Vés al contingut

Conca de Barberà

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaConca de Barberà
Escut d'armes
Escut d'armes
Imatge
Vista parcial de la Conca de Barberà. En primer terme, Solivella; en segon, Montblanc i, al fons, les muntanyes de Prades.
Tipuscomarca de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Epònimconca hidrogràfica i Barberà de la Conca Modifica el valor a Wikidata
Localització
Modifica el valor a Wikidata Map
 41° 22′ N, 1° 09′ E / 41.37°N,1.15°E / 41.37; 1.15
EstatEspanya
Comunitat autònomaCatalunya
Provínciaprovíncia de Tarragona
Àmbit funcional territorialCamp de Tarragona Modifica el valor a Wikidata
CapitalMontblanc Modifica el valor a Wikidata
Conté la subdivisió
Població humana
Població20.042 (2019) Modifica el valor a Wikidata (30,82 hab./km²)
GentiliciConquenc, conquenca
Geografia
Superfície650,2 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Organització política
Forma de governConsell Comarcal
• President Modifica el valor a WikidataMagí Trullols i Trull Modifica el valor a Wikidata
PIB nominal650.700.000 € (2018) Modifica el valor a Wikidata
PIB per capita32.600 € (2018) Modifica el valor a Wikidata
Codi IDESCAT16 Modifica el valor a Wikidata
Lloc webconcadebarbera.cat Modifica el valor a Wikidata

La Conca de Barberà és una comarca de Catalunya situada al nord del Camp de Tarragona.

Geografia

[modifica]

La Conca de Barberà abasta una superfície de 650,2 quilòmetres quadrats, que representa el 2% del total de Catalunya.

Limita al nord amb la Segarra, al nord-est amb l'Anoia, al sud-est amb l'Alt Camp, al sud amb el Baix Camp, al sud-oest amb el Priorat, a l'oest amb les Garrigues i al nord-oest amb l'Urgell.

La Conca de Barberà fou creada en la divisió comarcal de 1936 unint tres zones limítrofes però que pertanyen a tres comarques naturals diferents:

La comarca és una cruïlla de camins entre les terres de Tarragona, de Lleida i de Barcelona, fet fonamental per entendre el seu desenvolupament econòmic i la gran concentració d'infraestructures lineals en un espai limitat. Així, a la comarca hi ha quatre línies elèctriques d'alta tensió, un oleoducte, una autopista, una línia de ferrocarril, una línia de tren d'alta velocitat (TAV), una carretera nacional, dues de comarcals i un projecte d'autovia.

Història

[modifica]

A la comarca es tenen dades que indiquen poblaments des del neolític, així hi ha tot un seguit de coves als vessants nord de les Muntanyes de Prades amb pintures rupestres. Les del terme de Montblanc han estat declarades Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO com a part de l'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica, i es poden visitar reproduccions, a mida natural, de les pintures al Centre d'Interpretació de l'Art Rupestre.[2]

La feudalització de la Conca. Segles XI-XIII

[modifica]

Les restes d'arquitectura militar romànica conservades a la Conca són testimoni patrimonial de la feudalització exercida sobre el territori andalusí de la Marca Superior. Aquest procés que començà el segle X al Penedès i a l'Anoia, continuà els segles xi i xii a la Conca de Barberà. Al llarg d'aquells dos segles, el castell termenat fou l'element que articulà la integració d'aquests territoris als comtats de Barcelona i Osona-Manresa. Hi ha restes, més o menys importants, de les fortificacions bastides per l'aristocràcia feudal a Santa Perpètua de Gaià, Prenafeta, Santa Coloma de Queralt, Aguiló, Barberà, Passanant, Torlanda, Glorieta, la Sala de Comalats, Vallespinosa o les Piles. Totes presenten un model arquitectònic semblant: un recinte murat que envolta i protegeix una torre mestra (o de l'homenatge) de planta rodona, una cisterna, una capella i diverses construccions d'habitació i magatzem. Tot construït segons tècniques arquitectòniques i solucions poliorcètiques similars, amb les variacions pròpies de la cronologia i la funcionalitat específica.

Seguí la fundació per part d'un feudal o del rei de les principals poblacions: els Gurb-Queralt funden Santa Coloma; el rei, Montblanc i Sarral. En ambdós casos, l'ordenació feudal o real té un paral·lel en l'arquitectura castral: recintes murallats protegeixen una urbanització amb edificis més o menys importants a l'interior.

