Vés al contingut

Patriarcat d'Aquileia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article tracta sobre la divisió administrativa catòlica. Si cerqueu el principat eclesiàstic, vegeu «Pàtria del Friül».
Plantilla:Infotaula geografia políticaPatriarcat d'Aquileia
Patriarchatus Aquileiensis
Imatge
La basílica patriarcal, dedicada a Santa Maria Assumpta
Tipuspatriarcat Modifica el valor a Wikidata
Localització
Map
 45° 46′ N, 13° 22′ E / 45.77°N,13.37°E / 45.77; 13.37
PaísItàlia
Regió amb Estatut EspecialFriül - Venècia Júlia Modifica el valor a Wikidata
Conté la subdivisió
Població humana
Religióromà
Dades històriques
Anterior
CreacióSegles I-III
Dissolució6 de juliol de 1751
Següentarquebisbat de Gorizia i arquebisbat d'Udine Modifica el valor a Wikidata
CatedralSanta Maria Assumpta
Organització política
• Arquebisbe titularCharles John Brown


El patriarcat d'Aquileia - Patriarcato di Aquileia (italià); Patriarchatus Aquileiensis (llatí) - és una seu metropolitana suprimida de l'Església catòlica a Itàlia. Preliminarment, una aclariment és indispensable: l'expressió "patriarcat d'Aquileia" es pot utilitzar per indicar tres realitats històriques i diferents entitats jurídiques:

  • la diòcesi sotmesa a la jurisdicció immediata i directa del bisbe d'Aquileia;
  • la província eclesiàstica d'Aquileia, que és la totalitat de les diòcesis en què l'Església d'Aquileia tenia jurisdicció canònica com a arxidiòcesi;
  • el principat temporal també anomenat Pàtria del Friül, que certes circumstàncies històriques assignaven al cap de l'Església d'Aquileia.[1]

Aquestes tres realitats no van coincidir ni temporalment ni quant a l'extensió territorial, i van sofrir diverses modificacions al llarg dels segles.

Territori

[modifica]

Com a realitat eclesial el patriarcat d'Aquileia era una de les diòcesis i metròpolis més grans de tota l'edat mitjana europea. Fins al 811 la seva província eclesiàstica va arribar al riu Danubi al nord, al llac Balaton a l'est, mentre que a l'oest va arribar a Como i l'actual Cantó de Ticino. Al sud incloïa Ístria fins al 1751, any de la seva supressió. El 811, l'emperador Carlemany va prendre els límits del nord del riu Danubi fins al riu Drava. La diòcesi d'Aquileia també era molt extensa. El patriarca va supervisar les diòcesis episcopals incloses en la seva jurisdicció metropolitana i nomenava el bisbe. Al territori de la seva diòcesi, va servir com a bisbe a través dels seus vicaris.[2]

A més de realitzar l'autoritat religiosa del patriarca d'Aquilea obtenien la investidura feudal (1077-1420) en el Friuli, i en alguns períodes històrics els límits geogràfics i polítics de la Pàtria del Friül es van estendre fins a Ístria, Valle del Biois, Cadore, Caríntia, Carniola i Estíria.

El patriarca tenia la seva residència a diferents localitats de la diòcesi, mantenint sempre el títol d'Aquilea: la mateixa Aquileia, on es trobava la basílica catedral de l'Assumpció de Santa Maria, a més de continuació, Grado, Cormons, Forum Iulii (l'actual Cividale del Friuli) i Udine.[3]

Història

[modifica]

Els orígens de la comunitat cristiana

[modifica]
L'interior de la basílica patriarcal d'Aquileia

Aquileia va ser una puixant ciutat portuària romana, fundada l'any 181 aC com una colònia i avançada militar. Es va convertir en la capital de la Regio X. En la seva importància, en els primers segles de l'era cristiana, tenia uns 200.000 habitants i era la quarta ciutat més gran de la península italiana, després de Roma, Milà i Càpua. Un important port fluvial sobre el riu Natissa, va ser el punt de partida per al trànsit a la zona danubiana i del Nòric i a les províncies d'Il·líria i Panònia.

