Carles el Gras
| Nom original | (fr) Charles le Gros (de) Karl der Dicke |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 839 Neudingen (Imperi Carolingi) |
| Mort | 13 gener 888 (Gregorià) Neudingen (França Oriental) |
| Causa de mort | malaltia |
| Sepultura | Abadia de Reichenau |
| Rei dels francs occidentals | |
| juny 885 – novembre 887 ← Carloman II – Odó I de França → | |
| 3r King of East Francia (en) | |
| 882 – 887 ← Lluís III d'Alemanya – Arnulf de Caríntia → | |
| Emperador carolingi | |
| 12 febrer 881 – novembre 887 | |
| Dades personals | |
| Religió | Cristianisme |
| Activitat | |
| Ocupació | monarca |
| Família | |
| Família | Dinastia carolíngia |
| Cònjuge | Ricarda de Suàbia (862 (Gregorià)–888 (Gregorià)) |
| Fills | Bernard |
| Pares | Lluís el Germànic |
| Germans | Lluís III d'Alemanya Carloman de Baviera Hildegard Irmengarde de Chiemsee Berta Gisela Verona Veró de Lembeek |
Carles el Gras o Carles III —Carolus Pinguis (llatí)— (Neudingen, 13 de juny de 839 - ídem, 13 de gener de 888) va ser rei carolingi de França Oriental des de 876, emperador d'Occident des del 881 i rei de la França Occidental des de 884.
Fill de Lluís el Germànic, va rebre el Regne d'Alamània en herència. Amb l'abdicació del seu germà Carloman obtingué el regne d'Itàlia, i fou coronat emperador el 881 pel Papa Joan VIII. L'any següent morí el seu altre germà Lluís, i amb els seus territoris reunificà el regne de la França Oriental del seu pare. Al morir sense descendència el seu cosí Carloman II, va heretar també tota la França Occidental, reunificant d'aquesta manera (encara que per poc temps) l'Imperi Carolingi.
La tradició historiogràfica el considera un monarca incapaç i despreocupat. Patia malalties constants i se sospita que podria haver estat epilèptic. Va ser deposat el 887 a la dieta de Trebur i va morir unes setmanes més tard.
Família
[modifica]| Pipí el Breu | ||||||||||||||||
| Carlemany | ||||||||||||||||
| Bertrada de Laon | ||||||||||||||||
| Lluís el Pietós | ||||||||||||||||
| Hildegarda | ||||||||||||||||
| Lluís el Germànic | ||||||||||||||||
| Ermengarda de Hesbaye | ||||||||||||||||
| Carles el Gras | ||||||||||||||||
| Welf | ||||||||||||||||
| Emma d'Altdorf | ||||||||||||||||
| Hedwiga de Baviera | ||||||||||||||||
Carles es va casar l'any 862 amb Ricarda de Suàbia (vers 840 - vers 895). No van tenir descendència. L'únic fill conegut de Carles va ser Bernard (?- 891 o 892), fruit de la unió amb una concubina.
Accés al tron d'Alamània
[modifica]Carles era el més petit dels tres fills de Lluís el Germànic i la seva esposa Emma. Durant la seva joventut hi ha registrat un episodi de "possessió demoníaca", en el qual es conta que havia estat traient escuma per la boca fins que el van portar a l'altar de l'església.
L'any 859 Carles va ser nomenat Comte de Breisgau, una marca d'Alamània a la frontera sud del Regne de Lotaríngia. El 864 es va unir als seus dos germans en una revolta contra el seu pare per reclamar que repartís el poder entre els seus fills. El 865 Lluís el Germànic es veié obligat a dividir les seves terres entre els seus hereus: el fill gran Carloman rebria Baviera, el segon fill Lluís Saxònia (amb Francònia i Turíngia), i a Carles li corresponia Alamània (Suàbia més Rècia).[1]
Quan el 875 va morir sense fills l'emperador Lluís II d'Itàlia, Lluís el Germànic va intentar fer valer l'acord que havia arribat amb ell perquè el seu fill gran Carloman el succeís. Però Carles el Calb de la França Occidental va ser més ràpid i va anar a Itàlia on es feu coronar rei i emperador. Lluís el Germànic va enviar Carles a Itàlia al capdavant d'un exèrcit, al que posteriorment s'hi afegí el mateix Carloman. Però no van ser capaços de guanyar el regne italià fins a la mort de Carles el Calb el 877.
L'any 876 Lluís el Germànic va morir i Carles es convertí a ple dret en rei d'Alamània. Contrastant amb les constants disputes entre parents havien estat la norma en la dinastia carolíngia, els tres germans van cooperar en el govern i no es qüestionaren les fronteres que havien heretat. Quan el 879 Carloman va patir un atac de feridura que l'obligà a abdicar, va repartir els regnes entre els seus germans i donà Baviera a Lluís i Itàlia a Carles.
Rei d'Itàlia i Emperador
[modifica]Carles es va establir a Itàlia i la convertí en la capital dels seus dominis. El 880 va unir-se als co-reis de França Occidental Lluís III i Carloman II per posar setge al Comtat de Viena, en mans de Bosó V de Provença.
El juliol del 880 el Papa Joan VIII va demanar ajuda a Carles per defensar-se de Guiu II de Spoleto, que estava envaint els estats pontificis. Per agrair la seva ajuda, el Papa va coronar-lo emperador el 12 de febrer de 881.
Rei de França Oriental
[modifica]El 876 el seu germà Lluís el Jove mentre es dirigia a combatre els vikings que s'havien establert als Països Baixos, va morir i Carles heretà Saxònia i Baviera. D'aquesta manera recuperava la totalitat dels territoris de la França Oriental que havien estat del seu pare, a més del regne d'Itàlia i el títol imperial. Carles va liderar els seus exèrcits per combatre els vikings i va entrar en negociacions amb els seus capitosts, als qui va pagar diners perquè marxessin.