En aquest moment, també es veurà afectada l'arquitectura castral, ja que la planta rodona de les torres del segle xi, donarà pas a la planta quadrada del segle xiii. Tanmateix, la novetat de més entitat fou la reformulació del concepte de torre residencial; ara s'uniran en una estructura única la torre mestra i la sala o aula residencial. L'exemple per excel·lència es troba al castell de Barberà.[3]

La participació dels ordes militars (XII-XIII)

[modifica]

Una part important del procés de feudalització de la Conca correspon a la intervenció dels ordes religiosos o militars del Temple i de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

Entre 1131 i 1133, els comtes d'Urgell i de Barcelona van donar al Temple el castell de Barberà. Seguiren l'exemple els principals feudals colonitzadors: els Queralt–Timor, els Montargull, els Cervera i els Aguiló. Vers els anys setanta, el Temple organitzà una comanda al castell de Barberà, que en pocs anys aplegà un important patrimoni a la Conca i al Camp; per tal d'administrar-lo millor organitzà comandes filials o sotscomandes a l'Espluga, a Vallfogona i a la Mesó del Rourell. Van pertànyer a la comanda els pobles de Barberà, Pira, Ollers, el Pinetell, l'Espluga de Francolí Sobirana, Montbrió, Vallfogona, Albió, Montargull i la Mesó (aquest a l'Alt Camp).

Molt aviat, en la segona dècada del segle xii, l'orde de l'Hospital rebia donacions a la Conca. Els principals benefactors eren més o menys els mateixos que havien afavorit el Temple: els Cervera, els Aguiló, els Queralt. Sembla que en les primeres dècades del segle xii, l'Hospital va tenir una casa a Cervera (encara no comanda), que controlà les esglésies de la Cirera i Llorac, que els foren donades el 1113. La comanda fou organitzada pels volts de l'any 1172 i administrà les possessions rebudes a la Conca: Llorac, la Cirera, Rauric, Belltall, Segura, Passanant, Glorieta, la Sala, Montfred, Biure, Vallverd, el mas del Cogul i l'Espluga de Francolí Jussana. Els santjoanistes reberen l'Espluga l'any 1266 i fou aleshores quan decidiren instal·lar-hi una comanda per tal de descongestionar la comanda de Cervera.

Si bé se suposa que els templers i els hospitalers, a la Conca com arreu, dugueren a terme les tasques de defensa, caritat i colonització que els foren encomanades, el cert és que allò que més els interessà fou l'explotació del territori per aconseguir el màxim de beneficis per ajudar la seva causa a Terra Santa. Així doncs, Temple i Hospital actuaren de senyors feudals i propiciaren una arquitectura adequada a les seves necessitats i funcions. Per a la defensa havien rebut castells que, quan eren destinats a ser seu de comanda (cas de Barberà i Vallfogona, per al Temple; i l'Espluga i Biure, per a l'Hospital), ampliaren i adequaren segons la funció conventual i administrativa del patrimoni, i quan eren castells menors d'una població del seu senyoriu (tots els altres: Pira, Montbrió, Llorac, Passanant, la Sala, Glorieta...), adequaren o modernitzaren per a la funció agropecuària i residencial d'un administrador.

En un altre sentit, el Temple i l'Hospital col·laboraren amb els bisbes en la tasca colonitzadora ajudant a la construcció d'esglésies (de vegades –cas de Biure– n'assoliren el patronatge). Fou també important la tasca que exerciren en el vessant de l'arquitectura industrial (molins, fargues, forns...), que explotaven en monopoli. El mateix es pot dir dels ponts que controlaren, i dels masos i masies que bastiren arreu del país per explotar millor els recursos del camp. Paral·lelament a les funcions militars, colonitzadores i estrictament econòmiques, el Temple i l'Hospital van dur a terme tasques caritatives i hospitalàries; amb aquest objectiu construïren o administraren hostals o hospitals en llocs estratègics dels camins principals del pelegrinatge. De vegades eren simples hospitals de caritat adscrits al comú d'una vila (cas de l'Espluga), d'altres eren hostal i santuari marià, situats en camins importants i servits per comunitats de donats (d'aquest tipus sembla que eren Santa Maria de Bell-lloc, de Santa Coloma, i Santa Maria de Passanant).

