Jo sóc Ella

Ahir de casualitat vaig fer cap al meu propi bloc que creia haver tancat i eliminat, l’últim post data el desembre del 2015, han passat gairebé 10 anys… quants canvis i quants tombs dona la vida. Me’l vaig llegir tot, i vaig reviure moltes sensacions i em vaig teletransportar com la magdalena de Proust. Vaig fer una introspecció i tot i que no canviaria res del meu passat perquè forma part de mi i n’he tret molts aprenentatges sí que vaig detectar molta immaduresa, ràbia, tristor, angoixa de la meva vida passada. Majoritàriament parlava d’una relació que vaig tenir bastant tòxica, des de la il·lusió i la innocència de quan construeixes una cosa nova i que després a mesura que avança canvia, es transforma i des de dins no ets capaç d’assumir-la com està passant realment. Ara, havent llegit tot aquest fragment del meu passat i sumant-hi l’experiència viscuda puc dir que he après a estimar-me, a valorar-me, a cuidar de mi, a ser la meva prioritat, a deixar anar les coses que no aporten…i en part penso que tan debò 10 anys enrere hagués tingut aquesta consciència, però que d’altra banda ho havia de viure per construir l’Ella que soc ara. Els camins mai son planers i el recorregut del viatge es dibuixa amb cada moment que vivim, amb cada persona que entra i/o surt de la nostra vida, amb decisions que prenem.

Crec que poca cosa tinc a veure amb l’Ella de fa 10 anys, excepte l’essència i les arrels que al final fan de mi qui soc. I si parlo de l’amor… què us puc dir? Doncs que he tingut experiències molt doloroses i moments molt bonics, he tingut relacions, aventures, capítols petits, històries de pel·lícula, he rigut, he experimentat, he plorat, he sentit, he anat a psicòlegs i un llarg etc de sensacions, però que fa un temps que no estic amb ningú i tinc la sensació que he sanat tot el que necessitava, que necessitava aquesta pausa i que soc una persona nova, amb uns quants escuts, però disposada a tornar a obrir el cor. També us he d’explicar que fa uns anys vaig decidir ser mare soltera i l’amor més gran de la meva vida ara ja te més de 3 anys, i aquest és el millor amor del món, sa al 100%, real i el més fort del que ningú es pot imaginar, i aquest no el canvio per res. Aquest Ell petit és qui m’ha ensenyat  estimar-me, a estimar, a fer les coses amb seny, a saber decidir millor, a ignorar les coses no porten enlloc, a detectar les toxicitats… i es clar que em poden tornar a trencar el cor, i es clar que puc estimar a algú més que al meu fill, però ara tot es diferent, sento que la meta on volia arribar ja la tinc, i tot el que vingui a partir d’ara serà benvingut i onejarem entre les onades, vingui el que vingui.

Dir-vos també que aquella sensació de quan ho deixes amb algú de que sempre l’estimaràs tarda més o menys però al final s’esborra, que tot passa, i més ràpid del que ens pensem. Tot canvia, tot es transforma.

I ara, aquí estic, vivint de nou, i decidida a pujar al nou vaixell que em porti a un nou rumb.

Intentaré recuperar aquest bloc.

“Viure, només viure i no pensar i que quan et trobi sigui perquè ha de passar, que sigui perquè ha de passar”

Estat d’ànim: 9,5

No el pots engegar a la merda, perquè no t’ha fet res. El que passa és que el què et va dir no és el que t’hauria agradat sentir, i les coses no han anat com tu volies. Des del primer dia sabies on et posaves, que això no anava enlloc i que t’acabaria fent mal. Però ets tossuda, i a vegades sembla que no aprenguis. Un cop més has acabat caient dins del pou, i ara et sents trista. Enyores moments que no has viscut, la il.lusió que tu mateixa t’havies creat, i de cop i volta aquella energia que t’havia fet créixer tant aquests últims mesos t’ha convertit en algú petita i fràgil. Saps que és una pedra més de tantes, que has superat coses molt pitjors, però això no fa marxar aquest núvol de nostàlgia que tens a sobre. S’ha acabat la partida, i has perdut. Quan abans ho acceptis, abans s’acabarà el malson. Però et costa molt no parlar-li, havies creat una mica de dependència a parlar amb ell. Et trenca per dins perquè al mateix moment segueix estant allí, dient-te coses amables. Veus com no et treu la mirada del damunt en tota la nit, i tu no pots més amb aquest joc. En aquesta vida s’ha d’arriscar però també s’ha de saber parar abans de que tot plegat faci més mal.Any nou, vida nova.
Estat s’ànim: 5

