Una pols de Mishima

Publicat el 23 Abril 2026 per francescviadel

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 19 d’abril de 2026.

L’escriptor japonés, Yukio Mishima.

El meu primer Sant Jordi va ser un Mishima en una traducció al castellà: El marino que perdió la gracia del mar. Això fou l’any noranta i poc. Aleshores, jo vivia en un àtic de Cerdanyola compartit amb dos-cents companys de carrera i la meua vida pràcticament era només un esforç constant per fugir del soroll dels altres i de les seues pors que eren, també, les meues. Fugir, fugir, fugir… 

El llibre me’l va regalar C.C. Crec recordar que me’l va dur fins aquella ciutat minúscula i incomprensible als peus de Collserola dins d’una gran bossa de pell, ben perdut enmig d’un batibull d’objectes: un pintallavis color de cirera, una llibreta de tapes dures, un parell de paquets de mocadors de paper, una poma, una esverada papallona de les ortigues, una mostra de perfum d’Eau d’Ysey, un grapadet ínfim de sorra… Degué fer el camí fins a ma casa des de l’estació llefardosa de tren pujant per l’avinguda de Catalunya, caminant amb altivesa, els pits tremolant-li lleument dins d’aquella brusa blanca fina com de paper. “Avui és Sant Jordi”, em va anunciar somrient només obrir-li la porta, amb una boca gran, enorme, que donava moltes ganes de menjar-se-la a mos redó. Per mi, algú que havia acabat d’arribar de la selva, era la primera notícia d’una celebració tan nostrada.

Aquell dia de ben segur que ja no vam agafar l’atrotinat bus de color blau verdós fins la universitat. Agafaríem, possiblement, el tren a Barcelona i passaríem el matí passejant per les principals artèries de la ciutat entre parades de llibres i de roses, engolits per la gentada. Potser després dinaríem un menú en un restaurant de Sants o, potser, només vam matar les hores parlant de tot i de res fins la caiguda de la nit en els graons del Parc Industrial, sota una de les nou torres far. Potser també vam dormir junts. No ho sé. 

D’aquell dia encara resta per tot de la meua existència una pols de Mishima que fa olor d’eternitat però també de derrota: “(…) I això no obstant, en la travessia del darrer viatge, Ryuji havia descobert que estava cansat, mortalment cansat de l’ensopiment de la vida del marí. Tenia la certesa que ja ho havia provat tot en ella, fins les femtes, i n’estava fart. Que boig havia estat! No n’hi havia glòria que trobar, en cap lloc del món. Ni en l’hemisferi nord. Ni en l’hemisferi sud. Ni tan sols sota l’estrella amb què tot marí somia: la Creu del Sud (…) ”.   

En un naufragi vaig perdre el llibre junt amb molts d’altres que m’havien acompanyat el viure. Però vet ací que un dia la tempesta de la nostàlgia me’l va retornar i ara el guarde com un tresor, amb les seues dedicatòries. D’aquell temps heroic només m’ha quedat potser aquest Mishima i tot el que habita entre les seues pàgines: un retrat, un mapa, una factura. Recordeu i anoteu: “(…) El llarg bes els submergí en íntimes i sensuals onades. Fusako sols fou conscient de la partida de l’endemà. Acaronant les galtes de Ryuji, les calentes superfícies de laca del seu rostre afaitat, aspirant l’olor de la carn que ascendia del seu agitat pit, Fusako va sentir que cada nervi del cos del marí li cridava el seu adeu. La forta, furiosa, abraçada de Ryuji expressava el seu desig desesperat d’afirmar que ella era real i que en veritat estava amb ell”. 

El meu segon Sant Jordi de veritat, recordat, va ser molts i molts anys després. Cap a les nou de la nit, des de la meua butaca esventrada, vaig enviar secretament un missatge a C.C. que en un alè va travessar oceans de silenci i memòria: “Hola. Al desembre vaig tenir un infart. Estic bé, però. Només volia que ho saberes”. Només volia que ho saberes, només… Aquell Sant Jordi no vaig tenir llibre. Això crec. O tal volta sí però cap de tan important com el que explica la dissortada història de Fusako i Ryuji. Tant se val. Ara ja no té la més mínima importància. Fet i fotut, els dies de Sant Jordi s’han anat succeint, any rere any. En uns havia comprat fins a quatre o cinc roses. Ara, i des de fa anys, només me’n compre una per a plantar-la en la taula del minúscul menjador. Durant uns dies fa goig fins que, finalment, s’asseca, mor i acaba, fatalment, en el poal del fem.

Un any més els carrers s’ompliran de gent. L’oligopoli editorial llençarà els seus escriptors a la captura de compradors i aquests es barrejaran amb els que volen provar de ser famosos i que potser han vingut des de les perifèries paupèrrimes amb el cap ple de pardals… Escriptors novells, vells, gastats, pudents, bonics, sense lectors, escriptors ensopits i despistats, clenxinats, polits, resignats, cofois, estúpids, ingenus, grollers, amistosos, cruels, escriptors i escriptores totes que es barrejaran amb els xiquets de les escoles que fan recapte per al viatge de final de curs, amb l’insòlit llibreter xinès i els paradistes de mil revolucions ajornades, l’editor fracassat, l’excursió d’uns de poble, els passatgers australs d’un creuer perdut, l’ànima alegre de Josep Piera abillada a l’estil grec amb la seua túnica blanca i el cap cobert amb una corona de llorer… En el cel que plana sobre aquell formiguer o camp immens de roses sempre quedarà una pols de Mishima, un missatge desesperat. 

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Cartes marcades

Publicat el 21 Abril 2026 per francescviadel

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 5 de maig de 2026.

Fotograma de la pel·lícula francesa Tromperie, en castellà traduïda com a Fantasías de un escritor, basada en una novel·la de Philip Roth.

Ens passem la vida arriscant la pell. La immensa majoria de les vegades amb total inconsciència. El cas és que el dimoni ens tempta cada dia, ens asseu a taula i ens arrefila de braç la seua baralla de cartes marcades. “Hi ha molt a guanyar”, ens repeteix una vegada i una altra fent carasses.

