Karakitai
| Tipus | kanat i estat xinès històric | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| Capital | Balasagun | |||
| Població humana | ||||
| Religió | budisme | |||
| Dades històriques | ||||
| Anterior | ||||
| Creació | 1124 | |||
| Dissolució | 1218 (Gregorià) | |||
| Següent | Imperi Mongol | |||
El Kanat Karakitai,[1] imperi kara-kitan o imperi de l'Est (en mongol Хар Хятан; Kara Kidan; en xinès 西遼; en pinyin Xī Liáo) fou un imperi fundat pels mongols kitan de l'Àsia central del 1124-1218.
El final de la dinastia Liao
[modifica]Tianzuo de Liao, el darrer emperador khitan de la Dinastia Liao al nord de la Xina es va refugiar a la zona de Kuku-khoto i va tractar de resistira la comarca de Wou-tcheou en 1124 la invasió dels jurtxets de la dinastia Jin però fou derrotat diverses vegades i finalment capturat el 1125.[2] La majoria dels kithan va continuar vivint sota domini de la nova dinastia, però una part dels kitan va marxar a Occident; alguns es van establir al nord del Tarim, on els turcs uigurs de Turfan, de Bashbaligh i de Kudjha els van reconèixer un paper dominant. Després un segon grup de kitan va entrar a Kashgària, però fou rebutjada pels kan dels karakhànides de Kaixgar Arslan Ahmed; un altre grup dirigit per un príncep de nom Yelü Dashi[a] fou més afortunat i es va crear un principat al Tarbagatai, on van fundar la ciutat d'Imil.
Els Kara-khitai
[modifica]A l'oest de l'Issiq Kul, el karakhànida que governava a Balasagun, estava amenaçat en aquesta època pels turcs karluks del baix Riu Ili i pels turcs kankhli del nord de la mar d'Aral, i va demanar l'aliança de Yelü Dashi, però aquest va aprofitar el moment per deposar al kan karakhànida i va ocupar el seu lloc en 1128.[2] Dashi va prendre el títol imperial turc de gur-khan (rei del món) que també van portar els seus descendents[3] i en 1129 es va annexionar dues tribus Jin[4] però la seva invasió als Jin de 1134 acaba en fracàs.[5] El 1137 va fer una ràtzia sobre els Jin[6] i va derrotar els dos kans qarakhànides occidentals que governaven a Kaixgar i a Khotan que el van reconèixer com a sobirà després que els seljúcides foren derrotats decisivament el setembre de 1141 a la batalla de Qatwan marcant l'inici del final de l'Imperi Seljúcida.[7] Els seus dominis són coneguts a la història com Imperi Kara-khitai (Khitai o Kitan Negres).
Els kara-khitai foren refractaris a la religió musulmana i més orientats cap al budisme i el confucianisme; tenien baixos impostos (sobre el valor de les propietats) i no creaven feus pels familiars dels kans (seguint el sistema administratiu xinès); fins i tot la llengua administrativa fou potser el xinès. El cristianisme va florir a aquest imperi sense ser religió d'estat i un bisbe cristià és esmentat a Kaixgar, i s'han trobat inscripcions cristianes a Tchu.[8] El sobirà que vivia a Balasagun, portava el títol de gur khan (kan universal).[9] Tenien com a vassalls a l'est als sobirans uigurs (turcs de religió budista i nestoriana) que portaven el títol de iduq qut o idiqut (santa majestat);[b] els karlucs eren nestorians al segle xii i s'havien sotmès als kara khitai.
Dashi va governar des de vers el 1130 al 1143. Després de dominar tres kanats karakhànides orientals va atacar als occidentals de la Transoxiana i darrere aquest, el kanat seljúcida governat per Sandjar del Khurasan. El maig o juny del 1137 va derrotar a Khodjand (a Ferganà) al Karakhànida de Samarcanda, Rokn al-Din Mahmud. Sandjar va córrer en ajut del seu vassall però fou al seu torn derrotat a Qatwan o Katwan, al nord de Samarcanda (9 de setembre de 1141). Bukharà i Samarcanda van passar a la sobirania del gur-khan, que va deixar subsistir a la segona d'aquestes ciutats, a títol de vassalls, una branca karakhànida representada per Tamghatx Khan Ibrahim (1141-1156), al que va seguir Tchagrhri Khan Djalal al-Din Ali (1156-1163) i el fill d'aquest Kilidj Tamgatx Khan Masud (1163-1178).
