Flavi Renat Vegeci
| Nom original | (la) Publius Flavius Vegetius Renatus |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | segle IV |
| Mort | c. 450 (Gregorià) |
| Funcionari | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Cristianisme |
| Activitat | |
| Camp de treball | Literatura científica, domini militar, veterinària i literatura llatina antiga |
| Lloc de treball | Antiga Roma |
| Ocupació | escriptor, metge, historiador, militar, alt càrrec |
| Període | Baix Imperi Romà |
| Obra | |
Obres destacables
| |
Publi Flavi Vegeci Renat (en llatí: Publius Flavius Vegetius Renatus), normalment conegut simplement com a Vegeci, fou un escriptor romà en llatí del segle iv. És conegut per les dues obres que s'han conservat: De Re Militari, un tractat d'estratègia militar de gran significació, i la menys coneguda, considerada marginal per alguns, Digesta Artis Mulomedicinae,[1] un tractat de veterinària sobre les malalties de muls i cavalls.
Biografia
[modifica]No es coneix la data exacta del seu naixement ni el seu origen, però s'especula que pot tenir relació amb Hispània, d'on provenia Teodosi, pel seu nomen i per referències a la seva obra es pot establir una cronologia, com la deïficació de l'emperador Gracià (383 dC) i una anotació de Flavi Eutropi a un manuscrit seu, datada del 450.[2]
Vegeci dedicà els seus escrits a l'emperador regnant, que no és directament citat a la seva obra, i que podria ser Valentinià II o Teodosi el Gran. Les seves fonts són Cató el Censor, Aule Corneli Cels, Sext Juli Frontí, Tarruntè Patern i les constitucions imperials, cosa que el fa posterior al segle ii; d'altra banda, és lleugerament anterior a la Notitia Dignitatum.[3]
En la seva obra, Vegeci s'autodefineix com a vir illustris et comes, que indica certa forma de noblesa i proximitat a l'emperador; efectivament, el De Re Militari va dedicat a l'emperador. També es declara cristià, malgrat que les seves creences no es reflecteixen explícitament en la seva obra.[2] El cognomen Renatus ('tornat a néixer') podria implicar una conversió tardana al cristianisme.
Epitome rei militaris
[modifica]És un tractat on es descriuen els usos militars de l'antic exèrcit romà (que Dioclecià va reformar a fons). El prefaci del llibre explica les quatre parts en què està dividit: la primera explica on trobar els millors homes per formar un exèrcit, inclinant-se per la gent del camp, i de com han de ser instruïts; el llibre segon parla dels costums de la legió per crear un exèrcit d'infanteria; el tercer parla dels combats en terra, fortificació i tàctiques; i el quart parla de poliorcètica i guerra al mar. Segons el text, Vegeci d'entrada escrigué el primer llibre com a manual, i més endavant, a petició de l'emperador, escrigué els tres següents.
L'obra va assolir una gran popularitat a l'edat mitjana i el Renaixement, pel seu estil simple i didàctic. El 1473 es va imprimir per primer cop a Utrecht. Un manual militar romà ben conservat era molt valorat per tots els generals dels exèrcits semiprofessionals de l'època. Al segle xvi, però, va decaure la seva popularitat.[4]
El llibre es caracteritza per la nostàlgia dels temps passats i l'exaltació de glòries passades (feia més de quatre-cents anys de la mort de Juli Cèsar). Vegeci lamenta l'abandonament d'aquesta institució i posa èmfasi en la disciplina i l'entrenament.[4]
Se li atribueix la màxima de si vis pacem para bellum, malgrat que el text original diu igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum al prefaci del llibre III.
Digesta artis mulomedicinæ
[modifica]La Digesta artis mulomedicinæ és una obra sobre la cura dels cavalls, en quatre llibres. Es tracta d'un llibre pràctic que va assolir un gran èxit en època medieval, i totes les grans biblioteques el tenien: està documentat a l'Abadia de Saint-Gall ja al segle vi.[5]
Introducció
[modifica]Al començament de l'obra, Vegeci es lamenta del menysteniment de la medicina veterinària, comparada amb la medicina dedicada a la salut humana. També critica que moltes obres anteriors estiguin mal escrites i que proposin remeis exòtics, a vegades tan cars com el preu del cavall.