Suposem el cas d’algú que està a punt de jugar, que potser voldria provar com ara T., flamant llicenciat que passa de poc els quaranta. Sorgit de les entranyes mateixes de les classes populars, tot li ha costat molt i molt i molt. Objectivament, i en comparació als seus companys de l’escola, no es pot queixar. A ells els ha tocat fer de manobres o de llauradors sense terra o de tristos escrivents d’oficina. En canvi, T. ha vist una miqueta de món i no s’ha hagut d’embrutar les mans per a endur-se el pa a la boca. Té dona i dos fills. Viu sota un sostre que, més o menys, li pertany i té una faena sense massa perspectives però que, de moment, i si més no per un parell d’anys, ningú no li pot llevar. La crisi econòmica, però, la pitjor que mai no s’ha vist des del crack del 29, li alena al bescoll. És un alè pudent, de cos podrit. Els noticiaris cada dia parlen de gent que s’estimba cap per avall des dels seus habitatges per acabar esclafats contra el terra, als peus mateixos dels membres de les comitives judicials que certifiquen els salvatges desnonaments. (Cal saber que tots els membres d’aquestes comitives duen per prescripció mèdica entre les bragues o els calçotets un exemplar de la puta Constitució). T. no pot dormir pensant en aquells cossos rebentats. La por se’l menja per un garró. I vet ací que un dia un amic seu alemany el convida a passar uns dies d’estiu amb la família a Berlín. C. és un empresari d’èxit que viu en un ampli i luxós apartament amb la seua dona, L., a Mitte. També tenen dos fills de la mateixa edat que els de T. i M.  Els matrimonis es van conèixer en un viatge organitzat que van fer fa un parell d’anys, abans del cataclisme, per Itàlia. En saber de les seues angoixes, C. li ofereix un lloc de comercial a la seua empresa. Òbviament, haurà d’aprendre alemany i, també, ensinistrar-se en l’ofici, familiaritzar-se amb les vendes i els productes que fabrica però tot té arreglo i C. n’està convençut de les qualitats del seu amic. T. li agraeix de tot cor l’oferta. Els alemanys de crisis no en tenen o almenys no deixen al carrer als de la seua tribu. L’oferta és temptadora però també un repte i un problema seriós per a l’estabilitat de la parella. M. deixa les coses clares: jo a Berlin no me’n vaig ni morta. Així les coses, tornen a València a les seues vides, tan confortables com insegures enmig d’aquella tempesta econòmica que veuran com s’endú per davant molts dels seues amics, parents i coneguts, encara que ells se salvaran i anys a venir, tan pobres com han sigut sempre, pensaran si no haurien prosperat en aquell país, en aquella ciutat a la qual no han tornat mai.

Parlem ara de S. i de W. Tots dos s’han retrobat després més de vint anys de separació, de no saber res l’un de l’altre. L’encontre, fa un parell de mesos, va ser casual. Es van trobar en la cua de la caixa d’una botiga de roba en un centre comercial de la ciutat. La vesprada de l’endemà la van passar junt en l’habitació d’un hotel del centre. Cap dels dos havia sentit mai aquella sensació d’eternitat ni tan sols quan van ser joves i els seus cossos es delien per un plaer sense límits. Estan a punt de fer els cinquanta. Des que s’han trobat es pregunten nit i dia, entotsolats, què els va separar, per què es van separar. Han estat ignorant-se durant tota una vida i ara resulta que no poden estar l’un sense l’altre. S. només ha tingut una filla que ara és a punt de fer el batxillerat. W. En té tres, de fills. El major ja ha fet els vint i vol escampar el poll però els menuts, de dotze i vuit, encara donaran molta guerra. Sobretot el més menut, que pateix d’un trastorn de conducta. S. diu que és molt feliç amb el seu matrimoni. W. diu que també. S’ho diuen nus, abraçats, mentre ell li mossega el mugró d’un pit i ella, estremint-se, li demana que entre dins seu. Molt sovint es demanen si no haurien de fer el pas i reprendre junt la vida que no van fer dues dècades enrere. En algun moment semblen disposats a trencar les seues famílies i instaurar-ne plegats una de nova que no s’assemble a res del que han viscut amb les seues respectives parelles. Tot és com garbellar aigua. Un dia, S. proclama en silenci que aquell amor, aquell desvari, s’ha acabat. Prefereix continuar arriscant amb el que té. W. accepta resignadament aquell silenci de la seua amant i deixa d’empaitar-la. Com siga, al cap d’uns pocs anys tots dos s’hauran divorciat i hauran conegut altres homes i altres dones pensant que tots eren S. o W., buscant S. o W… 

Les cartes sempre estan marcades. Aquests dies, mentre pense en les crisis i els suïcidis quotidians que cometem i el futur incert que a tots ens assetja, rellegisc La contra vida de Philip Roth. Ací un resum: Nathan Zuckerman, dentista, amb una vida familiar sense sobresalts, un dia descobreix el sexe amb una avidesa pròpia d’un adolescent. Nathan es tira tot el que es mou, alegrement, curull de vida. És el premi, potser, al que ha sigut fins aleshores una vida matrimonial convencional, sense massa interès. Un dia té un atac de cor que li mata el piu, que li mutila la seua alegria. El metge li diu que no passe pena, acabarà acostumant-se a aquella trista castedat, que encara és jove i en uns anys la medicació farà miracles i quasi segur que podrà recuperar les seues ereccions. L’alternativa és una operació molt riscosa. Podria morir. Paga la pena? Nathan no té espera. Vol jugar. I a l’última, s’acaba quedant a la taula del quiròfan. Jugueu?

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Què en faré de la meua mort?

Publicat el 30 Març 2026 per francescviadel

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 de març de 2026 a La Veu del País Valencià.

El carrer Molí de la Vila, Algemesí, avui. Foto/F. Viadel

Quan el germà menut va fer un any la mare va organitzar una festa. A les cases com la nostra no era habitual celebrar els aniversaris. Això era cosa de les famílies americanes que vèiem a les sèries de la televisió i també d’uns pocs rics (o ric-racs, és a dir, de pega en el llenguatge del meu pare) que miraven d’imitar-les per estar a la moda. En les acaballes d’aquell món, a les nostres cases el que tocava era celebrar el sant, modestament, impietosament amb un poc de dolç sovint fet a casa i una mica de mistela.

Aquell dia, però, la mare va encarregar una ‘tortà’ del forn i va fer cridar al fotògraf del barri que va arribar carregat dels ginys propis de l’ofici i amb aires de fetiller de la tribu o d’artista de pinzell. Vaig ser l’encarregat de convocar, en el mateix moment, els meus amics veïns de l’escaleta. Vingueren també els meus cosins germans i els dos fills del company de treball del meu pare.

D’aquella celebració se’n conserven dues fotos. En una posem el meu germà i jo amb els cosins. En l’altra, arroglats al voltant de la minúscula ‘tortà’, en un menjador com el puny on a penes cabem, hi som tots.