Sembla que, fins i tot abans del segle iii, existia a Aquileia una comunitat cristiana amb forts llaços amb l'església patriarcal d'Alexandria a Egipte, que emetrien, suposant que els primers missioners van arribar d'Alexandria.[4]

Aquileia aviat es va convertir en un important centre del cristianisme per a la Itàlia nord-oriental i les regions circumdants, de manera que ja en el segle iv, el bisbe era eminent per a l'extensió del territori de la seva jurisdicció i la litúrgia celebrada en el ritu, posteriorment anomenat patriarcal (que va estar en vigor fins 1596, i el 2007 va ser reimprès en facsímil el Missal Aquilejensis Ecclesiae del 1517 amb l'antic ritu aquileià). A la fi del segle IV (381) va celebrar el concili d'Aquileia, promogut per sant Ambròs de Milà i presidit per l'arquebisbe d'Aquileia, sant Valerià, qui va condemnar els bisbes pro-arrians Palladio di Raziaria i Secondiano de Singidunum i les doctrines arrianes que s'estenien a occident.[5]

En aquest moment es van crear les diòcesis sufraganes (Iulium Carnicum,[6] Trento, Concordia, etc.), dependents de l'arquebisbe o metropolità d'Aquileia.

Sota l'arquebisbat de sant Cromaci (388-408), hi va haver un període d'un fèrtil vigor religiós i cultural per la presència simultània a la ciutat de sant Jeroni, traductor de la Bíblia, i Rufí d'Aquilea, traductor de les obres d'Orígenes.[7]

La província metropolitana

[modifica]

A Occident les circumscripcions metropolitanes van començar a formar-se des del final del segle iii, el model d'organització imperial romana, no tant en virtut dels decrets canònics explícits, sinó per a la consolidació de la convergència tradicional i espontània de diòcesis perifèriques al seu centre metropolità. Al nord d'Itàlia, sobretot després de la mort de sant Ambròs, s'estava formant, al costat de Milà, la ciutat d'Aquilea, l'església de la qual s'havia convertit al final del segle iv la tribuna de l'ortodòxia i el seu clergat va ser distingit per la seva intensa activitat missionera.

La metròpoli del bisbe d'Aquileia comprenia, ja en el segle v, els territoris de Venetia et Histria, amb exclusió de les diòcesis de Cremona i Brèscia, la Raetia secunda, de Noricum, la Pannonia prima i la Pannonia Savia. Era un vast territori, que limitava a l'oest, pel curs del Po en el tram que va des de la font fins a la confluència amb el Mincio, a continuació, procedir al nord, incloent el llac de Garda, arribava al riu Danubi a la confluència de l'Iller ; després anava cap al nord des del curs del Danubi fins a Brigenzio; a l'est limitava per una línia gairebé recta cap al sud del Sava, i després virava a l'oest paral·lel al riu, fins i incloent la part occidental de la península d'Ístria.[8]

Així, mentre que l'organització imperial es desfeia, l'Església d'Aquileia reconstruïa precisament en un sector crític per a Occident un nou ideal d'unitat. En 626 es va convertir en la seu del Patriarcat i els seus patriarques van ser reconeguts prínceps sobirans amb donacions fetes pel llombards s'estén gradualment la seva jurisdicció dins el comtat de Friül. El 811 el territori de l'arxidiòcesi s'estenia des del costat oriental del Tagliamento fins al sud de San Daniele; seus límits procedir després al nord de la conca de Carnia fins Cima Cadin al sud de Pieve di Cadore, inclosos el Cadore fins a la conca sud del corrent Boite, el Tofane, els tres pics de Lavadero i del Vanscuro baixava fins al Drava, el qual va servir com la frontera nord de Marburg a la frontera sud-oriental de l'Imperi, per anar fins al nord-oest fins a les proximitats de Postojna, San Vito Vipacco, Sesana, amb exclusió de Trieste i Grado.[9]
A partir del segle xiii les diòcesis sufraganies es van restringir als següents: [10]

Fundació del patriarcat

[modifica]
Article principal: Cisma tricapitolí
El campanar de la basílica patriarcal d'Aquileia