Basant-se en autors anteriors, l'objectiu de Vegeci és doble i ambiciós: vol escriure una obra literàriament digna i, a la vegada, a l'abast de les persones que l'han de fer servir. Els remeis que proposa són fàcils d'aconseguir i manufacturar, a un preu accessible.
Malalties descrites
[modifica]La Mulomedicina enumera les malalties més freqüents del seu temps i indica el seu tractament, especialment del borm. Un altre aspecte interessant és l'exposició d'aspectes de medicina preventiva: cal isolar els cavalls malalts, procurar que els cavalls sans tinguin un refugi adequat i, principalment, no negligir el lligam afectiu entre el propietari i el cavall.
Races de cavalls
[modifica]De forma resumida, parla de diverses races de cavalls, justificant-se en el punt de vista de la mobilitat del cavall, i de la munió d'exportacions i importacions que fan que ho pogués trobar cavalls de races alienes en molts indrets. Considera tres tipus de cavalls: els cavalls de guerra, els cavalls de circ (destinats a les curses de carros) i els cavalls de sella.
Parlant dels cavalls de curses, esmenta els millors:
| « | Curribus Cappadocum gloriosa nobilitas: Hispanorum par vel proxima in circo creditur palma. Nec inferiores rope Sicilia exhibet circo, quamvis Africa Hispani sauguinis velocissimos praestare consueverit. | Tothom admet la glòria en el circ dels cavalls capadocis, però els cavalls hispans mereixen una fama semblant. Tampoc Sicília no en produeix d'inferiors als anteriors, tot i que Àfrica acostuma a oferir cavalls molt veloços de sang hispana. | » |
| — Digesta artis mulomedicinæ, IV 6. | |||
Referències
[modifica]- ↑ Mägdefrau, Werner; Rockstuhl, Harald. Vom Thüringer Königreich bis zum Ende der Sächsischen Kaiserzeit 531-1024: Thüringen im frühen Mittelalter (en alemany). 2a edició. Rockstuhl, 2004, p. 6. ISBN 3936030987.
- ↑ 2,0 2,1 Allmand, 2011, p. 1.
- ↑ Allmand, 2011, p. 2.
- ↑ 4,0 4,1 Allmand, 2011.
- ↑ Poulle-Drieux, Yvonne «Savoir soigner les chevaux dans l'Occident latin, de la fin de l'Antiquité à la Renaissance». Schedae, 19, 2, 2009. Arxivat de l'original el 2018-04-18 [Consulta: 1r maig 2017].
Bibliografia
[modifica]- Allmand, Christopher. The De Re Militari of Vegetius: The Reception, Transmission and Legacy of a Roman Text in the Middle Ages. Cambridge University Press, 2011. ISBN 9781139500968.
- Montero Cartelle, Enrique. «Prosa técnica no gramatical». A: Carmen Codoñer. Historia de la literatura latina. Madrid: Cátedra, 2007, p. 804.
- Alomar i Canyelles, A. I «La terminologia de l'armament a la versió catalana del segle xiv de L'Epitoma rei militaris de Flavi Vegeci Renat». Caplletra, 13, 1992.
- Mezzabotta, M. R. Aspects of multiculturalism in the Mulomedicina of Vegetius. University of Cape Town.
Edicions
[modifica]De Re Militari
[modifica]- Lang, Carolus. Flavius Vegetius Renatus. Epitoma rei militaris. Lepzig: Teubner, 1885.
Mulomedicina
[modifica]- Johann Matthias Gesner (en)
- Artis Veterinariae, sive Mulo-Medicinae libri quatuor. Mannheim: cura & sumptibus Societatis literatae, 1781. Curante Io. Matthia Gesnero.
- Scriptores rei rusticae veteres Latini. Tomus alter, in quo Palladius, Vegetius de mulomedicina, Gargilii Gargilii Martialis fragmentum, lexicon rei rusticae aliaque continentur. Lepizig: sumtibus Caspari Fritsch, 1774. Curante Io. Matthia Gesnero.