Amics del País Valencià i els 100 anys de tot un personatge

Publicat el Mai 10, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

Estic més bé però encara amb força tos i continuo amb una gran debilitat. He començat a sortir una mica, molt abrigada perquè la temperatura no sol pujar de 10 graus i fa un vent gelat. Però és bonic veure els arbres que comencen a florir. A sota algunes fotos d’aquest últims dies.

El dijous vaig fer la sortida més gran des de que he estat malalta. Em vaig trobar amb dos amics valencians que havien vingut a veure la filla, qui també és amiga meva. Darrerament era professora d’història a California i ara li han donat una càtedra a la meva universitat. Viu en una altra ciutat a prop (relativament) de Toronto, per tant els seus pares van haver d’agafar el tren per trobar-se amb mi. De la filla, Aitana Guia i Conca, n’havia parlat diverses vegades ja que té el llibre Aquí ningú no és estranger (al qual vaig fer una ressenya en aquest blog) publicat a Edicions del Bullent –la mateixa editorial on hi tinc les meves noveŀles de la Interferència–, i va ser ella qui m’hi va posar en contacte; en una altra ocasió va anar a la taula rodona “Dones i literatura juvenil”, organitzada per Edicions del Bullent, on em va representar ja que ella era a València i jo no hi podia anar.

Doncs bé, em vaig trobar amb els seus pares, Maria Conca i Josep Guia, tots dos professors de la Universitat de València. Ens coneixíem personalment d’una vegada, l’any 2010, que van venir a la meva classe de català i van fer una presentació molt reeixida. De fet, vaig parlar d’aquesta presentació al blog en una entrada sobre Maria Conca quan acabava de rebre un premi (aquí). Per si algú no coneix Maria Conca, us enllaço també una entrevista que la Núria Cadenes li va fer a VilaWeb (val la pena llegir-la).

I va ser també Núria Cadenes qui va fer un llibre-entrevista a Josep Guia, però aquí només us passo un enllaç a la Viquipèdia.

Si no ho sabíeu abans, ara ja sabeu qui són. Però a més són unes persones encantadores i ho vaig passar d’allò més bé les hores que vam poder parlar, primer a la cafeteria del Conservatori de Música i després en un restaurant italià. La meva tos va fer força bondat, i la conversa em va fer sentir realment molt bé; ho necessitava, era com si tot d’una fos de vacances en un balneari (el que per mi són unes vacances i un balneari deu semblar una mica estrambòtic).

No vull acabar l’entrada d’avui sense referir-me a l’aniversari de David Attenborough qui va fer 100 anys el divendres. Suposo que tots, poc o molt, sabeu qui és. Si el nom no us resulta familiar…, doncs és l’anglès de la BBC que ha fet els documentals sobre animals i natura en general més meravellosos de tots (i n’he vist molts d’altres de bons), com ara Planet Earth, Blue Planet, Human Planet… Em sembla que he vist tot el que ha fet –sempre m’han agradat molt els documentals d’animals. I, per cert, David Attenborough fou qui va obrir la porta de la BBC a les comèdies de Monty Python.

Aquí teniu un ellaç de la BBC sobre les celebracions del seu aniversari a Londres i tot de vídeos sobre ell. I a sota us poso un llarg vídeo de fragments dels seus documentals; si us agrada el tema en teniu per hores.

Publicat dins de Llengua, Natura, Països Catalans | Etiquetat com a , , , , | 11 comentaris

Malalta, i retorn a “La dona que infectava a tort i a dret”

Publicat el Mai 3, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

Abans de res m’haig de disculpar per haver tingut a un munt d’amistats, amb qui em vaig comunicar a les xarxes per dir que estava molt malalta, i ja no vaig dir res més durant una setmana. He vist que tinc comentaris afectuosos pertot arreu, els quals aniré responent a poc a poc. Fins ara no he estat capaç ni de posar un “m‘agrada”, ni tan sols de llegir la majoria. No vaig anar a urgències (m’hi hauria pogut dur el meu fill en cotxe, malgrat que ell tenia el mateix que jo però amb menys febre i sense tenir el perill que és pels meus pulmons qualsevol infecció respirtatòria) perquè no podia ni pensar en estar-me allí 6 o 8 hores esperant en un seient i després les proves i etc., era impossible, m’estimava més morir-me al meu llit. Sé per les notícies que ara mateix els departaments d’urgències rebenten de pacients, no queden llits i els metges no donen abast perquè en falten, fins i tot a l’hospital on vaig que és el millor hospital públic (i el segon amb els privats) de tot el món. Culpa de les retallades brutals del Premier d’Ontàrio, del partit conservador, i com que la sanitat (i l’educació, una altra història) està sota els governs provincials, no federals, doncs res a fer. L’únic que he fet va ser una consulta per telèfon amb el meu metge que va enviar una referència a uns laboratoris a prop de casa per a una radiografia (es vol assegurar que no tinc pneumònia, que per mi és perillossísim). Hi vaig anar el divendres. El meu fill em va deixar davant la porta i em costava anar fins a l’ascensor i tot, se’m doblegaven les cames i no parava de tossir. Sort que em van atendre immediatament. El dilluns el metge tindrà el resultat.

Avui ha estat el primer dia que he pogut menjar més que fruita i líquids (m’he aprimat 1 kg en una setmana; és brutal) perquè tenia naùsea 24 hores al dia, em sembla que de tant tossir, perquè d’altra banda continuo amb febre, però menys. I durant el dia he aconseguit dormir dues hores seguides sense tossir. Per tant aquí estic escrivint aquesta entrada al blog. També espero poder començar a llegir perquè fins ara m’esclatava el cap.

No us vull avorrir més. I com que va d’infeccions, us copio a sota un article que vaig escriure fa 5 anys aquí mateix. Si no el vau llegir us animo a llegir-lo ara perquè el tema és molt interessant i, per bé que a l’Amèrica del Nord és conegut (no tant els detalls), als Països Catalans hi ha poca gent que n’estigui assabentada.

La dona que infectava a tort i a dret

Fa un poc més d’un segle, una dona va causar diversos brots de febre tifoide a l’estat de Nova York. Va infectar directament 51 persones i va causar, també directament, tres morts, però dels brots que va iniciar tota soleta van morir 639 persones, que se sàpiga de segur, i moltes més que no es pot provar. Tot i això, ella no va tenir mai cap símptoma, ja que era una portadora i transmisora totalment asimptomàtica. La dona es deia Mary Mallon; però se la coneix popularment com a Thyfoid Mary, malgrat que es considera políticament incorrecte anomenar-la així.

L’any 1907, en una casa a Park Avenue, Nova York, van entrar en contacte una cuinera i un detectiu. La cuinera era Mary Mallon. El detectiu, de nom George Soper, era un expert en sanejament urbà, conegut com a lluitador d’epidèmies (epidemic fighter) i havia estat cridat en nombroses ocasions per l’estat de Nova York per tal que investigués brots de malalties. Aquell any, George Soper va arribar a la casa de Park Avenue per investigar uns brots de febre tifoide que, estava segur, provenien de la cuinera Mary Mallon.

Mary Mallon era una dona irlandesa que havia immigrat a Nova York quan tenia 15 anys. I després de passar uns anys amb uns oncles que vivien allí, va posar-se a treballar de cuinera. Entre l’any 1900 i el 1907, va treballar per a set famílies a diferents llocs de l’estat de Nova York, i a totes les set cases hi van haver brots de febre tifoide mentre Mary hi treballava. George Soper feia mesos que investigava un seguit de brots a l’estat de Nova York, els quals ja havien causat 639 morts. I aquella va ser la primera vegada que Soper va poder traçar-ho tot a un sol portador: Mary Mallon, la qual, d’altra banda, es trobava perfectament.

Va ser gràcies a aquest cas que Soper va confirmar que hi ha portadors i transmisors de malalties que són asimptomàtics. Els resultats de la seva investigació els va publicar més endavant al Journal of the American Medical Association. Però aquest cas va dur també a un debat sobre la llibertat personal quan es tracta d’anar contra la salut pública.

Quan a la casa de Park Avenue, George Soper va confrontar Mary Mallon amb l’evidència i li va demanar unes mostres d’orina i de femta, la dona va llançar-se cap a ell amb un gros ganivet. Uns dies més tard s’hi va enviar la Dra. Sara Josephine Baker. Aquesta metge, la primera dona en obtenir un doctorat en salut pública, va provar de convèncer Mary Mallon que li donés les mostres que ja li havia demanat George Soper, però Mary va reaccionar amb igual violència. A la fi, amb l’ajuda de cinc policies, la Dra. Baker va dur Mary Mallon a un hospital on es van aconseguir les mostres –després que Mary gairebé aconseguís fugir. I efectivament, Mary Mallon era portadora de salmonella typhi, el bacteri que causa febre tifoide.

Contra la seva voluntat, es va posar Mary Mallon en quarantena en una petita casa en una illa, a l’estuari de Nova York, on només hi havia un hospital. L’any 1909, Mary, amb un advocat, va dur el Departament de Salut de Nova York a la cort, argüint que l’havien empresonat. Mentrestant l’opinió pública debatía sobre si la llibertat individual era més important o no que la salut pública. L’afer anà a parar a la Cort Suprema, la qual va decidir que s’havia de protegir la comunitat contra la recurrència de la malaltia i, per tant, Mary Mallon havia de continuar confinada a l’illa. Un any més tard, però, un nou comissari de salut la va deixar lliure amb la condició que no tornés a treballar de cuinera.

Però Mary Mallon hi va tornar. Fins l’any 1915 va treballar per Nova York i New Jersey en un hotel, un spa, un restaurant, una pensió i una clínica de maternitat, sempre de cuinera. Quan aquell any hi va haver un brot de febre tifoide, es va demanar al detectiu George Soper que tornés a investigar. I la cuinera que s’anomenava Mrs. Brown va resultar ser Mary Mallon, la transmisora també d’aquell brot. Se la va tornar a confinar a l’illa, on es va quedar fins que va morir.

George Soper va comentar diverses vegades que el cas de Mary Mallon mostra com és de difícil fer entendre a la gent infectada que ha de protegir els altres. Segons sembla, Mary Mallon no va creure mai que ella podia infectar, perquè no va creure mai que fos portadora del bacteri –com podia ser-ne si es trobava perfectament? Però no era només una portadora, sinó una súpercontagiadora.

Mary Mallon ha estat el tema d’una peŀlícula, de diversos llibres, entre d’altres una noveŀla, i ha estat també un personatge de Marvel Comics.

Publicat dins de Història, Retalls de biografia, Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , , , , | 25 comentaris

Sant Jordi 2026

Publicat el Abril 23, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

Estimats amics i lectors, fa dies que ningú em veu per enlloc perquè em passo dia i nit corregint exàmens i treballs. Gairebé he acabat amb 600 pàgines d’exàmens de llengua (s’han de corregir línia per línia, una bogeria) i 60 vídeos de 5 minuts cadascun que s’han de veure unes quantes vegades. Estic que sembla que vingui d’una guerra –faig unes ulleres fosques fosques, i tinc un mal d’esquena que ja no sé com posar-me a la maleïda cadira que després de dies passant-m’hi unes 18 hores cada dia és una cadira de tortura.

Bé, torna a ser Sant Jordi i, abans de res, us voldria dir que aquest dia només compreu llibres en català. És imperatiu. Per bé que m’imagino que els lectors d’aquest blog ja ho faran sense que els ho digui jo.

Demà (encara no he anat a dormir la nit del dimecres) tindré un dia de Sant Jordi que acabarà, com cada any, amb molta indignació per les tergiversacions, aquí a Toronto, amb aquest dia. Però no us vull espatllar un dia tan bonic i deixo pel cap de setmana unes explicacions sobre què passa amb Sant Jordi quan Espanya explica el que li rota en terres estrangeres –i la Shaudin ho ha d’entomar sola cada any.

També vull fer saber que algú em pot fer molt feliç si compra un llibre meu per Sant Jordi. Recordeu que sóc al Canadà i no puc anar mai a signar llibres, fer presentacions ni res de res que és una manera de vendre llibres i fer-se conèixer. I dir-vos que a les llibreries, menys una, no se’n troba cap dels quatre que tinc publicats perquè són de fa anys. Les dues noveŀles de la saga són fàcils d’obtenir si es compren directament a l’editorial (és la meva recomanació):

Més enllà del somni.

Perduts a l’altre món.

L’única llibreria on es poden trobar gairebé sempre (truqueu per estar-ne segurs), és aquesta:
Llibreria Montseny (Sants, Barcelona) Tel. 934-229-816

Per acabar, com vaig fer pel Sant Jordi de l’any passat, us copio uns fragments d’un capítol de Més enllà del somni que es basa, a la meva manera, amb la llegenda de Sant Jordi, encara que passa al país de Pot entre un desert i una selva.

Aquest episodi de la Nana i el drac té més de 30 pàgines, per tant us el resumiré, sense fer gaire spoilers, i us en copiaré alguns fragments (text de color blau).

Un dels personatges principals de la saga de la Interferència es diu Tam, té 11 anys (a la primera noveŀla) i és fill d’immigrants que van anar-se’n de l’empobrit país de Pot al país dictatorial de Rocdur, on han acabat esdevenint no gaire més que esclaus. Una de les característiques més notories d’en Tam és el seu gran talent per contar històries, i moltes vegades n’explica al Cap de l’exèrcit de Rocdur (les raons d’això les podeu llegir a la noveŀla).

L’episodi comença amb en Tam que explica un història molt antiga de Pot (d’on ve la seva família). És a la casa del Cap de l’exèrcit rocdurià, i amb el Cap hi ha també la seva filla Tariana. En Tam conta els orígens dels potians a les selves de Pot, com han d’anar al desert per fugir d’un drac verd (o ‘animalot’, per capricis del Cap) que se’ls menjava, com s’instaŀlen en unes muntanyetes amb coves on hi ha una font, com cacen serps grogues molt grosses per menjar, i com de tant en tant van fins a la selva a proveir-se de peixos i més aigua. En aquestes incursions, de vegades el drac verd es menja algú.

Un dia el drac es menja el pare de la Nana, una noia molt llesta que dibuixa la història de Pot a la paret d’una cova, i a més canta molt bé. I ens explica en Tam:

—La Nana estava molt trista amb la mort del seu pare, i aquella nit va caminar pel desert cap a la selva i va asseure’s a terra prop d’on començaven els arbres. Allí, la Nana va alçar els ulls al cel i es va posar a cantar una cançó molt trista —en Tam beu un glop d’aigua—. Jo no sé cantar com la Nana però la cançó feia així:

T’he esperat, pare, dalt les muntanyes mirant molt lluny
on el verd esclata i l’aigua fa pampallugues de llum.
T’he esperat sota la forta calor que baixa del sol
fins que les primeres ombres m’han parlat d’un incert retorn.
I ara és de nit, i ploro al desert la tristor per la teva partença.

—Després de cantar la cançó, la Nana va caminar fins gairebé la selva i va dir: “Adéu pare”. I ja se n’anava cap a les muntanyes quan una veu poderosa va dir: “Qui ets, dona jove?”. La Nana va sentir un calfred a l’esquena però es va girar cap a la selva on es veia una forma molt grossa amb tot de dents que resplandien en la foscor. “Em dic Nana”, digué ella amb claredat, mentre aguantava el tremolor que l’envaïa. “Cantes molt bé, Nana. Per què no cantes per a mi?”, va dir l’animalot, ja que era l’animalot qui li parlava. La Nana va sentir un gran odi cap a aquell monstre que s’havia menjat el seu pare i ara li demanava que li cantés, de manera que sense dir res més la Nana va tornar cap a les muntanyes, i mentre caminava i s’allunyava de la selva sentia la veu forta de l’animalot que deia: “Torna, Nana, canta per a mi. No et menjaré, només vull que em cantis”.

—Quines penques aquest animalot —fa el Cap—. A més a més de menjar-se-li el pare, volia que li cantés. No ho va fer pas mai, oi?

—Bé, ara us explicaré què va passar —diu en Tam, i el Cap torna a aclucar els ulls. . .

—. . . La Nana no cantava ni tampoc no dibuixava. La seva mare i la seva germaneta, que també sentien una gran pena, s’entristien més encara en veure la Nana tan apagada. L’únic que feia la Nana ara era anar-se’n per les muntanyes a donar cops amb pedres, així tot el dia, l’una contra l’altra, pam, pam, pam.

La història continua amb la Nana polint la pedra, mentre diu: “L’haig de fer més punxeguda”. A la fi la Nana comunica a tothom que se’n va a la selva a cantar-li al drac verd, així no tornarà a menjar-se ningú.

—. . . I aquella mateixa nit, sota un cel ple d’estels, la Nana va caminar pel desert cap a la selva, acompanyada de tots els potians. . . . En arribar als arbres, va alçar la veu: ‘Sóc la Nana i vinc a cantar-te!’ Es va sentir un cop violent a l’aigua i la forma enorme de l’animalot aparegué entre els arbres. ‘Vine aquí, Nana’, digué una veu forta que venia d’una boca plena de dents, i la Nana s’endinsà en la foscor de la selva i no se la va veure més.”

