà durant el mes d’agost, i si estem atents i mirem el cel de tant en tant, les podem veure. Per exemple, el 5 d’agost, es van veure unes 30 sobrevolant Figueres.

En ocasions, si el temps a la segona quinzena d’agost és inestable, si plou, o fa molt de vent, les cigonyes s’esperen per creuar els Pirineus juntes, i es poden arribar a observar centenars d’individus que fan el viatge junts.

Creuen tota la península ibèrica, i acostumen a aturar-se tant a zones naturals, com els Aiguamolls o camps de conreu, com a les taulades de les cases, els terrats, les antenes de telèfons, les torres de l’electricitat, a on poden descansar o fins i tot, passar la nit.

A Figueres, es solen veure al campanar de l’església de Sant Pere, el de la Immaculada, a la sitja de l’antiga fàbrica de talc i també els els arbres del Rally Sud i de l’Olivar Gran.

L’espècie que veiem és la cigonya blanca, Ciconia ciconia. Un ocell d’aproximadament d’un metre de grandària, de llargues potes de color taronja, com el bec, i plomes blanques i negres. És una espècie protegida, per tant la captura i la mort és prohibida.

Segons el SIOC (Servidor d’informació ornitològica de Catalunya) la població catalana de cigonyes és d’entre 800 i 1000 individus adults, mentre que la població europea, és d’unes 200.000 parelles i representa aproximadament el 80% de la població mundial de cigonya blanca. A la comarca ara crien unes 125 parelles.

Els col.laboradors del projecte Nius, que és una iniciativa ciutadana destinada al seguiment de la nidificació dels ocells, han observat que les cigonyes crien només un cop a l’any, entre l’abril i el juny. La posta és de 4 ous i la incubació dura 33 dies i mig. Els pollets alcen el vol dos mesos després de trencar la closca.

A Peralada hi ha una població estable de cigonyes. Al 1998, juntament anb els responsables del projecte de reintroducció de la cigonya al recent inagurat Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i fent servir la mateixa tècnica, va criar en els jardins del Castell de Peralada, la primera parella de cigonyes. Actualment hi crien unes 35 parelles, que tiren endavant una cinquantena de pollets. Els pollets s’anellen cada any al mes de maig, així es pot fer els seguiment d’aquests ocells: a on van, si tornen, etc. En l’anellament es fa participar a les escoles de la comarca, que d’aquesta manera coneixen aquests animals emblemàtics i valoren la protecció de la natura. La població de cigonyes de Peralada és ja un reclam turístic més. És un lloc fàcil per observar aquests fantàstics animals, als quals les caves han dedicat el nom d’un vi.

La tècnica de reeintroducció que es va fer servir tant als Aiguamolls com a Peralada és la de tancar durant dos anys, en una gàbia prou grossa, els 30 exemplars de cigonya que es van portar al 1996.

La cigonya més famosa a la comarca va ser la Guita, un mascle que va arribar als Aiguamolls amb només 4 dies de vida. Va passar el primer any al zoo de Barcelona, i després va retornar als aiguamolls. Va conviure tota la seva vida amb els humans, passejant per l’aparcament del parc i observant als visitants. Era l’emblema perfecte en els inicis del parc, el símbol de la reintroducció de l’espècie a l’Empordà. Es va fer tant famosa que li van dedicar contes, cançons, llibre i fins i tot es va crear la Festa de la Cigonya. Va morir al 2004, amb 18 anys.

L’arribada de les cigonyes anuncia també el final de l’hivern i, per tant, del mal temps, i coincideix amb l’època de cria de moltes espècies d’animals domèstics. El fet que nasquessin cries dels animals quan arribava la cigonya, va ser el motiu pel qual es deia que les cigonyes portaven els nens...des de Paris!!

Les cigonyes mengen de tot, no fan miraments a res: poden menjar cucs, petites serps, granotes, crancs – inclòs el cranc americà – sargantanes, de tot. Cada dia, les cigonyes altempordaneses van a alimentar-se al dipòsit controlat o abocador, on els humans altempordanesos llencem les escombraries. Allà, amb els seus forts becs, trenquen les bales de residus i aprofiten tot el que hi ha de comestible, fent-se la competència amb els gavians i alguns còrvids. En aquest sentit, es diu que és una espècie oportunista; aprofita les oportunitats que li brinda el medi, encara que no sigui molt natural del tot.

