olors (meme de la vida i la mort)

Sé que encara que no m’ho hagi demanat, en p. espera que respongui el meme que diu que li va arribar via remota del bloc ja desaparegut http://unmardellagrimes.blogspot.com/. Li donaré el gust, tot i que em sembla que amb aquestes preguntes no es va enlloc, però els amics estem per això, per donar fe de vida encara que el que ens demanen ens sembli absurd. Que algú vol respondre també aquestes preguntes? Ho entendré. Que ningú no es decideix a continuar la roda? Encara ho entendré més.

Creus que a la vida hi ha temps per a tot?

Tot? Què és tot? Quina vida? La meua? En la mesura que puc comprendre la pregunta, responc que espero que no tenir temps per a tot. Quin desastre de vida la d’aquell que creu que té temps per a tot.

Segur que el llarg de la teva vida has rigut, has plorat o has passat algunes estones en el més pur ensopiment. Ordena, de més a menys, aquests tres conceptes : riure, plorar, ensopir-se, segons hagin format part de al teva vida fins al moment present.

Tinc una vaga idea d’un ensopiment existencial com a motor de la meva vida que imagino que va lligat al fet de tenir més ganes de riure que de plorar.

De cara el futur, quin seria el teu ordre ideal, sempre de més a menys, pel que fa a riure, plorar, ensopir-se?

Pregunta estúpida. Suposo que tothom mitjanament normal deu respondre el mateix. Potser algú faria el que fos per sobresortir, però no és el meu cas.

Estàs d’acord amb la frase: “En el punt de néixer ja t’has de preparar a morir”? Justifica la resposta.

Estic en complet desacord. Es naix per viure i un mai no sap el moment de al seva mort, tot i que el pot triar; i fer les maletes per un viatge que no se sap quan ha de començar no sembla gaire assenyat. Ara bé, tenir a punt quatre cosetes no és mala idea, per si de cas. Però què hi fico a les maletes? Res, que allà on vagi ja deuen tenir de tot.

Per què penses que ploren els nens de bolquers?

El meu desconeixement sobre els pensaments i la fisiologia de les criatures de bolquers és total. Com a hipòtesi sense cap base m’atreveixo a dir que el seus plor responen a la idea força estesa que qui no plora no mama. Aquest axioma ens acompanya al llarg de tota la vida i hi ha qui el practica amb més insistència i eficàcia que d’altres, fins al punt que aconsegueix quantitats importants de llet. De tota manera, a mi em solen molestar els ploraners excessius.

Creus que els nens de bolques tenen consciència de la mort?

No sóc de creences consistents, però posats a dir, crec que les criatures de bolquers tenen tanta força vital i transmeten tanta vida que en el seu cas tota idea de mort em sembla obscena.

Recordes alguna olor de quan eres nen/nena de bolquers?

Definitivament, no. De mar, potser?

Quina és la primera olor que recordes?

No ho sé. Tinc, però, dues olors molt clares, que encara puc reconèixer, amb imatges vagues. No sé si l’ordre és correcte. La primera –crec- és l’olor de síndria a l’hora de al migdiada en aquells llarguíssims estius de la infantesa en què el temps no existia (samarretes blanques imperi i cortines de ganxets metàl·lics, a penes alguna cara, segurament idealitzada). També l’olor lleugerament astringent de les ametlles acabades de pelar que després reposarien al sol en canyissos. Hi ha alguna olor anterior, però massa inconcreta per saber-la definir. Quant a olors d’hivern, la més recurrent és la de la fusta: la fusta recent tallada per posar a l’estufa i la fusta que es consumia en l’estufa i deixava anar un fum que ja no es veu enlloc.

Has sentit alguna vegada l’olor de la mort?

En sentit físic, mai –a part de l’olor de podridura d’alguns animals o algunes plantes, que no crec que compti-. En sentit figurat, intel·lectual, algunes vegades; encara de tant en tant –cada vegada més?-.

Només en el cas que hagis respost afirmativament la pregunta anterior: t’has acabat avesant a l’olor de la mort?

No n’estic segur, però em nego a incriminar-me públicament.



P. S. Finalment Lletra ha obert l'espai de votacions al millor web de literatura catalana, inclosa la secció de blocs. Si no fos que no m'agrada plorar i fa anys que no bec llet, demanaria que votéssiu en... Quan el jurat ens digui les pàgines que ha triat us diré qui em sembla que guanyarà aquest any la dotació econòmica; la popular, mai no l'encerto.
Per cert, no voldria que ningú se sentís culpable pel fet que a les transformacions es transforma poc.

Déu meu, a qui has abandonat?

La mort i la incomunicació de què parlava ahir em porten a una enquesta feta per la Fundació del BBVA, alguns dels resultats de la qual portaven els diaris la setmana passada. Cert que les enquestes no reflecteixen més que una aproximació a la realitat, entre altres raons perquè qui les respon no acaba de tenir clar el que pensa o no ho sap comunicar en el moment precís que se li demana, perquè entre allò que es pensa i allò que es diu hi ha una distància de la qual la verbalització n’és només una ombra, perquè hi ha qui diu sense pensar (i hi ha qui pensa i no diu), perquè per molts subjectes que s’interroguin, aquests només representen una mínima part del conjunt de la col·lectivitat que els promotors de l’enquesta ens volen fer creure que és l’opinió de la majoria. Sigui com sigui, i fins que no s’inventi res millor, anirem llegint enquestes i dubtant dels resultats.