En 554 els arquebisbes metropolitans de Milà i Aquileia es van negar a unir-se a la condemna pronunciada per l'emperador Justinià I contra els textos de tendència nestoriana conegudes com els Tres Capítols i per tant no compartiren les conclusions del Concili de Constantinoble II, donant lloc a una cisma conegut com el cisma tricapitolí: en 557, durant el sínode provincial convocat a Aquileia per a l'elecció del nou metropolitana Paulí I, que va succeir a Macedoni, amb la participació de bisbes diòcesis sufragànies, es va confirmar que no reconeguessin les conclusions del Concili de Constantinoble i esdevingué una església autocèfala. En 568, sota la pressió de la invasió longobarda, Paulí va traslladar la seu episcopal a Grado, sota la protecció de l'Imperi Romà d'Orient, on va ser proclamat patriarca.[11]

L'Església d'Aquileia va ser elevada a patriarcat per emfatitzar la independència jeràrquica de Roma i Constantinoble, però el 606 el patriarcat es dividí en dos, amb un patriarca d'Aquileia i un a Grado; aquesta divisió va ser determinada tant per raons doctrinals, tant per la situació política va canviar a la regió: l'interior del Friül, incloent Aquileia, sota el domini longobard, va quedar vinculat a la qüestió dels tres capítols, mentre que la costa adriàtica de la Venetia marítima, sota la influència de l'Imperi Romà d'Orient, va ser catòlica. El cisma dels Tres Capítols finalment es recomposà finalment el 699 amb el Concili de Pavia amb el retorn d'Aquileia a l'ortodòxia catòlica, (l'Església de Milà feia temps que havia tornat a la comunió amb Roma). Fins i tot després de la reconciliació entre els tricapitolins i els catòlics, la diòcesi de Aquileia va continuar dividida, fins que en 731 es va establir la separació canònica entre el Patriarcat d'Aquilea (amb diòcesis sufragànies del Friül i l'interior fins de Como) i el patriarcat de Grado (amb les diòcesis sufragànies del ducat de Venècia), que més tard es va convertir en el patriarcat de Venècia (el 1105 de facto amb el trasllat de la seu patriarcal, i en 1451 de iure amb l'establiment del nou títol). El 827 el concili de Màntua va intentar en va reunificar els patriarques de Grado i Aquileia. A la fi del segle viii governava el patriarcat Sant Paulí II († 802), teòleg, home liturgista i gran de la cultura.[12]

Enquadrat en el ducat de Friül durant el regne longobard, després de la conquesta franca, el territori de Friül va ser organitzat com la Marca del Friül. En 952 es va establir la Marca de Verona i Aquileia, inicialment sotmesa al Ducat de Baviera, juntament amb Ístria, Caríntia i Carniola, i després, en 976, emmarcat en el nou ducat de Caríntia. El patriarca Poppó (1019-1042), la família i el ministre de l'emperador Conrad II, el 13 de juliol de 1031 consagrà la nova catedral i les noves muralles d'Aquileia, es va esforçar per alliberar-se del control del ducat de Caríntia i va xocar amb els venecians a Grado, on es va veure obligat, en primer lloc per les armes de la República de Venècia i després per un sínode papal, a renunciar a la conquesta de Grado.[13]

Alliberament del feu d'Aquileia

[modifica]
Article principal: Pàtria del Friül
El tron del patriarca
(Cividale del Friuli, Museo cristiano)

El 1077 els patriarques van adquirir el títol de ducs del Friül. Després de llargues batalles amb Venècia (1206) i posteriorment amb Treviso que protegien els nobles rebels friuls, el seu poder també es va reduir a causa de la malària que va delmar les poblacions costaneres. En 1420 Venècia va conquistar el Friül i en 1445 el Papa Eugeni IV va reconèixer els patriarques l'únic domini d'Aquileia, ara reduït a un míser poble, al mateix temps que el 1509 va ser conquistat pels Habsburg, tancant de fet el poder temporal dels patriarques que van romandre Senyors de Codroipo, San Daniele i San Vito.

