Henri Bergson
Henri Louis Bergson (París, 18 d'octubre de 1859 - París, 4 de gener de 1941) fou un escriptor, filòsof i professor universitari francès, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1927.[1]
Biografia
[modifica]Bergson va néixer al carrer Lamartine de París, no gaire lluny del Palais Garnier (l'antiga òpera) el 1859. El seu pare, el pianista Michał Bergson, era d'origen jueu polonès llunyà (originalment portava el nom de Bereksohn). La seva besàvia, Temerl Bergson, era una coneguda patrona i benefactora de la comunitat jueva polonesa, especialment l'associada al moviment hasídic. La seva mare, Katherine Levison, filla d'un metge de Yorkshire (Anglaterra), era de procedència jueva anglesa i irlandesa. El besavi de Henri Bergson, Szmul Jakubowicz Sonnenberg, anomenat Zbytkower, fou un destacat banquer i protegit de Stanisław II August, rei de Polònia del 1764 al 1795.[2]
La família d'Henri Bergson va viure a Londres uns anys després del seu naixement, i es va familiaritzar amb la llengua anglesa, que usava amb la seva mare. Abans dels nou anys, els seus pares es van establir a França, i Henri es va naturalitzar com a ciutadà francès.
Henri Bergson es va casar amb Louise Neuberger, una cosina de Marcel Proust, el 1891. El novel·lista va fer de padrí de Bergson en el casament. Henri i Louise Bergson van tenir una filla, Jeanne, nascuda sorda el 1896. La germana de Bergson, Mina Bergson (també coneguda com a Moina Mathers), es va casar amb l'autor ocultista anglès Samuel Liddell MacGregor Mathers, fundador de l’orde hermètica de l'Aurora Daurada, i la parella també es va traslladar a París.
Va estudiar Lletres a l'École Normale Supérieure de París, on es va graduar i després va obtenir l'agrégation en Filosofia el 1881. Fou deixeble de Léon Ollé-Laprune i Émile Boutroux i va fer part de la mateixa promoció que Émile Durkheim o Jean Jaurès.
Posteriorment es va dedicar a l'ensenyament a diversos centres d'ensenyament secundari. Entre 1898 i 1900, fou professor a l'École Normale Supérieure. A partir del 1900, va ser catedràtic de Filosofia grega del Collège de France, ocupant la plaça de Charles Lévêque. Fou mestre docent fins al 1921, any en el qual es va retirar de l'ensenyament. L'any 1901 va ser nomenat membre de Académie des Sciences Morales et Politiques i des de 1914 ocupà el seient 7 de l'Académie française.[3]
Obra filosòfica
[modifica]Bergson, hereu d'un pensament romàntic, propugna, sobretot, l'acció. Reflecteix, per tant, certa impaciència sobre la cautela i el desapassionat exercici de la raó dels científics i filòsofs. Ataca la principal qualitat d'ambdós, el seu afany de precisió.
En comptes de les formes rígides que imposen la raó a la imatge del món, Bergson es decanta per la realitat del flux vivaç de les experiències.[4] Al contrari del filòsof anglès Francis Herbert Bradley, que volia trobar la veritat, Bergson directament ataca la lògica mateixa com una influència nefasta que cal vèncer, motiu pel qual se l'introdueix dins el moviment irracionalista. Rebutja, a més, la teoria de l'evolució, ja que la seva forta sustentació racionalista no permet que sorgeixi espontàniament res enterament nou. Aquest és un exemple de refús radical a tot el que freni un entusiasme vital.[5] Aquesta doctrina s'exposa en la seva obra L'évolution créatrice (L'evolució creadora, 1907), en què aposta per una evolució «artística» en què els canvis evolutius de la natura es facin per impulsos creadors, a la manera d'un artista que vulgui fabricar característiques noves inexistents. Nega, així, la lenta i grisa evolució científica presentada per Charles Darwin.[6]
De l'ésser humà, considera que ha arribat a una etapa en què l'intel·lecte ha sobrepassat l'instint. Això per a ell és una desgràcia, ja que en eliminar-ne l'instint, s'elimina també la seva llibertat vital. La forma més elevada d'instint és la «intuïció», que és una espècie d'activitat mental que li proporciona una veritat directament d'acord amb el món. Allà on l'intel·lecte deforma la realitat, la intuïció capta l'experiència tal com és.[7]
L'any 1927, li fou concedit el Premi Nobel de Literatura «en reconeixement a les seves riques i vitalitzants idees i l'habilitat brillant amb la qual les ha presentades».[8]
Obra seleccionada
[modifica]- 1889: Essai sur les données inmédiates de la conscience
- 1896: Matière et mémoire
- 1899: Le Rire
- 1907: L'évolution créatrice
- 1919: L'Énergie spirituelle
- 1932: Les deux sources de la morale et de la religion
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Diccionario de Filosofía (en castellà). Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003, p. 24-25 (Biblioteca de Consulta Larousse). ISBN 84-8332-398-2.
- ↑ «Henri Bergson» (en anglès). Britannica. [Consulta: 26 octubre 2022].
- ↑ Martínez de Bujanda, Jesús; Richter, Marcella. Index des livres interdits (en francès). Médiaspaul, 2002, p. 123. ISBN 978-2-600-00818-1.
- ↑ «Henri Bergson: una mística para nuestro tiempo» (en castellà). El Español, 18-08-2020. [Consulta: 26 octubre 2022].
- ↑ Nobel Lectures in Literature 1901 – 1967. WORLD SCIENTIFIC, 1999-03. ISBN 978-981-02-3413-3.
- ↑ Carabante, José María «Henri Bergson: Las dos fuentes de la moral y la religión». Nueva Revista, 29-06-2020.
- ↑ Saña, Heleno. Atlas del pensamiento universal. Córdoba: Almuzara, 2008, p. 163. ISBN 978-84-92516-04-9.
- ↑ «The Nobel Prize in Literature 1927» (en anglès americà). Nobel Prize. [Consulta: 26 octubre 2022].
Bibliografia
[modifica]- Bergson, Henri. La philosophie française (en francès). La Revue de Paris, 15 maig 1915.
Enllaços externs
[modifica]- Henri Bergson en català amb enllaços a selecció de textos (català).
- Henri Bergson al Projecte Gutenberg (anglès).
- Escriptors francesos en francès
- Escriptors parisencs
- Filòsofs francesos en francès
- Metafísics
- Professors de filosofia
- Professors d'educació secundària
- Professors del Collège de France
- École Normale Supérieure
- Premis Nobel de Literatura
- Membres de l'Acadèmia Francesa
- Alumnes de l'École Normale Supérieure
- Filòsofs del segle XIX
- Alumnes de la Universitat de París
- Alumnes del Liceu Condorcet
- Gran Creu de la Legió d'Honor
- Morts a París
- Doctors honoris causa per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic
- Doctors honoris causa per la Universitat de Cambridge
- Doctors honoris causa per la Universitat d'Oxford
- Filòsofs parisencs
- Naixements del 1859