—No se la va menjar, oi? —vol saber la Tariana.

—Bé, els potians van romandre allí, a frec de la selva, una bona estona, escoltant la bonica veu de la Nana, i després van tornar a les muntanyes. . . . Van passar els dies i la Nana seguia a la selva amb l’animalot. Tot just trencava l’alba l’animalot es despertava a la llacuna donant cops de cua i cantussejant i, tot seguit, es capbussava. La Nana, que s’havia despertat amb l’enrenou i l’esquitxotejada d’aigua, s’agenollava a la vora i mirava dins l’aigua d’on emergia allà mateix on era ella el gros cap de l’animalot amb un somriure sinistre tot ple de dents. “Canta, Nana”, li deia, i ella li responia: “Primer he de menjar o no tindré veu per cantar”, i es posava a menjar fruitetes mentre l’animalot s’impacientava i donava més cops de cua a l’aigua deixant la Nana tota xopa. Quan havia menjat prou, la Nana s’asseia i començava a cantar, i l’animalot es quedava quiet dins l’aigua, escoltant sense moure’s; només se li veia la banya verda dalt del cap, els forats del nas i els ulls negres. Després de molta estona cantant la Nana deia: “He de dormir perquè si no dormo no tindré veu per cantar”, i s’arraulia a dormir. Si l’animalot donava cops de cua a l’aigua la Nana s’enfadava i li cridava: “Estigues quiet, que no em deixes dormir i no tindré veu!”, i l’animalot deixava de donar cops de cua i se n’anava per les llacunes a caçar durant una estona. A vegades l’animalot sortia de l’aigua mentre la Nana dormia i es quedava al seu costat mirant-se-la o jeia també per dormir. Quan es feia fosc la Nana tornava a menjar, a cantar i ja molt entrada la nit tornava a dormir.

—I amb tot això els potians anaven a la selva? —pregunta la Tariana.

—Sí, —contesta en Tam—. Anaven a la selva molt sovint ara, perquè l’animalot no es va menjar cap més potià, però no veien mai la Nana ja que, quan els potians s’endinsaven a la selva, l’animalot feia pujar la noia al seu llom i se l’enduia selva endins per les llacunes. I així anava tot fins que va arribar el que els potians anomenem La Diada de la Sang.

—La Diada de la Sang? —fa la Tariana—. Recordo que quan era petita hi havia un dia a l’any en que tots els potians abans d’anar a la feina picaveu de mans i us posaveu garlandes verdes, i la mare deia que celebraveu La Diada de la Sang que era una celebració potiana molt antiga.

—Sí —afegeix el Cap—, i feieu un aldarull insuportable, per això el Castell ho devia prohibir.

—No era un aldarull, pare, recordo que era una celebració molt interessant.

—Si el Castell ho va prohibir és perquè no era res de bo —diu el Cap mig enfadat, incorporant-se a la butaca—. Però vinga, Tam, explica què més va passar.

—Doncs un dia, de bon matí, quan l’animalot va començar amb els seus cops de cua i la cantarella, es va adonar que la Nana ja no dormia i que tampoc no s’estava agenollada a la vora de la llacuna esperant-lo per dir-li que havia de menjar o no tindria veu. La Nana s’estava més enllà de la vora, dreta, les mans als malucs, mirant cap a on era ell. L’animalot va solcar l’aigua fins prop d’on era la noia i li va dir: “Què et passa, Nana bonica? No vols menjar?”. “No tinc gana” va dir ella. “Vols cantar?”. “No, no vull cantar, no vull cantar-te mai més”. L’animalot va donar un cop de cua a l’aigua tot enfadat i va cridar amb una veu forta com un tro: “Has de cantar!”. “Doncs no et cantaré perquè no m’agrades gens”. I ara sí que l’animalot es va enfadar de debò i vinga a donar cops de cua a l’aigua esquitxant-ho tot i fent fugir tots els ocells i els micos, espaordits de l’escandol que feia. I després de molts cops de cua va calmar-se una mica i li va preguntar a la Nana: “I per què no t’agrado?” “Perquè ets dolent. T’has menjat molta gent. No tens cor”. “Sí que en tinc!”, va cridar l’animalot. “No m’ho crec”, va dir ella. “Et dic que sí que en tinc!” I la Nana li va dir: “A veure, vull sentir-lo”. I l’animalot va sortir de l’aigua i va caminar fins on era la noia.

En Tam s’adona que hi ha molta tensió a l’habitació, fins i tot el Cap té els ulls cansats ben oberts mentre mira en Tam amb expectació. El nen prossegueix.

—La Nana va posar l’orella al costat de la pell gruixuda de l’animalot i va dir: “Veus com no en tens, no sento res”. “Perquè és a sota” digué l’animalot, “t’has de posar a sota”. Però l’animalot, tan gros com era, tenia unes potes ben curtes, de manera que la Nana li va dir: “No em vull posar a sota perquè m’aixafaràs”. Així que l’animalot s’estirà a terra de panxa enlaire, on tenia una pell molt més fina. La Nana s’enfilà sobre la panxa i anà posant l’orella i escoltà fins a trobar el lloc exacte on bategava el cor de l’animalot. I mentre li deia “sí que en tens, sí que en tens”, la Nana es treia a poc a poc la pedra llarga i punxeguda que portava amagada sota les corretges de la cuixa. Però quan tenia el braç alçat amb la pedra, l’animalot va aixecar el cap i ho va veure. Els ulls de l’animalot i els ulls de la Nana van restar un instant en una sola mirada, fins que amb una rapidesa sorprenent la Nana va clavar-li la pedra al cor. L’animalot no va tenir temps ni de fer “ui”, i es va morir.

A l’habitació tots s’han quedat muts. Només se senten els espetecs que fa la llenya a la llar de foc. A la fi, el Cap trenca el silenci i aplaudeix tot content.

—Vaja, vaja —diu—. Quina noia aquesta Nana. Si tots els potians fossiu així us podríem donar feina a l’exèrcit.

En Tam no diu res de que potser als potians no els agradaria treballar a l’exèrcit, i es disposa a acabar la història.

La part que ve després, fins a acabar amb aquest episodi, és majorment sobre la sang del drac, que té el poder de fer sortir una cosa (no és una rosa, no), però haureu de llegir la noveŀla per saber de què és tracta.

Publicat dins de Interferència (saga), Literatura, Llibres en català, Llibres infantils i juvenils en català, Més enllà del somni | Etiquetat com a , , , | 14 comentaris

Canadà a l’espai i a la batalla

Publicat el Abril 12, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

Potser ja sabeu que a la missió Artemis II a la lluna, com a part de la tripulació de l’Orion hi anava l’astronauta canadenc Jeremy Hansen. És molt simpàtic, i durant el viatge a la lluna va tenir algunes converses força divertides amb el Primer Ministre Mark Carney, qui també és molt simpàtic. I una d’aquestes converses va ser en francès, ja que tant el primer ministre com l’astronauta volien que les dues llengües oficials del Canadà quedessin ben representades a l’espai, com també va quedar representada la diversitat cultural del país –Jeremy Hansen va dur a la nau la bandera de la nació Innu (dels inuit), i un petit escut cosit a la roba, fet per un artista indígena Anishinaabe, per tal que les Primeres Nacions també fossin representades.

I com que mig món va que no hi ha per on agafar-lo, ni malauradament la majoria dels Països Catalans tampoc (ara també la Catalunya Nord va com va), continuaré amb el Canadà on el dia 9 es commemora la Batalla de Vimy Ridge (va durar fins el 12 d’abril), esdeveniment històric que va dur al veritable naixement del Canadà. Per tant, un any més, ho commemoro al blog Des del Canadà, a VilaWeb. Si no l’heu llegit abans, llegiu-lo ara perquè m’hi jugo un pèsol que trobareu un munt de coses que desconeixieu.

El naixement d’una nació

Publicat dins de Canadà, Història | Etiquetat com a , | 9 comentaris

Retorn a La carta

Publicat el Abril 5, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

Ja que tinc una nova lectora de les meves noveŀles de la Interferència, a qui li pot interessar, i atès que continuo malament i a més som al final de curs amb molta feina, us copio dos posts d’aquest blog de fa anys. Es tractava d’una endevinalla i el segon post era la resposta.

Endevinalla: una carta

Si heu llegit Perduts a l’altre món potser recordeu que a la noveŀla trobem diverses cartes. L’una és d’El Gran Viatger, unes altres són de l’Anna i l’Alison i encara n’hi ha una més. No diré de qui és aquesta darrera perquè no tothom ha llegit Perduts a l’altre món i no vull revelar el que no cal. L’endevinalla, però, és sobre aquesta carta.

Per escriure la carta em vaig basar en un poema. La carta no és el poema, però la va influenciar força. El poema original no és en català, però un poeta el va traduir a la nostra llengua.

Heu de respondre les tres preguntes següents:
Quin és el títol del capítol a Perduts a l’altre món on es troba aquesta carta (no reveleu qui l’ha escrit!).
En quina llengua està escrit el poema original que va influenciar la carta.
Quin poeta va traduir el poema al català.

Pistes:
La carta es troba en una de les parts amb l’Anna, no amb en Tam, i, si fa no fa, cap a la tercera part de la noveŀla.
El poema original no fou escrit en cap llengua europea i és molt antic.
El poeta català que el va traduir és molt conegut i pertany al segle XX.

Perduts a l’altre món: resposta a l’endevinalla sobre la carta

La setmana passada us vaig proposar endevinar l’origen d’una carta que trobem a Perduts a l’altre món. Havíeu de respondre tres preguntes: quin és el títol del capítol on es troba la carta, en quina llengua fou escrit el poema que la va influenciar, i quin poeta català va traduir el poema a la nostra llengua. Avui podeu llegir la resposta.

Primer, la llengua del poema.

La llengua nàhua (també anomenada nàhoa) és la llengua que ha parlat el poble indígena del centre de Mèxic des de fa uns mil tres-cents anys i, per tant, era la llengua dels asteques. Avui en dia encara la parlen un milió i mig de persones. El nàhua té diversos dialectes dels quals el més important és el nàhuatl que és, a més, el dialecte amb el que els asteques varen expressar tota la seva rica poesia i, per això, quan es parla de la llengua nàhua se la sol anomenar directament com a nàhuatl.

El poema i la seva traducció al català.

Vaig descobrir aquest poema fa molts anys en una noveŀla: Paraules d’Opoton el vell d’Aveŀlí Artís-Gener (deixeu-me fer un parèntesi i recomanar la noveŀla a qui no l’hagi llegida). L’autor del poema, intitulat “Nonantsiné” (“Mare meva”), fou el magnífic poeta asteca Netsahualcoiotl (1402-1472) de qui algun dia us parlaré amb més detall. En el pròleg de Paraules d’Opoton el vell (tot i que va més enllà de ser un pròleg), l’autor ens explica que durant el seu aprenentatge de la llengua nàhuatl (Artís-Gener en diu nàhoa) va topar amb el poema “Nonantsiné”, que en la llengua original fa així:

NetsahualcoiotlNonantsin, ihcuac nimiquis
motlecuilpan xinetxtoca;
ihcuac tías titlatxcaltxihuas
ompa nopampa xitxoca.
Ihuan tla acah mistlatanis:
—Nonantsin, tleca txitxoca?
Xiquilhuis: —Ca xotxohui in cuàhuitl
ihuan in netxoctxoctia
ica cecenca popoca.

I en el mateix pròleg ens ofereix la traducció literal:

Tísner (E.Bonjoch) ILC,1993Mare meva, quan em mori
enterra’m prop de la llar
i quan hi vagis a fer pa
(allí) plora per mi.
I si algú et pregunta:
—Mareta, per què plores?
respon: —La llenya és molt verda
i em fa plorar
amb tant de fum.

Artís-Gener, a Paraules d’Opoton el vell, ens fa saber que Josep Carner va traduir el “Nonantsiné” al català i al castellà i, des que ho vaig llegir, vaig buscar la seva traducció. Van passar molts anys abans de trobar-la, però tot arriba. Josep Carner havia intitulat el poema “Requesta” i era un dels poemes dins de “Temes de la lírica nàhuatl” que es van publicar per primera vegada a Lletres, revista catalana de l’exili. Aquesta es la versió que va fer Carner del “Nonantsiné”:

Josep CarnerOh mare benamada, en esgotats mos dies,
colga’m devora ton foquet de les deixies,
perquè quan aniràs a coure els pans allí
et vagui, mare, de plorar per mi.

I si algú demanés al teu devora:
—La mare benamada, ¿per què plora?—
respon-los que la llenya plegada per ta mà
encara tendrejava i el fum et fa plorar.

La carta a la noveŀla: intertextualitat.

El terme intertextualitat, per si algú no ho sap, s’empra a la crítica literària per a moltes coses, però més que res es fa servir quan en un text literari trobem referències a un altre text literari. I aquest és el cas de la carta del capítol “Batalla al mar”, a Perduts a l’altre món, que es basa en el “Nonantsiné” dels asteques, traduït al català i adaptat per Josep Carner. Hi ha casos d’intertextualitat en que l’autor no n’és conscient —de fet, podríem dir que tots els textos literaris són plens d’intertextualitat inconscient—, en d’altres, però, l’autor sap molt bé el que fa. I jo, quan vaig escriure la carta a la noveŀla, recordava força bé el “Nonantsiné”, un poema que m’havia impactat molt i que sempre que el llegeixo se’m fa un nus a la gola. Volia recrear, a la meva manera, l’antic poema asteca, fer reviure la seva essència, la qual cosa, al cap i a la fi, és el que solem fer amb la intertextualitat. Com que no us puc reproduir tota la carta perquè revelaria massa coses de la noveŀla, us en copio uns bocinets que, tots sols, sé que no tenen gaire sentit, però què hi farem:

Mare,
Si t’arriba aquesta lletra és perquè sóc mort . . .  Ara, no seré més que un sospir sota la terra o al fons del mar.
Mareta, quan la gent et pregunti per mi, si et plau, no ploris, tingues els ulls ben eixuts i no deixis que m’allunyi cap a l’oblit.  Aferma el teu dolor ben endins i digues a tothom que el teu fill. . . Però quan a la nit t’estiguis sola a casa, encén una espelma a l’altar casolà i, aleshores, pots plorar pel fill que un dia partí mar enllà i ara saps que no ha de tornar.
El teu fill que no ha deixat mai d’estimar-te,
. . . 

Qui us hauria dit que a Perduts a l’altre món hi havia una carta basada en un poema asteca, oi?

Publicat dins de Interferència (saga), Literatura, Llibres en català, Llibres infantils i juvenils en català, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , , | 20 comentaris

Canadà no és Espanya

Publicat el Març 29, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

Les diferències entre el Canadà i Espanya, pel que fa a les relacions, respectivament, amb el Quebec i els Països Catalans a la Península, són abismals (no cal dir que també en són amb altres coses). I l’altre dia el contrast va ser notori.

Com ja deveu saber hi va haver un accident a l’aeroport La Guardia de Nova York: un avió d’Air Canada que aterrava a l’aeroport va xocar contra un camió de bombers. Encara investiguen què va passar, però tal com van els controls als aeroports dels Estats Units des de les retallades de Trump, podeu comptar. El pilot, quebequès, i el copilot de l’avió van morir. De la resta hi ha força ferits, alguns mal ferits com ara una hostessa que va sortir disparada amb el seient projectable i va caure a la pista metres enllà amb lo qual es va triturar una cama. Doncs bé, uns pocs dies més tard el president executiu d’Air Canada, Michael Rousseau, es va adreçar als quebequesos en un vídeo per donar-los el condol, però vet aquí que ho va fer en anglès (amb subtítols en francès).

L’escandol ha estat majúscul. Fa dies que polítics, ràdio, televisió i diaris en parlen: “Com va gosar fer el vídeo en anglès? Dimissió.” Aquesta reacció s’ha vist al Quebec però no només allí, perquè pertot arreu s’han aixecat veus de protesta, començant pel Primer Ministre del Canadà, Mark Carney, qui va dir que estava molt decebut amb el president d’Air Canada per haver-se adreçat als quebequesos en anglès, que on s’havia vist aquesta manca de criteri i també de compassió. Hi ha hagut 795 queixes de polítics del Parlament, treballadors d’Air Canada i alguns ciutadans, al Commissari de les Llengües Oficials del Canadà, els quals han descrit el vídeo d’irrespectuós, vergonyós i una violació del Official Languages Act (Llei de llengües oficials). Ara el president d’Air Canadà ha estat convocat a Ottawa on haurà d’aparèixer davant el Comissari de les Llengües Oficials. Tothom demana la seva dimissió.

Us imagineu que el president de les aerolínies espanyoles (encara és Iberia?) fes un vídeo en castellà adreçant-se als catalans, i aleshores Pedro Sánchez i el govern a Madrid (inclós el PP) es posessin les mans al cap perquè aquest senyor no ha fet el vídeo en català, i el convoquessin a Madrid per explicar aquest fet tan irrespectuós, desconsiderat i vergonyós de parlar als catalans en castellà. I mentrestant demanessin la seva dimissió. No us ho podeu imaginar, oi? Jo tampoc.