El mateix 1141 els kara-khitai van envair Coràsmia, i el senyor local, Atsiz, es va haver de reconèixer vassall i pagar tribut. El seu successor Arslan (1156-1172) va restar quasi tot el seu regnat tributari dels kara-khitai.
A Dashi el va succeir la vídua Ta-pu-yen[c] com a regent amb el nom de regnat de Hsien-tch'ing (1142-1150) i després el seu fill Ye-liu Yi-lie amb el nom de regne de Shao-hsing (1150-1163), a la mort del qual la seva germana Pu-su-wan (nom de regne Tch'eng-t'ien) va exercir la regència (1163-1178) durant la qual un exèrcit kara-khitai va saquejar Balkh (1165). El 1178 el fill de Yi-lie, Ye-liu Tche-lu-ku (nom de regne Tchi-lu-ku) va assolir personalment el govern com a gurkhan (1178-1211) i en el seu govern l'imperi Kara Khitai va entrar en decadència.[d] A l'estat kara khitai s'havia refugiat Kutchlug, fill de Tayang el kan dels naimans mongols. L'acompanyaven fidels naiman i alguns markit; aquests es van anar a instal·lar a Uigúria però en foren expulsats pel sobirà dels uigurs;[10] en canvi Kutchlug fou acollit al país kara khitai per Tche lu-ku, a Balasagun, i li va donar la mà de la seva filla (1208).
Els kara khitai eren una aristocràcia mongola[11] però governaven sobre les poblacions turques islamitzades el que els feia vulnerables; al sud-oest tenien als xas o shahs (després sultans) de Coràsmia (Coràsmia), turcs musulmans de la Transoxiana, que de moment eren els seus vassalls. Kutchlug aviat va planejar usurpar el tron del seu sogre i es va aliar al vassall d'aquest, el shah Muhàmmad de Coràsmia, per enderrocar al sobirà i repartir-se els territoris kara khitai.[12]
El 1209 el idiqut Bartchuq dels uigur va rebutjar reconèixer la sobirania del gur khan i va acceptar la de Genguis Kan; el comissari del gurkhan a Uigúria, Chaukam, que residia a Turfan o a Kara-Khodja, fou assassinat.[13] El 1210 el xa de Coràsmia, d'acord amb Kuchtlug, es va revoltar i va atacar territori dels kara khitai; aquests van contraatacar i van ocupar Samarcanda un kanat karakànida vassall al seu torn de Coràsmia[e]
Mentre Kutchlug es va revoltar a la zona de l'Ili, va entrar a Uzkend on el gur khan tenia el seu tresor i es va dirigir contra Balasagun; el gur khan el va anar a combatre i el va derrotar a prop de Balasagun, però al mateix temps el seu general Tayanqu era derrotat pel xa de Coràsmia prop de Talas.[f] L'exèrcit kara khitai es va replegar cap a Balasagun però els habitants, turcs d'origen, els van tancar les portes; els soldats kara khitai van conquerir la ciutat a l'assalt i la van saquejar. Però en el mig d'aquesta anarquia, Tche-lu-ku va ser fet presoner per Kutchlug (1211); el va tractar amb deferència i fins a la seva mort el 1213 el va considerar el nominal sobirà, però Kutchlug va assolir personalment les regnes del poder efectiu. El 1211 el sobirà dels carlucs, Arslan, que tenia capital a Qayaligh, va desconèixer també als kara khitai i va reconèixer igualment a Genguis Kan; el mateix va fer l'aventurer turc Buzar, que s'havia creat un regne (el regne d'Almaligh, prop de la moderna Kuldjha a l'Ili superior).
