Això dels Moleskine, una mena de llibretes originàries de França que es van deixar de produir -segons diuen- el 1986 i que una empresa milanesa -aquests italians se les pensen totes- va reintroduir al mercat l'any 1998 és tot un misteri. De veritat que aquests quaderns amb una goma vertical per a preservar la intimitat i la forma els van fer servir des de Van Gogh a Hemingway i a qui sap qui? I si me'n comprés un? En començar a escriure, el llapis -o la ploma o el boli- agafaria un rumb propi que jo només l'hauria de seguir?
Ja em cabria a la butxaca, sobretot a l'estiu, en què la meva capacitat acumalativa és precària? En això les dones tenen avantatge en qualsevol estació de l'any: les seves bosses de mà són un prodigi de possibilitats i enigmes i no és estrany que puguin afegir tres o quatre Moleskine sense cap esforç notable. No ho puc confirmar, però gairebé asseguraria que en l'auge de la literatura femenina -vull dir, escrita per dones- a partir del 98 hi té molt a veure la cabuda de les seves bosses.
Prou d'improvisació! El dia que tingui una Moleskine i no paperets i bitllets de metro i altres andròmines que perdo contínuament, els meus pots seran una altra cosa. Començo a pensar seriosament en la possibilitat d'anar a la meva papereria habitual a mirar models. Si algú de vosaltres sap quin em convindria -n'hi ha tants!- i m'ho diu, li quedaria molt agraït, de veritat.
P. S. Si no m'equivoco hi ha un únic bloc escrit en català que porta en el seu títol la paraula Moleskine. Potser, però, la meva moleskine preferida és aquesta.