I de cop i volta tornes a estar al mateix punt. Tampoc era Ell, i t’entristeix. Hagués pogut ser la història més complicada de totes, però també la més real. Trobaràs a faltar les seves bromes, el nom inventat per Ell amb el que et cridava, que primer no t’agradava gens i després et feia somriure. El joc de les paraules i les mirades de complicitat dels amics. Les agafades de mans, les patadetes per sota la taula. Les cerveses que us feien desvergonyir, les apostes d’última hora i els emoticons que confirmaven el to de les converses per whatsapp. S’ha acabat el joc, i s’ha acabat perquè saps que ho has d’acceptar, ell no vol el mateix. Però tu tens experiència i saps perfectament que si això s’acaba l’amistat tampoc tornarà a ser mai la mateixa. Ell va esborrar tot el teu passat, però ara t’ha dibuixat una nova ferida.
Ell sempre et deia que la vida és una merda i tu li intentaves fer veure la part positiva, i ara ets tu qui acaba pensant negativament. El trobes a faltar i enyores moments compartits i els que mai van arribar. T’encantava picar-te amb ell, entrar al joc de provocar-vos mútuament, us unia. I ara ja no hi és, fins i tot la última actualització de whatsapp ha esborrat totes les converses guardades, potser és una senyal. I tu, has esborrat el seu número per no entrar en temptacions, però al mateix moment comptes quants dies falten per tornar-lo a veure, amb l’esperança de que la distància faci canviar alguna cosa del destí.

I mentre, segueixes en el teu rumb perdut.

Estat d’ànim: 5

Ella, sempre has sigut una romàntica i t’ha agradat lluitar. De què tens por? Saps que les situacions, com més complicades més intenses, com més difícils més fortes. Potser és la història de la teva vida, el que dóna sentit als sentiments. Tal com ets tu, realment no ho vols descobrir? Deixaràs passar l’oportunitat? Tancaràs els ulls al que sents? Saps que no podràs! Ell t’ha despertat una tendresa incondicional, et mors de ganes d’una abraçada seva, i la diferència d’edat saps que tan sols és una excusa. T’encantaria passejar amb ell, agafada de la seva mà, regalar-li petons, compartit moments, aventurar-te al seu costat.M’agrada, m’agrada molt. No és un caprici, és un enamorament tranquil, pausat, pur, tendre, sincer, gran, i real, molt real. 
Trobaré la manera d’arribar al teu costat.

Estat d’ànim: 9 ❤️

Em queda la teva samarreta. Durant el temps que vam estar junts et vaig regalar diverses samarretes, la majoria amb missatges subliminals dels nostres. Tenia per costum posar-me samarretes teves per anar per casa o a dormir. Era com tenir-te a prop quan no hi eres. Quan vam tallar et vaig demanar una cosa, que me’n donessis una amb missatge, que no t’hagués regalat jo, i que fos ben subliminal. Sí, la que em vas donar encara la tinc, i dormo amb ella molt sovint. Crec que és la única cosa que em queda de tu. 

S’ha acabat per sempre, ho sento a dins. Sé que ens tornarem a trobar i encara t’estaré estimant, però també sé que quan aquest moment arribi ja tindré les forces necessàries per dir-te que encara t’estimo però que no pot ser, que ens tornaríem a fer massa mal. I veig que tampoc podrem ser bons amics, això em fot més, però és que és un risc massa elevat. M’agrada saber de tu, en la distància, però no estic preparada per veure’t  i encara no he paït tot el que toca pair. 

Però, recorda! 