És molta i variada l'arquitectura que auspiciaren el Temple i l'Hospital a les seves comandes. Amb tot, cal advertir que aquestes construccions, llevat d'algun aspecte dels castells que foren seu de comanda, en res es diferencien de les que es poden trobar en qualsevol altre senyoriu religiós o laic.[4]

  • Imatges de torres i castells de la Conca de Barberà
  • Castell de Santa Perpetua de Gaià.
    Castell de Santa Perpetua de Gaià.
  • Castell de Santa Coloma de Queralt.
    Castell de Santa Coloma de Queralt.
  • Castell de Barberà de la Conca. Vist des de llevant.
    Castell de Barberà de la Conca. Vist des de llevant.
  • Glorieta (Conca de Barberà). Torre del castell.
    Glorieta (Conca de Barberà). Torre del castell.
  • Barberà (Conca de Barberà). Castell.
    Barberà (Conca de Barberà). Castell.
  • Biure de Gaià. L'abadia (dissortadament enderrocada fa pocs anys), l'església i el castell al fons, vers l'any 1977.
    Biure de Gaià. L'abadia (dissortadament enderrocada fa pocs anys), l'església i el castell al fons, vers l'any 1977.

Dos fets històrics del segle xx

[modifica]

Els primers cellers cooperatius de Catalunya (1900-1920)

[modifica]

En les primeres dècades del segle xx a la Conca de Barberà tingué lloc un dels capítols més interessants de l'arquitectura agrària catalana, quan aparegueren els primers cellers cooperatius, la majoria dissenyats per arquitectes prestigiosos del Modernisme. Aquests cellers, junt amb altres construccions de caràcter social, sorgiren com a eclosió de la lluita de resistència que unes associacions pageses, a finals del XIX, dugueren a terme per defensar-se de la usura i el caciquisme i poder -en cooperació- fer front a la replantació de la vinya fil·loxerada. Imbuïdes d'ideari internacionalista, ultra els serveis econòmics de producció i venda dels productes del camp, aquelles associacions pensaren en la instrucció i el lleure públic dels seus associats.[5]

Si l'elaboració i venda del vi es va poder iniciar de seguida en locals llogats, les cases on reunir-se, tenir oficines, esbarjo i altres activitats els resultaven difícils de mantenir. Per aquest motiu, procuraren d'antuvi construir casals socials: Casa de la Societat (Barberà de la Conca), 1897; "la Casa" de la Societat Agrícola de Solivella, el 1901; la «Casa del Poble» de Vimbodí, de 1903; la casa de Blancafort, de 1904.[6]

Els cellers arribaren més tard i en diferents contextos, quan l'associació que els impulsava es trobà en una situació prou estable. El primer fou el celler de la Societat Agrícola de Barberà, construït entre el 1899 i el 1901 (abans de la Llei de Sindicats de 1906), ajudat en tot moment per Joan Esplugas i Moncusí, un propietari i polític republicà barberenc. L'èxit obtingut a Barberà serví a Esplugas per propagar l'ideal cooperativista per la Conca i comarques veïnes. Seguiren l'exemple tant les societats agrícoles, de caràcter popular més o menys esquerrà (Sarral, Solivella, Blancafort…) com els sindicats més burgesos i dretans, constituïts a partir de la Llei de Sindicats.[7] Les societats ja constituïdes[8] foren les primeres a acollir-s'hi i reconvertir-se en sindicats.

Tant per la banda de l'associacionisme popular com per la del reformisme burgès, sortí gent jove intel·ligent i emprenedora que liderà el moviment cooperativista: Rendé i Cabeza, l'any 1904, fundaren l'associació de l'Espluga, que esdevindria sindicat l'any 1907 i construirà el celler l'any 1913 (Celler Cooperatiu de l'Espluga de Francolí); Talavera i Forners farien el mateix a Sarral, que es constituí en sindicat l'any 1913 i bastí el celler l'any 1914 (Celler del Sindicat de Vinicultors de Sarral).

