Ara és l'hora,
la plaça és de tots, i els peus són teus.
És hora de caminar a la plaça i triar.
Ha arribat l'hora, xinesos!
Ara és l'hora,
la cançó és de tots, però la veu és teva.
És l'hora de cantar la cançó des del fons del teu cor.
Ha arribat l'hora, xinesos!
Ara és l'hora,
la Xina és nostra, la tria és teva.
Ara és el moment de triar el futur de la Xina.
Zhu Yufu
Llegeixo en diversos diaris que han condemnat Zhu Yufu a set anys de presó -només?- perquè, estimulat per les revoltes àrabs, va voler esperonar a través d'Internet els seus conciutadans a iniciar una protesta. Les informacions de la premsa d'aquí -de la que en parla- són fragmentàries i incompletes i a penes esmenten què va dir el poeta, que ja altres vegades ha passat per les presons del seu país. Segurament aquest poema, més aviat una cançó, al qual he intentat donar forma a partir de diversos retalls, és una de les proves importants presentades en contra seva. Que magnífic aquest “els peus són teus”! I aquesta idea que només el conjunt de veus donaran vida a la cançó... I que elemental tot!
La Xina ens és propera, la vivim al barri, a la ciutat, al país, a tots els continents, als diaris, als llibres, però encara ens és llunyana, enigmàtica, closa, subtil i grollera, atractiva i repulsiva, complexa i elemental. La Xina és tan gran...
Si jo no fos un ignorant musical, escriuria unes notes per cantar la cançó de Zhu Yufu. Si no fos perquè la meua oïda i la meua veu són infames, després cantaria la cançó. Si no fos perquè la cançó l'hem escoltada tantes vegades... Si no fos perquè tot és tan llunyà i aquí ens passen tantes coses... Si no fos perquè fa fred...Si no fos perquè demà... Si no fos, si no fos, si no fos...