La cuca de llum voladora exòtica

Article publicat a l'Empordà, el 6 d'agost de 2019.

Torno a publicar 10 anys i mig més tard !!!

Animals nous: la cuca de llum voladora exòtica

Forma colònies de centenars d’individus que brillen i volen al mateix tems. Es desconeix com a arribat a la comarca.

Ja fa tres estius, els veïns d’Avinyonet de Puigventós van quedar fascinats per l’espectacle natural que cada nit es veia cap a la carretera de Llers. Centenars de puntets lluminosos volant, saltant i parats a terra, oferien una visió espectacular d’un fenomen misteriós. La gent gran no havia vist mai una cosa semblant al poble. Cert és que abans es veien més cuques de llum que ara, però com aquests passats estius, mai.

La cuca de llum autòctona més habitual s’anomena Lampyris noctiluca. Té una vida d’uns dos anys, i, com tots els insectes, passa per diferents fases. En la fase de larva, és com un cuc segmentat, com si fos un cuc amb armadura de color negre. Neixen cap a la tardor i la seva principal ocupació és trobar cargols per menjar, cosa que les porta a recórrer uns 120 m al dia. En aquest primer hivern, la larva mudarà (canviarà de pell) unes 6 o 7 vegades. Així seguirà fins la segona primavera, que mudarà a l’estat de pupa.

El de pupa és l’estat adult. Les femelles muden uns 5 dies abans que els mascles. Un cop passen a l’estadi adult, les femelles emeten llum com fanalets descarats i els mascles, que tenen ales, les busquen. Normalment s’ajunta un grup de varies larves per mudar i hi ha una diferència de temps entre la sortida de femelles i mascles. Llavors és possible que veiem brillar una desena de cuques de llum en el mateix lloc durant una setmana, en els mesos de juny o juliol. Quan el mascle localitza una femella, la llum s’apaga.

En canvi, les cuques observades en aquest petit poble, brillaven molts més dies i no s’estaven quietes: les llumetes semblaven saltar o volar i s’hi comptaven per centenars. En altres pobles de la comarca també s’hi van veure, com a Garrigàs, i l’any passat va saltar la notícia que en d’altres municipis de les comarques gironines també s’hi havien observat: Sant Joan de Mollet, Bordils, Celrà, Cervià de Ter i Flaçà.

En estudiar aquestes misterioses cuques de llum, es va poder assegurar que no pertenyien a cap dels gèneres coneguts i presents en el continent europeu, sinó a un gènere americà: Photinus. La cuca adulta no és un cuc sense ales, sinó que sembla més aviat un escarbat petit: tant la femella com el mascle d’aquesta cuca de llum són voladors, i tenen la capacitat d’emetre llum mentre volen, amb la qual cosa l’espectacle està assegurat: és com estar en la selva sense moure’s de casa.

La cuca és originaria d’Amèrica Central, i encara ningú sap com a arribat a les comarques de Girona. Al contrari de la cuca de llum autòctona, que brilla només durant una setmana, la visitant es pot veure brillar des del juny fins a finals d’agost, i forma colònies molt nombroses. Com que els individus trobats aquí són una mica diferents dels americans, s’ha batejat l’espècie com a Photinus immigrans.

Es sospita que podria haver arribat a través de plantes ornamentals importades. També es pensa que, es podria haver escapat d’alguna granja de cuques de llum... Si, hi ha granges de cuques de llum. La luciferasa és la substància responsable de la bioluminiscència, la llum que generen alguns animals, i es fa servir en biotecnologia. Per exemple, es fa servir pel seguiment del desenvolupament d’alguns tumors, o, en un ús més conegut, per trobar rastres de sang en l’escenari d’un crim. Una altre possible entrada seria que hagués vingut amb les llavors de blat de moro, ja que la ubicació de les colònies coincideix amb camps d’aquest tipus de cultiu.

El Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, en la seva web, alerta d’aquesta nova espècie de lluerna, a la que caracteritza d’invasora, tot i que no hi ha constància que s’hagi estès per altres municipis. Demana que si es veuen aquest estiu es contacti a través del correu: especiesinvasores.tes@gencat.cat. En aquesta mateixa hi trobareu els dos estudis que s’han fet de l’espècie en el nostre país.

