crítiques i autocrítiques

Una bona part de la població mundial pobra comença a passar gana perquè algunes matèries primeres, entre altres l’arròs, han apujat espectacularment els seus preus en els darrers temps. Diuen que és a causa del seu ús com a biocombustible. Mentrestant, al Delta, els arrossaires comencen a veure com el seu cultiu per fi els dóna guanys.

El president valencià emprendrà una campanya a favor de la igualtat en l’ús de l’aigua, i de la sequera, suposo. Sembla que els polítics ens han dit finalment el que ja se sabia, que l’Ebre és la millor alternativa ràpida per beure els barcelonins i veïns.

Berlusconi ha tornat a guanyar: majoria absoluta. Se’n parla i se’n parlarà. Al Nepal un maoista ha guanyat les eleccions. Se’n parla poc. De la Xina, on ja queden pocs maoistes, se’n parla molt. A l’Àfrica, com gairebé sempre, no hi deu haver cap novetat.

Un doll d’informacions que cadascú interpretem des de les nostres informacions, sempre parcials, sempre subjectives, sempre al nostre ritme i poc al ritme i les òptiques dels llocs i de les gents d’on provenen.

A l’Àgora d’avui (l’heu vist?) opinaven sobre la Xina , el Tibet, els Jocs Olímpics... Sóc de bon conformar i fàcil de convèncer i m’ha semblat que tots tenien la seva part de raó. Però no suporto els qui estan més enllà del bé i del mal, els blancs immaculats, els que diuen que l’esport, i especialment l’olimpisme, és sagrat, aquells a qui rellisca la pluja sense tacar-los, ni que plogui tinta o sang. Si no fos que sóc pacífic demanaria el boicot als Jocs, no per les qüestions xineses -pobres xinesos-, sinó per la prepotència condescendent de les autoritats olímpiques. Alguns em direu que els simples mortals que passen bona part de temps a casa no podem boicotejar res que estigui tan lluny del nostre abast. Bé, és molt fàcil, ara més que mai. Només caldria amenaçar a no obrir la tele per mirar els Jocs. Quina jugada més senzilla i eficaç. Ni se us acudeixi!

La crítica s’ha de fer a temps; cal desfer-se d’aquesta inclinació que consisteix a no criticar més que quan s’han rebut els cops.
1955

Fins i tot si la nostra feina és coronada per l’èxit més gran, no tenim cap raó per glorificar-nos. Es fan progressos quan un és modest, mentre que l’orgull fa anar enrere: tinguem sempre present aquesta veritat en el nostre esperit.
1956

Mao Zedong: Llibre vermell (disculpeu la mala traducció)

Viva l'Italia!

Itàlia és bellíssima, i em sap greu conèixer-la tan poc. Conec una mica el paisatge, l’arquitectura, la pintura, la literatura, la gent, la història... Em sembla que Itàlia és una mica com Espanya, però molt més: un conglomerat de gent i de cultures que a vegades et semblen homogènies i a vegades completament diferents, sense res a veure. Itàlia és un Estat gran que té un Estat petit dintre seu que sovint sembla que sigui més important que l’altre (per cert, se m’acaba d’ocórrer en aquest moment que no sé el gentilici dels súbdits del Vaticà, i ni si tan sols sé si al Vaticà hi neix algú –amb tant de celibat!-). Itàlia em sembla comprensible i incomprensible alhora: recollida i extravertida, religiosa i atea, treballadora i abúlica, tradicional i moderna, sensible i grollera. Itàlia, em sembla sovint excessiva.

La barreja entre la vida personal de portes endins i l’expressió pública de la intimitat, per exemple, em sembla que es dóna a pocs països de la mateixa manera que a Itàlia. I no parlo del fet que els mitjans de comunicació d'arreu cada dia pugnin -amb gran èxit en alguns casos- per separar aquestes dues manifestacions, sinó que són els mateixos italians qui, sense cap complex, compaginen i enllacen fets i actituds privades amb assumptes professionals, cosa que potser és pròpia de països mediterranis, però que passa més allà que aquí.

La polèmica entre Veronica Lario i el seu marit Sílvio Berlusconi, en què l’esposa expressa a través de la premsa els seus sentiments perquè el seu marit sembla propens a les frivolitats públiques em sembla un fet singular. I que Berlusconi faci servir la premsa per respondre a l’esposa ofesa encara em sembla més increïble, una situació que aquí seria impensable, o ja ha passat?. És clar que jo no tinc gaires coneixements d’estratègies polítiques i tampoc no sé si tot l’assumpte serveix per fer guanyar més diners a l’empresari i per distreure els italians d’altres temes més importants.

En aquesta mateixa tendència de barreja del públic i el privat, la darrera notícia que m’ha cridat l’atenció es va produir amb motiu de l’aprovació del projecte de llei de parelles de fet i gais. La correlació de forces entre partidaris i contraris a la llei –menys progressista que l’espanyola- feia preveure una discussió llarga i un resultat relativament incert (per cert, quins Ministeris més curiosos hi ha a Itàlia: de Família, d’Igualtat d’Oportunitats. Hi deu haver problemes importants en aquests àmbits). Tornem al cas. Resulta que finalment l’aprovació del projecte va ser més senzilla de l’esperat perquè el ministre de Justícia, Clemente Mastella, de qui es temia el vot contrari o l’abstenció, en lloc de presentar-se a les votacions va preferir anar-se’n a missa a celebrar el 39e aniversari de la Comunitat de Sant Egidi. Aquesta decisió ens pot semblar una deserció o una falta de respecte envers els electors, però m’atreviria a assegurar que molts dels partidaris del ministre van aplaudir la seva iniciativa. Segurament, en vista de l’inevitable, molts italians van pensar com el ministre: “que Déu hi faci més que nosaltres”. I amb això coincideixen en part amb la meva percepció d’aquest territori a mig camí entre la voluntat de Déu –rarament del tot explicita- i la de molts italians –rarament escoltada-. I entre el cel i la terra, una alegria de viure que aconsegueix un equilibri gairebé perfecte entre el pessimisme del “aquest país no canviarà mai” i l’optimisme del carpe diem.

I demà serà un altre dia.