En totes dues fotos al meu germà, pobre, se’l veu espantat com un conill. Ni rastre de la mare, de les mares. Són les grans absents d’aquella vesprada d’estiu de què recorde uns pocs segons, lluminosos. De totes elles, crec, que només queda la meua. Ni rastre tampoc dels pares. Devien estar, segur, al casino. Per res del món aquells herois de la terra i el trinquet haurien assistit a un ritual com aquell ple de criatures i dones.

Han passat més de cinquanta anys. De vegades, mire aquelles fotos només per constatar la velocitat en què se’n va el temps, com si fos aigua pel forat de la pica. Han passat tantes coses des d’aleshores… Per sort, els germans hi som tots encara. A més, estem prou sencers, prou refets de les queixalades de la vida que ens han ferit de maneres desiguals. El germà fa anys que porta un camió. Me’l puc imaginar a bord d’aquella bèstia amb l’aire d’un capità de dirigible fendint els núvols. La germana treballa en un magatzem des de fa anys i panys. I la faena li ha destrossat les mans però, així i tot, no es rendeix. Ha tirat endavant una casa que es diu prompte. Tots dos tenen dos fills meravellosos. Són els meus estimadíssims nebots els quals figuren amb el propi fill per qui donaria la vida en la línia successòria de la corona.

No ho teníem fàcil cap de nosaltres. Destinats a ser material de reomplit en una societat de classes, hem pogut fer la viu-viu sense que ens destruïren ni ells ni les seues dinàmiques infernals d’acaparament infinit, de dominació. Qui tinga collons que em diga a la cara que les classes socials no existeixen, que són un galimaties dels comunistes i altres faunes.

Mirant aquelles imatges pense també en aquell món i voldria escolar-me per una escletxa de la immensa i invisible maquinària del temps i tornar-hi d’amagat i quedar-me quiet en un racó d’aquell menjador perquè els anys no em tornaren, no ens tornaren, a passar per damunt com una aplanadora.

No fa massa em vaig interessar per aquell pis. Un veí i amic d’aquell temps encara em va dir que l’havien posat a la venda. Vaig rumiar-m’ho molt. La idea més que obtenir aquella propietat era recuperar el temps feliç que hi vaig passar. Recuperar aquella vesprada de festa del germà. Recuperar els divendres a boqueta nit, els migdies dels dissabtes davant la televisió, els matins de diumenge perfumats del massatge d’afaitar del pare. Tots els meus dies de jocs de carrer i de despreocupació.

Els anys passen i ho fan molt ràpidament. Uns bons amics meus sempre que ens trobem em pregunten un punt faceciosos, amb afecte, si ja sé què en faré, de la meua vida. La pregunta podria fer-se d’una altra manera: saps si mai tornaràs, és a dir, el dia que ja no hages de fer faena? Però no tinc resposta mentre que sovint em pregunte a mi mateix que què en faré, de la meua mort, quan ja no faça faena, òbviament, si és que mai deixe de treballar. Els dies de la meua mort seran, això segur, solitaris, i passaran també molt ràpidament. No sé si seran en un pis com aquell del carrer Molí de la Vila o en un com aquest on ara mateix escric mentre sent el lladruc odiós dels gossos del veïnat i el pas invisible d’un núvol verinós de pòl·lens per tota l’estança. Mentre pense aquells dies.

Publicat dins de Literatura, Periodisme, Societat | 1 comentari

Inferns

Publicat el 22 Març 2026 per francescviadel

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 15 de març de 2026.

Casa abandonada i afectada per la Dana. Foto/Francesc Viadel

El pare va tenir molts inferns. Alguns els vaig arribar a conèixer encara que només d’arrapa-i-fuig com qui guaita uns pocs segons dins d’un pou profund per a donar-se valor. Mai no en parlava, d’ells. Quasi sempre els sabies en la seua mirada. Quan entrava en un, els seus ulls marronosos, es tornaven de vidre, s’assemblaven quasi als d’un peix acabat de treure de l’aigua. També li’ls endevinaves quan explicava els dels altres. Així, un dia arribava a casa i et contava que a no sé qui que havia anat amb ell als escolapis li acabaven de fer el forat de carabassera a la gola i que els metges li havien dit que ja veuríem com quedava la cosa, que aquell tall només havia estat un pedaç per anar tirant. Llavors, passava uns quants dies rentant-se les mans amb lleixiu perquè el gest de dur-se un cigarret a la boca li resultara del tot repugnant. Es veu que un conegut li havia assegurat que aquell era un mètode infal·lible per abandonar el vici. També passava uns dies deixant els paquets al capdamunt de l’armari aparador de la seua habitació com si allà dalt, per art d’encanteri, aquests desaparegueren. Val a dir, que el cim ple de pols d’aquell enorme moble era el lloc dels paquets de tabac proscrits en moments de pànic i dels deixats en dipòsit per a moments de falta. També era el lloc dels papers importants i dels prohibits. Fins que no li passava l’ensurt, em reprenia severament cada vegada que em veia fumar, és a dir, tothora. Però a mi, que en aquell temps era immortal, se me’n fotien els seus advertiments.

Els inferns del pare eren infinits, inabastables. Sempre estaven allà. I encara que ell, com he dit, no en diguera mai res, jo ho sabia. Eren inferns de pobre que anaven plens de dimonis insignificants i, això no obstant, no menys danyosos i cruels que els inferns de rics. 

Un dia el seu infern va ser un atac de ciàtica que el va deixar mig mort al llit amb uns dolors insuportables que esmortien amb un potent opiaci. El cas és que durant molts dies no va entrar ni un duro a casa ni tampoc cap ajut de l’assegurança agrària. Vaig haver d’anar a comprar-li un pijama i una bata a espera en una botiga del barri per si de cas havia d’acabar ingressant en un hospital. El pare mai no havia tingut fins aleshores una peça de roba d’aquell tipus reservada al seu entendre a les dones i les criatures. Mai no el va arribar a estrenar. La bata, sí. Quan se la posava adquiria l’aspecte d’un home del comerç arruïnat.  

Els pitjors inferns sempre eren els dies de pluja a l’hivern, en plena collita de les taronges, o bé en el ple de l’estiu, quan els camps, si de cas hi havia sequera, s’omplien de rates i de foc. No era fàcil escapolir-se’n. Els dimonis sempre li rondaven. A les taules del saló recreatiu de la cooperativa, al taulell del bar, enmig del camp, al llit… dimonis que apareixien de sobte i se l’emportaven als seues reialmes on tot era fosc, incomprensiblement i gratuïtament dolorós. Potser en l’únic moment que no el van empaitar els dimonis va ser durant els anys de la infància, molts anys després ja d’aquella guerra que havia deixat esquelets pels racons de totes les cases, vora les séquies. De la guerra de la qual el seu pare en parlava amargament envoltat dels seus propis dimonis.