La culminació de l'èxit arribaria en poder constituir tots plegats, l'any 1916, la Federació de Sindicats Agrícoles de la Conca de Barbera, que amb el patrocini de la Mancomunitat de Prat de la Riba, entre 1917 i 1923, impulsaria la construcció de la majoria de cellers de la Conca (Rocafort, Montblanc, Pira, Barberà -el dels "rics"-...).[6]

Un fet digne de ser tingut en compte és que els primers cellers, els de les primeres societats, els construïren els mateixos socis (pagesos i paletes), mentre que els altres, els dels sindicats impulsats sobretot per la burgesia pagesa, foren obra d'arquitectes prestigiosos com Pere Domènech i Roura i Cèsar Martinell i Brunet.

  • Cellers cooperatius de la Conca de Barberà
  • Celler de la Societat Agrícola de Barberà, popularment conegut com el "sindicat dels pobres".
    Celler de la Societat Agrícola de Barberà, popularment conegut com el "sindicat dels pobres".
  • Barberà, Celler del Sindicat Agrícola de Barberà, popularment conegut com el "sindicat dels rics".
    Barberà, Celler del Sindicat Agrícola de Barberà, popularment conegut com el "sindicat dels rics".
  • Barberà, celler del Sindicat Agrícola, obra de Cèsar Martinell, en construcció. 1920.
    Barberà, celler del Sindicat Agrícola, obra de Cèsar Martinell, en construcció. 1920.
  • Sarral, Conca de Barberà. Interior de l'edifici principal del celler. Projectat per Pere Domènech Roura, l'any 1914.
    Sarral, Conca de Barberà. Interior de l'edifici principal del celler. Projectat per Pere Domènech Roura, l'any 1914.
  • L'Espluga de Francolí. Celler cooperatiu, obra de Pere Domènech Roura. 1913.
    L'Espluga de Francolí. Celler cooperatiu, obra de Pere Domènech Roura. 1913.

La Lluita contra el Pla de Residus de la Generalitat (1990)

[modifica]

El gener de 1990, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, dins del Pla Director per a la Gestió dels Residus Industrials a Catalunya, va decidir ubicar un abocador de residus industrials controlat al terme de Forès (Conca de Barberà) i una incineradora al Pla de Santa Maria (Alt Camp). La decisió va generar un rebuig generalitzat que propicià un fort moviment ciutadà sense precedents d'oposició al projecte. Una de les accions polítiques de la contesta que va tenir major incidència fou la dimissió en bloc de pràcticament tots els alcaldes de la Conca i de l'Alt Camp. En la coordinació popular de la lluita contra el Pla de residus van tenir un paper destacat els Centres d'Estudis de la Conca i de l'Alt Camp, els quals redactaren manifestos, programaren manifestacions i conferències informatives i editaren un llibre[9] que recull la crònica del moviment, l'opinió popular i nombroses imatges.

La contestació, que durà gairebé tot l'any 90, aconseguí fer retirar el Pla de Residus. Posteriorment la majoria de grups polítics del Parlament de Catalunya consensuà una llei de gestió dels residus industrials que no donava indicació dels indrets on s'havien de localitzar les infraestructures necessàries. Finalment, una altra de les conseqüències de la lluita fou la creació del partit comarcal Unió d'independents Conca de Barberà.

  • Diferents imatges de la lluita contra el Pla de Residus
  • 1990, Barberà de la Conca. Pintada contra el Pla de Residus al mur que dona a la carretera del Local Social de la Cooperativa Agrícola.
    1990, Barberà de la Conca. Pintada contra el Pla de Residus al mur que dona a la carretera del Local Social de la Cooperativa Agrícola.
  • 1990. Forès, Conca de Barberà. Un dels actes finals de la lluita contra el Pla de Residus.
    1990. Forès, Conca de Barberà. Un dels actes finals de la lluita contra el Pla de Residus.
  • 1990 Barcelona. La Conca i l'Alt Camp davant del Parlament en la protesta contra el Pla de Residus
    1990 Barcelona. La Conca i l'Alt Camp davant del Parlament en la protesta contra el Pla de Residus
  • Article del poeta J.A. Goytisolo contra el Pla de Residus.
    Article del poeta J.A. Goytisolo contra el Pla de Residus.

