músiques velles o antigues?

La música, com gairebé tot, té unes connotacions subjectives que depenen dels moment en què es va escoltar i de les repeticions al llarg de la vida. No sé quina va ser la primera vegada que vaig escoltar "La Violetera" ni qui la cantava, possiblement va ser mentre en Paco, en els estius llarguíssims i plaents del mas mig dormia a l’ombra d’una figuera –brunzit d’abelles- mentre el sol començava a perdre la seva verticalitat i ell a penes sentia la ràdio que sempre l’acompanyava. Qui devia cantar la cançó: Raquel Meller o Sara Montiel? Suposo que la Sara, perquè la Raquel en aquella època l’havien oblidada força als mitjans de comunicació. No recordo quan vaig veure per primera vegada la pel·lícula de la Sara Montiel ni on, suposo que va ser al cine del poble en una d’aquelles tardes sovint tristes, abans que el meu amic Josep es convertís en el projectista. De tota manera, la meva violetera preferida, sense lletra, només amb música, és més nova que la de la Raquel i més vella que la de la Sara, és la de Chaplin, Llums de la ciutat (City Lights). Recordeu l’escena en què es coneixen els dos protagonistes? Jo la trobo encara força emotiva, d’una gran efectivitat, que no trenca el contrapunt dels gags de Charlot.




He rememorat tot això llegint un article del llibre de la festa major de Torroella de l’any 1991 en què l’autor, Pere Castells, parla de Xavier Cugat i explica com va ser ell qui va suggerir la melodia a Chaplin o com Chaplin, en sentir "La Violetera" en el violí de Cugat va decidir que aquella música era l’apropiada per a l’escena. Com va anar la cosa no se sabrà mai, perquè el cert és que en els títols de crèdits de la pel·lícula figura ell com a autor de la música, encara que també s’esmenta la cançó i el seu autor José Padilla, autor també de “Valencia”. He llegit que el mestre Padilla va pledejar amb Chaplin i que aquest darrer va dir que li va sorgir la melodia mentre anava xiulant a la dutxa. Que bo, Charlot, encara que perdés el plet! Hi ha qui diu que tota aquesta història ve del fet que la Meller no va voler protagonitzar la seva pel·lícula; potser sí, però, deixeu-me ser melodramàtic i plagiari, tot es perd en la nit dels temps.

En fi, que com sempre una cosa porta a l’altra, i encara a una altra que, en aquest cas seria escoltar la mítica Mistinguett cantant dos èxits del mestre Padilla: "Valencia" (València?) (un s'imagina la Rita i cia amb les cames a l'aire) i "Ça, c’est Paris" (amb alguna nota valenciana), tots dos una mica anteriors a la meva època.