La primera part de l’enquesta de la Fundació (la del BBVA, no la d’Asimov), sobre els valors ètics i religiosos dels espanyols, després de constatar que la majoria dels espanyols es consideraven catòlics (74 %, un 10 % més de dones que d’homes), es preguntava: Sisplau, digui’m quina d’aquestes frases reflecteix millor les seves creences sobre Déu. En les respostes dels que es consideraven catòlics es concretava que un 3,2 % no creia en Déu; un 7,3 % afirmava que no sabia si existia Déu y no creia que fos possible arribar a saber-ho; un 11,2 % hi havia moments en què creia en Déu, i en altres, no; un 7,5 % no creia en Déu però creia en un Poder Superior (?) espiritual (i per què no material, com per exemple, Rupert Murdoch?) d’algun tipus; un 20,3 % , tot i tenir dubtes en algunes ocasions, sentia (?) que creia en Déu; finalment, com hauria d’haver estat en tots els casos, un 47 % estava convençut, sense cap dubte, que Déu existeix. En resum, que si entenem per catòlics aquells que professen el catolicisme, és a dir, els qui, segons el Diec “pertanyen a la confessió cristiana en plena comunió amb el papa”, hauríem de concloure que entre els qui es consideren catòlics n’hi ha força que no saben que no ho són, a no ser que el papa, i això seria notícia, tingui dubtes sobre la existència de Déu. També és veritat que si una majoria, encara que no sigui aclaparadora, pensa que per ser catòlic no cal tenir el convenciment total de l’existència de Déu, el que cal revisar és el concepte de catolicisme: ja se sap que els diccionaris sempre van una mica endarrerits respecte la realitat. I no m’atreveixo a anar més enllà perquè no sóc cap expert en qüestions teològiques.

La pregunta següent demanava la freqüència amb què resava l’enquestat. Abans de passar a les respostes, cal dir que el concepte de resar, per bé que els exemples poden donar pistes, no queda gaire clar en el diccionari: v. tr. [LC] [RE] Dir (una oració). Per penitència resaràs un parenostre i dues avemaries. Va resar durant tota la nit. Tot el dia resa; és molt devot. Dir? Oració? Busquem la definició d’oració al diccionar (1) i i la veritat és que no dóna gaires pistes, encara que hem de suposar que els catòlics tenen les idees clares per consultes anteriors. Les respostes són les següents:
No sap/ No respon: 4,8
Al menys una vegada a la setmana: 37,2
Al menys una vegada al mes: 9,6
Diverses vegades a l’any: 8,3
Amb menys freqüència: 9,8
Mai: 30,3

Hi ha catòlics que no resen mai? Però, en quin país vivim! Dues vegades a l’any: una amb motiu de la declaració de la renda, queda clar, i l’altra? Amb menys freqüència? Els anys de traspàs? No sap, no contesta? és que no podia abaixar el volum de la tele? No m’atreveixo a pensar a quines portes van trucar els enquestadors ni quin carnet van demanar per confirmar el catolicisme dels enquestats.

Tot plegat m’està induint a fer la meva pròpia enquesta entre els amics blocaires en forma de meme. M’he n’abstindré, però, per diverses raons, entre altres perquè sé que molts ja estan de vacances, perquè tinc clar que a mi, a diferència dels enquestadors del BBVA, no em farien cas o pensarien que m’he tornat boig, perquè, finalment, la importància de Déu i dels resos avui, qui sap demà, no té cap importància.

Amb tot, no em puc estar de respondre les preguntes anteriors. A la primera –suposant que a més del bateig, la comunió i la confirmació, fos catòlic- diria : no sé si existeix Déu i no tinc idea de com provar la seva existència: a la segona, segons la segona accepció del diccionari, diria que reso moderadament cada dia, depenent del meu estat d’ànim i dels meus interlocutors. Més transparent no puc ser. Deixarem la mort i la incomunicació per un altre dia



(1)
1 f. [LC] Discurs pronunciat en públic. Una oració fúnebre. L’oració inaugural. 2 1 f. [FL] [LC] Forma lingüística delimitada per dues pauses que té independència sintàctica i, des d’un punt de vista estructural, normalment consta d’un subjecte i un predicat. Oració enunciativa, interrogativa, imperativa. Oració afirmativa, negativa. Oració activa, passiva. Oració copulativa. Oració predicativa. 2 2 [FL] oració clivellada Oració en la qual es focalitza un element fent-lo aparèixer com a atribut d’una oració copulativa davant d’una oració de relatiu. 2 3 [FL] oració composta Oració que conté més d’una construcció lingüística dotada de subjecte i predicat. 2 4 [FL] oració simple Oració que conté un únic subjecte i predicat. 3 1 f. [FL] [LC] Clàusula 2 . Oració substantiva, adjectiva, adverbial. 3 2 [FL] oració completiva Oració subordinada que funciona com a complement directe o subjecte gramatical de l’oració principal. 3 3 [FL] oració principal Oració que, en una oració composta, no depèn de cap altra, i a la qual se subordinen una o unes altres oracions. 3 4 [FL] oració relativa [o oració de relatiu] Oració subordinada introduïda per un pronom relatiu. 3 5 [FL] oració subordinada Oració que, en una oració composta, depèn sintàcticament d’una altra oració. 4 1 f. [LC] [RE] Prec, súplica, deprecació, que es fa a Déu o, en el catolicisme, també als sants. Dir una oració. Llibre d’oracions. L’oració del capvespre. Tocar l’oració. A toc d’oració. 4 2 f. [LC] [RE] Elevació de la ment a Déu per exalçar-lo, demanar-li perdó, demanar-li mercès o regraciar-lo. Fer oració. Estar en oració. Oració mental. Oració vocal. 4 3 [LC] [RE] oració dominical Parenostre . 4 4 f. pl. [LC] [RE] Doctrina cristiana elemental. Aprendre, saber, les oracions.