Si voleu saber-ne una mica més i enteneu l’anglès, us enllaço aquest vídeo d’un periodista de la CBC.

Al Canadà quan diuen les dues llengües officials, volen dir això, i totes dues amb la mateixa importància. De segur que ja sabeu que l’etiquetatge de qualsevol producte ve amb les dues llengües. Tots els productes, absolutament tots, siguin fets al Canadà o a l’estranger. Fa cap a un any, Donald Trump es queixava que Estats Units exportava màquines de rentar que no sols havien de dur l’etiquetatge en anglès i francès, sinó que al llibret d’instruccions havien de dur-les també en francès. Trump estava rabiós i amenaçava amb més aranzels.

Ja a l’any 1867 la Llei Constitucional reconeixia l’ús de les dues llengües al Parlament i als jutjats. Cent anys més tard, al 1967, la Comissió Reial en bilingualisme i biculturalisme va recomanar al Govern del Canadà que l’anglès i el francès fossin declarades les llengües oficials del Canadà. Recomanació que van implementar l’any 1969 amb la Official Languages Act, que cada uns quants anys es modernitza i perfecciona.

Us posaré alguns exemples de “les dues llengües” en l’etiquetatge de productes que corren per casa. Però qui diu etiquetatge diu, per exemple, trucar a Bell (la telefònica) i que et preguntin si vols atenció en anglès o francès. I així tot. Vaig a buscar el telèfon i us faré unes fotos.

I me’n vaig a dormir que són les 5:00 de la matinada i escric amb un ull tancat que ja dorm (paraula d’honor). Hauré d’endarrerir les respostes als vostres comentaris de la setmana passada, perquè a més d’estar mig adormida demà hauré de continuar amb la preparació dels exàmens finals que corren molta pressa. Ho sento.

Publicat dins de Canadà, Història, Llengua | Etiquetat com a , , | 27 comentaris

Retorn a un viatge èpic

Publicat el Març 21, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

Hola, avui sí que sóc aquí. La setmana passada va ser impossible. De tota manera avui només us copiaré un article meu d’aquest blog de l’any 2012, el mateix any que, a l’estiu, vaig ser a Catalunya per última vegada –al maig farà 14 anys, marededéu! Si us agrada descobrir meravelles de la natura a sota en teniu una.

Un viatge èpic

El dimecres em trobava al menjador de professors de la universitat, concentrada en el diari. Una notícia em mantingué capficada en l’article i amb el dinar que es refredava. És tractava del viatge migratori d’un ocellet que havia arribat a la primera pàgina dels diaris de diversos països, ja que les proporcions èpiques d’aquesta migració s’acaben de demostrar. Com sempre que m’entusiasma alguna cosa, ho havia de comunicar immediatament, per tant vaig atabalar tothom que hi havia al menjador (professors, secretàries, cuinera) mentre llegia directament del diari. I ara us toca a vosaltres, no escoltar, sinó llegir el que us explicaré.

L’ocellet de la notícia s’anomena northern wheatear (còlit gris del nord). És un ocell de la família dels muscicàpids, malgrat que fins fa poc se’l classificava dins la família dels túrdids (griveta cua-rogenca, griveta boscana, merla…) potser perquè són exceŀlents cantaires. El còlit gris de l’article es troba al nord del Canadà i a Alaska, i passa l’hivern a l’Àfrica. És molt petitó −només pesa 25 grams.

Científics canadencs de la Universitat de Guelph, i científics alemanys, acaben de provar el que fa temps se sospitava: aquesta coseta amb plomes és l’únic ocell cantaire que fa niu a l’àrtic de l’Amèrica del Nord i passa l’hivern a l’Àfrica. Els científics han demostrat que cap altre ocell cantaire fa un viatge migratori de tal magnitud, ni de bon tros. 3.500 km per sobre l’Atlàntic en quatre dies sense parar fins a Europa, i d’allí a l’Àfrica de l’oest; tot plegat 7.500 km. I això els del Canadà, perquè els d’Alaska fan 14.500 km per sobre Siberia, Kazakhastan i el desert d’Arabia fins a arribar al Sudan i a Uganda, per bé que aquests poden fer parades, no com els canadencs que han de travessar tot l’Atlàntic sense aturar-se. I, ep, passat l’hivern, tornem-hi, tothom cap a casa.

Durant el viatge, fan un promig de 290 km al dia. Com és possible? Segons sembla (un altre descobriment recent dels científics canadencs) els ocells aconsegueixen aigua tot cremant proteina. Tot i això, sembla impossible que un ocellet tan petit sigui capaç de fer aquest viatge èpic. En un dels articles explicaven que si calculem que un humà pesa 3.000 vegades més que aquest ocell i multipliquem els kilòmetres que fa l’ocell per 3.000, ens trobem que un humà hauria de viatjar més de 22 milions de kilòmetres per cobrir la distància proporcional que fa l’ocell del Canadà, i més de 43 milions pel que fa al d’Alaska –gairebé com anar a Mart–. I després de tornada. I cada any.

I per què fa aquest viatge? Per què no passa l’hivern més al sud del continent americà? No se sap la resposta, però si se sap que fa molts milers d’anys que aquest ocell fa el mateix viatge anual. Heus aquí, doncs, un costum ancestral, i ja se sap que els costums són difícils de canviar.

Publicat dins de Canadà, Natura, Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , , , , | 12 comentaris

Sobre L’Imperi de la IA

Publicat el Març 8, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

Avui (dissabte, quan escric) llegia en un article del Washington Post que el Pentagon ha fet servir IA per atacar l’Iran. És a dir, que ha emprat una tecnologia que no és fiable perquè sol cometre equivocacions i, a més, quan menys t’ho esperes s’inventa coses –sembla que potser no podran solucionar mai aquest problema de la IA. I, per cert, és veu que aquest tarannà de la IA ja es va manifestar sovint a la Guerra a Gaza, quan els americans feien servir la IA per a la identificació d’objectius militars de Hamàs a Gaza. Doncs resulta que en un 10% dels casos la IA va cometre errors que van costar moltes vides atacades per equivocació.

Precisament fa unes setmanes, quan trobo temps llegeixo el llibre titulat Empire of AI: Dreams and Nightmares in Sam Altman’s OpenAI (L’imperi de la IA: Somnis i malsons a l’OpenIA de Sam Altman), escrit per Karen Hao, un llibre altament recomanable, si sabeu anglès perquè no existeix en català; tret de l’anglès només es troba en mandarí, coreà, portuguès, castellà i aviat en alemany. M’adreço a les editorials catalanes i als traductors de l’anglès al català: si us plau no trigueu a tenir aquest llibre traduït, cal tenir-lo en català!

Karen Hao, l’autora, és una enginyera de Silicon Valley que va esdevenir també una periodista de renom, i el seu llibre The Empire of AI va ser nomenat al New York Times com un bestseller instantani. En aquest llibre, l’autora reflexiona sobre les implicacions del ràpid desplegament de la IA, l’erosió de les normes democràtiques, i la necessitat de repensar com ha de ser el diseny, la governança i la distribució dels sistemes IA, amb tots els esforços dirigits a assegurar-se que beneficiarà la societat. Amb The Empire of AI, Karen Hao fa un reportatge de recerca a fons sobre el desenvolupament de la IA, i de la pujada d’unes poques empreses tecnologiques amb domini total. La recerca pel llibre li va tardar set anys, amb 300 entrevistes a 260 persones, i una enormitat de correspondència i documentació. I quan el llegeixes de seguida es nota la magnífica recerca que s’ha fet –he d’afegir que Karen Hao escriu d’allò més bé, la qual cosa ajuda un munt a que els lectors no puguin deixar de llegir, fins i tots aquells, com jo, que poc saben d’informàtica i menys de IA. Jo hi estic enganxada.

OpenAI va ser fundada per un grup reduït de persones on s’hi trobaven Elon Musk, Sam Altman i d’altres milmilionaris (milers de milions). De principi, tots ells estaven d’acord en desenvolupar una IA poderosíssima, però no per treure’n cap guany sinó pel benefici de la humanitat. Però l’any 2018 es va veure que tot era una batalla d’egos entre Musk i Altman i el benefici per la humanitat a pastar fang, sobretot quan Musk se’n va anar (enduent-se els seus diners) i Altman va canviar-ho tot per convertir-ho en una empresa súper comercial. L’autora de L’imperi de la IA era llavors la periodista de Silicon Valley i va ser a la majoria de reunions d’OpenAI, i va tenir accés a multitut de missages electrònics de tots els implicats. I, tal com ens diu Xavier Montanyà a ViIaWeb, segons la revista Time Karen Hao és una de les cent persones més influents del món en el camp de la IA. I cito un fragment de l’article de Montanyà:

“D’una una banda, Hao ens descriu detalladament la creació d’Open AI a Silicon Valley, el seu ideari inicial, amb objectius humanistes i de transparència, i com ha anat evolucionant fins a esdevenir una de les organitzacions més reservades de Silicon Valley. És la descripció d’una ambició científica convertida en una croada ideològica agressiva, impulsada pels diners, un examen de la seva empremta polifacètica i extensa i, en definitiva, una reflexió sobre el poder.” I continua:

“D’una altra banda, l’autora recull documents, estatístiques de fons molt diverses, universitats, empreses i agències internacionals. I recorre uns quants països (Xile, Kenya, Veneçuela, Colòmbia…) per informar-se i descriure’ns els greus efectes que l’evolució de la indústria de la IA té a tot el món en relació amb l’explotació dels treballadors precaris als països del sud global, però també entre els treballadors del nord global. Per exemple, quan Microsoft va invertir 10.000 milions de dòlars a Open AI, va acomiadar 10.000 treballadors per retallar despeses.”

D’exemples de profits amb milers de milions de dòlars, n’hi ha molts al llibre. I també d’exemples d’explotació humana i del planeta. Estan pujant uns nous imperis amb uns nous emperadors, milmilionaris, amb unes fortunes com mai s’havien vist, i la resta d’humans i del medi explotats. Se n’ha parlat d’altres vegades, però Karen Hao ho explica tot ben documentat, amb detall però alhora escrit de forma entenedora i que t’enganxa –costa molt deixar de llegir.

Encara no he acabat el llibre, de 600 pàgines i jo tinc poquíssim temps, però hi estic ben ficada. I ho deixo aquí que estic molt cansada i amb la moral desfeta per una notícia molt dolenta que ja us comentaré més endavant. De fet estic horroritzada.

Publicat dins de Més enllà del somni | 25 comentaris

Retorn a L’onada

Publicat el Març 1, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

Continuo no gaire bé, continua el fred i la neu, i faig les coses d’esma. L’estat del món no ajuda gens. Per tant, un cop més, retorno a una entrada antiga del blog, de l’any 2012. Es l’explicació de com vaig crear un conte, i a continuació us posaré l’enllaç al conte (té menys d’una pàgina) intitulat “L’onada”.

L’onada o l’experiència d’escriure amb el rellotge al davant

El dilluns 30 d’abril, a tres quarts de sis de la tarda meves, vaig enviar un conte infantil a Relats en Català. De poc no ho aconsegueixo. Per què? Doncs perquè es tractava d’un conte per al concurs de contes infantils de l’ARC (Associació de Relataires en Català) amb el tema “Les estrelles”, i la data d’admissió finalitzava el dilluns a mitjanit (sis de la tarda a Toronto). A Catalunya una enormitat d’activitats relacionades amb la literatura són a l’abril que, com ja sabeu, és el mes més horrorosament enfeinat per a mi.

Quan va arribar el dilluns, a dos quarts de cinc de la tarda encara no havia tingut temps d’escriure cap conte. Només em quedaven dues opcions: deixar-ho córrer o provar de produir alguna cosa en un temps record i amb el rellotge davant dels ulls. Em sabia greu no participar, atès que els contes seleccionats apareixeran en un llibre el mes de desembre, tal com s’ha fet aquests dos últims anys. I em sabia greu no tornar a ser amb els relataires, els quals, ja que hi som, he de dir que són magnífics. D’altra banda, escriure un conte mentre es mira la minutera del rellotge és odiós i amb poques possibilitats d’inspirar-se, tot el contrari. Tanmateix, ho vaig intentar.

“Les estrelles, les estrelles, les estrelles, quin conte escric amb estrelles? Ai, ja han passat cinc minuts”. Vaig recordar que tenia un conte infantil en anglès amb aquest tema, però no arribava ni a conte, era curtíssim i res no passava, però era qüestió de començar amb alguna cosa. Quan el vaig tenir, uns altres cinc minuts havien desaparegut. Apa, doncs, a traduir ben de pressa –deixeu-me dir aquí que sóc negada per traduir els meus escrits; els penso en una llengua i no sé pensar-los en una altra–. La idea era aprofitar el primer i l’últim paràgraf de l’escrit en anglès. Bé, vaig traduir el primer paràgraf, curtet, i vaig aconseguir un magnífic nyap. “Ai, marededéu, això s’ha de polir”. Poleixo i entre tot plegat ha passat mitja hora; em queda una hora i encara no sé que passarà al conte, sense comptar que em caldrà temps per enviar-lo. A més el paràgraf no rutlla, amb la traducció ha perdut tot el ritme que tenia en anglès. Bé deixem-lo de moment i desenvolupem alguna cosa.

Vaig posar la banda sonora d’una peŀlícula (la música m’ajuda molt quan escric) i amb aquella banda sonora ho vaig encertar: podia “veure” un seguit d’imatges que anaven perfectes pel conte. Però una cosa és veure imatges i l’altra és escriure-les com una narració –i amb la minutera del rellotge que, asseguraria, feia trampa; no podia ser que ja haguessin passat quaranta minuts d’ençà que vaig començar! “Vinga, Shaudin, que ho pots fer!” i el clic-clic de la minutera fent-se un tip de riure. Vaig aconseguir el pernil del conte –un llarg paràgraf– en un temps record, tot sigui dit. Però em faltava traduir el paràgraf del final (que també volia aprofitar) i millorar el del principi. I la minutera fent clic-clic amb la impassibilitat d’un psicòpata. Aquesta traducció va resultar en un altre nyap (què redimoni s’havia fet del ritme!). Amb un ull a la pantalla de l’ordinador i l’altre al rellotge, vaig acabar el conte. Ràpid, ràpid, a obrir la pàgina de Relats en Català, penjar el conte i enviar un correu a l’ARC. Buffffff. Tres quarts de sis. Encara vaig tenir quinze minuts per recuperar-me.

L’onada

Publicat dins de Els meus contes, Literatura | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

Retorn a Endevinalla: d’on ha sortit en Calpor?

Publicat el febrer 22, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

Hola a tothom. Sento haver desaparegut durant quasi tres setmanes, però no he estat gens bé, amb diversos problemes de salut que, si fa no fa, encara arrossego, i molt enfonsada moralment. Ara em sento tan cansada que no sé ni com explicar-ho. Per tant, ja em disculpareu que l’entrada al blog sigui una (de fet dues) de l’any 2010. Es tractava d’una endevinalla sobre un personatge de la meva noveŀla Més enllà del somni. Com que ara hi ha lectors del blog una mica nous i que no han llegit la noveŀla (quan vaig fer l’endevinalla hi havia molta gent que l’havia llegit), m’ha semblat que hauria de posar la pregunta de l’endevinalla i la seva resposta (cadascuna és una entrada al blog). A sota ho teniu tot.

Endevinalla: D’on ha sortit en Calpor?

Avui escriuré sobre en Calpor, un dels personatges que apareixen a la meva noveŀla, i vosaltres heu d’endevinar en quin personatge històric m’he basat per crear-lo. Hi poden participar amb respostes (comentaris) tots els lectors del bloc, tant si han llegit la noveŀla com si no l’han llegida, perquè la informació que us donaré aquí es tot el que us cal.

Com ja sabeu els que heu llegit Més enllà del somni, en Calpor és el capitost de la majoria de gelgelians; un home terrible, ambiciós i prou hàbil per a dur endavant els seus desitjos de conquesta. Com tots els gelgelians en Calpor té els cabells negres, però només ell té la expressió molt dura i els ulls tenen una mirada que talla com un ganivet. En Calpor no vaciŀla davant de ningú i ni parpelleja a l’hora de desfer-se, d’una ganivetada, de qui li planta cara. És un home molt capaç, decidit i segur de si mateix, però és també un home molt cruel.

Gelgel és un país al nord de l’altre món. Es tracta d’unes terres molt extenses amb boscos, turons i, sobretot, grans planes cobertes de neu una bona part de l’any. A Gelgel s’hi han desenvolupat unes cultures nòmades de grans genets. Al llarg dels segles la majoria de gelgelians s’han dedicat a la pastura de ramats d’ovelles. Són també grans caçadors i no tenen rival quan es tracta de caçar un ós. Durant els llargs hiverns s’aixopluguen del fred en tendes fetes amb pells d’ovella, i s’abriguen també amb pells d’ovella i amb pells dels molts animals salvatges que habiten Gelgel. Els líders dels diferents clans porten barrets fets de pell d’ós. Hi ha molts clans a Gelgel, aplegats en grans tribus aliades. Fins fa uns 20 anys, els gelgelians feien la seva vida sense, en general, molestar els altres països. Tanmateix, tot va canviar amb en Calpor.