Alícia Herrera.

Biòloga i Màster en Gestió del Medi Ambient

Viatge a Kènia. Un somni acomplert

Quan era jove i em preguntaven què volia ser de gran, sempre contestava que estudiaria veterinària i aniria a Kènia a salvar lleons. A la meva habitació hi havia fotos de cavalls (evidenment) junt amb jirafes, nyus, gazel.les i hienes. També els suricates, clar. Els Masais eren, en el meu imaginari, el principal poble a conèixer, amb els qui faria amistat i coneixeria la sabana en la recerca dels lleons.

Aquest mes de juliol he estat amb els masais cercant lleons....però només per fer fotos. Ja veurem si més tard es materialitzen altres projectes.

Clar que m'hagués agradat fer una ruta en cavall pel Masai Mara, però mai es pot tenir tot. Em conformo amb aquest fantàstic viatge organitzat, on he viscut amb els masais i hem pogut acampar al costat del riu Mara, envoltats d'hipopòtams i sentint les hienes a la nit. Un altre regal han estat les passejades a peu per la sabana, trobant rastres d'animals i plantes medicinals. Cebres, nyus, gazel.les i antílops envoltant-nos. Natura salvatge en un racó del planeta Terra.

L'objectiu de qualsevol turista de safari és aconseguir veure els "bigfive", els cinc grans: lleons, rinoceronts, lleopard, elefants i búfals. El lleopard no el van veure, però si dos guepards despistats seguint la pista dels cotxes.

La nostra base d'operacions era el campament d'ADCAM, una associació per al desenvolupament rural del poble d'en William. Allà tenen una escola i els beneficis que treuen del campament per a turistes, gestionats pels mateixos masais, els reverteixen en l'educació i manteniment dels nens i nenes.

Felicitat per la sabana.

Rebuda masai

Capvespre amb hipopòtams en el riu Mara.

Amb en William.

Petjada d'hipopòtam

Cara d'embobada tota l'estona. L'emoció de veure aquells animals en llibertat em feia plorar.

Ha estat un viatge curt però molt intens. Ho necessitava per començar una nova vida sola.

Camins

Jornada de treball a l'horta amb tracció animal

És a dir, treballar l'horta amb cavall. Si, si, l'horta.
Aquests treballs a l'horta amb tracció animal continuen vigents a la comunitat valenciana, però a Catalunya pràcticament s'han perdut. Es poden comptar amb els dits de la mà els pagesos que fan servir cavalls per treballar l'horta. I per treballar el camp.....jo no conec a cap.

Dijous 16 d'aquest mes de maig, vaig assistir a una jornada organitzada per la IAEDEN sobre aquest tema.

Jo no tinc ni idea del treball que cal fer a una horta, per que no hi he treballat mai, però si que he tingut intents d'hort, que no han arribat mai a bon port. És tot un art això de cultivar la terra. En una horta es fan uns 35 cultius diferents a l'any, i tots exigeixen adobs, preparar la terra i manteniment. Que si fer les regues (regadores) més grosses, o més petites, que si aplanar la terra terrosa, que si calçar, que si treure males herbes...és esgotador.

Per a tots aquests treballs, els hortelans s'ajudaven del cavall. El cavall ha d'estar molt ben ensenyat. Cal que obeeixi a la veu i que no es mogui si no li diuen. En Negre, de l'Horta de les Casetes, és espetacular en aquest sentit. No mou ni una pota si no li demanen, sempre que porti el collar posat. No fa ni l'intent de menjar. 

El Negre és una cavall de raça Cavall Pirinenc Català. Molt simpàtic. 

Els participants a la jornada, tots eren pagesos. Tres del Baix Empordà; els de les finques La Coromina i el Parc Agroecològic de l'Empordà, i els altres eren d'altres comarques. Curiosament, el referent de tots nosaltres és en Jordi Terrazas, al qual no conec - encara - personalment. 

En Jordi fa tot el treball de camp i horta amb els cavalls i també el treball a la vinya. En Ricard, propietari del Negre i de l'Horta de les Casetes, diu que li surt més a compte, en termes de temps, fer algunes coses amb tractor, com escampar fems o treballar la terra abans de plantar.