Temps de nadar al riu, de córrer nuet pels camps, de fullar nius. Temps de despreocupació.

Per a eixir una estona dels seus inferns, el pare s’esforçava molt i molt a somiar que li tocava un dècim de loteria i que amb aquell dècim comprava molta terra i un pis a la mar i una motocicleta nova… Tots els somnis li cabien en les butxaques.

Sovint, per consolar-se, solia vantar-se que vivien sota cobert. Teníem una casa de no sé quantes navades, corral, amb molt d’espai. I teníem un tros de terra, no gaire gran, amb una figuera i uns rosers en l’extrem nord que sempre florien esponerosos. I quan el pare entrava en el seu tros, l’infern quedava fora, lluny d’ell.

La casa ja no existeix. La va tirar a terra un constructor dos minuts abans d’esclatar la crisi del 2008. Ara és un solar sobre el qual dansen els meus records d’adolescent com calaveres entre penombres. El record d’aquella habitació que donava al carrer on tan feliç vaig ser amb X. El record del corral sota un núvol de gesmilers i el murmuri estiuenc de les xiquetes que aprenien a cosir en la casa del costat. El d’aquell terrat des d’on albirava, ocultes dins d’un bosc d’antenes de televisió, les cúpules renaixentistes de Florència, els gratacels de Berlín i els de Londres, una bandada de dirigibles en ruta cap a l’Àrtic amb els seus passatgers misteriosos, impossibles.

El camp tampoc ja no és nostre. Al poc de morir sobtadament el pare, es va vendre i tots ens vam quedar més orfes, sense aquell tros de pàtria. Sense terra i sense casa al pare només li hagueren quedat inferns. Els inferns del meu pare són també els meus. Sense casa, sense terra, sense pàtria.

Publicat dins de Literatura, Periodisme, Societat | Deixa un comentari

Tsukiko i Haruki

Publicat el 18 Març 2026 per francescviadel

*Article de Francesc Viadel publicat el 8 de març de 2026 a La Veu del País Valencià.

Els amants, René Magrit, 1928.

A El cel és blau, la terra blanca  Hiromi Kawakami explica una història d’amor. Un dia Tsukiko, una fadrina impenitent de 38 anys, amb una vida anodina d’empleada d’oficina, es troba casualment en una taberna amb Haruki Matsumoto, el seu antic professor de batxillerat amb qui es porta trenta anys de diferència. A tots dos els uneix la solitud patida en una ciutat incomprensible, el reguitzell de records de totes les seues pèrdues i naufragis rememorats, ara i adés, en el reialme dels seus silencis. El desig, doblegat per l’edat i per una melancolia pesant, només a l’última intenta confirmar l’evidència d’un amor que sembla del tot necessari per a continuar respirant. 

En contra del que puga semblar, la de Tsukiko i Haruki no és una història melindrosa. A mi, no m’ho sembla. Més aïna hi veig les traces d’una crueltat, diríem, refinada. La solitud ho és. La desavinença amorosa, en totes les seues versions quan l’amor és l’única salvació possible, també ho és.

Aquests dies recorde un dels passatges més intensos d’aquest relat. El viatge dels dos amants a una illa remota on hi és soterrada qui va ser la dona del vell i cansat professor. Tot té l’aire d’un comiat sobrevingut. L’illa, tal volta, com a punt final d’un llarg trajecte entre allò que va ser i allò que no podrà ser, si més no, per massa temps. Junts i, alhora, tan lluny l’un de l’altre. Cadascú d’ells atrapats en els seus propis neguits i frustracions. L’esforç titànic, esgotador, per reunir les seues ànimes en un únic cos. Aquell hotel, que imagine de paper i fusta, ofegat per una impenetrable selva humida. Aquella intimitat un punt forçada, amarga.

Tots hem tingut, en algun moment de la nostra vida, el nostre hotel impossible en una selva imaginada i no per irreal menys perillosa. O l’hem tingut, o el tindrem, o el voldríem inconscients dels riscos que podríem córrer. 

No sé per què, de sobte, aquests dies, m’assalta el record d’una lectura que vaig fer ja fa alguns anys i que, en cap cas, em va provocar, posem per cas, l’emoció dels textos d’Orhan Pamuk o de Robert James Waler. Val a dir, que la història de Kemal i Füsun em va arribar a pertorbar. Aquella obsessió malaltissa, aquella passió tràgica. La del fotògraf Robert Kincaid i Francesca Jhonson em va emocionar. A Tsukiko i Haruki, només els entenc, me’n compadisc d’ells. 

Acabe de llegir també Mercè i Joan, de la meua amiga Eva Comas, una ficció de la relació que van mantenir la Rodoreda i Joan Prats (l’escriptor que no escrivia), més conegut pel pseudònim d’Armand Obiols. En paral·lel he llegit la magnífica biografia de l’autora de La plaça del diamant feta per una altra escriptora important, Mercè Ibarz. A Rodoreda. Exili i desig, Ibarz, delimita en els límits de la realitat aquella relació que va ser motiu d’escàndol, de maledicències, de condemna moral contra Rodoreda. L’altre dia, mentre preníem un vi a la cafeteria del Palau de la Música, li vaig preguntar a Ibarz sobre aquest afer. La de Saidí va ser molt clara, taxativa: “Rodoreda i Obiols? Doncs, una història com totes, com la vida mateixa, o mai no t’has enamorat?” 

Certament, qui no ho ha fet? Al capdavall, existeix l’amor com a possibilitat, com a remei per a evitar el sense sentit d’una existència ensopida, dolorosa, fugaç, condemnada a extingir-se sense més ni més, absurdament. Hi ha també els que el neguen, sense pal·liatius, amargament, un punt enrabiats, parapetant-se fins i tot en raons psicobiològiques de pes, irrebatibles. Aquests darrers m’inquieten, no m’acaben de caure bé i al mateix temps no m’atreviria a rebatre’ls amb la certitud de guanyar-los el pols. 