Clima

[modifica]

La Conca de Barberà es troba a la zona de clima Mediterrani Continental Sec, en transició amb el Mediterrani Prelitoral Sud. La precipitació total anual és escassa, donant-se els màxims als equinoccis, mentre que els mínims es registren majoritàriament a l'hivern i als mesos de juliol i agost. Al sector sud de la comarca, en canvi, l'estació més seca és l'estiu. Termomètricament, els hiverns són moderats i els estius calorosos, amb una amplitud tèrmica alta. El període lliure de glaçades va des de maig fins a setembre.[10]

Dades climàtiques a Montblanc
Mes gen febr març abr maig juny jul ag set oct nov des anual
Màxima rècord °C (°F) 20.0
(68) 		24.0
(75.2) 		30.0
(86) 		28.0
(82.4) 		34.0
(93.2) 		37.0
(98.6) 		43.0
(109.4) 		43.0
(109.4) 		35.0
(95) 		30.0
(86) 		29.0
(84.2) 		21.0
(69.8) 		43.0
(109.4)
Màxima mitjana °C (°F) 11.0
(51.8) 		13.2
(55.8) 		16.5
(61.7) 		18.3
(64.9) 		22.4
(72.3) 		26.6
(79.9) 		30.1
(86.2) 		29.8
(85.6) 		26.3
(79.3) 		20.7
(69.3) 		15.1
(59.2) 		11.7
(53.1) 		20.0
(68)
Mitjana diària °C (°F) 6.7
(44.1) 		8.1
(46.6) 		10.7
(51.3) 		12.5
(54.5) 		16.3
(61.3) 		20.5
(68.9) 		23.7
(74.7) 		23.8
(74.8) 		20.6
(69.1) 		15.5
(59.9) 		10.5
(50.9) 		7.6
(45.7) 		14.6
(58.3)
Mínima mitjana °C (°F) 2.4
(36.3) 		3.1
(37.6) 		4.9
(40.8) 		6.6
(43.9) 		10.2
(50.4) 		14.3
(57.7) 		17.3
(63.1) 		17.9
(64.2) 		14.8
(58.6) 		10.3
(50.5) 		5.9
(42.6) 		3.5
(38.3) 		9.1
(48.4)
Mínima rècord °C (°F) −10.0
(14) 		−8.0
(17.6) 		−5.0
(23) 		−1.0
(30.2) 		1.0
(33.8) 		6.0
(42.8) 		7.0
(44.6) 		9.0
(48.2) 		6.0
(42.8) 		−2.0
(28.4) 		−4.0
(24.8) 		−6.0
(21.2) 		−10.0
(14)
Precipitació mitjana mm (polzades) 38.0
(1.496) 		26.0
(1.024) 		38.2
(1.504) 		50.4
(1.984) 		73.0
(2.874) 		52.3
(2.059) 		13.0
(0.512) 		33.7
(1.327) 		67.0
(2.638) 		76.1
(2.996) 		54.0
(2.126) 		36.4
(1.433) 		552.2
(21.74)
Mitjana de dies de pluja 5.3 4.9 6.0 7.4 8.6 5.5 3.0 4.4 5.2 6.4 5.3 5.5 66.3
Mitjana de dies de gelada 9.7 7.1 2.9 0.3 0.0 0.0 0.0 0.0 0.0 0.3 3.4 7.0 32.3
Font: Servei Meteorològic de Catalunya

Demografia

[modifica]
Municipis de la Conca de Barberà.

La comarca passà de pèrdues demogràfiques constants i punyents durant la dictadura franquista a una població que es mantenia per sobre de la ratlla dels divuit mil habitants durant la transició democràtica. Des de finals de segle apunta vers un augment progressiu i a principis de segle XXI tenia 18.806 habitants. En el conjunt de població, hi ha un pes prou important dels grups d'edat superiors als seixanta anys a causa de les millores en la qualitat de vida, la caiguda de la natalitat i el retard en la formació de noves parelles, fet comú a les societats avançades, però que a la Conca de Barberà ha estat molt més profund.


Municipi Habitants
Barberà de la Conca 503
Blancafort 414
Conesa 141
Espluga de Francolí 3.857
Forès 57
Llorac 116
Montblanc 6.767
Passanant i Belltall 174
Piles, les 196
Pira 475
Pontils 139
Rocafort de Queralt 264
Santa Coloma de Queralt 3.035
Sarral 1.596
Savallà del Comtat 72
Senan 46
Solivella 630
Vallclara 108
Vallfogona de Riucorb 157
Vilanova de Prades 149
Vilaverd 438
Vimbodí i Poblet 1.052
Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
1.237 1.628 1.826 7.679 19.259 30.124 28.805 30.591 27.987 26.721