En Calpor era un jove qualsevol del clan dels oldland, fins que un dia sortí de la seva tenda i cridà: “Conqueriré tot el món!”. I en un tres i no res liderà el seu clan, poc després tota la tribu en la qual s’aplegaven els redsword, i abans que ningú se n’adonés havia esdevingut el capitost de gairebé tot Gelgel i amb un gran exèrcit disposat a seguir-lo en una guerra de conquesta del món.

Apa, doncs, a fer memòria. En quin personatge històric us sembla que m’he basat per crear en Calpor? Si us plau, deixeu les respostes al bloc (no me les envieu a mi). Espero que molta gent provi d’endevinar-ho. Si us equivoqueu no té cap importància; de fet, pot ser divertit veure quines connexions feu amb alguns personatges històrics. En uns pocs dies publicaré la resposta correcta.

Resposta a D’on ha sortit en Calpor? 

Ha arribat el moment de la resposta, i també de les explicacions sobre la resposta, però abans de res us vull donar les gràcies per participar en aquesta endevinalla. Ara m’adono que no ha estat fàcil amb la poca informació que teníeu. La culpa és meva per no tenir en compte que no us podeu ficar dins del meu cap, i també és culpa del seguit d’homes que a través de la història han volgut conquerir el món –massa conqueridors que han embullat l’endevinalla–. Els candidats que heu proposat, per ordre alfabètic, han estat: Alaric, Alexandre el Magne, Àtila, Franco, Genguis Khan, Hitler i Napoleó. Déu n’hi do amb la llisteta!

Francisco Franco no és la resposta correcta. Certament era ambiciós i cruel, però que jo sàpiga mai no va anar vestit amb pells d’animals salvatges, ni pertanyia a una tribu nòmada de grans genets d’un país del nord. A més, trobo que Franco no tenia ni categoria de conqueridor. Va ser un home que va fer molt de mal, però d’aspecte carrincló.
Adolf Hitler, vet aquí un altre feixista d’aspecte ridícul –sobretot si pensem en El gran dictador de Chaplin– que tampoc no és la resposta correcta. Sí que volia conquerir el món i de crueltat en tenia a dojo, però tot i que era d’unes terres del nord, tampoc no era un pastor i genet nòmada, ni vivia en una tenda.

Napoleó no era de les terres del nord perquè, de fet, era de Còrsega, de la noblesa corsa –no pastor, ni d’una tribu nòmada–. Va fer moltes animalades, volia emular a Alexandre el Magne conquerint a tort i a dret i va trair els seus (el seu pare havia lluitat contra els francesos i el seu mestre era un nacionalista cors), però va tenir admiradors com ara Beethoven o Goethe, fins que els va envair el país i ja no el van trobar tan admirable. Bé, ja us podeu adonar que tampoc no és el personatge històric que em va inspirar per crear en Calpor.

Alexandre el Magne tampoc no era d’una tribu nòmada, ni era d’unes terres extenses i cobertes de neu una bona part de l’any, sinó que va començar com un princep macedoni que tingué de mestre a Aristòtil. Va voler conquerir el món i en va conquerir una bona part, això sí, però de pastor nòmada res de res. Per tant, tampoc no és la resposta correcta.

Alaric fou rei dels visigots, no capitost de genets nòmades. Aquest sí que era del nord, però era germànic, no de terres de grans extensions. De ganes de conquerir en tenia força si recordem que, entre altres coses, va saquejar Roma, però Alaric liderava un gran exèrcit si fa no fa convencional i, fins i tot, tenia una gran flota de vaixells de guerra. A més, els visigots no eren nòmades ja que tenien agricultura. Bé, aquest home tampoc no és la resposta correcta.

Àtila, rei dels huns –nòmades i grans caçadors– de terres del nord, líder d’un exèrcit de genets sense rival i conqueridor difícil d’igualar atesa la ferotgia d’ell mateix i dels seus. Però no és la resposta correcta. És difícil que us pugui convèncer que no es tracta d’Àtila, amb la poca informació que us vaig donar, però bé, Àtila no era un jove qualsevol, sinó que va heretar del seu pare el lideratge de les tribus dels huns; primer amb el seu germà, després ell sol (no recordo que se’n va fer del germà). A més Àtila tenia la cara deformada –no vaig dir res de cares deformades– ja que els huns deformaven les cares dels nens perquè, un cop eren homes, fessin més por a l’enemic. Tanmateix, he de dir que els que han pensat en Àtila tenen força arguments al seu favor.

Genguis Khan era d’un clan i d’una tribu de les extenses terres de l’Àsia del Nord-est. Pobles nómades que es dedicaven a la pastura d’ovelles i que eren grans genets. Passaven els hiverns en tendes fetes de pell d’ovella i s’abrigaven amb pells d’ovella i també d’animals salvatges ja que eren grans caçadors. Genguis Khan arribà al poder després d’unir moltes tribus nòmades de l’Àsia del Nord-est. Abans d’això no era ningú. Diuen que tenia la mirada freda com el glaç i, diuen també, que un dia sortí de la seva tenda i va dir: “Conqueriré tot el món”. Per tant, aquesta és la resposta correcta.

Vull afegir que Calpor no és Genguis Khan, només em vaig inspirar en aquest home.

Publicat dins de Història, Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres infantils i juvenils en català, Més enllà del somni, Ombres i flames, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , | 16 comentaris

El Queen’s Park de Toronto i un tros de Catalunya

Publicat el febrer 1, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

L’estiu passat, concretament el dia del meu aniversari, vaig publicar al blog la meitat d’un conte (des de llavors no l’he pogut ni tocar atesa la feina que no s’acaba mai). El conte començava l’any 1903 al Queen’s Park de Toronto, que és un parc al bell mig del centre de la ciutat. Doncs avui us parlaré d’aquest parc, amb el Parlament d’Ontario, i d’un tros de Catalunya que es troba aquí.

Queen’s Park a la tardor

El Queen’s Park, que es va inaugurar l’11 de setembre de 1860 en honor a la reina Victòria, va ser el primer parc municipal del Canadà i el segon de tota l’Amèrica del Nord (el primer va ser a Boston). El terreny on es va construir pertanyia a la Universitat de Toronto (llavors anomenada King’s College), la qual va llogar-lo a la ciutat perquè el fes servir com a parc públic. Més tard, l’any 1880, el govern de la província d’Ontario, va autoritzar la construcció d’un nou parlament al centre del Queen’s Park, que es va obrir el 1893.

Exterior del Parlament per la part de darrere

Queen’s Park ha estat un parc de molt èxit entre la gent, ja des d’abans de ser un parc oficial i fins als nostres dies. Abans tenia un “racó de l’orador” on tothom podia dir la seva, i una conca per a concerts a l’aire lliure. I sempre ha tingut bancs, molts arbres, animalons, flors. Abans molta gent hi anava a fer picnics; ara als bancs i sobre la gespa hi ha estudiants que llegeixen o parlen amb els companys. I sempre trobes grups de gent que protesta davant el parlament (jo mateixa hi he anat unes quantes vegades). Quan protestem, anem a la part sud del parc, davant l’entrada principal del Parlament, per bé que hi ha qui protesta també a la part nord –el parlament divideix el parc en nord i sud.

Part nord del Queen’s Park

Part sud del Queen’s Park

L’any 1995 el govern d’Ontario va inagurar un monument al Batalló Mackenzie Papineau, els voluntaris canadencs que van anar a ajudar els republicans a la Guerra Civil del 1936-1939. El nom Mackenzie Papineau el van triar perquè són els noms dels líders de les rebelions contra els anglesos de 1837-1838. William Lyon Mackenzie va ser el líder de la rebeŀlió d’Upper Canada (avui la província d’Ontario) i Louis-Joseph Papineau el líder de Lower Canada (avui el Quebec).

El monument commemora els 1.500 voluntaris canadencs que van lluitar per  la causa republicana a la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Va ser el primer monument al Canadà que va reconèixer la implicació dels anomenats Mac-Paps a les Brigades Internacionals. Es tracta d’una gran roca duta directament del que va ser el camp de batalla a Gandesa, Catalunya, fins a Toronto.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Història | Etiquetat com a , , , , | 28 comentaris

No s’havia vist mai

Publicat el gener 25, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

El dissabte obro les notícies i em trobo un vídeo amb un home cosit a trets per agents de l’ICE. Un infermer que només gravava amb el telèfon uns homes d’ICE que empenyien brutalment dues dones a qui ell va anar a ajudar. Res més, i 9 trets. Suposo que ja sabeu la història, i possiblement també que Kristie Noem (cap de Homeland Security i per tant d’ICE; la dona que va matar el seu gos d’un tret perquè era massa juganer) ha dit que l’home que han matat era un terrorista que volia massacrar els agents d’ICE. Quèèè?! Sí, així són. Però potser encara no us heu assabentat de la resta que a mi m’ha deixat sense paraules.

L’incident ha passat prop del consultori d’un metge que ho ha vist des de la finestra i ha corregut al lloc. La víctima, l’infermer Alex Petri, era estirat  al carrer i els homes d’ICE el tenien de costat i l’envoltaven. Però només per comptar les ferides de bala, quan Petri encara tenia senyals de vida! Són tan obtúsos aquests d’ICE que probablement tardaven tant a comptar perquè no en saben. El metge ha hagut de convèncer ICE que realment era un metge i finalment l’han deixat fer una RCP, però ja no l’ha pogut salvar.

I encara hi ha més.

El senador demòcrata per Connecticut, Chris Murphy, ha explicat una cosa que ja passa de taca d’oli. És sobre Pam Bondi, la Secretària de Justícia dels Estats Units i qui és també part dels gàngsters de Trump. Doncs vet aquí que aquesta dona ha presentat un document instant l’Estat de Minnesota (capital Minneapolis, on ara mateix hi ha la major concentració de sicaris d’ICE) a que la Divisió de Drets Civils del Departament de Justícia tingui accés a les llistes electorals de Minnesota, per assegurar-se que les properes eleccions, com ara les eleccions de mig mandat, es fan sense trampes. Cal que Minnesota no faci manifestacions de protesta ni posi impediments a ICE de fer la seva feina. Si Minnesota lliura les llistes electorals, retiraran els agents d’ICE de Minneapolis. No deien que havien ocupat Minneapolis per trobar criminals iŀlegals?

Naturament tothom qui segueix de prop el que passa i segueix els experts, sap que Trump té pànic a les eleccions de mig mandat perquè es tem que perdrà i haurà de dimitir –la seva popularitat és ben avall-, per tant, farà totes les trampes que calguin i necessita control de les llistes electorals. Quina barra!

No s’havia vist mai tot això, ni que l’ICE sigui una mena de SS i el seu cap a Minneapolis, Gregory Bovino, sigui un imitador de Himmler.

Hi ha força polítics demòcrates enfurismats amb el que passa i que fan el que poden per acabar amb el règim de Trump, com ara el governador de California, Gavin Newson, el governador de Minnesota, Tim Walz, el governador d’Illinois, JB Pritzkeri i, entre altres, els senadors Chris  Murphy (Connecticut), Elizabeth Warren (Massashussets), Bernie Sanders (Vermont) i més que no em venen al cap. Tanmateix, cal que els republicans deixin de fer el ronso i vagin també contra la mafia instaŀlada a la Casa Blanca.

Ara Trump té una enrabiada amb Canadà, des de que el nostre Primer Ministre, Mark Carney, va fer el discurs impressionant a Davos i va deixar tothom bocabadat. Primer perquè Trump li té enveja i segon pel que va dir Carney –suposo que ja ho sabeu, com a mínim un resum, i no em vull allargar–. Doncs dissabte ja tornem a tenir Trump malparlant contra Canadà, i que si serem el 51 estat i que com gosem fer tractes comercials amb Xina, i ha començat a anomenar “governador” al nostre primer ministre que ja passa de Trump com si sentís ploure. Però venen temps difícils per totes bandes.

Aquí, de moment, continuem amb temperatures molt baixes –divendres a la nit estàvem a 310 sota zero– i avui diumenge tenim una tempesta de neu monstuosa (el pitjor encara no ha arribat). A sota ahir.

Als afores de Toronto Link to CBC News

I de vosaltres ja sé que també teniu un temps dolent, però no tant dolent com el desastre dels trens. Estic sense paraules, no sembla possible. Independència!

Per acabar una altra cosa que mai havíem vist i que és més agradable. Heu sentit a parlar d’una vaca austríaca que es diu Veronika? Potser no tothom perquè se l’ha documentat tot just aquest mes de gener. Doncs vet aquí que aquesta vaca de 13 anys ha après tota sola a fer servir alguns estris per gratar-se. Primer en van parlar algunes revistes científiques i ara la història ja és pertot arreu. Ha sortit als mitjans catalans? Segons els científics és el primer cas que se sap d’una vaca que fa servir estris. A mi em va semblar una notícia genial.

Publicat dins de Canadà, El món, Política | Etiquetat com a , , | 18 comentaris

Una bossa vermella i retorn a Pot

Publicat el gener 18, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

Ben atabalada amb les bestieses diaries de Trump. És que l’home és com una màquina de dir i fer disbarats, pels cabells de la Nana! Aquesta medalla li podrien donar: Premi Nobel dels Disbarats. Però no, la veneçolana miserable ja li ha donat la medalla que ell volia –no obtenint a canvi la presidència de Veneçuela sinó una bossa vermella amb souvenirs casa-Trump: gorres MAGA, un rellotge…. Quina vergonya i que patètic tot plegat. I només m’ha faltat llegir unes declaracions del general americà John Kelly, ara jubilat, que va ser a la primera administració de Trump però ara està en contra del president. Kelly ha comentat que Trump li va dir que admirava Hitler i que volia tenir els generals com Hitler tenia els seus, obeint-lo sense discussió. Trump va afegir que això que els militars americans siguin fidels a la constitució i no al president s’havia de canviar. No és la primera vegada que ha dit aquests disbarats; ja ni se n’amaga.

Canvio el tema, perquè em sembla que tal com va tot a tot arreu necessitem alguna cosa més bonica, més natural, potser un xic infantil. És un escrit de l’any 2010 sobre el país de Pot. I el voldria dedicar a la Lunia, amiga i lectora d’aquest blog des de 2023 i qui ara mateix llegeix Més enllà del somni i potser li farà gràcia llegir sobre Pot, un dels països que surten en aquesta noveŀla.

POT (Part III)

La nit ha embolcallat les selves. La vegetació creix tan atapeïda que només l’aigua de llacunes i riuets s’iŀlumina, pàŀlida, sota la lluna. Endins del bosc la foscor a penes s’esbargeix en comptats indrets aquí o allà. Fa una calor força xafogosa, sense que bufi cap airet, i les fulles resten immòbils, com adormides. Tanmateix, a les selves de Pot fins i tot les nits estan plenes de sorolls: la fressa dels salts d’aigua, la fricció tènue de petites serps verdes, el xisclet sobtat d’un mico que té malsons, el brunzit dels mosquits i el concert persistent de milers de granotetes omplen aquells paratges de vegetació densa. Els altres animals dormen tranquils fins a la matinada.

I tot d’una la foscor es dissipa, hi ha un esclat de verdor i la cançó de la nit s’atura, però és només un instant perquè de seguida se sent un piulet entre el fullatge espès, i un altre més enllà, i més amunt un altre, i en un tres i no res s’ha produït pertot arreu una piuladissa que s’enfila amunt i amunt per les branques. S’estarrufen plomes blaves, ocellets de panxes grogues i vermelles fan saltirons sobre les branques; els uns semblen tot just desvetllar-se, els altres refilen eixerits. Amunt i amunt pugen cants i volades, remuntant-se cap als micos encuriosits que tot just es desperten, cap als ocellots de becs colossals, cap a la llum que resplendeix dalt dels arbres.

Des d’allí es pot veure l’extensió de la selva: verdor i més verdor.