Final del patriarcat

[modifica]

El 6 de juliol de 1751 el Papa Benet XIV va suprimir el Patriarcat d'Aquilea amb la butlla Iniuncta nobis sol·licitada per Venècia i els Habsburg d'Àustria, arran de les greus disputes entre Venècia i Àustria per a la designació dels metropolitans. En el seu lloc es va erigir l'arxidiòcesi d'Udine i l'arxidiòcesi de Gorizia de tal manera que resolgués el problema d'una sola diòcesi dividida entre la jurisdicció d'Àustria i veneciana.[14] Això significava la "degradació" d'Udine, que encara que no era seu patriarcal, sinó tan sols era lloc de residència del patriarca, es va convertir en arquebisbat real, i l'elevació de Gorizia que fins a aquest moment havia estat només una arcidiaconia dins de la gran diòcesi de Aquileia.[15]

Seu arquebisbal titular

[modifica]

El 1968 es va establir la seu titular d'Aquileia, amb dignitat arxiepiscopal.

Llista de bisbes i patriarques

[modifica]

El catàleg més antic dels bisbes d'Aquileia ha arribat fins a nosaltres en una versió dual, un catàleg d'Aquileia i un catàleg de Grado, els quals provenen de la divisió que va patir el patriarcat al segle vii. Les dues versions, en la seva primera versió, es remunten al segle xi: el d'Aquileia (el Chronicon Aquileiense) es reprodueix en un codi publicat per primera vegada per De Rossi a Monumenta ecclesiae aquileiensis (1740); la segona versió apareix en el Chronicon venetum i en el Chronicum gradense de Giovanni Diacono.

Els dos catàlegs, que convergeixen en el nombre i ordre dels noms dels bisbes, a excepció d'alguna omissió menor o transposició, es deriven de fonts anteriors; de fet ja eren coneguts al segle ix i també a Pau Diaca al segle viii . Informa dels anys, mesos i dies del govern de cada bisbe, però com que hi ha diversitat i varietat en les cites, no és, des d'aquest punt de vista, molt fiable;[16] ambdós catàlegs indiquen com a protobisbe a Hermàgores, mentre que el primer bisbe documentat per fonts alienes als catàlegs, és Teodoro, que va participar en el primer concili d'Arles del 314.

Sobre la història de prelats d'Aquileia, Pio Paschini escriu que «la cronologia establerta en el "Chronicon Aquileiense" és totalment errònia, perquè contrasta amb les dades que tenim; i la de la Dandolo[17] no pot dir-se de manera certa i definit, que els anys dels bisbes d'Aquileia no poden anticipar o diferir segons la importància i la gravetat de les conjectures que es pot fer».[18]

Bisbes d'Aquileia (50-355)

[modifica]

Arquebisbes d'Aquileia (355-558)

[modifica]

Patriarques d'Aquileia (558-1751)

[modifica]

Duplicació de la seu patriarcal (606-698)

[modifica]

Patriarques ortodoxos amb seu a Grau

  • Candidiano † (606 - 612 mort)
  • Epifanio † (612 - 613 mort)
  • Cipriano † (613 - 627 mort)
  • Primogenio † (630 - vers 648 mort)
  • Massimo II † (citat el 649)
  • Stefano II † (670 - ?)
  • Agatone † (citat el 680)
  • Cristoforo † (685 - ?)

Patriarques cismàtics tricapitolins amb seu a Aquileia

Després de la recomposició del cisma tricapitolí (698)

[modifica]

Principis de l'Estat patriarcal d'Aquileia (1077-1420)

[modifica]

Patriarques sota la dominació veneciana (1420-1751)

[modifica]

Arquebisbes titulats

[modifica]