1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
26.504 25.763 23.085 22.720 20.403 19.004 18.141 18.417 17.982 17.982

1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
18.285 18.258 18.541 19.163 19.589 20.388 21.161 20.958 21.148
 20.723

2016 2018 2020 2022 2024 2026 2028 2030 2032 2034
20.220
 20.103
 19.947 - - - - - - -

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)  Modifica el valor a Wikidata

Economia i serveis

[modifica]

Activitat agrària

[modifica]

L'activitat agrària a la comarca està marcada per la seva varietat física. A l'extrem nord-oriental de la comarca, a l'altiplà central que separa les conques de Barberà i d'Òdena, hi ha la Baixa Segarra que constitueix una zona especialitzada en cereals, fonamentalment blat i ordi; mentre la Conca estricta, la cubeta d'erosió excavada per l'acció dels rius Anguera i Francolí, és una àrea de policultiu, on la vinya té relativa importància, amb extensions de petita i mitjana dimensió. A la zona de les muntanyes de Prades, en els municipis de Vimbodí i Vallclara, predomina l'avellaner i el castanyer. Finalment, una de les fesomies més preuades de la comarca és la coexistència d'aquests conreus amb les superfícies forestals arbrades i els boscos illa enmig de les zones de conreu. La superfície agrícola de la comarca, a fi de segle xx, es distribueix entre terres llaurades (26.885 ha, el 56,8%), pastures permanents (2.830 ha, el 6%), terreny forestal (14.025 ha, el 29,6%) i altres (3.611 ha, el 7,6%).

Activitat industrial

[modifica]

Els canvis econòmics foren esperonats per la indústria, que prengué el relleu a una agricultura tradicional en crisi. En el decenni dels setanta, gràcies a l'autopista AP-2, mudà el teixit econòmic i les fonts d'ocupació i de renda dels ciutadans. Alhora, la industrialització aturà el degoteig de pèrdues demogràfiques. La Conca de Barberà esdevenia una comarca industrialitzada i assalariada.

En la dècada dels vuitanta, l'estudi econòmic La Conca de Barberà, de Caixa de Catalunya (1991), valorava una situació poc afalagadora: reduïda dinàmica industrial i constructiva, pèrdua de serveis, estancament demogràfic i crisi agrícola –llevat de la vinya. La Conca de Barberà s'estancava, si no reculava. Fou un decenni de baixa dinàmica industrial i de serveis, deguda a la manca de planificació i ordenació territorial en el desplegament industrial, l'escassetat d'aigua i els baixos salaris d'una indústria auxiliar sense projecció de futur.

En la dècada dels noranta canviaren les perspectives. El 18 de maig de 2001 s'inaugurava la nova nau de Frape Behr, S.A., pertanyent a la multinacional alemanya Behr. El President de la Generalitat, Jordi Pujol, ho aprofità per fer un repàs a l'actualitat de la comarca i recordar que la millora de la xarxa viària, la creació de la subestació elèctrica i l'arribada del gas natural i del transvasament d'aigua de l'Ebre havien tornat a transformar la comarca. Si en el decenni dels setanta el motor econòmic fou l'autopista, en els noranta els serveis a les empreses foren els catalitzadors de la revifalla econòmica. Els casos més destacats han estat l'empresa Frida, ubicada a Sarral l'any 1992 i dedicada a la fabricació de brioixeria i pastisseria congelada; la multinacional Vidrieria de Montblanc, que inicià l'any 1998 la fabricació d'ampolles de vidre; i les successives ampliacions de Frape Behr, fabricants de radiadors i altres equipaments de climatització i refrigeració per a l'automòbil. A la Baixa Segarra, les empreses vinculades a la construcció iniciaren una expansió notable.

Activitat turística

[modifica]

L'altre motor econòmic és l'activitat turística. Aquesta és una economia creixent i complexa que cada cop dona feina a més famílies (a principis de segle xxi, representa el 40% de l'ocupació), molt vinculada als visitants de cap de setmana, com és el cas de les cases de pagès i les segones residències. Finalment, el suport de la Unió Europea al desenvolupament de les zones rurals, mitjançant el Fons Feder i els programes Leader, han facilitat iniciatives generadores de riquesa econòmica i social.