Tanmateix, només els ocells poden contemplar els boscos hermètics. O bé, tot d’un plegat, submergir-se dins del verd, com fa ara mateix un àguila harpia. Potser ha vist un ocellet? No, va disparada cap a una colla de micos que xerraven tranquils dalt d’un arbre. Tots fugen, menys un d’ells que s’entretenia menjant fruita. De sobte s’adona del perill, amida la distància cap a la verdor inescrutable i, molt de pressa, baixa per les branques fins a quedar ocult per la jungla. Un petit rèptil resta aturat sobre les fulles en sentir el bellugueig de les branques –hi ha pocs predadors a les selves de Pot, però s’ha de ser prudent–, en tornar la relativa calma es decideix per un insecte i, prest, treu la llengua. Hi ha un eixam d’insectes de tota mena: diminuts, més grossos, foscos, transparents, de coloraines. Els uns es belluguen ràpidament, amunt i avall per branquetes, amb un neguit gairebé delirant; els altres, més feixucs, van a poc a poc calculant cada passa i, tot i així, de tant en tant cauen al sòl i sembla que no saben ben bé què hi fan allí; i n’hi ha que fan volades curtes o d’altres que agiten les aletes sense aturador. I tot s’aprofita a la selva. Hi ha insectes que gaudeixen dels fongs que creixen als troncs o a les fulles mortes, als indrets més amagats del bosc; n’hi ha que s’atipen a poc a poc de fulles d’un verd sucós; i d’altres xuclen feliços el polen de les flors, com ara les nombroses papallones que aletegen per arreu. I tot es cofon. De vegades una branca és en realitat el braç d’un mico, o unes fulles que s’agiten suaument són les aletes d’una papallona verda, o, d’altra banda, el que semblava ser una papallona és un ocellet minúscul que es delecta també amb el polen de les flors. I són moltes les flors que creixen al bell mig de la jungla. Se’n troben de petites, amagades entre la frondosa vegetació, però n’hi ha d’altres que han crescut a les clarianes i allí s’amaren de la llum que s’escola entre els arbres, i fins i tot n’hi ha d’aquàtiques, ben arrelades al fons dels estanys.

Quan arriba la tarda la calor és gairebé sufocant i moltes criatures cerquen paratges on remullar-se o apagar la set. I n’hi ha molts d’aquests indrets, perquè les selves de Pot són plenes de riuets i, per damunt de tot, de llacunes d’aigües tranquiŀles que s’estenen pertot arreu.

Els rosegadors, els uns força petits i els altres molt grossos, són els veritables nedadors d’aquestes aigües. Viuen a les ribes on troben vegetació suculenta entre la verdor; alguns s’alimenten també de peixos, però no pas els rosegadors més grossos que amb l’herba i una mica de fruita ja en tenen prou. I a tots plegats els agrada ser a l’aigua quan la calor es fa inaguantable. Allí neden i es capbussen i esveren la gran varietat de peixos que sempre es troben en aquelles llacunes.

De vegades els micos també es fiquen a l’aigua, tot i que no els agrada nedar. Quan els simis petitons de Pot entren a l’aigua és més aviat perquè, per alguna raó, han de passar a l’altra riba. I no ho fan pas quan la massa d’aigua és gaire gran, sinó que es tracta de passar riuets o petits estanys de poca fondària. Ells s’estimen més estar-se dalt dels arbres tot el dia, on es troba gairebé tota la fruita, i si la calor és molt forta es gronxen agafats amb la cua d’una branca i s’imaginen que fa airet. Si no cau algun ruixat, la qual cosa es força freqüent quan se’n va la tarda, alguns micos baixen dels arbres i s’endinsen per la jungla, allí on el bosc és més dens, a la cerca de larves i insectes. Tanmateix, els simis de Pot són animals molt inquiridors que s’entretenen examinant fulles, escarabats vermells i cada racó que troben. I els més joves s’empaiten o s’amaguen dels adults. I hi ha tants amagatalls dins la profunditat de la selva!

En aquelles terres tòrrides de Pot la nit arriba de sobte. Totes les criatures diurnes ja són dalt dels arbres, o s’han ficat als seus caus de fulles i branquetes o bé són ajaguts a les ribes tot esperant la son i el concert de les granotes.

I enmig de la selva, un raig de lluna iŀlumina una flor.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Literatura, Llibres en català, Llibres infantils i juvenils en català, Més enllà del somni, Natura, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , , , | 17 comentaris

Aniversari del blog: 16 anys!

Publicat el gener 7, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

El 8 de gener és l’aniversari d’aquest blog, que pertany també a qui el llegeix i sobretot a  qui el comenta. Des de que va néixer l’he considerat tan vostre com meu perquè, com sempre he dit, un blog que no es comenta i, pitjor, que no es llegeix, és un blog mort.

I també, com us faig saber cada any, l’endemà, dia 9 de gener, serà l’aniversari del meu fill.

I ara les estadístiques del blog, des de que va néixer i fins avui, com també sempre faig:

191.405  visites – 9.636 de l’últim any
16.275 comentaris – 772 de l’últim any

Les visites de l’any 2025 han estat dels Països Catalans, d’Estats Units, Canadà, Brasil, Polònia, Irlanda, França, Itàlia, Suècia, Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Índia, Xile, Austràlia, Holanda, Israel, Andorra.      

He començat la llista pels països amb més visites fins als que en tenen menys. Hi ha tots els països que han tingut un mínim de 20 visites al mes durant el 2025. Dels quatre primers països tinc centenars de visites al mes. M’han desaparegut les visites de Suïssa i Finlàndia, que n’havia tingut força els últims anys, i s’han afegit Polònia, Bèlgica, Índia, Austràlia i Israel. Qui sap el perquè d’aquests canvis, però és curiós.

I a sota les 10 entrades de més èxit l’any 2025, tant per visites com per comentaris.

Per anar als articles, cliqueu la imatge corresponent.

Aniversari del blog: 15 anys!

No tinc ganes de fer res però escriuré alguna cosa

Molta neu i el Congo

Va néixer esclau, però esdevingué un gran escriptor i orador

Trump, i algunes fotos de Toronto

Recull

Comencem pel mosquit

Fum, sostre, esclaus, hijab i una sorpresa

Avui és un dia molt especial per a mi

Bon Nadal 2025

Publicat dins de Canadà, El món, Història, Literatura, Llibres infantils i juvenils en català, Política | Etiquetat com a , , , | 29 comentaris

Bon Any 2026!

Publicat el gener 1, 2026 per Shaudin Melgar-Foraster

Desitjo per a tots un any millor que el 2025. Per bé que ho dic molt deprimida.

I com que sembla que molta gent està més idiotitzada que mai,

aquest torna a ser el meu desig per a l’any nou.

Que tinguem sort. La necessitem.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 21 comentaris

Bon Nadal 2025

Publicat el Desembre 23, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Se m’ha acudit, per al Nadal d’enguany, copiar-vos un dels meus contes del llibre Històries d’hivern, el qual, per cert, es va estrenar en aquest blog l’any 2015, uns anys abans que Brins Edicions me’l publiqués en un llibre amb altres contes meus. Si us agrada i voleu llegir-los tots, el més fàcil és demanar-lo a l’editorial i us l’enviaran prest (Brins Edicions). També el podeu demanar a la llibreria Ona, on poden trobar tots els llibres en català que no estiguin descatalogats. 

Una nit…

La mare li ha dit que no surti, però tot el poble és a la cala i les campanes no paren de tocar. La Fiona mira per la finestra: ja fosqueja i només veu la pluja repicant als vidres. Escolta amb atenció: li arriba el so de les campanes i el brummm dels trons que s’arrosseguen al lluny.

S‘asseu prop de la llar amb les cames encreuades, els colzes als genolls, la barbeta sobre les mans. L’expressió concentrada a la carona plena de pigues, fins que un tió encès es desploma i la nena fa un bot.

Contempla els trossos incandescents del tronc, les espurnes màgiques, les flames petitetes que li ofereix. Hauria de posar més llenya, atiar el foc, que s’escalfi bé la sopa, però només pot pensar que l’han deixada allí sola mentre l’altra gent és a la cala. Tota la seva família hi és: el pare, la mare i l’avi Liam. L’avi ha estat el primer d’aixecar-se d’una revolada en començar a tocar les campanes. S’ha posat la jaqueta, les botes, la gorra i, en un tres i no res, ja era fora de casa. L’energia de l’avi és ben coneguda en aquelles rodalies. També en són les seves històries. I la Fiona mai no es cansa d’escoltar-les: “Venien de terres llunyanes molt al nord, de la neu i del gel, en els seus vaixells petits, ràpids com el vent, que apareixien tot d’una entre la boira. I arrasaven els pobles d’aquestes costes. Eren alts i cepats, d’ulls molt i molt blaus, i duien espases invencibles. Tothom temia els homes del nord”.

vaixell viking-2

Històries que s’havien repetit generació rere generació, durant segles, i que l’avi Liam contava amb una passió que deixava la seva audiència embadocada. Sobretot la Fiona. La Fiona que ara no sap què fer, perquè la mare li ha dit que no surti però ella vol ser amb tothom a la cala. Doncs no es pensa pas quedar a casa. “No”, diu, i es posa dempeus. Agafa un jersei gruixut i la capa impermeable que es corda bé. Fica els peus a les botes de goma. Ja va a sortir que s’ho repensa. Va a la llar i posa llenya sota l’olla. Ara sí, ja pot partir.

El carrer només s’iŀlumina amb la llum que fa pampallugues a les finestres. Pertot hi ha focs que cremen a les llars, taules parades esperant les sopes i gairebé ningú dins de les cases, només en una hi veu una mare amb un nadó. A la Fiona li ve a la ment una cançó de Nadal que li agrada molt. És clar, avui és el 24 de desembre, recorda la nena. Fa cap a la costa per carrers empedrats per on s’escola l’aigua com si fossin rierols; la pluja també li regalima per la cara, i és ben freda. S’abaixa més la caputxa. Mentre s’acosta a la cala intenta distingir qui són les figures que es veuen més avall a la platja. La Fiona s’hi apropa a poc a poc —que no la vegi la mare—. S’amaga darrere una barca al capdamunt de la platja i intenta veure què passa. Hi ha dues barques que pugen i baixen amb les onades, amb homes que remen cap a l’oceà que s’estén més enllà del far. De segur que el pare i l’avi hi són, sempre els primers a arriscar la vida quan hi ha un naufragi.

Arrupida, la Fiona va d’una barca a una altra fins a arribar a l’extrem de la platja on hi ha les roques. S’enfila, rellisca, avança a poc a poc, de quatre grapes, agafant-se on pot, cap a amunt de les roques. Si les ressegueix vers el far i el mar obert, podrà veure què fan les barques. L’escuma de les onades salta fins a la nena. La caputxa li ha relliscat i té els cabells xops, i també estan xopes les faldilles, que se li enganxen a les cames. No sembla adonar-se de com es de perillós anar per aquelles roques, i si arriba al final on hi ha el far —la seva intenció—, qualsevol onada forta la podrà fer caure fàcilment a les aigües turbulentes, a l’oceà que no perdona. Tanmateix, la Fiona no sembla ser conscient que s’apropà massa on les onades són més fortes, ni tampoc de la marea que ja arriba.

far

I aleshores el sent.

Un lament de no res que es confon amb el bramul del mar. La llum del far, com un estel solitari, iŀlumina una figura fosca entre unes roques, més avall d’on és la nena. No pot ser una persona, pensa la Fiona. Què deu ser? Per un moment sent paüra i considera girar cua, però el plor petit que sent trenca el cor. Com pot, la nena baixa on hi ha la figura. La pluja ha minvat tant que gairebé no plou, però els ruixats de les onades deixen la Fiona ben xopa, i les botes se li emplenen d’aigua gelada. La figura que plora és un gos dins d’un toll d’aigua, tan gros com la nena, i al qual ella no ha vist mai.

            —Què et passa? Has vingut nedant?

El gos aixeca el cap, mira la nena i plora. Es ajagut dins d’aquella aigua tan freda, com si no li quedés gens de força. La Fiona pensa com s’ho farà per treure’l d’allí. No el pot deixar, es morirà de fred, i s’ofegarà quan pugi la marea. La marea que ja avança implacable i no tardarà a cobrir l’indret on ella i el gos es troben.

            —T’has d’aixecar i venir amb mi —li diu al gos; l’agafa pel coll i l’estira.

L‘animal fa esforços per aixecar-se. Ho aconsegueix, però les cames li tremolen i es torna a ajeure dins de l’aigua. La Fiona, amarada de fred, se sent incapaç de treure el gos. Què pot fer? Sola no se’n sortirà. Tant és que la mare la renyi, necessita ajuda. Torna a pujar dalt de les roques i des d’allí es posa a cridar i a moure el braços. Ningú no la veu, ningú no la sent, i la Fiona tremola com una fulla. A la fi tot d’homes corren cap a ella. La Fiona s’espera i continua tremolant. Es gira cap al far i veu com la marea ja ha cobert les roques més enllà, ha aïllat el far de la terra ferma i avança a poc a poc cap a la Fiona que s’ho mira amb pànic. El toll on es troba el gos ha crescut, l’animal amb prou feines pot mantenir el cap fora de la superfície. La nena torna a baixar-hi. Té les botes tan plenes d’aigua i els peus tan gelats que li és gairebé impossible avançar. Arriba on és el gos i rellisca amb les algues que el mar ha arrossegat fins allí. Per un moment queda colgada sota l’aigua. Treu mig cos a fora i sent un fred tan i tan ferotge que pensa en no fer res, en quedar-se asseguda allí, quieta com el gos, per sempre més. I aleshores sent uns braços que l’agafen i la treuen.

            —El gos, el gos! —xiscla la nena amb les poques forces que li queden.

Uns nois duen la Fiona i el gos al capdamunt de la platja. La seva mare i d’altres dones corren cap a ella. La mare està molt trasbalsada.

            —Que has perdut l’enteniment? Quina imprudència!

L’eixuguen amb energia, una dona li fa prendre un got de te tan calent que crema i una altra li posa una flassada. Els nois que l’han portada fins allí eixuguen el gos i també l’emboliquen amb una flassada. Es veuen les barques que fan cap a la platja i molta gent va fins a l’aigua per ajudar. Hauran salvat gent? Però la Fiona no veu res més perquè la mare i els nois se l’enduen amb el gos, de pressa cap al poble.

retorn

La Fiona és a casa amb la mare i el gos. La nena s’ha canviat la roba —la mare li ha posat tants jerseis que sembla un globus—, i tots tres s’estan al costat de la llar, embolicats amb flassades, mentre mengen sopes. La Fiona se sent d’allò més bé perquè té els peus dins d’un cubell d’aigua calentona. Les campanes ja no sonen. Una veïna els ha dit que tots els homes que han anat al rescat estan bé i cap dels nàufrags no s’ha ofegat.

            —Eren pocs i anaven en un veler petit que s’ha estavellat a les roques més enllà del far. Només estan esgotats. Deuen ser forts com un roure.

Ara la mare ha sentit veus al carrer i obre la porta.

            —Ja vénen el pare i l’avi! —exclama—. Duen un dels homes del naufragi. Li haurem de preparar un lloc on dormir. Als seus companys els deuen haver dut a d’altres cases.

El pare i l’avi entren a casa. Arrosseguen un dels homes rescatats de l’oceà i la Fiona es queda bocabadada mirant-lo. És un home molt corpulent i té els ulls més blaus que la Fiona ha vist mai. Un home del nord! Aleshores el gos fa un petit lladruc i l’home exclama “Frode!” El gos es llença cap a l’home, a qui omple de llepades, i ell l’abraça i li parla en una llengua estranya.

Tothom és al voltant de la llar de foc, ben abrigat, i s’ha refet amb sopa de peix ben calenta i pa de soda, i ara els grans prenen uns gotets de whisky, la Fiona i el gos llet calentona. No es parlen, perquè no s’entenen amb l’home del nord, de qui només saben que es diu Nicolaus, però es somriuen de tant en tant. L’avi Liam fuma amb pipa i sembla molt satisfet; la mare va a obrir una mica la finestra.

            —Oh! Està nevant!

La Fiona corre a la finestra. Tot de flocs de neu van davallant i pinten de blanc teulades i carrers. No sol nevar en aquelles rodalies i la nena està encantada. Es posa a cantar:

Santa nit, plàcida nit,
ja està tot adormit,
vetlla sols en la cambra bressant,
dolça mare que al nen va cantant…

I tot d’un plegat l’home del nord, en Nicolaus, la canta també, amb una veu molt forta i en la seva llengua:

Stilla natt, heliga natt,
allt är frid. Stjärnan blid
skiner på barnet i stallets strå
och de vakande fromma två…

La cançó s’escampa pel poble i aviat se sent d’altra gent que també la canta. La Fiona s’asseu a terra, a frec de la llar, i continua cantant mentre mira les flames i pentina amb els dits el pèl del gos. Ara canta tothom, la gent del poble i els homes del nord, tots a una veu; veus fortes, veus clares, veus en llengües diferents. L’oceà, el naufragi i el fred semblen molt lluny. En el poble nevat només se sent la cançó dins el silenci de la nit, dins la dolça pau de la nit de Nadal. I la Fiona, amb el ulls que ja se li tanquen, pensa que tot és tan bonic que no sembla de debò.

llar de foc

BON NADAL ESTIMATS AMICS I LECTORS!