Els dies passen. A Barcelona torna a ploure com a l’illa de Haruki -en aquest cas l’illa és d’ell i Tsukiko només és una invitada-. Si els dies “ens” passen vol dir que encara estem vius. Tan vius com els joves que aquests primers dies de primavera s’acacen a mirades al vetllador de baix de casa mentre s’atipen de cervesa. D’ací a no res, els hi faran companyia les garses viatgeres que cada any de camí o de tornada a Àfrica o què sé jo treuen el bec per pidolar un manró de pa o uns cacauets fregits. Si això d’ací fos una taverna japonesa i no un bar normal i corrent d’entrepans i menú de migdia (calamars a la romana, amanida russa, pollastre a la planxa, botifarra amb mongetes…) els amants de la fràgil i riallera Kawakami s’haurien pogut conèixer ací. Ho haurien tingut tot. La solitud. La desesperança. La resignació. També, un bosc d’arbres gegants, vells i cansats enmig de l’illa enorme, ignota, que pot arribar a ser aquesta gran ciutat. Haurien tingut una pluja groga de pol·len i el dring dels tramvies i la cridòria dels xiquets en eixir de l’escola i l’olor del mar. Si els dies “passen” és que encara podríem estimar algú.

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

I si Mercè Rodoreda hagués sigut d’Aielo de Malferit?

Publicat el 13 Març 2026 per francescviadel

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 27 de febrer de 2026.

Mercè Rodoreda. Foto/Arxiu d’El Temps

El PP vol embolicar de nou la troca a compte del valencià. Una vegada més volen exigir el certificat de “puresa de sang” als autors que s’han d’estudiar en batxillerat. Ja ho van intentar altres governs d’aquest partit mateix quan els de Vox en formaven part i, alhora, tenia lloc l’operació de canibalització dels molt bavaresos d’Unió Valenciana de herr Lizondo. 

I amb tot, a ningú se li escapa -començant per ells- la magnitud de l’estupidesa, la salvatjada en termes culturals i educatius que representaria una mutilació curricular com aquesta. No crec, però, que per més manifestos i declaracions que es facen es donen per al·ludits ni s’immuten. El valencià els la bufa, i molt especialment a tipus com Mompó o Juanfran que el parlen amb solvència per a vergonya, supose, de totes les maripilis, pocholos, falangistes i “això ho pague jo’”de la seua pròpia quadrilla. 

Anem a pams. Algú es creu que aquest mateix personal mouria un dit, posaria un cèntim d’euro per a promoure l’obra de Mercè Rodoreda en el cas que aquesta hagués nascut a Aielo de Malferit com Nino Bravo? L’autora de La Plaça del Diamant continuaria sent una escriptora en català (el d’Aielo) i una roja i un dimoni emplomallat. I si Salvador Espriu s’haguera criat a Algemesí, haguera escrit La pell de brau mentre passejava pels horts de vora el llorentí Barranc dels Algadins? No cal escarrassar-se més. Només cal veure l’entusiasme que els provoca Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Enric Valor. Fins i tot, un autor com Xavier Casp de qui tan ràpidament se’n van oblidar així que no els va fer falta per a invocar “el valencià vertader”, atès que ja havien guanyat i tenien la mirada posada en la terra sagrada dels PAI.

Al capdavall, el problema, òbviament, no és l’origen sinó la llengua. Una llengua que des del seu castellano-espanyolisme obtús, cellajunt, odien o menystenen amb tanta força que es cagarien damunt si no fora mirar.  

El cas és que aquesta colla de pillos se les saben totes. Mouen el vesper del valencià per acontentar l’ala dreta del Movimiento -els camises velles de Vox-, però ho fan en un moment en què, en cas de tenir la capital en França, les masses ja els haurien cremat dins del palau de la Generalitat, corbelles en alt, al crit de ¡llibertat, igualtat i fraternitat! Tot això, mentre les guillotines haurien sigut un no parar a les places de València. 

Certament, ara no és -ni per ells ni per a ningú- el moment d’Ausiàs March o de Joanot Martorell. És el de l’alcalde Luis Barcala i la màfia dels habitatges de protecció pública d’Alacant en el context de la crisi de l’habitatge més greu de la història recent, tenint un govern de la Generalitat en què 29 alts càrrecs i el sompo de Juanfran acumulen una mitjana d’entre dos i tres propietats per barba. Més que un govern, com ha apuntat el periodista Adolf Beltrán, sembla l’organigrama d’una immobiliària. 

És el moment, també, del desvergonyit de Carlos Mazón que està a punt de seure davant d’un tribunal a compte de la seua responsabilitat en 238 morts mentre a Les Corts, impúdicament, aquest partit del “valenciano” puteja els familiars de les víctimes de la dana i dona el protagonisme a una associació que fa un tuf d’extrema dreta que tira de tos amb l’únic propòsit d’emmerdar.

I sí, és cert que mentre aquest personal se centra en els seus negocis no s’està d’aniquilar públicament la llengua del país. La relació de forces polítiques i la situació mateixa sociolingüística del valencià no deixa massa marge per a una contestació civil i política contundent que els dissuadisca de les seues polítiques valencianòfobes. Com vulga que siga, cap valencià decent es pot quedar de braços plegats davant d’aquesta involució. La primera cosa que caldria fer seria potser desmuntar el relat propagandístic d’un partit instal·lat en la corrupció. La segona, articular un front cívic amb prou capacitat per a respondre en totes les instàncies qualsevol vulneració de drets.

També podem esperar tot confiant que bufen nous vents mentre ells es reparteixen els pisos en la platja de Sant Joan a compte de la valencianitat de Sor Isabel de Villena o especulen sobre quantes persones s’endugué el fang mentre Mazón tancava assumptes estrictament confidencials en un fosc reservat de la ciutat de València.

Deixa un comentari

Barcala, amor meu, posa’m un pis en Alacant

Publicat el 12 Març 2026 per francescviadel

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 20 de febrer de 2026.

Vista d’Alacant. Foto/Francesc Viadel

Estimat Luis, fa dies que no deixe de pensar en tu, en nosaltres (els valencians), en Alacant, bonica i blanca i de sal. Ja saps com m’agradaria viure a l’ombra de les seues xicrandes i palmeres, del seu castell, passejar-la amunt i avall cada dia embafat del seu clima benigne: General Marvà, plaça dels Cavalls, plaça del Portal d’Elx, Plaça Gabriel Miró, carrer Federico Soto, Calvo Sotelo, Almirall Julio Guillen Tato, Castaños, parc de Canalejas… platja del Postiguet, de sant Joan i d’Aigua Amarga…

Per què no em poses un pis? Va!, no sigues dolentot, agarrat, llepafils, cap quadrat i de la norma, normeta, normativa… No et faces ara l’estret ni el democratot i bla, bla, bla… que ací ens coneguem tots. Jo ja sé que no soc dels teus, vull dir, un militant del PP, un home d’ordre, conservador discret. Tampoc soc fill de cap de les famílies benestants de la ciutat. No tinc res a veure amb el mandarinat dels notaris ni amb cap funcionari de la teua llocada. No abomine de la llengua del país, ni per res del món voldria que Alacant, la nostra Alacant, es convertira en un simple apèndix d’Espanya, en un monyó mal recosit als posterols d’Albacete i Múrcia. Ni voldria, encara, que acabara sent el barri mariner de Madrid o un ressort per a tots els gàngsters d’Europa.