El subministrament de l'aigua del riu Ebre

[modifica]

Aquest projecte fou acordat pel Consell Comarcal l'estiu del 1988 i pretenia resoldre els problemes estructurals de sequera i facilitar el desenvolupament industrial. Per la magnitud del projecte, es va dividir en parts. En una primera fase, l'aigua de l'Ebre arribà a la comarca per un ramal des del polígon de Valls fins al dipòsit regulador de Montblanc (anys 1999-2000). Els municipis de Solivella i Blancafort acabaren els problemes tradicionals de sequera d'aigua amb un ramal que es dedicà íntegrament al consum de boca i no es barrejà amb la dels pous propis, de molt mala qualitat. El juny del 2002 entrà en servei el subministrament a Sarral i es preveu la connexió de les canonades fins a Vilaverd, l'Espluga de Francolí i Santa Coloma de Queralt.

Principals festes

[modifica]

El català de la Conca

[modifica]

A la Conca de Barberà hi ha moltes diferències entre els parlars de pobles veïns, ja que és una zona situada a la confluència de 4 dialectes o dialectes de transició:[11]

A l'Espluga de Francolí, fins a mitjan segle xx, es podia distingir si una persona era de la part nord del municipi (Espluga Sobirana) o de la part sud (Espluga Jussana), segons el dialecte que parlava.

Per a fraseologia de la comarca vegeu Girs de frases especials de la comarca http://www.raco.cat/index.php/RecullACBSegarra/article/download/206909/290038

A la següent taula es pot veure les diferències en els parlars de diferents pobles de la Conca:

Mot Pronunciació occidental
(p. ex. Vimbodí i Poblet)		 Pronunciació xipella
(p. ex. Solivella)		 Pronunciació del tarragoní
(p. ex. Montblanc)		 Pronunciació oriental
(p. ex. Sta. Coloma de Queralt)
terra [ˈtɛra] [ˈtɛra] [ˈtɛrɛ] [ˈtɛrə]
aigua [ˈajwa] [ˈajwə] [ˈajwɛ] [ˈajwə]
home [ˈɔme] [ˈɔmi] [ˈɔmɛ] [ˈɔmə]
dona [ˈdɔna] [ˈdɔnə] [ˈdɔnɛ] [ˈdɔnə]/[ˈdɔnɔ]
menjar [menˈdʒa] [minˈdʒa] [mənˈʒa] [mənˈdʒa]
beure [ˈbewre] [ˈbewri] [ˈbɛwrɛ] [ˈbɛwrə]
petit [peˈtit] [pəˈtit] [pəˈtit] [pəˈtit]
comprar [komˈpra] [kumpra] [kumˈpra] [kumpra]
dia [ˈdia] [ˈdii]/[ˈdiɛ] [ˈdiɛ] [ˈdiə]
anglès [anˈgles] [ənˈglɛs] [ənˈglɛs] [ənˈglɛs]
nosaltres [nozalˈtres] [nalˈtris] [nalˈtrus] [nuzalˈtrəs]
perquè [perˈke] [pərˈkɛ] [pərˈkɛ] [pərˈkɛ]
pomes [ˈpomes] [ˈpomis] [ˈpoməs] [ˈpoməs]

Política i govern

[modifica]
Mapa dels municipis de la comarca segons les alcaldies obtingudes segons les eleccions municipals de 2019.
  ERC-AM
  PSC-CP
  FIC
  Junts per Catalunya
  IxC
  LPPF

Consell comarcal de la Conca de Barberà

[modifica]

Els Consells Comarcals són, fonamentalment, administracions de gestió de serveis municipals i mancomunals i ja formen part de la realitat institucional, cultural i social del país. La tasca del Consell de la Conca de Barberà, s'ha centrat, sobretot, en grans temes supramunicipals, com l'abastament d'aigües; la gestió dels residus; tasques socials; formació d'adults; el programa Feder per al desenvolupament del patrimoni dels municipis i el programa Leader de foment del sector privat en els àmbits agrícoles, la restauració, el turisme rural i la creació de llocs de treball, el servei d'autoempresa, la preservació del medi ambient i d'altres.