Publicat dins de Els meus contes, Històries d’hivern, Literatura, Llibres infantils i juvenils en català | Etiquetat com a , , | 27 comentaris

Una simpàtica història canadenca

Publicat el Desembre 14, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

De la mateixa manera que als Països Catalans els petits escriuen cartes als Reis d’Orient (si més no, abans es feia), al Canadà escriuen cartes a Santa Claus. I no ens oblidem que aquest personatge té ciutadania canadenca. El 22 de desembre de l’any 2008 el Ministre Canadenc de Ciutadania, Immigració i Multiculturalisme va atorgar la ciutadania canadenca a Santa Claus, i a la seva dona Mrs. Claus, en una cerimònia oficial on també van obtenir la ciutadania 100 altres persones originàries de 32 països.

A més, l’adreça de Santa (com se l’acostuma a anomenar) té un codi postal canadenc (majúscula, número, majúscula, un espai i número, majúscula, número). L’adreça exacta és Santa Claus, North Pole, H0H 0H0, com tots els nens canadencs saben molt bé. Se suposa que viu a Ellesmere Island, al territori de Nunavut, una illa gairebé tan gran com la Gran Bretanya, habitada per 144 persones a l’assentament més al nord del món (a 800 km del punt central del Pol Nord). A sota un mapa amb l’illa dins un oval de color groc:

I bé, l’any 1973 a uns empleats del Canada Post (Correus Canadencs) a Vancouver se’ls va acudir respondre les cartes dels nens que escrivien a Santa. Se’n van rebre 4.000 i en comptes de llençar-les, les van respondre totes. Durant uns anys, d’altres empleats de correus de diferents llocs del país s’anaven afegint a la resposta de cartes. I l’any 1982 havia esdevingut un projecte nacional a través de Canada Post: es va crear el codi postal H0H 0H0 i els voluntaris per respondre les cartes a Santa eren empleats de correus jubilats. Entre l’any 1982 i 2006, empleats voluntaris de correus, tant jubilats com els que treballaven, havien respost 14 milions de cartes dels nens a Santa. I entre el 2006 i el 2010 se’n van respondre 4.5 milions. Aleshores, van començar a arribar cartes a Santa de molts llocs del món i en llengües diferents –totes es van respondre, fent servir la llengua de cada carta (30 llengües, inclòs l’esperanto) i fins i tot en braille! I quan reben alguna carta més complicada que demanar juguets, tenen l’ajuda de molts treballadors socials per respondre-les.

Potser que l’any que ve algun menut de la vostra família n’hi enviï una en català. Pot ser curiós que Santa respongui des del Canadà en català. Aquestes són les instruccions que donen a Correus:

Cliqueu la imatge i anireu a la pàgina de Canada Post

Des de 1982 i fins ara, s’han rebut 25 milions de cartes que milers de voluntaris han respost sense deixar-se’n ni una.

Publicat dins de Canadà, Història, Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 20 comentaris

Migrants, vacunes, Hollywood i saber llengües

Publicat el Desembre 7, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Només dos migrants amb vida en una embarcació, al sud de Grècia, on hi havia uns altres 18 migrants tots morts d’hipotèrmia. Els dos supervivents, en molt males condicions, han estat duts ràpidament a un hospital. Encara no se sap d’on venien. I es possible que les seves families no s’assabentin mai de què els va passar. Imagina que se’n va el teu fill per sortir de la misèria o perquè està en perill que l’assassinin, i mai més saps què se’n va fer –és en terres llunyanes, en una presó o al fons del mar? Recomano l’exercici de posar-se dins la pell dels altres, i qui sap si tal com va tot ja no caldrà fer-ho perquè dins la nostra pell ja serem a l’infern.

Ho he llegit fa poc i no veig que la notícia hagi sortit als mitjans catalans, per tant us ho he posat com a inici de l’entrada d’avui.

Em sap greu no haver publicat res el cap de setmana passat, però estava tan i tan cansada que era impossible. I no que ara estigui gaire millor, només un pèl. M’adormo sobre el teclat tot el dia, em roda el cap i em fa mal tot. Suposo que és la fibromiàlgia que s’ha disparat de tan esgotada com estic i del fred que fa (han avisat que serà un hivern súper fred).

He pensat fer-vos un recull de coses, com faig de tant en tant.

Trobo que estem en un punt en que tot és ben depriment. Les coses no anaven gaire bé (a mi gens bé) i va entrar el bully, que és el president actual dels Estats Units, per acabar de capgirar-ho tot. Al Canadà, com he dit altres cops, el tenim molt a prop i quedem ben saturats de les notícies sobre Trump, a més de rebre moltes repercussions de les seves idees de tocat del bolet. Ens amoina molt el que passa amb la medecina en mans de RFK Jr., que si son pare veiés les bestieses que fa em sembla es tornaria a morir de l’ensurt (aquesta vegada es dispararia ell mateix). Ara, RFK Jr., com a Secretari de Salut i Serveis Humans dels Estats Units (marededeu!), ha acomiadat un munt de gent del seu departament i els ha substituit per coneguts antivacunes. I ja en tenim resultats: s’ha acabat la vacunació d’hepatitis B als nadons, la qual cosa durà a centenars de morts. També està en contra de la vacuna de la grip, la vacuna contra el xarrampió, i la vacuna contra el tétanus, la diftèria i la tos ferina (totes malalties que poden ser mortals; i ja tenen casos de tos ferina. Fins i tot contra la vacuna de la polio! Mentrestant, el xarrampió ja te més de 100 nens hospitalitzats i dos morts. Segons els experts, entrarem en una multipandèmia de malalties que estaven quasi erradicades i tornaran amb tota la força. Ara ja no és que hi hagi gent que passi de les vacunes, sobretot les vacunes als infants, sinó que les autoritats obligaran a no vacunar-se. I al Canadà ens angoixa pensar que tindrem 340 millions de persones sense vacunar de res al país de sota amb qui ens separa la frontera més llarga del món i, per tant, no massa difícil de creuar en certs punts.

També és notícia recent que ja s’ha segellat l’acord de la compra de la Warner Bros per part de Netflix. Pot representar la fi de Hollywood i de les sales de cinema de tot el món. Però això ha aparegut també als vostres mitjans, per tant ho deixo aquí i ja em direu que en penseu.

S’ha confirmat que parlar diverses llengües estimula el cervell incrementant, per exemple, la memòria. Se n’havia parlat força, però els estudis que s’havien fet eren amb grups petits de gent. Ara s’ha confirmat amb un estudi fet amb 80.000 persones. I volen encoratjar a aprendre una altra llengua a la gent que és monolingüe o, si ja en saben dos, mantenir-les actives; és molt important. I si se’n saben tres o quatre es veu que és fantàstic de cara a tenir un cervell en forma i a conservar-lo quan et fas vell –als monolingües, se’ls hi accelera molt més la vellesa del cervell. I si llegiu anglès i voleu saber més del tema:
Article de la revista Nature.

Si més no, he acabat amb una bona notícia, perquè els que som de parla catalana sabem més d’una llengua.

Bona nit!

Publicat dins de Canadà, Català, Cinema, El món, Llengua, Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , , , | 12 comentaris

I acabo amb les fotografies de Toronto

Publicat el Novembre 23, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Molt i molt enfeinada i esgotadíssima. Ho sento, però aquesta entrada torna a ser de fotografies de Toronto, avui del mes d’octubre i novembre. No en tinc més, per tant sembla que serà el final d’aquest tema durant una temporada (a l’hivern faig poques fotos).

Octubre. Universitat de Toronto.

Octubre. Des del meu balcó.

Octubre. De camí cap a casa de de la Universitat de York.

Octubre. De camí cap a casa des de la universitat de York.

Octubre. El meu barri.

Octubre. El meu barri.

Octubre. El meu barri.

Octubre. El meu barri.

Octubre. El meu barri.

Octubre. El meu barri.

Octubre. Des del meu balcó.

Octubre. Des de la meva habitació.

Novembre. El meu barri.

Novembre. El meu barri.

Novembre. El meu barri.

Novembre. El meu barri.

Novembre. De camí cap a casa des de la Universitat de York.

Novembre. El meu barri.

Novembre. El meu barri.

Novembre. El meu barri.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 20 comentaris

Avui fotografies de Toronto

Publicat el Novembre 16, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Hola. No m’hi veig de feina i he perdut quatre hores a l’hospital (tenia hora des del maig per una ressonància al peu i turmell que em vaig trencar fa vuit anys i no està bé). A més, em sento malalta, no sé si d’esgotament o de què. Doncs avui només fotografies de l’estiu (amb explicació). He triat les que no vaig posar abans, aquí o a les xarxes, tot i que potser m’he despistat amb alguna. Bona nit i que tingueu una bona setmana.

Maig. Aquesta la va fer el meu fill.

Maig. El meu barri.

Maig. Podeu trobar els 3 esquirols? Són tres germanets (potser amiguets) molt petitons i entremaliats que jugaven a empaitar-se i van acabar dalt de l’arbre.

Maig. El barri al costat del meu per la part del nord.

Maig. El meu barri. Vaig fer la foto des de dins d’un local on prenia un cafè.

Maig. El meu barri. El carrer Bloor que travessa la ciutat d’est a oest.

Maig. El meu barri. El carrer St. George. Aquest edifici antigament era una casa familiar; ara és un club privat. Una mica més amunt, a l’altra banda, se suposa que hi ha l’escola de l’Anna i l’Alison (Més enllà del somni)

Juliol. Des del meu balcó.

Juliol. Universitat de Toronto. Com d’alts són aquí els arbres, oi?

Juliol. Universitat de Toronto. Una part de la biblioteca Robarts.

Juliol. La placeta de Dante Alighieri.

Agost. El meu barri.

Agost. El meu barri.

Agost. Universitat de Toronto.

Agost. Aquesta també és del meu fill.

Agost. El meu barri. Darrere unes obres.

Setembre. Dins la cafeteria del Conservatori de Música. La finestra dona al Passeig del Filòsof.

Setembre. El meu barri. Passeig del Filòsof.

Setembre. Un esquirol del Passeig del Filòsof.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 11 comentaris

Retorn a In Flanders Fields

Publicat el Novembre 9, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Estimats amics i lectors, com que el dimarts tornarà a ser l’11 de novembre, a Europa anomenat el Dia de l’Armistici, us copio l’article que vaig publicar aquí l’any passat.

In Flanders Fields

El dimarts serà Remembrance Day, quan ens posem un poppy, una rosella (artificial), agafada amb una agulla a la roba, com a recordatori dels soldats morts a la Primera Guerra Mundial (i a la Segona). A sota teniu la meva.

Però aquest dia és també per recordar els veterans i les seves famílies (els guanys de la venda de poppies és per a ells), moltes vegades, i a molts països, mig abandonats a la seva sort després de tornar de la guerra sense una cama, o dues, o un braç, o una altra ferida que els incapacita, o un desordre post traumàtic. I també és un dia per pensar sobre la pau. A les 11 del matí del dia 11 del mes 11 s’aturen feines i classes durant un minut de silenci. Quan m’ha agafat en una classe a la universitat i he dit als estudiants que era l’hora, sempre he vist com es posaven dempeus de seguida i restaven un minut molt seriosos i alguns amb els ulls tancats. A les escoles, aquest dia solen recitar el poema “In Flanders Fields”, aquí molt conegut, sobre la mort dels soldats, de John Alexander McCrae, un metge canadenc que va escriure sobre medecina i també va escriure literatura. McCrae va anar a la Gran Guerra com a metge i va morir l’any 1918, encara a França, de l’anomenada grip espanyola. Us he trobat un enllaç en català sobre aquest poema, inclosa la seva traducció que perd força comparat a la versió original, però traduir poesia és molt difícil i és una traducció a la Viquipèdia.

També us he trobat el poema recitat pel gran cantautor canadenc Leonard Cohen:
In Flanders Fields. (podeu posar els subtítols en anglès)

I a sota una foto a la Universitat de Toronto, de la Torre dels Soldats, que commemora els membres de la universitat que van servir a les dues guerres mundials. Els noms de tots els que hi van morir (professors i sobretot estudiants) estan inscrits sobre pedra dins dels arcs a l’esquerra i també dins la mateixa torre –1.185 noms de soldats morts.

Avui tindrem la primera nevada de l’any, i es veu que serà sonada (espero que s’equivoquin). I aquesta nit estarem a 7º sota zero. Ja hi tornem a ser!

Publicat dins de Canadà, Història | Etiquetat com a , , | 15 comentaris

Retorn a La dona de l’illa

Publicat el Novembre 2, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Avui, com que no m’hi veig de feina (en tinc per tota la nit -és dissabte- i tot demà), caic d’esgotament i a més tinc un problema seriós (no de salut), he de recórrer a una entrada  de fa uns pocs anys. N’he triat una que va agradar molt. És sobre la història viscuda d’una dona que vivia sola en una illa al Pacífic. A mi em va impactar molt quan la vaig descobrir. L’entrada, de l’any 2022, és en el blog però us la copio a sota per tal que sigui més fàcil.

La dona de l’illa

El sol que havia escalfat de valent tot el dia ja s’acostava a l’horitzò. Ara l’aire era frequívol i l’aigua ben freda. Després de recollir els moŀluscs, la dona va mirar cap on era el seu fill: encara es trobava dins del mar, un poc més enllà de les roques de la costa, amb l’arpó i capbussant-se darrere algun peix. La dona hauria volgut convèncer-lo que havia de sortir de l’aigua, però no li va dir res, sabia que el noi ja era quasi un home, massa gran per fer cas de la mare, i va tornar a casa, una cabana feta d’ossos de balena. Ja vesprejava i l’aigua a l’oceà era massa freda, es deia mentre començava a preparar l’àpat, a més amb les roques ombrejades era fàcil relliscar amb les algues. És clar que el seu fill era fort i podia nedar fins a la platgeta, però es tractava d’una bona distància i faltava poc per pujar la marea.

El crit li va glaçar tota la sang. Va córrer malgrat les cames que li feien figa i el cor que li volia sortir per la boca. No havia estat un ocell, era el seu fill qui havia cridat, un crit agut, terrible. I un sol crit.

Molts anys més tard, quan els homes del vaixell se la van endur de l’illa on vivia –per rescatar-la, deien–, no va oposar resistència. Va morir a Santa Barbara, California, set setmanes després d’arribar, sense cap immunitat contra els patogens d’allí. Era l’any 1853.

La dona solitària, com se la va conèixer, vivia a l’illa de Sant Nicolàs, part de l’arxipèlag de les Channel Islands, la més isolada de totes, petita i al mig de l’oceà. Un lloc oblidat fins al segle XIX quan van començar a ancorar-hi vaixells de caçadors de pells americans i russos, ja que l’illa tenia una població de llúdries molt considerable. Atesa la cacera indiscriminada, l’any 1835 les llúdries eren a un pas de l’extinció. A més de les llúdries, l’illa tenia una gran població de foques, lleons marins i elefants marins. Tret d’aquests animals, només s’hi trobaven ocells, un llangardaix molt curiós i una guineu molt bufona. Ah, i humans: els anomenats nicoleños, un poble indígena americà que feia uns 8.000 anys que vivia a l’illa i al qual pertanyia la dona solitària.

Tanmateix, quan a California va córrer la veu que un vaixell havia rescatat una dona de l’illa de Sant Nicolàs van començar a córrer també les històries als diaris, com ara que vivia a l’illa després d’haver sobreviscut un naufragi, és a dir una dona Robinson Crusoe. Alguns de més ben informats, que tenien coneixement dels nicoleños, deien que era l’última supervivent de la seva tribu, una mena de l’últim mohicà, però dona. I per bé que aquesta darrera versió va perdurar fins fa uns poquets anys, és equivocada perquè la dona de l’illa no va ser l’última supervivent de la seva tribu.

L’any 1814 un vaixell rus de caçadors de llúdries va fondejar a l’illa de Sant Nicolàs. Hi va haver un altercat amb els indígenes d’allí i la cosa va acabar amb els russos massacrant quasi tota la població de nicoleños. Uns quants es van poder amagar fins que els rusos van marxar, i entre aquests s’hi trobava qui va esdevenir després la dona solitària. Aleshores, l’any 1835, un vaixell va recollir els nicoleños que quedaven a l’illa i els va dur a Los Angeles, però la dona solitària i el seu fill es van amagar perquè no volien deixar l’illa. Alguns dels nicoleños desembarcats a Los Angeles van prosperar força, i com a mínim un va sobreviure a la dona solitària. Segons sembla, encara hi ha els descendents d’aquests nicoleños a California.

El problema més gran per saber la història de la dona solitària era que parlava una llengua única de l’illa de Sant Nicolàs. Relacionada amb la llengua d’altres illes de l’arxipèlag, però diferent. Els homes que se la van endur de l’illa no s’hi podien entendre, i ella semblava frustrada de no poder explicar la seva història.

L’any 1960 es va publicar la noveŀla juvenil Island of the Blue Dolphins, de l’autor americà Scott O’Dell, una història basada en la de la dona solitària. Va tenir un èxit enorme durant dècades i va guanyar un premi molt prestigiós, la John Newbery Medal. I precisament va ser la noveŀla preferida de Susan Morris, la investigadora en història que s’ha encarregat de la recerca sobre la dona solitària i ha fet diversos descobriments, com ara que la dona solitària sí va poder explicar la seva història.