Per a res, soc dels teus. Fins i tot, no em fa res confessar-te que soc un dels molts que, com a fill d’un poble afectat per la dana, com a valencià, ha maleït els ossos del teu compare Mazón. Quin pocavergonya! Els dimonis se l’emporten. Però què collons us passa quan us ajunteu? Amb tan bons xics que sembleu! Amb tan bé que parleu i vestiu i canteu i guanyeu!

I, malgrat tot, lluny de vosaltres com estic, tu i els teus no hi podríeu fer una excepció amb mi? Una sola excepció entre milions de conciutadans ni que siga per a donar un exemple de com sabeu redistribuir la riquesa, sense rancúnies ni recels. Què et costaria fer el gest? M’ho pagaria jo, eh? Amb diners guanyats honradament. Res de trampes ni comissions.

Segur, amor meu, que no podríeu fer els ulls grossos i facilitar-me l’accés a un habitatge en aquesta urbanització dels miracles? Arreglar-ho, mirar-s’ho amb carinyo… La veritat és que 600.000 euros no sé d’on podria treure’ls, però 200 000, encara. M’aniria molt bé tenir un d’aquests pisets vora mar, amb piscina comunitària, a preu de persona del carrer encara que jo no siga, com et dic, un dels teus. Podria, no sé, llogar-lo (ja sé que tècnicament no es pot…) i no haver d’anar tan just ara que la inflació estreny, escanya, mata… En jubilar-me, vindria potser a passar els hiverns a Alacant… “Tinc un pis a Alacant! Una ganga!”, em vantaria a la faena quan tots comencen a queixar-se de com s’ha posat la vida, a explicar cagats de por que en menys d’un any els venç el contracte de lloguer i que no saben on aniran a parar i que no troben res a un preu decent en un país d’indecents. Ai!, la terreta, la merdeta, la figueta de la moma…

Quin greu que em sap tot açò, que ens sap. Luis, Luisito, no veus que excloent-me, excloent-nos, ens has deshonrat? T’has rigut de la meua, de la nostra desgràcia, ens has menyspreat com a ciutadans, i ¿per quina raó? Doncs, perquè no soc, no som dels teus. ¿No té ulls un valencià del poble? ¿No té mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, i passions, un desgraciat com jo, com aquell d’allà? Un desgraciat, vull dir, igual que les desenes de milers d’alacantins, de valencians, en risc d’exclusió social o ofegats pels preus abusius dels lloguers o condemnats a la precarietat laboral. Un d’aquests ¿No es nodreix dels mateixos aliments, no el fereixen les mateixes armes, no està exposat a les mateixes malalties, no es cura amb els mateixos remeis, no es refreda i s’escalfa amb el mateix hivern i amb el mateix estiu que un militant d’un altre qualsevol partit que no siga el vostre, que el fill d’un cambrer de Bonrepòs o d’una kelly, d’un nouvingut, d’un taxista de Benalua o d’un aturat de les Carolines?… Si ens punxeu, si els punxeu, ¿no sagnen?, ¿no sagnem? Si ens feu cosquerelles, ¿no riem? Si ens enverineu, ¿no ens morim? I, si ens tracteu injustament, ¿no hem de venjar-nos?… Si en la resta som iguals, també en això ens hem d’assemblar. Si un valencià qualsevol ofèn un poderós, un classista com ara tu i els teus ¿Quina és la seua caritat? La venjança. Si un polític corrupte ofèn un ciutadà, ¿quina serà la seua tolerància, segons l’exemple del corrupte? Doncs, serà la venjança.

De genolls t’ho demane, Luis, no podries arreglar-m’ho? No podries arreglar-nos-ho a tots? No sigues així i posa’m, posa’ns un pis en Alacant.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Vida eterna

Publicat el 10 Març 2026 per francescviadel

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 7 de febrer de 2026.

El paradís segons Peter Wenze.

Parle per telèfon. Fa molts dies que tenia pendent aquesta conversa. També en fa uns quants que espere una barra de dutxa i mitja dotzena de copes de vi tipus Storsint de la coneguda marca sueca d’accessoris per a la llar. No cal dir que són dos tipus d’espera molt distints. Una és la d’una veu que em reconforta, que sovint em fa estremir, que m’entristeix o m’alegra el dia per raons ara i ací del tot inconfessables. Fet i fet, d’aquella veu espere retrobar -ni que siga per uns minuts- un paisatge o paradís, l’emoció pura, el record del tacte d’una pell, la impossible rendició als meus desitjos del temps i de les circumstàncies penoses que l’acompanyen. L’altra és una espera ansiosa, molesta, que duu aparellada la satisfacció d’unes necessitats un punt estúpides que a penes fan un poc més suportable el dia de cada dia amb tots els seus segons i dècimes de segons pesants com cabassos plens de fang.

De colp i volta, sona estridentment el timbre de l’apartament i em veig obligat a interrompre la conversa per si de cas és el transportista amb la meua barra de dutxa i les meues copes. En despenjar l’intèrfon, una veu femenina pretesament insinuant, em pregunta en castellà si m’agradaria viure la vida per a sempre, la vida eterna. Òbviament, li conteste que no, irritat, gairebé ofès i ràpidament torne a la conversa que he deixat i explique allò que m’acaba de passar. Riem molt tal com féiem quan ens créiem de veritat eterns i parlem encara uns minuts i després imagine des d’on m’haurà estat parlant fa un moment, i com anirà vestida, i què farà després, vull dir d’ací una estona, aquesta vesprada d’aquest dia gris i fred de febrer.

I pense també amb aquella xicota que va regalant -o venent- la vida eterna de casa en casa com si fos una repartidora de butà o una antiga venedora d’enciclopèdies o de cursos d’anglès. Una xicota d’una bellesa discreta i un cos bonic dissimulat per un vestit ample i de colors crus. Venedora d’una eternitat que se’m figura un punt ensopida amb tot d’àngels que només saben tocar les trompetes de l’apocalipsi però ni una sola nota de jazz.

