Vepse
Aquest article tracta sobre la llengua vepsa; pel que fa al poble vepse, vegeu vepse |
vepsän kel' | |
---|---|
Tipus | llengua natural i llengua viva |
Ús | |
Parlants | 6.339 (cens 1989) |
Parlants nadius | 1.640 (2010 ) |
Parlat a | Carèlia, óblast de Leningrad, óblast de Vólogda, óblast de Kémerovo i óblast d'Irkutsk |
Oficial a | Districte Rural Autònom Vepse |
Autòcton de | Europa Septentrional |
Estat | República de Carèlia, óblast de Vólogda |
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües uralianes llengües ugrofineses llengües fino-pèrmiques llengües fino-volgaiques llengües fino-sami llengües baltofineses | |
Característiques | |
Sistema d'escriptura | alfabet llatí i Veps writing (en) |
Institució de normalització | government of the Republic of Karelia (en) |
Nivell de vulnerabilitat | 4 en perill sever |
Codis | |
ISO 639-2 | fiu |
ISO 639-3 | vep |
Glottolog | veps1250 |
Ethnologue | vep |
UNESCO | 420 |
IETF | vep |
Endangered languages | 3002 |
El vepse és una de les llengües uralianes del grup baltofinès. És parlada pels vepses en àrees de Carèlia i del nord de Rússia. Es divideix en tres dialectes: septentrional o Äänis-Veps, central i meridional. El del nord és un xic distint dels altres, però són intercomprensibles. El central compta amb forma escrita des del 1932, però el 1987 només el 14,3% d'ells podia llegir i escriure el vepse.
Els vepses foren descoberts per Anders Jans Sjögren el 1824. Com que no hi hagué més informació, els etnòlegs russos els consideraren com a gairebé extints a finals del segle xix. Entre els lingüistes finesos que els estudiaren destacaren E.A. Tunkelo i L. Kettunen, i els estonians T.-R. Viitso i A. Kährik. També hi han destacat lingüistes vepses com N. Bogdanov, M. Zaitseva i N. Zaitseva. El 1972, M. Zaitseva i M. Mullonen publicaren a Leningrad un Diccionari Vepse-Rus.
El nombre de parlants de vepse es troba en declivi des del segle xx, cosa que s'ha vist reflectida en els censos soviètics. En el del 1959 eren 16.400, i només el 46,1% parlaven la llengua, baixaren a 8.281 i el 34,3% de parlants en el del 1970, i a 8.094 i el 38,3% en el del 1979.
Dels 12.100 vepses enregistrats al cens soviètic del 1989, només el 50,8% parlava la llengua vepsa. Dels 5.945 residents a Carèlia, només 2.235 parlaven vepse com a llengua materna (49,21%), i dels 4.273 residents a Vologda, només 2.983 (el 69,81%) parlen la llengua vepsa. La resta parlen rus, raó per la qual es considera que la llengua està en vies d'extinció.
El vepse s'escriu amb l'alfabet llatí i conserva el fenomen de l'harmonia vocàlica. Destaca per la seva complexitat morfològica, amb vint-i-tres casos per als substantius.
Des de l'any 1993 s'edita mensualment la publicació Kodima, majoritàriament en vepse, i que tracta aspectes històrics i etnogràfics i lingüístics.[1]
Referències
[modifica]- ↑ «El diari vepsa "Kodima" fa 25 anys» (en rus). Centre Cultural Finoúgric, 02-10-2018 [Consulta: 17 maig 2020].