Com s’ha dit, la dona solitària es va amagar amb el seu fill a la illa quan el vaixell es va endur els altres nicoleños a Los Angeles. I quan era a Santa Barbara, va poder fer-se entendre per alguna gent indígena de California, amb llengües relacionades amb la seva, i que també la van entendre prou bé –ella tenia una necessitat imperiosa que se sapigués la seva història i la va poder contar. Però gairebé l’únic que li importava de la seva història era un sol episodi, un episodi que semblava dominar per sobre de tota la seva vida: la mort del seu fill atacat per un gran tauró.

Publicat dins de El món, Història, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 10 comentaris

Coses que esgoten i Nessun Dorma

Publicat el Octubre 26, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Continuo amb moltíssima feina. I amb esgotament, de la feina però no només per les classes perquè la majoria és de la burocràcia que he de fer a tota hora per a la universitat, sobretot, i també altres coses que a més es compliquen gràcies a l’internet, l’IA i que la gent s’ha tornat ruca. I alhora m’esgota Trump (i la seva patuleia), em deixa sense esma amb totes les bestieses que diu i fa sense aturador. Com ja vaig explicar, aquí les notícies dels Estats Units te les trobes a tota hora, i m’horroritzen i esgoten a tota hora també. Esborrona veure què fan els bullies d’ICE quan detenen suposats iŀlegals –és d’una brutalitat extrema–, i han de arrestar-ne mínim tres mil cada dia segons les ordres de la Casa Blanca. Ara, a més, l’administració de Trump ha apujat el finançament d’ICE de deu mil milions a cent mil milions! I a sobre, Stephen Miller, el Joseph Goebbels americà, ha fet saber que a partir d’ara ICE tindrà immunitat total per la seva conducta. Fa treure foc pels queixals.

I què dir de tot el que ha passat i passa al País Valencià amb Mazon i tot plegat. A veure si el poden fer caure a un pou tan fosc i profund com la seva ànima. Encara bo que la gent continua la protesta, però no té nom que encara no hagi caigut de la seva posició l’infame aquest. Durant un any he llegit els articles i entrevistes de l’Esperança Camps al VilaWeb; per tant, he sentit (llegit) el que ens feien saber molts familiars de víctimes mortals de la gota freda –unes històries colpidores que m’han quedat gravades per sempre. Com pot ser que es deixi pujar individus com Trump, Mazon i una llarga llista d’altres en països democràtics? El meu parer és que per començar cal donar més coneixements als joves molt abans que els toqui votar. És sempre la meva solució a quasi tot: més educació, més coneixements a tothom.

I per acabar me’n vaig a l’Àfrica, a Sud-àfrica i concretament a la província de Limpopo, una de les més pobres del continent, d’on ha sortit un grup de cantants joves, alguns encara adolescents. Per fer-ho curt, es tracta d’un cor que ha esdevingut famós i fins i tot ha actuat als Estats Units. I el que m’ha cridat l’atenció de Ndlovu Youth Choir, com s’anomenen, és que canten cançons conegudes (antigues o més recents) però hi afegeixen elements musicals africans. La meva preferida és la seva interpretació de l’ària “Nessun Dorma” de l’opera Turandot de Puccini. A sota la teniu.

Publicat dins de El món, Música, Països Catalans, Política | Etiquetat com a , , | 19 comentaris

Octuvre, hospital, universitat i una notícia trista

Publicat el Octubre 19, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Avui començaré amb Catalunya. Més que res per dir-vos que heu de veure l’últim vídeo d’OCTUVRE, arran de l’emblanquiment del franquisme que fa poc va ocórrer a la televisió. Potser alguns ja ho heu vist, però si no és el cas aquí teniu el vídeo a YouTube:

Molt recomanable. A més, la Marta Sibina sempre, a tots el vídeos d’OCTUVRE, és boníssima. Ella i l’Albano-Dante Fachín fan una feina exceŀlent d’investigació d’allò que presenten, i de saber-ho explicar d’una manera entenedora per a tothom. I tot plegat sense rebre subvencions ni tenir publicitat; si poden anar endavant és gràcies als donants i subscriptors. Sisplau, plantejeu-vos fer una donació (són a partir de 5 euros) que pot ser puntual, mensual o annual. S’ho mereixen d’allò més per ser tan competents i necessaris. Si voleu fer una donació, aquest és l’enllaç: Coŀlabora.

I ara travesso l’Atlàntic i em situo al Canadà.

Com he comentat diverses vegades, Toronto te uns quants hospitals entre els millors del món. El Toronto General Hospital, els rànquings mundials el situen com el tercer millor, posant hospitals privats i publics junts. Però l’atre dia em vaig assabentar que es considerat el millor del món pel que fa a hospitals públics. I jo contenta –és l’hospital on vaig quan he d’anar a urgències perquè és el més a prop de casa.

La universitat de Toronto també es troba entre les millors del món –la quarta millor–, i avui llegia que destaca sobretot per la facultat de medecina. Per bé que jo hi vaig estudiar filologia, recordo com tothom em deia que tenir un doctorat d’aquesta universitat m’obriria moltes portes. No me’n va obrir cap. Potser si hagués provat de tenir feina en alguna bona universitat dels Estats Units, me n’hauria sortit, com va fer una amiga meva, però no volia anar a viure als Estats Units perquè amb la gran moguda des de Catalunya n’havia tingut prou.

A sota unes fotos que vaig fer a l’estiu, on es veuen les aules de la facultat de medecina de la Universitat de Toronto.

Tinc una mala notícia de Toronto. Me’n vaig assabentar fa sis dies i és sobre en Ginger, el gat del museu, que molts ja coneixeu perquè fa anys que en parlo. No s’ha mort, no, tot i ser molt vell, però estic amb una gran pena perquè el que li ha passat és pitjor que morir-se. M’ho va explicar un guarda del museu. Vet aquí que fa anys la Universitat de Toronto havia comprat el Planetari al museu (és al costat del museu) però va arribar el covid i no en va fer res. Ara ja ha decidit començar les obres d’enderrocament del planetari per fer-ne un centre de no-sé-què. Ja fa cap a un any que van tapar les entrades (forats) del planetari i en Ginger es va quedar sense casa, perquè allí dormia des de jovenet, i a l’hivern va haver de dormir darrere uns tubs de calefacció del museu (es va cremar el pél diverses vegades). Tanmateix, va trobar la manera de tornar al planetari per dormir. I així estava la cosa quan van començar a treballar-hi a dins abans d’enderrocar-lo i es van trobar amb en Ginger. Van assabentar-se que el gat dormia allí i pertanyia, d’aquella manera, als guardes del museu que l’alimentaven des de feia moltíssims anys –cada dia al voltant de les vuit del vespre, en Ginger rebia el sopar i un bol d’aigua. Els encarregats de fer enderrocar el planetari van parlar amb els encarregats del museu, i de sobte un dia va aparèixer una camioneta amb gent del departament de l’ajuntament que s’encarrega de recollir gats i gossos sense llar. Van agafar en Ginger i se’l van endur a algun refugi per gats.

És espantós, pobre Ginger. Un gat molt vell (però molt sa i àgil), que ha viscut des de jovenet als voltants del museu –Passeig del Filòsof, Planetari, jardins de les Facultats de Dret i de Música–, que ha rebut el sopar cada dia a l’entrada del darrere del museu, que ha tingut veins, com jo, que el saludaven i li parlaven quan se’l trobaven, que era un gat lliure, de sobte se l’enduen lluny i el tanquen en una gàbia. Ell que no ha estat mai tancat, i ara dins d’una gàbia. Dubto que visqui gaire, es morirà de pena.

No me’l puc treure del cap. És molt trist.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Natura, Universitats | Etiquetat com a , , , | 19 comentaris

Una infecció, i la infecció pitjor que és Trump

Publicat el Octubre 12, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Avui a veure com me’n surto perquè no estic bé. Tota la setmana amb antibiòtics per una ferida petiteta al peu que es va infectar. La metge de l’hospital em va dir que encara bo que vaig anar a urgències perquè és una infecció que fins i tot pot ser fatal si no s’agafa a temps.

Estic millor però no bé, i encara més cansada, i encara més deprimida, i cada dia més horroritzada de veure què passa pràcticament pertot arreu que si no és una cosa n’és una altra. El món s’ha tornat molt lleig. I em causa molta inquietud (i no només a mi) el que passa, com si diguessim, més avall de casa, als Estats Units. Als Països Catalans les vostres notícies se centren molt sobre el que passa a Europa, però aquí, deixant de banda les notícies del Canadà, cap a un 70% de la resta de notícies s’enfoquen en els Estats Units i, naturalment, en els estirabots de Trump. Estirabots molt perillosos, com ara haver declarat el moviment anti feixista (Antifa) dels Estats Units, una gent contundent però pacífica, com un moviment terrorista.

A la Kristi Noem, la Secretària de Seguretat Nacional, aquella que va matar d’un tret el seu gos encara cadell perquè en comptes d’obeir jugava, li sembla molt bé perquè ves, el moviment antifa és igual al ISIS.

Kristi Noem

Mentrestant, unes quantes ciutats americanes han estat envaïdes per la guardia nacional que, segons va dir Trump, a partir d’ara farà els entrenaments militars a les ciutats del seu propi país. La guàrdia nacional ja és o ha estat a Los Angeles, Washington, Memphis i Portland (ciutat molt pacífica); i hi ha plans per a les altres grans ciutats.

Guardia Nacional

Tot això és absolutament inconstitucional, però Trump i companyia han convertit el país en una mena d’autocràcia i fan els que els rota. Com Stephen Miller, a qui tothom anomena Goebbels (alguns li diuen Nosferatus), el personatge més sinistre del govern Trump.Va ser activista de l’extrema dreta, després va ser nomenat director de política nacional del primer govern Trump i ara és el redactor de discursos del president. Durant la primera legislatura Miller va ser l’artífex de la decisió de Trumps de separar els fills dels pares immigrants i, així, disuadir-los de tornar a provar d’entrar als Estats Units. Jo recordo bé tots aquells nens tancats en gàbies, separats dels seus pares, alguns per sempre més. Doncs ara Miller fa de tot per provocar violència a les ciutats americanes per justificar una repressió autoritària.

I amb tot plegat l’ICE (Servei de Control d’Immigració i Aduanes), que és part del Departament de Seguretat Nacional, el de la Kristi Noem que va matar el gos, està totalment desfermat per tot el país, per on un munt d’homes molt cepats i amb la cara tapada, es dediquen a escampar el terror i el caos entre la població immigrant o americana amb aspecte de “latino” o gent fosqueta encara que duguin generacions al país. Jo els hi tinc veritable odi i si pogués els eliminava d’eixe món a tots. A sota algunes de les seves intervencions per endur-se algú, fins i tot criatures com es veu en el vídeo de sota.

Detenen una nena petita (twitter acaba de suspendre aquest compte!)

ICE deté una nena de 15 anys

Detenen una família

Detenen un home de 79 anys que protegia el seu empleat

Detenen una dona que havia anat a buscar la seva filla a l’escola

I com a cirereta, una de les últimes barbaritats de Trump: vol tallar tot el finançament federal als Estats que no el van votar, la qual cosa, a més de ser pura màfia, si va endavant crea precedent. 

Publicat dins de El món, Política | Etiquetat com a , | 20 comentaris

Retorn a “Rocdur (Part III)”

Publicat el Octubre 5, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Estimats amics, lectors i gent que passa per aquí, continuo aclaparada de feina, i amb el bloqueig per escriure que és molt difícil de trencar quan estic esgotada i quan m’esclata el cap amb tantes notícies dolentes de tot el món i de tota mena. Per tant, us copio un post de l’any 2010, el qual acabo de llegir i ara m’ha semblat un refugi a tot el que passa. Aquesta entrada la vaig fer en referència al país imaginari de Rocdur, un dels països de l’altre món a la meva saga de la Interferència. Rocdur és un país dictatorial i violent, però en aquesta entrada només parlo de la seva natura.

(Us asseguro que no m’oblido gens de que us dec moltes respostes)

ROCDUR (Part III)

La natura es desperta molt de matí a Rocdur.

Quan la boirina encara folra els boscos i s’estén indolent sobre els estanys, els ocells ja fa estona que celebren un nou dia amb un esvalot de xiulets que saltironegen per les branques, cants harmònics, piulets tímids, el cro-cro d’un ocellot desmanegat i, molt i molt amunt, el crit penetrant de les àguiles. Amb el seu vol impecable les àguiles travessen Rocdur de banda a banda i no les espanta niar a les altes muntanyes del nord. Algunes s’hi estan fins i tot a l’hivern i aguanten el batzac dels vents glaçats i les tempestes. Allí sondegen les valls nevades per si de cas algun animaló ha deixat l’aixopluc dels arbres, tot i que durant els freds hiverns del nord els animals solen estar-se dins dels boscos a l’abric del vent. Fins i tot els pocs ocells que s’han quedat al nord sembla que els costa arrencar a fer grans volades i s’estimen més anar de branca en branca. Tot sembla molt quiet, silenciós, dins dels boscos nevats, només de tant en tant se sent piular en algun indret indeterminat, o bé de sobte un tros de gel cau d’una branca i esvera la guineu que ensumava un forat; la guineu fa un bot i es queda immòbil perquè ha vist passar unes ombres: és un escamot de llops que habiten les contrades del nord. Avancen en un grup dispers recorrent els boscos com espectres, gairebé invisibles entre els arbres, només unes ombres que es veuen un moment i ja no es veuen més. Un cérvol ensuma l’aire, inquiet, a punt per fer una correguda si nota massa prop la fortor dels llops. Més enllà un conill blanc, espaordit en veure una ombra, intenta arribar a un matoll. L’esquirol que grata la neu i troba el tresor que amagà fa temps, en sentir el crit agònic allí mateix puja de cop dalt d’un arbre i i en quatre salts arriba al seu refugi on es menjarà el seu tresor en pau.

Els ànecs fa temps que deixaren les contrades del nord i ara es banyen a les aigües fredes, però no glaçades, de les terres més al sud. Tot i fer sol, l’aire fresquívol estarrufa les plomes dels ànecs que llisquen impertorbables per un estany. A frec de l’aigua un senglar arrossega el morro pel fang cercant qui sap què. S’atura i els seus ullets semblen contemplar un moment les figures que avancen per l’aigua. Fa un gruny de menyspreu i, tot enfangat, es fica dins d’un bosc on la llum clapeja els troncs dels arbres. Un rosegador menudet s’aparta del pas del senglar i, a corregudes i aturant-se aquí i allà, aconsegueix sortir de sota els arbres a una petita planada amarada de sol. Fa poc que l’herba l’ha cobert de verd clar i hi ha rosegadors pertot arreu gaudint de l’herba tendra. Una àguila es llança com una fletxa, agafa la presa amb precisió i torna a solcar l’aire cap al seu niu dalt d’un cim. Des d’allí observa els  canvis de llum i com el gris  esdevé un blau transparent que tot d’una s’esborralla de núvols foscos o bé s’apaga a poc a poc tot mudant-se en vermells i grocs llampants. I la llum, sempre la llum, ara innocent, ara puixant i nítida, ara resplendent entre els núvols, ara només un enyor de claror.

 I a la fi arriba un dia que tot és curull de flors. Els senglars entren i surten dels boscos seguits dels seus petits i sempre cercant qui sap què per terra. Els ocells es desplacen amunt i avall tot buscant cucs grassonets que duen al niu. Pertot hi ha conills,  famílies senceres, que aprofiten la son de les aus de la nit per anar a cercar aliment. N’hi ha molts de jovenets que fan bots sense solta ni volta o exploren un matoll ple de cuques o es miren, encuriosits, una papallona. I n’hi ha tantes de papallones que de vegades semblen un vol d’ocells de coloraines.

A l’estiu els boscos del nord estan encatifats de flors per on saltironen cérvols novells o hi juguen els cadells de llop. Les àguiles continuen el seu vol amunt i avall de Rocdur i tot s’ho miren des de les altures.  Al sud la calor és més forta i les tardes són feixugues; només se sent el brunzit de milers d’insectes per petites planades, muntanyes i boscos. De tant en tant un esbart d’ocells arreplega un eixam d’insectes i de seguida tot torna a la calma brunzinaire. Les sargantanes s’estenen, mandroses, sobre les pedres; treuen la llengua tot d’una per caçar una mosqueta i retornen a la letargia de la tarda estival. Però l’estiu ja es va apagant: els dies són més curts i la calor cada dia se sent menys.