Presidència del Consell Comarcal de la Conca de Barberà

[modifica]
Legislatura President / Presidenta Partit Polític Càrrec local
1988-1991 Antoni Llort Güell CiU regidor de Montblanc
1991-1995 Eloi Pros Fortuny (1991-1993)
Antoni Llort Güell (1993-1995)		 PP
CiU		 regidor de l'Espluga de Francolí
regidor de Montblanc
1995-1999 Josep Maria Riba Satorras CiU alcalde de Santa Coloma de Queralt
1999-2003 Josep Maria Riba Satorras CiU
2003-2007 Josep Maria Riba Satorras (2003-2005)
David Rovira Minguella (2005-2007)		 CiU regidor de Santa Coloma de Queralt
alcalde de l'Espluga de Francolí
2007-2011 David Rovira Minguella CiU
2011-2015 Ramon Borràs Ramon (2011-2014)
Josep Amill Canela (2014-2015)
(en funcions 2012-2013)		 CiU alcalde de Santa Coloma de Queralt
alcalde de Sarral
.
2015-2019 Josep Pijoan Farré (2015-2017)
Francesc Benet Ribé (2017-2019)		 FIC
ERC		 alcalde de Pira
regidor de Montblanc
2019-2023 Magí Trullols Trull (2019-2021)
Carme Pallàs Gallego (2021-2023)		 FIC
ERC		 regidor de Santa Coloma de Queralt
regidora de Montblanc
2023-2027 Joan Canela Rios Junts alcalde de Vimbodí i Poblet

Organització territorial

[modifica]

Informe Roca

[modifica]

El Parlament de Catalunya va encarregar la revisió del mapa territorial a una comissió d'experts presidida per Miquel Roca amb la presència de quatre geògrafs. El gener del 2001 es va presentar l'Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya, conegut com l'Informe Roca. Aquest informe proposa diversos canvis per a la Conca de Barberà, que se situaria dins la vegueria del Camp de Tarragona:

Conquesos il·lustres

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Consell Comarcal de la Conca de Barberà». Arxivat de l'original el 2009-05-15. [Consulta: 3 maig 2009].
  2. ↑ [enllaç sense format] http://www.mac.es/ruta_art_rupestre/montblanc.htm
  3. ↑ Marina MIQUEL VIVES (2008), «Els castells feudals, segles X-XII», dins J. Fuguet / C. Plaza (coord.), Història de la Conca de Barberà. Història de l'Art, Consell Comarcal de la Conca de Barberà; Cossetània, Ed., Valls, p. 20-39.
  4. ↑ Joan FUGUET SANS (2008), «L'arquitectura dels Ordes Militars, segles XII-XIII», dins J. Fuguet / C. Plaza (coord.), Història de la Conca de Barberà. Història de l'Art, Consell Comarcal de la Conca de Barberà; Cossetània, Ed., Valls, p. 40-51.
  5. ↑ FUGUET SANS, J., El primer celler cooperatiu de Catalunya i de l'Estat Espanyol: la "Sociedad de Trabajadores Agrícolas del pueblo de Barbarà", Barcelona, Obra Agrícola de la Caixa, 1980; FUGUET, J. & MAYAYO, A. (editorss), El primer celler cooperatiu de Catalunya. Centenari de la Societat de Barberà de la Conca (1994-1994), Generalitat de Catalunya, 1994.
  6. ↑ 6,0 6,1 FUGUET SANS, J., "L'arquitectura dels cellers cooperatius a la Conca de Barberà (1900-1923)", a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, Barcelona, 1989, p. 29-49.
  7. ↑ Promulgada el 1906 per l'impuls del sector progressista de la burgesia catalana de l'IACSI. La llei eximia de càrregues fiscals i possibilitava préstecs del Banc d'Espanya als "sindicats"
  8. ↑ A partir de la Llei d'Associacions de 1878
  9. ↑ Ni pagesos ni industrials: residuals. La lluita de l'Alt Camp i la Conca de Barberà contra el Pla de Residus (gener-abril 1990), Montblanc-Valls, 1990. ISBN 84-86083-19-2,
  10. ↑ Servei Meteorològic de Catalunya. «Climatologies comarcals». Web. Arxivat de l'original el 2010-10-11. [Consulta: 29 juliol 2014]. CC-BY-SA-3.0
  11. ↑ Carme PLAZA ARQUÉ, La parla de la Conca de Barberà, Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Diputació de Tarragona, 1996. ISBN 84-87123-82-1

Vegeu també

[modifica]
Comarques de Catalunya Al nomenclàtor trobareu els topònims relatius a: Conca de Barberà

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Conca de Barberà
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Conca_de_Barberà&oldid=33981094»