Terracota
La terracota (de l'italià terra cotta "terra cuita") és l'argila modelada i endurida al forn, fonament dels treballs de ceràmica, utilitzada tant per a recipients, com per a la realització d'escultures i decoració arquitectònica. Fins i tot a Etrúria, durant els segles III i II adC, es va utilitzar per a l'elaboració de sarcòfags.
A Merimde va ser emprada des del quart mil·lenni aC. Des dels temps més remots, l'argila ha estat per a l'home el material més important per a elaborar objectes. Abunda en la natura i és fàcil de modelar simplement amb les mans, sense necessitat d'utensilis. L'argila és una barreja de minerals amb una petita quantitat de substàncies orgàniques. Abans que s'inventés el torn, l'home modelava l'argila amb les seves mans, preparant una pasta que després estrenyia i rentava per a finalment deixar-la decantar en petits recipients. Una vegada feta aquesta operació, la pasta es pressionava fins a donar-li forma, o bé enrotllava en espiral fent tires d'argila.
Una vegada acabada la peça, ve el procés d'assecat durant el qual la terracota perd part de l'aigua. A continuació es cou en un forn especial que arriba poc a poc una temperatura de 1.300 a 1.400 graus. La massa es torna més dura i compacta. Una vegada acabada la cocció, es deixa refredar a poc a poc. Per a la realització d'aquest treball s'empren aquests utensilis: torn, forn, varetes i matrius. Amb les varetes es fan els acabats i els relleus quan l'argila està encara tova.