A la tardor els esquirols estan molt atrafegats recollint nous, i tots els altres rosegadors endrecen els seus caus aquí i allà. Entre els arbres virolats i per sobre una catifa de fulles vermelles i grogues, les guineus vigilen cada moviment, cada sorollet, per tal de saltar ràpidament sobre la presa. També ara i adés donen ullades als estanys –aviat tornaran els ànecs–. Una granota es capbussa i la superfície de l’aigua s’omple d’anells màgics. Un senglar s’ho mira un moment i retorna a la seva tasca de trobar qui sap què a la terra molla. El color carabassa del cel es dissipa a poc a poc i les ombres s’apoderen del capvespre tardorenc. Un gran nombre d’animals es fica dins dels seus nius i caus quan, tot d’un plegat, se sent un aldarull per sobre els arbres i tots s’aturen. Han tornat els ànecs. I ja la lenta allau de fosca tot ho cobreix fins que les muntanyes només són ombres sota una lluna clara. Serralades i pujols, boscos, planades i estanys queden amarats de nit, de son; hi ha una pau embruixada per arreu.

I aleshores obren els ulls els mussols.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres infantils i juvenils en català, Més enllà del somni, Natura, Ombres i flames, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , , , | 10 comentaris

Blocada, i una entrevista

Publicat el Setembre 28, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Una altra setmana amb poc a dir. De fet, tinc molt a dir, moltíssim que es queda a dins perquè no aconsegueixo escriure pràcticament res, quan provo d’escriure em surt no només el cansament de la feina sinó a més la depressió de cavall que arrossego, i quedo blocada. Penso que a ningú li interessa res que pugui dir, sigui real o una ficció –al cap i a la fi ningú compra els meus llibres, en part perquè costen tant de trobar–, i l’ambient general al món i la meva situació molt precaria no ajuden gens a pujar els ànims. Què diferent era tot fa vuit anys amb tota aquella iŀlusió i energia coŀlectiva i personal. Quan vam arribar a l’u d’octubre de 2017 semblava que teníem la independència a tocar, encara no se m’havien mort un munt de persones molt estimades quasi de cop (l’Alan, la meva mare, la Ling Ling, l’Amèlia, en Jordi…; més recentment la meva amiga Bel), ni jo havia tingut la pneumònia de 5 mesos que em va deixar fotuda per sempre, ni s’havien canceŀlat les classes de cultura catalana després de 25 anys d’impartir-les (ja sabeu que va ser sobretot gràcies a l’ambaixada espanyola perquè les meves classes feien ombra a la cultura espanyola que tenia 3 vegades menys estudiants, entre d’altres coses; i afegeixo que no vaig rebre cap ajuda per part de Catalunya, tot i haver-ho demanat, per salvar una de les assignatures de més èxit al campus de Glendon –i així de bé ens va, sempre badant). I l’u d’octubre de 2017 no sabia tampoc que les dues últimes noveŀles de la saga no es publicarien, per bé que les vaig escriure i considero que l’última noveŀla és de segur el millor que he escrit mai, amb escreix, però ara és un manuscrit perdut en algun calaix. Després de l’èxit impressionant de l’u d’octubre de 2017 a Catalunya, que va deixar mig món bocabadat, tot ha estat una davallada: a Catalunya, al món i a la meva vida, com si hagués estat una malaltia que s’encomana.

A sota una fotografia del meu vot per a l’1 d’octubre de 2017, enviat a la delegació de Catalunya a Washington (per a tota l’Amèrica del Nord). El vot més important de la meva vida, com he dit altres vegades.

Ves per on, sembla que he aconseguit escriure una mica.

Acabo amb un tema diferent: un vídeo d’un programa de Jon Stewart a qui probablement coneixeu, oi? Aquí entrevista Mark Carney, qui és el Primer Ministre canadenc, poc abans que es presentés a les eleccions i guanyés. És un home molt inteŀligent, Mark Carney, i molt preparat. Va néixer a un lloc molt petitet del Canadà en una família de classe mitjana, i amb una beca va poder estudiar a la Universitat de Harvard on es va graduar amb un B.A. en economia. Aleshores va anar a estudiar a la Universitat d’Oxford on va fer un masters en filosofia i després va acabar dos doctorats, l’un en filosofia i l’altre en economia. Anys després, gràcies a ell Canadà se’n va sortir molt bé de la crisi econòmica de l’any 2008. Va ser ell qui va posar un gran control als bancs i va evitar desastres econòmics com ara el de l’estat espanyol o el dels Estats Units. Però els seus èxits professionals han estat molts més.

El vídeo el tinc tot subtitulat al català (uns bons subtítols), però no sé què passarà quan l’obriu vosaltres; potser si el veieu a YouTube amb aquest enllaç a sota us surti el català, o canvieu-ho a la vostra pàgina de YouTube si en teniu (a dalt a la dreta, cliqueu la vostra foto, a la llista cliqueu Llengües i allí cliqueu “català”). Veureu que Mark Carney, a més d’inteŀligent, és molt senzill i simpàtic –té un gran sentit de l’humor.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Interferència (saga), Política | Etiquetat com a , , , , | 6 comentaris

Quatre paraules i unes fotografies

Publicat el Setembre 21, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Benvolguts amics i lectors, l’altre cap de setmana no vaig poder escriure res al blog ja que tenia un cansament descomunal. El cansament que tinc ara no arriba a tant però encara és excessiu per trobar l’esma d’escriure una entrada amb cara i ulls. Tot el dia he alternat la preparació d’una prova per a una classe amb fer esforços per no adormir-me i llegir les últimes barrabassades de Trump —una vergonya que hagi dit que Joe Biden es un fill de puta (paraules exactes, en anglès) a qui ja li està bé morir-se de càncer—. També he llegit uns articles molt interessants sobre si podria ser que l’univers que coneixem sigui tot dins d’un forat negre —més descomunal encara que el meu cansament—; una nova teoria de diversos astrofísics en unes quantes universitats. Però tot el dia han prevalgut els esforços per no adormir-me (dormo tan poc durant els dies feiners que el cap de setmana vull dormir a tota hora). I sembla que estic condemnada a no poder escriure ficció. Encara no he pogut ni tocar el conte que vaig començar a l’agost i que volia publicar sencer al blog. I no serà que no m’hi vulgui posar, perquè en tinc unes ganes boges, però no hi ha manera de trobar el temps o l’esma (quan se’m tanquen els ulls i gairebé caic esgotada no estic per escriure res).

A la resta del post posaré algunes fotografies del mes de maig que no vaig publicar mai. Són totes del meu barri.

(Necesito una mica més de temps per respondre els comentaris de fa dues setmanes 😔)

Publicat dins de Canadà, Política, Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Un actor canadenc, i tornem al setge de Barcelona

Publicat el Setembre 7, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

Ho sento, la setmana passada em va ser totalment impossible escriure una entrada atesa la tremenda càrrega de feina que tenia per a la universitat –el curs d’hivern va començar el dimarts i enguany ja ens a caigut a sobre més feina que l’any passat (i l’any passat més que l’anterior i així anar fent). A tot això podem afegir que no van acabar les obres a les cambres de bany i a l’armari fins el dimecres, que no deixen d’arribar emails dels estudiants, que tinc mil problemes informàtics (universitat, bank, ordinador) i que lluito contra el frau d’una empresa. Bé, ni temps d’anar a tallar-me els cabells que ja em baixen esquena avall.

L’altre dia va morir un exceŀlent actor canadenc, Graham Greene, que era una gran persona, amb un sentit de l’humor boníssim, i a qui tinc la sort d’haver conegut durant una tarda, ja que era amic dels meus amics de les primeres nacions. Graham Greene era un indígena Oneida nascut a la reserva de les Sis Nacions a l’Ontario. La fama li va arribar després de ser nominat per un Oscar com a millor actor secundari per la peŀlícula Dances with Wolves (Balla amb llops) de Kevin Costner. L’any 2015 el govern canadenc el va fer membre de l’Ordre de Canadà, un gran reconeixement. Era molt estimat per un gran nombre de canadencs que li van fer tota mena d’homenatges en morir. A més de cinema i televisió, va fer molt teatre, al Canadà i a Anglaterra. Vaig veure que en van parlar a TV3 (o com es digui ara) i al diari Ara, però hi ha errades a totes dues notícies.

El dijous torna a ser l’11 de setembre i espero que sigui un èxit, per bé que hi ha molta gent desanimada. És normal estar-ne però s’ha de fer un esforç o mai s’aconseguirà res i cal la independència. I per aportar alguna cosa tornaré a enllaçar els “Microrelats del setge” (no és la primera vegada que ho faig des de 2014). Va ser una idea genial, una iniciativa coordinada per Anna Maria Villalonga, Jordi de Manuel i Jordi Masó Rahola –i em va fer una iŀlusió enorme participar-hi amb un microrelat.

Us enllaço el post que vaig publicar sobre els microrelats al meu blog de VilaWeb. Hi ha un enllaç a cada dia i podeu veure quins escriptors van publicar un microrelat aquell dia.

Microrelats del setge

Acabo amb unes fotos de Toronto d’aquest estiu.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Cinema, Els meus contes, Literatura | Etiquetat com a , , , , | 9 comentaris

Adeu, professor Gulsoy

Publicat el Agost 24, 2025 per Shaudin Melgar-Foraster

M’ho van fer saber amb missatges dos amics, primer l’una i quasi immediatament l’altre. Ho vaig veure just abans de sortir de pressa cap al dentista on tenia hora. Ni temps de mirar res més vaig tenir, només pensar-hi amb molta pena dins del cotxe. Han estat tants anys d’amistat! I quan ja era al dentista –una visita rutinària–, l’higienista que m’havia de fer una neteja no va poder començar fins ben bé passats deu minuts, perquè jo no parava de contar coses sobre qui m’havien dit que s’havia mort. “Quina sort haver-lo conegut”, va dir l’higienista, “perquè d’aquesta mena de persones se’n troben poques, i el món seria millor si n’hi haguessin moltes així”. Tenia raó. El professor Gulsoy era un savi i un home bo.

Vaig conèixer el professor Joseph Gulsoy quan no feia gaire que jo vivia a Toronto i ni sabia que existia la Universitat de Toronto i menys el professor Gulsoy. Una dona catalana canadenca havia organitzat una reunió de catalans, i no recordo com va anar que m’hi va convidar. La meva mare, que es trobava a Toronto de visita, també hi va anar. I allí vàrem conèixer al professor Gulsoy, de qui ens havien dit que era una exceŀlent persona i un gran estudiós del català. No m’esperava que fos també tan i tan senzill. Després de conèixer-lo durant molts anys puc dir que els elogis li feien nosa; fins i tot els premis que li atorgaven (n’hi van atorgar molts), alhora que els rebia amb gran gratitud, el destorbaven una mica. Ell era feliç quan podia treballar fent recerca sobre llengua, caps de setmana i tot. Però també li agradava fer les classes a la universitat, parlar amb alumnes interessats i convidar amics, coŀlegues i algun estudiant a dinar al Faculty Club de la Universitat de Toronto. Al llarg dels anys hi vaig anar moltes vegades; m’encantava perquè sempre hi havia gent interessant. Hi havíem anat amb els lectors de català que enviava la Generalitat i després l’Institut Ramon Llull, abans d’esdevenir jo la lectora. Recordo els dinars al Faculty Club amb la Marta Marín i també amb en Frederic (després va ser professor a Catalunya i a Anglaterra, però no recordo el cognom). També hi havia estat convidada amb la professora Jill Webster, directora del centre d’Estudis Medievals (de qui parlava l’altre dia aquí). Ni la professora Webster ni el professor Gulsoy eren de cap país català, però teníem tota la conversa en català i d’una manera molt natural al Faculty Club de la Universitat de Toronto al Canadà. I un d’aquests dinars va ser amb en Raimon i l’Annalisa. Mai m’ho hauria esperat (aquí en parlava). Quan el professor Gulsoy va saber que volien visitar el despatx que llavors compartíem el professor Gulsoy i jo (ell ja teòricament jubilat però continuava fent classes, i jo tot just feia un mes que havia començat a fer classes com a professora) de seguida va decidir que dinaríem al Faculty Club. Perquè al professor Gulsoy li agradava fer-nos feliços.

Joseph Gulsoy era d’origen armeni, però la seva família va anar a parar a Turquia després de fugir del genocidi perpetrat contra els armenis precisament per l’Imperi Otomà. Mai vaig acabar d’entendre com va anar la cosa, però sí sé que el seu pare, que per cert era un etimòleg aficionat, va canviar una mica el cognom per tal que semblés turc. I  va viure –varen viure tota la família- amb por de ser descoberts. De vegades em pregunto si el fet que el professor Gulsoy sempre semblava voler passar desapercebut era per aquesta por a ser descobert que l’havia fet patir des de petit. Ell mateix m’havia explicat que passava molta por a Turquia, i que sempre es va sentir armeni –a Toronto contribuia molt generosament a l’Associació Armenia de Toronto, però mai deixava que es publiqués el seu nom perquè les seves donacions, totes, les feia amb el cor i no volia honors.

Joan Fuster i Joseph Gulsoy (1968) (cliqueu per anar al article de la fotografia)

Joseph Gulsoy no podia veure algú demanant almoina sense patir per aquella persona. De seguida li donava alguna cosa. A Barcelona ho tenia més complicat que a Toronto perquè hi havia més captaires. Quan hi viatjava es trobava un dia amb la meva mare que sempre tenia alguna cosa per a mi i que el professor Gulsoy em duia. Quan es trobaven, la convidava a dinar i de camí al restaurant, generalment a la Barcelona antiga, es topaven amb un munt de captaires i el professor Gulsoy havia de donar diners a tothom. La meva mare li deia que és impossible donar-ho a tothom, que són massa persones, però ell deia que havia de fer-ho. La meva mare m’ho havia explicat. I el professor no era pas diferent a Toronto on el coneixien tots els captaires al voltant de la Universitat de Toronto. I explicaré dues anècdotes sobre aquesta faceta de Joseph Gulsoy.

El professor vivia força lluny del centre, on hi ha la Universitat de Toronto, i venia amb metro. A la sortida de l’estació d’Spadina cantonada amb Bloor, hi havia durant uns anys una dona captaire que tenia un nen d’uns set anys que era amb la mare quan s’acabava l’escola. Allí, a la cantonada, venia un diari del barri (el venien gent sense feina) i s’estava tot el dia dreta de vegades amb 15 o 20 graus sota zero. El professor Gulsoy hi passava de camí al departament de la universitat un dia a la setmana. S’aturava a fer una curta xerradeta amb la dona –com estava, que feia el seu fill, avui fa molt fred– i li donava un bitllet de banc. Però quan era final de mes li donava una quantitat força generosa. Doncs una vegada el professor va estar malalt amb grip a finals de mes i estava angoixat pensant amb la pobra dona que esperava la mensualitat, com ell deia. Em va trucar molt nerviós i em va demanar si per favor jo podia anar a la cantonada a donar la mensualitat a la dona, que ell m’ho enviaria al banc. Realment estava desassossegat. Ho vaig fer, naturalment, i la dona vinga a fer elogis de Mr. Joseph, com l’anomenava i de qui ni sabia que era professor.

En una altra ocasió, ell mateix em va explicar una anècdota ben curiosa però que també mostra com era. Eren les festes de Nadal i el professor Gulsoy s’assegurava de contribuir amb donacions als menjadors per pobres. Doncs vet aquí que el dia de Sant Esteve (aquí Boxing Day) va anar amb la dona i els fills a dinar a casa una cosina o neboda o no me’n recordo qui, que vivia prop d’un menjador per pobres, i el professor va pensar que de camí a casa els familiars duria una contribució per a tots aquells sensellar que li feien pena. Va deixar la seva dona i fills a l’entrada de la casa dels familiars i se’n va anar al menjador per pobres. Però es va trobar la porta tancada amb clau. Va picar i no l’obrien. Aleshores va donar la volta a l’edifici i va trobar la porta del darrere, també tancada però quan va picar i picar el van obrir. Sense ni deixar-lo dir res se’l van endur a dins i el van asseure en una taula amb altres homes. “No es preocupi”, li van dir, “que no passarà gana”. L’havien pres per un sensellar. No només jo, sinó que ell també reia quan m’ho va contar. Li va costar una mica que entenguessin que era allà per fer una donació. La veritat és que el professor Gulsoy anava quasi sempre molt senzill i moltes vegades tenia la ment en un altre lloc (pensava amb l’etimologia d’alguna llengua?), per tant era fàcil confondre’l amb qui no era. Aquesta anècdota em va recordar un episodi del Columbo, amb en Peter Falk, on també el prenen per un sensellar i el fan seure a un menjador per pobres. Una miqueta de Columbo tenia el professor Gulsoy: senzill, ara i adès despistat (a mi de vegades m’havia parlat en hongarès o francès sense adonar-se que no era català), molt amable i educat sobretot amb els desposseïts i gent amb feines poc remunerades.

I amb aquesta comparació acabo l’escrit perquè, tot i que podria continuar, per exemple amb anècdotes amb Joseph Gulsoy i Joan Coromines (algunes ben divertides), això que he escrit a raig amb mil records ballant al cap, ja ha sortit massa llarg.

Us enllaço l’article que acaba de publicar El Temps sobre el professor Gulsoy. Parla de les contribucions que va fer a la lingüística. Un article interessant i molt més seriós que el meu.

Publicat dins de Canadà, Català, Llengua, Països Catalans, Universitats | Etiquetat com a , , , | 10 comentaris