Aquests dies hi pense molt amb això de l’eternitat. Caic en el compte que fa temps que a cada dues cantonades, en molts accessos d’algunes de les estacions del metro, fan guàrdia a peu dret, al costat d’uns expositors com els de les agències de viatge, petits escamots de venedores d’eternitat. Solen ser joves i boniques. Quasi sempre les acompanya un home amb traça de comercial d’articles de ferreteria. Somriuen. Diríem que pràcticament es limiten a somriure com si amb això hi haguera prou per a entrar de cap en el seu món i deixar-se amanyagar per la veu melodiosa dels missatgers invisibles que asseguren que els escorten, que els alleugen de tantes pors ara que la fi del món la tenim a tocar.

De vegades, pense que podria comprar-los una mica d’eternitat com qui arrisca divertit uns pocs diners en un producte financer que li han promès que l’enriquiran. Ben mirat, una eternitat, si no et marceixes, si et xuten una bona dosi de joventut, pot donar per a molt. Jo sé amb qui la compartiria. I sé que potser se’ns faria llarga i tot. No cal ser ingenus i menys encara quan la velledat comença a fer-se present i un ja sap tantes coses que fins i tot fa fàstic i pena. L’eternitat potser va ser només una nit. Uns dies. Un moment. Cadascú se sap la seua.

La barra de dutxa i les copes encara no han arribat. Tampoc els llibres que fa poc vaig comprar, un en francès per introbable en castellà i català de Gitta Sereny i un de Leila Guerriero. En tots dos casos textos molt ben escrits d’històries tan sinistres com la humanitat mateixa. Textos que devoraré amb un Chablis un qualsevol dissabte d’aquests com tants altres, solitàriament, mentre espere l’eternitat. Cadascú se sap la seua i si ha d’arribar o no, i a quina hora, i en quin moment.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Josep M. Roset, una tardor del 90

Publicat el 6 Març 2026 per francescviadel

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 31 de gener de 2026.

Porta del llibre Tal com jo ho he vist, dedicat a la memòria del fotògraf Josep m. Roset. Foto/Francesc Viadel.

Fa cent anys aquest degué ser un poble bonic escampat sobre una vall envoltada de turons verdejants i vinyes fèrtils, ací una fàbrica, allà baix una masia, el castell solitari, la via del tren, la torre dels senyorets de Barcelona, les cases dels obrers, l’església mil·lenària exhalant el ferro invisible de les seues campanes sobre el cel nítid del Vallès camperol.

Aquest diumenge de tardor del 1990 Rubí és, però, una ciutat un punt destarotada de blocs d’edificis amb un aire soviètic. Uns blocs sòlids, gegantins, que emmurallen l’antiga vila de la qual sembla que a penes no ha quedat res després de ser engolida, ja fa molt, pel tsunami de la industrialització. Res a veure amb el lloc d’on vinc on encara resisteixen els jornalers del camp i l’elit minvada dels comerciants de taronja per mantenir dret el seu món moribund.  

He vingut des de Terrassa -on fa res que m’he instal·lat- a dinar a casa de la Gemma. Fa temps que ens vam conèixer a Poblet, en una trobada de joves escriptors on també hi havia la Montse Flores sense saber ningú de nosaltres que mantindríem de per vida els nostres lligams. 

Sa mare de Gemma, Maria Rosa, ha posat molta cura en tot. Es mou per l’estança amb discreció. De tant en tant, somriu afablement. Tota ella desprèn una aurèola de deessa protectora.    

-Avui tenim pop. No et pensis que mengem això cada dia!- 

Bromeja Josep Roset, el pare de Gemma. Pop? Què deu ser pop? No descobrisc què és fins que veig el polp com mai no me l’havien presentat: perfectament tallat a belles rodanxes de color morat i blanc, totes espicossades per un polsim de pimentó i uns rajos d’oli lluents com l’or. Un banquet de reis per a un estudiant pobre que s’alimenta a base de salsitxes de frankfurts de marques barates, arròs pretesament a la cubana i entrepans de truita francesa.

Roset em mira des de l’altra banda de la taula una mica encongit i amb uns ulls vius de caçador. És un home prim que encara no ha fet els seixanta. Sembla com atrapat entre una felicitat secreta i una tristor pesant que no gosaria a expressar en públic per no preocupar ningú, per no preocupar els seus. 

Parlem molt i de tot: del país que no tenim, de la llengua que no hem forjat, de les servituds i de la llibertat. Parlem sobretot de la vida menuda. Em senc acollit, arrecerat, segur, em senc entre els meus. És una sensació estranya. Com si de sobte vinguera d’un no-res i haguera conegut per primera vegada els meus. En algun moment, Roset, a part, abans d’acomiadar-nos, em diu que aquella és ma casa. Que hi puc viure tot el temps que calga, que vulga, que necessite. Sé que ho diu de cor.

Aquell migdia del 1990 no sé encara que fa poc que viuen allà d’emprats, provisionalment. Fet i fet, a penes fa uns pocs mesos han perdut la seua casa. Unes pluges molt fortes i les obres en la del costat van provocar que la casa dels Roset solsís. El dramàtic succés de poc no li va costar la vida a l’Oriol, el germà de la Gemma, a qui els bombers van rescatar miraculosament d’entre les runes. Entre els enderrocs han quedat els esforços de tota una vida i també l’arxiu fotogràfic de Josep. Aquell dia tampoc no sé que Roset és un dels fotògrafs catalans contemporanis més importants. 

Nascut l’any 32 en una família humil, als quinze, va comprar la seua primera càmera a la botiga de Núria Oller, la representat de Kodak a Rubí. Tota la seua vida la va dedicar a veure el món amb els ulls d’un home lliure. El món de la gent humil, de les coses menudes, tot i que també va ser l’únic fotògraf de la premsa espanyola que va cobrir la boda del xa de Pèrsia amb Farah Diba, l’autor de les fotos de l’enterro de Gregorio Marañón publicades per Life o un dels pocs foto-periodistes que va retratar el rostre hieràtic del nazi Otto Skorzeny. Perseguit pel franquisme, activista cultural i civil incansable, Roset, fou un home extraordinari. Part del seu arxiu de més de 300 mil fotografies encara està, però, en dansa, guardat en caixes en un baix de la ciutat vallesenca després d’anys de maltractament institucional. Des de fa temps, Gemma, pacientment l’endreça a l’espera d’un destí definitiu digne promès per la Generalitat.