Encara em queda la teva samarreta 😉

Estat d’ànim: 6,5

Creia que ho tenia superat del tot, però m’equivocava. Aquest cop m’has tocat l’orgull (i mira que en tinc poc). Jo vaig lluitar moltíssim per la nostra relació, jo vaig patir les conseqüències d’ajudar-te a canviar, jo vaig plorar moltíssimes nits preocupant-me per tu, jo vaig fer molts sacrificis per fer-te feliç. I em trobo en que has venut els teus ideals i que tot el que jo vaig lluitar per tu s’ho emporta una altra, la teva preciosa que et fa tan feliç. Sí, potser també estic gelosa, no t’ho negaré, però és més l’orgull. M’ha fet molt mal la teva publicació. El que més ràbia em fa és que sé que la nostra història s’ha acabat, no voldria tornar a enrere, sé que ho tornaria a passar malament; ni tan sols t’he trobat guapo a les fotos, però em fa mal igualment. Em fa sentir com que jo mai vaig ser res per tu, i em dol, em dol moltíssim. 

Cada cop que veig una notícia del nostre país, o alguna novetat d’aquests temes que tan ens unien m’he d’aguantar per no dir-te res, perquè ara ja no ho podem compartir, i recordo moments que m’has fet fora de la teva vida de males maneres. Realment, no vas ser gens feliç al meu costat?? No trobes a faltar aquells moments que congeniavem? O tot era una mentida? 

Sóc conscient que ara mateix estic escrivint des de la ràbia i la indignació. Saps? És curiós que em truquis dient-me que has posat un full de reclamacions a un establiment perquè no t’atenien en català i al mateix temps et passis el dia parlant en castellà amb la teva novia. No et reconec, o potser sempre m’has enganyat.
Qui perd els orígens perd la identitat 

Estat d’ànim: 4

Crec que qui més qui menys ha viscut aquesta situació. Jo estava en una relació, més o menys feliç, dins la meva bombolla, i tenia amigues que ho deixaven amb la seva parella i després de setmanes plorant i veure-les deprimides les envejava, perquè en sec les veia que tornaven a descobrir el món amb més força que mai, sortien, se les veia feliç, lligaven com no ho havien fet abans, es feien guapes de cop, presumien d’una seguretat indiscutible,… com he dit, fins i tot les envejava. I sempre pensava que si algun cop, jo,  em trobava en la seva situació no ho sabria fer. I m’hi vaig trobar, i vaig conviure amb una bona amiga que també havia passat per aquesta pàgina que casi tots hem viscut, o probablement la viurem. Quan m’ho deien, quan em deien que el dolent amb el temps marxa i que després et menges el món no m’ho creia, ho veia impossible. Però sí, us confirmo que existeix! Fa un any els meus mal de caps eren ser mare i formar una família, entre altres coses, i no m’imaginava fent un pas enrere, però la vida et porta cap on et porta, i a vegades les coses no són com ens les hem imaginat i costa pair-les però, al final, si ets al ball et toca ballar. I no és que ja no vulgui ser mare ni formar una família, però ara em prenc les coses d’una altra manera. A vegades no cal patir tant ni intentar controlar el destí, les coses passen per si soles i quan hagin de canviar ja canviaran. No és conformar-se, ni fer un pas enrere, és gaudir del present sense pensar en el futur per concentrar-te al 100% en l’ara. No considero que hagi perdut, ho considero una segona joventut, una segona oportunitat de tornar a començar de zero, tenint per base la felicitat i l’experiència, dues eines claus per crear un futur, si més no perfecte, millor.

Sí, he tingut molts canvis, m’he fotut moltes hòsties, i potser algunes coses s’han quedat pel camí. He tornat al poble, a casa els pares i fa mesos que no tinc feina, però sóc feliç. M’estic retrobant amb mi mateixa i amb les meves arrels. Ara sé descartar el que em convé i el què no, no faig mal a ningú, tinc la consciència tranquil·la i gaudeixo, gaudeixo molt. I tinc petites i breus històries, i d’altres de més llargues, i fins i tot d’altres que potser es converteixen en futur, i aprenc de cadascuna d’elles. I totes em fan adonar del què tenia i del què tinc; i malgrat sembli que he perdut moltes coses, crec que tinc més que mai. Tenia una relació, però tota la gent que m’estic topant en aquest temps em fan veure que la majoria són molt millors del que jo tenia, m’he topat amb gent que m’ha fet sentir valorada, especial, bonica,…M’han fet sentir com quan tenia 20 anys, i torno a somiar, a sentir, i torno a nàixer i a créixer, i torno a ser jo!

