Millet

He mirat el principi de l’Àgora d’avui. Quina vergonya judicial i política –i totes les vergonyes que es vulguin afegir- aquest cas! Hi ha realment tantes pressions? Tan emmerdats estan tants? Jo, però, no diré res més, com fem tants en aquests país, parlaré de literatura. Per què m’he d’avergonyir més que els qui no tenen vergonya? Cremaria el meu passaport i me n'aniria... si no fos...

addenda poètica

La Joana, que fa el que pot per distreure’m de la monotonia de casa, aquesta tarda ha tornat del mercat de la Concepció amb aliments diversos i amb una foto feta amb el mòbil d’un poema penjat al voladís del sostre d’una parada –negre sobre blanc d’aproximadament un metre d’alçada- que transcric a continuació perquè la imatge del telèfon és molt deficient .

... Millet
Que esteu a la porta de la garjola.
Serà recordat el vostre cognom
per tota la bona gent de Catalunya.
Sereu sempre exemple present
en tot tipus de “xoriçada”.

A tota la burgesia catalana
que està mirant des de la barana
a veure si algun en poden despullar
per fer-los un gran monument
i que puguin passar l’Eternitat
estant de cos present.

Senyora i filla de Millet
que tantes gerències heu acaparat
prego als senyors d’Hisenda
que es guanyin el jornal.

Algú ha dit:
“Quan la paciència arriba al
límit
deixa de ser una virtut”.

Salut i bon humor.

No m’endinsaré ara en l’anàlisi temàticoformal del poema (el mot “límit” ocupant tot l’antepenúltim vers em sembla significatiu) ni entraré en el seu desenvolupament (el vers final trobo que desvirtua en gran mesura la resta; és clar que, pensant-ho bé, és una conclusió prou significativa d’un cert tarannà català, i així ens va). Finalment, vull dir que només he sigut capaç de llegir el darrer mot del vers inicial, el qual, potser, pot donar un matís interpretatiu a tenir en compte, no ho sé. En fi, que cadascú pensi o digui la seva.

He anat durant molts anys a comprar al mercat de la Concepció, des d’abans de l’intent del cop d’Estat de Tejero, i mai, però mai, havia vist que en una parada algú posés un poema d’aquestes mides al·ludint un fet d’actualitat, ni polític ni social ni econòmic ni esportiu.... Res de res. Una altra cosa és que la gent, venedors i compradors, comentéssim les notícies i polemitzéssim sobre temes petits o grans. Per què ara algú ha decidit que calia manifestar-se públicament i per escrit? En paradigma de què s’ha convertit Millet? Com s'explicarà, dintre d'uns anys, la llegenda de Millet (i la dels altres)? Com diu el poema: finalment s’ha perdut la virtut de la paciència? Encara hi ha un sentiment –o una certesa- de pertànyer a determinada classe social? Serà aquest poema el desencadenant d’una revolta ciutadana? Rodaran caps? S’augmentarà la dotació d’inspectors d’hisenda que actuaran on han d’actuar? En un àmbit més local: continuarà comprant la burgesia catalana en aquesta parada? I tantes altres preguntes.

ni als mils (retalls)

Busca una sola...
Talles de Millet?

Crescit amor nummi, quantum ipsa pecunia crescit
Juvenal

No em sembla que sigui gaire difícil d’entendre tot allò que es relaciona directament amb el cas Millet, ni tan sols que diguin que és l’únic culpable, ni que s’estimuli la gent que pot a seguir col·laborant econòmicament a fons perdut en les institucions del país: què seria d’alguns sense els percentatges que es desvien? No m’escandalitza gens ni mica que ni ara ni més endavant hi hagi cap dimissió relacionada amb el cas. Dubto que Millet vagi a la presó, al menys jo crec que no hi hauria d’anar, fins i tot si no torna els diners que es prova que es va quedar (els altres...); entenc que la finalitat de la presó és apartar de la societat els elements perillosos i aconseguir la seva rehabilitació, la seva reinserció posterior, i en el cas de Millet... En fi, hi ha moltes altres coses que entenc perfectament.

De la carta inculpatòria-exculpatòria de Millet hi ha un detall secundari que em va sorprendre: pagava els artistes perquè actuessin al Palau? Ostres, jo creia que determinats artistes podien tenir la temptació de pagar per promocionar-se. Si no és així no entenc molt material del que es presenta als escenaris del país.

I el que no entenc de cap manera és la indignació i la queixa de responsables d’equipaments culturals davant la insinuació que es paga (i es cobra) en diner negre, sense factures. La societat catalana que conec –molt limitada, certament- es deleix per tenir l’oportunitat de demostrar que no és racista, per aconseguir factures sense IVA i cobraments d’hores extres que no consten enlloc. La meva ignorància del funcionament de l’alta cultura m’aclapara.