blanc sobre blanc no sempre és blanc

Sempre m’ha semblat que cal buscar l’equilibri –fer-ho amb intensitat o trobar-lo ja és demanar molt-, així que avui li toca al blanc, entremig, tots els altres colors, que són els que m’agraden.

El blanc em supera; mentre que el negre és humà, té intensitat, el blanc el trobo massa eteri, excessivament d’un altre món. El blanc s’ha de respectar, el blanc és intocable, el blanc és massa ideal. Són tan lletges les taques en els blancs... Sí, podria parlar dels blancs que m’agraden, com els del naixement del dia –els veig ben poc- que serveixen per donar colors als negres de la nit i et tornen a la realitat (?), o els blancs de les parets de les cases blanques que a migdia, amb el daurat del sol, perden la puresa, i al capvespre, quan el sol ja s’ha post i la paret ha perdut la vermellor, adopta, només per un moment el blau i el gris del cel i de la mar...

El blanc, però sempre és efímer - com aquest blanc sobre blanc només d’avui- i fals, tendint a canviar. No em parlem més. Tres poemes avui en el blanc sobre blanc. I en tots tres, espurnes de dol. De l’alba, dol de la separació dels amants, em quedo el verd de l’herba; del dia blanc, els violeta que el poeta no diu; del poema de la triplement blanca, el vermell de la sang del mosquit.

Quan lo rosinhols escria
ab sa part la nueg e.l dia,
yeu suy ab ma bell'amia
jos la flor,
tro la gaita de la tor
escria: "Drutz, al levar!
Qu'ieu vey l'alba e.l jorn clar.

Alba anònima.


Dia blanc

Un núvol trist, d’una blancor infinita,
Jeu sobre els camp dels ametllers florits
Que tot just a reviure aconduïts,
Tenen enyor i encara no sospita.
Avui és més immòbil la muntanya
I per a l’herba no hi ha gens de bres;
Són dòcils les rengleres d’ametllers
I pesa arreu la quietud estranya.
Oh pur comerç, transida il·lusió!
Què us demana en el món i què us conforta?
Val la pena del vent i de la por?
¿A quin lloc, prop d’ací, hi haurà la morta,
dormida en pau, dormida en flor, que porta
el vestit blanc de la comunió?

Josep Carner


SET

Vaig arribar a dir-te
que era un abisme el que ens separava.
Però si només fos això, rai!
El que ens separa
és un mosquit aletejant per un crepuscle
fent-se gran dins d’un cor esbatanat
davant del llac
el que s’escola pels confins del paradís
ple d’aranyons i vols de garbes
ple de castells i tots enrunats
ple de passats i tots fets present
i amb un cisterna que calma la set
la set d’univers...
El que ens separa és el mosquit.
A mi em pica. I a tu no.
Blanca
3 de setembre de 2007

Blanca Llum Vidal

I deixo el blanc sobre el blanc. No reincidiré.

del negre al blanc

Comprendreu que em miri poc la tele durant les vacances -i ja sé que alguns no la mireu mai-, però aquest dies tan enfeinats, com que aspiro a ser una persona normal, em puc permetre un lleuger seguiment de les Olimpíades -ho podria justificar raonant el meu interès per tot allò que sigui d'arrel grega, però no ho faré, sobretot perquè sé que no em creuríeu-, de manera que sé com va més o menys la història de les competicions, tot i que no acabo d'entendre el motiu pel qual en un esdeveniment eminentment polític es demana als participants que no facin declaracions polítiques. En fi, que no sé del tot com funciona la competició, però m'hi esforço.
Fa uns dies vaig veure en un partit de bàsquet com els americans apallissaven els espanyols -catalans inclosos- i vaig sentir comentaris i justificacions que no vénen al cas. Superficial com sóc, em vaig fixar que tots els americans eren negres i tots els espanyols blancs (amb matisos). Més tard vaig veure com l'equip de bàsquet femení espanyol (catalanes incloses) apallissava l'equip de Mali, totes negres.

En aquest temps un mai no pot estar segur com va això dels colors -ni tantes altres coses. Que l'entrenador de Mali digués que la seva millor pista de bàsquet no la farien servir en alguns països ni com a aparcament de cotxes no em va aclarir gaire res. I és que deu ser que durant les vacances se'm reblaneix el cervell o bé el meu sentit polític. És clar que també pot ser que la meva percepció dels colors sigui defectuosa.

Ara intueixo que la meva anotació potser és políticament incorrecta, però ja entendreu que durant les vacances un no està per a gaires subtileses.