Referències

[modifica]
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient.
Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. Comproveu en la pàgina de discussió si ja s'ha comentat aquest problema. En cas contrari podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat sense objeccions en la discussió.
  1. ↑ Bertolini, p. 15
  2. ↑ Bertolini, p. 20
  3. ↑ Corbanese, p. 18
  4. ↑ Corbanese, p. 24
  5. ↑ Leich, p. 23
  6. ↑ Julium Carnicum G. Biasutti, Il cristianesimo primitivo nell'Alto Adriatico
  7. ↑ Leicht, p. 25
  8. ↑ Menis, p. 40
  9. ↑ Menis, p. 43
  10. ↑ Bertolini, p.37
  11. ↑ Menis, p. 90
  12. ↑ Paschini, p. 50
  13. ↑ Paschini, p. 55
  14. ↑ Menis, p. 88
  15. ↑ Bertolini, p.92
  16. ↑ Lanzoni, op. cit., pp. 875-876.
  17. ↑ Nel suo Chronicon venetum, Dandolo continua la storia e la serie dei patriarchi dal punto in cui si era fermato Giovanni Diacono.
  18. ↑ Pio Paschini, op. cit., vol. VIII, p. 170.
  19. ↑ Questo arcibisbe è assente nella recensione gradese.
  20. ↑ Questo arcibisbe è assente nella recensione aquileiese.
  21. ↑ Secondo la Cronaca di Andrea Dandolo, prima di Macedonio è inserito un bisbe Lorenzo (o Mauro).
  22. ↑ Traslladà la residència episcopal a Grado.
  23. ↑ Dopo Severo, il Dandolo inserisce un bisbe Marciano, che avrebbe governato tre anni, e conseguentemente pone la data d'inizio dello scisma nel 610; Marciano tuttavia non è menzionato da Paolo Diacono e nemmeno da Cappelletti.
  24. ↑ Risiede a Cormons, dove già lo cimàtic Fortunato aveva trasferito la sede aquileiese.
  25. ↑ Trasferisce la residenza patriarcale a Cividale.
  26. ↑ Ricostruì e consacrò la cattedrale di Aquileia il 13 de juliol de 1031.
  27. ↑ Nel 1238 trasferisce la residenza patriarcale a Udine.
  28. ↑ Eletto dal Capitolo di Aquileia, ma non confermato dal papa.
  29. ↑ Eletto dal Capitolo di Aquileia, ma non confermato da papa Bonifacio VIII.
  30. ↑ Després la sua morte, vengono eletti dal capitolo Ottone di Ortenburg e Pagano della Torre; ma queste elezioni sono entrambe cassate dalla Santa Sede.
  31. ↑ Arcidiacono di Aquileia, nominato Patriarca dal Capitolo, ma non confermato dal Papa.
  32. ↑ Nominato dall'antipapa Felice V.

Bibliografia

[modifica]
  • AA. VV., Le monete dei Patriarchi di Aquileia, Editrice Veneta, Vicenza 2012.
  • (llatí) Bolla Iniuncta nobis, in Raffaele de Martinis, Iuris pontificii de propaganda fide. Pars prima, Tomo III, Romae 1890, p. 449
  • Bertolini G.L., Rinaldi U.: Carta politico amministrativa della Patria del Friuli al cadere della Repubblica Veneta, Società Storica Friulana, Udine, 1913.
  • Cargnelutti L., Corbellini R.: Udine Napoleonica. Da metropoli della Patria a capitale della provincia del Friuli, Arti Grafiche Friulane, Udine, 1997.
  • Forum. Rappresentanze e territori. Parlamento friulano e istituzioni rappresentative territoriali nell'Europa moderna, 2003. 
  • Cerroni D., Gasperi P.: Il secondo periodo veneto (Seicento/Settecento), in Enciclopedia Monografica del Friuli, Istituto per l'enciclopedia del Friuli-Venezia Giulia, Udine, 1971.
  • Corbanese G.G.: Il Friuli, Trieste e L'Istria nel periodo veneziano, Edizioni Del Bianco, Trieste, 1987.
  • Ellero G.: DAF Dizionario autonomistico friulano, Istitût Ladin-Furlan Pre Checo Placerean, Codroipo, 2007
  • Leicht P.S.: Breve storia del Friuli, Libreria editrice Aquileia, Udine, 1976.
  • Menis G.C.: Storia del Friuli. Dalle origini alla caduta dello Stato patriarcale (1420) con cenni fino al XX secolo, Società Filologica Friulana, Udine, 2002
  • Paschini P.: Storia del Friuli, (IV edizione), Arti Grafiche Friulane, Udine, 2003.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Patriarcat_d%27Aquileia&oldid=34026968»