Entre 1211 i 1213 Kuchtlug es va enfrontar amb el seu antic aliat Muhàmmad de Coràsmia per la delimitació de les fronteres entre ambdós; Coràsmia va governar per un temps al nord de la línia del Sirdarià cap a Otrar, Chah (Taixkent), i Sairam (Ishidjab), però finalment es va retirar al sud del riu.
Kutchlug va governar l'imperi del 1211 al 1218. A la Kashgària els reietons turcs musulmans de la família dels karakhànides, eren encara els seus vassalls. Quan governava, el gur khan Teche-lu-ku havia empresonat al fill del kan karakhànida de Kaixgar Arslan khan Abul Modzaffer Yusuf, i a la seva mort el 1205 el seu fill Arslan khan Abul Fath Muhammad el va succeir però estava presoner; el 1211 Kutchlug el va alliberar i el va enviar com el seu representant (governador) als territoris karakhànides de Kaixgar, però els emirs de la zona van refusar acceptar-lo i el van matar (1211 o 1212). Kutchlug va fer assolar llavors la Kashgària durant tres o dos anys (1211 o 1212 a 1213 o 1214), fins que la fam provocada per les lluites va obligar els emirs a reconèixer l'autoritat de Kutchlug.[14] Va seguir una persecució religiosa. Kutchlug era probablement nestorià (com els naiman) i la seva dona, filla del gur khan, era budista, i ambdós volien fer renunciar als musulmans de Kaixgar i Khotan de la seva fe, i els van deixar escollir entre budisme i cristianisme; quan l'imam principal de Khotan va protestar, fou crucificat a la porta de la seva madrassa. Aquestes persecucions van abocar a la Kashgària a simpatitzar amb els mongols.
En una data desconeguda[15] el rei d'Amaligh, Buzar, que s'havia declarat vassall de Genguis Kan, fou sorprès per gent de Kutchlug mentre caçava i va ser assassinat.[16] Quan va atacar la ciutat d'Amaligh, la vídua, Salbak-Turkan, la va defensar i Kutchlug no la va poder ocupar. El fill del difunt Suqnaqtegin, va conservar el tron i va esdevenir un enemic de Kutchlug i un fidel aliat de Genguis Kan[g]
Conquesta mongol
[modifica]El 1218 Genguis Kan va decidir enviar contra Kutchlug al general Djebé (fletxa, punta de fletxa), amb 20.000 homes.[17] En principi fou enviat per protegir Almaligh però quan hi va arribar ja Kutchlug s'havia retirat cap a la Kashgària. Balasagun i totes les ciutats de l'actual regió de Semirechie, van obrir les portes al general mongol. Djebé es va dirigir a Kashgària on la població musulmana el va acollir com a alliberador. Djebé va impedir el pillatge amb amenaces de càstigs severs i fou saludat com una benedicció.[18] Kutchlug va fugir cap al Pamir però fou atrapat i mort a la vora del riu Sariq-qol.[19] Així tot el Turquestan oriental i el país de l'Ili, Issiq Qul, Tchu i Talas va passar a Genguis Kan, i a l'imperi dels khwrizmshahs[h] que va esdevenir terra de frontera, una frontera que era també religiosa doncs del costat mongol quedaven els pobles nestorians, budistes i xamanistes, i només la Kashgària era de religió musulmana (encara que de cultura turca).