Fa unes setmanes el meu company Fede Guerrero, rubinenc, em va fer arribar a mans el llibre Tal com jo he vist. Fotografies de Josep M. Roset. Vaig tenir-lo guardat en l’armariet de la facultat dins d’una saquet de tela sense saber que atresorava. Obrir-lo i retrobar-me amb Roset i el seu món em va retornar tot d’una a aquell 1990 i encara als anys que van vindre després tots plens de coses tristes, duríssimes i, també, de moments bons i de victòries minúscules dels que no som res ni ningú permeses pels déus, com diria Joan Fuster, per pur sentit de l’humor. 

Crec que Roset tenia el secret de l’endevinació del futur i, també, el de l’eternitat. Si s’haguéreu endinsat en la profunditat de la seua mirada, del seus silencis, sabríeu que vull dir. Potser també si pareu esment en aquelles belles fotografies d’Enric Majó, Joan Palau, Ricardo Margalef… en les seues fotografies de gent que celebra la vida, que treballa, imatges d’obrers que es manifesten, es revolten des del cor d’una foscor imposada. 

Tants anys després davant d’aquelles imatges pense què hauria estat del meu món sense el seu. 

Publicat dins de Cultura, Periodisme | Deixa un comentari

Nàcher o la solitud del trapezista

Publicat el 2 Març 2026 per francescviadel

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 25 de gener de 2026.

Portada del llibre de Nàcher sobre la taulade l’Amuni al carrer Sardenya de Barcelona. Foto/F.Viadel

Matí de mercat fred com la neu en aquesta ciutat que des d’ara en endavant serà per sempre més la ciutat de després del fang. En res serà Nadal i la gent sembla que desborda una mena d’alegria que no arriba a ser-ho. Vull dir com d’alegria gairebé fingida. Això passa sobretot en els qui ja tenim una certa edat, que sabem que les dates assenyalades no són més que un engany, una manera com una altra de marejar les aterridores ombres de la mort. I com vulga que siga, fingida o no, és alegria i, a més, ho és just en aquest moment, ara sí, de principi de la fi del món.

Sovint em pregunte què busca la gent en les parades d’un mercat de carrer d’una ciutat menuda que té botigues de tot, a més d’un grapat de grans superfícies, transatlàntiques, disseminades per tota la comarca. Potser, pense, només busquen companyia, un ramellet de xafarderies inofensives amb què endormiscar l’ensopiment de cada dia, els mals de les articulacions, els desenganys, les ferides que deixaren allò que fou i no fou, les ganes de follar il·limitadament.

I els paradistes? Què coi venen els paradistes? I, sobretot, a qui venen? Mai no he trobat en cap mercat com aquest una parada d’elixirs d’amor i píndoles de la joventut; una d’unicorns arreats amb corretges d’or, d’hipopòtams nans i parotets de plata presoners en pots de cristall; una de catifes perses voladores; un ‘retratista’ capaç de fotografiar l’instant més bell del nostre passat atrapat en el racó més oblidat de la nostra memòria; una parada d’ossos nobilíssims i de relíquies de sants com un manyoquet de pèls del pubis de Santa Eulàlia, el tros d’una ungla del peu dret de Sant Pere, una ploma de l’Esperit Sant… Venen -no venen- paelles i perols i perolets, pinso per a canaris i nimfes i bates per anar per casa, mitjons de llana, calçotets i bragues d’elastà… 

D’entre la multitud, de sobte, apareix un ufanós Vicent Nàcher amb el posat de l’antropòleg bonhomiós que vagareja entre els de la tribu d’un país ignot. Sé que aquest era l’indret idoni i també el dia per a trobar-se’l, per a trobar-nos, retrobar-nos. Potser és un dels pocs amics a qui puc contar-li les veritats sense dir-li-les del tot com el malalt i el metge que s’entenen només amb un gest, amb una sola i enigmàtica mirada. 

Ens coneguem des del temps de l’escola. L’escola d’ordre en un món ordenat. Vam coincidir també a l’institut del poble. Temps complicats. Jo vaig fer tres vegades segon de batxillerat. La primera, em van expulsar del centre i vaig haver de migrar al d’una altra ciutat on vaig perdre el curs entre sessions preparatòries per a la independència i la revolució, matins de bar i enamoraments idiotes. A la tercera, però, ho vaig aconseguir. Anava a les classes de nocturn després d’acabar la jornada de collidor. 

Vicent era més bon estudiant que jo, però sé del cert que també per ell foren temps complicats. En aquells anys, junts, amb d’altres amics com Josep Manel Esteve vam editar la revista L’Horabaixa i vam salvar, sense saber-ho, el país i el món. Érem poetes, som poetes sense futur.

Seiem en un bar atès per una parella d’orientals un punt malcarats. Cafè descafeïnat per ell i cervesa per mi. De seguida, intercanviem ràpidament novetats sobre la vida, sobre les nostres vides les quals, per pur atzar, continuen fluint, obrint-se pas entre el desori quotidià i la desesperança. La vida d’ell ací i de jo allà. Sols. Ara, però, tots dos junts enmig d’aquest mercat que mai no serà un soc amb encantadors de serps, aiguadors i acròbates però que conté tot el que va ser i és encara el nostre univers. 

Tot està bé, ens diem, rient amb tot el lleu com si anàrem bufats com un bocoi. Tot està bé! Tot! Tot!… I, això no obstant, sabem que tot va malament, raonablement mal, tot i que bressolats pel silenci dels tarongers o amagats en la foscor de l’habitació d’un apartament de la gran ciutat o en aquesta taula mateixa, les coses semblen ben diferents.

Escriure ajuda a suportar aquesta pesantor, aquesta alegria roent compartida. Vicent acaba de publicar La solitud del trapezista. El puc imaginar forjant els mots sobre l’enclusa del paper en blanc en una habitació amb vistes a un bosc de plataners. Al costat un llit i sota el llit, la mort, tota quieta, en temps d’espera o d’espant. Tot està bé, Vicent. Tot està bé, Francesc. Ja no faig proclames, sobrevisc humilment. La vida és un exercici de voluntat de viure, escriu el meu germà Vicent, trapezista solitari que cada dia només fa un pas endavant, no per res, només perquè vol.

Comença a ploure dispersament, desganadament. Cauen gotes grosses com el puny, fredes. La gitana de les bragues aprofita llavors l’enrenou de l’aigua per cantar els preus. Uns s’amaguen de la pluja. A uns altres se’ls en fot. Haurem de fer via, ens diem Vicent i jo. No per res. Per no banyar-nos. Per no morir-nos. Per continuar vivint ni que siga un poc més. Per arribar vius ni que siga un poc al dia de Nadal. Plou, plou i tot està bé. Viure un dia és la millor sort, crida el meu amic des de dalt d’un trapezi a tocar d’un cel de lona. 

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme | Deixa un comentari