Sí, encara penso amb Ell molts cops, i sí, encara l’estimo. De fet, crec que sempre l’estimaré, però també tinc molt clar que no tornaria amb Ell, que és el temps lliure el que em fa pensar en ell en certs moments. He descobert grans persones, grans amants, gent que sempre havien estat al meu costat i no els havia valorat. Gent especial, gent encantadora. Alguns amb qui m’agradaria accelerar el que hagi de passar, i alguns amb qui no m’atreveixo a dir res perquè no vull ser conscient del què esta passant i prefereixo deixar-ho en mans del destí.

La qüestió és que el temps tot ho cura, i que per molt enfonsades que esteu en moments de la vida, per molt que sembli impossible que aparegui una espurna de llum, després d’aquests mesos tan llargs de foscor el que ve és increïble, i creieu-me, val la pena! Viviu! Ens ho mereixem, tothom!

“…quan ballis amb la tristesa posa-hi música bonica” #txarango

Estat d’ànim. 9,5!

Avui escric al nou Ell, al que m’està produint aquest somriure de punta a punta totes les hores del deia.Ja no recordava com eren totes aquestes sensacions. L’alegria de rebre un whatsapp, l’emoció de com aniran les coses perquè encara es tot molt nou, la il·lusió, les mirades, les carícies, els seus petons… tot! Tornar a sentir aquelles papallones a la panxa [una altra vegada aquesta sensació], somniar desperta tota l’estona feliçment, sentir. Gràcies per recordar-me qui era, gràcies per fer-me sentir tan especial, per tractar-me amb aquest tacte, per mirar-me amb aquella rialla, per cuidar-me. No sé com continuarà la nostra història, però si per mala sort no avança, t’he d’agrair igualment tot el que m’has donat. M’has fet tornar a creure en mi mateixa, m’has fet veure una cara de mi que amb el meu ex havia desaparegut, si és que hi havia sigut mai…

M’agrada el lent que avança tot, em dóna un bon pressentiment, gaudir cada petit pas que fem, amb la incertesa que ho fa tot tan emocionant. Cada dia estic més contenta d’haver-te conegut, i cada dia m’agrada més tot el que descobreixo de tu. És com si ens coneguéssim de fa molt temps, vides paral·leles i, m’agrada.

Feia temps que no m’ho passava tan bé com aquest cap de setmana. A mi ja m’ha arribat la primavera, torno a somriure, torno a ser jo, la que feia anys que havia desaparegut, que poc a poc s’havia anat amagant. HE TORNAT!

Potser sí, potser l’únic que em passa, és que m’estic enamorant, un altre cop :)

PD, estat d’ànim: 10!

I retrobar-me amb vells paisatges, amb velles amistats, amb la pau, amb la natura, amb la família, i amb els valors de les petites coses, és una de les coses bones dins d’aquesta època de canvis que estic passant. He tornat a la meva habitació que em coneix tant, de quan m’hi passava moments i moments de la meva adolescència explicant-li els meus secrets, al meu cau. Al lloc que em fa retrobar, que em fa memòria a mi mateixa de qui sóc i què vull. Encara està amb les parets de colors, aquell cartell del Che Guevara, la col·lecció de cd’s, les bruixetes, el cartell d’Euskal Herria, algun cartell de manifestacions, fotos velles i, fins i tot, aquell cub de Bon Jovi. És una màquina del temps.

Em sento alegre, forta, optimista, feia molt que no em sentia així, i tot i que considero que encara no l’he oblidat, cada cop estic més a prop de que la porta es tanqui d’un cop de vent. En part em sap greu, m’agafa aquella nostàlgia, la imatge de com si els bons records fossin uns globus i jo m’hi agafo fort mentre ells intenten fugir cap a un altre lloc, i jo sé que els he de deixar anar, però no els acabo de soltar, però els deixaré, aviat, ho sé. I en part, sé que no hi ha volta enrere, que no és el què vull, que estaríem igual al cap de 2 dies, que ja ho hem intentat molts cops i no funciona. Temps, que passi el temps i tot això marxarà, igual que ja han marxat els pitjors dies.

Alegria.

Estat d’ànim; 8