Llista de gurkhans
[modifica]- Yeliuy Tian-zo 1101-1124
- Yelü Dashi, Ye-li Ta-che o Yeh-lü Tas-shih (nom cristia Joan) 1124-gener/febrer de 1143
- Yeliuy I-lich (nom cristià Elies) 1143-1150
- Kan t'ien T'a-Pu-Yen (nom de regnat Hsien-tch'ing) 1143-1150 (reina regent)
- Ye-liu Yi lie (nom de regnat Shao-hsing) 1150-1163
- Pu-su-wan (nom de regnat Tch'eng-t'ien o Ch'eng-T'en-Hou) 1163-1177/1178 (reina regent)
- George Ye-liu (nom de regnat Tche-lu-ku o Yeliuy Zhulkhu, nom cristià Jordi) 1177/1178-1211
- Kutchlug Khan 1211-1218 (Khan dels Naiman 1204-1208)[20]
Notes
[modifica]- ↑ Ta-che podria ser el seu títol xinès, príncep o t'ai-tseu
- ↑ agafat dels turcs basmil que el portaren al segle viii quan van dominar la mateixa regió
- ↑ Djwayni l'anomena Kuyang, que sembla que era un títol honorífic en xinès Kan-t'ien
- ↑ el rei, tot i que era enèrgic, passava el temps entre plaers i ocupat en caceres
- ↑ que els xas de Coràsmia van recuperar el 1212 expulsant al darrer kan karakhànida Othman
- ↑ El general fou fet presoner
- ↑ les versions sobre aquestos fets de Djuweyni i de Djemal Qarchi són diferents
- ↑ Els mongols els anomenen com a sartes, sarto'ul o sartagol a la "Història Secreta"
Referències
[modifica]- ↑ «imperi mongol». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 25 juliol 2024].
- ↑ 2,0 2,1 Muhammad Seyfeydinovich Asimov, C.E. Bosworth. «Karakhanids, Seljuqs and Kara Khitay». A: History of civilizations of Central Asia, v. 4: The Age of achievement, A.D. 750 to the end of the fifteenth century; Pt. I: the historical, social and economic setting (en anglès). UNESCO, 1998, p. 138-140.
- ↑ Brentschneider, Medieval researches
- ↑ Biran, Michal. The Empire of the Qara Khitai in Eurasian History: Between China and the Islamic World (en anglès). Cambridge, England: Cambridge University Press, 2005, p. 32. ISBN 0521842263.
- ↑ Twitchett, Denis. «The Liao». A: The Cambridge History of China, Volume 6, Alien Regime and Border States, 907-1368 (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 1994, p. 134. ISBN 0521243319.
- ↑ Biran, Michal. The Empire of the Qara Khitai in Eurasian History: Between China and the Islamic World (en anglès). Cambridge, England: Cambridge University Press, 2005, p. 40. ISBN 0521842263.
- ↑ Journal of Central Asia. Vol. 16. Centre for the Study of the Civilizations of Central Asia, 1993, p. 19.
- ↑ Barthold, Zur Geschichte des Christentums in Mittelasien bis zur Moingolischen Eroberungen, Tubinga 1901
- ↑ Craughwell, T.J.. The Rise and Fall of the Second Largest Empire in History: How Genghis Khan's Mongols Almost Conquered the World. Quarto Publishing Group USA, 2010, p. 73. ISBN 978-1-61673-851-8 [Consulta: 26 juny 2023].
- ↑ Barthold, Turkestan, pàgina 362
- ↑ Grousset, R. The Empire of the Steppes: A History of Central Asia. Rutgers University Press, 1970, p. 233. ISBN 978-0-8135-1304-1 [Consulta: 26 juny 2023].
- ↑ Barthold, a Turkestan, citant com a font a Djuweyni
- ↑ Barthold a Turkestan, pàgina 362, citant com a font a Alà-ad-Din Juwayní
- ↑ Barthold, Turkestan, pàgines 363 a 366, citant com a font a Alà-ad-Din Juwayní i a Djeman Qarchi
- ↑ Djemal Qarchi diu el 1211, i Djuweyni dona el 1217-1218, com fa notar Barthold, a Turkestan, pàgina 401
- ↑ Barthold, V.V.. Four Studies on Central Asia. Brill Archive, p. 109 [Consulta: 26 juny 2023].
- ↑ Lognèse, Timbo. «Top 10 des preuves que Gengis Khan n'était pas un commode» (en francès), 22-12-2021. [Consulta: 26 juny 2023].
- ↑ Barthold a Turkestan, pàgina 402 citant a Alà-ad-Din Juwayní i Rashid al-Din, i la critica d'Abul Ghazi
- ↑ M. Pelliot, Notes sur le Turkestan
- ↑ Grousset, R.; Angoulvent, P. Histoire de l'Asie (en francès). (Presses universitaires de France) réédition numérique FeniXX, 1958, p. 72. ISBN 978-2-7059-0383-1 [Consulta: 26 juny 2023].