Rei de França Occidental
[modifica]Carloman II de França Occidental va morir el desembre de 884, com ho havia fet el seu germà Lluís dos anys abans. Com que cap dels dos havia tingut fills, els nobles van convidar Carles a acceptar el tron. Va ser coronat rex in Gallia el 20 de maig de 885.[2]
El 885 va haver de fer front a una nova incursió vikinga. El capitost Sigfrid havia navegat a través del curs del Sena i havia posat setge a París, exigint un altre tribut a canvi de tornar enrere. Aquest cop Carles no va acceptar i després d'un any de setge, es va dirigir amb el seu exèrcit cap a París. Va arribar a encerclar els homes de l'oficial viking Rol·ló, però va evitar l'enfrontament i va acabar pagant set-centes lliures de plata als vikings perquè marxessin. Aquestes accions van afectar molt el prestigi de Carles, especialment al regne occidental.[3]
Deposició, mort i successió
[modifica]L'any 887 la popularitat de Carles es trobava als moments més baixos. Era percebut com a covard i incompetent, i a més a més no tenia fills legítims. Els seus intents de nomenar hereu el fill bastard que havia tingut amb una concubina van trobar-se amb l'oposició dels bisbes i Carles va haver de claudicar. Aquell estiu va rebre els seus parents, el comte de París Odó i el margravi de Friül Berenguer, per discutir la seva successió.[4]
El mateix any la seva cosina Ermengarda, filla de Lluís II d'Itàlia i vídua de Bosó V de Provença, va portar el seu fill Lluís a la cort.[5] Carles el va confirmar com a hereu de Provença, i és possible que pensés nomenar-lo successor al capdavant de l'Imperi. Però aleshores van arribar notícies que el seu nebot[6] Arnulf de Caríntia havia aplegat un exèrcit i volia aconseguir el control de Germània. Tot i que els alamans es van mantenir fidels a Carles, el regne oriental es va col·lapsar. Carles, que havia tornat a patir atacs de la seva malaltia, va ser declarat incapaç per governar i fou obligat a abdicar el 17 de novembre de 887. Es va retirar a Suàbia, on va morir sis setmanes després, el 13 de gener de 888.[7]
Amb la seva deposició i mort l'Imperi Carolingi es va desintegrar definitivament. Va ser succeït per Odó a la França Occidental, Arnulf de Caríntia a la França oriental, Berenguer de Friul a Itàlia, i Rodolf a Borgonya. El títol imperial va quedar uns anys vacant.
Referències
[modifica]- ↑ Eric Joseph Goldberg:" Struggle for empire : kingship and conflict under Louis the German",pàg 817-876 ed. Cornell University Press, 2006 (ISBN 080143890X i 9780801438905)
- ↑ Maclean, Simon. Kingship and politics in the late ninth century - Charles the Fat and the End of the Carolingian Empire (en anglès), 2003, p. 126-127.
- ↑ Bonnet, Christian; Descatoire, Christine. Les Carolingiens (741-987) (en francès). Armand Colin, 2001, p. 91. ISBN 978-2200261108.
- ↑ Robert Parisot: "Le royaume de Lorraine sous les Carolingiens (843-923)", edA. Picard et fils, 1898, p. 484
- ↑ «GERMANY, KINGS».
- ↑ Régine Le Jan: "Famille et pouvoir dans le monde Franc", Publications de la Sorbonne, Paris (ISBN 2859442685) p. 204
- ↑ Cabanès, Augustin. Les morts mystérieuses de l'histoire (en francès). volume 1.
Bibliografia
[modifica]- Klaus Herbers: "Karl III. (Ostfrankenreich)". En: "Biographisch-Bibliographisches Kirchenlexikon" (BBKL). Volum 3, ed.Bautz, Herzberg 1992, ISBN 3-88309-035-2, Sp. 1133–1136.
- Hagen Keller: "Zum Sturz Karls III. Über die Rolle Liutwards von Vercelli und Liutberts von Mainz, Arnulfs von Kärnten und der ostfränkischen Großen bei der Absetzung des Kaisers". En: "Deutsches Archiv für Erforschung des Mittelalters" 22, 1966, pàgs. 333–384; també en: "Königswahl und Thronfolge in fränkisch-karolingischer Zeit", publicat per Eduard Hlawitschka (Wege der Forschung 247). Darmstadt 1975, pàgs. 432–494
| Precedit per: Lluís III (el Jove) |
Rei d'Alemanya 876–887 |
Succeït per: Arnulf de Caríntia |
| Precedit per: Carloman II |
Rei de França Occidental 884–887 |
Succeït per: Odó I de França |
| Precedit per: Carles el Calb |
Emperador d'Occident 881–887 |
Succeït per: Guiu III de Spoleto |
Reis carolingis | |||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Pipí el Breu (751 - 768) • Carlemany† (768–814) • Carloman I (768–771) • Lluís el Pietós† (814 - 840) • Lotari I† (817 - 855)
| |||||||||||||||||||
| Imperi Carolingi | ||
|---|---|---|
| Sacre Imperi Romanogermànic | Otó I · Otó II · Otó III · Enric II · Conrad II · Enric III · Enric IV · Enric V · Lotari II · Frederic I · Enric VI · Otó IV · Frederic II · Enric VII · Lluís IV · Carles IV · Segimon · Frederic III · Maximilià I · Carles V · Ferran I · Maximilià II · Rodolf II · Maties · Ferran II · Ferran III · Leopold I · Josep I · Carles VI · Carles VII · Francesc I · Josep II · Leopold II · Francesc II | |