En Negre equipat amb el collar o collera i el bastet. Amb els tirants que suporten l'arada i cucales als ulls.

collera f Guarniment dels animals de tir en forma de collar, fet de cuir i farcit de palla o de crin, al qual se subjecten els tirants, i que serveix tot plegat per a estirar un carruatge, arada o altra màquina de feina.

bastet m Bast molt petit, encoixinat a la part que toca l’esquena de l’animal, que serveix per a sostenir la sofra. Sin. selló, selletó

tirant m Corretja o corda revestida de cuir que va de la collera de l’animal a la part anterior del carruatge.

clucales f pl Rotllanes d’espart o de palma, unides per un cordó del mateix material amb què es tapen els ulls d’un animal que roda a una sínia, a un molí o a una era perquè no es maregi. Vulgarment es diuen cucales.

Aprenent...no és fàcil fer coses noves.

Amb els participants de la jornada. 

En tot cas, ha estat una jornada diferent i molt interessant. 

Curtint una pell de cabra

amb Sentir Primitivo.

A primers de setembre vaig fer un taller de tecnologia paleolítica. Ja l'any passat em vaig quedar amb les ganes, però quan vols una cosa, tard o d'hora arriba, i aquestes experiències sempre són profitoses.

Ara, em vaig cansar tant!! Venia de tot l'estiu de treballar a Mas Camins, i no m'havia passat pel cap que anava a treballar més, no a fer relaxació!! Com que últimament les vegades que havia sortit de casa era per fer trobades relaxants de dones, ni hi vaig pensar.

El procès de curtir pells i convertir-les en camussa està molt ben explicat en el següent video, gravat i editat per un dels companys, l'Edu:

I aquí algunes fotos del procès. És una tasca repetitiva, amb diferents fases, totes elles d'esforç físic. Devia tenir molt de valor posseir un vestit fet amb aquest tipus de pell. La gent havia de tenir temps per curtir-la, la qual cosa implica que devia tenir les seves necessitat bàsiques cobertes.

Un cop rentada i hodratada, estirem la pell i la fixem en els bastidors. Hem de fer forats a la pell i passar-hi un cordill. Cal anar tensant molt sovint.

I després, amb aquesta eina,

cal anar netejant la carn i el greix que queda per la part de dins, i també treure la capa de  queratina que forma part de la dermis.




Després s'ha de deixar secar i el dia seguent, rascant la part de la pell i l'epidermis. Així només queden els teixits tous de la dermis. La pell té un tacte sedós i el color és blanc.

Tallem la pell i la rasquem amb una pedra, per acabar de polir-la

No em puc resistir a posar la foto de la Dona Primitiva Salvatge. Realment aquest treball et connecta amb l'ànima de l'animal i amb la Mare Terra. Segur que mai havia acaronat la cabra en vida. Però jo (i en Guillem que té l'altre mitad) us asseguro que cuidaré la seva pell!!

Després de llimar-la, posem les pell en greix durant l'estona de dinar. Els paleolítics feien servir el cervell de l'animal que curaven la pell, però naltros vam fer servir rovells d'ou. En Leo, el profe, entafonyan les pells en l'ou.

Em salto el pas de restregar la pell per acabar-la d'adobar, un cop l'hem tret dels ous, i aqui el forat a terra que vam fer per fumar les pells amb palla podrida, cosa que les hi va conferir un color groc molt bonic

Dissabte i diumenge vam aprendre tantes coses! A tallar pedra, a fer i parar trampes, a fer una pasta com a cola per enganxar, el maneig de la fona, llançar pals, fer cordes, fer cistells amb les cordes, a fer i llançar atzagaies, i a fer foc!! Per percusió, amb pedres de foc, i amb la tècnica de l'arc. Aquí amb la Severine, la profe, gran dona i mare.

Quatre vegades vaig fer foc. Tothom hauria de saber com costa fer foc. En definitiva, qualsevol cosa que facis costa, sigui temps o diners que tens per vendre el teu temps.

I el temps es ralenteix quan estàs en contacte amb la Natura i bons companys, els seus fills

Gràcies a tots