temps a la taula de pòquer

Habitualment, els moviments polítics, tant de persones, de fets, com d'idees, són lents. Els mesos, els anys, els lustres, les dècades -no m'atreveixo a anar més enllà en les consideracions temporals-..., ofereixen poques novetats. Ara puja un i baixa un o altre; ara evolucionem i adés involucionem... Iceta puja, Navarro baixa, el partit inamovible i Ros ...

Les darreres europees han portant una mica de vida al panorama polític; res que no quedi de moment equilibrat en el panorama general, i amb uns esforços sorprenentment desmesurats per enfonsar Pablo Iglesias i el seu verb col·lectiu...

El panorama polític a Catalunya -ai si entrés ERC al govern! Una altra cosa seria, i tants vots nous com recollirien- em sembla absolutament avorrit. Com una partida de pòquer allargassada encara als inicis en què els jugadors van fent apostes i n'accepten dels espectadors- sovint més interessats en el joc que els jugadors-, però no queda clar si tenen una bona mà o els seus moviments són una catxa, ni tan sols si saben si és una o altra cosa. La fi de la primera mà, diuen, al novembre; després, el joc continuarà.

Darrerament, però, comencen a aparèixer unes veus que diuen que potser el mes de novembre és una data optimista. Diuen que és possible que Rajoy avanci les eleccions generals perquè encara en aquest moment podria obtenir un resultat acceptable; els raonaments per justificar el moviment serien diversos. Si fos així, la consulta catalana, suposant que s'hagués arribat a un sistema més o menys legal de celebrar-la, s'hauria d'endarrerir per llei. Aquesta treva és possible que fos interessant no només per Rajoy, sinó també per Mas, que imagino que no promouria protestes gaire convincents. Els altres jugadors, compten menys a l'hora de la veritat.

Ja ho anirem veient. Mentrestant, continuarà l'excitació d'uns espectadors que ja voldríem veure acabada la primera mà, sigui amb guanys o amb pèrdues, i estaríem disposats a pagar per continuar la partida i, més endavant, a veure quins nous jugadors s'asseuen a la taula.

hedonisme d'hora incerta

Aquesta hora màgica incerta, immòbil, de dinar solitari i tardà i de sol que entra per la finestra i arriba a la taula, i que ara s'amaga perquè l'edifici de davant és massa alt o perquè uns núvols d'aquesta primavera avançada li fan nosa un moment que no se sap si durarà fins a la posta.

Les notícies a penes escoltades que parlen de Gaddafi, que ara ja és definitivament enemic i no sé sap si morirà matant. El pensament sacríleg que aquest any el turisme peninsular, principal font d'ingressos d'un país a la baixa, necessàriament augmentarà i que alguns ja es freguen les mans.

Els records dels estius al mas, amb l'aroma, i algunes vegades el tast, del bacallà esmollat, sucós i ensafranat, del masover, que quan va clavar l'agulla saquera seguint el sagrament sagrat va començar a declinar. El masover, encara jove, que ajagut a l'ombra d'una figuera, prop de la carbonera, amb el barret que li tapava mitja cara, intentava enganyar la calor mentre escoltava Antonio Molina vés a saber en quina emissora. I res no es movia, excepte jo.




I al fons, el poble, i la mar calma, i les barques que al cap de dues o tres hores portarien el peix i fèiem apostes per si alguna arribava tard, i el tren que passava i deixava anar el fum que s'expandia entre els dos blaus de l'horitzó que a vegades es confonien. I a l'esquena, el verd de l'altre horitzó dels pins. I tots els colors, les olors i els sabors del món.